dilluns, 14 de setembre de 2015

Ha començat un nou curs...


Molt del que ara som ho devem, en bona mesura, a la llavor que alguns mestres sembraren en nosaltres, en el moment just en què ho necessitàvem. Perquè un mestre, un bon professor, és aquell que ens ajuda a ser nosaltres mateixos. A ser com ara som. I, passat el temps, l’exemple dels nostres mestres, en siguem conscients o no, actua com una mena de flama que ens mena a seguir endavant.


Més enllà de la disciplina que ensenyis, sempre ha de sortir el mestre, el que ho sap tot dels seus adolescents, d’amors i desamors, de somnis i esperances, una autoritat guanyada en el respecte que dona el fer sentir a cada un dels alumnes subjecte i protagonista del seus esforços. 

Un institut de secundària és el cosmos on es pot produir el miracle de la metamorfosi, que farà que els preadolescents que hi entren, quan en surten ho facin com a persones tocades per l’alè del coneixement.

La recerca de la bellesa viscuda a les aules, com una mena de currículum ocult que ens acompanya, caracteritza al professor de vocació, el que l’alumne recorda al passar els anys. No començaré el nou curs, acabo les vacances i començaré la jubilació, se’m fa estrany, molt estrany.

Navigare necesse est, vivere non necesse. Cal navegar, no cal viure. Aquesta és la cèlebre frase amb la qual, segons relata Plutarc, Pompeu va arengar els seus mariners quan aquests es negaven a embarcar davant l'amenaçador estat de la mar per recordar-los que el deure està per sobre de qualsevol por o de qualsevol circumstància. 

He estat un navegant de les aules, salpant cada curs en un viatge que sempre és diferent i ara al arribar a port, a la jubilació, se m’ha fet curt. He donat molt de mi, però els companys i alumnes m’han donat sempre més.

Companyes i companys que tingueu un bon viatge 2015-2016. Fins aviat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada