dimarts, 30 de desembre de 2014

Girona, de l’est estant, que caiguin les muralles!

Vinc d’una reunió amb els barris a l’est de la ciutat, els quatre barris diversos i desconeguts per a la majoria de les gironines i els gironins. Ens han explicat la feina que si fa des de l’ajuntament i l’acció desenvolupada aquests darrers mesos, amb l'objectiu de fer un Pla estratègic. No ho puc menystenir però encara no és suficient. És una de les darreres reunions que faig enguany i em queda el neguit de que encara no sabem encertar el mètode, tècnicament bo, participativament millorable. Un Pla que necessita no solament de la participació dels veïns i veines dels barris, també del conjunt de la ciutat i del conjunt del Ple municipal, del seu suport.


No vull desmerèixer la gent que sense ser dels barris i dedica temps, per feina o responsabilitat, els que desde els serveis municipals o les entitats socials i van de dilluns a divendres, els que hi posen el cor o els que senzillament compleixen amb la feina, son imprescindibles però no suficients. Solament qui hi viu cada dia pot tenir les eines per a protagonitzar el canvi i la seva veu es molt clara: ser com qualsevol altre barri de la ciutat de Girona.

El 2015 sembla que serà un any de canvis, a Espanya, a Catalunya i a Girona. Des de Girona estant el més revolucionari, al meu parer, seria fer dels barris el veritable objectiu del govern de la ciutat, fer de les persones que hi haviten els protagonistes efectius de les transformacions necessàries i imprescindibles.

Dels anys que porto a l’ajuntament em quedarà sobre tot l’amistat de molta gent, tant diversa com és la ciutat, que m’han ensenyat a entendre una Girona més extensa i intensa que la formada pels carrers que tancaven les antigues muralles. Muralles que físicament han caigut, però que mentalment encara tenallen els governs que fins ara han fet i desfet a casa nostra. Bé, els temps estan canviant i nous rostres i noves mans truquen a la porta, espero que facin caure les muralles!

diumenge, 28 de desembre de 2014

Em pots fer un balanç del govern municipal?

Un periodista em truca per a fer un balanç del govern de CiU a la ciutat de Girona. Si alguna cosa he aprés de les entrevistes és que el pitjor format és el telefònic. No veus l’interlocutor, no saps que escriu del que dius i especialment quan el format pot ser una ratlla, com a molt dues i una frase en un peu de foto. Sovint prefereixo que estirin del bloc que no pas el format abans esmentat.

Tornant al punt del balanç penso que els hi ha costat deu i ajuda arribar fins ací, especialment molta ajuda de l’oposició, vull creure que involuntària, amb especial responsabilitat de la majoritària, el PSC. Qui ha vist el mapa de l’oposició al començar el mandat i qui el pot reconèixer? Menys ICV-EUiA, tots han patit el síndrome del no adscrit, es a dir el transfuguisme. 8 de 15! És a dir una majoria han abandonat el seu grup, caldrà una monografia d’algun politòleg, si és que en queda algun que no es presenti per Podemos!


Un paisatge en el que el govern treu un accèssit per incompareixença del contrari. Malgrat que és un miracle que el primer tinent d’alcalde, Jordi Fàbrega, no hagi engreixat el grup dels no adscrits! Serà que fora del govern fa més fred i que l’alcalde veu com a mal menor el caos a una de les àrees més importants de l’ajuntament que perdre un regidor.

El meu grup, després de la patacada de treure un regidor menys, després de treballar molt i reconegudament per propis i estranys, ens proposarem mantenir una oposició ferma i combativa però no estrident, hem teixit aliances amb el grups més propers, em batallat contra propostes conservadores i sovint reaccionàries i a voltes hem reexit.

Dos regidors donen pel que donen, però tant la Nuri com jo ho hem estirat al màxim, per feina no ens hem quedat curts. Però governa qui governa, amb la frustració de veure el que no voldries i no veure allò que desitges. Acabarem amb la mateixa bona sintonia personal, amb una bona amistat, mantindrem el mateix suport que hem tingut tots aquests anys de les companyes i els companys d’ICV i EUiA de Girona, vist el que hi ha al pati no està pas malament!


divendres, 26 de desembre de 2014

Brindis familiars i converses polítiques!


Dies de compartir taula per Nadal, solstici d’hivern o yule, tant plural la conversa com els noms d’aquestes festes. De política sempre n’hem parlat a casa i per aquestes dates. Recordo el brindis del meu avi matern durant anys i anys. “L’any que ve, democràcia!”. Va morir sense veure-la.

Aquest any el tema estrella ha estat Podemos. Entre l’esperança i la malfiança. Cal dir que en el meu àmbit familiar el ventall polític es limitat i l’àmbit territorial es circumscriu a Barcelona, Tarragona i Girona, però es viu amb molta tolerància i esperit crític. Interlocutem els propers a ICV, CUP i darrerament la irrupció de Podem, endolcit per Guanyem, que és on més coincidim i hi tenim més punts en comú. Pot ser per tot això no es menys apassionat i cerquem arguments i hipòtesis de tota mena per a portar l’aigua al nostre molí respectiu.


Després de donar-li moltes voltes i de forma unànime hem arribat a la conclusió que Podemos es una bona noticia per a Espanya. Per a Catalunya, bé, ací no hem estat unànimes. No es malavinguda, però no és de bona ubicació en clau Madrid estant. Si la prioritat es la destrucció del sistema de la segona restauració, del bipartidisme corrupte, no hi ha dubtes i no pocs dels que en sentàvem a la taula votarien Podemos a les generals.

El problema i la discrepància venia en la supeditació a la política espanyola que la irrupció a Catalunya d’aquesta força política ens podria portar en el proper període polític, sense acabar el que ara ens preocupava la lliure decisió de que Catalunya esdevingui un estat, si s’escau independent.

Hem estat en la nostra conversa probablement un exemple del que ha succeït a les llars, al menys les que fan de la política i la preocupació pel futur del nostre país tema de conversa habitual, d'aquells que viuen entre el rebuig al present, autoritarisme i corrupció, i la incertesa pel futur.

dimecres, 24 de desembre de 2014

Pablo Iglesias i David Fernández: Càlcul i amor no son compatibles!


Pablo Iglesias i David Fernandez, no conec personalment cap dels dos, al darrer solament l’he saludat un cop, dos persones i un destí? Ambdós parlen de les desigualtats, de la corrupció, de la crisi del sistema…molts punts en comú sembla. Ambdós amb una experiència compartida en la militància comunista de joves, joves; una mirada experta en el com i el que de la comunicació, deconstructors dels mètodes informatius del segle XXI. Tant a prop... i per què a mi em semblen tant allunyats?

En primer lloc observo dos actituds molt diferents en la gestió del lideratge i en la forma d’entendre l’acció col·lectiva. Un sembla cercar més l’admiració, l’arrenglerament acrític, l’adhesió organitzada, l’altre la complicitat del compartir un missatge en construcció, el protagonisme col·lectiu. Líder imprescindible versus lider catalitzador, facilitador de voluntats compartides. Dos estils o dos maneres de ser.



Segur, que heu notat pel que escric que m’agrada molt més l’estil David, que el model Pablo, no és, penso jo, una conclusió tancada i molt menys tenyida de partidisme, no comparteixo amb cap dels dos militància, sí la mateixa preocupació per a construir un mon millor. Probablement te molt que veure el que son i fan en el fet que viuen dos realitats polítiques molt diferents. A Catalunya ja fa temps que trencarem el bipartidisme, a Espanya encara es un tema pendent.

Ací han evolucionat els partits: CiU porta dins una crisi de llarg abast que la va minvant; s’ha produït un “Big Bang” en la família socialista; ERC ha renascut repetides vegades; transmutant el PSUC en ICV i EUiA; les CUP han esdevingut la CUP després d’una llarga trajectòriaha sorgit ciudadanos i el PP és residual...l’aparició de Podem a Catalunya amplia però no monopolitza el canvi. Podemos a Espanya és la gran esperança blanca, única, personal i intransferible...Deu ni do les diferències en un lloc i un altre, no?

Per tot això entenc que el dret a decidir del poble català sigui per a Pablo un dret més. Per a nosaltres en canvi és la mare/pare de tots els nostres drets, els que volem exercir, tots, des de la llibertat i la sobirania. No ens és pas indiferent qui hi ha a l’altre cantó. Que li vagi bé a Pablo, millor interlocutor, espero, tindrem. Ara bé, nosaltres hem de sortir de la cançó de l'enfadós que canten fins al avorriment, Mas i Junqueras, cal renovació també!

Deia David Fernandez a la radio que càlcul i amor no son compatibles, una frase fantàstica que marca una tesis i una antítesi de com pots entendre o no la política...i la vida. Pot ser tindrem a Espanya a Pablo Iglesias com a president, millor que els que hem tingut fins ara, sens dubte. Qui millor com a interlocutor des de Catalunya que David Fernandez encapçalant un govern ampli sense imputats ni imputables? Si vols guanyar, si volem guanyar, audàcia, sempre audàcia! Ací queda.

dimarts, 23 de desembre de 2014

Ja la tenim! Avui obre la Gran Biblioteca d’Emili Grahit!


Avui s’obre la biblioteca d’Emili Grahit, per fi! És un gran noticia per a la ciutadania de Girona i per a tots els amants de la cultura. El retards inexplicables no em fan perdre el bon humor avui, tindrem un equipament fantàstic i encoratjo a tothom que passi a donar-li un cop d’ull i després amb calma a gaudir-ne.



Amb 7.121 metres quadrats repartits en tres plantes, la Gran Biblioteca és la biblioteca pública més gran de Catalunya. La biblioteca té un fons bibliogràfic de 290.505 documents –223.572 llibres, 23.036 revistes, 10.500 audiovisuals i 33.597 en altres suports– i el seu fons patrimonial inclou uns vint mil documents anteriors al segle XX. La biblioteca disposa de 350 punts de lectura –50 per a joves i 300 per a adults–, 80 ordinadors, fibra òptica i Wi-Fi, sala de projecció, sala d'exposicions, auditori, mediateca...En farem un bon us!

La xarxa de biblioteques de Girona te una germana gran, el treball en xarxa i la bona feina dels i les professionals ens fan sentir molt orgullós de la nostra ciutat. Sense reflexió no hi ha acció o es estèril, ens cal estudiar, per què sempre podem aprendre d’un tresor que deixa d’estar amagat per esdevenir un espai central i una xarxa a l’abast de tothom.

No ens ha tocat ahir el sorteig de Nadal però si que tenim una altra mena de “Grossa”, que és patrimoni col·lectiu i es d’aquelles riqueses que no tenen preu, bones festes!



dilluns, 22 de desembre de 2014

Populisme 2.0, ni de dretes ni d’esquerres sinó tot el contrari?


Hi ha moltes definicions de populisme i no totes coincidents, positives i negatives, si bé es cert que a nivell d’opinió pública te un component clarament pejoratiu, resultat de l’opinió publicada que amb més o menys encerts etiqueten qualsevol sistema polític amb una forta component personalista. Aquesta ambigüitat genera els seus propis anticossos. Tenim com a resultat que cap dels populistes no es definiran mai com a tals.

Dir el que la gent vol escoltar, prometre allò que la gent necessita...no te que ser pròpiament dolent o enganyós i de promeses sempre han estat farcits tots els programes de tots els partits a totes les eleccions de del 1977. El problema es enganyar, no complir, prometre quelcom sabent que no ho pots fer o no ho vols fer.


Entre els instruments avui caducs dels partits clàssics i els que intuiríem que han de ser els del futur, poden aparèixer monstres? Cert, però també models de transició. I aquets és avui l’atractiu de “podemos” més enllà del seu líder incontestat. No te forçosament que esdevenir un nou “Felipe Gonzalez” tot fent promeses que després no es concreten en res i acaben al adaptar-se al sistema.

Les meves reticències i/o resistències son fruit en bona part de la meva educació política a la resistència antifranquista i la decepció continuada per lideratges de l’esquerra que s’han adaptat i han esmicolat qualsevol sistema d’organització alternatiu. Els anys et fan pensar que això ja ho has vist, però també és una evidència que des dels partits que han estat picant pedra, que han criticat al sitema tot i que han participat per a canviar-lo, no han sortit alternatives ni líders capaços d’alterar el status quo.

En els propers mesos veurem un terratrèmol en el mapa polític català i espanyol, el primer entre el desig popular de canvi, el naufragi del vell catalanisme i la manca de concreció del projecte independentista. Aquest fins ara ha estat la gran revelació i el factor més revolucionari dels darrers anys, ara s’encalla en protagonismes estèrils. A Espanya, contra tot pronòstic fa uns mesos, irromp una nova força política, 2.0, que usa les armes de sistema per a desestabilitzar-lo, ho aconseguirà, el canviarà? Ho sabrem aquest 2015!


diumenge, 21 de desembre de 2014

Àrea metropolitana estratègica de Girona o com ho puc fer per a tenir més grans superfícies?


Ja he escrit en aquest bloc i intervingut en el Ple més d’una vegada sobre la necessitat d’uns ens que aplegués els municipis que conformen la nostra àrea metropolitana. La història recent no és com per tirar coets, la especulació i el diner fàcil es mouen en les qualificacions i requalificacions urbanístiques han estat la forma de finançar ajuntaments de tota mida i color polític, amb resultats que ara paguem entre tots.

L’interès dels governs, recolzats pels plens respectius, de Salt, Vilablareix i Salt per format part de la trama urbana consolidada de Girona, no m’agradava, em sonava au “dejà vu”, on les especulacions sempre s’embolcallaven pel bé comú, modernitat i llocs de treball. Després comptàvem i els llocs de treball sortien perdent i es confonia la modernitat amb ciment.


Del nou ens que ens proposen ara, amb la col·laboració del govern de la ciutat de Girona,  es concreta en delimitar un espai per a la creació de grans superfícies. No desapareix l’objectiu però es dificultat l’acció unilateral dels ajuntaments veïns. He llegit que algun polític de salt li diu a això “recels”, pot ser, però raons mirant aquets darrers anys ens sobren els motius.

Tots som conscients de les dificultats econòmiques que travessen els ingressos municipals i la necessitat de més inversions i serveis, però no tot si val. El que ha de ser una reforma tributària no ho solucionen els ingressos de l’especulació i si no mirem enrere.

Vull estudiar-me bé la proposta, però al primer cop d’ulls no em sobren "recels” ans la contrari pot ser el que em manca és més garanties...continuaré escrivint i parlant del tema.

divendres, 19 de desembre de 2014

I si els polítics passessin un examen abans de les urnes?


En la política sovint res és el que sembla i sovint el que sembla està lluny del que molts voldríem, que millor que fer política no fos necessari , però com avui per avui ens cal per que no passar una prova prèvia, per exemple la “SCCHE”? M’explicaré és una prova que no passarien corruptes i vividors, ni la volen ni poden, però aquells que volen representar generosament a la comunitat farien, ens faríem, un favor al fer-la. Quines son les bases de la prova?


Sinceritat, en les actituds i sobre tots en el que dius, que ho puguis fer i que estiguis disposat a pagar el cost i no traspassar-lo a altre o als que han confiat amb tu.

Compromís, no en abstracte, per un temps determinat, sent conscient del desgast que significa, sobre tot per la gent del teu entorn que t’estima, per que no has de caminar sol. Malfiat d’aquells que cremen tot i a tothom, als que l’estimen, per una meta u objectiu, solament estarà compromès amb ell mateix i s’anomena egoista.

Coherència, en el que cal fer, en les que creus que es possible fer i no en el que lo gent vol escoltar, no moure’t per deixar-te veure, sinó per que cal fer-ho i per que el teu exemple mou i suma.

Honestedat, no com a instrument que uses com arma política, sinó com a forma de relacionar-te amb els altres, com a sistema de vida, com escala comuna de valors.

Empatia, no fer que t’interesses per la gent, cal interessar-te per que ho sents, per que t’importen, per que creus que u no és ningú i que les coses mes importants s’aconsegueixen conjugant la pluralitat, amb l’equip.

Segur que un bon equip de psicòlegs poden convertir aquets punts, SCCHE, amb un test, imprescindible per estalviant-se salvadors del poble que es semblen més a venedors de fulles d’afaitar usades que a representants de la ciutadania.

dijous, 18 de desembre de 2014

1006, qui m'ho avia de dir, però he arribat fins ací!


Amb el post d’avui he arribat a les 1006 entrades en el bloc, em diuen que és una dada remarcable i he pensat que calia poder expressar el que penso de tot plegat. Bé, això darrer és el que em va motivar a escriure en un mitjà que arriba d’immediat a tothom que desitgi llegir-me. Ho havia fet periòdicament des de feia forces anys en el mitjans periodístics de la nostra ciutat, però cada cop em motivava menys quan allò que havia escrit havia de passar per una cua d’articles, sempre inescrutable per a mi l'ordre,  i amb l'espera quan es publicava, pot ser ja no l’hauria escrit igual o el tema havia perdut actualitat.


Ha estat un deure, no per volgut menys disciplinat i el grup municipal va tenir a bé proporcionar-me el linc a la versió digital d’un dels diaris locals des d’on molts han descobert el bloc. He volgut lligar-lo a la xarxa no solament com eina de difusió, també per interactuar, essent per a mi rellevants les opinions i els debats que s’han pogut desfermar. He aprés la paraula troll, quan n’he trobat, no pas gaires, els que es defineixen per no voler dialogar sinó emprenyar. També he aprés i molt de les crítiques, opinions i com no afalacs, que un té també la seva autoestima...

Al començar em vaig posar una fita de caducitat, el moment en que deixi de ser regidor, em resten poc més de cinc mesos i tot fa pensar que superaré les 200.000 visites. Per que si bé es cert que he escrit el que he volgut i com he volgut, ho he fet en tant electe i per tant responsable voluntari de compartir una part de la meva vida, la pública,  amb els que m’han votat o els interessa la meva opinió.

Recordo que l’actual alcalde de Girona, quan era a l’oposició, em recomanava fer un bloc i jo li deia que no tenia temps, em vaig equivocar. L'’hauria d’haver començat abans, tot i que ell avui amb més responsabilitats hi escriu molt menys. L’impuls li dec però a l’Albert Piqué que em va pràcticament empentar, tot demostrant-me que el meu recel era més mandra que un altre cosa.

Fins ací hem arribat, encara os atabalaré amb un quants articles més i després un cop clogui una etapa de servei públic i me'n vagi lliure d'equipatge, m'emportaré, com si fos un dietari, el miler llarg d'articles que com les molles de pa del compte de la meva infantesa em poden portar a resseguir els cinc darrers anys de la meva activitat política a la ciutat.

dimecres, 17 de desembre de 2014

Detinguin als sospitosos habituals!


De nou l’aplicació de la llei antiterrorista criminalitza l’anarquisme, com altres cops ho ha fet amb l’independentisme basc o català, una llei a mida, antidemocràtica, feta en els moments de plom, més durs i sagnants de la lluita contra ETA, s’aplica en altres àmbits sovint amb resultats minsos penal i legalment, però que criminalitzen i causen patiment a persones i col·lectius.


El respecte a la llei en aquest país es molt particular, sovint es sacralitza malgrat no s’escaiguin al concepte de justícia i conculquin llibertats individuals i col·lectives. També massa sovint hi ha portes de molta mena que permeten el tracte de favor, la situació excepcional o en darrer terme els indults per a que el privilegiats s’estalvien el compliment de la pena com la resta dels humans.

Recordo amb dolor l’aplicació de l’esmentada llei a Núria Pórtolas que malgrat l’absolució final ningú li pot estalviar el calvari de comissaries, jutjats i presó que va viure i suportar. Paradigma de com pots restar presoner d’institucions i lleis injustes quan governes en un sistema injust, malgrat vulguis canviar-lo. Aprendre dels errors, reconèixer-los i rectificar. Demanar perdó pel mal causat, per acció o omissió. Usar la intel·ligència per a no trobar-te mai més en una situació semblant i plantar-li cara. Aprenent dels errors, en definitiva, teus o dels teus.

Un govern conservador com l’actual a la Generalitat i un altre d’extremista de dretes a Madrid els hi pot venir ve la cacera d’anarquistes i algun jutge , llei antiterrorista en ma, es pot prestar al joc. El joc de distreure a la població del veritables delinqüents que l’esmentada llei no contempla, els corruptes i el botxins, sempre interessa a algú. Ens podem preguntar, com altres cops, a qui beneficia?

dimarts, 16 de desembre de 2014

Quina nit la d’ahir!


Començaré per les bones notícies l’aprovació de les dues mocions que presentarem al Ple, una de solidaritat activa amb la gent de AJ Ruz en vaga indefinida en una empresa que incompleix amb els treballadors i amb les seves obligacions, si els ajuntaments arbitren les mesures de control que ahir vàrem aprovar a Girona, les empreses no podran fer i desfer en funció de la seva conveniència. Aprovarem també la reprovació de la consellera Rigau per la seva política de desmantellar de les ajudes a les escoles bressol municipals, tot exigint rectificació i pressupost.


Una de tèbia, l’aprovació de la tarifa social de l’aigua que pot rebaixar substancialment el preu a la gent més necessitada, fins ací bé, però sense assegurar la suficiència financera, es a dir que no acabi pujant la factura o pagant l’ajuntament en lloc de l’empresa.

Les males noticies, continua el procés urbanístic a la carretera de Barcelona amb la deslocalització de la Clínica Girona i tot el procés especulatiu que es generarà al voltant, de nou com en l’època de la bombolla escolto, com si fos el dia de la marmota, als representants dels partits “d’ordre” parlant de creació de riquesa, d’iniciativa privada i de guanys per a tots! Solament quatre vots en contra, tornen el vells temps?

I, amb molta expectació mediàtica, amb l’atretzo d’un “salvame de luxe”, amb les cadires del públic ocupades com en un plató, l’escenificació de la, no per esperada menys traumàtica, darrera escissió socialista. Si no fos pel patiment que ha provocat en persones que honestament es senten socialistes, fet que respecto, vàrem ser espectadors d’un intercanvi de retrets i d’un mal rollo que com una maledicció acompanyen fets d’aquesta mena. En alguns moments es van produir actituds embolcallats amb uns aires d’astracanada, "palmeros" inclosos, que els que ens convertirem en espectadors involuntaris no ens mereixíem. I el públic de veritat no va poder entrar als saló de plens, des d'ací reitero la meva solidaritat!

Una nit, una matinada, amb clars i obscurs, en un Ple realitzat en el període crepuscular d’un mandat, caracteritzat per un govern en minoria, que governa aprofitant la debilitat dels adversaris i l’esmicolament del que havia estat el principal partit de la ciutat.

dilluns, 15 de desembre de 2014

Girona, perquè estan en minoria sempre guanyen? Perquè res canvia?


A poc més de cinc mesos de les eleccions municipals avui farem un dels darrers Plens de la legislatura. Res de nou, sembla que desgasta més estar a l’oposició que estar en el govern, ja ho deia el vell polític italià Giulio Andreotti. Arribarà l’alcalde Puigdemont a acabar el seu mandat gairebé sense despentinar-se. El subjecte i les circumstàncies, com diria el filòsof.


Vol dir això que no hem fet oposició? No, alguns la hem fet intensiva i extensivament, però el fet es que més enllà de deixar-lo en minoria no pocs cops, no hi ha hagut massa crítica per bastir una alternativa. Els majoritaris a l’oposició han implosionat i el minoritaris hem fet mans i mànigues sense gaire resultat.

Un ajuntament es una administració de serveis, importa molt el sentit i la sensibilitat als gestionar-los, el be comú o el guany d’uns pocs però influents. No es pas poc, però a un ajuntament necessites governar, perquè com a parlament deixa molt que desitjar. No ni ha prou en ser la veu del carrer i dir les coses molt clar, si al dia següent tot continua igual, la denuncia es imprescindible per canviar el rumb quan cal però el timó  i qui el porta és determinant.

Avui hi ha temes al Ple que prefiguren el futur, la decisió de traslladar la clínica Girona a la carretera de Barcelona; el present, unes ordenances que beuen del passat i no s’adapten a l'avui; amb unes eines que venen d'una altra època, cal una nova llei de règim local, amb més competències i estructurades amb molta més democràcia directe. El futur pica a la porta i tenim una caixa d’eines obsoletes

dissabte, 13 de desembre de 2014

Girona: la plaga dels no adscrits!


El dilluns en el Ple farem la tercera remodelació del cartipàs municipal des de la constitució del nou mandat l’estiu del 2011. Cinc nous no adscrits s’incorporaran com a resultat del “big bang” del grup socialista. Primer fou el PP, després la CUP , seguidament el PSC i ara definitivament (?) tots els regidors, menys una, dels que restaven al PSC abandonen partit i son expulsats del grup municipal.

Si m’ho diuen al començar el mandat poc que m’ho crec! El dilluns el meu grup farà el “sorpasso” al PSC, viure per veure-ho! Es cert, però, que política i socialment aquests anys han fet envellir i molt el vell sistema i com he repetit sovint en el Ple, els temps estan canviant. Es cert, també, que al que es vell està morint i el nou encara no ha crescut prou per a saber què i com es conformarà, però diferent ho serà!


El que era una figura excepcional, el no adscrit, ara assumeix un protagonisme que no hauria de tenir, però les circumstàncies son molt diferents. Soc de la opinió que l’esco no es del partit, qui dona la cara en un ajuntament son persones i en unes eleccions molt personalitzades el partit o te cara i ulls o no existeix, però tampoc es personal, no es alié a la ideologia i al programa amb el que t’has presentat i aquest no es pot aplicar individualment.

Cada un es lliure de fer el que vulgui, però la gent també es lliure se donar l’opinió del que fas. Al meu parer avui ningú pot dir qui representa al PSC, el millor seria deixar, a sis mesos de les eleccions, els escons, tots, buits, i en les propers eleccions es veurà quin recolzament te cada un, amb noves llistes i programes. Se per experiència que l’electorat, en cas de trencament i escissions, castiga a tothom.

Bé, la vida continua, hi ha molt problemes locals i nacional que necessiten de solucions, de noves solucions, pel mal resultat de les que avui s’apliquen, el temps i la ciutadania posarà cadascú al seu lloc.

divendres, 12 de desembre de 2014

O Cèsar o res!


Aquests darrers dies s’està generant una certa confusió entre la gent que s’ha mobilitzat pel procés sobiranista induïda per la indefinició de quines passes s’han de seguir per avançar en un procés que ja ha demostrat capacitat de mobilització, però que te en el lideratge el seu punt més dèbil.
La resposta de Jonqueres a Mas que es pot resumir en si als objectius però difereixo del procediment, ha engegat totes les alarmes a CIU, rebatejat com a partit del president, i fins i tot els exabruptes del que confonen el procés amb lideratge d’Artur Mas. No se que hi ha de teatre que faci de cortina de fum per amagar les negociacions enter un i altre, però molt em temo que no entenguin que el procés no ha estat mèrit seu sinó de la gent i que es poden, ens podem, emprenyar amb l’un i l’altre.

Manllevant un títol d’una obra de Pio Baroja, “O Cèsar o res”, home que va viure la crisi d’un altre restauració, i de Manel Vazquez Montalban, sembla que s’imposen els lideratges per sobre dels projectes i això posa sempre en perill les propostes que van més enllà d’un partit i el seu líder. Alguns dirigent del partit del govern escampen tinta de calamar amb tant poca fortuna que ensenyen les vergonyes. Quan Homs diu que la polèmica dretes esquerres és espanyolisme o Vila diu que el procés ha permès el silenci de la societat catalana als 6000 milions de retallades socials, o son uns provocadors o se’ls hi veu tant el llautó que donen arguments als que els han vist a ells i al seu partit com un grup d’hipòcrites manipulant als ciutadans amb el sobiranisme.

Continuo pensant que uns i altres s’equivoquen i que la força de la gent, la que ha impulsat el moviment des del 2010 es manté aspectant, deixar fer a qui ha d'assumir responsabilitats, però ho fa a crèdit i no pas amb un xec en blanc. Espero que ho tinguin en compte tant els que es reuneixen d'amagat com els que esperen reunir-se. El que es viu a Catalunya no és un calentament momentani es viu un canvi de cicle i no esperarà a aquells que encara viuen en el procediments de fa trenta anys.

dimecres, 10 de desembre de 2014

Resum de les Comissions informatives per al proper Ple municipal de l’ajuntament de Girona (15 de desembre del 2014)




Seguidament os fem arribar el resum de les comissions informatives que es van fer el dimarts passat, 9 de desembre, en preparació del proper Ple del dilluns 15.

COMISSIÓ INFORMATIVA D’HISENDA
1.   Assabentat. Contracte de neteja. Després d’una auditoria de l’empresa CIAS.com, es detecta que hi ha més de 2.000 hores pagades i no fetes per part de l’empresa. Aquestes hores estaran a disposició de l’ajuntament.
2.   Assabentat. Refinanciació del préstec. S’aconsegueix una rebaixa important. Suposa un estalvi d’1.700.000€ en tota la vida del préstec. El BBVA i el Santander en són els bancs beneficiaris.
3.   Aprovació definitiva de les Ordenances fiscals. Dimecres 10 s’acaba el termini per presentar al·legacions.
4.   Després que l’ajuntament arrangés l’edifici de l’Aurora, se signa un conveni amb l’Agrupament Escolta Pare Claret, pel qual se cedeix gratuïtament l’espai a l’entitat durant 5 anys.
5.   Ajuntament i Astrid 21 signen un conveni pel qual es fa la cessió gratuïta durant 20 anys d’un terreny fins ara destinat a l’edificació d’una residència i ara per a hort terapèutic.
6.   Aprovació del programa 2.0 de comptabilitat local.
7.   La UdG renuncia, i per tant retorna a l’ajuntament, un edifici que li havia de suposar l’ampliació del campus. Casa de les Aigües, al carrer Alemanys 18.
8.   L’ajuntament va canviar el destí de la finca de la Cort Reial, de pisos assistits per  gent gran, a centre cívic. Deixen sense efecte el dret de superfície cap a Vivendes de Girona i el recupera l’ajuntament.
9.   Plaça del Pallol. Acceptació de la renúncia. Queda sobre la taula.
10.  S’embarguen uns terrenys a la zona de Mas Masó, per cobrir el deute de les propietàries amb l’ajuntament.

COMISSIÓ INFORMATIVA DE CIUTADANIA
1.   Aprovació de les mesures incloses a la Tarifa ecosocial de l’aigua per garantir l’accés a subministrament d’aigua potable als veïns/veïnes de Girona. S’elimina el paràgraf “En qualsevol cas, si en l’estudi de tarifes es determina que no es pot encabir al servei, es plantejarà la possibilitat que la companyia facturi a l’ajuntament de Girona pel seu cost”. Si no se superen els 50.000€ anuals, la companyia ho assumirà el 2015. Si les previsions es desvien molt es tornarà a parlar amb la companyia, encara que no s’especifiquen les mesures a prendre.
2.   Aprovació definitiva del Pla de Mobilitat urbana.

COMISSIÓ INFORMATIVA D’ALCALDIA
1.   Modificació dels estatuts de l’organisme, ara de la Diputació, CILMA, per obligacions amb la llei ARSAL.
2.   Es presentarà una Moció conjunta de tots els partits i regidors no adscrits, excepte els del PP, per a la autoinculpació per la Consulta del 9N.

COMISSIÓ INFORMATIVA DE PROMOCIÓ I OCUPACIÓ
1. Modificació puntual del PM13 Clínica Girona. Aprovació inicial. No es modifica res del que ja es va presentar en un Ple anterior.
2. Pla especial urbanístic per regulació dels usos de restauració. Es fan pocs canvis després de les al·legacions a l’aprovació inicial.
3. La TUC (Trama Urbana consolidada entre Girona i els municipis fronterers) està a punt de poder-se concretar després de la negativa de Girona.

COMISSIÓ INFORMATIVA DE SERVEIS A LES PERSONES
1.   No es porta cap tema a Ple.

dimarts, 9 de desembre de 2014

Unitat? Per a fer què?


He escrit des d’aquest bloc més d’una vegada sobre la unitat, no pas en abstracte sinó en circumstàncies concretes i determinades. Alguns amics creuen que alguns abusem d’aquest mot i fins i tot es senten pressionats pensant que es vol fagocitar les organitzacions en les que militen, si algú creu en aquesta mena d’unitat jo no.

Crec que la pluralitat és la forma que millor representa una ciutadania plural, crec en la unitat en circumstàncies determinades, fins i tot excepcionals o per a assegurar l’alternança quan s’han cronificat determinades organitzacions en el poder, sigui quina sigui la forma concreta, cercant objectius clars.



Avui a Catalunya tenim una d’aquestes situacions excepcionals en les que dividits, els que volem el canvi, difícilment ens en podem sortir. Ara bé, no qualsevol crida a la unitat és de rebut, cal que es donin, al meu parer, determinats requisits; confiança entre les parts, protagonisme compartit, programa consensuat, garanties en definitiva per a no ser manipulat per un o altre. No hem començat gaire bé amb dues conferències més de lideratge que de projecte, o millor dit amb projecte liderat. Estem a temps de canviar les premisses? Ho hem aconseguit en altres moment del procés, però el temps passa...

A Girona estant també he proposat la unitat pel canvi a l’ajuntament, la unitat de l’esquerra transformadora, política i social, no sembla pas que ara per ara es pugui aconseguir, també el temps passa i sembla preocupar més el qui que el com. Evidentment si parlo d’unitat l’entenc com un procés obert, amb noves regles de funcionament amb objectius clars de renovació de com es governa i per a qui. De canvis en les persones i en els procediments, conscient de les limitacions d’un ajuntament, però també de la seva rellevància.

En un  i altre cas parlem d’unitat en un període limitat en el temps fins aconseguir objectius imprescindibles per la renovació democràtica, nacional i local. El temps passa inexorable però estem a temps d’agafar-lo amb les nostres mans.

diumenge, 7 de desembre de 2014

Girona continua patint la crisi i l’atur fa estralls.


La gent de Girona pateix la crisi i les polítiques injustes d’austeritat d’una manera intensa i persistent. Una realitat dura que te en l’atur la seva principal expressió. Ho sabem: és una crisi global i tant els factors que causen l’atur, com la capacitat per combatre´l van molt més enllà de Girona. Però a  la pregunta de si l’ajuntament fa prou, crec que sense demagògia partidista podem dir que no.


El principal problema social de Girona requereix polítiques potents i prioritat màxima: situar el combat contra l’atur i la precarietat en el nucli de les prioritats de govern. I el govern no ho ha fet, o no ho ha fet prou. Predomina en el govern la vella idea neoliberal de situar l’activitat empresarial com a font única i automàtica d’ocupació. La realitat, però,  es tossuda i torna a posar al descobert la fal·làcia ideològica; ni ara ni mai cap mà invisible no converteix directament el dinamisme del mercat en llocs de treball.

Tisorades i canvi de model. Un canvi alineat amb 3 opcions estratègiques de CiU injustes i fracassades: el suport a la reforma laboral del PP, la que incentiva a acomiadar en comptes de contractar i la precarietat em lloc de treball digne; l’aposta per un model econòmic de la bombolla turística que substitueix a la immobiliària, i el capital financer predomina sobre el productiu. El canvi de composició del consell econòmic i social és rellevant en aquesta línia, equiparant el nombre de representants de un sindicat amb el banc de Sabadell.

Sobren motius per enfortir la lluita contra l’atur. I sobren motius, atenent els models i la manca de resultats, per canviar les polítiques. Cal reconfigurar un terrenys de lluita i un Pla articulat com a eina indispensable per reconectar les polítiques públiques amb els problemes de la gent. Per ensamblar un nou projecte de ciutat amb les aspiracions de justícia social i dignitat humana.


dissabte, 6 de desembre de 2014

L’aigua no és una mercaderia. Gestió, auditoria i comissió.

El passat dijous 4 de desembre els grups municipals de l’Ajuntament de Girona vàrem acordar l’organització de la comissió d’investigació sobre l’empresa  Aigües de Girona, Salt i Sarrià, acordada en el darrer Ple, fruit d’una Auditoria de gestió encarregada pel mateix ajuntament. En el Ple vaig denunciar un conjunt de dades i contradiccions que qüestionaven la gestió del l’any 2012, fets que em portaren a proposar l’esmentada comissió. Es cert que no li volen dir d’investigació, però tot i que el nom no fa la cosa, és el nom que li escau.


Les sessions s’obriran el 22 de desembre amb representants de l’empresa auditora i es tancaran, si no hi ha quelcom que ens interessi ampliar, a finals de febrer. A més d’aquesta empresa (EFIAL), de la direcció de l’empresa i representants de l’auditoria financera, vàrem deixar oberta la presència d’altres entitats i experts que ens puguin ajudar a entendre millor la feina a fer.

Cal treballar de valent i exigir responsabilitats si s’escau, per aquests raó i per a fer-ho bé, no faré valoracions parcials de les compareixences fins a tenir a l’acabar les sessions un argumentari fonamentat del conjunt. La ciutadania mereix que fem una bona feina i no propaganda partidista d’un tipus o altre. Crec que les conclusions no decebran.

La perspectiva de municipalitzar l’aigua és una fita del nostre grup i malgrat aquest no sigui l’objectiu explícit de la comissió ens permetrà tenir elements valoratius que ens ajudaran a formular en el seu moment i si es possible avançar en aquesta perspectiva.


divendres, 5 de desembre de 2014

L’estació del parc central: ensopegar en la mateixa pedra. Alguna autocrítica?


A propòsit d’un article avui de l’ex alcalde Nadal em ve al cap una reflexió sobre el poder i la memòria. Es a dir, la capacitat de qui l´ha tingut, el poder, de reescriure el passat i sempre desmentir els desencerts amagant possibles responsabilitats. Els meus 8 anys en el govern de la ciutat representant una força subalterna i influent alhora, em porta a una reflexió autocrítica del que vaig fer, vaig deixar de fer i vaig permetre que es fes. No la trobo però en persones que com l’ex-alcalde fou, a més, hegemònic a Girona estant i amb aliats de la seva corda molt sovint a Catalunya i a Espanya. Decisions, algunes d’elles controvertides com a mínim, passen sense comentari autocrític o no son citades.


L’estació soterrada en el Parc Central, ell diu “urbana”, continua essent un gran encert, segons ell, enfosquit per una mal execució de les obres, punt i final. No hi ha ni un bri responsabilitats de quan fou alcalde, ni de quan va tutelar el partit majoritari en els governs posteriors, ni el seu pas, llarg, com a conseller de Foment...res, ni un mínim de coresponsabilitat autocrítica.

Cap comissió de seguiment on la Generalitat tingués un paper rellevant, cap auditoria ni cap dictamen de les obres. Recordo les meves reiterades demandes de signar convenis concrets amb ADFIF, resposta ja en farem un global...que mai es va signar.

Assumeixo la responsabilitat de no haver-me plantat, quan ho vàrem estudiar en el grup i amb les partits que li donaven suport, en la decisió va pesar més la feina que fèiem en les nostres àrees, ben valorada, o el fet que anar-nos’ en no deixava el govern en minoria i ens quedàvem sense possibilitats de pressió. A més, sectors del PSC, Pluma i cia, ens volien fora per a tenir les mans més lliures...decidirem restar. Ja ho he dit més d’un cop darrerament, ens vàrem equivocar.

Bé, la vida continua, i el que ha succeït per dues vegades, la inundació de l’estació, demostra un cop més que els humans ensopeguem més d’un cop amb la mateixa pedra.

dijous, 4 de desembre de 2014

Rigau, Mas, les escoles bressol son estructures d’estat?


Quan es parla de sistemes d’èxit escolar es posen com exemple els països nòrdics, especialment Finlàndia. Si li preguntéssim a l’actual consellera d’ensenyament Irene Rigau no dubtin que estaria d’acord. Aleshores per que des del govern de la Generalitat es va en direcció contrària?


El que allà es un servei públic educatiu pràcticament únic i molt ben finançat, ací es doble xarxa on es subvenciona la privada, fins i tot la que discrimina per sexe. I si en aquets països es mima l’educació infantil (0-6), ací l’educació de 0 a 3 anys es deixa al mercat privat, amb les conseqüències de generar desigualtat, base de l’anomenat fracàs escolar posterior.

L’esforç de molts ajuntaments per a garantir l’accés a una educació escolar per als més menuts de qualitat està essent boicotejada per CiU mitjançant la consellera del ram, portem un any rere l’altre reduint les subvencions i escanyat a ajuntaments, pares i mares. Aquest no és el camí per tenir estructures educatives, que son estructures d’estat necessàries i competents.

Quan avui es parla de llista única, de plebiscitàries, quan es parla de país i d'estructures d’estat no em queda més remei que dir que vull exemples o, millor dit, no vull mals exemples, el que el govern actual de la Generalitat fa amb les escoles bressol és traslladar la política de Rajoy, neoliberal i agressiva, a Catalunya. O deixa de fer-la o no tindrà cap mena de credibilitat per demanar unitat.

dimecres, 3 de desembre de 2014

Joves i grans, el canvi és necessari.


La precarietat s’estén a tots el àmbits del treball assalariat i afecta molt directament als nostres joves. Un dels plaers que tinc me’l donen els ex alumnes quan em paren pel carrer o me’ls trobo en àmbits molt diversos. Però porto massa temps escoltant companys i companyes de generació que manifesten por pel futur, i no me’n estic de respondre que el nostre futur depèn dels joves, de que tinguin oportunitats, feina, responsabilitats.



El seu contacte em fa de vacuna permanent al conservadorisme dels que veiem la jubilació cada dia més a prop, no és un tòpic, ho veig amb companyes i companys que ara es preocupa de qui els assegurarà la pensió i viuen amb temor els canvis. Persones que no han estat, ni ho son en la seva vida privada, conservadores, però que els hi arriba la por que genera la incertesa.

Al meu parer la seguretat no està en l’immobilisme és troba en el canvi,  quan la certesa de la injustícia es fa més present cada dia. La garantia de les pensions està en un futur no precaritzat, de treballs dignes que cotitzin i permetin als jubilats viure també dignament.

Cal aprofitar ara la crisi del sistema per a canviar-lo, els de la meva generació és ara o mai, els més joves tindran altres oportunitats però probablement més difícils encara. No pot haver-hi seguretat sense justícia. 

dimarts, 2 de desembre de 2014

INUNTAV! Tranquils, la seguretat està garantida?



Em produeix fatiga parlar del TAV (AVE) i especialment de la macroestació gironina. Han estat anys de retrets des de gairebé tot arreu per no donar suport a una obra mal plantejada i pitjor executada. Ridiculitzant-nos quan érem a l’oposició i marginant-te quan participàvem del govern. Un fet com aquest solament s’explica en el marc d’una societat desmobilitzada en ple creiexement de la bombolla que ens va esclatar a la cara. Part no menyspreable de la bombolla especulativa ha estat el TAV (AVE) amb tots els seus contractes d’obra milionaris.



Qui hauria de fer una auditoria de les obres, el govern de l’estat, no l’ha fet ni sembla que en tingui ganes. L’ajuntament que hauria d’enviar-los als tribunals és hostatge d’unes obres inacabades que ja en part està pagant del pressupost ordinari i necessita de Fomento per a completar-les. Alguns tècnics i encarregats d’obra encausats, però en la via lenta de la justícia espanyola, la que tarda anys i panys fins a la prescripció final. Més enllà, no s'ha investigat...

Desànim de les veïnes i veïns que volen les obres acabades ja, rondinament dels usuaris que han de pagar com alta velocitat l’autobús o el tren convencional quan s’espatlla, perplexitat del govern que no es pot conformar amb bones paraules i, com deia abans, fatiga per part meva d’un tema que malgrat denunciar-lo repetidament evoluciona de forma aliena a la voluntat de veïns, usuaris, ajuntament i qualsevol que no sigui ADIF, Fomento i els interessos que protegeixen.

L’alcalde ens informarà, ben segur, del nous compromisos de Fomento, de que farà això i això altre, que aquest cop si...fins que torni a ploure, per que som un país que plou quan no toca i ens toca quan plou! Bé, com diuen en un altre país quan plou, també mediterrani, “piove, porco governo!

dilluns, 1 de desembre de 2014

La Doris i la Marta, ni sis mesos ni un dia!


La Doris i la Marta condemnades, no me’n puc estar de cridar ben fort contra una justícia injusta. Sis mesos de privació de llibertat per uns crits i per resistència a una autoritat que es situava contra el més feble, no ho vull entendre, no forma part de la lògica en la que em moc, és l’arbitrarietat d’un sistema que protegeix el diner, el poder i esmicola les persones que si oposen.


La Doris i la marta són molt diferents, tenen comú que son tossudes i que rebutgen l’autoritarisme que amaga la injustícia. Conec més a la Marta, passa del seny a la rauxa, alguns pensaran que amb massa facilitat, però jo sempre que ho he vist la causa s’ho mereixia. La Marta ha estat l’ànima d’un moviment, d’una gent que necessitava lideratge, de gent que era ningunejada, i s’han fet sentir. Ha cercat respecte i sempre ha tingut el meu.

Queda el recurs, espero que es rectifiqui una sentència que ni formal, ni jurídicament es pot sostenir, però encara menys a peu de carrer. Seguirem sense gota d’indiferència els esdeveniments saben que tocant a la Doris i a la Marta ens toquen a tots i totes. Més enllà de les diferències conjunturals, sobre u tema o altre, sobre que o com s’ha de fer, resta en comú molt més.

En aquest fi de règim, llarg, agònic... els tics autoritaris són més que símptomes i afecten cada dia a més gent dels moviments socials i sindicals, els que tenen molt a perdre pensen que fent por ho aturaran, s’equivoquen, però si que poden enverinar i provocar, pot ser és el que volen. No caurem en provocacions però no podem deixar passar ni una. Amb la Doris i la Marta, lliures!