He explicat
més d’un cop que soc un independentista sobrevingut, que he evolucionat en aquest sentit, de forma coherent a la meva trajectòria d’esquerres, al veure com un cop
i un altre se’ns negava els instruments legals per a fer polítiques integrals que depenguin solament del nostre parlament i se’ns
escarnia constantment qüestionant el nostre dret a viure en català i gaudir d’un sistema
que el defensi. Es cert que hi ha independentistes de dretes, però, es que no hi
ha unionistes de dreta i d’extrema dreta?
Com
historiador entenc el catalanisme no com una construcció de la burgesia, error
no involuntari d’un sector de la historiografia espanyola, sinó com un moviment
interclassista on la hegemonia ha anat variant de més conservadora a més
progressista en funció de les circumstancies i el context històric. Avui aquest interclassisme es dona de manera concloent i explica la massivitat i
empenta del moviment.
La
independència esdevé no un objectiu per si mateix, però si una fita
imprescindible en el camí de la plena sobirania. Per a sortir de l’uniformisme
cultural que ens redueix a una expressió folklòrica i sempre sospitosa. Per a
enfortir una economia que viu llastrada per la visió extractiva que tenen de
l’estat i dels seus recursos les elits espanyoles, en les que incloc les
catalanes que, de forma poc sorprenent, aposten massivament per l’unionisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada