diumenge, 28 de febrer de 2016

Els innombrables!


A poc més de 48 hores per a l’intent d’investidura de Pedro Sánchez, de moment hi trobem tres blocs, el que el presenta (PSOE-Ciudadanos); el que el rebutja des de la dreta, bé caldria un peu de rei per a veure els matisos programàtics entre ells (PP); i els que voldrien un pacte d’esquerres, bé, de centre-esquerra (Podemos i aliats mes o menys circumstancials). També estem els “innombrables”, els separatistes, ningú, o pràcticament, ens vol, però per a algunes de les alternatives en som imprescindibles.


Sempre he dit que res del que passi a Espanya ens pot ser indiferent, també que el nostre conflicte no és amb el poble espanyol sinó amb els seus governants. Per això no ens hem negat mai al diàleg, però perquè aquest existeixi cal escoltar-se i confiança mútua. Més enllà del diàleg de sords, mitja hora, que va promoure Pedro Sánchez, res més hi ha hagut amb el primer bloc. Bé, la declaració-pacte comú assumeix  l’hostilitat de Ciudadanos al dret a decidir dels catalans. El PP més del mateix, més “peso de la ley” i escanyar el govern econòmica i políticament.

Es cert que en el tercer bloc tenim Podemos i les confluències que de forma explícita han donat la ma a Catalunya proposant un referèndum d’autodeterminació. La conversa amb Xavier Domènech i els dirigents de Podemos fou cordial. El problema és que el números no surten perquè cal sumar als del PSOE i aquest, avui per avui, ni vol ni pot assumir-ho. Un trencaclosques que ens portarà a una gran coalició o a noves eleccions.

Veurem que dona de si el debat, que es diu i que no es diu, quines rèpliques i contrarèpliques treuen fum i quines són fumata blanca. Intentaré fer la crònica per a desprès entrar en aquets llargs dos mesos que resten fins al “2 de mayo” dia en que, si no hi ha acord, caldrà convocar noves eleccions generals.

divendres, 26 de febrer de 2016

El dia després d’un Ple a Girona per a oblidar. Un bon moment per a reflexionar.


En política, i especialment la municipal, els electes són la font de tota sobirania i el fonament de la legitimitat de qualsevol govern. Es cert que la llei permet, quan no hi ha majoria al Ple, la drecera de que el cap de la llista més votada, en segona votació, pugui ser l’alcalde, però això es un fet extraordinari, malgrat que, la legislatura passada i al començar l’actual, fou aquest el procediment d’elecció.


La manca d’una majoria alternativa, per heterogènia i fins i tot antagònica, no va permetre altre candidat, però governar així no fou fàcil. M’atreveixo a dir que el pas per l’oposició, quatre anys, de l’anterior alcalde i actual president de la Generalitat li ajudà molt a tenir cintura i flexibilitat per a mantenir-se governant en minoria.

Avui és necessari, més que mai, una majoria sòlida, però ni la forma d’elecció del candidat i ara alcalde, ni els primers dies de govern ajuden gaire a fer-ho possible. El Ple d’ahir, que vaig pogué seguir en part, gràcies a l’emissió televisiva i posteriorment gràcies als comentaris d’alguns presents i de la premsa, tampoc ajuda gaire. No retirar la proposta quan es sabia que no hi havia majoria, va provocar agries respostes de l’alcaldia a les intervencions dels grups amb els que s’hauria de col·laborar i dificulten el diàleg, avui tant necessari.

Mai he pensat que en política,“quan pitjor, millor”. En la municipal, no hi poden haver-hi eleccions avançades, que haurien estat la millor solució, i a tres anys vista de les ordinàries, cal cercar una governança compartida que al menys apaivagui les pitjors conseqüències d’una mala decisió d’entrada, l’alcaldia 19.

Si no hi ha canvi per dimissió i es torna al curs natural de les llistes, fet improbable, caldria anar a un nou govern ampli amb noves bases. Es a dir de vell nou, fruit d’unes negociacions a fons i exhaustives. Que creïn una transició de tres anys que fonamenti un model plural i compartit de ciutat en la que el lideratge quedi posposat, de fet, fins quan de forma democràtica es decideixi en les eleccions del maig del 2019. Hi haurà alcalde, si, però no es presentarà el 2019, i governarà fins aquesta data amb un equip de govern plural.

Si no es així, i si no es treballa molt i molt, no ho serà, tindrem un període inestable que se’ns farà a tots llarg i dolorós.

dijous, 25 de febrer de 2016

Alcalde Ballesta, el que no s’entén millor no portar-ho a votació!


Tot fa pensar que avui el Ple de l’Ajuntament de Girona aprovarà el nou cartipàs proposat pel nou alcalde. Per què ha esdevingut noticia un Ple, en principi de tràmit? El pacte per aconseguir-lo. El dependre dels vots de PP i Ciudadanos a priori a les antípodes del govern, es suma a l’escàndol recent per la estrambòtica decisió, amb tensions afegides, de la substitució de Carles Puigdemont pel 19 de la llista de CiU.


Es sembla el cartipàs al ja aprovat a començament de legislatura? Si i no. Es a dir emana de la decisió d’un alcalde en minoria, d’acord, però fa uns mesos aquest tenia la legitimitat del vot, era el cap de llista de lluny més votat i va cercar complicitats properes a la seva trajectòria. Avui l’actual alcalde s’ha de guanyar autoritat a partir de la confiança i aquesta s’ha de guanyar i per això cal temps i bon govern.

Limitar-se el seu sou al darrer que va tenir un alcalde, en aquest cas la darrera alcaldessa a temps complert,  hauria estat un bon símptoma; cercar un relat comú de govern amb altres forces sacrificant una estructura pensada per a governar amb deu regidors, també hauria estat un bon exemple. Oferir a més un Pla estratègic de ciutat oberta a tothom, forces polítiques i socials sense exclusió, per a repensar la ciutat dels propers vint anys, permetria convertir aquesta interinitat de l’alcaldia pels propers tres anys en un factor de dinamització democràtica.

La substitució de l’anterior alcalde i actual president de la Generalitat es va quedar sense relat, la votació d’avui, si el te, es profundament negatiu. Deixar avui sobre la taula una proposta sense recorregut o pitjor una amb inadequades companyies seria un mal menor. Més enllà del desgast que provoca en l’equip de govern, enormement fragilitzat pels esdeveniment anteriors, perjudica la credibilitat de la ciutat en un moment en que ens cal més tranquil·litat i fermesa que mai.

No en puc ser indiferent del que passa a un ajuntament al que estimo i tinc un profund respecte, és la institució democràtica més propera i necessària, siguem conscient i conseqüents de que les decisions que prenem s’han de poder explicar i entendre!

dimecres, 24 de febrer de 2016

Catalunya existeix, malgrat alguns mirin cap a un altre costat.


En aquest joc d’ombres i aparences en que s’ha esdevingut la política espanyola, apareix de forma nítida la desconnexió catalana. La negació d’una realitat mai es una bona decisió per a encarar el present i menys construir el futur. Catalunya amb totes les seves contradiccions, amb el partits en transformació i amb un electorat que es mou en funció de cada un dels reptes electorals, manté un ampli acord en el diagnosi, som una nació, i va ampliant el consens de que el camí a seguir es cosa nostra, oberts a tots i a tothom, però no esperant  res de qui no vol donar res.


No menystinc l’esforç d’una part de l’esquerra espanyola, parlo amb molts d’ells i elles i trobo interlocutors, però res fa pensar que puguin influir prou des de dins del sistema per a transformar-lo tant radicalment. La millor contribució que podem fer a que guanyin pes no es esperar a que en tinguin en un termini raonable a Espanya , passa al meu parer,  i pot semblar una paradoxa,  per a que nosaltres siguem capaços de fer trontollar el sistema amb el nostre procés constituent republicà.

La inèrcia del centralisme. D’això que anomenen “Madrid” però que te que veure no pas en un territori o ciutat sinó amb aquell model centralista que es configura amb els “Cuerpos del Estado”, l’anomenada “Brigada Aranzadi”,  al servei del Capitalisme extractiu que viu de l’estat i necessita d’aquest estat. Reina i mare de totes les corrupcions que es fan i es desfan.

Clar que els espanyols no son els nostres enemics, però si que ho és l’estat, mare per uns i madrastra pels altres! La nostra fraternitat republicana solament es pot vehicular mitjançant la sobirania, perquè no hi ha fraternitat sense llibertat.

dimarts, 23 de febrer de 2016

Qui enyora un altre 23F?


El títol es provocador, però interpel·la als qui es van aprofitar de les conseqüències del darrer “pronunciamiento” i ara veuen en perill el seu estatus. De la mateixa manera que s’ha dit que periòdicament cal bombardejar Barcelona, també de tant en tant, els mateixos,  creuen que cal posar la por en el cos i fer un “cop d’estat controlat”. Tot per a aconseguir que les paraules finals de Franco a Juan Carlos I es mantinguin.


S’ha dit que el 23F de 1981 hi havia més d’un cop d’estat, que Tejero i Milans eren coses diferents, que Armada representava un govern de concentració...queda encara molt per esbrinar i poc a poc tot sortirà a la llum.

Ara bé, no cal moltes proves per a veure a qui va beneficiar l’ “ICTUS INTERRUPTUS” . En primer lloc la monarquia que es va donar un vernís de democràcia, en segon lloc els que volien reconstruir la dreta post-franquista a partir d’un partit minoritari, AP, refundat com a  PP i en darrer lloc, i no menys important, el PSOE, que adaptant-se al sistema se li va donar el vist i plau per a governar.

Qui va perdre? La democràcia. La transició a la democràcia es va paralitzar i ens ha portat a una democràcia “low cost”;  l’amnistia va esdevenir una llei de punt final que va impedir que el franquisme dones explicacions i assumís responsabilitats; les autonomies que es multiplicaren diluint la solució específica per a les nacionalitats històriques portant-nos al carreró sense sortida constitucional on ara estem; la consolidació del  bipartidisme com a garantia d’estabilitat a la Unió Europea i a l’OTAN.

En aquests darrers anys aquest sistema post 23F s’ha posat en crisis, per això els “poders fàctics” malden per un altre 23F sense exèrcit, un govern de concentració o de suport parlamentari que els hi permeti fer les reformes necessàries al sistema per a que tot continuï igual. Un cop posin a rega a algun dels actors díscols que no volen sortir d’escena, ho intentaran amb totes les seves forces.

diumenge, 21 de febrer de 2016

Mobile World Congress i vaga de TMB, com a metàfora dels límits de govern!


Un dels fets més paradoxals de quan arribes a un govern amb ganes de fer-ho bé i canviar les coses, es trobar-te que governar és gestionar amb les regles establertes, sense que les hagis pogut canviar, aleshores el més dur és l’enfrontament amb aquells que consideres “els teus” quan et demanen quelcom que no et veus en cor de fer. Observo la perplexitat de l’Ada Colau en el conflicte TMB i em ve al cap aquesta reflexió. Una reivindicació sectorial o de grup pot ser justa i alhora amb una visió global, mirant el que disposes i d’on pots treure els recursos, pot ser no assumible en la seva totalitat.


Es cert que hi ha marges, que si tens cohesió al govern i majoria al Ple pots modificar en part les regles del joc, però necessites temps i interlocució amb els sectors que t’han dipositat la confiança i volen solucions ja! Malauradament les forces que volen canviar les coses o es troben en minoria quan governen o han de fer majories amb altri, que sovint no veu necessitat dels canvis que tu planteges. Aquest encaix, no gens fàcil, pot portar a decisions que no siguin ben vistes per gent que fins aleshores has tingut al costat.

Cal esperar a una revolució i de moment no participar en política fins que es donin les condicions d’un canvi radical? La resposta no es fàcil perquè la marginació a voltes es confortable en societats de democràcia formal. Partit de lluita i partit de govern ho havia sentit moltes vegades al Guti i el PSUC ho volia fer...però no ho va aconseguir mai. Com trobar la dialèctica entre la lluita al carrer i l’acció no subordinada als governs? Aquesta es la clau de volta per a tota acció revolucionària que no es conformi en ser un “tigre de paper”.

Si no trobem el desllorigador  es pot repetir el cicle de estar al govern, frustrar les esperances, abstenció i retorn del govern conservador. Que important son els lideratges, nos solament en la política institucional, que també, sinó en els moviments socials! Lluita sectorial i visió global, lluitar, transformar i governar!

divendres, 19 de febrer de 2016

Francesc Ferrer i Gironès, record i memòria.


Ahir vaig participar d’un emotiu homenatge a Francesc Ferrer i Gironès, més enllà de les intervencions de la taula i de la presència de la família, ens aplegarem gent molt heterogènia, com foren les seves amistats, i d’àmbits també diversos, fruit d’una vida plena, units per a perseverar en la memòria personal i col·lectiva dels que han esdevingut referents per al nostre poble.



Soc dels que creu que la memòria és el mecanisme que preserva de l’oblit a les persones que ens han deixat, encara més, és, al meu parer, el bri d’eternitat que ens permet romandre més enllà de la mort. I som més eterns quant més ens recorden i més ens recorden quan més i millor petjada hem deixat. En Francesc Ferrer i Gironès, deu anys després , continua estan present i el temps “flueix sempre, ineluctable”, preservant veus i records, reunint-nos avui entorn al seu llegat.

Recordo l’impacte que em va produir la seva obra “La persecució política de la Llengua catalana, el 1985, fruit d’una intensa i extensa investigació a la biblioteca del Senat, ens fonamentà amb dades irrefutables el recorregut institucional d’uniformització centralitzadora que solament la vitalitat i la perseverança popular va poder contrarestar amb enormes esforços i un llarg patiment.

És el primer que li vaig sentir el mot “Catalanofòbia” , fet del que publicà cap a l’any 2000 un llibre intens i aclaridor. En el període en que compartirem govern municipal no sempre estarem d’acord, perquè com deia el pensador si tothom pensa igual ningú pensa gaire. El respecte que li tenia va preservar que mai el calor de la discussió trenques no solament les bones formes sinó la base de diàleg que fa de la política un servei a la comunitat. In memoriam!

dimarts, 16 de febrer de 2016

Reunions per a formar govern? Au va!


He sortit del despatx a quart de cinc de la Tarda, mentre en Tardà i en Rufian anaven a veure al Pedro Sánchez, jo m’he ficat pels carrerons que envolten la carrera de San Jerónimo i no he tardat gaire en trobar una llibreria de llibres vells i llibreters joves, he conversat amb ells i he sortit amb una antologia poètica de Blas de Otero. Pel que m’han explicat després, el meu temps ha estat més profitós que el dels que han anat a la reunió amb en Sánchez. En veritat existeixen les dos Espanyes!


Poca fresa i poca endreça, seria el resum que ens ha fet en Joan Tardà, en el mon de Sánchez Catalunya no existeix. O al menys la Catalunya tal com la coneixem els que hi vivim. I no em refereixo solament la dels “separatistes”, sembla que s’han cregut que el “peix al cove” és el catalanisme i creuen que tot s’arreglarà si “España va bien” i com no ha de funcionar bé amb els “nous polítics com Sánchez i Ribera”?

En la lluita dels egos, en que s’ha convertit les negociacions de govern, som com a molt moneda de canvi o espantall que esdevé línia “roja o morada” per a conformar govern. No se’n adonen que el nostre país va fent i més enllà de les conjuntures de formació del nou govern espanyol allò que és existent no desapareix per molts eufemismes que usis per a menystenir-ho.

Plego d’escriure , he d’anar a la reunió de diputats i senadors d’esquerra, la fem a la sala “Herrero de Miñón”, personatge que donaria, si visqués, un grapat de voltes als “estadistes” que avui ens maregen.

dilluns, 15 de febrer de 2016

De lideratges i decisions


No soc el primer en que estant a Madrid em refermo amb el meu Catalanisme. Recordo una conversa amb en Francesc Vicens, que fou diputat d’ERC a Madrid, a la mateixa taula hi havia en Guti, en la que es posava com a testimoni d’aquesta situació, tot dient que convindria a més d’un una passada pel Congrés per a refermar que Catalunya sols pot continuar essent i aconseguir el que volíem si ens desempalleguem del centralisme que tenen aferrat al moll de l’ós els seus governants de qualsevol color.


Qui ha tingut grans mestres sent una enorme responsabilitat per no decebre en el camí que t’han ensenyat a seguir i més quan per llei de vida o per tràgic accident van desapareixent. Al quedar-nos orfes de referents ens obliga a ser-ho en l’àmbit que ens ha tocat viure i a continuar cercant nous mitjans per aconseguir els objectius desitjats. Oberts a nous lideratges i crítics amb el dogmatisme i l’oportunisme.

La mort de la Muriel Casals ha esta un xoc, per com s’ha produït i pel moment de la seva pèrdua. L’atzar del destí i l’absència provocada per aquest en un moment en que jugava un important paper. La vida es així i ens porta grans alegries i alhora pèrdues terribles. Ara, gairebé tothom, en parla bé, però quants menyspreus i maldats he sentit d’alguns que ara es consideren companys! Res de nou, les persones son així i pots passar d’amic a enèmic per una decisió  i per una altre pots tornar a ser amic.

Els i les meves mestres m’han ensenyat a ser responsable dels meus actes i que quan estàs convençut de quelcom has de fer-ho, malgrat agradi poc a gent que aprecies i menys a qui t’aprecien poc, perquè els que de veritat t’estimen ho entendran tant si has encertat com si era un error. El temps acaba situant les coses al seu lloc.

dissabte, 13 de febrer de 2016

Alguns apunts madrilenys


Podemos i les seves confluències em generen simpatia, quan me’ls trobo al Congrés. Com van vestits, com es mouen, em resulta molt més familiar i natural, que la roba de diumenge i les maneres autosuficients dels grups més encarcarats. Es cert que a voltes alguns abusen d’un cert aire de suficiència, la maleïda superioritat moral de la que hem abusat massa les esquerres. Si bé no han assaltat el cel si que han arribat al menys amb força a la Cambra.


No ho tenen fàcil i poc a poc noto que s’està gestant un cordó sanitari que els aïlla poc a poc. Si bé, els que posseeixen el poder de “tota la vida”, els successors del que entraren triomfalment a la ciutat de Madrid el 1939, tenen avui com a principal enemic a abatre Manuela Carmena, obsessionats per a recuperar l’Alcaldia.  Capaços del joc més brut.

No dubto que els dirigents de Podemos ho veuen, i d’ací els constants moviments tàctics per a guanyar protagonisme, però al meu parer, determinada sobreactuació aconsegueix tot el contrari i facilita les maniobres de l’adversari. I avui veig a Pedro Sánchez més com un adversari que com un futur aliat de Podemos.

A Pablo Iglesias li està caient la pluja àcida dirigida per aquells que fins fa ben poc el bressolaven. El missatge es clar: està amortitzat,  ha d’acceptar un lloc a l’oposició, on pugui cridar i donar lliçons, si vol, però a la pràctica no podrà fer més que mirar-se des dels escons, ara més allunyats del “galliner”, els moviments del trio constitucional. El model polític fundat en la darrera transició, no permet una alternativa dins el sistema que vagi més enllà dels límits del sistema. L’OPA al PSOE no li pot funcionar perquè l’original continua amb salut, precària, però suficient.

La pressió per a que s’abstinguin davant un possible acord Sánchez-Rivera anirà augmentant en la mesura en que aquest es concreti i el 29, si es confirma, tinguem la primera sessió d’investidura. La foto de PP i Podemos votant en contra de Sánchez, si al final hi ha eleccions, podria fer del PSOE el primer partit. I sant tornem-hi.


dijous, 11 de febrer de 2016

Per fi he participat en la constitució d’una comissió!


Com vos deia en un post anterior, la mesa s’ha agafat les tasques parlamentàries amb, essent benèvols, parsimònia. De les quatre comissions en que soc portaveu, per fi una ha començat a caminar, la d’educació i esport.


Si no participes en la mesa, en la que majoritàriament es troben els quatre partits espanyols, els dos vells i els dos nous, no es pas fàcil saber com s’ordenaran els debats futurs i has d’estar a l’aguait del correu, on amb 24 hores, de moment, t’assabentes de la convocatòria.

Tinc a punt una Proposició No de Llei, així s’anomenen, per a la paralització i derogació de la LOMCE, esperem que a la hora de la veritat la majoria que tenim al Congrés, tots els que en campanya hem dit que la derogaríem, es mantinguin i es concreti en la sessió més propera possible. En la seva defensa faré una menció als meus companys i companyes del Sobrequés. Els hi vaig prometre i és deute.

Per cert, el president de la comissió és en Pablo Casado, una de les “joves promeses” del PP, sense cap experiència en educació ni en esports. Això sí, moltes tertúlies i posa en el currículum “director del Gabinet de l’ex-president Jose Maria Aznar(2009-2012) ...Bé, les sessions, si es fan, prometen.

dimecres, 10 de febrer de 2016

Una jornada no gaire particular.



Les jornades a Madrid se’m fan encara un xic estranyes. A l’espera de govern s’ho agafen, al meu parer, amb molta calma. És la segona setmana de constitució de les comissions i en lloc de aprofitar tots els dies i acabar amb el tema, solament agafen el dimecres i punt. Resultat, encara resten més de la meitat per a constituir, si incloc, fins i tot, les que aquest dimecres farem. Em posa dels nervis!


L’altre cosa és l’adequació dels despatxos i els serveis que cada grup parlamentari tenim. Alguns grups han minvat considerablement, han aparegut de nous...Anècdotes: aquest matí teníem un grup de treballadors a la zona d’Esquerra - Carrera de san Jerónimo, 40, sisè pis- de cop i volta deixen els estris i se’n van...preguntem, que passa?, respon l’encarregat –una urgència- i atenció, els trobem al cap d’una estona al pis 5é; os preguntareu qui hi ha al pis aquest? sí, el PP! És el que ací anomenen urgències!

Em costa acostumar-me a la contaminació, tot i que han caigut quatre gotes, els que venim d’indrets menys urbanites ho notem. Si , ja se que direu que com visc a Sant Daniel, tot canvi és a pitjor, però realment es nota que es fa poc, o al menys fins ara s’ha fet poc, per a tractar aquest tema a la “capital del reino”.
Ahir em vaig escapar una estona a Getafe  per fer arribar la solidaritat del meu grup, Esquerra Republicana, amb els 8 treballadors d'Airbus, començava el seu judici. Molta gent acompanyant-los. L’article del codi penal que converteix de fet en delicte la vaga es fa urgentíssim derogar-lo. Per això em crema tanta lentitud.

Bé continuarem, aquesta crònica, de les aventures i desventures d’un congressista gironí. Reconec que hi manca èpica.

dilluns, 8 de febrer de 2016

Lliçons, tot manifestant-me a la vora d l’Ebre.


Som molts els que hem baixat i ens hem trobat a Amposta, son molts els que ens han rebut del Baix-Ebre estant. Gent de totes les edats on confluïen, també, un ampli espectre polític i social. Soc conscient que l’aigua, la seva gestió, depassa fronteres, actuals o futures. Però solament amb procediments democràtics en el mètode i ferma voluntat de cercar l’equilibri entre territori, agricultura i gestió de l’aigua pot portar-nos a una solució adequada.


Els interessos de les grans empreses, en especial les constructores i les elèctriques, han estat presents en el rerefons de moltes de les decisions, sovint han intentat dividir i confrontar ciutadans que legítimament defensaven els seus interessos, intentant que fossin incompatibles entre territoris i entre regants i ecologistes. L’electoralisme ha estat un bon instrument també per a preservar, tot dividint als ciutadans, el interessos d’una minoria.

He vist i he escoltat a força gent. Abans i durant la manifestació. Aquestes manis-concentracions, que duren hores, molt sovint, esdevenen una petita àgora on se’t permet “platicar” amb persones amigues i amb els que no formen part de la teva àrea de coneixences més propera i, si saps escoltar i recollir informació, aprens un munt. M’he emportat una quants telèfons i adreces electròniques, que em permetran ampliar coneixements. Una bona collita d'idees per emportar-me de l'Ebre a Girona.

Si he aprés quelcom en aquets meus 62 anys és que em resta molt per aprendre i que el que no sap escoltar, sap poc.

divendres, 5 de febrer de 2016

Perquè som com som i vivim on vivim, volem ser!


No hi ha instrument democràtic més gran en un mon globalitzat que tenir estat, un estat propi. Quan se'l donava per mort i es parlava d’entitats més amplies que el substituïssin, l’entrisme dels poders econòmics globalitzats en el seu cor, com es el cas de la Unió Europea, els han desvirtuat i la democràcia ha retrocedit a les velles trinxeres construïdes a cavall dels segles XIX i XX. Avui les nacions protegides per un estat, conseqüència de la sobirania popular -amb totes les contradiccions, d'acord- es troben en millors condicions per afrontar els reptes del segle XXI.


És impossible l’existència d’estats plurinacionals que conformin unitat d’acció internacional i respecte per la diversitat interna? No ho crec, hi ha exemples que ho corroboren, però estan històricament determinats i son fruits d’un ampli consens intern. Espanya podria ser d’aquesta mena ? S’ha intentant en els dos darrers segles i sempre ha acabat amb fracàs. La conformació de l’estat espanyol a partir de la vella corona de Castella, molt centralitzada, ho ha fet un cop i un altre impossible.

Hem de renunciar a la batalla amb les grans corporacions en el marc de les entitats supraestatals? De cap manera, però tenint present que caldrà cercar aliances no pas per a gestionar el model existent sinó per a transformar-lo. I això pot tenir diferents velocitats en el sud i en el nord d’Europa. I no ens enganyem, Catalunya es sud i mediterrània, per a lo bo i lo dolent. I perdoneu, penso que hi ha molt més de bo en el nostre àmbit, si sabem jugar bé les nostres cartes.

Construir un estat a Catalunya, una república, és el pas previ per a ressituar en la península ibèrica i en la Europa comunitària la sobirania dels pobles i construir des de baix un nou model de relacions internacionals en el nostre àmbit geopolític. Difícil, evidentment, però quina altre alternativa tenim que no sigui abaixar el cap i conformar-nos  en que l’injust present serà indefugiblement el nostre futur? 

dimecres, 3 de febrer de 2016

De Madrid estant, els separadors són ells!


Aquest mes que porto al Congrés m'ha fet més independentista. Ha estat determinant la hipocresia dels que diuen que el Congrés representa a tots i, sense inmutar-se, exclouen als que no responen a l’estereotip dominant, empeltat d’un fort nacionalisme espanyol. Els separatistes, així ens anomenen, estem un grau per sota dels “comunistes” i “bolivarians” de Podemos. A aquests darrers els hi demanen que es rendeixin; a nosaltres, senzillament, que desapareguem!



La hipocresia dels que diuen estimar a Catalunya, als catalans, a tots, i, paradoxalment, en lloc de seduir-nos amb diàleg i propostes, ens empenyen fora. Molestem...aleshores, els que ens a acusen de separatistes esdevenen els principals separadors. Em podeu dir: què nassos esperava, que tinc prou experiència política i prou formació com historiador per preveure-ho...però des de Catalunya estant, tinc amics que em parlen de diàleg amb Espanya, de donar una nova oportunitat... que, fins i tot, m’havien fet esperar quelcom diferent. Digueu-me ingenu.

Ara, no m’espero res de bo  dels “tres partits constitucionalistes”, res de Rajoy i els seus cleptòmans, res del Ciudadanos que fins i tot es neguen a seure al nostre costat  -el separatisme s’encomana, o el que de veres no volen que se’ls encomani és la democràcia?- i que dir de “l’esperança blanca” del Sánchez, que ens exclou d’entrada de la primera ronda de converses? Quin govern vol i pot fer? Doncs, res de bó.

Els que han intentat sense massa convenciment un “pressing Esquerra” per a votar Sánchez no se’n adonen que ell i els seus barons no volen que els votem? Que de fet el que no volen es transformar Espanya, sinó adaptar-la a una nova etapa del sistema vigent . Ho lamento pels amics que lluiten a Espanya per una veritable democràcia, amb els que vaig compartir idees i objectius a Getafe el dimarts. Però avui el veritable camí cap a la república , passa per la independència de Catalunya. De Madrid, paradoxalment, es pot veure més clar que a Catalunya.

dilluns, 1 de febrer de 2016

Un pas més al Congrés: Portaveu de diferents comissions.


Si no hi ha cap sorpresa aquest dimecres es constituiran les comissions del Congrés. En la distribució de feines del grup d’Esquerra Republicana em tocarà ser Portaveu de les d’Educació i esports, Sanitat i Serveis Socials, Mobilitat sostenible i Canvi Climàtic. Com a portaveu adjunt, sense vot, a Agricultura i Medi Ambient, Cooperació, Discapacitat i Defensa. No està malament per a un diputat novell. Mentre duri la legislatura hi esmerçaré tot el meu esforç.


Les comissions estan formades per 43 diputats repartits proporcionalment pel nombre total d’escons. En concret: 15 del PP, 11 socialistes, 9 de Podemos, 5 de Ciudadanos, 1 d’Esquerra Republicana, 1 de Democràcia i llibertat, 1 del PNB i 1 del grup mixt. En cadascuna caldrà escollir un president, dos vicepresidents i dos secretaris. Es reuneixen qualsevol dia de la setmana , sempre que no coincideixin amb el Plenari.

Pel que m’han comentat es reuneixen habitualment el dimarts al matí, el dimecres per la tarda i el dijous un cop el ple s’ha acabat. Penseu que les sessions plenàries comencen el dimarts a les quatre de la tarda, continua el dimecres a les 9 del matí i  es reprèn el dijous a les 9, també. Com passa sempre en un grup gran et pots escaquejar, depèn de la disciplina que hi hagi, en un petit difícilment.

Per nombre de diputats i pel fet de ser el cinquè grup de la Cambra ens tocaria una presidència i més d’una vicepresidència i secretaria de les comissions, en total un xic més d’una vintena. Però l’actitud del grups majoritaris no em fa albirar gaires esperances. Fins ara l’agressivitat i el menyspreu han estat la norma. Ja veurem...ho comentaré en el proper post.