dijous, 17 d’agost de 2017

Segona quinzena d’agost!


Ens trobem en una estranya segona quinzena d’agost, preludi d’un setembre que se’ns farà molt llarg. Conseqüència d’un fet que políticament es fa cada dia més evident, la única proposta a Catalunya, ara per ara, s’anomena referèndum. Cap altre proposta que no giri en torn a ell. Per a defensar-lo i participar som molts, molts més dels que volen i diuen. L’11 de setembre serà de nou un clam. I els nervis, molts, d'aquells que no el volen, que es mouen entre l’agitació, la propaganda i els previsibles serveis del Tribunal Constitucional.


Qualsevol error que es comet des del independentisme, o dels que senzillament creuen en l’autodeterminació dels pobles, son i seran convenientment amplificats per part dels servidors de les clavegueres o pels que es mouen per la rancúnia i la ràbia de que els coses no son com voldrien. Aquells que creuen encara en la anomenada “mentida del procés” i no desitgen de cap manera que la realitat els desmenteixi.

Afortunadament al carrer hi ha serenitat. Molta més de la que es viu a les xarxes, a la premsa escrita o a les tertúlies televisives. La gent continua gaudint i patint en la seva quotidianitat. Moltes d’ells, conscients del moment polític que vivim, saben també que el que volem fer a Catalunya forma part d’un profund i arrelat sentiment democràtic, que exclou tota mena de violència. Per això estem tranquils.

Per molt que s’escarrassin en dramatitzar la situació, el problema el tenen els que no tenen propostes a oferir. La resignació no és de rebut a Catalunya. D’ací a l’1 d’octubre anirem amb el pas segur i amb la ma estesa. El dia després construirem un nou país amb tothom, malgrat els que s’escarrassen en impedir-ho.


dimecres, 9 d’agost de 2017

Els que volen fer el referèndum, els que el volen impedir...


A mesura que s’acosta l’1 d’octubre es fa més evident que el referèndum es farà. El símptoma més clar es la profusió de crides i manifestos per no anar a votar. Si fos cert el que molts han dit fins ara, que això del procés no anava en lloc... per que tanta crida i tanta mobilització per a punxar un globus que es creia desinflat? Més enllà de les cloaques de l’estat, del govern del PP, sembla que hi ha qui prefereix la confortabilitat de ser “sospitós habitual”, “anti-sistema homologat”, que donar la veu a la gent i implicar-se en funció de les seves conviccions en una ruptura democràtica.


No menystinc les  probables actuacions de l’estat per a impedir el vot dels catalans, seran moltes i variades i ja han començat! Però un govern català i una majoria parlamentària al seu costat dificulta enormement les seves accions. La reacció de la gent organitzada que de forma transversal ha impulsat el moviment des del 2010 encara les situa amb menys marge de maniobra.

Si no poden impedir-ho, l’únic camí es desacreditar-ho! Ja ho estan fent amb el tema de les garanties. Quan s’ha vist que el culpable és qui les vol donar i qui ho impedeix de totes, totes, no en te cap de responsabilitat? Quina possibilitat  de fer-ho amb totes les condicions es pot tenir quan un estat et nega la major, el dret a fer un referèndum? Quina altre via per a les generacions actuals hi ha si qui te amplia majoria a l’estat – a Catalunya, no- no en vol ni sentir parlar?

Entenc que qui no vol, ni hi creu, en el dret de l’autodeterminació de Catalunya, cerqui totes les vies - l’abstenció es la darrera trinxera- per a que quan es faci el referèndum es minimitzi el seu valor. No es de rebut, però, que qui crida a l’abstenció es digui autodeterminista. Pots dir que no vols la independència, que no hi creus, però això es concreta en un no en el moment de votar. Resten dies encara per a reflexionar i debatre, per a decidir qui ha de ser l’adversari, els que volen fer el referèndum o qui ho vol impedir? Res serà igual el dia després!

divendres, 28 de juliol de 2017

Diàleg, sempre, però ara és el moment de l’acció!


Mentre la guardia civil sense manament judicial interroga en una caserna a ciutadans i ciutadanes per la seva implicació en intentar un referèndum pactat amb el govern de l’estat, un nou esclat des de les clavegueres per a fer por. Paral·lelament va pujant el to de la discussió, entre els que no creuen que han d’implicar-se l’1 d’octubre  i la majoria dels sobiranisme que esgotats els mecanismes i amb la repressió al clatell el volen fer i el faran.


Els darrers deis he parlat amb gent que no vol participar, vells amics i amigues, amb les que he fet no pas poques coses junts i ni ells ni jo ens em penedim d’haver-les fet plegats. Però es cert que malgrat alguns elements d’esperança de trobar poc abans de l’1 un desllorigador, ni els he convençut ni m’han convençut. No els veure pas mai com enemics, però avui s’arrenglen més per omissió que per acció, cal dir-ho, amb aquells que sempre havien estat adversaris comuns.

Es cert que no son pocs els que, del mateix àmbit polític, estaran l’1O, ja ho han dit i son gent de paraula. Però altres, molts més dels que voldria, els pot més, com trobar el concepte...l’odi a CIU, malgrat aquesta coalició no existeix com a tal, fruit de profundes transformacions com les que mai veurem al PP. Però els retrets del passat i la crítica al govern actual els pot més.

Ni ha que, ben cert, mai han estat sobiranistes i creuen amb una Espanya millor, tot i que mai l’han pogut concretar i ni de lluny acostar-s’hi. Per a ells ser espanyol es substantiu i català adjectiu. Confonent sovint catalanisme i burgesia catalana. En altres circumstancies votarien no en un referèndum...ara el neguen, amb un cert avantatgisme, sense veure que si no es fa tot restarà igual o pitjor.

Mantindré sempre la porta oberta al diàleg, però amb la que cau ara i avui, dedicaré el temps al més important, a treballar per a que l’1 d’octubre sigui un èxit democràtic, una porta oberta a la llibertat. I com deia la cançó, Igual que ahir, de Pi de la Serra: “Malgrat la por. Malgrat la sang.  Malgrat el caminar del cranc”.

dimarts, 25 de juliol de 2017

Madrid: al carrer i a l’hemicicle.


Vaig estar ahir a Madrid a la concentració de les autoescoles catalanes –també s’hi sumaren d’altres llocs de l’estat- per a reivindicar que la DGT arbitri les solucions oportunes per a desbloquejar el conflicte que te paralitzats els exàmens de conduir. Els vaig acompanyar al registre del Congrés on entraren el document. Si te alguna cosa de gratificant la tasca de parlamentari es aquesta: facilitar que la ciutadania s’expressi i reclami allò que creu just. I també, contribuir a cercar les solucions, facilitant les negociacions entre els agents socials i els poders legislatiu i executiu.


Des del setembre passat, si miro enrere, estic raonablement satisfet de la feina. Hi he posat temps i dedicació, he cercat coneixements que no tenia, tot i que no ha estat fàcil adaptar-te a una feina, la del Congrés, que te una dinàmica diguem-li especial. He tingut la sort de treballar en un grup parlamentari amb un lideratge ferm però amb un alt grau d’autonomia, de confiança, que m’ha permès treballar sense la lenta burocràcia de grups més centralitzats.

Des del primer dia vaig comprometre’m a defensar les resolucions del govern i del Parlament. Com a grup ho hem fet i bé. Però també com a diputat he treballat per la meva circumscripció i pels ciutadans de Catalunya que tinguessin problemes per a cercar solucions. Avui ha estat un exemple, de moltes accions, algunes més anònimes, altres amb més rebombori. Moltes preguntes per escrit. Moltes intervencions a les comissions de les que soc portaveu -set comissions- , de fet més de dues-centes intervencions; en el Ple una trentena més; dues preguntes també en el Ple al ministre d’educació i una dotzena de Proposicions No de Llei de les que s’han aprovat cinc, molt diverses des del reforç econòmic als bancs d’aliments a la protecció del consumidor davant l’oli de palma.

Ser útils fins al darrer dia - quan el govern i el Parlament ho disposin- cercant la denuncia quan és necessària i els acords quan son beneficiosos i possibles. Els propers mesos seran clau per a moltes coses. Farem tot el possible per estar a l’alçada dels reptes que venen i de les persones que ens donen suport.

dijous, 20 de juliol de 2017

Defendrem ara i sempre el Parlament!


Un vell amic, Matías Vives, ha escrit: “com a diputat del PSUC al Parlament de Catalunya (1980-1988), sento vergonya en veure les imatges de fiscal i guàrdia civil a l’interior del Parlament. Ja hi varen estar massa temps. 41 anys per a ser precisos”. El meu estat d’ànim ha estat el mateix entre la indignació i la vergonya al veure la institució que representa la nostra sobirania menystinguda.


I com en Matías no em serveix que gent que aprecio, malgrat no pensar el mateix en moltes coses,  ho justifiquin amb “l’ombra de la corrupció de CDC”. Clar que contra la corrupció hi hem de ser-hi tots, però també contra l’autoritarisme. I el ple autogovern del poble de Catalunya, pel que hem lluitat tants i tants anys plegats, ha de ser també el respecte al Parlament que el representa.

Si es perd aquets fil conductor fem el joc als que no tenen cap respecte ni consideració al Parlament! Atemorir el nostre poder legislatiu, es una vesant del que d’ací a l’1 d’octubre les clavegueres de l’estat aniran regurgitant per a deslegitimar les nostres institucions. L’article 55.3 de l’actual Estatut diu que el Parlament és inviolable. Qualsevol actuació d’un altre poder de l’estat a de passar per la mesa del parlament.

El fiscal no ho sap? Clar que sí, però es tracta d’una altra cosa. Banalitzar les institucions és el primer pas per a doblegar-les. No ho aconseguiran. Contra els intents que seran cada cop més recurrents de demonitzar les nostres institucions hem de ser-hi tots! Bé, com diu en Matías, tots els qui fem de la llibertat la nostra bandera!

dimarts, 18 de juliol de 2017

18 de juliol: els seu hereus ens diuen colpistes!


En aquests mesos he observat que la cultura històrica de molt diputats es més aviat escassa, especialment entre la dreta hereva del 18 de juliol. No pocs em reconeixen que quan estudiaven no varen arribar a la guerra civil i si alguns de més joves hi arribaren ho han oblidat. De fet el coneixement que tenen de la història s’inspira en els dominicals de “la Razón, el Mundo i l’ABC”, no es casual i els hi serveix, sense despentinar-se, per a negar les responsabilitats del franquisme argüint que la culpa de tot fou de la república.


Passen els anys i la data d’avui resta en el record de poca gent a Espanya, la desmemoria ha fet estralls tenyint d’una capa protectora als descendents dels que es beneficiaren d’una victòria immerescuda en una guerra que no fou civil sinó provocada pel feixisme. La manipulació de la transició, on mai vàrem poder decidir si monarquia o república, ens ha portat a convertir la Constitució en quelcom fossilitzat interpretable solament pels descendents del vencedors.

I en l’ull de l’huracà Catalunya, la rebel abans i ara, la que en les primeres eleccions del 15J no va votar al partit dels franquistes reciclats en demòcrates de tota la vida. La del retorn de la Generalitat republicana abans de la Constitució. La que ara planta cara als sistema del 78. La de la majoria que vol referèndum i no es conforma que li neguin indefinidament. Els daus estan llançats.

El PP no mou fitxa,  Ciudadanos demana més ma dura i el PSOE diu que farà el que no ha fins ara per Catalunya, però quan ha fet, sempre s’ha posat al costat del PP. Ara bé, diuen, el problema veritable és que l’1 d’octubre no te prou garanties, no pas que el govern espanyol  les impedeixi. Ara no toca! Ara eleccions autonòmiques? Aquells com La Vanguardia que tant van fer contra el tripartit ara saltarien per un peu si es repetís? Els colpistes, es veu, son el govern i la majoria del parlament que li dona suport, i no pas els que el 18 de juliol de 1936 feren, de veritat, un cop d’estat!

divendres, 14 de juliol de 2017

Generalitat: canvis per a no alterar l’objectiu!


Nou govern, remodelat, amb un objectiu, complir el que s’ha promès al poble de Catalunya. Amb un neofranquisme cada dia més descarat exercit sense complexes pel govern de Rajoy, no valen dubtes ni tremolor de cames. Els electes i el govern han de donar exemple per que la confiança, malgrat les dificultats, es mantingui. Si no ho es ara, quan? Si no ho fem nosaltres, qui?


Sense novetat a Madrid! L’1 d’octubre plana en aquest final de període de sessions plenàries, es cert que les comissions d’investigació continuen treballant però el gruix de l’activitat tornarà al setembre. Les clavegueres de l’estat no pararan i ens en portarem més d’una sorpresa. La seva manca d’escrúpols s’amaga sota la coartada de la defensa de la Constitució, que per a ells es la garantia del statu quo.

La guerra de nervis  anirà in crescendo, a rebuf de les amenaces que es produeixen, primer com un degoteig i que aniran  progressivament augmentant el cabal. El seu anàlisi es que la debilitat està en els càrrecs electes i de govern, que escapçant –los debilitaran el moviment democràtic, promovent les dissensions i les culpes creuades que el situïn en un cul de sac. De llibre. S’han gastat molts diners i no pararan de fer-ho.

Diners i favors, en tots els àmbits de l’estat, aparell judicial inclòs, el missatge del reprovat ministre Català és que els més dòcils al govern son els qui poden tenir el millor futur. I no pocs entenen que primer és ell i el seu futur per damunt de tot i tots. Amb el neofranquisme  rampant a l’estat central, lo nostre va de democràcia!

dissabte, 8 de juliol de 2017

Un dissabte trist!


En la moció de censura de Rajoy, Pablo Iglesias va trobar el suport del grup parlamentari d’ERC, pocs més va tenir. Ens podíem haver abstingut, tots sabíem que la perdria, però dos coses van ser decisives per votar a favor: qui tenia en contra -Rajoy i Rivera- i la fraternitat en els valors republicans. No ens em penedim. Qui ho haurà de fer i passarà vergonya es qui, anomenant-se d’esquerra transformadora, faci el mateix que els de Rajoy i Rivera, s’oblidi de la fraternitat republicana, no faci campanya i no voti l’1 d’Octubre!


A poc més de 50 dies del referèndum, les ambigüitats calculades, els missatges contradictoris i els posicionaments clarament contraris a l’únic referèndum realment existent, el de l’1 d’octubre, tensiona les relacions, dels que des de l'esquerra volem referèndum, amb Catalunya en Comú. Fet que pot portar a un trencament irreversible. La supeditació a una hipotètica correlació de forces espanyola per a fer fora al PP no es pot construir a Catalunya dinamitant el dret a decidir avui. Perquè no es un problema de partit és del règim del 78.

La declaració del dissabte no es ambigua, perquè no es pot destriar una cosa de l’altre, en el moment que estem vivint, la mobilització és el referèndum, es a dir no participar activament i votar el que tu creguis, es posar-se al costat, per passivitat o comoditat, amb els que no el volen fer possible. La falsa neutralitat afavoreix al govern del PP que per recursos i determinació usarà tots els mecanismes per a impedir l’exercici democràtic de votar.

Però, digueu-me mesell, encara espero, no pas dels més sectaris, dels més ressentits, que rectifiquin i si més no al darrer moment l’1 d’octubre dipositin el seu vot, a favor, en contra o en blanc. Se que molts ho faran i es amb ells que caldrà reconstruir ponts, no pas amb els que s’entestin en fer-nos callar, aquests ja han triat!

dilluns, 3 de juliol de 2017

La classe obrera catalana i el procés.


Si l’obrer es el que ven la seva força de treball a altri a canvi d’un salari, aquest no ha desaparegut al primer terç del segle XXI. Es cert que no el podem reduir a l’assalariat de les fàbriques, ni abans ni ara, a més aquestes s’han transformat, han mutat. El fordisme ha deixat pas a nous sistemes de producció que s’adapten a una major formació i al medi on es localitzen. El sector serveis però predomina sobre l’industrial i els antics treballadors de coll blanc han esdevingut de molts colors. Han irromput amb força els autònoms (veritables o falsos...). I venen...els robots!


A la Catalunya contemporània la industrialització i després el creixement dels serveis han deixat una forta petjada. La necessitat de ma d’obra ha transformat el nombre i la realitat dels catalans. Mai com avui ser obrer a Catalunya ha estat tant divers. Però encara hi ha qui s’encaparra a dir el mateix que quan jo anava a la universitat en les assemblees clandestines: els obrers son els immigrants d'altres llocs de l'estat  i el catalanisme es burgés, format pels seus explotadors. Ja abans la realitat els desmentia i el lideratge clandestí del PSUC i la CONC posava les coses al seu lloc. El catalanisme d’esquerres vertebrava a tots els obrers, els treballadors, en una sola nació.

Es cert que en els anys trenta una part del moviment obrer, composat per nascuts a Catalunya majoritàriament, es deixava portar per l’apoliticisme i fins i tot per l’antipolítica, la FAI, més que la CNT en el seu conjunt, jugà aquest paper. I de forma contradictòria cridà a l’abstenció electoral el 1933 i a la participació el 1936. Avui hi ha qui observant el procés endegat com a rebuig per la laminació de l’estatut de 2006, pontifica que als “obrers” aquest tema no els interessa, malda per una equidistància inexistent, diu que no es la seva revolució perquè hi ha “burgesos” i com a màxim es presta a fer d’infermer per a curar les ferides d’una combat que diu que no és el seu.

On son el PP i Ciudadanos? On es reagrupen els que han sortit escopits pel Big Bang de CiU? Que diuen les grans patronals? Tots ells volen tornar a l’autonomisme, per activa i per passiva al statu quo. Aquest es el bàndol del “veritables obrers” i els seus defensors? O pot ser en aquesta lluita contra el poder realment existent, el que cal és observar i pontificar des del balcó? Que s’ho facin mirar!

Els milions de manifestants, els centenars d’ajuntaments per la independència son burgesia? Tots? Els obrers, com altres sectors, poden decidir de forma plural quin model de societat volen, però els revolucionaris, els que volen un mon millor, han d'estar i estaràn majoritàriament pel canvi i aquest avui te una data, 1 d’octubre!

dimecres, 28 de juny de 2017

El rei i Martin Villa!


Es de tots conegut que el grup d’ERC no anirà a l’acte solemne d’avui que commemora les primeres eleccions democràtiques després del llarg franquisme i condecora al pròfug de la Interpol Rodolfo Martin Villa. Amb respecte per la gent i els electes que donaran la pell per acabar amb el franquisme, però amb total repugnància per la deriva del sistema que, plegat de corrupció, es permet homenatjar, de tots els possibles, al més sinistra representant del tardo-franquisme encara viu.


Ja li etzibava a la cara de Barcenas el dilluns,  Joan Tardà, quan li deia que ell es creia impune, com tots els altres tresorers del PP, com tots els altres corruptes, per que els franquistes  havien transitat cap a la democràcia sense que els caigués un cabell del cap, ni un duro de les seves butxaques. Aquesta contaminació que no va parar la transició ha arribat al moll de l’os del sistema en aquests darrers anys.

Calia i cal una profunda catarsi a Espanya i un nou període constituent, però el fet que som l’únic grup parlamentari que no assistirà a l’autohomenatge del "bunquer" d’avui demostra lo lluny que està Espanya d’aquest canvi necessari. O millor dit, l’únic canvi amb una majoria per fer-lo es dona a Catalunya. Ai d’Espanya! si perdem aquesta oportunitat perquè el dogal no caurà sobre Catalunya solament, també sobre aquells que tenen el desig de transformar Espanya en una tercera república.

Faré les meves tasques com a diputat, rebent visites i participant en una roda de premsa amb els examinadors de tràfic. Faré de diputat i no de “atrezzo” d’un sistema contra el que he vingut a Madrid a combatre’l. Que s’ho facin, nosaltres tenim altres feines. Llibertat i república!

divendres, 23 de juny de 2017

Les garanties del referèndum som les persones!




El govern de l’estat actua com aquell pinxo que abusant dels altres ha gaudit d’impunitat. Si em permeteu continuar en forma de faula. Ha aconseguit que l’entorn s’adaptés a la seva autoritat i qui conviu en el seu espai ha d’acceptar com a natural que, sense el seu permís, res es possible. Qui el qüestiona el te com enemic, culpabilitzant al dissident de trencar el que ell considera la convivència perfecte.  El principal problema per al canvi no és solament el seu poder sinó el que li atorguen la majoria amb la seva passivitat.


Mai obtindràs el seu permís per a separar-te perquè et necessita, sense tu i altres com tu no seria res, d’ací que amb ungles i dents ho impedeixi atemorint-te i atemorint als altres. Es manté perquè les regles del joc, fetes a la seva conveniència, solament permeten canviar de pinxo però no ser lliures. El sistema està tant ben estructurat que confon la llei que el fonamenta amb la legitimitat, que solament dona la lliure voluntat de la gent. Aquesta, la gent, per a modificar la llei fonamental a de fer una cursa impossible.

Un cop ets a dins, ni el fet que hagin passat molts anys o que no fossis tu sinó el teu pare qui va acceptar, per acció o omissió, la seva autoritat, la llei ha esdevingut immutable, malgrat el seu origen. I es fa tant difícil canviar-ho que et diuen que no pots. Quan no acceptes les condicions i demanes una nova legitimitat, la neguen i no tens més remei que, prescindint d’ell, crear-ne una de nova si la majoria així ho vol.


Quan l’1 d’octubre ens trobem davant de les urnes haurem triat un camí difícil en que les garanties les tindrem si la participació és massiva, doncs aquesta la consolida i legitima. El camí que ens fa lliures, superant les adversitats, es el que nosaltres mateixos recorreguem, hi ha adversaris, sens dubta, i també, esperem que pocs, espectadors, els que s’ho miren. Jo no he volgut ser dels darrers! 

dimarts, 20 de juny de 2017

Entre beques i ciberseguretat...


Una nova jornada de Ple, el PSOE s’estrena amb la nova direcció del grup, però amb velles propostes, i el PP amb la seva mania de centralitzar-ho tot, de posar portes al camp del ciberespai. A l’espera de l’1 d’octubre, plens aquesta setmana i la que ve,  però amb un sol ple extraordinari el juliol, una relativa calma precedeix a la  futura tempesta!


He tingut que defensar la posició del meu grup sobre les beques a l’estat espanyol, a la crítica compartida que fèiem amb la proposta del PSOE, molta distància en el mètode i confrontació amb els seus oblits, un cop més. L’ús de les Proposicions No de Llei que serveixen per recomanar al govern, però que no l’obliguen, en virtut d’un reglament obsolet, esdevé un placebo que no un guariment de la ferida oberta pel ministre Wert. Que continua regnant des del seu exili daurat de París, gràcies a l’abstenció del PSOE.

I de nou, l’oblit de Catalunya, fins i tot del que diu l’estatut retallat i les sentències del mateix Tribunal Constitucional que el va mutilar. Hem presentat una esmena, la resposta és impagable: “no volem que aquest tema polaritzi el debat”! Per tant acceptem el incompliment però et demanem el vot: Au va! el PSOE regenerat, de moment, te la mateixa actitud amb Catalunya que el de la gestora.

I el PP, com no, reforçant un model centralitzat amb el CNI al capdavant en el tema de la ciberseguretat. El més curiós es que hem estat els 9 diputats d’ERC els únics que hem votat en contra. Ens neguen la seguretat i posen en perill la nostra, no convocant la Junta de Seguretat de Catalunya, que impedeixen la coordinació de la informació amb Interpol i Europol als mossos, que impugnen els 500 nous mossos que, curiosament, una part d’ells anirien a ciberseguretat.  Com no, els del PP acaben tenint una ampla majoria. Però no amb els nostres vots.

Bé, coses de Madrid, de les que us continuaré informant.

dimecres, 14 de juny de 2017

Una valoració ràpida de la moció de censura a Rajoy


Tot just fa una estona que ha acabat la darrera sessió de la moció de censura a Rajoy, ha tret 82 vots a favor. Ha quedat a 94 vots de la majoria necessària. Molt Lluny front a l’aliança PP/Ciudadanos que ha quedat reforçada. No ha servit per a res?  A més de reforçar la santa Aliança indubtablement Pablo Iglesias i el seu equip s’han guanyat un espai. Per a canviar el règim del 78? Per a governar Espanya? No, ni a una ni a l’altre. L'únic canvi que fa tremolar el sistema és l'autodeterminació de Catalunya.


Ara bé, quan dic que s’han guanyat un espai, vull dir que hi son, Podemos i confluències, per quedar-se. Que no es flor d’un dia i que l’esquerra espanyola no te un partit de referència sinó dos, de pes similar. Això es nou i si de moment afavoreix la dreta, els camins electorals son a l’Europa d’avui un xic imprevisibles.

La corrupció ha estat el gran argument perquè, sense dubte,  és la gran llosa del sistema. Ara bé els anàlisis de les seves causes son diametralment oposats entre les dues esquerres. El PSOE es manté en el règim del 1978 i Podemos fora. Primer gran problema però salvable si el segon accepta ni que sigui a contracor el primer.

L’altre gran tema es Catalunya i el seu dret a l’autodeterminació. Ací es veu difícil un acord, però a més avui per avui la seva negativa uneix al PSOE, Ciudadanos i PP. Les 17 hores de debat si han deixat un punt clar es aquest: el front “constitucional “no mourà un dit per a que els catalans ens expressem, decidim, encara més ens farà caurà tot el pes de la “llei”.

La visió de fet nacional català de Pablo Iglesias ha estat la més amplia que he escoltat en un partit espanyol, però la seva força es minoritària i si no hi ha un cataclisme polític, ho serà per molt de temps. La magistral intervenció de Joan Tardà deixava clar qui pot realment i qui no.  Davant de l’1 d’octubre ens trobem en el major repte i també la major oportunitat . No serà de Madrid que vindrà la solució, la tenim a les nostres mans si aconseguim la  força necessària per a guanyar.

dilluns, 12 de juny de 2017

Entre la moció de censura i l’1 d’octubre.



A Catalunya  un cop decidit el dia i la pregunta pel govern, tenim un camí difícil però clar a seguir, on la veu la té la ciutadania. A Madrid, un cop la moció presentada per Podemos i les confluències sigui derrotada, tot continuarà igual. Qualsevol canvi del règim del 78 es avortat per una majoria aclaparadora. En aquesta cruïlla ens trobem i hem d’actuar en conseqüència.


El procés, tant pels que l’hem fet nostre com pels que en parlen en sentit pejoratiu, ha ant fent camí. Ha tingut moment difícils,  fins i tot crítics però ha fet valdre dos coses que els seus detractors els hi manca: un moviment popular que els empeny i una major coherència en els objectius. Perquè si be es cert l’heterogeneïtat de les forces independentistes  no es menys cert que els que no ho son tenen entre ells moltes més diferències, fins i tot irreconciliables.

El cost de la no independència sembla cada dia més alt que el de romandre amb el vell statu quo. Perquè no ens enganyem el fet que en tots aquests anys ha estat impossible el presentar una tercera via factible exemplifica que a l’altre costat de la independència solament hi ha més del mateix. Ací i avui per avui i, pel que sembla, durant tant de temps que deixa de ser una alternativa.

Fins i tot, al meu parer, els que no volen la independència però no estan d’acord amb el statu quo, únicament la participació democràtica en el referèndum del 1 d’octubre pot, sigui quin sigui el resultat, fer trontollar el vell sistema i obrir alternatives de canvi. Quan parlem de garanties, la millor es la participació. Perquè els col·legis i les urnes i seran!

dilluns, 5 de juny de 2017

El Girona a primera!



Més d’un cop he reconegut que la part més irracional del meu caràcter es i ha estat l’afició al futbol i especialment als meus equips. El/els que consideres part de la teva vida, sempre vius i ho vius amb passió. El Girona ja és de primera i el record més emocionat el tinc avui per a Jordi Vilamitjana, seguidor incondicional que feia dels sentiments raó. Com ell, però no més que ell, gironines i gironins han portat l’alè i el suport en els moments difícils i ara el seu reconeixement és part de la victòria.


Un Girona de primera és una aspiració de generacions, d’uns equips que han tingut bons jugadors, millors aficionats i no tant adequats directius. Transcendir a les dificultats i aguantar determinats personatges que fan del “palco” de l’estadi demostració de fatxenderia i mal gust de nou rics, no ha estat fàcil. Però a voltes s’aconsegueix, aleshores cal deixar-nos portar per l’alegria i deixar per a més endavant la crítica necessària.

Ara veure’m! Espero que ningú es deixi portar pels somiatruites. Els somnis són necessaris però no pas els projectes de quatre megalòmans que hi veuen més la cartera que l’afició. Altres clubs catalans de ciutats com la nostra hi han caigut i ací tenim experiència del que no cal fer amb el bàsquet masculí. Les administracions i especialment l’Ajuntament hi tindran un paper rellevant per a no perdre el seny.

Però ara deixem-nos portar per l’alegria, per a reconèixer a tècnics i jugadors una gran temporada. Per haver conjurat per fi les dissorts que han deixat al club més d’un cop a la porta o més aviat amb la porta als nassos. Del passat destruïm misèries, ara toca gaudir i l’any que ve més!

dijous, 1 de juny de 2017

Diputats independentistes al Congrés. Que viva Zapata!


A Joan Capdevila “El Capi”, conegut també com “El Seductor”

Es habitual que se’m faci la pregunta de “com va per Madrid”, a la que he de donar una resposta curta, èpica –lluitar- o esforçada –treballar- depèn de l’estat d’ànim. Menys sovint també puc ser interpel·lat amb un “que feu”? i encara menys amb un “com ho feu”? La resposta d’aquestes preguntes necessita d’una resposta llarga, d’un temps que l’interlocutor sovint no te. Però, de fet, per respondre bé, a unes i altres, caldria saber qui som.


Es cert que tenim unes dades biogràfiques assequibles a tothom mitjançant la web del Congrés, però no hem refereixo pas a això. Fer un equip amb gent que no havia treballat junts, bé... que ni tant sols la majoria es coneixia, no es gens senzill. Doncs, el primer que us puc assegurar és que la relació entre els nou diputats i diputades ha estat molt fàcil. Sorprenentment fàcil.

A veure, tots i totes tenim les nostres dèries, la nostra biografia diferent i fins i tot contradictòria. Quin ha estat el secret? Li he donat voltes i penso que en primer lloc, el fet ha estat en que els que tenien experiència en Tardà i la Jordà al Congrés i la Capella al Senat ens han atorgat tota la confiança i nosaltres els hi hem reconegut autoritat. De fet l’autoritat s’atorga i no s’imposa. Es el que hem fet el Salvador, “El Capi”, l’Eritja, la Surra i jo mateix “el profe”. Bé,  en Rufi, menja a part!

Funcionem amb una anarquia responsable. Amb molta autonomia en les nostres responsabilitats però alhora sabent que disposes del recolzament immediat quan fa falta. De fet és una síntesi dialèctica de contraris. La millor manera perquè gent amb caràcter fort col·labori en un projecte comú.

A part del bloc, tinc apunts que en algun moment esdevindran un petit llibre sobre aquestes experiències compartides al congrés de Diputats, valgui aquestes ratlles com si fos una petita introducció del que vindrà.

dimarts, 30 de maig de 2017

Quins pressupostos de l'estat, valga'm Déu!


Portem setmanes treballant el pressupostos Generals de l’Estat 2017. Ara entrem en la recta final prèvia al seu pas pel Senat i el 26 en sessió única els el aprovaran definitivament. Ja se que es demanar molt, però si hi ha indecisos respecte a donar suport a la independència de Catalunya, solament cal que els hi donin un cop d’ull. Tot pas, tot canvi, te un cost,  però el no donar-lo, tot mantenint aquets model de capitalisme centralista i extractiu, és ruïnós per a nosaltres i els nostres descendents!


El cinisme de Montoro al presentar-nos avui, de nou, el que anomenen pressupost, es concreta no solament pel que diu, també per com ho diu i sobretot pel que no diu. Menteix sense que se li traspua que s’ha menjat el ratolí, dona un aire tavernari com si en lloc del faristol s’arreplegués a la barra d’un bar de moda i amaga entre moltes altres coses totes les inversions en diferit del pressupost de defensa a major gloria del lobby industrial militar.

Milers d’esmenes en set capítols, 35 seccions i la tira de proposicions addicionals, derogatòries, transitòries i finals, amb el annexos corresponents. Tindrem set minuts per secció cada grup i fins al dimecres ben entrada la nit no acabarem. S’han situat tres votacions llargues, llarguíssimes. Una dimarts i dues dimecres, la darrera al final de tot. Procediment carregosos que un cop assegurats els vots globals s’executaran amb una disciplina espartana.

Clar que hi hauran errors humans, els que tindran especial supervisió son les de totalitat de cada secció, perquè un vot negatiu, fruit d’un error humà, faria retornar tots el pressupost al govern. Amb una votació tant ajustada és l’únic que pot donar un cert interès. Els set minuts per cada secció, tot i que algunes estan agrupades, poden donar-se amb un hemicicle pràcticament vuit. A mi em toca intervenir en tres seccions: sanitat i serveis socials; educació, esports i cultura; agricultura i medi ambient. Aquest dues darreres les compartiré amb un altre company.

Fins ací l’explicació, ja us vaig dir que compartiria des d’aquest bloc. Experiència, com totes les de la vida, amb clars i obscurs!

divendres, 26 de maig de 2017

El Búnquer 2.0!


El País, diari de referència progressista en la transició, és avui en mans de Cebrián el representat del “búnquer”, el mateix que Arriba fa quaranta anys! El règim ha envellit paral·lelament a la constitució del 78 i els que en varen sortir beneficiats es resisteixen al canvi, a una nova transició. En mode pànic fan i desfan per a mantenir privilegis, deixant pel camí les conviccions democràtiques que en algun temps van tenir.


Des de Madrid estant comproves que la premsa publicada te uns lligams estrets amb el vell bipartidisme i amb la xarxa clientelar que van heretar del passat. No solament te en usdefruit el poder sinó que creu que li pertany legítimament i que les urnes tenen el paper de ratificar-los, no pas de decidir el que ells rebutgen, si s’escau.

Han viscut l’elecció de Pedro Sánchez com una derrota, però creuen tenir la capacitat de generar suficients tallafocs per a controlar-lo. Els hi es un entrebanc, no pas menor, però més enllà de mantenir el pressing no necessiten de mesures extremes. La rivalitat en el mateix espai de l’esquerra amb Podemos creuen que permetrà que un i altre es neutralitzin.

El que els desconcerta i els hi fa perdre els paers és Catalunya. Després de menystenir el problema, ara rellotge fent tic-tac els porta a treure’s la careta democràtica i acceptar qualsevol via i qualsevol cost per a parar-ho ni que sigui de moment. El curtplacisme s’ha imposat i “l’instint” centralista i antidemocràtic heretat s’imposa. Un defecte però no son conscient i menystenen la força democràtica de la gent, aquets és el seu punt dèbil i és la nostra força.

dimarts, 23 de maig de 2017

Una tarda de sol a Madrid


Una tarda de sol a Madrid, que uns pocs centenars de feixistes no han pogut tornar gris, com les seves idees. Fer una conferència davant la “Cibeles”, a l’actual Ajuntament de Madrid -antic edifici de correus- te molt de simbòlic en un moment en que voldrien els fanàtics dinamitar ponts. Amb fermesa i convicció Romeva, Junqueras i Puigdemont desgranaren arguments sòlids, perquè votar és el fonament de la democràcia.


No per coneguts els arguments del govern català deixen de tenir vigència, al contrari la guanyen en un marc com aquest. Trencar estereotips, en un lloc en que per repetits molts els tenen com a veritats absolutes, es fa imprescindible. Ens dona autoritat i demostra les seves febleses. L’Auditori , ben ple, demostra l’interès que promou. Això fa que determinades absències siguin més evidents i algunes insultants.

Hi havia absències cantades, PP i Ciudadanos, d’altres explicables, el PSOE, però que cap diputat del PSC no hi fos present demostren que de lluny estan els que hi romanen de les pràctiques que feren aquest partit un element central del catalanisme. La presencia de Podemos i les seves confluències, amb Pablo Iglesias i Xavier Domènech fou més que significativa i davant de tants hipoventilats cal que consti a títol d’inventari.

La “Villa y Corte” entra de nou en ebullició, després de la inesperada victòria de Pedro Sánchez. La tranquil·litat política que no judicial que esperava el PP no es consolida i poden passar moltes coses. Es en aquest marc que les propostes clares que es fan des de Catalunya i la fermesa en el seu projecte s’havien de presentar alt i clar ací, a Madrid. Missió complerta. Ara sumar i seguir!

divendres, 19 de maig de 2017

L’estiba i els pactes impossibles!


Pel temps que porto al Congrés se’m fa difícil creure que qualsevol pacte amb el PP pugui ser útil per a Catalunya. Primer, perquè solament ho faran pel seu interès immediat; segon, perquè no compliran del pactat allò que et beneficia i tercer, perquè de fet el concepte pacte no l’entenen i et subordinen al següent moviment tàctic. Han estat implacables fins a la inhabilitació del diputat Homs, malgrat la voluntat pactista del seu grup, i no anem bé!.


En l’aprovació del Decret de l’estiba del dijous passat es donen totes aquestes circumstàncies. No nego la bona voluntat del PDECAT per aconseguir un marc millor de negociació que apropessin les parts i que de fet les seves aportacions milloren el Decret –al meu parer no de forma suficient-, però en el fons el problema no es de les millores i de fer-ho pel bé d’Europa com he sentit dir a alguna diputada, el problema es que al PP se li en foten les dues coses.

Treure a la tribuna com a portaveu del PP a Barrachina, un dels més sectaris “senglars” era en si mateix una declaració de principis, “farem el que ens roti” i gràcies pels servei prestats. Una nova aixecada de camisa, per molta cara de pòquer que hi puguis posar. Gracies per l’ajuda però jo ara provoco als representats dels treballadors i atio de nou el conflicte, ara bé amb el decret a la butxaca!

Es cert que soc al costat del treballadors i m’indigna la campanya, no gens espontània, de presentar-los com uns “privilegiats”. Es veu que si treballes no pots tenir un bon sou! Solament els inversors i els alts executius que cobren beneficis o complements salarials d’escàndol, per la seva “altíssima responsabilitat”! Aquest sí i tots a callar! Quan defenso Catalunya penso amb la seva gent.

dilluns, 15 de maig de 2017

Contra la corrupció i el PP, ni un pas enrere!


Alguns núvols poden provocar problemes entre els dos partits que varen promoure “junts pel sí” en un moment en que caldria la màxima complicitat entre les dos forces. És un fet les profundes divergències entre dos partits que en situació normal serien govern i oposició. Però també que el comú denominador del programa presentat el 27S del 2015 hauria de ser suficient per a no prendre decisions que els debilitessin. Lluitar contra la corrupció i fermesa davant el PP, son peces claus per a mantenir la coherència, per arribar a aconseguir el referèndum i la república.


La decisió del departament de cultura de la Generalitat, sense que passés pel ple del govern, de no presentar acusació contra la antiga Convergència pel cas Palau contradiu els principis de la refundació d’aquest partit, del bon fer del govern i deixa ombres en un moment en que no es pot deixar el més petit bri de dubte. Rectificar no serà fàcil i si no es fa, malgrat que el cas es pugui portar per una altre via, no farà res de bo al procés d’autodeterminació.

L’altre cas es dona a Madrid on fa unes setmanes tombàvem el Decret-Llei de l’estiba, la única derrota parlamentària substancial del PP en tota aquesta legislatura. Rumors ens intranquil·litzen, que una abstenció del PDECAT facilités l’aprovació d’un nou decret que en lo substancial fos igual de lesiu per als treballadors. Una cosa es intentar fer de mitjancer i cercar un acord entre les parts, si es així, cap problema. Molt diferent seria que es salvi al PP, per omissió, amb el estibadores en contra. Impossible d'entendre, ara i avui!

Quan més ens aproximem als dies decisius més entrebancs ens posaran. L’estat els ha posat i encara ens ho farà més difícil. Però de cap manera fets conjunturals o visions partidàries, ens poden confrontar i esdevenir veritables trets al peu en el moment més delicat. Maldarem per a trobar solucions!

divendres, 12 de maig de 2017

La memòria històrica, el “Valle de los Caidos” i la hipocresia.


La Llei de la memòria històrica del 2007 fou una oportunitat fallida. El temps ha donat la raó al vot en contra que ERC li va donar. Ni era, ni el seu desplegament ha estat, una reparació definitiva a les víctimes, ni ha estat tampoc el tancament del període més sinistre de la nostra història. El plantejament oportunista del PSOE al Congrés de diputats aquesta setmana, amb una proposició no de llei, parcial i ineficaç, que dona a un govern contrari a tota reparació la seva presa en consideració, ho ha deixat encara més palès.


La intervenció De Joan Tardà fou demolidora. La resposta del PSOE decebedora, es va negar a tramitar-ho com a projecte de Llei i va rebutjar totes les esmenes de reparació a les víctimes. El Franquisme restava un cop més impune i la forma de tramitació permet al govern fer-ne un cas nul.

Gesticulació i hipocresia, en aquest joc de miralls en el que s’ha convertit un Congrés on el govern en minoria del PP, podrit de corrupció, transita còmodament. Pactes sota ma emmascarats en cortines de fum, on la gesticulació en forma de desqualificació és a l’ordre del dia. I el PP, qui dies passa anys empenys, manipulant a tort i a dret les institucions de l’estat.

Cal un llei que signifiqui el “Punt Final” a la impunitat que el franquisme encara te en la nostra societat, que la condemna pels seus crims i la reparació definitiva per les víctimes tanqui definitivament el capítol més negre de la història d’Espanya. Ho presentarem al Congrés en forma de llei. I si no ens fan cas, com tot ens ho fa pensar, la nostra república ho culminarà.

dilluns, 8 de maig de 2017

Que ho sàpiguen: som imparables!


A les vuit des de l’amplia escalinata del Parlament de Catalunya recordava quan el franquistes el convertiren en un magatzem. Els seus hereus tenen una visió de la democràcia poc respectuosa per a les institucions i els que les presideixen, si no son de la seva corda. El funest vici de pensar continua essent una sospita i la llibertat de pensament pot arribar a ser, segons ells, delicte. Que el tribunal Superior de Justícia de Catalunya no caigui, de nou, en el parany del PP i afins!


Conec poc a la Carme Forcadell. Hauré dinat algun cop amb ella i he assistit a algun acte protocol·lari. De l’Anna Simó en tinc un bon record de quan era consellera de benestar i hi vaig trobar sempre afinitat i proximitat. Les obres de la Sopa de Girona, que ens van permetre modernitzar l’equipament, fou un acord tangible al que vàrem arribar en el seu mandat. Posteriorment ens hem vist més d’un cop per temes d’educació i sempre ha estat un plaer coincidir i discrepar, a voltes.

Ambdues representen la dignitat que s’ha de demanar a la política i als polítics. Demanar la seva inhabilitació el que fa es demostrar la baixesa moral del que ho proposa. Però aquest és el camí del govern espanyol i dels “palmeros” que ha Catalunya li riuen les gràcies. Nosaltres tenim la coherència dels objectius que els ciutadans amb els seus vots han avalat i amb les seves mobilitzacions ens refermen en el camí que recorrem junts.

Els electes érem avui molts, em mancava algun, però determinades absències no esborronaven les presències. Encara la rancúnia i la desubicació política fa que algun arbre matusser faci que alguns no vegin el bosc. Però en som prou perquè som molts. Units però diversos com ho és la nostra societat catalana, això, ho sàpiguen o no els d'allà i alguns d'ací, ens fa imparables.


dimecres, 3 de maig de 2017

Joan Tardà o la dignitat republicana.


Escric pocs minuts després de que acabi la primera jornada de les esmenes a la totalitat dels pressupostos de l’estat. Ho faig corprès per la dignitat i contundència del discurs i de la rèplica del Joan Tardà. Un ja te una edat i he tingut en la joventut la companyia de gegants polítics dels que he aprés bona part del que soc, gent amb anys de presó i amb la dignitat dels lluitadors contra el franquisme. Ara aprenc d'un altre gegant!


Tardà és un dels gegants avui de la política catalana quan més falta fa gent d’aquesta mena. Traspua convicció i fermesa i avui l’ha projectat a un Montoro, caricatura de si mateix, caricatura d’un règim corrupte que s’apropia de la democràcia per a negar-la. Personatge immoral que ha volgut ridiculitzar els fonaments del que ha dit Tardà i el que ha aconseguit ha estat demostrar la seva debilitat, la que s'amaga darrera la constitució sacralitzada que deixa entreveure la camisa blava i el “cara al sol”.

El rei està despullat, malgrat demà tinguin prou vots per aprovar el pressupost, però el seu relat està llastrat per la corrupció. Per això Tardà ha lloat la moció de censura a un règim corrupte. A un femer que necessita d’un canvi profund i radical. Canvi que farem a Catalunya el setembre, en el que encetarem amb voluntat democràtica una República. Perquè la democràcia es imbatible!

Ho confesso és un privilegi formar part d’un equip plural que lluny de partidismes te una missió, donar la veu al poble i construir una República en que ningú sigui més que ningú. Hi ha moments en que et trobes amarat per les emocions. Benvingudes siguin. Salut i República!




dilluns, 1 de maig de 2017

1er de maig 2017. Igualtat i República!


Més gent de la que voldrien, menys gent de la que necessitem a les manifestacions del 1er de maig d’enguany. El sindicalisme  s’està renovant, com totes les entitats que han viscut en el corrupte règim del 78. Han estat més o menys afortunats, sovint arraconats, més dèbils del necessari i massa institucionalitzats. Però sempre que fan falta hi són. Defensant drets socials i nacionals.


1er de maig, sempre l’he anomenat així, perquè no es un dia qualsevol, un número més. Ha representat quan era jove la lluita dels meus. De família treballadora, ha estat a casa una diada assenyalada sempre. A la clandestinitat, en la transició i en aquets anys de democràcia segrestada pels cleptòmans.

A voltes molts, altres molt pocs, passejar pels carrers rodejat dels meus sempre ha estat un fet. A voltes els meus es barallaven, d’altres cops es manifestaven per separat, sempre però he intenta parlar amb uns i altres entenen que els adversaris mai es troben entre nosaltres, malgrat les aparences. Quan ho em aconseguit és quan hem estat més forts.

Els corruptes i els que sense ser-ho  son cobdiciosos voldrien que no existissin els sindicats. Intenten comprar, desprestigiar o ridiculitzar, però la necessitat ens obliga a recolzar-los malgrat les seves deficiències. Perquè si no existissin els hauríem de tornat a fer. I, la història ens ensenya que, de fet,  ho aconseguiríem però ens costaria molt. Per tant endavant, amb la critica quan calgui i amb la força comuna que dona la unió.

dijous, 27 d’abril de 2017

De pressupostos a mocions de censura.


Dies de compareixences de pressupostos. Una flaire persistent de corrupció recorre despatxos i passadissos del Congrés que malgrat tones d’ambientador no la fan minvar. Es cert que la resistència del PP enfortida en els darrers 14 mesos  esdevé crònica i com no la decadència corrupte del Pujolisme els hi don un baló d’oxigen imprescindible però insuficient.  La dimissió de Rajoy hauria de ser sobre la taula...i si no, censura!


A l’espera de l’acord amb el PNB - depèn en bona part del “cupo”  i d’un seguit de serrells competencials- un cert nerviosisme s’ha instal·lat en els factòtums del PP. La crisi de tots els aparells de l’estat  fa pujar el preus del vot favorable i alhora el dificulta. Aquest llarg cap de setmana a la “Villa y Corte” més d’un restarà  a la sala de màquines. De moment els arbres de la corrupció els impedeixen seguir més a prop el tema “Catalunya” com voldrien, per a nosaltres, bé.

Com a grup parlamentari no parem. Estar a sobre dels temes ens dona serietat i solvència. Els desconcerta,  tant a amics com a adversaris, i ens dona autoritat. No em ve de nou la hipocresies que els partits majoritaris tenen  quan passen de la declaració i la fot a situar partides pressupostàries. En temes de dependència i pobresa infantil ha estat clamorosa l’estrena de Ciudadanos conformant-se amb escorrialles i abandonen compromisos amb entitats.

I malgrat tot es mou...la moció de censura, que mentre escric ha presentat Podemos, te la virtut de situar sobre la taula la corrupció, o millor dit no resignar-nos a acceptar Mariano Rajoy, president corrupte d’un partit corrupte. Te poques, poquíssimes possibilitats de prosperar, però si accepta el referèndum a Catalunya no en serem indiferents...

diumenge, 23 d’abril de 2017

Sant Jordi, acaba amb l’aranya, si us plau!


La evidència de la metàstasi corruptiva en el PP afecta a tots els òrgans de poder. Partit i governs -estatal, autonòmics i municipals- son afectats i no es tracta de pomes podrides, és l’estructura del cistell la que ho provoca. Cap autoritat te aquest govern per a fer gaire res, solament la que la passivitat i crisi interna dels altres partits estatals els hi permet. Nosaltres avui ens agafem un recés i regalarem llibres i roses, però demà continuarem lluitant per a ser una república independent. Nosaltres a la nostra!


Hi ha, a casa, qui solament vol veure la corrupció que va afectar a l’antiga CiU, fent abstracció de la del PSC...però, avui per avui, no pot ignorar la magnitud de la del PP i les connexions entre aquest i la casolana. Es un escarni que el PP a Catalunya aixequi la veu amb els seu còmplice necessari –ací i allà-de Ciudadanos. Ací alguns estant pagant les malifetes. Unió ha desaparegut i convergència s’ha refundat. El PP ni ho fa, ni s’espera.

Nosaltres som més de sant Jordi, ells de “Santiago”, a nosaltres ens agrada obrir portes, a ells  -“cierra España!- tancar-les. Sabem quin és el camí, més democràcia. Sabem quin és el model, República. Com deia José Múgica, l’expresident de l’Uruguai, un sistema en que ningú és més que ningú.

Dilluns tornaré a Madrid i un cop més preguntaré a qui pot fer majoria a Espanya per treure a Rajoy i al corrupte PP: au va, a que espereu! No tindre resposta, perquè la revolució democràtica que veritablement pot fer trontollar el sistema corrupte d’estat, no es troba a Madrid, sinó a Catalunya. Sant Jordi acabarà amb l’aranya! 

dimarts, 18 d’abril de 2017

Pressupostos Generals de l’Estat: La despesa social!


Al donar un primer cop d’ull als pressupostos Generals de l’Estat (PGE) 2017 es desmunta el que Ciudadanos ha venut de que, gràcies al pacte amb el PP, s’augmenten 442 milions de despesa social, de fet l’increment és tan sols de 130 milions. Poca eufòria, un 0,8% més en despesa per als serveis Socials! En 2016, la despesa pública totals en serveis socials a Espanya ( incloent l’atenció a la dependència) va pujar a 16.700 milions d’euros. La distribució d’aquets esforç fou: CC.AA= 60,8 % (10.171 M€); Ajuntaments=25,5% (4.259,11M€); AGEstat=13,7% (2.296,22 M€).


Aquestes dades posen en evidència que l’aportació de l’Estat als serveis socials es significativament molt baixa. L’increment 2017 publicitat es distribueix en dos blocs: 342 milions per a un Pla contra la pobresa infantil, i 100 milions més per a la Dependència. Doncs bé la realitat d’aquetes xifres és una altra. Solament 30 dels 342 milions de la primera partida son un increment real respecte a l’any anterior.

102 milions provenen del programa FEAD, per ajuda alimentària no solament per als nens sinó per a tots els desafavorits. Estem parlant d’excedents alimentaris repartits per diferents organitzacions com Càritas, Creu roja o banc d’aliments, en la mateixa quantia que l’any passat. Vol dir que ara solament s’aplicaran a famílies amb menors? I la resta...?

140 milions es corresponen al Programa de reassentament dels refugiats, per a l’atenció a famílies amb menors. Partida existent l’any anterior i que no s’ha volgut o sabut gestionar. 100 milions es corresponen a un increment de 30 en la partida de “prestacions bàsiques de serveis socials” que el 2016 fou dotada en 70 milions. Aleshores tenim que solament 30 de 342 milions son l’augment.

Per últim incrementar 100 milions la partida de dependència no assegura res, ni tant sols que es transfereixin a les CC.AA. Ni molt menys que s’atengui l’enorme llista d’espera que necessitaria un mínim de 3.000 milions més per a eixugar-la. La pressió sobre els serveis socials municipals i autonòmics es insuportable i fa més necessària que necessària que mai d’una inversió intel·ligent i suficient. D’aquest govern del PP i “amics” no ho podem esperar!

divendres, 14 d’abril de 2017

Un 14 d’Abril, on tot fou possible!


Un dia com avui fa 86 anys començà un somni, uns dies, pocs, Catalunya fou un estat, una república catalana, que dona pas a la restauració de la Diputació del General, com a resultat d’una gran generositat, d’una generació que cauria anys després sota les bombes i els fusells dels que es negaren a perdre privilegis a Espanya i ací.  L'enorme deute amb els que varen morir o malviure a l’exili exterior o interior, ens porten avui a tornar amb esperances renovades a fer possible de nou aquest somni.


Dies confosos aquests del 14 al 17 d’abril. Amb una muntanya d’anècdotes. Aquesta cadena d’esdeveniments ha amagat sovint el fet que un home va ser capaç de ser prou clarivident per anar concretant dia a dia superant les incerteses dels esdeveniments, les dificultats que se li presentaren. Va ser obeït, perquè era el que tenia més clar que havia que fer: Francesc Macià.

Les ordres de Macià son clares, però res no estava preparat i si ho hagués estat hauria quedat inoperant al moment. Calia ser prudent, esperar i alhora decidir. La situació fou d’una dificultat extrema. És aleshores que apareix l’estadista. Envoltat de persones capaces, comença la batalla de la comunicació, jugant amb les paraules de les seves dues proclamacions –a l’Ajuntament i a la Diputació- , precisa el que està fent “ República catalana com a estat integrant de la federació Ibèrica”. La formula legal és magnífica es desmarca d’Espanya, parlant de federació ibèrica, i permet que tot sigui possible, doncs qui te ara la sobirania és l’estat català.

La negociació posterior consolidarà les repúbliques, amb una fase transitòria que les Corts republicanes posteriors, amb el centralisme de nou enfortit, no culminaran. Però el camí s’ha dissenyat i l’experiència permet albirar que tot es possible. Avui i ara en som els hereus. Si no defallim com a poble i qui te les responsabilitats actua amb paciència i fermesa. Visca la República Catalana, ahir i avui!

dimarts, 11 d’abril de 2017

Hi ha una República possible...la Catalana!


Hi ha a Espanya un moviment popular majoritari que defensi la República? No, rotundament. Fins i tot Podemos i les seves confluències no en fan esment, malgrat algunes de les veus dels que la composen. Aleshores poc enténc el supeditar una República catalana a un règim, l’Espanyol, que difícilment deixarà de ser una monarquia, i no pas una qualsevol, doncs  te origen en la restauració per Franco en la “ley de sucesión” i consolidada en la constitució del 78 com un fet acomplert i sense possibilitat de tria.


Situar una possible república catalana - ací, a Catalunya,  és àmpliament majoritari l’esperit republicà- a un estat indefinit que difícilment ho pot acceptar al ser monàrquic, es un somni o una collonada? Possiblement tant com pensar que majoritàriament el poble espanyol avui acceptaria un referèndum, de separació de Catalunya. El 80 per cent a favor del referèndum a Catalunya esdevé -si li trèiem els electors catalans-  un 80% en contra a Espanya.

Serà que una part dels que ho diuen no el volen el referèndum i menys la independència, si més no ara i qui diu ara vol dir en els propers anys? Creuen que un canvi de govern autonòmic, on hi siguin ells, es suficient, per arreglar-ho tot! Ni recorden els límits dels passats tripartits, ni els que tenen els governs progressistes com el de València i Ses Illes. Inestable, mal finançats i amb el recurs constant del govern central al tribunal Constitucional paralitzant lleis.

Sense confrontació l’estat no cedirà en res i avui la única important i que fa tremolar les arrels del sistema és la catalana. Però hi ha revolucionaris que no ho volen veure...El que es veu clar en les corts de Madrid ací es dilueix en velles fòbies i amb rancúnies paralitzadores. Per canviar el món no es suficient canviar-se el nom! Cal una estratègia clara i sempre, sempre, una política d’aliances. Ho vaig aprendre al PSUC de dirigents que comparats amb els actuals eren gegants!