dissabte, 1 d’agost de 2015

La seixantena: ”il reste tant et tant a vivre”


Quan la vida ens deixa, a una edat en que encara hi han molts projectes a mitges i un gran desig de cercar noves fronteres, la mort, la vella companya, es fa profundament injusta. Sempre és dura pels que ens quedem, el dol per l’absència de la persona estimada és un camí feixuc i un cop fet, el record ens dona fiblades al cor.


Ara a la seixantena, tot i ser una edat, si gaudeixes de salut i d’un mínim benestar s’obren moltes portes que duen a la felicitat. El poder dedicar més temps als teus, família i amics, assenta les bases de nous reptes o de completar pistes obertes de fa molt temps. El temps, tot i corre en un compte enrere, és mes teu, en tens un major control, es a dir, ets més lliure.

En la cerimònia de comiat d’una persona apreciada i admirada, també en la seixantena, veia en els ulls clars dels seus fills tot l’amor que hi veig en els dels meus fills  i se’m trencava el cor al copsar el dolor de l’absència tot just oberta com un dolorosa ferida. Quin goig tenim els pares quan els veus ja grans, quan tenen, entre moltes virtuts, la de ser unes bones persones.

L’equilibri entre la vida pública i la privada no és fàcil, com no ho és, de fet, viure al mig de les contradiccions que tens al teu voltant i les que dins teu hi conviuen. Els referents que has compartit, aquells que has tingut la sort de gaudir-ne i la desgracia de perdre’ls, son els teus millors consellers, en un debat permanent entre fer i esperar.

Em ve al cap una cançó de Serge Regiani, que, de fet parla de la “cinquanteine”,  diu:
“Il reste tant et tant à vivre
qu’on pourra faire
un long detour
si tu veux, mon amour.”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada