diumenge, 31 de desembre del 2017

Un any que acaba, un altre que comença...


D’aquest 2017 que ara deixem ens manca encara la perspectiva del temps per a comprendre tot el que ha passat i la transcendència dels esdeveniments acumulats. Ens cal noves respostes a les preguntes que ens fem i els records del que hem vist i viscut romanen en la nostra memòria...i els presos...sempre en el cor els presos.


Hem arribat més lluny que mai en la reivindicació del catalanisme com a reconeixement de sobirania i l’enfrontament amb l’estat, no solament amb el govern Rajoy, ha estat descomunal. Tot just en el moment que escric aquestes lletres els milers de policies que ocuparen hotels, casernes i tres vaixells s retornen als seu llocs d’origen. La resistència no violenta del sobiranisme ha tingut com una única resposta: repressió i presó.

Ens resta però  l’anàlisi de què i com hem de fer per a avançar al bell mig d’una repressió continuada i la persistència d’un cert independentisme màgic que es resisteix a reinventar-se. Perquè ens cal un projecte compartit, però també la voluntat i els instruments per a ampliar la base del sobiranisme si no volem restar en un bucle que ens faci perdre el que hem guanyat.

La constitució del nou Parlament, de la seva mesa i la votació de president s’han de realitzar amb la màxima unitat, però defugint imatges com les dels dos dies de l’aprovació de les lleis del referèndum i de transitorietat. Ens cal   un govern que en la seva formació anul·li les mesures fetes a redós del 155. Les legitimitat no poden ser antagònica amb l’eficàcia necessària per a impedir la continuïtat de l’actual situació d’ocupació de les nostres institucions. No dubto que un cop més estarem a l’alçada.

divendres, 22 de desembre del 2017

Les eleccions d’ahir


Sempre he intentat compartir després d’unes eleccions les reflexions que em venen al cap, tot i ser conscient que cal deixar passar un temps per a tenir perspectiva i analitzar-les amb més profunditat. Però, al meu parer, la majoria independentista contra el 155, amb una conjunció de totes les forces de l’estat per a impedir-ho, ha acabat  imposant-se com el resultat més rellevant del que va succeir ahir.


No nego la importància de creixement de Ciudadanos, però ahir no anava de qui seria el partit més votat, tot i que els efectes colaterals de la gairebé desaparició del PP pot tenir molta rellevància en el futur. De fet, un dels “deures” que l’independentisme s’ha de posar és analitzar el perquè i trobar les vies per a fer efectiva la convivència i el respecte amb un sector dels nostres conciutadans, tant catalans com nosaltres, que aposten per la confrontació amb l'independentisme.

D’ací l’encert de presentar-nos els independentistes en llistes separades, amb les que hem sumat més de 100.000 vots respecte el 27S. Perquè no és irrellevant desconstruir la demagògia de la dreta espanyolista presentant-se com la defensora de les classes populars quan a Madrid legislen en la seva contra. El combat per a fer de l’Independentisme, del Republicanisme, un projecte amb creixement es donarà en els propers temps en els barris i viles on un sector de les classes populars opta pel nacionalisme espanyol en detriment de la millora de les seves condicions de vida, del seu futur.

Però per que hi hagi futur, ells i nosaltres, tots junts  l’hem de construir de Catalunya estant. Deixem aquella frase desafortunada de “ara toca independència i després ja parlarem dels canvis socials que calen...” . Les millores socials encetades, però no culminades, en el govern destituït pel 155, han de continuar i reforçar-se. En el camí que seguirem a partir d’avui, ser conseqüents amb el que hem promès - el President ha de venir a Catalunya- i ampliar la majoria independentista fins a que sigui hegemònica, son els reptes que tenim. Mai més silencis i tacticismes!

dimecres, 20 de desembre del 2017

La meva racionalitat està tenyida d’emocions.


Des del 27S en que vaig demanar el vot per a Junts pel Sí i la CUP no em sento gens decebut per l’actuació d’aquests  en els dos anys més difícils per al nostre poble des de la mort del dictador. Amb errors, amb presses pot ser innecessàries, amb discrepàncies internes, amb tots els peròs que vulgueu posar, han preservar el sentit del meu vot i han donat exemple personal  assumint dures conseqüències. Ara de nou recolzaré un dels tres partits, que no m’han decebut, ERC, el més proper a les meves conviccions i amb el que m’he compromès darrerament al Congrés de Diputats. Sumarem i guanyarem!


No hi ha dubte que ens esperen temps difícils, pot ser, fins i tot, més que els viscuts en aquests darrers anys. La repressió de l’estat continuarà però una victòria de les candidatures independentistes és la millor garantia per que acabi fracassant. Si us fixeu des del govern espanyol no ha sortit ni una sola proposta per al dia després, que no sigui “palo i tente tieso”. Ens volen acollonits i treballant per a ells, sense aixecar el cap.

Soc conscient que la meva racionalitat està tenyida d’emocions. Però les reclamo com a motor de canvi, com a vacuna contra la passivitat i la corrupció. Demà, amarat d’emoció, pensant en els presos i els exiliats, dipositaré el meu vot, amb la meva família. Amb la cara ben alta amb el convenciment de que el color vermell dels meus ideals avui es tenyeix de groc!

Sense rancúnies i amb emoció, com la imatge de la Marta i en Tardà a l’acte de tancament de campanya a Sant Vicenç dels Horts, amb els punys closos de dignitat des del 1-O, guanyarem. No pas per nosaltres, ni per a un partit, sinó per a guanyar un futur de llibertat i fraternitat!

dijous, 14 de desembre del 2017

Una carta en un discurs.


En l’acció parlamentària hi han molts moments tediosos, especialment en l’hemicicle del Congrés . Les intervencions son en general correctes, tot i que moltes d’elles al ser llegides perden espontaneïtat. No poques son dolentes o molt dolentes. Però n’hi ha, de tant en tant, de brillants. I algunes ho son molt i molt. Ahir Joan Tardà  va fer una d’aquestes perles, emoció continguda, rigor en la forma i en el fons. Tota una declaració de principis en temps de còlera.


Mai es podrà agrair a Joan tardà la tasca pedagògica que ha estat fent tots aquets anys, treballant des de l’epicentre del Congrés de Diputats però irradiant arreu el seu compromís republicà i la seva pedagogia de que és i que vol ser Catalunya. Destruint estereotips i construint ponts. La seva bonhomia embolcalla una gran rigor intel·lectual d’home llegit.

Ningú millor que ell per a llegir una carta de Junqueras a Rajoy en un hemicicle abassegadorament partidari del 155. L’autoritat que li dona la seva capacitat de treball i el seu tarannà integrador, van fer callar la ministra Dolors Montserrat. Aquesta va fer un dels seus pitjors discursos  -en una persona que confon parlar ràpid amb rapidesa argumental- ple de tòpics i referències mal escrites i pitjor llegides.

Tot confiant en un bon resultat el 21D, malgrat ser conscient que la repressió tot just ha començat, necessitem relat, persones que catalitzin i no monopolitzin els moviments. No podem esperar res d’homes –gairebé sempre homes.- que fan creure, o els hi atribuïm, saber tot i de tot. Ens calen menys messies de butxaca i més Joan Tardà.

dilluns, 11 de desembre del 2017

Sixena, com a pretext. Humiliar, com a rerefons.


Escric, amb les imatges a la retina de l’ús de la força de nou, de la retirada del Museu Diocesà de Lleida d’unes obres de la seva propietat, originaries del monestir de Sixena. Un jutge, ratificat per l’audiència provincial d’Osca, així ho ha decidit. Però el responsable és Iñigo Méndez de Vigo, que atribuint-se unes competències indegudes, mitjançant el 155, no ha continuat els recursos pendents i ha facilitat aquest espoli.


De fet, malgrat la impotència del fet, de la seva gravetat, de la unitat museística trencada, del precedent i de l’arbitrarietat que significa...no es un fet aïllat, es tracta de l’ús i abús de l’excepcionalitat política i jurídica en la que viu Catalunya des de l’aplicació de l’article 155, per a castigar-nos. Per a demostrar qui te la paella pel mànec.

Forma part d’aquesta campanya electoral atípica, com a resultat d’unes eleccions convocades de forma manifestament il·legal. De fer por, de provocar l’enfrontament, d’influir en l'oponió pública, mitjançant les amenaces i si s'escau la violència. Des de  fa molt de temps, s’ha intentat enverinar l’opinió pública espanyola i de retruc una part de la catalana, creant un imaginari del catalanisme, de l’independentisme, com si fos supremacista i excloent. No importa que no es correspongui a la realitat, perquè això dona vots.

Tenim presos, candidats que no poden expressar-se en normalitat. Un cap de llista, i vicepresident del govern cessat il·legítimament, que no pot fer campanya.  La humiliació té el comú denominador. Però no ens deixarem vèncer. Les urnes son un marc adient, malgrat que les garanties reclamades en altres moments ara sembla que no importa. Malgrat tot, guanyarem!


dimecres, 6 de desembre del 2017

La Constitució, entre Brussel·les i Madrid.


Avui, aniversari de la Constitució del 78, demà els carrers de Brussel·les s’ompliran de manifestants catalans contra l’abús que se’n ha fet d’ella amb l’article 155. Aquest us esbiaixat de la Constitució ha portat a la dissolució d’un govern legítim i al control de Catalunya per part del govern espanyol més corrupte de la història –que ja és dir-  i que tant sols representa el vuit per cent de l’electorat català. Feliç aniversari, valgui la ironia!


La Constitució, no pas com a garantia de l’exercici de les llibertats, sinó com a instrument del manteniment dels privilegis i les complicitats d’una trama corrupte que gestiona l’estat com si fos de la seva propietat. Quan parlen de la unitat de la pàtria, de fet parlen del seu statu quo, el que li permet fer i desfer sense por a un canvi del sistema de poder.

El vell estat centralista de la primera restauració, la del besavi del actual rei, que ens va portar a la cua d’Europa, solament perillà quan el seu desgast va portar a la Segona República. Catalunya hi jugà un paper central. No es estrany doncs  que el cop d’estat i la guerra feixista que provocà, tingué en Catalunya una resistència que no doblegà el llarg franquisme.

Vàrem ajudar a la recuperació de la democràcia com cap altre, contribuirem a la Constitució com un principi de solució, no pas com un punt final. Però passat l’ensurt dels franquistes amb la transició, l’autonomisme, malgrat alguns encerts , s’empelta de la corrupció i el anar fent que el sistema provocà. Quan el sistema començà a trontollar per envelliment i per la metàstasi de la corrupció de nou Catalunya s’aixecà. La por i la ràbia dels que no volen que res canviï l’hem patit durament. Però, com s’escolta en els carres de Brussel·les i a tot Catalunya, els del 155 no passaran!

Guanyarem! i els presos celebraran amb nosaltres a casa la victòria el 21D.



dijous, 30 de novembre del 2017

Els dies passen...s’apropa el 21D!


Em ressonen encara a l’oïda els crits des de la tribuna del Congrés del portaveu de Ciudadanos: Colpistes, colpistes! Obnubilat per les seves ambicions a Madrid no te cap escrúpol en incendiar Catalunya! A l’hemicicle el seu capteniment en la mentida  fa que fins i tot el PP  -no tenim l’Albiol, com tenen al Senat- sembli moderat.  El primo-Riverisme campa sense aturador a l’espera, així sigui, de la seva derrota a Catalunya el 21D.


El dimecres la vicepresidenta s’encomana del mateix virus i amb l’arrogància que la caracteritza nega qualsevol possible acord bilateral amb cap govern català sortit de les urnes. Satisfeta com el president del 155, convertit amb l’oli de ricino que han de fer beure al catalans, a tots. Hi ha tradicions que no s’esvaeixen i passen de pares a fills. Quant d’odi sembrat...

Dijous, es precipita el clima electoral. Agenda de ministres sotmesa a les eleccions catalanes, compareixences en comissió ajornades a després del 21D. Sembla que tenen coll avall els del 155 que, de fet, fan un plebiscit en contra de l’independentisme i el volen guanyar fustigant i descoratjant al adversari i promovent la mobilització dels que creuen que son els seus. No es cansen de repetir que ells son la majoria malgrat les evidències fins a dia d’avui.

I divendres el Tribunal Suprem. Si tot va com diuen...sortiran els presos , caldrà veure la quantia de les fiances i el temps que es farà efectiva l’excarceració. Però atenció, continuaran sen presos, es a dir, subjectes a un procés obert que la maquinaria judicial continuarà fent funcionar. Dies que passen i ens apropen al 21D...

divendres, 24 de novembre del 2017

Rivera: L’escola catalana com obsessió, Espanya com ambició.


Rivera ha fet d’una obsessió, l’escola catalana, un modus de viure, de fer carrera en la política espanyola. De xicot que es despullava en un cartell per cridar l’atenció a les primeres eleccions catalanes, on es va presentar Ciudadanos amb un resultat escàs, a personatge amb ínfules d’estadista, nineta dels ulls de la FAES i del crepuscular Aznar. Sempre aparentant més del que és per amagar la seva incapacitat per saber estar.


Les enquestes sempre han estat la seva ruïna perquè es deixa anar. I quan ho fa demostra la seva inconsistència, la poca talla intel·lectual i el pèssim bagatge cultural. Abusa del monòlegs i de les frases fetes. Es incapaç d’estar cinc minuts sense ensenyar alguna fotocopia, sovint desafortunada, que li ha passat el seu entorn. Per la mort de Déu, si s'asseu al costat, en el Congrés, del Girauta!

Es creu el successor d’Aznar, per això ha anat basculant cap a l’extrema dreta institucional, tant forta encara a Espanya. Es cert, si un personatge tant inconsistent i sectari com l’antic president va anar d’home d’estat  i va arribar a tenir majoria absoluta, perquè ell no pot arribar al mateix grau de misèria, perdó, d'ambició?

Aquesta setmana ha rebut per tots els cantons, però ell sap qui te darrera. Hi ha molts diners invertits en el que va encapçalar el que, fa dos eleccions, es va dir ”el Podemos de dretes”. Fixeu-vos que el PP va votar la seva folla  i inconsistent  “Agencia d’Alta Inspecció”. Al PP li fa por l'ombra allargada d'Aznar. Va ser derrotat, sí, però per un escàs marge.

La seva derrota a Catalunya és imprescindible. De la mateixa manera que la seva carrera començà ací, pot acabar en les nostres terres. Anem per feina!

dissabte, 18 de novembre del 2017

Una “jornada particular” a Valladolid


Dijous passat em van convidar a fer un debat sobre la situació catalana a la Universitat de Valladolid. Un repte que vaig considerar una oportunitat. El resultat no em va decebre gens. Vaig convèncer? No. Però tampoc ho pretenia. Em van escoltar? Sí, cal dir, amb respecte i atenció. Diuen, els que no compartien les meves opinions, la majoria, que el meu to obert i amb sentit de l’humor, hi va ajudar. Jo afegiria també l’ambient universitari. Res a dir, de fet, trencar estereotips i dialogar era el meu primer objectiu.


Ens han volgut fer antipàtics i aquest és el primer pas per a deshumanitzar-nos. Fer una caricatura dels que pensem i som forma part de tot ambient pre-bèl·lic i el govern de l’estat negant el diàleg ha caigut en aquesta orientació. Mitjans i tertulians han completat la maniobra trencant tota mena de ponts. Solament així bona part de l’opinió pública podia admetre que reprimir violentament i empresonar polítics honestos es feia pel bé de la democràcia i d’Espanya.

Vaig acabar amb un desig, que actes com aquest es poguessin reproduir en tot l’estat, malgrat el meu escepticisme. No em vaig callar res, els meus coneixements històrics i la meva empatia pels estudiants, siguin d’on siguin, va fer la resta. Cert que un diputat del congrés que compartia taula i és de Valladolid havia donat “als seus” instruccions de escoltar i “ no armar bulla”. Bé, també això es fruit de la tasca en diferents comissions que he anat teixint en tot aquests temps.

Sempre he pensat que el nostre poble al llarg de la història ha anat reeixint per la seva determinació i ha anat creant els instruments que el fan fort: la no-violència i la capacitat argumental. En moments difícils com els que vivim, però apassionants, ens caldrà molt i molt, fer un bons us dels nostres punts forts. República és fraternitat, sense la qual no és possible l’exercici de la llibertat.

dimecres, 15 de novembre del 2017

Autocrítica? No cal que me la facin.


És cert que reconèixer errors no qüestiona el que hem fet, sinó com ho hem fet. Però, sense la voluntat del govern i de la majoria del Parlament, sense el sacrifici personal dels seus màxims representants, hauríem defraudat als ciutadans que com a electors, però també com actors socials han impulsat aquest  camí. Al meu parer, els que mai han volgut fer-lo i han promogut per acció o omissió el 155 no tenen ara autoritat moral per exigir que, en nom de l’autocrítica, els hi donem de fet una raó que no tenen.


Que una aliança tant plural li hagi mancat cohesió és conseqüència precisament de les enormes diferencies que te en el seu si. Però alhora sense heterogeneïtat no es pot bastir un projecte de canvi. El problema no ha estat ser plurals, de fet no ho hem estat prou. Calia ampliar i de fet l’evolució de Dante Fachin i la majoria de Podem fins al cop d’estat de la seva direcció de Madrid, anava en aquets sentit. També cal dir que el període monocolor de l’antiga CiU després del segon tripartit no ho posaren fàcil.

Li ha costat molt a l’antiga Convergència acceptar que el model presidencialista no és el mateix en una candidatura de partit que amb una gran coalició, i em temo que encara alguns no ho entenen.  Que es pot confluir sense subordinar-se i que les males arts que en política sovintegen s’han d’aparcar. Penso que hem aprés i que deslleialtats com les que es van donar fins a l’últim minut es podran corregir en el futur. Els errors esdevenen una magnifica escola si es rectifiquen.

Hem avançat en terres políticament ignotes, ens hem enfrontat com mai en aquets darrers quaranta anys a un estat, no solament amb un govern, i hem aprés fins a on està disposat a arribar. Si no defallim, si acumulem forces sense matar la diversitat, si mantenim la no-violència com a únic instrument de mobilització legítim...si guanyen en vots el 21D estarem més a prop, haurem donat un nou pas. Si no oblidem els presos i presa i el seu exemple estarem més a prop de superar els erros i fer-nos més forts.

divendres, 10 de novembre del 2017

Fins a la llibertat!


El peus gelats i el cor encongit, així me’n anava ahir del Tribunal Suprem. Una jornada angoixant plena d’incertesa i negres premonicions. Molta conversa amb els amics i amigues concentrats, molt de debat amb els periodistes amb els que matàvem el temps junts. Insults i amenaces de l’extrema dreta tolerada i intolerant. L’ambient del Madrid oficial s’imposa al dels barris populars, malgrat una representació de republicans espanyols al crit de “Madrid con el pueblo catalan”. Vells coneguts del actes que com a diputats hem fet al llarg d’aquests temps a Vallecas o Lavapies.


Defensant el nostre model d’escola catalana, aconseguint que la majoria del Congrés voti  a favor, recusant Dastis o cridant fort a favor dels nostres presos polítics i per la legitimitat del govern de la Generalitat derogat pel 155, resumeixen entre d’altres iniciatives i compareixences la nostra activitat com a diputats i diputades republicans. Aquesta es la tasca encarregada malgrat les amenaces i l’ambient enrarit. Ho continuarem fent sempre que el govern legítim ens ho encomani. Amb el cor sempre a Catalunya.

La setmana que ve tornem-hi, cercant la comunicació amb els nostre presos i preses per a portar-los l’escalf i la informació necessària. Es cert que ens movem cada dia amb més prevenció, extremem les normes de seguretat, però el perill 0 és impossible i ho sabem. Continuarem anant als mitjans i allà on se’ns convidi, malgrat les dificultats, però totes les finestres son una oportunitat per a desconstruir el missatge únic i agressiu que s’ha instal·lat en bona part de la societat espanyola.

Amb el cor i la vista posades en Catalunya. Hi som perquè hi sou. Fins a la llibertat!

diumenge, 5 de novembre del 2017

#llibertatPresosPolítics. Fins la llibertat!

No penso deixar de tenir present en tot moment que hi ha 10 presos polítics i que en el futur poden ser més. Acostumar-se és rendir-se i no ho penso fer. No cauré en la passivitat però tampoc en l’activisme sense sentit. Cal doncs organització, coordinació i capacitat de resposta continuada. Usar les armes de l’adversari i inutilitzar-les. No tancar-se, ni sectaritzar-se, obrint el diàleg sobre tot i tothom. Aïllant l’estat i els feixistes. Abonant aliances i guanyar en tots el àmbits.


Manifestar-se ací i a Brussel·les, fent accions continuades: encartellades, talls de carreteres, concentracions...i sempre sortint d’elles amb una millor organització. Donar suport als familiars del empresonats fer-los menys dura l’absència dels seus estimats, que  sentint en tot moment el nostre escalf. Fer homenatges a tot arreu als detinguts, com el que UGT farà a Girona dilluns a Dolors Bassa.

I a totes! preparant, treballant, bolcant-se com mai a les eleccions del 21D! Deixem que es prengui la millor decisió sobre les llista en el poc temps que tenim. I acceptar amb ànim el resultat, sigui el que sigui, perquè el més important és a on anem, el que volem aconseguir. Contra la repressió i l’intent continuat de l’estat d’esclafar-nos. Aixequem el cap, donem-nos les mans, som molts i podem ser molts més! Sense rancúnia pels que no pensen com nosaltres. Amb respecte pels que discrepen i l’aïllament a tot aquell que usi la desqualificació i la violència de qualsevol tipus.

diumenge, 29 d’octubre del 2017

República: màxima unitat en la seva defensa, no deixar espais a l’adversari.


Tenim República! I el govern espanyol, recolzat per Ciudadanos i el PSOE, ens fa caure al damunt la seva interpretació de l’article 155 de la “Constitución”. Els mateixos que deien, tot ridiculitzant, que la coalició que governa Catalunya no ho faria mai, ara es posen les mans al cap perquè ho hem fet. Clar que enfrontar-se amb l’Estat és un esforç dur, constant i no pas ràpid, però si sense voluntat no hi ha canvi, també és necessita més que solament voluntat. La intel·ligència que hem posat en el procés la continuarem posant per consolidar la República.


El vot del NO, que no es va mobilitzar l’1 d’octubre, ara vol ser manipulat per Ciudadanos, PP i PSC en les eleccions del 21 de desembre. Les dificultats d’una llarga ocupació il·legal de Catalunya per part de l’estat, se la volen estalviar  amb unes eleccions exprés en les que, fomentant les contradiccions entre els que defensem una república encara no consolidada, els hi deixem el camí lliure per a ocupar la vella legitimitat autonòmica aconseguint per omissió de nosaltres una victòria que blanquegi l’ocupació internacionalment.

En la defensa del presos que tenim i tindrem, en la defensa de la república i l’apertura d’un procés constituent, el govern legítim i els que li donen suport, hauran de decidir el camí a seguir. No dubto, que discutides totes les variable,  actuaran de la millor manera en defensa de les nostres institucions per a afavorir el camí a la plena consolidació de la República catalana. La defensarem arreu i usarem tots el mitjan propis o de l’adversari per a fer-ho possible. Lluitarem de nou i guanyarem!

dissabte, 21 d’octubre del 2017

Espanyols a la força? No, de cap manera!


Ja arriba l’article 155 i, com si fos una mena d’elixir que ho curés tot, el Borbó amb el seu govern, creu que aconseguirà que els catalans abduïts ens recuperem i esdevinguem fidels súbdits de sa majestat! Bé, partidaris de la vella escola, “la lletra amb sang entra”, usant el mecanismes de la repressió adients, aïllaran “les pomes podrides de la resta”. “Realisme màgic” que emmascara la vella política de l’estat amb Catalunya, estat d’excepció, repressió i por com a recepta. Doncs no! No abaixarem el cap, ni assumirem el virregnat justificat per una minoria electoral. Ens defensarem amb tots els mitjans pacífics, en tots els fronts polítics i socials... i amb perseverança i unitat guanyarem!


Els carrers sempre seran nostres i els omplirem per a defensar les nostres institucions. No els hi posarem pas fàcil. Ampliarem l’espai independentista amb tots aquells demòcrates que no es resignen a baixar el cap. Cauen totes les caretes i l’ambigüitat, camuflada d’equidistància, desapareix. O retorn a la democràcia, a la sobirania del poble de Catalunya, o acceptar la tutela d’un monarca i un govern que comptant tots els seus aliats son minoria electoral i parlamentària a Catalunya.

No ens deixarem trepitjar, ni caurem en la desmoralització que provoquen els que consideren que no anem prou ràpid o els que diuen que hi anem massa. A uns i altres unitat! o doneu un pas al costat i deixeu de molestar. La lluita tot just comença i el que tingui més força en les seves conviccions, més perseverança en les seves actuacions i la ma més oberta per ampliar les seves rengles, guanyarà.

diumenge, 15 d’octubre del 2017

No toqueu l’escola catalana!

Quan l’impresentable del diputat Cantó, ara a Ciudadanos, vomita tota mena d’insults i falsedats contra l’escola catalana, davant la sornegueria còmplice del ministre d’educació; quan l’inefable Albiol, parlamentari i senador del PP, vol escombrar mestres i professors, acusats d’adoctrinar els nens i nenes catalans; quan el ministre d’exteriors Dastis menteix descaradament tot dient que a Catalunya no s’ensenya el castellà; quant tot això passa, en un moment on el Govern de l’estat espanyol amenaça a la Generalitat amb l’article 155, no es tracta d’una conjunció astral d’ignorants i incendiaris, forma part de la campanya per a criminalitzar-nos, per a justificar la injustificable intervenció de les nostres institucions.


No parlen d’educació, el que fan és, mentint -i ho saben- , fomentar l’odi. Ni el ministre Wert, ara en el seu exili daurat a Paris, es va atrevir a tant. Ara, ja no cal conservar ni tant sols les formes, ara el que cal es entrar fins a la cuina de les institucions catalanes, fins al moll de l’os dels seus serveis públics més preuats per a fer “neteja”. De “hemos destruido la sanidad catalana” a “vamos a limpiar la educación de separatistes i otra gente de mal vivir!. Una mena de noves depuracions 2.O, com les que van fer els seus avis franquistes a Catalunya.

Es cert, encara estan en la fase d’amenaça, no han passat als fets, al menys en quan a l’educació, però esmolen els ganivets. La reacció no es pot fer esperar, no dubto que així serà. Aquest dies les xarxes bullen d’activitat i tota la comunitat educativa es prepara. Com sempre, a la catalana, massiva i pacíficament, amb arguments i conviccions. En el meu cas el dimarts a la tarda des de la tribuna del Congrés així ho denunciaré. 

divendres, 6 d’octubre del 2017

Confiança amb els que ens han ajudat a arribar fins ací!

Vivim els catalans uns dies complicats, una barreja d’eufòria i preocupació. Orgullosos de la resposta de l’1 i el 3 d’octubre, veiem amb preocupació l’agressivitat de l’estat representat pels seus màxims mandataris. No es creien que ho faríem i no suporten que els, per a ells, “quatre arreplegats aficionats” hagin burlat les forces de seguretat estatals que han emprat enormes recursos per a impedir la constitució de les meses amb urnes i paperetes. I es fan creus de la resposta massiva del 3-O, on, superant la por, omplirem els carrers de ciutats i viles de Catalunya


Quan més dies passen, pots tenir més informació del que va succeir en el comandament de Madrid i els seus operatius a Catalunya. Més enllà de qui sigui certa la baralla posterior entre CNI i ministeri de l’interior, és clar que fallaren les recerques i que la promesa de que no hi haurien urnes ni paperetes ha estat un gran fracàs al desmentir-ho la crua realitat de l’1-O.

La decisió d’emprar la força en un centenar de col·legis electorals fou més un símptoma d’impotència que un acte de força. Els resultats de més de 800 ferits, però, exemplificaren la brutalitat dels mitjans i la falta de relat polític. Malgrat la censura informativa a Espanya, el mon en fou testimoni.

L’èxit esclatant de l’aturada i les manifestacions multitudinàries, fou una expressió contra la violència i l’autoritarisme, però també a favor d'implementar els resultats de l’1-O. “Hem votat”, es un crit d’alegria i fermesa, però també d’exigència política. Mai he vist tant ferma entre la gent la confiança amb el govern i la majoria parlamentària que ens ha portat fins ací. També la voluntat integradora amb els que han dubtat però han estat al nostre costat en els moment difícils.

Per tot això, malgrat els moments d’intranquil·litat, de legítima por davant la brutalitat no reconeguda de l’estat. Confiem que qui ha llegit la voluntat de la gent, govern i majoria parlamentària, ampliada millor, ens porti a una nova etapa basada en la sobirania manifestada l’1-O. No ens han donat motius per a no confiar!

dilluns, 2 d’octubre del 2017

Una tristesa absoluta, una ràbia infinita!


Les xarxes et permeten veure i viure el que succeeix simultàniament en llocs diferents i distants. Ahir al costat de la meva família i dels meus veïns i veïnes de Sant Daniel, veiem el que passava en d'altres barris de la nostra ciutat, del nostre país i patíem al seu costat. Defensàrem la nostra urna, vàrem votar i vàrem esdevenir amfitrions d’altres conciutadans que tenien les seves taules tancades per la violència de les policies espanyoles. No ho oblidarem i serem fidels al mandat popular.


Tanta violència per a fer callar la veu de la gent. Em recordava les jornades de l’Assemblea de Catalunya del 1976, on en una d’elles la policia espanyola em va estabornir i em vaig despertar a l’hospital. Aquelles imatges les tenia arxivades, en blanc i negre, en la meva memòria. A Girona i arreu de Catalunya es van tornar a produir, ara i avui, escenes de violència terrible, que honoren a les víctimes i envileixen als botxins. No oblidarem mai l’1-O!

Ràbia i orgull! Tristesa i esperança. El que va passar ahir, els 840 ferits i contusionats, les escenes de violència, no fan empal·lidir la fermesa, la confiança, la capacitat d’organització d’un poble que s’ha guanyat el dret a ser el que decideixi ser. L’estat ha actuat com un estranger que no veu en els catalans els seus conciutadans, vol súbdits. Gent del si, del no i del vot en blanc; dels que havien decidit ja fa temps votar, dels que ho decidiren a ultima hora; tots ells foren atonyinats pels que ens veien com enemics a abatre, tots. "A por ellos", deien!

Ara, l’únic diàleg es el que es dona d’igual a igual. L’única mediació és la internacional. Farem el que hem de fer. No ens fan por. Mantindrem la no violència i la ma estesa, però no ens enganyaren amb promeses sense contingut. El nostre govern proposa i el nostre Parlament disposa. Al seu servei!

divendres, 29 de setembre del 2017

La democràcia és imbatible!


Arribo a casa amarat de la solidaritat republicana, d'aquells que em diuen la vostra victòria, la vostra república, serà un far per a nosaltres! Aquesta solidaritat esborra el record dels insults ultres que també hem sentit aquests dies. La causa de la llibertat és la de la humanitat, les lluites per aconseguir-la son locals i històricament determinades. Tinc a la retina la foto dels diputats i diputades catalanes de En Comú, ERC i PDCAT, davant dels lleons del Congrés, amb la paraula DEMOCRÀCIA! No ens pararan.


Arribo de Madrid després de que els nostres vots fossin imprescindibles per a rebutjar l’intent del PP de carregar-se la iniciativa legislativa per una renda mínima promoguda pels sindicats CC.OO i UGT. Claus per a crear una comissió d’investigació, llargament esperada per les víctimes. També per un vot de diferència vàrem rebutjar definitivament les revalides d’ESO i Batxillerat d’una LOMCE amb efectes negatius que encara cuegen.

Solidaritat amb solidaritat es paga. Exemples també els trobem a Catalunya mateix, amb els estibadors, tant criticats per alguns en la seva lluita, els mateixos que ara piquen de mans. Nosaltres sempre hem estat al seu costat. Així ens ho han recordat, de la millor manera, actuant amb generositat i sense por.

Per tot això arribem forts, molt forts a poques hores de l’1-O. Sempre hem dit i ho repetim que ens hauria agradat un referèndum acordat, amb totes les garanties, amb la participació de tothom. Però la covardia i la por del govern espanyol ha preferit fer la seva campanya retallant garanties, boicotejant i manipulant les lleis i la justícia. Han volgut convertir una activitat democràtica, votar, en delicte, i als ciutadans en delinqüents. No els ha sortit bé, han perdut. Diumenge ho confirmarem, tothom a votar!

dimarts, 26 de setembre del 2017

Aprofitant totes les escletxes


De nou a Madrid amb el pensament en Catalunya. Cal assegurar tots els canals d’informació i aprofitar-los. Cal també ser presents en les votacions que poden ser decisives donat llum verda o tancant amb els nostres vots aquelles propostes favorables o contraries a la nostra gent. A cada pal a la roda una solució. Confiança amb el govern i amb la gent que ha donat el pas irreversible de ser subjecte polític.


S’obren escletxes a nivell internacional i, a l’estat espanyol, no son pas pocs els que reaccionen contra l’estat d’excepció a Catalunya. Es cert, la catalanofòbia ha fet molt de mal, els mitjans espanyols continuen amb la seva campanya i solament sortim de tant en tant en un marc d’informacions contràries que tenen més de propaganda que de periodisme.

Però continuem, malgrat la por, malgrat les amenaces i ens anem aproximant a l’1-O. Aquests dies a Girona m’han parat un munt de gent, preocupats per la meva persona – com vas per Madrid? ves en compte!- la resposta és que fem el que els electors ens han encomanat –ser una veu forta i clara del que vol i desitja la majoria dels catalans, poder votar- i això os asseguro que ho fem, malgrat ells crits de molts i els silencis dels que haurien d’estar al nostre costat.

També trobem complicitats, cada cop més, però aquets xoquen amb l’estructura dels sistema del 78, que ofega i minoritza als discrepants. L’esperança de molt està en nosaltres. La nostra força és haver perdut la por i que poc a poc al llarg de molta anys el poder de l’estat, abassegador ací, a Madrid, s’ha anat difuminant a casa nostra. Tribunals i policies son el seu darrer fortí.  Hem de convertir en llei, en estat, el que és normal en la vida quotidiana. Votarem!

divendres, 22 de setembre del 2017

Uns dies que ens commouen.


Un escriptor deia que hi han dies en els que canvia tot, allò que es va acumulant en anys catalitza en unes hores. Ho havia llegit, aquest dies ho estem vivint. Ho vàrem viure milions de ciutadans. Detencions de responsables i tècnics del govern de la Generalitat i seus públiques regirades. Encara ara, quan escric aquestes ratlles, en resten sense llibertat! I la gent al carrer, democràtica i pacíficament al carrer. Tossudament alçats.


Un comportament polític, el del PP -al que ens te acostumats- vulnerant la llei, mentre s’omple la boca de dret i d’estat. L’aplicació de l’article 155, el de la suspensió de l’autonomia, aplicat a pessigades i en “diferido”. Vulnerant el control de les cambres a les que tant diu respectar. El partit més corrupte d'Europa, el que mes a vulnerat la llei, donant lliçons i actuant de la única manera que sap, repressivament. I com no, amb l'aplaudiment de Ciudadanos...

Però, no hi contaven amb la resposta de la gent. Fou i és espectacular! Des del primer minut fins altes hores de la matinada. Massivament i pacíficament, no caient en les provocacions...una lliçó més. Que valoro més? La implicació de molta gent que dubtava de mobilitzar-se, de votar sí o no...i que, conseqüentment amb la seva trajectòria personal, s’expressa de forma clara davant d’uns fets que depassen el seu si o no a la independència. Resten quatre repatanis, cada cop menys...

“10 dies que commogueren el mon” va escriure John Reed. Resten menys dies per a una revolta democràtica, sense violència, sense armes, amb la papereta a la ma i el coratge democràtic al cor. Tothom està cridat i tothom es ben rebut, pensi com pensi, amb el comú denominador que les decisions les ha de prendre el poble!

dimarts, 19 de setembre del 2017

Compte enrere. La democràcia és imbatible!


L’estat cada dia que passa perd i nosaltres guanyem. Perden credibilitat, conculquen lleis fonamentals, usen forces de seguretat que haurien de fer altres missions en alerta 4 de terrorisme, desprestigien la fiscalia, promouen decisions arbitràries de jutges ultres...les seves accions els desacrediten, quan qui tenen davant és la ciutadania que vol votar. Senzillament, poder decidir el que li es propi, malgrat una situació dificil provocada per l'estat. Cal dir que volíem un referèndum pactat, però és l’estat qui el nega. El que farem l'1O és l’únic possible!


Quina cara més dura! Qui critica la manca d’algunes garanties, son els mateixos que ens les neguen totes. El que veuen amb bons ulls la persecució de càrrecs públics i ciutadans que exerceixen la llibertat d’expressió i/o reunió, blasmen per les sessions extraordinàries d’un Parlament que te la seva majoria de la mesa imputada per voler-les fer ordinàries. Impedeixen o veuen amb bons ulls les dificultats que es posen a l’exercici lliure de la ciutadania i hipòcritament diuen, al mateix temps, que no hi ha garanties.

Bona part dels que no volen que es voti, com el fiscal Maza, menyspreen la maduresa de la població catalana. Tant els que volen votar sí, com els que volen votar no. Ni abduïts, ni adoctrinats ...és molt més senzill som ciutadans lliures que ens neguem a acceptar que ens prohibeixin quelcom que forma part dels nostres drets, dels drets humans. Emparant-se en una interpretació partidista i restrictiva de la llei.

Viurem dia a dia, sabent que passaran moltes coses. Però actuarem amb coherència, amb la fortalesa de les nostres conviccions i de saber que una majoria ho vol. I, també amb la il·lusió de fer el que cal fer. Votarem! 

divendres, 15 de setembre del 2017

Quin ambient es respira al Congrés?


Cada dia que passa més tens és l’ambient que es respira al Congrés. La resposta de la vicepresidenta a Gabriel Rufian, en la sessió de control del govern, fou paradigma de prepotència i autoritarisme. En Rufi va fer una intervenció plena d’ironia que posà dels nervis a la caverna. Va despullar la inconsistència del argumentari popular que manipula el concepte de democràcia per amagar el seu neo-franquisme.


Mentiria si dic que tothom es així. Mal educats, prepotents, esquerps n’hi ha, però també els que s’acosten, amb cara de circumstàncies i t’interpel·len per a saber com ho veus. “El roze hace el cariño”,  es diu, penso que aquest també és un paper que hem anat fent. Depèn del caràcter de cadascun, a mi no se’m fa difícil, molt sovint he estat amb persones amb diferent ideologia i tarannàs i hem fet coses junts, no poques. Ara bé, quan els partits manen “a formar”, també has d’entendre que funcionin, malauradament, a toc de pito.

L’avantatge del grup parlamentari del que formo part és que té molts de registres, per formació i experiències personals molt diverses,  ha esdevingut  una senya d’identitat que el defineix. I, cal dir-ho, per una bona amistat que s’ha anat consolidant al llarg d’aquets mesos. Moltes hores junts, moltes anècdotes, i molt, molt sentit de l’humor. Tot junt, la millor vacuna per superar tensions, no poques, i la hostilitat ambiental habitual , ara corregida i augmentada.

Cohesió, fermesa i il·lusió. Aquest punts son presents en un moment que ens ha tocat viure apassionant. Aquest es la nostra fortalesa i cap ambient extern hostil, ens farà perdre el camí.

dimarts, 12 de setembre del 2017

A redós de la Diada


En el tram del gironès, on era ahir, a la manifestació  de la Diada, m’he sentit feliç. Acompanyat de la meva família, amb l’enyorança del pare i la mare que ja no hi son, m’he sentit acollit per gent que em coneixia –jo, a alguns si; a altres, no- i compartien amb mi un mateix anhel. La del 1977 a Barcelona me la vaig perdre, perquè em demanaren llegir el manifest del 1er onze de setembre, després de la llarga dictadura, a Llagostera. Amb 23 anys fou un gran honor, sempre els hi estaré agraït als organitzadors. També em vaig sentir feliç com ahir.


“Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures i qui ha sentit la llibertat te més forces per viure”, deia en Raimon. Després de la Diada del 1977, arribà la Generalitat republicana. Ara, penso, ens arribarà la República sencera. Els grans moments de canvi tenen això, la gent esdevé protagonista i no es conforma amb menys que acomplir els seus anhels.

També el 1977 molta gent es quedà a casa. Però mai tanta havia sortit al carrer. Ahir, també. L’adversari no es menys perillós que el reformisme franquista, ni menys contradictori. També teníem cagadubtes entre les forces democràtiques. Gelosia i desconfiança no son pas noves en política. Però hi havia i, avui, hi ha gent. Molta gent. Penso que avui més preparada.

No penso fer dels que dubten els meus adversaris. Els vull al meu costat. Al nostre costat. No per això em callaré les contradiccions, però sempre amb la ma estesa. Fins al darrer moment. Crec que la força de la raó està al nostre costat. Si la força de l’estat s’imposa, solament ho farà momentàniament i en sortirem reforçats. Ho tenim a tocar. Guanyarem!

dissabte, 9 de setembre del 2017

La lluita continua. Hi serem tots?


La meva decepció pel comportament de persones amb les que he treballat, al seu costat, no em portaran a oblidar qui és l’enemic principal. Els aplaudiments a un determinat discurs que trobo desafortunat, no em fan oblidar que el principal adversari son els que l’aplaudeixen i no l’orador. La desafecció de persones que desitjaria que fossin al costat de la majoria que vol votar, no em fa perdre l’esperança que el dia 1d’O, combatuts els que volem votar per un estat demòfob, que usarà tot i més perquè no ho fem, en el moment de la veritat, molts dels que dubten siguin al nostre costat!


Al llarg de la meva vida política les pitjors batalles les he patit entre companys. Matisos esdevenien línies infranquejables i l’ús i l'abús dels instrument de partit fets per agermanar esdevenien instruments fratricides. Al cap d’un temps ens tornàvem a trobar en una coalició –menys, es veritat-, sempre em deixava perplex que ho fèiem sense autocrítica i per tant l’aliança era dèbil i sovint solament instrumental. L’hegemonia de la dreta tants anys a Catalunya ens faria , al meu parer, en bona part responsables d’aquesta per acció i/o omissió.

Aquesta mania per a veure la palla en l’ull de l’adversari fraternal, que no enemic, contamina avui també la necessària unitat d’acció per votar, per decidir, per autodeterminar-nos. La massa crítica per mobilitzar-nos i guanyar hi és. Els instruments polítics i parlamentaris també i han funcionat. Però per formalismes o protagonismes una part de l’esquerra pot no ser-hi. El temps -ja no en resta gaire- ens ho dirà.

Sense aquests amics, companys de tantes batalles, es podrà fer el referèndum i guanyar? crec que sí. Però el dia després serà molt difícil d’explicar pels que s’hagin abstingut - barrejats amb els seus enemics de sempre-  i encara més de construir una nova hegemonia per a construir la República on tinguin un  paper rellevant. No seran mai els meus enemics, no ho sento així, però enyoraré molt que no siguin els meus companys. Però la vida i la lluita continuen, el dilluns 11 de setembre, serem més que mai, molts i molts més dels que volen i diran.

dimecres, 6 de setembre del 2017

Era en un lloc, pensant en un altre lloc.


“No he pasado nunca más vergüenza política “- ha dit Soraya Saénz de Santamaría - referint-se al debat al Parlament de la Llei de Referèndum. La mateixa, que no ha tingut gaire vergonya- sembla per les seves paraules- de la corrupció que senyoreja el seu partit, el PP, el més corrupte d’Europa. La ruptura amb l’envellit i corrupte sistema del 78 deixa clar qui és qui en la política espanyola i catalana.


No està sent una dia fàcil, a Madrid estant. Reconec que tinc el cap al parc de la ciutadella i sovint els ulls se'n van a cercar els missatges que m’informen del que va succeint. Però  si la millor manera d’educar és l’exemple, no me’n puc estar d’assumir les obligacions  que com electe he assumit amb la  ciutadania que m’ha donat confiança. Es cert, però que cal comptabilitzar la feina a Madrid i al territori, però a voltes un ha de ser a un lloc i tenir el cap a un altre.

La distància però també et permet veure un context més llunyà i os he de dir que avui ja son pocs a Madrid que no es creguin de que anem de veres. Estan inquiets, desubicats i la vena autoritària els surt a més d’un i  a més de dos. Em tocava mesa i portaveus d’interior, l’escenari més ultra on el PP i Ciudadanos envia els més hooligans. Avui però  les paraules tallaven uns silencis desconcertants. Si, he sortit d’una peça, ja és molt.

Torno en el darrer tren, després d’atendre visites que no podia posposar, un ambient molt més amable, amb problemes que la política hauria de poder solucionar. Històries dures que necessiten d’interlocutor i d’instrument que permetin canalitzar solucions. Quan somnio amb una república, penso en un sistema que aprengui dels errors que he observat i patit com electe, transparent i eficaç, pensat per a la societat d’avui, preparada , molt més preparada, que el 1978. 

dissabte, 2 de setembre del 2017

Passat i present!

He posat damunt la taula el carnet de l’Assemblea de Catalunya que encara conservo. M’inspira per afrontar la setmana vinent i el mes que hem encetat. Quan un ha viscut més del que viurà, va bé mirar enrere i veure si has mantingut el rumb. Rellegir el punt tercer és esclaridor, perquè explica que venim de lluny i sempre hem volgut anar més lluny encara. Coherència amb el nostre passat, fortalesa davant de les dificultats presents i il·lusió, molta il·lusió, en el futur!


Hem viscut l’autonomia aconseguida en la transició, no poques vegades el Parlament Ple ha solemnitzat que som una nació i que tenim el dret a l’autodeterminació. Però, encara molts més cops, els governants d’aquell estat al que li varem arrencar l’autonomia ens l’ha desnaturalitzat, tot retallant lleis del parlament i decisions del govern. Esgotada aquesta via, sense cap proposta solvent i factible des de l’estat, recuperem el camí que manifestarem el 1971 en plena negra nit del franquisme, l’autodeterminació.

Si no vàrem tenir por de la dictadura, o, amb més certesa, malgrat la por, actuarem, ara no ho deixarem de fer. Els seus fills i nets, no podran amb els nostres. No ens volen convèncer, ens volen vèncer, perquè per a convèncer cal una causa justa i no la tenen. Malgrat la por, malgrat la sang, malgrat el caminar del cranc...dèiem de la dictadura. Lamento els que cerquen excuses per a no mullar-se. Encara estan a temps.

Sense sectarisme, amb raons i ma estesa, arribarem a l’1 d’octubre. Govern i Parlament hauran fet la seva feina i complert les seves promeses, aleshores, un cop més, serà el temps de la ciutadania. Omplir les urnes, votar en consciència, donant la ma a qui no te la teva opció, però conviu en el mateix país, perquè conviurem plegats en la nova república, si la majoria ho vol.

dimarts, 29 d’agost del 2017

Corrupció? No. El problema és Catalunya!


Dimecres, en el Ple del Congrés, tornaré a escoltar del President Rajoy les mateixes vaguetats, tot fugint d'estudi, a les que ens te acostumats quan parla de corrupció...i de tants altres temes. És un mestre en moure’s per l’abocador en que s’ha convertit el règim del 78. Amb les complicitats del poder econòmic i del poder mediàtic, que tranquil viuria si no fos per aquests pesats dels catalans!


El format triat per la mesa del Congrés l’afavoreix! Recordo les corredisses per a veure qui seria el president o presidenta del Congrés, els egos que es manipularen en un sentit o altre, per favor!...recordo però les paraules que em va dir Joan tardà en aquell moment: el més important és la majoria de la mesa. Es a dir que PP i Ciudadanos, que son minoria en el Ple no siguin majoria en la taula. Com malauradament va succeir.

Això explica la rigidesa en els debats que no els afavoreixen, el que estiguin aparcades proposicions de llei que no sabem quan es tramitaran i un llarg etcètera. Aquesta paradoxa que bloqueja bona part de la feina del legislatiu espanyol no es una casualitat. Ja he insistit més d’un cop que el predomini de l’executiu sobre els altres poders és una vella herència del parlamentarisme conservador espanyol, agreujada pel llarg franquisme.

Atrinxerats en les institucions espanyoles, el PP-Ciudadanos, amb l’hostatge benèvol de Pedro Sánchez, passarà ràpid la pàgina de la corrupció i mourà de nou totes les seves bateries contra el Parlament i el Govern de Catalunya. Ens esperen unes jornades molt dures, però qui s’ha cregut mai que desempallegar-se d’un règim corrupte fos fàcil. Tot esperant amb els braços obert als demòcrates que encara dubten, no defallirem en les responsabilitats que els ciutadans en han mandatat.

dijous, 24 d’agost del 2017

De l’horror a l’esperança. No oblidem!


No crec ens conspiracions però si en les reiteracions. Les de les polítiques sectàries, dels que creuen que solament Espanya  -com diuen ells, l’estat espanyol com diem nosaltres-  és un únic espai de sobirania i conseqüentment la jerarquia del centre a la perifèria és el model natural de gobernança. Les hem patit, aquestes reiteracions sectàries i destructives, en sanitat i educació, en infraestructures i en serveis socials...també les patim en seguretat, o millor dit, en inseguretat.


Per a ells, la sorpresa de l’actuació dels mossos no ha estat que se’n hagin sortit bé, que també, ha estat la seva sobirania és a dir la seva centralitat perifèrica que ha relegat en un paper secundari a les forces policials de l’estat. I això cou, valga’m Déu com cou! Les traves perilloses a la seva coordinació internacional ha fet més indigne la vella política espanyola supremacista de que el que fa l’estat ningú més es capaç de fer-ho. I encara dol més si es fa molt més que bé.

Els hi ha durat poques hores el dol a les víctimes que havia de posposar les picabaralles. Ajudats, com no per la “Brunete mediàtica” i per les seves sucursals a Catalunya, han obert foc contra els mossos, contra la Generalitat i contra l’Ajuntament de Barcelona. Si han de fer canallades, sempre pel broc gros! És igual que es desmenteixin les seva rucades, que les tornen a explicar com si no passes res. No es tracta d’informar, es tracta de destruir a qui es veu com l’adversari.

I malgrat la por, malgrat la sang, malgrat el sectarisme, la gent ha sortit i sortirà al carrer per a recordar les víctimes i per homenatjar als servidors públics, aquells que han estat als costat en els pitjors moments. La sinceritat guanyant a la hipocresia! A Barcelona, a Cambrils, però també a Ripoll, volem una societat segura i un estat amb el que puguis confiar.

diumenge, 20 d’agost del 2017

La policia catalana (Jaume Curbet, in memoriam)


Colpits pels atemptats a Barcelona i Cambrils, les emocions donen pas a la reflexió. Reacció solidaria de la ciutadania i competència policial han estat dos elements claus que expliquen aquest sentiment de pesar, però també d’orgull, que es respira entre la ciutadania. Els aplaudiment espontanis, les felicitacions als mossos i a la guardià urbana -la policia de Catalunya-  ha estat més que un símptoma, és el resultat d’una solida confluència. La memòria de Jaume Curbet -el millor estudiós català sobre policia- m’ha vingut al cap, tenyit del profund afecte que ens vàrem tenir.


En el seu primet llibre, publicat el 1987, que es titulava “la policia del Quebec: un model per a Catalunya? La resposta seva s’intuïa positiva quan afirmava que “la definició d’un nou model de seguretat pública per a Catalunya no pot refiar-se de la simple intuïció, ni de bon tros de la improvisació. Del seu èxit depèn (m’atreviria a dir) en bona part, el destí del procés de reconstrucció nacional que ha emprés el nostre poble".

“No teníem referents” -deia Jaume Curbet- , els Mossos d’Esquadra eren un precedent estimable però no podia subministrar, per ell mateix, pautes de referència per a un model com el que Catalunya necessitava. “Utilitzem el concepte de “model policial” per definir l’orientació i objecte final de la nostra política policial (...). En aquest cas, el model actua com a horitzó  de sentit per a les nostres accions transformadores".

Avui, crec que estaria orgullós de la policia de Catalunya, de la que ell en fou un pioner, i possiblement ens diria el mateix que deia, en el seu moment, de la policia del Quebec: “Constitueix un model relativament jove i dotat d’una gran capacitat d’adaptació, que utilitza cada cop més la planificació tant pel que fa a l’administració dels seu serveis com a les operacions i que, com a principal resultat, ha aconseguit una satisfactòria relació amb la comunitat a la qual serveix.”