dijous, 8 de novembre de 2018

De pressupostos i presos.


A les portes de que comenci al Tribunal Suprem un procés prevaricador, amb un sumari tancat on es demanen més de dos-cents anys de presó, des d’un sector de l’esquerra catalana i des de la majoria de l’esquerra espanyola ens demanen als representants de l’independentisme republicà a Madrid, que donem suport als pressupostos del govern Sánchez. Amb un govern il·legítimament cessat pel 155, majoritàriament a la presó i també a l’exili, amb la presidenta de la mesa del Parlament a la presó i la majoria de la mesa imputada, en aquest marc ens demanen oblit sense que l’altre part hagi fet res important per acabar amb una repressió inaudita a Europa.



Coresponsabilitat ens demanen, però unilateral, solament nosaltres. Hem d’aprovar els pressupostos però ells ni es coresponsabilitzen en obrir una negociació sincera, ni en aturar la repressió. Perquè, a veure si ens entenem, el nucli, la base, del conflicte a resoldre no és la negociació pressupostària, ni més milions per a Catalunya –que, tot sigui dit, habitualment no s’executen- és el reconeixement mutu, es a dir que Catalunya sigui reconeguda com a subjecte polític.

La via per a negociar, es reconèixer l’un a l’altre com a interlocutor, assumir la confiança mútua, i solament es pot fer això aixecant les represàlies, perquè els presos son hostatges, son el fruir de la repressió. Amb repressió, cap moviment pot negociar, ni un conveni col·lectiu ni un pressupost. Com es pretén superar un conflicte de deu anys, com a mínim, com mai s´ha vist a Europa, sense que unes condicions lògiques –aturar la repressió, en primer lloc- es donin?

Qui te la responsabilitat no es qui pateix la venjança i la ignomínia, es qui no s’atreveix a negociar de veritat amb Catalunya, sense humiliacions ni venjances. La dreta extrema espanyola, en les seves tres variants, avui vol la destrucció, ho sabem, però el centre esquerra no s’atreveix a plantar cara i prefereix posar-se de perfil. Sense reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, sense aturar la repressió no hi ha negociació del pressupost. Dignitat, companys!

dimarts, 30 d’octubre de 2018

La reflexió sempre ha de precedir a l’acció.



Guanyar o perdre, unitat o divisió…sento cada cop més dicotomies com aquestes pronunciades per una part de la gent  independentista,  fins i tot,  l’enfrontament entre presos o exiliats. Termes excloents que al meu parer poc tenen a veure amb el mon real. Moltes lluites comencen perdent i després es guanyen, la unitat veritable és la que sorgeix de la suma de les parts, no de la seva absorció i, al meu parer, valgui com exemple,  els actuals exiliats no tindrien el mateix ressò sense els presos, esdevinguts ostatges,  i aquests tenen més veu, ací i a fora, per la capsa de ressonància de l’exili.


El tot o res sempre perjudica al més feble, malgrat que sempre hi ha gent que se’n aprofita. Si el sentiment és imprescindible per a l’acció, aquesta per a ser eficaç necessita de reflexió prèvia. Si volem la independència aquesta no s’ aconseguirà tant sols amb els que ara som independentistes , ho farem convencent a bona part dels que no ho son. Com hem fet fins ara. Creieu de veritat que l’exclusió, que fa esdevenir traïdors a qui no és de la mateixa corda, és un bon exemple per ensenyar i fer de l’independentisme un proposta que continuï essent desitjable?

Hem patit...estem patint. Moltes coses que ens han passat poden haver estat error nostre, ben segur,  però moltes més son conseqüència de la violència de l’estat. No comparteixo el qui diu que tot es culpa dels “partits”, com si l’estat no existís,  com si la seva força fos un tigre de paper... i  tot es reduís  a voler o no voler. D’ací les contradiccions  quan es diu una cosa, sovint embolcallada de retòrica,  que desmenteixen poc després  uns fets conseqüència de la crua realitat.

Ho he dit més d’una vegada, cal un relat compartit unitari, més que una crida a l'unitat orgànica sense relat compartit. Cal que, des de l’anàlisi concret , des de l’autocrítica, però no del canibalisme, ens proposem un nou camí en la nostra lluita contra el vell estat borbònic, essent més forts i més savis. I això no es possible des de les tertúlies o des del twitter, amb tot respecte pels que si mouen confortablement. Això ho han de fer els partits, consolidant-se en cada espai i parlant amb l’autoritat que els ciutadans els hi donen amb el vot. Encara avui el menys dolent dels sistemes de representació democràtica.

dilluns, 22 d’octubre de 2018

El Tribunal Suprem de la marca Espanya!




Carlos Lesmes, el controvertit president del CGPJ, després de reunir-se amb un seguit de prohoms del Tribunal Suprem a promogut que la ciutadania hagi d’esperar al 5N per a veure com i qui haurà de pagar l’impost sobre la constitució de les hipoteques. El seu amic i president de la sala tercera del TS, Luís Maria Diez-Picazo, ja va donar la nota no aplicant la sentencia ferma del passat dijous, en la que el tribunal establia que l’impost d’actes jurídics documentats l’havia de pagar la banca i no el client.


Diuen que hi ha 33000 milions en joc - la meitat dels que no han tornat a l’estat els bancs pel rescat- imagineu-vos com devien cremar els telèfons amb els missatges de la banca –poder fàctic- als poders de l’estat, de la corona als magistrats! El tema clau: els efectes retroactius de la sentència. Cal temps per a maquillar les conseqüències i aconseguir que pràcticament no en tinguin, perquè pel futur –si ha de ser així i han de pagar-ho els bancs- ja ens ho carregaran als clients.

Però la precipitació, l’embogiment que ha provocat entre els poderosos bancs, han deixat a la llum de l’opinió publica totes les misèries, els amiguismes i la corrupció que caracteritza a una part important de la més alta judicatura espanyola. Nosaltres a Catalunya, ja més que ho intuíem, però ja se sap que per defensar Espanya del separatisme tot si val, fins i tot les aberracions jurídiques.

Clar que hi ha jutgesses i jutges honestos! Com de polítics!  però el vell bipartidisme, l’amiguisme i la cooptació han fet durant dècades molt de mal. O es que algú pensava que solament els polítics eren susceptibles d'esdevenir corruptes, en el marc decadent del vell règim del 78? Necessitem més democràcia, però l’autoritarisme, el populisme xenòfob, pot ser la temptació del poder per a no guarir- la- la democràcia- sinó matar-la. La història ens ensenya,  però no ens impedeix repetir-la.

dijous, 11 d’octubre de 2018

Les cruïlles estan per a decidir el camí.


Dividir a l’adversari i que no et divideixin a tu, no cal ser un hàbil estratega per veure el sentit de la frase. Ara bé quan aquest “tu” també es plural ja no és tant senzilla la unitat...de fet, quan som nombrosos, més plurals som. Si a Madrid estan més dividits que mai...l’única manera que tenen de guanyar és que nosaltres ho estiguem més. Ells estan dividits per com s’ha de governar Espanya, nosaltres per com aconseguir la independència. Es cert, que a voltes es barreja no solament el com, també el qui...




El gran problema que ha arrastrat la dreta espanyola ha estat la corrupció aquesta és el detonant de la seva caiguda. Bé, també l’empenta que els hem donat des de Catalunya. Però malgrat es vulgui dissimular la corrupció en la dreta catalana, l’altre cara de la moneda del règim del 78, ha estat també un llast per al moviment independentista. Sentencies presents i futures planen sobre el PP i també sobre CiU i els seus continuadors. Tot just aquesta setmana era detingut el president de la diputació de Lleida...la resposta de l’independentisme conservador ha estat nul.la...plou sobre mullat.

La refundació del centre-dreta abans autonomista i ara independentista és condició fonamental per a refer ponts i unitat d’acció. Depurar responsabilitats i sortir de l’ambigüitat de la permanent inestabilitat d’un espai indefinit, ens permetrà articular amb els altre grups de l’independentisme un diàleg més col.laboratiu que competitiu. Si cal arribar a unes eleccions un cop consolidada la refundació per a veure la força electoral de cadascú...d’acord.

Caldrà aclarir però quina via, amb tots els matisos - que son molts- pot ser la comuna. Si una insurrecció immediata (DUI ja! signant el que el 27-O no es va fer i enfrontament institucional i al carrer amb les forces sota obediència de l’estat) o acumular forces aprenent dels errors i sense descartar res en el futur , aprofitant les contradiccions de la divisió de l’adversari per aconseguir la independència. La discussió no es autonomisme versus independentisme, al meu parer, es quin camí seguim cap a la independència que aconsegueixi la complicitat del màxim nombre de catalans que no ho son d'independentistes.
.

divendres, 5 d’octubre de 2018

Deixar-se de tonteries i construir un programa comú. Fer la feina o eleccions!



Si miro enrere i analitzo el que ha passat des de l’1 d’octubre del 2017,  tinc més coses per estar orgullós del que ha fet la ciutadania independentista i els seus representants que de fer retrets a uns i altres pel que no s’ha fet bé. I més si ho comparo amb els que des de posicions no independentistes, salvant contades excepcions, han mantingut un silenci còmplice o fins i tot entusiasme per la deriva antidemocràtica de l’estat espanyol. Em preocupa més el que hem de fer a partir de l’1 d’octubre del 2018.


Per molt que ens dolgui hem entrat en una nova etapa en que la independència no és a tocar. I no es fruit, al meu parer, de la traïció dels líders, de que no la varen voler el dia 10 o el 27 d’octubre de l’any passat, senzillament crec que l’estat va anar més enllà de totes les línies vermelles que presumíem possibles a l’Europa del segle XXI i que l’acceptació d’assumir més violència per part seva no ens apropava més al nostre objectiu, varen pensar en aquells moments els nostres representants que seria el contrari.

La sang que es podia vesar a la plaça Sant Jaume o al parc de la Ciutadella pesaria com una llosa no solament sobre els botxins sinó també sobre els  representants del poble que haurien pres la decisió . En la campanya del 21D, les autonòmiques del 155, que tots, fins i tots els més abrandats i unilaterals avui, varen acceptar, Marta Rovira fou prou valenta per intentar-ho explicar, però l’oportunisme electoral, la màgia de “si voteu president, tornarà el president” va avortar la reflexió necessària i útil en aquell moment i ara.

Cal fer el debat en el millor escenari possible, el del govern i el Parlament de Catalunya, però el soroll de l’unionisme que seguint el que es cou a Madrid  es planteja entre canya o molta canya contra l’independentisme, ha portat a una part de l’independentisme a la confusió,  uns en el parlament al ”postureo”  com diuen a la “Villa y Corte”  i altres a acceptar el contrari del que es proclama, com a Berga. Resultat: la confusió i els atacs, a tort i a dret, sense aturador.

Em quedo amb la serenitat del presos i preses, amb el seu mestratge, en la necessitat de que el Parlament assumeixi el protagonisme d'elaborar la ruta a seguir. Si no es així, perquè no es pot o no es vol...eleccions! Els presos i preses, els exiliats i exiliades no es mereixen, a portes del més gran judici polític a Europa des de 1945, aquesta astracanada.


divendres, 28 de setembre de 2018

Les clavegueres empastifen a tort i a dret.



La crisi del govern espanyol fruit de causes endògenes i exògenes marca el calendari del nou curs polític a Espanya. Crisi espanyola en la que hi té un paper clau Catalunya. La repressió de l’1-O i l’ofensiva judicial posterior han tensionat totes les costures de l’estat. La caiguda del govern Rajoy ha estat el tret de sortida per a que la merda de les clavegueres empastifi a tothom de la Villa y Corte. Mai en aquest període convuls que m’ha tocat viure a Madrid l’ambient ha estat tant crispat i enrarit.


Un govern amb el suport solament de 84 diputats sobre 350 no s’havia vist mai, però cal tenir en compte que el PP amb minoria també,  s’ha mantingut gairebé dos anys en el govern. De fet és més la debilitat del contrari que la pròpia força el que avui estabilitza en precari els governs d’Espanya. Bé, amb un xic d’autocrítica diríem que a Catalunya l’estabilitat parlamentària no és tampoc com per a tirar coets.

En un i altre cas l’amenaça d’eleccions sempre plana com a factible, però amb l’agreujant de que no es preveu que canviessin excessivament la correlació de forces. I, de fet,  les eleccions municipals, autonòmiques i europees ja son a la cantonada, el maig de l’any vinent. Avançar o no, fer-les coincidir...cada dia podem trobar una declaració que va en un sentit o en el contrari. Ara bé, sigui per treure’s les puces del sobre o pel fet, cert, de que els republicans catalans som decisius cada cop que el front PP-Cs deixa les seves lluites internes i ataca el govern, l’estabilitat i la responsabilitat de noves eleccions - diuen - que depèn de nosaltres.

Però, el que no diuen és que fins fa ben poc el PSOE fou aliat de PP i CS en el 155 i no va tenir escrúpols en fe passar com a certs tots el fakes, totes les mentides que les clavegueres construïren contra l’independentisme. Ara reben  i s’indignen...però el camí passa per a ser valents, enfrontar-se a la maquinaria corrupte aixoplugada a l’ombra de l’estat. Obrir negociacions sobre una sortida democràtica on el poble pugui decidir. Si no ho fa i de nou culpa als catalans ens trobarem, després d’unes noves eleccions, que els problemes continuaran essent els mateixos. Que ho tinguin clar, ma estesa sempre,  però nosaltres no ens rendirem!

dijous, 20 de setembre de 2018

Arbres i boscos en la vida parlamentària



A Madrid estant he vist coses que havia llegit en llibres d'història, el parlamentarisme de la primera restauració borbònica s’ha mantingut en la segona, de fet, els vells estils no han mort solament han rebut un xic de pintura. L’estat en crisi gaudeix de bona salut, ha sabut adequar-se a la cronificació d’un model que no va ni endavant ni endarrere. Com a vell sistema autoritari predomina el centralisme a la delegació i el poder executiu –ni que sigui feble- domina el legislatiu.


L’enorme permeabilitat dels poders polítics als poders fàctics n’és un altre constant. De fet, l’estat va molt més enllà dels vells poders independents definits per Montesquiu, algunes de les branques son tant fortes com el tronc i l’autonomia de cada un d’ells esdevé bàsicament corporativisme. De fet a España el conservadorisme no es tant una ideologia com un conjunt d’interessos corporatius. El franquisme adaptà el corporativisme del feixisme italià a aquesta concepció vella i xaruca de l’antiga estructura de l’España imperial que tant bé representa el seu epígon, l’estat borbònic actual.

La raquítica influència del poder legislatiu, un cop ha nomenat govern, o entre pressupost i pressupost, és una realitat. El govern fa del decret-llei, malgrat hagi de ser convalidat pel Congrés,  no un mètode legislatiu extraordinari, com ha de ser, sinó ordinari. Hi ha, però dues escletxes, la que permet influir en el legislatiu mitjançant proposicions que aconsegueixen millores en les circumscripcions de cada diputat i les comissions d’investigació, que perduda la majoria absoluta poden qüestionar i posar en primer pla el patiment de gent que ha lluitat i esperat, molt de temps satisfacció –les comissions del vol Spanair JK5022 i el de l’accident Àlvia en son una mostra.

Més enllà de la denuncia de les malifetes del govern espanyol contra Catalunya i de la defensa del nostre govern contra les accions del centralisme, que son l’acció central de Front de Madrid, actuem en desenes i desenes d’activitats en Ple i comissions que ens ocupen i preocupen molt de temps, accions que repercuteixen en col·lectius, en servies públics o en activitats econòmiques. Acció i reacció, reduir danys i avançar, aprendre i actuar...


dimecres, 12 de setembre de 2018

El dia després a Madrid. Una Diada exemplar.



Escric a Madrid amb el record recent de la Diada ben present . Més i més, aquesta es la capacitat que te l’independentisme en mobilitzar-se. Ara bé ens equivocaríem si pensessim que tots els aplegats ho eren. L’independentisme convocava però molts demòcrates que no ho son d'independentistes hi eren al nostre costat. Aquest és el principal encert d'enguany que trenca el frontisme i ens permet anar més enllà. D’ací la ràbia, especialment de Cs, dels que viuen políticament d’inflar el globus de la confrontació entre catalans.


El segon gran èxit fou la manca de confrontació entre els que volem el mateix, més democràcia i més llibertat, per aconseguir la llibertat de presos i exiliats , per a exercir el nostre dret com a poble a l’autodeterminació. Malgrat algunes crides, especialment a la xarxa, ens tractàrem com el que som, companys i companyes amb una causa comuna, on les diferències son part d’aquesta pluralitat, de la nostra capacitat de mobilització ampla i extensa.

Em vaig emportar deures. Millorar la coordinació i la presa de decisions. Avui a Madrid hem salvat en el darrer moment el que podia haver estat una greu equivocació. Perquè importa molt, no solament el què, sinó també el com. Volem interlocució arreu, diàleg, òbviament, però sempre anant molt en compte amb les manipulacions dels adversaris. Millorar la unitat d’acció i tenir clar el que farem els propers mesos, defugint oportunismes i aventurismes, és avui el principal repte.

Porto les piles carregades. Es cert que pot ser sabem més el que no hem de fer, que el que cal fer, però l’anhel de la gent, la seva voluntat de ser més, de ma estesa –ahir vaig parlar amb molta gent i ni un retret- ens obliguen a fer-ho millor. Sent conscient de la fortalesa de l’estat i dels aparells desfermats, especialment el judicial,  un cop el govern responsable del 155 l’hem fet caure. Però això ens ha de fer afinar les decisions, no l’objectiu de mes democràcia perquè volem que no ens prenguin més llibertat!


dimecres, 5 de setembre de 2018

El discurs del President Torra: anàlisi i perspectives...


L’independentisme  es un moviment sociopolític que ha vingut per a quedar-se, fins aconseguir els seu objectiu de la república catalana. El tema clau és la gestió del temps, per això la pressa sense estratègia és contraproduent. Crec que tenim els vímecs necessaris per a fer el cistell, però ens cal un disseny compartit. Ahir el President Torra contribuïa a fer-ho possible però, al meu parer, encara no el tenim acabat. Resoldre les incògnites de quan serà i com es desenvoluparà el judici als nostres presos i preses serà clau. En aquest sentit el que diu el president Torra de que, amb la sentència ferma, posarà a disposició del Parlament l’estratègia a seguir, crec que va en aquest sentit.


No ajuda gota el sectarisme, fins fa ben poc latent i avui desfermat, entre independentistes. Sí, son pocs, però el soroll que fan pot fer més difícil que ens escoltem i que avancem plegats. Fins ara ha estat un sectarisme vehiculat a la xarxa, si aquest passa al carrer tindrem un veritable problema. Ho espera en candeletes el sector més sectari de l’unionisme, que s’alimentarà de les nostres divisions, les reals, que s’acumularan a les inventades pel seu agit-prop.

L’altre perill es voler furgar en les diferències d’opinió  entre exiliats i presos. Opinions en tenen i moltes, coincidents i diferents,  entre ells  i els altres. Sort en tenim, perquè on tothom pensa igual ningú pensa gaire.  Per això, no es pot enquibir tot en un sol paraigües organitzatiu. Insistir en la unitat d’acció i en la planificació comuna és, al meu parer, el camí.

Nosaltres i el altres, els aliats i els adversaris, sabent que tenir estratègia comuna és imprescindible però no suficient, perquè els adversaris també en tenen una i ai las! Son més forts que nosaltres. Ho hem de tenir present, ho hem patit i ho patim,  no pas per sentir-nos derrotats, ans al contrari, perquè tot i essent així, som vius i resistim. Anàlisi realista de la correlació de forces, estratègia comuna, unitat d’acció i habilitat tàctica, si ho aconseguim estarem més a prop del nostre objectiu.


dimecres, 29 d’agost de 2018

Dos dies a Bèlgica amb la gent de l’exili




He d’assumir l’error en el que he caigut en aquests darrers mesos de repressió desfermada de l’estat espanyol. La injustícia i el patiment cap als nostres presos i preses em va fer, no tant menystenir com posar en segon pla, el patiment dels exiliats. El que gaudissin de relativa llibertat no treu l’enorme duresa vital del que no pot tornar a casa i refer la seva vida. Res ens havia preparat pel que estem vivint i malgrat la fortalesa dels que ho han viscut, a la presó i a l’exili,  hem necessitat temps per a situar cada cosa i cada mot en el nou relat de la crua realitat.


Dos dies d’entrevistes intenses i extenses amb el President Carles Puigdemont, la consellera Meritxell Serret i el conseller Toni Comin, m’han estat d’enorme ajuda. He estat testimoni de fermesa i sacrifici, de contradiccions i esperances. Hem coincidit en moltes coses i hem discrepat en altres, reflex del que és l’independentisme avui, dins i fora dels partits, a l’aixopluc organitzatiu o anant per lliure, amb i fora dels moviments socials. Riquesa en les contradiccions, fortalesa en la síntesi dialèctica...que cal fer encara.

Ara, sota aquesta llum, intentaré veure als presos i preses, conscient però de la dificultat que te compaginar l’escàs temps que tenen, per la llei penitenciària, i les prioritats familiars i polítiques que son les més importants i ho accepto com un fet incontestable. Des del petit paper que m’ha tocat fer a Madrid no vull deixar de reflexionar i que el dia a dia es mengi el sentit del que fem i perquè ho fem...i si ho hem de fer diferent.

Exili i presó son dos realitats que es complementen com a resultat de la injustícia i de la guerra freda que l’estat a desfermat contra Catalunya. La justícia i la veritat son les dos primeres víctimes de l’agressió de l’estat. Escolto i escoltaré més i més, per que la reflexió sempre ha de precedir a l’acció. Hem d’aconseguir que totes les peces funcionin i que l’independentisme recobri la confiança mútua i una direcció comuna. Perquè allò que pretesament es vol unir, dividint i desqualificant, sempre històricament ha estat un error.

dimarts, 21 d’agost de 2018

No són el mateix, però...!



Semblava impossible, però el govern Sánchez ha fet radicalitzar encara més a les dretes extremes espanyoles. PP i Ciudadanos, amb l’alè de Vox al clatell, han entrat en una cursa per a demanar el 155 per a qualsevol declaració que el govern de la plaça Sant Jaume tingui a fer. Previsible, però no deixa de sorprendre, la llunyania amb el comportament dels seus homònims a qualsevol democràcia europea.


També es massa previsible la resposta del govern del PSOE, tebiesa davant l’espanyolisme dretà, sempre mirant de reüll als barons que vivien amb comoditat amb el govern Rajoy. No se’n adonen que la tebiesa no tranquil·litza al seu adversari sinó que el fa créixer. L’autoritarisme es venç amb més democràcia, no pas acceptant el límits que t’imposa.

No són el mateix, però els de Sánchez... no trenquen les regles de joc imposades per una lectura de la transició en la que no hi ha reconciliació, sinó vencedors i vençuts! L’odi pels símbols i l’autogovern de Catalunya formen part d’aquest ADN dels vencedors. Per a ells, hem de ser conscients de que vàrem perdre la guerra i els límits del sistema democràtic són els que va posar el dictador escrits negre sobre blanc en l’article 1 de la Constitució del 1978.

Mai cal minimitzar les diferències entre els adversaris, tampoc creure que quan pitjor millor, però malauradament, avui per avui, el PSOE no és un aliat, continua sent un adversari. No tant foll ni destructiu com els altres, però està encara arrenglerat amb els que volgueren impedir per la força l’1 d’octubre. No som ni serem daltònics, evidentment que treballarem amb totes les cartes a la ma, continuarem amb la ma oberta i ferms amb les nostres conviccions. I sempre, sempre, al costat dels presos i preses, exiliats i exiliades.

dimecres, 1 d’agost de 2018

El groc, un simbol objectiu dels violents!



La provocació amb l’objectiu de generar violència és un clàssic en tot moviment desestabilitzador. Derrotats repetidament a les urnes a Catalunya, als auto-anomenats ”constitucionalistes”, solament els queda l’estat d’excepció, la suspensió de la Generalitat, promovent amb l’exageració i tergiversació de fets violents aquest camí. Bona part dels mitjans de la capital acostumats més a la propaganda que a la informació, son capsa de resonància per a facilitar als liders de la dreta extrema la pressió al govern espanyol per a trencar relacions amb el govern català i que accepti una iniciativa d’aquesta mena.


Aïllar als violents, desemmascarar-los, no solament es un fet que la ciutadania activa ha d’assumir, també les forces policials que depenen del govern de la Generalitat i dels ajuntaments. El monopoli de la força que el sistema democràtic dona als cossos de seguretat te com objectiu la convivència i la seguretat ciutadana. Escamots d’encaputxats, organitzats i armats amb ganivets, no es poden tolerar. Conselleria d'interior, alcaldies...s’han de posar a treballar.

La vella extrema dreta, ha estat acollida per la dreta espanyola, la de tota la vida i la de “Ciudadanos”, com una mena de germans separats amb una causa comuna, l’espanyolisme extrem. El desprestigi de les forces i cossos de seguretat de l’estat per les actuacions desmesurades de l’1 d’octubre de 2017, ha accentuat el seu aïllament de la majoria social i son susceptibles de caure en l’omissió del seu deure per l’ensabonament oportunista de l’extrema dreta.

No son fets aïllats, les velles clavegueres de l’estat continuen funcionant, com part de l’aparell judicial que s’escapen al control democràtic i van més enllà del que la Constitució, que diuen defensar, planteja. Coordinació, informació i acció. Govern i ciutadania. La convivència solament es possible eradicant als violents. No perdem ni un segon, el govern al capdevant.

dilluns, 23 de juliol de 2018

Unitat orgànica o unitat d’acció?



Unitat o divisió? Formulada així la pregunta no sembla que la resposta sigui difícil. Però sovint les preguntes excloents poden estar mal formulades i porten a fer-te noves preguntes. Quina mena d’unitat: Per a ser el primer partit o per a tenir majoria parlamentària? Per a guanyar unes eleccions o per a obtenir una majoria social? Escollir una formula o altre pot portar a resultats diferents i fins i tot al contrari del que es pretén.


Pots ser el primer partit i no poder formar govern per manca d’aliats. El cas de Ciudadanos el 21D és un cas paradigmàtic. Se’m pot dir que Ada Colau ha governat l’ajuntament en minoria, essent el primer partit però lluny de la majoria. La llei electoral municipal ho permet, si no hi ha una majoria alternativa. Però ha pogut tant sols anar tirant, veient com bona part del seu programa no el podia aplicar per manca de majoria suficient. Imagineu-vos si seria possible fer-ho amb objectius encara més ambiciosos, de país.

Fer república, aconseguir la separació d’un estat fort i agressiu com l’Espanyol, necessita d’una amplia majoria social. Com hem vist, i tard o d’hora ho analitzarem en profunditat, no es pot fer amb una estreta majoria parlamentària a Catalunya contra una amplia majoria estatal en contra i disposada a tot, a tot. No ens han vençut, hem pagat un cost alt, però no han guanyat. El govern que ha encapçalat la repressió ha caigut i a Catalunya un govern hereu de l’empresonat ha ocupat de nou les institucions, però resta molt per fer i cal fer-ho diferent per aconseguir la independència.

No és el mateix unitat d’acció que unitat orgànica. Ens cal molta, molta més unitat d’acció, més coherència en les organitzacions que apleguen la pluralitat política del nostre país. El que no ens cal és un partit únic, malgrat es disfressi de moviment. Totes el partits únics no s’ho diuen. La força de l’independentisme, la seva capacitat de créixer, està en la seva pluralitat. Les organitzacions socials que ho han entès han crescut i quan segueixen altres camins es fan petites. Els partits son peça necessària si anteposen la unitat d’acció a altres interessos i fan el moviment unitari fort quan no el volen substituir.

dijous, 19 de juliol de 2018

Més important que útil!



En moments de crisi política i social els sistemes democràtics es fragilitzen, perquè com deia Churchill aquests no son el millor sistema sinó el menys dolent. Però, em quedo en una altre de les seves frases, menys coneguda,  va dir també que en el seu temps -el període d’entreguerres-  els homes volien ser importants i no útils. Al meu parer, les democràcies funcionen més bé quan els governants volen ser més útils que importants. El desconcert, la por,  ens fa cercar perillosament un tipus que es pot resumir en el títol d’una obra coneguda de Vázquez Montalban,  “O César o rés!”


El populisme és una malaltia política que neix de la democràcia en crisi, i proposa el contacte directe, més hipotètic que real, entre el líder i la gent, sense necessitat d’intermediaris col·lectius, com serien els partits, o millor dit, promou un partit-moviment que és corretja de transmissió de dalt a baix i no al revés. Rebutjant el partidisme, de fet el que rebutgen és la pluralitat, cercant el partit únic com a resposta.

Curiosament la xarxa que ha nascut com instrument de comunicació horitzontal, funciona de fet polaritzant el debat, cercant l’adhesió incondicional o el rebuig total al dissident. Es creant llistes d’adherits, es promouen sovint consultes unidireccionals que son més un plebiscit permanent d’adhesió, deixant sempre per a més endavant el debat quan les condicions ho permetin. Però aquestes no es donen mai.

Si la democràcia és el menys dolent dels sistemes, els partits, al meu parer també són la forma menys dolenta de participació en la política. Es cert que he militat molt de temps -ara no- i tinc un regust més agre que dolç, però ha estat molt millor experiència que quan he participat en models que tot i dir-se  més horitzontals, de fet acabaven sent o aristocràtics –controlats per una petita elit- o senzillament autoritaris.

dissabte, 14 de juliol de 2018

Una tarda a Besalú. Gràcies CDR!




Convidats pel CDR ens trobarem Eduard Pujol (JxC), Raül Massanell (CUP) i el que us escriu (ERC) en un debat moderat per Pitu Pujol. Un centenar de persones de totes les edats seguiren i protagonitzaren activament el debat. La república era el títol, però parlarem de tot: com estem, que volem i cap a on anem. Diversitat i unitat d’acció, més i més actius republicans. Poble mobilitzat, ajuntaments i Generalitat com a pilars del canvi. No perdre cap llençol, tots i totes som necessaris. Parlar entre nosaltres, parlar més. La reflexió sempre ha de precedir a l’acció. Gràcies CDR de Besalú!


De Madrid estant s’agraeix que al tornar a casa et trobes amb la gent a la que representes, a la que et deus i per a la que lluites. És com aire fresc, et donen l’oxigen necessari per a capbussar-te de nou una altre setmana en l’espai Madrid, Congrés de Madrid, per a ser més exactes, doncs la ciutat la visito poc, si no és per a trobades o debats que també formen part de la voluntat d’explicar-nos. De fer aliats en un terreny que l’odi atiat pel establishment borbònic i els seu mitjans ha fet estralls.

Aquests debats son la millor vacuna a l’autoodi que sovint es mou per les xarxes, aquesta recerca de traïdors que des de l’anonimat i el trollisme enverina a tots i totes els que ho segueixen. Cara a cara amb la gent, escoltar-nos abans de parlar, cercar un millor parer, fer camí entenent que la pluralitat és la prova de que creixem, de que som més. Fet imprescindible per a guanyar!

Un soparet amb els i les organitzadores enfortiren més els arguments, tants el compartits com els que discrepaven. Quan em pregunto perquè serveix fer política,  jornades com les d’ahir em donen la resposta. Per a ser i compartir, perquè “u no és ningú” i fer república és la voluntat plural i compartida dels republicans. De fet, una tarda molt particular a Besalú.

dimarts, 3 de juliol de 2018

Finestra d’oportunitat? Un nou marc de lluita!



A poc més d’un mes de la moció de censura reeixida al govern Rajoy, lluny encara dels 100 dies que es donen a tot govern nou, com és l’encapçalat pel Pedro Sánchez, vivim a Catalunya en un marc de més estabilitat i confiança que l'espanyol. El 155 eliminat, el govern català consolidant-se i la justícia internacional posant en qüestió l’espanyola. L’adversari està més dividit –el PP barallant-se i Ciudadanos  desaparegut- , es cert que res serà fàcil, l’estat continua fort, però l’independentisme  ha vingut per quedar-se i les seves reivindicacions es consolidaran si preservem pluralitat i unitat d’acció.


De Madrid estant t’adones de que l’estat és força més que els partits que poden governar durant un temps, la monarquia n’és l’aglutinant, el nostre moviment el qüestiona no solament per independentista sinó també per republicà. La intervenció del rei el 3 d’octubre va obrir els ulls a molts dels que pensaven que podia tenir un paper moderador, és part i intervé com a part al sentir-se qüestionada en defensa de l’estat de la que es peça essencial.

Als presos i als exiliats els hi devem molt. Molt més del que mai els hi podrem tornar, varen complir amb el mandat popular i s’enfrontaren a una força que no es podia vèncer en aquell moment, però han mantingut amb el seu sacrifici la voluntat de tots i totes de continuar el camí. Els historiadors  analitzaran el que i el com dels fets d’octubre de 2017, però som nosaltres, tots i totes, els que hem de preservar el seu llegat per avançar, en un nou marc, amb diferent velocitat, però amb els mateixos objectius.

Res del que serveixi per a preservar i ampliar el benestar dels nostres conciutadans en és aliè, per això hem recuperat la Generalitat, per això consolidarem i avançarem en el poder municipal, per això serem més i més forts en el parlament europeu. Perquè així acumulem forces, per ser més forts, en el diàleg i en la nostra capacitat del lluita si aquest s’estanca o desapareix de nou. Per això ens cal  més unitat d’acció que mai, més pluralitat que mai. No hi manca ningú.

dilluns, 25 de juny de 2018

FeM Girona, un comiat que ha de ser un fins aviat!



Aquest divendres deixa d’emetre FeM Girona. «Mai preguntis per qui toquen les campanes, toquen per tu».  Així s'expressa el vers del segle XVII que va inspirar a Hemingway el títol de la seva famosa novel·la.  Però la poesia de John Donne també es pregunta «¿qui pot desoir aquella campana que fa una música necessària? Una radio imprescindible, FeM Girona, que toca una informació necessària deixarà d’emetre, i el silenci ens afectarà a tots i totes.


No entenc una ciutat que es deixa perdre un instrument d’aquesta mena, no entenc un govern municipal que no hagi obert vies i no hagi estat peça clau per a facilitar la viabilitat d’una radio que fa un veritable servei públic. Informació constant i ponderada, debats plurals, participació de les entitats de tota mena ....que més cal en un currículum per a demostrar que es pot fer servei públic des de la societat civil, des de l’empresa petita i lligada al territori!

He estat testimoni, des del govern i des de l’oposició en l’ajuntament de la ciutat, de tota mena de projectes sobre radio i televisió, he vist sovint amb desconcert decisions que es fan i es desfan, però mai malauradament hi ha hagut un projecte que posi en valor el periodisme que es fa des d’aquesta ciutat, el que te arrels pròpies o el que forma part de cadenes més amplies però els i les periodistes gironins hi deixen el seu segell. Espero, soc optimista de mena, que en el futur la política de comunicació de l’ajuntament sigui quelcom més que les lloances al governant de torn.

No pot ser un adéu-siau, serà un fins demà. La gent de fem Girona encapçalada per l’amic Eduard Cid trobarà nous projectes. Que contin sempre amb el meu gra de sorra, de segurs en serem molts. Perquè no podrem estar gaire temps orfes de Fer Girona a les ones. El temps estant canviant i ara més que mai la informació es massa important per a perdre un instrument de llibertat. Abraçada amics i amigues de FeM Girona!

dilluns, 18 de juny de 2018

Urdangarin a la presó...a la carta.



Iñaqui Urdangarin a la presó, penyora necessària per a que els negocis de la monarquia, de la que Nos era una petita mostra, continuïn amagats en la irresponsabilitat legal que el text constitucional atorga a la monarquia. La fortuna del rei emèrit i de l’actual restaran un secret d’estat i després d’un temps d’estada a la presó –feta a mida- el cunyat tornarà a fer el que sempre ha fet, fins i tot ara, viure a redós de la Corona. El sistema ha trontollat, però un complex joc d’interessos el mantenen en peus.


Bé, o això diuen,  els que han furtat des de  fa temps a les enquestes les preguntes sobre la monarquia. Més enllà de Catalunya, cada dia més republicana, no pocs dubtes apareixen com esquerdes en una opinió publicada que continua fent la pilota a la institució. Des de la crisi de l’elefant, el judici Nos i l’aparició d’una amant comissionista, que va portar a la dimissió de l’actual rei-emèrit, no en sabem res més. Més enllà del cotilleig benèvol del que fa o deixa de fer la reina.

Nosaltres no oblidem l’aparició a la televisió el 3-O del rei actual. Del seu discurs excloent i autoritari, de la seva manca d’empatia pels que havien patit l’1-O. Que tingui que anar a un restaurant particular a Girona per donar el premis Princesa d’Astúries, és un bo exemple de la seva popularitat avui a casa nostra. Mai tant ràpid un monarca havia aconseguit fer-se tant impopular a Catalunya!

Borbonejar, manipular la política en funció dels seus interessos particulars, te una llarga tradició en la monarquia borbònica. Per dos cops foren expulsats d’Espanya el 1871 i el 1931. Però de la ma d’un dictador, el més sagnant dels que hem tingut, varen tornar. Sense donar opció a la ciutadania sobre si desitjava la monarquia o una república, s’amagà sota les faldilles de la constitució. De puntetes, Urdangarín, va a la presó a la carta. De fet una nova cortina de fum per amagar els autèntics responsables.

dijous, 14 de juny de 2018

No hi ha terratrèmol sense repliques…



El que va succeir amb la moció de censura ha esdevingut un terratrèmol polític a Madrid i la dimissió de l’efímer ministre de cultura és la primera de moltes  repliques que possiblement tindrem en els propers mesos. El PP està tot just en la primera fase del dol, la negació i Ciudadanos viu els mateixos efectes de vertigen que provoca girar excessivament en rodó. Diuen que la política és cruel, però ni mica de pena pels que han empresonat a rivals polítics que complien el mandat popular.


Després de fer fora al govern del partit més corrupte d’Europa, els membres del nou govern no es poden amagar en excuses de mal pagador a...hisenda, la dimissió –cessament ha estat fulminant, després d’un xic de vacil·lació. La seva minoria al Congrés també ha ajudat o podia esdevenir el govern tant efímer com ha estat el seu ministre de cultura.

Però no serà senzill ni plàcid la seva travessia que te un màxim de dos anys per davant i moltes possibilitats d’escurçar-se sensiblement. No depèn solament del que faci, també del que no faci. Per a nosaltres no fer res, amb els presos seria inexcusable, com no obrir un diàleg sense exclusions en el temes ni en les oportunitats. Després ha de venir  la negociació, sense dubte bilateral. Explorarem camins però mai perdérem el sentit de la brúixola com a republicans i independentistes que som.

Ser que hi ha companys que no accepten el camí d’eixamplar, de ser més per aconseguir la nostra república, ens ha mancat el debat públic necessari llastrat per l’excepcionalitat de tenir presos i exiliats, però la realitat és més crua que els desitjos i tenir aquets darrers com a únics referents sempre ens ha portat a l’aïllament i a la derrota. No deixarem de caminar, serem resilients, perquè no hem de perdre ni llençols pel camí, ni la voluntat d'ampliar la bugada.  Persistirem!

dissabte, 9 de juny de 2018

Adéu al 155, benvinguda la incertesa!




Bermúdez de Castro, el veritable virrei del 155 –Millo era el conserge- diu que deixa la política. De fet la política l’ha abandonat. Aquest fer representa la derrota de la estratègia del PP a Catalunya.  Amb solament quatre diputats al Parlament està fora de joc i ara fora del govern de l’estat. Aquells que des del 2006 amagaren la seva corrupció atiant la catalanofòbia han estat foragitats del que més preuaven el govern de l’estat. Les paraules de Tardà que ressonaren al Congrés “el nostre vot és un no a Rajoy i tot el que representa” pren tot el seu significat.


És cert que darrera l’operació Sánchez pot haver-hi molt de supervivència del sistema, de forma lampedusiana de canviar quelcom per a que res canviï, però jo no deixo de pensar que el recanvi preferit, el que tot semblava que unes noves eleccions en portaria era Ciudadanos –el mimat de l’Ibex35 i del mitjans que el serveixen-.  La cara de Ribera les darreres hores de la moció, la seva manca de cintura per a promoure l’abstenció i l’estat de xoc que ha portat que a Catalunya la seva representat repeteixi, com un bucle d’un sistema operatiu penjat, la mateixa cantarella.

La política no és solament l’art del possible, també és cercar vies per a fer possible el que sembla impossible, per això és tant important l’anàlisi del matisos, al servei de la direcció que ens marqui la brúixola de les conviccions. Entrem en un període d’incertesa, que sempre son millor que les certeses del mur de ciment armat que representava el govern anterior. L’escepticisme i la perseverança, la ma estesa i l’acció decidida formaran part del camí que seguirem els propers mesos.

L’exemple dels presos i el seu mestratge, l’acció dels exiliats com a caixa de ressonància internacional, marcaran el camí en que el seu alliberament i retorn sempre formaran part del frontispici de la nostra acció. Ni les presses ni el conformisme ens han de fer traïdors. #LlibertatPresosPolítics

divendres, 1 de juny de 2018

El dia que a Rajoy el vàrem fer fora



Sempre podré dir que jo hi era, que he estat un dels 180 vots que han fet caure un govern i no pas qualsevol, el de Mariano Rajoy. El mateix que començà el seu mandat endurint les sancions i ofegant econòmicament el govern de la Generalitat, el que ens va enviar milers de policies no per a protegir la seguretat sinó per posar-la en perill l’1-O. El responsable de judicialitzar la política, de donar protagonisme al sector més ultra i conservador de la judicatura, la responsable de tenir els nostre amics i amigues a la presó.


Molta tensió entre la bancada popular, insults al PSOE i a Ciudadanos, uns als altres i entre ells. Amb un Cs que ha tret la seva cara més autoritària. Com no, els separatistes i colpistes, així en qualificaven als republicans,  em estat en boca d’uns o altres en aquesta  lluita entre la dreta extrema i l’extrema dreta per a veure qui la diu mes grossa sobre Catalunya.

Hem fet el que calia fer. I entrem en un nou període del que no esperem gaire però ho aprofitarem tot. Tenir mirada llarga significa defugir del tacticisme i de les “jugades mestres”, però no sortir-se ni un pam del camí cap al nostre objectiu de construir una república catalana.

Es cert que el camí no serà fàcil, que hem de fer confluir lluites molt diferents en objectius i protagonistes, que ens caldrà parlar molt entre nosaltres, els independentistes, i també amb els que no ho son, però volen i lluiten per una democràcia que respecti els drets humans, també els que tenim com a poble.



dijous, 31 de maig de 2018

Amb el PP va començar tot!



Rajoy, amb ell va començar tot, des de la recollida de signatures fins el “a por ellos”. La seva censura i perdre el més preuat, el pode, te quelcom de justícia poètica. Res es segur encara, però veure a aquells que fins fa ben poc tenien la seguretat del prepotent, tremolar com flams pel perill de perdre el benestar de gaudir de la menjadora de l’estat, perdoneu-me, genera una certa satisfacció. Pel que han fet patir, pel que fan patir als que m’estimo.


Soc conscient que el nostre adversari-i sovint enemic- és l’estat, que el govern del PP solament es el mascaró de proa, però aquest com el de les antigues galeres era usat per a destruir els vaixells enemics –nosaltres-. Te quelcom de suggeridor saber que si demà se’n ha d’anar Rajoy, en Millo haurà de fer les maletes. Perdoneu però quin plaer que surti per la porta petita.

Res es segur, però aquest matí sembla possible. Sigui quin sigui el resultat el marc serà inestable en el mateix moment que nosaltres tindrem govern. La resiliència, la perseverança, que caracteritza el nostre moviment, més enllà dels estrategues de sofà i twitter, ens fa forts. I més en moments com aquests en que els prepotents tenen els peus de fang. La corrupció!

I tinguem clar, aquesta no es patrimoni d’un partit, ho es del sistema del 78 que penetrà també fins el moll de l’os, durant molt de temps, a casa nostra. Que avui ERC pugui ventar-se de no tenir casos de corrupció en la seva història no solament és la seva fortalesa , és la que facilita la credibilitat de tot el moviment república i independentista. Acabi com acabi, la moció de censura al PP, sortim d’ella més forts!

divendres, 25 de maig de 2018

De corrupció i catalanofòbia



Després de la sentència Gürtel alguns diuen que hi haurà un abans i un després, però de fet la convivència amb la corrupció ha estat la tònica tots aquests anys. Això ho sap bé Rajoy que ha estat el primer en atiar el conflicte amb Catalunya com a gran cortina de fum. Però el foc ha esdevingut més gran que el fum i avui la qüestió catalana, més que la corrupció, és el gran factor de crisi del règim del 78.


Perquè malgrat les gesticulacions dels partits anomenats constitucionalistes res el hi produeix més neguit i res els facilita més la supervivència que la catalanofòbia que esdevé l’elixir de la desmemoria de la corrupció d’uns o altres. Per tot això no tinc gaire confiança en la moció de censura que ara diu el PSOE estar disposat a proposar al Congrés.

Hi no hi confio gaire, perquè si hi ha Rajoy és per la seva abstenció. I si ha continuat tot aquets temps ha estat per covardia de tenir-se que presentar a la moció amb un acord amb els patits independentistes catalans. No crec que ara tingui més valor. No arribar a un acord, excloure’ns com a fet altres vegades és una nova gesticulació sense cap factor de canvi sinó de postureig estèril.

La maquinaria de l’estat continuarà implacable contra els republicanisme català, la lluita entre partits espanyols per a ser el més dur amb nosaltres, malauradament continuarà, però aprofitarem totes les fissures per generar noves contradiccions en aquets propers mesos. Espero que amb un govern del Generalitat eficaç, amb una societat mobilitzada i amb l’acció exterior tinguem la possibilitats de modificar el present.

diumenge, 20 de maig de 2018

Govern per a fer què?



Reconec que no és fàcil, front a un adversari tant potent i amb tants pocs escrúpols com l’estat espanyol, encertar amb l’estratègia  adequada. La força de la raó, la resistència pacífica, han estat instruments clars i útils...menys encertada, al meu parer, una certa tendència a l’excés de simbolismes i les astúcies exagerades. És cert que no  hem partit de zero i malgrat les insuficiències des del  govern de la Generalitat hem pogut avançar, el que des del carrer per si sol no hagués estat possible. Però què fer ara?


La resposta no és facil, perquè no depèn dels que fem nosaltres solament, també de l’adversari. I aquest,  avui per avui,  te com a objectiu principal mantenir o assaltar el poder de l’estat - PP i Ciudadanos- més que solucionar la qüestió catalana. Aquesta esdevé un instrument per tirar-se el plats pel cap, i és en aquest sentit que la nostra acció no pot raure en els gestos que esdevenen caldo de cultiu per a la propaganda dels adversaris, sinó en accions que consolidin la nostra força.

L’Estat no es solament ni fonamentalment el virrei i les forces de seguretat ací presents, ni tants sols el palmeros de les sucursals del partits estatals a Catalunya. Son veritablement els poders de l’estat i dels lobbys que li donen suport, que des de Madrid irradien a tota la península. Un poder molt potent, no invencible, però indestructible a camp descobert. D’ací els més de 300 anys que portem sotmesos.

Mai però s’havien trobat en front amb una massa crítica tant potent a Catalunya que els hi fos hostil. Ni que tingués en els seves mans tant instruments de confrontació. L’1 d’octubre i les eleccions del 21D, en son prova fefaent. No ens han vençut, però no hem guanyat. Sense acumular més forces podem perdre, per això cal govern, cal eixamplar la nostra massa crítica independentista i republicana. Usar tots els dits de la ma, tots els instruments per a resistir i avançar, quan l’accentuació de les contradiccions del adversari ens ho faciliti.

dimecres, 16 de maig de 2018

L’acció col·lectiva és la nostra fortalesa.



A l’espera del nou govern, ja tenim president de la Generalitat. Soc d’una generació que va lluitar pel retorn d’aquesta institució i se el que va costar recuperar-la. Que estigui en mans del PP es inadmissible. Quan sento des d’un sector de l’independentisme menystenir el seu valor em resulta inacceptable. Cert que volem república però aquesta no la construirem del no res.


Fer el republicanisme gran, amb els vímecs del vell independentisme es necessari però no suficient. La incorporació de centenars de milers de persones aquests darrers anys en la lluita per la independència ens confirma que aquest és el camí, però el vertigen en que ens hem mogut ha fet més senzill dir el que molts volien escoltar que el que realment succeïa. 

Convertir el procés en processisme ha estat la temptació dels que no volien perdre poder pel camí. Els malentesos, les contradiccions entre les diferents forces polítiques, al bell mig de la confrontació amb l’estat, s’han mogut en aquests paràmetres. Quan la repressió s’ha desfermat, més forta del que molts pensaven, ens ha unit de nou, però no ha fet desaparèixer les contradiccions.

Jo tinc una cultura política que s’ha malfiat dels lideratges exagerats. Mai em va agradar el pujolisme, entre altres coses, per això. Els nostres veïns al nord i a l’oest en son propicis, malauradament nosaltres també. Seguiré lluitant en el camí difícil que tenim per davant i desitjo que amb l’acció col·lectiva del govern i del carrer superem tendències que ens empetitirien com a moviment i, el que es pitjor, impedirien aconseguir la república.


diumenge, 6 de maig de 2018

Els sis savis cecs i l’elefant



Com el compte oriental dels sis savis cecs i l’elefant, al meu parer, en el sobiranisme tots tenim cadascun una part de raó però ens manca reunir–les totes per a tenir una visió general i exacta del moment polític que estem vivint  i adoptar les mesures adequades. Si ho intentem i una part de l’anàlisi contradiu la del altre part ens esverem i cerquem enemics i traïdors on hi ha solament companys.


De la presó i l’exili estant ens arriben anàlisis, son imprescindibles. També des de les institucions i el carrer, gens menyspreables. Rebutjo, això sí, les del sofà estant, les que des de l’anonimat o l’egolatria tiren merda a uns i altres. Totes les bones son mirades del mateix quadre, però des de distàncies i posicions diferents. Totes elles sumades ens donen més que cada una per separat.

ERC amb el document polític per a la Conferència Nacional que es farà, el 30 de juny i l’1 de juliol a la Farga d’Hospitalet, proposa aquesta discussió. No podem quedar-nos en el tacticisme de setmana a setmana, ni aprofundir solament en una part de l’estratègia, ens cal una visió global. Aquesta és la funció dels partits. I després del sunami d’aquests darrers anys, ERC en l’àmbit de l’independentisme republicà resta en peus, amb una gran extensió territorial i una enorme pluralitat interna.

Escoltar, reflexionar i prendre la paraula, és el que faré fins que arribi el moment de posar-ho en comú. ERC no pot ni ho vol fer sol. Solament una part  de l'independentisme no pot lluitar contra l’estat i reconstruir i construir lligams entre poble i institucions antigues i noves. Però sense ERC tampoc es pot fer. Responsabilitat i coratge, escoltar i actuar. Usar els cinc dits de la ma, tots els mitjans que tenim, per a que esdevinguin un puny que trenqui la repressió i ens porti a la República.