dijous, 19 de setembre de 2019

Espanya ingovernable




Els que em coneixen saben que fa mesos que deia que hi haurien noves eleccions. No pas per a portar la contra als que els hi semblava senzill que s’arribés a un acord, sinó pel coneixement que en aquests darrers anys he fet dels protagonistes i del seu entorn.  Ja l’acabament de la legislatura anterior fou el resultat d’una provocació del PSOE als independentistes, trencant bruscament el diàleg amb una peregrina excusa, no podien acceptar de cap manera el relator, quan curiosament era una proposta de la vicepresidenta Carmen Calvo.


Pedro Sánchez no es tant un polític líquid a l’europea, com gasós a l’espanyola. M’explicaré, intenta ocupar tot l’espai possible aprofitant la manca d’ideologia de bona part dels seus rivals,  a la seva dreta fragmentació i oportunisme i a l’esquerra, l'eterna lluita entre democràcia assembleària i lideratge fort. És un oportunista a la manera dels polítics del segle XIX espanyol, els que trepitjaven el mateix escenari, el Congrés, a la Restauració, la primera. Te un entrebanc, com ha tingut sempre aquesta mena de política espanyola, l’encaix de Catalunya.

L’independentisme català que ha entrat amb força, te més d’una vintena d’escons, li ha impedit el que volia, acostar-se a una majoria natural amb Ciudadanos. Cal sumar per altres motius, la desena de bascos, on la presència de Bildu és més que incòmoda, provocant que l’unitarisme espanyol aliat amb el neofeixisme està tant desfermat que fins i tot al PNB el veuen ara com a forassenyat! D´ací aquests cants per a canviar el sistema electoral espanyol, seguint la idea que si no hi som al Congrés no existim….Involució democràtica per defensar la unitat d’Espanya, la monarquia i el sistema econòmic extractiu.

I què hem de fer? Aprofitar les encletxes del sistema i com hem fet fins ara, impedir la involució, no deixar-los fer. Ser forts a Madrid per defensar Catalunya. Amb contradiccions, cercant el mal menor per a dividir la santa Aliança, defensar els drets de les persones i confrontar-nos a les elits. Això i la  denuncia de la repressió és el que ens ha de portar al pacte o a fer ingovernable el seu sistema.

dijous, 1 d’agost de 2019

Com a independentista no em sento decebut ni cansat.



Hi haurà qui es sorprengui si afirmo que com a independentista no em sento decebut ni cansat. Ara sembla que ets més independentista quan més rondinaire et manifestes. Mai he cregut que l’insult o l’exhibició de la greuge et fan més radical, al meu parer son manifestacions d’impotència. Però de fet, si miro al meu voltant trobo més gent que cerca el respecte i la col·laboració, que aquells que fan de la superioritat moral, bandera.


No menystinc els problemes que tenim per a preveure el camí a seguir en el marc d’una continuada repressió, però si hem estat capaços de romandre en peus després de la repressió desfermada des de l’octubre del 17, no tinc cap dubte sobre la nostra capacitat col·lectiva per trobar noves vies en el futur. Tard o d’hora l’espai neoconvergent s’estabilitzarà i ajudarà a aclarir molts dels dubtes que la seva divisió externalitza; la cohesió d’ERC és imparable i el proper congrés en serà fidel testimoni i no dubto que la CUP revisant amb coratge la seva trajectòria trobarà nou camí i lideratges.

L’orgull del comportament dels presos i el paper dels exiliats han vertebrat la resistència, no han estat un escull sinó un referent. No es confrontant els uns contra els altres que aconseguim una via més combativa. Amb els seus errors, amb missatges a voltes diferents, tots i cada un d’ells representa el millor dels que ens van portar a l’1 d’octubre. I si vàrem perdre davant d’un estat sense escrúpols, no es la seva responsabilitat sinó de la correlació de forces a les que ens vàrem enfrontar. Ni nosaltres en fórem prou ni el nostre adversari era prou dèbil.

Es cert que hi ha gent que menysprea els partits, això no és nou, ni es d’ara, ni circumscrit a Catalunya…però per combatre la temptació, solament cal veure les societats sense partits on el messianisme religiós o el populisme de partit únic els han substituït. Tots en planyeríem si caiguéssim en aquest error! Les eleccions ens assenyalen la diversa força de cada un dels partits  i proporcionen la formula magistral que ens ha de permetre la unitat d’acció i un bon govern. Que el soroll de la minoria no ens faci perdre el camí a la majoria.

dimecres, 10 de juliol de 2019

La Diputació de Barcelona


 

Arran del pacte PSC-JxC a la Diputació de Barcelona s’ha aixecat una onada de desqualificacions des de les xarxes contra tots el partits independentistes. Els mateixos que fins fa ben poc atacaven solament a un d’ells, ara envien a la pira a tots. No hi trobo més explicació que els suposats “bons” han fet quelcom que els avergonyeix, aleshores ventilador, sense entendre que hi ha un camí més senzill…rectificar i obrir d’una vegada un camí d’unitat d’acció sense por a si una elecció la guanya un o altre, si el resultat final es que sumi l’independentisme.


Un cop dit això, analitzem de que estem parlant a la Diputació de Barcelona, un ens que aquets darrers vuit anys ha dirigit l’independentisme i abans sempre el PSC. Que ens juguem amb un retorn d’aquests a la presidència de la Diputació? Distribuir els nou-cents cinquanta milions anuals de pressupost entre els municipis en funció de paràmetres objectius i públics, o repartir-los en funció de criteris clientelars i partidistes. No em negareu que és una explicació possible a un pacte que ningú entén.

Les diferències en com s’han platejat els criteris dels programes complementaris o les meses de concertació aquets darrers anys -que son la principals via de finançament- així ho demostren. I una darrera pregunta retòrica, però de gran importància per a l’independentisme, per a tots aquells que diem ho tornarem a fer, com hauria anat a Barcelona l´1 d’octubre sense la Diputació en mans independentistes?

Entenc la necessitat de crear un relat per a justificar un pacte injustificable, basat en que tots són iguals i que és el mateix un pacte a un ajuntament que a la tercera institució del país, malgrat no hi ha punt de comparació. He estat i continu estant crític amb determinats pactes, però deixar la principal font de vertebració territorial precisament en un territori on ens juguem les majories en mans de l’unionisme, seria un autèntic desastre. Una altra majoria és possible, cal rectificar per avançar!


diumenge, 16 de juny de 2019

De pactes i majories municipals




Més enllà de les majories absolutes, cada cop més escasses, el que es juga en unes eleccions municipals és la continuïtat o la renovació. Continuïtat d’un govern - que portant pocs o molts anys-  pot generar,  si no te majoria absoluta, prou contestació per a que  una aliança de dos o més partits el puguin fer fora. Les circumstàncies són eminentment locals, tot i que les nacionals la poden condicionar, però difícilment determinar. Si seguim aquest raonament podrem entendre bona part del que ha succeït el dia 15 en l’elecció de batlles i batllesses a les nostres contrades.

Sempre hi han excepcions a aquesta regla, el cas de Barcelona i Girona serien dues excepcions a estudiar. En una el factor personal i en l’altre el nacional han determinat el resultat. Si us fixeu en els altres casos més polèmics, el canvi s'ha produït davant de coal·licións que governaven molt de temps i el desgast ha estat el determinant. Es cert que podem trobar ambicions personals en altres llocs, però sovint catalitzen alguna mena de descontentament o excés de confiança de qui es qüestionat.


Breument sobre Barcelona. L’alcaldessa reconeix la nit electoral la seva derrota i 24 hores després es deixa estimar per una oferta, inesperada però mai gratuïta, dels vots de Valls, del polític a les antípodes del seu programa. Una condició però, que pacti amb el PSC de Collboni. I faig referència al nom, perquè ha reconstruït aquest partit en decadència amb ma ferma i personal. Un veritable parany però amb un esquer imbatible: l’alcaldia. Poca cosa a fer per part d’ERC i Maragall, ho han intentat tot, però el factor humà ha passat per davant de tot. La governança de l’artefacte Barcelona en Comú, ho ha fet fàcil, l’hiperlideratge ho és tot en aquest grup, com podia ella perdre una consulta amb les bases quan es preguntava si calia que continués Ada com alcaldessa o no?

Però deixeu-me parlat de Girona, la meva ciutat, repeteix Marta Madrenas, malgrat tenir un regidor menys. La pèrdua és de fet més gran al passar l’Ajuntament de 25 a 27 regidors. No tenia una alternativa clara? La lògica ens hauria portat, com en altres indrets de Catalunya, que hagués estat ERC, possiblement amb aliança amb la CUP, l'alternativa…però  ERC a Girona ha patit una implosió i una explosió alhora, que solament en els darrers mesos el coratge del nou cap de llista i d’un equip cohesionat ha impedit que fos esborrada de l’Ajuntament. Per a mostra uns quants botons, dos dels quatre regidors del grup sortint son ara en dos grups municipals teòricament antagònics i la que era portaveu, al darrer dia de la campanya, va deixar el carnet i demanà el vot per a una altre candidatura!!! Ni fet a posta, o si? 

L’alternativa restà en bona part en mans de Guanyem, un artefacte electoral que era la CUP però no ho era del tot. Malgrat el bon resultat s’ha quedat molt lluny de Marta Madrenas, l’excés d’expectatives pot fer d’una victòria una derrota.
I aquí entra el factor nacional com a determinant a Girona. Girona una de les ciutats que va patir més la repressió l’1-O, de la que el president a l’exili fou alcalde! Com es podia ni plantejar una aliança en la que el PSC en formés part, fins i tot accedint a l’alcaldia dos anys! O com es podia pensar ingènuament que el PSC, sense res a canvi, posaria un independentista a l’alcaldia  per molt d’esquerres que fos? Resultat el que no pot ser no pot ser.

Ara bé, una alcaldia tant dèbil com la que surt del dia 15 es una mala noticia pel gironins. Perquè molt em temo que el govern de concentració de les forces republicanes i independentistes que proposava Quim Ayats no surti, per desconfiances i conservadorismes variats. Ara bé, permeteu-me parar ací, el que passi en el futur serà objecte d’altres articles.

dimarts, 11 de juny de 2019

Amics per sempre!



Ahir fou un dia important, que començà amb una llarga trobada de persones que estimo, fruit d’un període difícil però enormement ric al Congrés de Diputats. Els que ens trobàrem ja no hi som a Madrid, però el que vàrem viure ha forjat una sòlida amistat. No es fàcil fer compatible les agendes de les dues conselleres, Teresa Jordà i Ester Capella,  i de Joan Tarda… la meva era més fàcil. Però ahir la conjunció astral fou possible. S’hi afegiren al dinar l’estimat Quim Ayats, que renuncià al Senat per a defensar ERC des de l’Ajuntament i dos persones més, dels que es coneixen poc, però son imprescindibles per a fer política parlamentaria, el ex-assessor Èric i el Ramon, que els coordina al Congrés i al Senat.


Diuen que la política i l’amistat son incompatibles, discrepo. La bona política, al meu parer, no es pot fer sense l’amistat dels que la practiquen. Sí, ja se que el que transcendeix és el contrari. Puc admetre que hi ha molts casos d’oportunisme i graponeria, però conec també molts casos de bones pràctiques i, com és el cas que os comento, de bona feina i amistat. Es cert que el pas per Madrid en una època d’excepció, el fet de conviure moltes hores en un ambient hostil, genera un teixit de confiança i solidaritat ben especial. Passàvem moltes hores junts i ens necessitarem els uns altres per a sobreviure a la pressió constant.

Dels nou que començarem aquesta travessia solament tres eren militants d’ERC, proveníem de tradicions i experiències vitals molt diferents, el que podia haver estat una font de conflictes va esdevenir el contrari. La plena llibertat de pensament i decisió en les nostres àrees, el dret a parlar de tot i de tothom, el completarem amb l’obligació d’escoltar-nos. Aquest és el secret del nostre grup,  una profunda confiança i una gran cohesió. Poc a poc, de forma natural i personal molts anaren assumint la militància. Al final del mandat solament quedarem com independents en Joan Capdevila -el Capi- i jo.

Ahir vaig deixar al Capi sol. Se que m’ho perdonarà! Fruit d’una llarga reflexió, ajudat pels molt amics i amigues que he fet entre la militància de les comarques gironines d’ERC, vaig completar el pas. La veritat es que els republicans m´ho han posat molt fàcil, al seu acolliment i escalf aquets darrers anys, no hi podia correspondre d’una altre manera que essent “un dels seus”. La vida es llarga, però un te molt més passat que futur, ara bé dels anys que em queden, una part els poso al servei de la comunitat, com he fet tota la meva vida. Sense organització no hi ha canvi social ni nacional. A l’amistat des d’ahir li sumo la militància.


divendres, 7 de juny de 2019

Em refermo en la decisió que vaig prendre ara fa quatre anys.




Pocs dies després de les eleccions municipals del 2015 abandonava ICV. Molts dubtes i una profunda recança que havia anat arrastrant durant tot el mandat anterior. Quan la conferència de Sabadell, trencava el que fins el 9N havia estat la estratègia d’ICV -amb dubtes i incerteses, es cert- inequívocament sobiranista, que volia aplegar independentistes i federalistes, ho vaig tenir clar. Veure la direcció en pes votant en contra de l’esmena sobiranista que vaig defensar en el ple de Sabadell -amb un 27% de vots a favor- va fer la meva decisió d’anar-me’n, irreversible. Vaig deixar molts amics, no pocs adversaris i algun enemic. No pocs del amics han anat deixant aquests darrers anys també l’organització.


La irrupció de Podemos i Colau va sacsejar aquest espai, per a mi ja distant però no indiferent. La meva amistat amb Xavi Domenech al Congrés i la bona relació amb la majoria dels Comuns em portaven a un cert optimisme. De fet en el Congrés treballarem i votarem plegats en moltes coses. Algun núvol com el govern amb els socialistes a Barcelona s’esvaïen amb la seva expulsió pel 155. Contradiccions moltes, però davant la repressió i la defensa dels drets de Catalunya ens trobàvem junts.  Els costos interns per a aquesta formació foren grans. En Xavi se’n va anar i posteriorment els sector més sobiranista també.

El fràgil equilibri dels partits, o del moviment en aquets cas, depenen molt de la correlació de forces i uns mals resultats del Comuns a les municipals, - Barcelona perden- sembla que han fet escorar cap als braços dels socialistes a la majoria. Més enllà del suport de Valls-Ciudadanos, impensable fa poc temps, posaria l’accent amb el model de socialisme avui existent amb el que volen pactar. Collboni és l’antítesi del PSC de fa uns anys i te a veure més amb el sanchisme, es a dir, el poder és la fi de totes les coses i anar a l’esquerra o al centre està en funció d’aconseguir-lo. Ideologia o principis estan al servei del que els “Spin doctors” analitzant les enquestes els aconsellin.

Vist el que ha passat, arribo a la conclusió de que vaig prendre la decisió adequada ara fa quatre anys, però això no treu el profund desencís i un punt de ràbia pels que havien, amb cura, de fer créixer el que en usdefruit havien rebut, un moviment que tenia les seves arrels en el PSUC i que cada dia que passa es fa més difícil de reconèixer.



dilluns, 27 de maig de 2019

Eleccions i reflexions



En una situació d’excepció- presos i exiliats- Catalunya viu la seva convivència amb Espanya a la seva manera. Res és igual ni comparable amb la resta de l’estat i solament l’excepció basca confirma la regla. Comportaments electorals diferents-molt diferents- son la conseqüència de realitats nacionals diferents. Quan més s’entestin a Espanya de no reconèixer-ho, més tensió i crisi en el sistema provocaran.


És cert que en aquets sistema, els partits estatals, viuen en bona part de la confrontació, de la que tant sols es salva Podemos - i de forma discontinua- el PSOE que governa amb el PNV a Euskadi, però que a Catalunya successives crisi li han fet perdre capacitat d’interlocució autònoma. Malgrat tot, la seva recuperació en les eleccions generals i municipals a Catalunya a costa de Ciutadans i del Comuns els torna a situar en posicions rellevants, però marginals.

L’empenta de l’independentisme, malgrat la pulsació caïnita d’una part minoritària però molt activa, continua sent molt important. És interesant la suma independentista a les Europees que frega el 50% dels votants. Viurem encara moments de molta tensió pels impediments de que presos i exiliats prenguin la seva acta d’europarlamentari i exerceixin els seus drets. També la sentència del judici marcarà el temps de la política i no per a bé.

ERC segueix avançant cap a l’hegemonia de l’espai independentista, que no vol dir uniformització sinó tot el contrari. És direcció amb respecte a la pluralitat, però amb un camí clar on la lluita per la independència no bloquegi el govern del país, al contrari, perquè cal fer compatible el camí per la nostra sobirania plena amb dirigir una nova centralitat i conduir el país cap a projectes gestionables amb majories amplies. És a dir un país millor i més sobirà que ens acosti dia a dia a la independència.

dilluns, 20 de maig de 2019

Presos polítics al Congrés i al Senat, el diumenge al Parlament europeu!




Veure les imatges del Raül Romeva entrant al Senat i de l’Oriol Junqueras -i els altres presos polítics electes- al Congrés, em produeix una barreja entre orgull i ràbia. Veure’ls deambular per uns passadissos i sales que conec bé, no donen una imatge equivoca de normalitat, perquè res és normal, han arribat amb cotxe policial i en sortiran també al cap de pocs minuts, de nou cap a Soto del real.

Sí, unes imatges valem més que mil paraules,  d'aquelles que l’estat, amb tot el seu poder, ha volgut anar intoxicant. Que no hi han presos polítics, que la divisió de poders funciona, que Espanya es una de les grans democràcies…tot mentida! que la realitat d’unes imatges reafirmen, mentida i venjança!

El senador més votat de l’estat i l'Oriol, que encapçalava la candidatura al Congrés més votada de Catalunya, signant els papers que els confirmen en les seves funcions. Bé, ara comença el paripé, per a veure com aquestes funcions se’ls hi neguen a la pràctica…de nou l’estat mou tots els seus fils per a fer de la venjança instrument, per modificar les forces parlamentaries i el sentit de vot, que qualsevol democràcia te com a sagrat.

I encara els carcellers ens parlen de cortesia! De nou el vot, l’instrument de la democràcia, els ha de desmentir. No hi ha rebel·lió, el que un cop i altre hi ha, és l’exercici de la voluntat popular. Per això aquets diumenge omplirem les urnes del vot compromès, del vot republicà, un altre cop votaré Junqueras i un alcalde independentista que camini al costat de tots nosaltres i que governi per a tothom. La millor manera d’educar és l’exemple. El nostre es guanyar, un cop i un altre a les urnes!

dimarts, 30 d’abril de 2019

Una jornada particular





M'ha tocat viure les darreres eleccions -26A- des d’una taula electoral. El camins inescrutables d’un sorteig, al no ser candidat, m’han portat a viure una jornada intensa,  on he pogut saludar a tots els meus veïns i veïnes que molt majoritàriament participaren en la votació. Fet, que malgrat les més de 15 hores de presència, feina i escrutini, penso que han valgut la pena. He gaudit de dos persones excel·lents com a companys de taula i la col·laboració dels apoderats i membres de l’administració. Feia molt de temps que no feia aquesta funció i considero que mai agrairem prou als milers de persones que cada elecció ens permeten exercir el vot.


Fer l’escrutini -llarg per les paperetes del Senat- amb una orella parada a les noticies que et passaven del twiter alguns apoderats o del públic -poc- que es quedà a veure el recompte fou un xic estressant, malgrat que les paperetes molt encaminades a unes determinades candidatures t'anava donant confiança. Els resultats foren esplèndits. Que el teu poble-indegudament barri- de Sant Daniel tingui en compte la feina feta, t’omple de satisfacció i trenca la dita aquella del profeta i la seva terra.

Entregats els documents a la Junta, tot passant abans per casa i cap al local d’ERC! Quin goig abraçar a les candidates i candidats ja esdevinguts diputats i senadors electes! Tres i tres! Millorant a totes les ciutats i viles de les comarques gironines i guanyant a Girona! Quin resultat per a impulsar encara mes la candidatura del meu amic Quim Ayats! I malgrat que portava en dansa des de les 7 del matí, el cansament era superat per l’alegria. La mateixa que -des de la tele vaig veure- en els ulls de Joan tardà.

Cert, no era el primer cop que guanyàvem a Girona -ho recordava l’amic Terricabras, quin gran europarlementari hem tingut!- però la magnitud de la participació donava un resultat rotund i incontestable. I a quatre setmanes de les eleccions al Parlament europeu i municipals ens encoratgen per a fer-ho molt bé. Guanyar i guanyar, sí, però per a treballar pel país, per la nostra gent, amb la ma oberta a amics i adversaris, però ferms i alçats. Llum als ulls dels nostres presos i exiliats i força al braç per a guanyar, lluitar i continuar guanyant!


dijous, 25 d’abril de 2019

Ara fa un any: “Gràndola vila morena” va ressonar al Congrés.



Avui és 25 d’abril, aniversari de la revolució democràtica portuguesa que va desfer la dictadura, les velles lleis i va obrir el camí de la democràcia. “Gràndola vila morena”, cançó de Zeca Afonso, fou radiada a la matinada per a que sortissin de les casernes el militars democràtics que foren l’espurna de la revolució dels clavells. Per això la democràcia portuguesa es tant diferent de l’espanyola. Per origen i identitat. Per ruptura i no per una reforma tutelada.


Fa un any a l'hemicicle del Congrés vàrem recordar la revolució dels clavells davant del president de Portugal i del desconcert de la presidenta de la cambra i dels diputats de la majoria. Unes hores abans ho havíem decidit en la reunió del grup parlamentari d’ERC en el que ens acompanyaven alguns senadors. Aquesta recepció, en un moment de repressió com el que vivíem, no podia ser solament protocol·lària, sinó al cantar una cançó revolucionaria entroncava amb el dret a decidir dels pobles, per la seva llibertat.

Els diaris se’n feren ressò, especialment els de la caverna, per a criticar-nos, obviant el desconcert de molts diputats espanyols d’esquerra que no sabien que fer i de l’actitud del president de Portugal que quan començava també a cantar va ser arrastrat -literalment- per la presidenta del Congrés fora de la tribuna. Amb clavells grocs a les mans al sortir, el president ens els va acceptar. Era extraordinari veure’l en el seu cotxe oficial amb uns clavells grocs, saludant-nos…amb escortes, autoritats i policies sense saber que fer!

Darrera hi va haver-hi preparació…vàrem assajar amb un èxit discutible la cançó, parlarem amb el PDCAT i Podemos per a que s’hi sumessin, amb poc èxit amb aquets darrers i decidirem que en Joan Capdevila -el Capi-, Jordi Salvador i jo mateix comencéssim a cantar, mantenint el to, per a que els altres ens seguissin. I així ho vàrem fer. Un gran record d’un grup parlamentari, el d’ERC al Congrés, del que he tingut l’honor de formar-ne part.

divendres, 5 d’abril de 2019

Perquè no tenim llei d’Eutanàsia?


Avui en la portada de gairebé tots els diaris surt Ángel Hernández, el marit de Maria José Carrasco, la dona malalta que va morir ahir ajudada per ell mateix. Li poden caure de 2 a 6 anys per ajudar-la a morir. Per estalviar-se aquesta injustícia el Parlament de Catalunya va presentar el maig del 2018 davant del Congrés la despenalització de l’eutanàsia. Aquest li va donar llum verda a la tramitació de la modificació del Codi Penal amb el vot en contra del PP i l’abstenció de Ciudadanos.


Hi havia temps per a modificar el codi penal però la obstrucció de la majoria de la mesa, en mans de PP i Ciudadanos, allargant un cop i un altre la presentació d’esmenes ho va impedir. Ara el rellotge partirà de zero en la propera legislatura. Aquesta mesquinesa de la majoria de la mesa i dels partits que representen quan llegeixin els diaris avui espero que se’ls caigui la cara de vergonya.

El PSOE però no pot aixecar la veu, perquè a principis de 2017 Podemos va presentar un projecte de llei sobre eutanàsia, que va rebutjar juntament amb PP, Ciudadanos i el PDCAT,  dient que no era el moment. Solament ERC, PNV i el mixt li donarem suport. Penso, un cop i un altre, que si haguéssim fet la ponència ara la llei estaria en vigor. La hipocresia en política em fa cada dia més escèptic, però les necessitats de la ciutadania em fan també més lluitador.

Es cert que el juny del 2018 el PSOE presentà una llei molt semblant a la de Podemos i ara sí deia que era el moment. Òbviament la vàrem votar, tot i que des del faristol ho vaig denunciar, parlant del temps perdut. I de nou la mesa ho ha endarrerit fins a la fi de la legislatura. DmD Catalunya, ha estat una peça clau en el canvi de parer de l’opinió pública i en donar arguments que rebaten del principi al final els dels negacionistes. Am el cor encongit, però amb la convicció de les raons que ens acompanyen, ara sí que el compromís majoritari en acabar amb tant de patiment, derroti tanta hipocresia.


diumenge, 10 de març de 2019

De la Gola del Llop a casa…




Tanco, al no presentar-me a les eleccions del 28-A, una experiència de tres anys al Congrés de Diputats. Un temps relativament curt, però extremadament intens, fora i dins de l’hemicicle. He sigut testimoni i part activa dels esdeveniments que el mandat d’una majoria del poble català va portar als seus representants a realitzar, el referèndum de l’1-O i la reacció de l’estat-el Leviatan, com deia Hobbes- que ha portat la repressió, la presó i l’exili a bona part dels que es comprometeren amb aquest objectiu democràtic.



ERC em va donar aquesta gran oportunitat i penso que he respost a aquesta confiança dedicant-me intensament a la feina de diputat. Les estadístiques que monitoritzen el treball dels congressistes així ho confirmen. Però més enllà dels números m’he guanyat el prestigi que et donen els teus col·legues, amics i adversaris. En debats durs, en la difícil preparació de l’argumentari i presidint darrerament una comissió parlamentària. Sempre obert a les demandes que em feia el territori.

Estava disposat a continuar? Sí, però com a independent és la direcció regional del partit qui proposa, lògicament no pots participar en unes primàries si no ets militant, i aquest ha decidit unes altres propostes. Res a dir, més enllà de l’agraïment amb qui ha confiat amb tu fins ara.  Mantindré però una total complicitat amb la militància d’ERC, el seus representants al Congrés de Sarrià del dissabte passat em van demostrar en tot moment reconeixement i calidesa. Per trajectòria vital em sento part d’aquesta esquerra plural a la que he servit i serviré. L’amistat amb Raül Romeva i l’admiració per Oriol Junqueras reforcen el compromís.

Records inoblidable en temps de Còlera. Un grup parlamentari irrepetible. Pocs ens coneixíem al començar i ara ens uneix una sòlida amistat. He conegut un gegant com Joan Tardà, com a polític ha sabut sintetitzar la veu de molts i en els pitjors moments s’ha mantingut alçat! He estat al costat de Gabriel Rufian, molt més que la seva imatge. He consolidat la meva amistat amb la Teresa Jordà fantàstica diputada i encara millor consellera…i el millor estar per venir. Que dir de l’Ester Capella que no copseu vosaltres ara de la seva feina com a consellera de justícia! En Jordi Salvador, sindicalista i internacionalista, una amistat per sempre. En Xavier Eritja, sempre curós amb el medi ambient, amb la terra! L’Ana Surra, uruguaiana, “genio y figura”, un vers lliure! I en Capi, en Joan Capdevila, un cavaller! dels més populars a la cambra, enginyós i treballador, un amic!

En aquets darrers mesos el pas al govern de la Teresa i l’Ester, ens han aportat dos nous companys, excel·lents, la Carolina Telexea i en Joan Margall, poc temps però intens,  s’han fet estimar. Am la gent d’ERC del Senat molta complicitat , no els citaré a tots dotze, si a Quim Ayats i Jordi Deulofeu, la seva amistat es un regal que cuidaré i correspondré sempre. I que dir dels assessors que ens han acompanyat…del tot fantàstics i per exemplificar el conjunt una persona, Ramon Soldán, el seu coordinador, que és el porta més temps a Madrid que tothom, fill de Santako, l’enyoraré molt!

Molts dies a Madrid, moltes i moltes hores al dia, molt junts. L’amistat ha estat el secret de la nostra fortalesa. Moment molt difícils, durs i desagradables. Sempre en minoria , insultats sovint per la dreta extrema, però els hi hem tornat més d’una vegada amb dignitat i contundència. I com qui no vol hem fet caure dos governs! Un comiat que és un arreveure, amics, amigues, companys i companyes. Visca la Terra!



divendres, 1 de març de 2019

La XII legislatura ha acabat, un breu balanç!




El 19 de juliol del 2016 començarem la XII legislatura al Congrés, havíem participat de l’anterior, “la breu”, com ara s’anomena, que començà i acabà amb en Rajoy i el seu govern “en funcions”, en el camí l’experiment de l’intent de govern Sánchez-Rivera que fou rebutjat, i aquest fet va donar lloc a les eleccions que portaren a la legislatura que ara s’ha acabat. Intensa, complicada, a voltes crispada, molt crispada.


Hem vist la constitució d’un govern Rajoy gràcies a l’abstenció del PSOE, prèvia defenestració del seu secretari general, el seu retorn però no per a fer fora al govern sinó per ajudar a aplicar el 155 contra Catalunya, per a un temps després presentar-li un moció de censura on els diputats catalans fórem imprescindibles per a que prosperés. Satisfets de fer caure el govern que empresonà i obligà a l’exili als nostres dirigents polítics.

Sense xec en blanc semblava que podria fer molt més del que ha fet, presoner de les seves contradiccions en el partit i el grup parlamentari, més favorable a les declaracions que a les actuacions, se li acabà el crèdit quan presentà un pressupost sense masses garanties d’execució i tremolant-li sempre les cames quan es tractava d'obrir un diàleg amb Catalunya. L’obertura del procés de discussió d’aquest el mateix dia que començaven els judicis el va portar a una fi ràpida per la via de les esmenes a la totalitat.

La decisió de convocar eleccions es deu no tant a no tenir pressupostos com a aprofitar les circumstancies per a si sona la flauta guanyar-les. Tacticisme, oportunisme…crispació, son les característiques de la política espanyola i el marc en que es desenvoluparan les noves eleccions.

Orgullós de la feina feta pel meu grup parlamentari, ERC, per la qualitat humana dels seus membres i per l’eficàcia al defensar, en un ambient molt hostil,  Catalunya. La caiguda de dos governs en poc més de dos anys marquen un fet que hem volgut deixar clar, que no es pot governar contra Catalunya sense conseqüències. A més hem contribuït sempre a fer possible totes les iniciatives progressistes que s’han donat en el marc del Congrés aquets anys, perquè el republicanisme d’esquerres mai es indiferent al patiment de la gent.

dijous, 14 de febrer de 2019

L’Oriol, una veu lliure que mai empresonaran!




Tinc encara molt present a l'escriure la imatge i la veu d’Oriol Junqueras. El seu al·legat davant el Tribunal Suprem m’ha omplert d’emoció i d'orgull. Claredat didàctica, rigor en els arguments i aquella fina ironia que es part indestriable de la seva manera de ser...de parlar. L’hem reconegut després de més d’un any de segrest  i s’ha donat a conèixer a tots aquells que arreu, avui i en el futur, l’escoltaran un cop i un altre en un relat que avui ja forma part de la nostra història


Ha explicat el que molts ja sabíem, que no hi ha delicte en votar, que no hi ha res sagrat que no es fonamenti en els drets humans inalienables i que els pobles tenen dret -que cap sistema jurídic interpretat matusserament pot conculcar- a decidir el seu futur democràticament. I això en seu judicial, en el màxim òrgan espanyol, davant set magistrats,  aguantant l´hostilitat de la fiscalia, abogacia de l’estat i de l’extrema dreta camuflada d’acusació popular.

Ho necessitava, ho necessitàvem, no solament els independentistes, que també, sinó tots els demòcrates que vivim assetjats per aquells que fan de les mentides la política quotidiana, que enverinen a la gent per enfrontar-la amb la gent. Miserables com Casado i Rivera, oportunistes com Sánchez...que provoquen encara més conflictes els uns o no s’atreveixen a contribuir a solucionar-los l’altre.

Ens manca una estratègia, ens movem amb recursos tàctics masses vegades, ens costa refer confiances imprescindibles per aconseguir-la...Avui però l’Oriol ha tornat, els que l’havíem vist a la presó ja sabíem de la seva resistència  però avui ha desplegat tots els seus recursos per a guarir-nos les ferides - algunes producte d'autolesions- i augmentat la nostra autoestima. Si un home a qui demanen 25 anys, que porta gairebé un any i mig en presó preventiva, te una ment que res pot parar, que exerceix la paraula com a lliure, nosaltres no serem menys! Jo vull ser –seré-  dels de l’ORIOL!

dimecres, 6 de febrer de 2019

Combatre l’escepticisme



Històricament el catalanisme ha avançat, com també ho han fet els moviments socials, usant la mobilització i la negociació. Dos parts indestriables sense les quals, o per manca d’una d’elles, qualsevol avenç és impossible. Si la mobilització es minoritza per la dispersió i un radicalisme excloent perd la força motriu. Al meu parer això està passant avui en el sobiranisme.


La negociació, per altra banda, es positiva si cada banda del possible acord te en els que representa el consens necessari. Malauradament avui ni el govern del PSOE ni la Generalitat el tenen i qualsevol pas es rebutjat per una part dels qui representen acusant-los de trencar Espanya o de traïdors a l’1 d’Octubre. Des de Madrid veiem com qualsevol possible acord  de Carmen Calvo es boicotejat pels ministres Borrell o Marlaska. I els conceptes pressupostos socials o acords per desbloquejar el conflicte esdevenen titulars vuits. Foc d’encenalls!

I el judici al bell mig d’un terreny que és mes polític que jurídic! On el maltracta  impune, que Marlaska accepta ni que sigui per omissió, qüestionen els pilars de la justícia. El millor del sobiranisme, el seu discurs més sincer el trobarem en les declaracions dels encausats i la sentència marcarà els límits i la credibilitat de l’estat.

D’ací l’esmena de totalitat d’ERC als Pressupostos Generals de l’Estat, que es concretaran el 13 de febrer en el no als pressupostos. Sembla que solament després del judici i d’eleccions generals, probablement també catalanes, tindrem cada part les cartes adequades que desterrin promeses impossibles i jugades mestres, que son solament fum propagandístic. Mentrestant a redós dels judicis recuperem les mobilitzacions massives unitàries com a resultat d’una fulla de ruta compartida.

dilluns, 28 de gener de 2019

Judidi i Congrés





A les portes del judici a l’independentisme, contra aquells que consideraven que en democracia votar no es delicte, els que seguiren el mandat popular i posaren urnes. En aquest marc la nostra tasca al Congrés esdevé complexa però necessària. Una multiplicitat de rols que ens marquen un camí a voltes contradictori en un ambient aclaparadorament hostil. Restarem molt a prop dels encausats, de la nostra gent.


Hem estat i continuarem sent caixa de ressonància de les aspiracions de l’independentisme i de la lluita per aconseguir-les, però també de tots aquells que juntament amb nosaltres composen la gran majoria del nostre poble, que desitja que el futur sigui el resultat de la lliure decisió de la ciutadania i no de cap imposició. Fer avinent que la defensa de la lliure determinació del poble català s'emmarca en les llibertats democràtiques i que els que imposen la força per combatre-les la degrada no solament a Catalunya sinó a tot l’estat.

Cal també que mantinguem ponts amb aquells sectors que tot i ser minoritaris son solidaris amb nosaltres, també amb aquells que, tot i estar allunyats, tenen reserves a l'ús de la coacció i la força per a resoldre conflictes. L’adversari que ens ha convertit en enemic - PP, Ciudadanos, i a les portes VOX- ens vol aïllats com a primer pas per il·legalitzar-nos. La nostra veu molesta, per això cal que sigui ben sonora!

I mai, mai, ser indiferents al benestar de la gent, sabent que la lluita per a ser lliures trancórre per un camí costerut on les necessitats de la gent han de ser satisfetes. La millora de les condiciones de treball i socials esdevé una fita imprescindible de la nostra feina, en una doble vesant: lleis i recursos. Entenen que el nostre govern no es cap concessió benèvola sinó el fruit, arrencat amb molta lluita, de generacions de catalans. La Generalitat és una baula en la cadena de conquerir la llibertat, no és el final del camí, però quant més dèbil sigui la Generalitat més llarg serà el camí. Això els del 155 permanent ho saben molt bé.

dijous, 17 de gener de 2019

La policia política



Ahir al demanar-li explicacions al policia que instruïa la causa i assumia tota la responsabilitat de les detencions em va venir com un flashback  el record de una detenció que vaig patir l’any 1977 poc després de la legalització del PCE i abans de la del PSUC. La mateixa prepotència i cinisme del que sap que abusa de l’autoritat però també que ningú li exigirà responsabilitats. Sí la policia es deu a l’autoritat judicial, la policia política viu a les clavegueres i en aquest hàbitat es creuen intocables.


Sèneca, l’autor hispà-romà, en la seva obra Medea afirma en els versos 500-501: “Cui prodest scelus, is fecit”. Es a dir, qui s’aprofita del crim és el que l’ha comés. I podríem afegir, qui amb la seva passivitat ho permet és el seu còmplice. Perquè la passivitat o el temor a actuar quan tens responsabilitats esdevé el marc necessari per a la impunitat del delinqüent.

El silenci dels representants del govern espanyol a Girona, Barcelona i Madrid en son una mostra de la incapacitat i/o la manca de voluntat de apartar les clavegueres del conflicte català. La responsabilitat en la consolidació de la involució que arriba des d’Andalusia serà la dels que posseint la màxima responsabilitat en l’ordre i la justícia a l’estat espanyol estan mirant cap a un altre costat.

Quan des de Catalunya parlem de “gestos”, de negociació, de mediació, quina confiança podem tenir en una administració que no es capaç de controlar a aquells que encaputxats truquen de matinada. Solament la fermesa en el control de l’extrema dreta realment existent en els aparells de l’estat pot fer possible parar la involució democràtica i això no està en mans dels partits independentistes catalans.  “Quis custodiet ipsos custodes?”

dimarts, 8 de gener de 2019

Any 2019. Que la rancúnia no ens faci perdre l’esperança.



En la política no he trobat gent pitjor que en altres àmbits - ambiciosos no pas pocs, envejosos més d’un, inútils més dels que voldria- però de tots,  els més perillosos són els ressabiats i rancorosos. Aquest darrers sovint fan política contra altres polítics i amaguen haver estat o continuar essent polítics. Difamen, pontifiquen, exclouen, condemnen amb la impunitat del que no te responsabilitats ni les esperen.


Molt diferent són els que critiquen amb coneixement de causa, els que se senten agreujats per una decisió perfectament opinable i millorable. Les crítiques són imprescindibles per a qualsevol persona que tingui responsabilitats polítiques, perquè posen a la llum errors que tu o el teu entorn no ha copsat i et permeten rectificar. Sovint l’error i la rectificació és el millor mètode per millorar els assumptes públics.

En l’anomenat procés hem viscut moments de tota mena i situacions difícils, fins i tot desesperades. El presos i exiliats ens son un recordatori permanent, del millor i el pitjor del que hem fet col·lectivament. La valentia davant l’adversari que ens veia com enemic, ells encara avui en son exemple de fermesa. Però també de no haver estat capaços de explicar-nos les dificultats, algunes d’elles pot ser infranquejables en aquell moment. Es varen sacrificar però no ens explicaren tot,  el perquè de tot plegat. I les ombres poden esdevenir tenebres.

Ara que el passat no tornarà –el vell autonomisme- però el futur- la República- no és encara abastable-  ens manca una explicació valenta dels pros i els contres, del camí que hem de fer. Alguns l’intuïm a partir de converses amb presos i exiliats, d’algunes accions tímides del govern i en decisions dels partits, però al no estar prou clar, prou valent,  apareixen els ressentits, els que insulten als que més han treballant per a tots nosaltres –el presos i preses- fruit de la seva rancúnia sempre usant la paraula poble com si fos un roc llancívol. Necessitem llum, claredat, saber el camí per difícil que sigui. Aleshores aquets anomenats patriotes, que solament saben fer mal, tornaran al seu cau.