diumenge, 10 de març de 2019

De la Gola del Llop a casa…




Tanco, al no presentar-me a les eleccions del 28-A, una experiència de tres anys al Congrés de Diputats. Un temps relativament curt, però extremadament intens, fora i dins de l’hemicicle. He sigut testimoni i part activa dels esdeveniments que el mandat d’una majoria del poble català va portar als seus representants a realitzar, el referèndum de l’1-O i la reacció de l’estat-el Leviatan, com deia Hobbes- que ha portat la repressió, la presó i l’exili a bona part dels que es comprometeren amb aquest objectiu democràtic.



ERC em va donar aquesta gran oportunitat i penso que he respost a aquesta confiança dedicant-me intensament a la feina de diputat. Les estadístiques que monitoritzen el treball dels congressistes així ho confirmen. Però més enllà dels números m’he guanyat el prestigi que et donen els teus col·legues, amics i adversaris. En debats durs, en la difícil preparació de l’argumentari i presidint darrerament una comissió parlamentària. Sempre obert a les demandes que em feia el territori.

Estava disposat a continuar? Sí, però com a independent és la direcció regional del partit qui proposa, lògicament no pots participar en unes primàries si no ets militant, i aquest ha decidit unes altres propostes. Res a dir, més enllà de l’agraïment amb qui ha confiat amb tu fins ara.  Mantindré però una total complicitat amb la militància d’ERC, el seus representants al Congrés de Sarrià del dissabte passat em van demostrar en tot moment reconeixement i calidesa. Per trajectòria vital em sento part d’aquesta esquerra plural a la que he servit i serviré. L’amistat amb Raül Romeva i l’admiració per Oriol Junqueras reforcen el compromís.

Records inoblidable en temps de Còlera. Un grup parlamentari irrepetible. Pocs ens coneixíem al començar i ara ens uneix una sòlida amistat. He conegut un gegant com Joan Tardà, com a polític ha sabut sintetitzar la veu de molts i en els pitjors moments s’ha mantingut alçat! He estat al costat de Gabriel Rufian, molt més que la seva imatge. He consolidat la meva amistat amb la Teresa Jordà fantàstica diputada i encara millor consellera…i el millor estar per venir. Que dir de l’Ester Capella que no copseu vosaltres ara de la seva feina com a consellera de justícia! En Jordi Salvador, sindicalista i internacionalista, una amistat per sempre. En Xavier Eritja, sempre curós amb el medi ambient, amb la terra! L’Ana Surra, uruguaiana, “genio y figura”, un vers lliure! I en Capi, en Joan Capdevila, un cavaller! dels més populars a la cambra, enginyós i treballador, un amic!

En aquets darrers mesos el pas al govern de la Teresa i l’Ester, ens han aportat dos nous companys, excel·lents, la Carolina Telexea i en Joan Margall, poc temps però intens,  s’han fet estimar. Am la gent d’ERC del Senat molta complicitat , no els citaré a tots dotze, si a Quim Ayats i Jordi Deulofeu, la seva amistat es un regal que cuidaré i correspondré sempre. I que dir dels assessors que ens han acompanyat…del tot fantàstics i per exemplificar el conjunt una persona, Ramon Soldán, el seu coordinador, que és el porta més temps a Madrid que tothom, fill de Santako, l’enyoraré molt!

Molts dies a Madrid, moltes i moltes hores al dia, molt junts. L’amistat ha estat el secret de la nostra fortalesa. Moment molt difícils, durs i desagradables. Sempre en minoria , insultats sovint per la dreta extrema, però els hi hem tornat més d’una vegada amb dignitat i contundència. I com qui no vol hem fet caure dos governs! Un comiat que és un arreveure, amics, amigues, companys i companyes. Visca la Terra!



divendres, 1 de març de 2019

La XII legislatura ha acabat, un breu balanç!




El 19 de juliol del 2016 començarem la XII legislatura al Congrés, havíem participat de l’anterior, “la breu”, com ara s’anomena, que començà i acabà amb en Rajoy i el seu govern “en funcions”, en el camí l’experiment de l’intent de govern Sánchez-Rivera que fou rebutjat, i aquest fet va donar lloc a les eleccions que portaren a la legislatura que ara s’ha acabat. Intensa, complicada, a voltes crispada, molt crispada.


Hem vist la constitució d’un govern Rajoy gràcies a l’abstenció del PSOE, prèvia defenestració del seu secretari general, el seu retorn però no per a fer fora al govern sinó per ajudar a aplicar el 155 contra Catalunya, per a un temps després presentar-li un moció de censura on els diputats catalans fórem imprescindibles per a que prosperés. Satisfets de fer caure el govern que empresonà i obligà a l’exili als nostres dirigents polítics.

Sense xec en blanc semblava que podria fer molt més del que ha fet, presoner de les seves contradiccions en el partit i el grup parlamentari, més favorable a les declaracions que a les actuacions, se li acabà el crèdit quan presentà un pressupost sense masses garanties d’execució i tremolant-li sempre les cames quan es tractava d'obrir un diàleg amb Catalunya. L’obertura del procés de discussió d’aquest el mateix dia que començaven els judicis el va portar a una fi ràpida per la via de les esmenes a la totalitat.

La decisió de convocar eleccions es deu no tant a no tenir pressupostos com a aprofitar les circumstancies per a si sona la flauta guanyar-les. Tacticisme, oportunisme…crispació, son les característiques de la política espanyola i el marc en que es desenvoluparan les noves eleccions.

Orgullós de la feina feta pel meu grup parlamentari, ERC, per la qualitat humana dels seus membres i per l’eficàcia al defensar, en un ambient molt hostil,  Catalunya. La caiguda de dos governs en poc més de dos anys marquen un fet que hem volgut deixar clar, que no es pot governar contra Catalunya sense conseqüències. A més hem contribuït sempre a fer possible totes les iniciatives progressistes que s’han donat en el marc del Congrés aquets anys, perquè el republicanisme d’esquerres mai es indiferent al patiment de la gent.