dimarts, 17 d’abril de 2018

Militarisme, un mort amb bona salut.



Surto de la comissió de defensa del Congrés amb la convicció de que son pitjors els militaristes que els militars. És a dir, aquells civils que amb l’adulació i paraules falsament castrenses respallen als uniformats perquè assumeixin un paper polític que no els correspon. Lamentablement aquesta visió que tant mal ha fet en la nostra història, és encara present en ple segle XXI.


El clericalisme, amb menys força, seria part també d’aquest confusió política, malgrat que sempre - i especialment a les nacionalitats-  l’església ha jugat un paper més plural, malgrat el nacional-catolicisme dominant, a redós del poder polític. Un i altre perviu en el vell PP i persisteix en Ciudadanos.

L’estat juga el paper de refugi i amalgama de tots ells i la monarquia borbònica esdevé un fidel reflex i aixopluc d’aquestes actituds  miserables. Avui per avui som com l’oli i l’aigua, d’ací la no negociació que l’estat ens ha ofert en tots aquests anys. Aquella alternativa republicana i socialista que intentà bastir una alternativa fa 87 anys sembla que va desaparèixer a les cunetes i a l’exili.

És cert que hi ha bona gent a Espanya que  no combrega amb el que els hi diuen i amb qui ho diu, me’ls trobo pels carrers de Madrid, però no s’albira una aliança política capaç de fer front a la dreta, la vella del PP  i la remasteritzada de Ciudadanos. De nou caldrà continuar, més sols del que voldríem, però més segurs del que volem. Els presos i les preses, els exiliats, ens marquen el camí.

divendres, 13 d’abril de 2018

Del 14 al 17 d’abril: els dies de la República catalana.




La nit del 12, Macià enviava el telegrama següent: “Niceto Alcalá Zamora, presidente del Gobierno Porvisional: Esquerra Republicana de Catalunya triunfa con 25 concejales, Lliga 10, radicales 15; total cuarenta republicanos, diez monarquicos. Esquerra Republicana de Catalunya saluda al presidente del gobierno provisional y espera con resolución inquebrantable triunfo de nuestros ideales. Viva Cataluña libre en una España libre y republicana” Durant el 13 al carrer, es sentien cada cop més el crits de “visca la República i visca la llibertat” i “A baix la monarquia”.



Sovint confosos en una muntanya d’anècdotes, la successiva cadena d’esdeveniments produïts aquells quatre dies d’abril, ha amagat el fet que sense una estratègia decidida hagués estat impossible el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític i la possibilitat d’un pacte, de tu a tu, amb el govern provisional de la República espanyola.

Mentre que a Espanya continua vigent la monarquia, el matí del 14, a Catalunya, Companys n’havia canviat el règim polític, proclamant la república i Macià l’estat, al proclamar la república catalana. Al dia següent la República Catalana és una realitat inqüestionada i continua el seu camí. Els passos de Macià aniran per dues vies: primer, nomenar govern; segon, fer penetrar la República a tots els indrets del país.

Però des del primer moment, Madrid recela de la República catalana i alguns, com Maura i Lerroux, s’hi oposen rotundament. La pressió creix per moments i sembla que pot fer perillar la mateixa república. Des de les pròpies files del catalanisme se suggereix una solució pactada. Macià aleshores cerca entre els seus col·laboradors els que puguin anar a Madrid. Es reuneixen amb una delegació dels republicans espanyols i arriben a una acord.

El 17 serà el darrer dia de la República catalana i el primer de la Generalitat de Catalunya restaurada després de molts anys. No es tracta de comparar el present amb el passat però si d’entendre que hi ha un fil roig que els uneix i que ens explica com a poble. Audàcia i pragmatisme, sempre sumar i seguir. Recordem avui amb afecte i admiració a Macià i a Companys.

dimecres, 11 d’abril de 2018

Un dia gris a Madrid...un més.



Temps plujós, inestable, a Madrid, amb la duresa de les ciutats continentals, allunyades del mar. Clima polític crispat, la metàstasi de la corrupció amb el darrer episodi que esquitxa al mon universitari i a la comunitat de Madrid afecta en primer lloc al PP, però genera una reacció, en aquells que es veuen com a substituts,  barreja de precaució per a no fer moviments que els perjudiquin i triomfalisme contingut, Ciudadanos en estat pur.


L’optimisme en el que bona part de l’independentisme viu a Catalunya per la decisió dels jutges alemanys, a Madrid es tot el contrari, em sento com si entrés en un furat negre. La ràbia desfermada que tot ho engoleix. L’honor ferit, la repressió com a pensament únic i la competència de PP i Ciudadanos de veure qui és més dur i exigent amb Catalunya. En el brogit de la confrontació, no diferencien als independentistes del que no ho son. Avís per a navegants!

I l’opinió pública? Difícil saber-ho, les percepcions que tinc a peu de carrer son contradictòries, van de l’insult a l’abraçada. Si ens menteixen en els Màsters , ens diuen la veritat sobre Catalunya? Em deia un taxista...no tots escolten la COPE. Però es cert que la tasca adoctrinadora, de veritat, dels mitjans de comunicació estatals fan molt de mal. És una pluja fina i a voltes torrencial, que fa molts anys que dura.

Una constatació i una promesa. La primera, els molesta molt la nostra presència, no solament perquè si no hi fóssim tindrien els pressupostos aprovats i una majoria dretana confortable sinó perquè ha d’escoltar el que no volen. La segona, romandrem el temps que els nostres governants a casa i a l’exili considerin oportú, ni un dia més. I ens mantindrem ferms sense vinclar-nos a amenaces i càstigs.


dimecres, 4 d’abril de 2018

Escriure, Jordi, escriure...




Escriure, escriure , escriure ...una bona recomanació per aquells que des de l’activisme han accedit a les administracions públiques com electes i amb errors i encerts han copsat les limitacions i les potencialitats dels àmbits representatius. Reflexionar, cercar nous paradigmes teòrics, que reforcen l’experiència i et permeten nous reptes. Ahir a la 22, Jordi Navarro ens presentava el seu llibre: República i Ecologia.


Un llibre ben fet. Les seves 287 pàgines de densa informació són alhora fàcils de llegir, no és habitual aconseguir-ho. És mèrit de qui porta anys explicant el que creu i enfortint teòricament el que pensa. Espero davant d’unes braves de can Manolo, a la plaça Assumpció, tenir l’oportunitat de nou de compartir amb vells amics el que aquestes planes em, ens, motiven.

Una de les virtuts que hi he trobat és que defuig de la superioritat moral, que tanta gent de les esquerres traspua conscient o inconscientment i els allunya del comú de les persones, explicar no es pontificar i ser avantguarda no substitueix el fet que els canvis veritables, els que es consoliden,  necessiten de la majoria de la gent. Empatia i voluntat de convèncer és el secret.

Diuen que la reflexió ha de precedir a l’acció, hi estic d’acord. Però també de l’acció, del seu anàlisi, ha de sorgir la necessària reflexió que ens permeti avançar, defugint de tòpics i paraules sovint buides. La república que somiem es construirà amb moltes veus, amb molts matisos i d’entre ells els que somia i escriu en Jordi serà imprescindible.

dimecres, 28 de març de 2018

Que la desconfiança no ens faci traïdors.



Em preocupen les veus que per reforçar la lluita al carrer, menyspreen les institucions, es a dir, afirmen que tant si val que la Generalitat estigui en mans del 155, perquè de fet es de “fireta” i la seva gestió ens impediria un combat més clar i dur contra l’Estat. No se’n adonen que a l’Estat, el que li ha fet por de veritat és la gestió independentista de la Generalitat, com a instrument clau per a la independència, per això tots els presos i preses n’han format part del govern o de la mesa del Parlament. Sense les institucions el problema català seria un tema “d’ordre públic, no com ara que és un “problema d’estat” a Catalunya, a Espanya i al mon.


Clar que la lluita al carrer és important, més encara si és massiva i cívica. Ha estat, és i serà un instrument clau, imprescindible. Però si ens tallem l’altre ma, la del govern, ens afeblim. Sempre hi ha hagut gent que ha abominat de l’estat, qualsevol estat, de qualsevol organització representativa que no emani de la democràcia directe, perquè creu en altres formes d’organització, però sempre ha estat minoritària en una societat com la nostra, molt i molt plural, del segle XXI.

El moviment independentista, és ampli i majoritari perquè és divers, però també perquè la seva majoria creu en la democràcia representativa, perquè ha fet costat a les institucions pròpies. Aquesta dimensió no significa que no sia complementària amb la democràcia directe, però no la substitueix. Avui bona part dels electes són a la presó per complir el mandat popular. S’han enfrontat als aparells de l’estat, a les seves amenaces, amb la cara alta i des dels seus llocs de responsabilitat. Han complert.

Però encara una certa antipolítica es destil·la a cada entrebanc. De nou la vella cantarella dels “polítics” – dit el mot de forma pejorativa- com a sospitosos i incapaços, s’instal·la en molta gent de bona fe – i en no pocs de mala fe, sovint curiosament polítics frustrats- sense veure que cada un fa la seva feina com millor sap i que hem de recuperar la confiança mútua, que és la nostra principal força.

Bé, com soc optimista de mena, penso, que de nou ens en sortirem, recuperarem la unitat i els que desconfien tornaran a confiar, perquè el nostre enemic es tant poderós, que no ens podem permetre més errades.

diumenge, 25 de març de 2018

23-M. Perseverança i unitat.



23-M, una altre data a tenir present en la nostra lluita per la llibertat, per a poder decidir el nostre futur, per a construir una república. La posada en presó del candidat a president de la Generalitat al bell mig de les sessions d’investidura, la detenció també d’altres ex-consellers, de l’anterior presidenta del Parlament i l’exili forçat de la secretaria general d’ERC en una nova onada repressiva de l’Estat que el separa del sistema democràtic que hauria de garantir.


Una salvatjada que és també un gran error i recorda al que encertadament fa pocs dies recordava en un article de premsa l’historiador Borja de Riquer del “govern nacional” encapçalat per Maura el 1918, ara fa 100 anys! És continuar la cursa repressiva iniciada el 20 de setembre de 2017, però corregida i augmentada. Del escrits poc jurídics, que tenen més de pamflet que de fonament probatori, del senyor Llarena, es dedueix que el que volen es acabar amb l’independentisme en el seu àmbit institucional.

Tenir nou govern es imprescindible. Que si per si mateix no és suficient, òbviament, per a arribar on volem, la república, és del tot necessari per a reduir l’abast d’actuació impune de l’estat a Catalunya. És recuperar la Generalitat, que no és només una autonomia. Representa un fil històric i un seguit d’instruments de govern imprescindibles per acumular forces. L’1 d’octubre no s’hauria pogut fer sense govern, les noves finestres d’oportunitat que es puguin obrir en el futur també el necessiten.

Noves incerteses tindrem a l’exterior, detencions i decisions judicials d’extradir o no als nostres exiliats, ens caldrà enfortir la unitat independentista i vertebrar al seu voltant un ampli front democràtic contra la repressió i per la recuperació de la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. Perseverança i fortalesa, unitat en el govern i en l’acció antirrepresiva. Menys tacticisme i millor estratègia.

divendres, 16 de març de 2018

Dir la veritat, coratge i refer la unitat.



La política espanyola està crispada, no solament pel tema català on la continuïtat del 155 impedeix l’aprovació de pressupostos, també pels dubtes i contradiccions dins el bloc del 155, on tots es miren de reüll i no pas poques vegades s’atonyinen tots contra tots. Aquest setmana les pensions i l’anomenada “presó permanent revisable” ha fet aflorar aquestes contradiccions.


La manca d’un full de ruta comú del bloc independentista, malgrat els intents contradictoris que hem viscut fina ara, no ens ha permès aprofitar totes aquestes contradiccions del bloc dominant a Espanya. Es cert que si alguna cosa els fa formar unànimement, oblidant momentàniament les seves diferències, és el temor a qualsevol iniciativa unitària que provingui de Catalunya. La Unitat es el que els hi fa més por, d’ací tots els esforços emprats per a trencar-la. L’empresonament de dirigents clau de partits i moviments socials va en aquest sentit i malauradament, per ara,  els hi surt bé.

Sense organització no és possible cap transformació i menys de l’envergadura de l’objectiu que els independentistes ens hem proposat. Organització i autoritat, la que surt de la confiança en el lideratge, vertebren les adhesions individuals i col·lectives, plurals i sovint contradictòries, d’un moviment de llarg abast. Ara patim una crisi tant de lideratge efectiu –en el territori, el que abans a la clandestinitat anomenavem l’interior per a contraposar-lo a l’exili- com d’estratègia unitària de les tres organitzacions polítiques i les dos socials que han treballat fins ara  -amb contradiccions- per un objectiu comú, ideal, la República.

La proclamació d’aquesta el 10 i 27 d’octubre, però sense efectes jurídics ni control efectiu al carrer; el 155 amb el domini de la Generalitat per l’estat sense resistència activa; l’auto-dissolució de fet del govern que ja no tornarà a reunir- se, per que uns, la majoria, son empresonats i els altres s’exilien...ens porta, sense un anàlisi suficient del que va passr a unes eleccions autonòmiques que tots accepten. I es guanyen! Amb una recomposició electoral del bloc independentista contradictòria, de difícil diàleg, amb ells líders empresonats o a Bèlgica.

Contradiccions en el relat, perquè el vell no serveix però el nou encara no ha aparegut amb prou força, ens porta a la situació d’avui. Hem de ser més, però  hi ha el perill que restem i no sumem. La lluita antirepressiva serà clau perquè l’estat no pararà, el govern de la Generalitat s’ha de recuperar però per si sol és insuficient i si no es recomposa la confiança de la gent en els seus representants  ens dividirem,  pas previ per a la derrota. Estem a on mai fa uns anys hauríem pensat arribar, tant lluny i tant ràpid, però som tot just al peu de la muntanya. No per a quedar-se passius sinó per agafar forces per fer el cim. Dir la veritat,  lluitar amb coratge i refer la unitat és el camí, al meu parer,  al que han de comprometre’s aquells que donin el pas per a liderar l’independentisme.

dilluns, 12 de març de 2018

Reconstruir el relat és imprescindible



Serà per que passo molt de temps a Madrid, que no entenc gens les flagel·lacions i crítiques àcides dels que es troben a Catalunya en el bàndol de l’independentisme. Es cert que l’ombra de l’estat es allargada i es projecta a Catalunya amb duresa. Però sovint es parla, des de l’independentisme estant, sense tenir prou en compte que els aparells de l’estat i l’opinió pública majoritària que li dona suport a Espanya, també juga, ací i allà. Sense tenir clara la correlació de forces, pensant que si tinc la raó i la voluntat tot es possible, les errades son segures. I ja les hem patit.


Significa això desmobilitzar, tornar al passat ? Ni una cosa ni l’altre. Mobilitzar per a transformar, consolidar per avançar. Però ens cal, de nou, fer un relat unitari, fruit d’una anàlisi compartida i malauradament dia a dia ens anem allunyant. Sembla, per alguns, més important acabar amb el company, que crear les bases renovades per enfrontar-se a un adversari poderós, que ens ha derrotat, però no vençut. El resultat electoral del 21D era un bon punt de partida que anem deteriorant.

Reconèixer que Juts per Catalunya fou la força més votada, contra tot pronòstic, és un element essencial, com també que la promesa de Puigdemont de tornar no s’ha produït. Sense la segona, la primera constatació perd força perquè fou l’element essencial del seu sorprenent resultat. Aleshores mantenir un limbe de si...però no... desgastant la majoria del Parlament i donant peu als atacs fratricides, als insults, a les desqualificacions ens està destruint a tots.

No podem ser presoners d’un relat que, de fet, acaba el 27-O amb la desaparició del govern i l’aplicació del 155. Cal un de renovat, republicà i independentista, basat en el 21-D. L’alè i l’ inspiració de l’1-O es transversal i ha de ser vigent. Però aquest relat el necessitem ara o serà el resultat d’unes noves eleccions. Però atenció, si algú hi aposta més per a fins electoralistes de partit, ens poden portar la sorpresa, o no tant, que uns pels altres perdem la majoria independentista al Parlament.

dilluns, 5 de març de 2018

Allò que sembla senzill pot estar mal formulat



Necessitem missatges clars, la gent ho necessita, malgrat la realitat que han d’explicar aquests es sovint complexa i contradictòria. Aleshores el perill es dir coses que s’entenguin, però que siguin d’una senzillesa basada en premisses falses. Jo puc votar al president perquè torni, però no puc assegurar que les condicions en les que pot tornar siguin les adequades. He explicat el primer però a l'ometre la segona part, puc frustrar la realització d'un missatge que semblava claríssim. 


Atenció, això es dona també a l’altre costat. Rajoy va prometre que amb el 155 tot s’arreglaria, que unes eleccions dirigides per la seva administració permetrien que la majoria silenciosa anés massivament a votar i s’acabaria amb la majoria independentista. Podia assegurar la primera part, el 155, però no el comportament electoral. El 21D es va anar a votar massivament i no va desaparèixer la majoria independentista. Va explicar de forma senzilla el que estava mal formulat.

A casa sento la paraula frustració, molta gent en parla, la lentitud en formar govern ho alimenta, es veritat. Però a Madrid no sabeu pas la frustració que hi ha. “No podem amb el 155 canviar el model educatiu” -confessa el totpoderós ministre d’educació i portaveu -“això solament ho pot modificar el parlament de Catalunya!” –reconeix. El Parlament l’han perdut, si no ens el deixem perdre nosaltres!

Ens van derrotar quan vàrem intentar proclamar unilateralment la república, es cert. Però no han pogut desmantellar ni els instruments ni la voluntat de la gent per aconseguir-la. No es derrotisme dir que ens calen més forces, que hem de posar en peus la Generalitat, que no és solament una autonomia que gestiona milers de milions, és també un símbol de la nostra nació. Que ens entri en el cap que no tenim enemics entre nosaltres. Que no defallirem, ens defensarem de la repressió, coordinarem l’acció de la Generalitat recuperada amb el treball a l’exterior del president Puigdemont. I no direm més que les coses son senzilles si no ho son!


dimecres, 28 de febrer de 2018

Ciudadanos o l’ambició per damunt de tot i de tothom!



La deriva de Ciudadanos cap a la confrontació amb el PP no és el resultat de diferències ideològiques, ambdós es situen políticament en la dreta extrema, sinó de lluita per l’hegemonia en un espai electoral, que per absentisme de l’esquerra, és avui majoritari a Espanya, amb l’excepció del País Basc i Catalunya.


El fet nacional, és a dir la lluita per la llibertat de les nacions sense estat i l’existència d’un concepte dominant de nació espanyola excloent, hi te molt a veure, però també que l’esquerra espanyola no ha trobat en el seu si un espai de trobada, de convivència multipartidista, com tampoc els lideratges capaços de regenerar la vida política, enfangada per la corrupció i per una caiguda del nivell de vida de les classes populars, malgrat la sobrevalorada recuperació econòmica.

L’arrenglerament del PSOE amb el 155 i la posició, sovint contradictòria, de Podemos, especialment  de l’estat major encapçalat per Pablo Iglesias, els ha situat en una posició a la defensiva i sovint irrellevant quant no subordinada de la dreta espanyola. Això permet a la dreta una lluita fratricida sense que aquesta posi en perill el seu paper dominant.

Es paradigmàtic el fet que si aquesta esquerra es poses d’acord en fer una moció de censura a Rajoy la podrien guanyar. Perquè no ho fan? ... senzillament els hi fa por! I el que és més curiós, podria ser la única oportunitat de governar en molts anys i de redreçar el camí que, sense la seva acció, porta indefugiblement cap a una deriva conservadora i nacionalista espanyola extrema que pot durar molts anys.

dilluns, 19 de febrer de 2018

L’extrema dreta com “atrezzo” davant del Tribunal Suprem.


Avui he tingut que aguantar els insults a un pam de la meva cara d’un ultradretà que estava barrejat amb els policies que l’haurien d’haver apartat darrera un cordó de seguretat. Un altre fatxa feia fotos i ens deia que patiríem les conseqüències. Pot ser qui llegeixi el que he explicat ho trobarà normal després de l’1-O.  Però la perdua de les formes al llarg de totes aquestes setmanes, la col.laboració amb l'extrema dreta, es quelcom que ataca no solament la decència i la seguretat, sinó  també afecta al conjunt dels ciutadans de l'estat, no solament els catalans.


El progressiu tracte com a criminals dels acusats, sense sentència ferma, l’agitació i propaganda en forma d’espectacle mediàtic, l’ús i abús de l’insult que va més enllà de la desqualificació política de l’adversari, crea un clima perillós en una part de l’opinió pública i especialment en les forces de seguretat de l’estat, que haurien de vetllar per l’ordre, però de fet abonen per acció- 1 d’octubre- o -per connivència amb l’extrema dreta-  per omissió, el  desordre i la violència.

Que en aquest ambient em trobi gent a Madrid, com el taxista que m’ha recollit a l’estació avui, que s’adreça amb educació preocupat per la repressió i desitjós de diàleg, em sembla gaire bé miraculós, però de fet posa en evidència la covardia d’aquells sectors polítics espanyols que no planten cara a PP-Ciudadanos o fins i tot els hi donen suport amb el 155. Solament hi haurà una Espanya democràtica si vertebren una alternativa i no un seguidisme esporuguit a la dreta extrema.

Continuaran les compareixences davant del Tribunal Suprem, la dreta extrema afermarà la seva complicitat amb l’extrema dreta, però cada dia ens trobaran més forts en la nostra lluita anti-represiva. Amb aquesta lluita, amb la formació de govern i amb la internacionalització del que fem i fan, serem cada dia més forts i serem més. Aquets triple vessant,  ens ha de permetre una nova fase on el poble de nou serà el protagonista necessari, imprescindible. 

dijous, 15 de febrer de 2018

@yeyaboya com exemple. La solidaritat antirepressiva ens marca el camí!


Ahir davant del Suprem ens trobàvem gent que representava el que, al meu parer, ha estat l’argamassa del moviment que ens ha portat més lluny que mai com a nació. Un moviment que és plural i que defuig del protagonisme individual, que suma i no resta, que es solidari i no sectari. Boya amb la seva serenor de lluitadora d’un projecte col·lectiu, ens permet aixecar el cap i fer escampar la boira dels egos.


La incapacitat el 27 S, del govern de la Generalitat, de tots, d’assumir amb totes les seves conseqüències la proclamació de la república, el desconcert de la fugida i de la permanència dels diferents membres del govern sense cap acord previ....te tots els ingredients de la derrota. Però un cop més la resposta popular amb el resultat d'una majoria parlamentaria, que no en vots, a les eleccions del 21D, ens permetia aixecar el cap. De nou, la gent!

La dignitat dels encausats i la fermesa dels empresonats, la capacitat d’agitació de Puigdemont a l’exterior ens ha donat aire...si bé a un preu molt alt. Els egos i els entorns dels egos però ens està fent molt de mal. Perquè la lluita antirepressiva és avui l’eix del moviment republicà, la pota més forta de les tres en que ens hem d’afermar, juntament amb la recuperació de les institucions i l’acció a l’exterior. La legitimitat és construeix cada dia en la lluita i aquesta pot ser molt llarga. La solidaritat entre tots i totes és imprescindible!

@yeyaboya amb la seva actitud ens ha provocat una solidaritat unànime i aquesta ens facilita el camí. Cal tenir una acord comú de tot i per força temps. I també una actitud comuna davant de la repressió. Es temps de que la la política republicana eixampli espais, però que sigui indefugiblement antirepressiva i que qüestioni el sistema del 78, des de dins i des de fora.

dilluns, 12 de febrer de 2018

Diada de l’exili...sota "la atenta mirada" del cònsol.



Ahir a Prats de Molló vaig formar part de la delegació d’electes que commemorà els més de 100.000 refugiats que travessant els Coll d’Ares arribaren a aquest petit poble de 2000 habitants en aquell moment. Una làpida rememora els 36 sepultats en una fosa comuna que han pogut ser identificats gràcies al govern de la Generalitat i al treball incansable de l’alcalde de la localitat. Acte emotiu amb presencia del President del parlament de Catalunya.  Memòria i resistència.


Parlaments emotius que parlaven del passat i del present, que sota l’atenta mirada del cònsol espanyol a Perpinyà, no es callaren res. Malgrat els intents de influir en l’acte restà com a simple espectador. No fou fàcil, però la fermesa del participants anul·là tots els intents d’interpretar el 155 fora de l’àmbit del Principat. Institucions i resistència marquen el camí d’un període dur que cal combatre amb fermesa i intel·ligència.

La solidaritat és la base de tota resistència. Trenta sis sepultats son molts però quants es salvaren per l’ajuda desinteressada de tanta gent que es volcà en acollir-los? Molts i molts. Aquesta és la gran lliçó d’un petit poble. Antítesis del tracta de l’estat francès – Ai las els estats!- que va obrir els sinistres camps de concentració a les platges d’Argelers. Cara i creu, solidaritat dels pobles i raons d’estat!

Diada de l’exili, referències de passat i indignació pel que succeeix en el nostre present. I mancaven els presos a Extremera i Soto del Real, els que tenim a Bèlgica exiliats, els que se’ls hi ha retirat el passaport  pendents de judici... cap d’ells podia ser present...sota l’atenta mirada del cònsol d’Espanya a Perpinyà!


dijous, 8 de febrer de 2018

Lluitar contra els estereotips, de Madrid estant.


Ja he comentat més d’un cop l'hostil uniformitat informativa sobre Catalunya que es percep vivint a la capital, que és extensiva a la major part del territori espanyol. No es estrany doncs que per les responsabilitats que tinc en el Congrés, com son, entre d’altres, educació, sanitat i serveis socials, em trobi, amb els molts contactes que faig amb entitats i persones de fora de Catalunya, una actitud  sovint recelosa que es torna en afectuosa quan més avança la relació. “No em pensava que fóssiu- fossis així...no es correspon a la imatge que tenia de vosaltres...”


Es cert que hi ha gent que te contacte regular amb Catalunya i afortunadament la seva visió no és aquesta, però ens faríem creus del nombre de persones amb responsabilitats associatives que no és així.  Plou sobre mullat. Si bé aquests darrers anys l’obsessió malaltissa i organitzada ha fet créixer la catalanofòbia, aquesta ve de lluny i el que abans era pluja fina ara és un aiguat torrencial.

El verí imprescindible en tota guerra, ni que sigui freda, te com objectiu deshumanitzar l’adversari, fer-lo diferent de tu i per tant, estrany i ,poc a poc a voltes, més ràpid d’altres, generar animadversió o indiferència. Allò que no toleraries que fessin als teus, ho acceptes o fins i tot ho veus amb entusiasme que ho facin al “diferent”.

La barreja de indiferència i animadversió en que es veuen els presos polítics catalans és un exemple, impensable fa un temps. D’ací la importància de desconstruir amb l’acció i l’exemple aquest relat. Encara prenen més valor aquells que son capaços de superar el prejudici amb el diàleg i encara més els que a contracorrent els tenim al costat.

dijous, 1 de febrer de 2018

Que les diferències no ens divideixin, que l’obcecació no ens paralitzi.



Soc d’aquells que creu que més enllà de les diferències, que mai hem amagat, dins del camp independentista, s’acabarà consolidant l’ètica de la responsabilitat. Hem arribat molt lluny en suport popular, organització i resultats electorals. Ens manca però eixamplar social i territorialment la nostra majoria. Rajoy no ha guanyat, però l’Estat no ha perdut. Si assumim aquestes constatacions, ens impliquen nous reptes per a aconseguir, amb mitjans renovats, el que ara no te marxa enrere, la República catalana.


Caldrà renovar acords i llimar desacords entre les tres forces que ens donen la majoria parlamentària. Ser més cauts en llançar acusacions sense el filtratge de la responsabilitat compartida. I ser conscients que si no es var anar a la confrontació directe al carrer amb l’estat, per fer efectiva la proclamació de la república en el seu moment, fou per que la resposta de l’estat –cruenta- no es podia assumir. Ara caldria explicar si es donen noves condicions per assumir-la.

La sortida de Catalunya del President i la presó del vicepresident marquen una realitat. L’exili i la lluita a l’interior. Mantenir un president a l’exili en el temps solament és possible si a l’interior tenim prou instruments per a mantenir vius els nostres anhels i construïm els camins definitius pel nostre alliberament.

Legitimitat a l’exterior i govern efectiu a l’interior, no son incompatibles sinó necessaris mútuament. President executiu (conseller en cap de fet) a l’interior i President legítim a l’exterior no son incompatibles. Espero que com en tants altres moments ens en sortim. Ni l’obcecació, ni el sectarisme, mai ens han ajudat. De fet alguns dels més sectaris avui, defensaven altres coses i altres persones, fa un temps, amb la mateixa obcecació.

Però atenció, malgrat ens en sortim, encara ens queda el pitjor. Articular la lluita contra la repressió d’un estat acostumat solament a firmar la pau quan el contrari està vençut i desarmat, i quan les tropes nacionals han aconseguit els seus darrers objectius. Aleshores per a ells acaba la guerra i per als vençuts comença la nit més llarga. Units i eixamplant, lluitant i construint, no els hi permetrem que la història es repeteixi.


dijous, 25 de gener de 2018

Cómo estás?


Una setmana intensa a Madrid i el que he escoltat més en el passadissos del Congrés és la pregunta: cómo estás? No tenia res a veure amb si estava refredat o tenia la grip -per cert molts dels que preguntaven es trobaven en aquesta situació- , de fet,  és una pregunta que te a veure amb Catalunya però no s’atreveixen a preguntar-ho directament. Uns de forma retòrica però molts realment interessats en conèixer la teva opinió i també el teu estat d’ànim.


De fet, a Espanya, l’hegemonia del pensament únic és tremenda, orquestrada per uns mitjans –tots- que en aquets tema conflueixen en un posicionament comú. A Catalunya rebem tots aquets mitjans, però ací res de Catalunya estant hi arriba. Més enllà de l’intent d’alguns digitals –pocs-  que s’esforcen en un cert pluralisme, la majoria res de res!

Si la política és pedagogia us confesso que ens toca fer-ne un munt. I més que hem de fer! En aquets moment el més important és el que fem Catalunya en dins, però el que fem a fora és imprescindible i Europa, pel bo i el no tant, és també Espanya. Fermesa i diàleg son part d’un mateix projecte dialèctic.

El enemics els tenim de sèrie, els amics s’han d’anar fent dia a dia. I de la mateixa manera que el canvi es dona sovint per a acumulació de les contradiccions. No podem deixar de lluitar contra el mainstream anti-català provocat per aquells que amaguen la corrupció o l’ambició de poder. Molts dels que el pateixen son aliats naturals, republicans sense ser-ne conscients. Ser com som, explicar que fem, és el millor antídot contra la catalanofòbia.

dilluns, 15 de gener de 2018

La democràcia sempre guanya!


Quan afirmem que la democràcia és el camí que ens portarà a la independència, defugim dels criteris essencialistes i etnicistes del nacionalisme. O millor dit, del nacionalisme d’arrel Alemanya que després de dos guerres mundials, els seus errors ens han vacunat a la majoria, que no a tots, els europeus. Ens enfronta al model d’estat-nació que és Espanya, que nega la democràcia a les altres nacions. A Catalunya però el secessionisme es basa, en gran mesura, en el principi democràtic, generalitzat especialment a partir del 2006.


L’estat espanyol és una estructura política basada en una economia extractiva fortament dirigida pels sectors que anomenaríem de l’”IBEX 35”, sectors regulats (Banca, electricitats, telefonia, aigua i gas...). L’ús i abús del nacionalisme espanyol de la xenofòbia contra Catalunya és la gran cortina de fum que permet la seva hegemonia sobre les classes populars de l’estat que son les que pateixen l’abús d’aquests sectors econòmics. Les pujades de tarifes d’aquest mes de gener serien l’exemple més escandalós.

Aquesta manipulació ha afectat a un sector de les classes populars, també a Catalunya, espantades per un esperpent “l’independentisme ètnic i excloent” fabricat i manipulat a partir dels exabruptes dels més hipoventilats i minoritaris i , també, dels errors del procés independentista – tenim pressa i DUI, ja!-. Però atenció, han estat també les classes més benestants les que han votat contra l’independentisme, posant-se conscientment a favor d’un estat que els hi assegura una persistència en la desigualtat que els hi es altament favorable.

Classe mitges i populars tenen en la democràcia l’únic camí per a mantenir i ampliar el benestar. I en aquest sentit les classes populars, totes, parlin l’idioma que parlin, vinguin d’on vinguin, son cridades a ampliar aquest moviment. Hem d’aconseguir que els nostres conciutadans que voten a qui l’explota o l’explotarà, ho deixin de fer! Per això ens cal un nou govern que tingui clar el camí cap a la independència, però que faci més polítiques socials i antimonopolistes. Junqueras des de la presó ens assenyala el camí!

dimecres, 10 de gener de 2018

Immers en el debat educatiu


Aquest mes em trobo immers en el debat de les recomanacions escrites que ha de fer la comissió d’educació del Congrés per a un pacte d’estat: social, polític i territorial per a l’educació. L’escola catalana ha estat sotmesa a l’agressivitat política i mediàtica del nacionalisme espanyol que de la forma més grollera i partidista no han dubtat en divulgar mentides, manipular arguments i convertir els centres i els ensenyants en diana de les seves obsessions. Continuaré lluitant per a reduir danys i per a fer valdre la feina feta per la comunitat educativa catalana.


No m’importen les hores esmerçades en un treball llarg i dur de comissió, m’importa que l’educació, un pilar per a la convivència i la llibertat, no continuï malmenada. Es cert que ens urgeix que el govern de la Generalitat prengui les rendes i en el mon educatiu tinguem el lideratge necessari. Per a defensar i per a avançar en un model d’èxit i compartit per la gran majoria, cal govern i comunitat.

La defensa de l’escola catalana, com a concepte, entesa globalment, no treu la necessitat d’assumir que té molts reptes i moltes necessitats de millora. Des de la reversió de les retallades produïdes en la darrera dècada –tant les pressupostàries com les ideològiques- fins a la incentivació del processos d’innovació. Des d’un replantejament de l’accés a la funció docents fins l’exigència d’un compliment rigorós de servei públic per a tots els centres, sigui quina sigui la seva titularitat.

Haurem d’emprar molts esforços, malauradament, per a respondre dels atacs de fora, que continuaran. Però la millor defensa és la millora. Renovar un consens social i professional que ha de tenir el seu marc en un renovat Pacte Nacional per l’educació, és imprescindible. Lluitaré per que el que es faci a Madrid no sigui un fre, però la millor defensa serà la iniciativa que des de Catalunya es tingui.

Per a consolidar el bé comú que, per damunt de tot, és l’educació. L’educació com a servei públic indispensable per a la nostra cohesió social i nacional. Des del Congrés estant aquests son les deures que m'he posat, sabent que seran uns deures compartits, que tindran com a protagonista la comunitat educativa catalana aquest 2018!

divendres, 5 de gener de 2018

Tornant de Madrid trist però orgullós!


Tornava ahir a la nit de Madrid amb un estat d’ànim contradictori. Cansat i fastiguejat de l’actitud dels poders de l’estat, venjatius, en un marc d’intoxicació de l’opinió pública espanyola que tant sols es pot comparar a una situació de pre-guerra. També orgullós de la dignitat mostrada per Oriol Junqueras davant del tribunal. Manifestant-se com un home de pau i diàleg, rebutjant les mentides del fiscal i ometent qualsevol acatament que ells entenen com a renuncia a les pròpies idees.


En la resistència a l’opressor el camí més dur és patir les seves presons, sofrir la seva justícia sense sotmetre’s. No hi ha res més poderós que l’exemple, que la tenacitat de les pròpies conviccions, que son les que comparteixes amb el teus electors, que t’han encomanat que els representis. Em repugnen, però, els bocamolls que es senten més valents que ningú però que serien incapaços d’aguantar ni un dia a la presó. En moments com aquests, difícils, veiem el verdader rostre de les persones.

Solament forjant l’acer de les nostres conviccions serem capaços de mantenir els nostres anhels i seguir camí davant d’un estat que ha estat disposat i ho continua estant a usar tots els mitjans en contra nostra. Com diuen ells:  “los pararemos por lo civil o lo criminal”. No ens rendirem i ens caldrà molta constància i bons lideratges. En el foc del patiment és forja l’acer de fer política en majúscules.

Continuo amb aquests estat d’ànim ambivalent, però predomina l’orgull pels companys i companyes compromesos i l’esperança de que la veu de més de dos milions de persones és tant potent i les seves conviccions tant fortes que guanyarem. Ho farem amb els altres, amb la ma oberta a tots i a tothom, pe que no hi ha dreceres per arribar a la República.