Molt del que ara som ho devem, en bona mesura, a la llavor
que alguns mestres sembraren en nosaltres, en el moment just en què ho necessitàvem.
Perquè un mestre, un bon professor, és aquell que ens ajuda a ser nosaltres mateixos.
A ser com ara som. I, passat el temps, l’exemple dels nostres mestres, en
siguem conscients o no, actua com una mena de flama que ens mena a seguir
endavant.
Més enllà de la disciplina que ensenyis, sempre ha de sortir el mestre, el que ho sap tot dels seus adolescents, d’amors i desamors, de
somnis i esperances, una autoritat guanyada en el respecte que dona el fer
sentir a cada un dels alumnes subjecte i protagonista del seus esforços.
Un institut de secundària és el cosmos on es pot produir el miracle
de la metamorfosi, que farà que els preadolescents que hi entren, quan en
surten ho facin com a persones tocades per l’alè del coneixement.
La recerca de la bellesa viscuda a les aules, com una mena de
currículum ocult que ens acompanya, caracteritza al professor de vocació, el
que l’alumne recorda al passar els anys. No començaré el nou curs, acabo les
vacances i començaré la jubilació, se’m fa estrany, molt estrany.
Navigare necesse est, vivere non necesse. Cal navegar, no cal viure. Aquesta és
la cèlebre frase amb la qual, segons relata Plutarc, Pompeu va arengar els seus
mariners quan aquests es negaven a embarcar davant l'amenaçador estat de la mar
per recordar-los que el deure està per sobre de qualsevol por o de qualsevol
circumstància.
He estat un navegant de
les aules, salpant cada curs en un viatge que sempre és diferent i ara al
arribar a port, a la jubilació, se m’ha fet curt. He donat molt de mi, però els
companys i alumnes m’han donat sempre més.
Companyes i companys que
tingueu un bon viatge 2015-2016. Fins aviat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada