dilluns, 23 de juliol de 2018

Unitat orgànica o unitat d’acció?



Unitat o divisió? Formulada així la pregunta no sembla que la resposta sigui difícil. Però sovint les preguntes excloents poden estar mal formulades i porten a fer-te noves preguntes. Quina mena d’unitat: Per a ser el primer partit o per a tenir majoria parlamentària? Per a guanyar unes eleccions o per a obtenir una majoria social? Escollir una formula o altre pot portar a resultats diferents i fins i tot al contrari del que es pretén.


Pots ser el primer partit i no poder formar govern per manca d’aliats. El cas de Ciudadanos el 21D és un cas paradigmàtic. Se’m pot dir que Ada Colau ha governat l’ajuntament en minoria, essent el primer partit però lluny de la majoria. La llei electoral municipal ho permet, si no hi ha una majoria alternativa. Però ha pogut tant sols anar tirant, veient com bona part del seu programa no el podia aplicar per manca de majoria suficient. Imagineu-vos si seria possible fer-ho amb objectius encara més ambiciosos, de país.

Fer república, aconseguir la separació d’un estat fort i agressiu com l’Espanyol, necessita d’una amplia majoria social. Com hem vist, i tard o d’hora ho analitzarem en profunditat, no es pot fer amb una estreta majoria parlamentària a Catalunya contra una amplia majoria estatal en contra i disposada a tot, a tot. No ens han vençut, hem pagat un cost alt, però no han guanyat. El govern que ha encapçalat la repressió ha caigut i a Catalunya un govern hereu de l’empresonat ha ocupat de nou les institucions, però resta molt per fer i cal fer-ho diferent per aconseguir la independència.

No és el mateix unitat d’acció que unitat orgànica. Ens cal molta, molta més unitat d’acció, més coherència en les organitzacions que apleguen la pluralitat política del nostre país. El que no ens cal és un partit únic, malgrat es disfressi de moviment. Totes el partits únics no s’ho diuen. La força de l’independentisme, la seva capacitat de créixer, està en la seva pluralitat. Les organitzacions socials que ho han entès han crescut i quan segueixen altres camins es fan petites. Els partits son peça necessària si anteposen la unitat d’acció a altres interessos i fan el moviment unitari fort quan no el volen substituir.

dijous, 19 de juliol de 2018

Més important que útil!



En moments de crisi política i social els sistemes democràtics es fragilitzen, perquè com deia Churchill aquests no son el millor sistema sinó el menys dolent. Però, em quedo en una altre de les seves frases, menys coneguda,  va dir també que en el seu temps -el període d’entreguerres-  els homes volien ser importants i no útils. Al meu parer, les democràcies funcionen més bé quan els governants volen ser més útils que importants. El desconcert, la por,  ens fa cercar perillosament un tipus que es pot resumir en el títol d’una obra coneguda de Vázquez Montalban,  “O César o rés!”


El populisme és una malaltia política que neix de la democràcia en crisi, i proposa el contacte directe, més hipotètic que real, entre el líder i la gent, sense necessitat d’intermediaris col·lectius, com serien els partits, o millor dit, promou un partit-moviment que és corretja de transmissió de dalt a baix i no al revés. Rebutjant el partidisme, de fet el que rebutgen és la pluralitat, cercant el partit únic com a resposta.

Curiosament la xarxa que ha nascut com instrument de comunicació horitzontal, funciona de fet polaritzant el debat, cercant l’adhesió incondicional o el rebuig total al dissident. Es creant llistes d’adherits, es promouen sovint consultes unidireccionals que son més un plebiscit permanent d’adhesió, deixant sempre per a més endavant el debat quan les condicions ho permetin. Però aquestes no es donen mai.

Si la democràcia és el menys dolent dels sistemes, els partits, al meu parer també són la forma menys dolenta de participació en la política. Es cert que he militat molt de temps -ara no- i tinc un regust més agre que dolç, però ha estat molt millor experiència que quan he participat en models que tot i dir-se  més horitzontals, de fet acabaven sent o aristocràtics –controlats per una petita elit- o senzillament autoritaris.

dissabte, 14 de juliol de 2018

Una tarda a Besalú. Gràcies CDR!




Convidats pel CDR ens trobarem Eduard Pujol (JxC), Raül Massanell (CUP) i el que us escriu (ERC) en un debat moderat per Pitu Pujol. Un centenar de persones de totes les edats seguiren i protagonitzaren activament el debat. La república era el títol, però parlarem de tot: com estem, que volem i cap a on anem. Diversitat i unitat d’acció, més i més actius republicans. Poble mobilitzat, ajuntaments i Generalitat com a pilars del canvi. No perdre cap llençol, tots i totes som necessaris. Parlar entre nosaltres, parlar més. La reflexió sempre ha de precedir a l’acció. Gràcies CDR de Besalú!


De Madrid estant s’agraeix que al tornar a casa et trobes amb la gent a la que representes, a la que et deus i per a la que lluites. És com aire fresc, et donen l’oxigen necessari per a capbussar-te de nou una altre setmana en l’espai Madrid, Congrés de Madrid, per a ser més exactes, doncs la ciutat la visito poc, si no és per a trobades o debats que també formen part de la voluntat d’explicar-nos. De fer aliats en un terreny que l’odi atiat pel establishment borbònic i els seu mitjans ha fet estralls.

Aquests debats son la millor vacuna a l’autoodi que sovint es mou per les xarxes, aquesta recerca de traïdors que des de l’anonimat i el trollisme enverina a tots i totes els que ho segueixen. Cara a cara amb la gent, escoltar-nos abans de parlar, cercar un millor parer, fer camí entenent que la pluralitat és la prova de que creixem, de que som més. Fet imprescindible per a guanyar!

Un soparet amb els i les organitzadores enfortiren més els arguments, tants el compartits com els que discrepaven. Quan em pregunto perquè serveix fer política,  jornades com les d’ahir em donen la resposta. Per a ser i compartir, perquè “u no és ningú” i fer república és la voluntat plural i compartida dels republicans. De fet, una tarda molt particular a Besalú.

dimarts, 3 de juliol de 2018

Finestra d’oportunitat? Un nou marc de lluita!



A poc més d’un mes de la moció de censura reeixida al govern Rajoy, lluny encara dels 100 dies que es donen a tot govern nou, com és l’encapçalat pel Pedro Sánchez, vivim a Catalunya en un marc de més estabilitat i confiança que l'espanyol. El 155 eliminat, el govern català consolidant-se i la justícia internacional posant en qüestió l’espanyola. L’adversari està més dividit –el PP barallant-se i Ciudadanos  desaparegut- , es cert que res serà fàcil, l’estat continua fort, però l’independentisme  ha vingut per quedar-se i les seves reivindicacions es consolidaran si preservem pluralitat i unitat d’acció.


De Madrid estant t’adones de que l’estat és força més que els partits que poden governar durant un temps, la monarquia n’és l’aglutinant, el nostre moviment el qüestiona no solament per independentista sinó també per republicà. La intervenció del rei el 3 d’octubre va obrir els ulls a molts dels que pensaven que podia tenir un paper moderador, és part i intervé com a part al sentir-se qüestionada en defensa de l’estat de la que es peça essencial.

Als presos i als exiliats els hi devem molt. Molt més del que mai els hi podrem tornar, varen complir amb el mandat popular i s’enfrontaren a una força que no es podia vèncer en aquell moment, però han mantingut amb el seu sacrifici la voluntat de tots i totes de continuar el camí. Els historiadors  analitzaran el que i el com dels fets d’octubre de 2017, però som nosaltres, tots i totes, els que hem de preservar el seu llegat per avançar, en un nou marc, amb diferent velocitat, però amb els mateixos objectius.

Res del que serveixi per a preservar i ampliar el benestar dels nostres conciutadans en és aliè, per això hem recuperat la Generalitat, per això consolidarem i avançarem en el poder municipal, per això serem més i més forts en el parlament europeu. Perquè així acumulem forces, per ser més forts, en el diàleg i en la nostra capacitat del lluita si aquest s’estanca o desapareix de nou. Per això ens cal  més unitat d’acció que mai, més pluralitat que mai. No hi manca ningú.