diumenge, 20 de setembre de 2015

Molts, avui, recordem el PSUC.


Quan més temps passa més enyorem, des de l’esquerra, al PSUC. No tot en la seva història foren flors i violes, òbviament, però tingué la capacitat en els moments més difícils de la Catalunya contemporània, fins ara, de saber estar i donar protagonisme a una part molt important de la societat catalana. Tingué dirigents il·lustres, però sobretot una esforçada i generosa militància.


El “ Guti” recordava el 2002 els seu paper en la clandestinitat i els primers anys de la transició:” va ser una gran escola de democràcia nacional catalana. La llibertat va estar sempre per endavant de qualsevol altre consideració i el catalanisme popular, la seva bandera nacional; una bandera feta també, i en alguns casos sobretot, amb l’esforç dels treballadors nous catalans”.

El 1987 vaig ser un dels pocs que va votar en contra de fer desaparèixer el PSUC. La proposta de Rafael Ribó era que cedís les seves atribucions com a partit que assumiria directament iniciativa. Entenia perfectament la necessitat d’una aliança més amplia, amb l’entrada d’una part de nacionalistes d’esquerra i posteriorment altres formacions, però creia que podiem coexistir en coalició, sense fusió, perquè calia continuar fent del PSUC aquell intel·lectual col·lectiu que necessita tota força transformadora. No fou així, després, fins i tot, vaig pensar que anava errat, però avui enyorem la seva vida política interna amb decisions col·lectives argumentades i ben treballades.

Avui és difícil dir que faria el PSUC, si existís, el seu record es tant plural gairebé com la gent que hi formà part. Donaré la meva versió. El que tinc clar és on no hi seria. No supeditaria la llibertat nacional de Catalunya a res ni a ningú. No s’aïllaria  de les altres forces populars i democràtiques perquè “ cercava la unitat i el consens i entenia el valor de les altres forces fent-lo equiparable al propi”. Seria, indubtablement, “un punt de referència de la lluita per les llibertats polítiques i nacionals de Catalunya”.

No podem viure de records, però sense els records la nostra vida seria més pobre, més grisa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada