dissabte, 21 d’octubre de 2017

Espanyols a la força? No, de cap manera!


Ja arriba l’article 155 i, com si fos una mena d’elixir que ho curés tot, el Borbó amb el seu govern, creu que aconseguirà que els catalans abduïts ens recuperem i esdevinguem fidels súbdits de sa majestat! Bé, partidaris de la vella escola, “la lletra amb sang entra”, usant el mecanismes de la repressió adients, aïllaran “les pomes podrides de la resta”. “Realisme màgic” que emmascara la vella política de l’estat amb Catalunya, estat d’excepció, repressió i por com a recepta. Doncs no! No abaixarem el cap, ni assumirem el virregnat justificat per una minoria electoral. Ens defensarem amb tots els mitjans pacífics, en tots els fronts polítics i socials... i amb perseverança i unitat guanyarem!


Els carrers sempre seran nostres i els omplirem per a defensar les nostres institucions. No els hi posarem pas fàcil. Ampliarem l’espai independentista amb tots aquells demòcrates que no es resignen a baixar el cap. Cauen totes les caretes i l’ambigüitat, camuflada d’equidistància, desapareix. O retorn a la democràcia, a la sobirania del poble de Catalunya, o acceptar la tutela d’un monarca i un govern que comptant tots els seus aliats son minoria electoral i parlamentària a Catalunya.

No ens deixarem trepitjar, ni caurem en la desmoralització que provoquen els que consideren que no anem prou ràpid o els que diuen que hi anem massa. A uns i altres unitat! o doneu un pas al costat i deixeu de molestar. La lluita tot just comença i el que tingui més força en les seves conviccions, més perseverança en les seves actuacions i la ma més oberta per ampliar les seves rengles, guanyarà.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

No toqueu l’escola catalana!

Quan l’impresentable del diputat Cantó, ara a Ciudadanos, vomita tota mena d’insults i falsedats contra l’escola catalana, davant la sornegueria còmplice del ministre d’educació; quan l’inefable Albiol, parlamentari i senador del PP, vol escombrar mestres i professors, acusats d’adoctrinar els nens i nenes catalans; quan el ministre d’exteriors Dastis menteix descaradament tot dient que a Catalunya no s’ensenya el castellà; quant tot això passa, en un moment on el Govern de l’estat espanyol amenaça a la Generalitat amb l’article 155, no es tracta d’una conjunció astral d’ignorants i incendiaris, forma part de la campanya per a criminalitzar-nos, per a justificar la injustificable intervenció de les nostres institucions.


No parlen d’educació, el que fan és, mentint -i ho saben- , fomentar l’odi. Ni el ministre Wert, ara en el seu exili daurat a Paris, es va atrevir a tant. Ara, ja no cal conservar ni tant sols les formes, ara el que cal es entrar fins a la cuina de les institucions catalanes, fins al moll de l’os dels seus serveis públics més preuats per a fer “neteja”. De “hemos destruido la sanidad catalana” a “vamos a limpiar la educación de separatistes i otra gente de mal vivir!. Una mena de noves depuracions 2.O, com les que van fer els seus avis franquistes a Catalunya.

Es cert, encara estan en la fase d’amenaça, no han passat als fets, al menys en quan a l’educació, però esmolen els ganivets. La reacció no es pot fer esperar, no dubto que així serà. Aquest dies les xarxes bullen d’activitat i tota la comunitat educativa es prepara. Com sempre, a la catalana, massiva i pacíficament, amb arguments i conviccions. En el meu cas el dimarts a la tarda des de la tribuna del Congrés així ho denunciaré. 

divendres, 6 d’octubre de 2017

Confiança amb els que ens han ajudat a arribar fins ací!

Vivim els catalans uns dies complicats, una barreja d’eufòria i preocupació. Orgullosos de la resposta de l’1 i el 3 d’octubre, veiem amb preocupació l’agressivitat de l’estat representat pels seus màxims mandataris. No es creien que ho faríem i no suporten que els, per a ells, “quatre arreplegats aficionats” hagin burlat les forces de seguretat estatals que han emprat enormes recursos per a impedir la constitució de les meses amb urnes i paperetes. I es fan creus de la resposta massiva del 3-O, on, superant la por, omplirem els carrers de ciutats i viles de Catalunya


Quan més dies passen, pots tenir més informació del que va succeir en el comandament de Madrid i els seus operatius a Catalunya. Més enllà de qui sigui certa la baralla posterior entre CNI i ministeri de l’interior, és clar que fallaren les recerques i que la promesa de que no hi haurien urnes ni paperetes ha estat un gran fracàs al desmentir-ho la crua realitat de l’1-O.

La decisió d’emprar la força en un centenar de col·legis electorals fou més un símptoma d’impotència que un acte de força. Els resultats de més de 800 ferits, però, exemplificaren la brutalitat dels mitjans i la falta de relat polític. Malgrat la censura informativa a Espanya, el mon en fou testimoni.

L’èxit esclatant de l’aturada i les manifestacions multitudinàries, fou una expressió contra la violència i l’autoritarisme, però també a favor d'implementar els resultats de l’1-O. “Hem votat”, es un crit d’alegria i fermesa, però també d’exigència política. Mai he vist tant ferma entre la gent la confiança amb el govern i la majoria parlamentària que ens ha portat fins ací. També la voluntat integradora amb els que han dubtat però han estat al nostre costat en els moment difícils.

Per tot això, malgrat els moments d’intranquil·litat, de legítima por davant la brutalitat no reconeguda de l’estat. Confiem que qui ha llegit la voluntat de la gent, govern i majoria parlamentària, ampliada millor, ens porti a una nova etapa basada en la sobirania manifestada l’1-O. No ens han donat motius per a no confiar!

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Una tristesa absoluta, una ràbia infinita!


Les xarxes et permeten veure i viure el que succeeix simultàniament en llocs diferents i distants. Ahir al costat de la meva família i dels meus veïns i veïnes de Sant Daniel, veiem el que passava en d'altres barris de la nostra ciutat, del nostre país i patíem al seu costat. Defensàrem la nostra urna, vàrem votar i vàrem esdevenir amfitrions d’altres conciutadans que tenien les seves taules tancades per la violència de les policies espanyoles. No ho oblidarem i serem fidels al mandat popular.


Tanta violència per a fer callar la veu de la gent. Em recordava les jornades de l’Assemblea de Catalunya del 1976, on en una d’elles la policia espanyola em va estabornir i em vaig despertar a l’hospital. Aquelles imatges les tenia arxivades, en blanc i negre, en la meva memòria. A Girona i arreu de Catalunya es van tornar a produir, ara i avui, escenes de violència terrible, que honoren a les víctimes i envileixen als botxins. No oblidarem mai l’1-O!

Ràbia i orgull! Tristesa i esperança. El que va passar ahir, els 840 ferits i contusionats, les escenes de violència, no fan empal·lidir la fermesa, la confiança, la capacitat d’organització d’un poble que s’ha guanyat el dret a ser el que decideixi ser. L’estat ha actuat com un estranger que no veu en els catalans els seus conciutadans, vol súbdits. Gent del si, del no i del vot en blanc; dels que havien decidit ja fa temps votar, dels que ho decidiren a ultima hora; tots ells foren atonyinats pels que ens veien com enemics a abatre, tots. "A por ellos", deien!

Ara, l’únic diàleg es el que es dona d’igual a igual. L’única mediació és la internacional. Farem el que hem de fer. No ens fan por. Mantindrem la no violència i la ma estesa, però no ens enganyaren amb promeses sense contingut. El nostre govern proposa i el nostre Parlament disposa. Al seu servei!

divendres, 29 de setembre de 2017

La democràcia és imbatible!


Arribo a casa amarat de la solidaritat republicana, d'aquells que em diuen la vostra victòria, la vostra república, serà un far per a nosaltres! Aquesta solidaritat esborra el record dels insults ultres que també hem sentit aquests dies. La causa de la llibertat és la de la humanitat, les lluites per aconseguir-la son locals i històricament determinades. Tinc a la retina la foto dels diputats i diputades catalanes de En Comú, ERC i PDCAT, davant dels lleons del Congrés, amb la paraula DEMOCRÀCIA! No ens pararan.


Arribo de Madrid després de que els nostres vots fossin imprescindibles per a rebutjar l’intent del PP de carregar-se la iniciativa legislativa per una renda mínima promoguda pels sindicats CC.OO i UGT. Claus per a crear una comissió d’investigació, llargament esperada per les víctimes. També per un vot de diferència vàrem rebutjar definitivament les revalides d’ESO i Batxillerat d’una LOMCE amb efectes negatius que encara cuegen.

Solidaritat amb solidaritat es paga. Exemples també els trobem a Catalunya mateix, amb els estibadors, tant criticats per alguns en la seva lluita, els mateixos que ara piquen de mans. Nosaltres sempre hem estat al seu costat. Així ens ho han recordat, de la millor manera, actuant amb generositat i sense por.

Per tot això arribem forts, molt forts a poques hores de l’1-O. Sempre hem dit i ho repetim que ens hauria agradat un referèndum acordat, amb totes les garanties, amb la participació de tothom. Però la covardia i la por del govern espanyol ha preferit fer la seva campanya retallant garanties, boicotejant i manipulant les lleis i la justícia. Han volgut convertir una activitat democràtica, votar, en delicte, i als ciutadans en delinqüents. No els ha sortit bé, han perdut. Diumenge ho confirmarem, tothom a votar!

dimarts, 26 de setembre de 2017

Aprofitant totes les escletxes


De nou a Madrid amb el pensament en Catalunya. Cal assegurar tots els canals d’informació i aprofitar-los. Cal també ser presents en les votacions que poden ser decisives donat llum verda o tancant amb els nostres vots aquelles propostes favorables o contraries a la nostra gent. A cada pal a la roda una solució. Confiança amb el govern i amb la gent que ha donat el pas irreversible de ser subjecte polític.


S’obren escletxes a nivell internacional i, a l’estat espanyol, no son pas pocs els que reaccionen contra l’estat d’excepció a Catalunya. Es cert, la catalanofòbia ha fet molt de mal, els mitjans espanyols continuen amb la seva campanya i solament sortim de tant en tant en un marc d’informacions contràries que tenen més de propaganda que de periodisme.

Però continuem, malgrat la por, malgrat les amenaces i ens anem aproximant a l’1-O. Aquests dies a Girona m’han parat un munt de gent, preocupats per la meva persona – com vas per Madrid? ves en compte!- la resposta és que fem el que els electors ens han encomanat –ser una veu forta i clara del que vol i desitja la majoria dels catalans, poder votar- i això os asseguro que ho fem, malgrat ells crits de molts i els silencis dels que haurien d’estar al nostre costat.

També trobem complicitats, cada cop més, però aquets xoquen amb l’estructura dels sistema del 78, que ofega i minoritza als discrepants. L’esperança de molt està en nosaltres. La nostra força és haver perdut la por i que poc a poc al llarg de molta anys el poder de l’estat, abassegador ací, a Madrid, s’ha anat difuminant a casa nostra. Tribunals i policies son el seu darrer fortí.  Hem de convertir en llei, en estat, el que és normal en la vida quotidiana. Votarem!

divendres, 22 de setembre de 2017

Uns dies que ens commouen.


Un escriptor deia que hi han dies en els que canvia tot, allò que es va acumulant en anys catalitza en unes hores. Ho havia llegit, aquest dies ho estem vivint. Ho vàrem viure milions de ciutadans. Detencions de responsables i tècnics del govern de la Generalitat i seus públiques regirades. Encara ara, quan escric aquestes ratlles, en resten sense llibertat! I la gent al carrer, democràtica i pacíficament al carrer. Tossudament alçats.


Un comportament polític, el del PP -al que ens te acostumats- vulnerant la llei, mentre s’omple la boca de dret i d’estat. L’aplicació de l’article 155, el de la suspensió de l’autonomia, aplicat a pessigades i en “diferido”. Vulnerant el control de les cambres a les que tant diu respectar. El partit més corrupte d'Europa, el que mes a vulnerat la llei, donant lliçons i actuant de la única manera que sap, repressivament. I com no, amb l'aplaudiment de Ciudadanos...

Però, no hi contaven amb la resposta de la gent. Fou i és espectacular! Des del primer minut fins altes hores de la matinada. Massivament i pacíficament, no caient en les provocacions...una lliçó més. Que valoro més? La implicació de molta gent que dubtava de mobilitzar-se, de votar sí o no...i que, conseqüentment amb la seva trajectòria personal, s’expressa de forma clara davant d’uns fets que depassen el seu si o no a la independència. Resten quatre repatanis, cada cop menys...

“10 dies que commogueren el mon” va escriure John Reed. Resten menys dies per a una revolta democràtica, sense violència, sense armes, amb la papereta a la ma i el coratge democràtic al cor. Tothom està cridat i tothom es ben rebut, pensi com pensi, amb el comú denominador que les decisions les ha de prendre el poble!

dimarts, 19 de setembre de 2017

Compte enrere. La democràcia és imbatible!


L’estat cada dia que passa perd i nosaltres guanyem. Perden credibilitat, conculquen lleis fonamentals, usen forces de seguretat que haurien de fer altres missions en alerta 4 de terrorisme, desprestigien la fiscalia, promouen decisions arbitràries de jutges ultres...les seves accions els desacrediten, quan qui tenen davant és la ciutadania que vol votar. Senzillament, poder decidir el que li es propi, malgrat una situació dificil provocada per l'estat. Cal dir que volíem un referèndum pactat, però és l’estat qui el nega. El que farem l'1O és l’únic possible!


Quina cara més dura! Qui critica la manca d’algunes garanties, son els mateixos que ens les neguen totes. El que veuen amb bons ulls la persecució de càrrecs públics i ciutadans que exerceixen la llibertat d’expressió i/o reunió, blasmen per les sessions extraordinàries d’un Parlament que te la seva majoria de la mesa imputada per voler-les fer ordinàries. Impedeixen o veuen amb bons ulls les dificultats que es posen a l’exercici lliure de la ciutadania i hipòcritament diuen, al mateix temps, que no hi ha garanties.

Bona part dels que no volen que es voti, com el fiscal Maza, menyspreen la maduresa de la població catalana. Tant els que volen votar sí, com els que volen votar no. Ni abduïts, ni adoctrinats ...és molt més senzill som ciutadans lliures que ens neguem a acceptar que ens prohibeixin quelcom que forma part dels nostres drets, dels drets humans. Emparant-se en una interpretació partidista i restrictiva de la llei.

Viurem dia a dia, sabent que passaran moltes coses. Però actuarem amb coherència, amb la fortalesa de les nostres conviccions i de saber que una majoria ho vol. I, també amb la il·lusió de fer el que cal fer. Votarem! 

divendres, 15 de setembre de 2017

Quin ambient es respira al Congrés?


Cada dia que passa més tens és l’ambient que es respira al Congrés. La resposta de la vicepresidenta a Gabriel Rufian, en la sessió de control del govern, fou paradigma de prepotència i autoritarisme. En Rufi va fer una intervenció plena d’ironia que posà dels nervis a la caverna. Va despullar la inconsistència del argumentari popular que manipula el concepte de democràcia per amagar el seu neo-franquisme.


Mentiria si dic que tothom es així. Mal educats, prepotents, esquerps n’hi ha, però també els que s’acosten, amb cara de circumstàncies i t’interpel·len per a saber com ho veus. “El roze hace el cariño”,  es diu, penso que aquest també és un paper que hem anat fent. Depèn del caràcter de cadascun, a mi no se’m fa difícil, molt sovint he estat amb persones amb diferent ideologia i tarannàs i hem fet coses junts, no poques. Ara bé, quan els partits manen “a formar”, també has d’entendre que funcionin, malauradament, a toc de pito.

L’avantatge del grup parlamentari del que formo part és que té molts de registres, per formació i experiències personals molt diverses,  ha esdevingut  una senya d’identitat que el defineix. I, cal dir-ho, per una bona amistat que s’ha anat consolidant al llarg d’aquets mesos. Moltes hores junts, moltes anècdotes, i molt, molt sentit de l’humor. Tot junt, la millor vacuna per superar tensions, no poques, i la hostilitat ambiental habitual , ara corregida i augmentada.

Cohesió, fermesa i il·lusió. Aquest punts son presents en un moment que ens ha tocat viure apassionant. Aquest es la nostra fortalesa i cap ambient extern hostil, ens farà perdre el camí.

dimarts, 12 de setembre de 2017

A redós de la Diada


En el tram del gironès, on era ahir, a la manifestació  de la Diada, m’he sentit feliç. Acompanyat de la meva família, amb l’enyorança del pare i la mare que ja no hi son, m’he sentit acollit per gent que em coneixia –jo, a alguns si; a altres, no- i compartien amb mi un mateix anhel. La del 1977 a Barcelona me la vaig perdre, perquè em demanaren llegir el manifest del 1er onze de setembre, després de la llarga dictadura, a Llagostera. Amb 23 anys fou un gran honor, sempre els hi estaré agraït als organitzadors. També em vaig sentir feliç com ahir.


“Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures i qui ha sentit la llibertat te més forces per viure”, deia en Raimon. Després de la Diada del 1977, arribà la Generalitat republicana. Ara, penso, ens arribarà la República sencera. Els grans moments de canvi tenen això, la gent esdevé protagonista i no es conforma amb menys que acomplir els seus anhels.

També el 1977 molta gent es quedà a casa. Però mai tanta havia sortit al carrer. Ahir, també. L’adversari no es menys perillós que el reformisme franquista, ni menys contradictori. També teníem cagadubtes entre les forces democràtiques. Gelosia i desconfiança no son pas noves en política. Però hi havia i, avui, hi ha gent. Molta gent. Penso que avui més preparada.

No penso fer dels que dubten els meus adversaris. Els vull al meu costat. Al nostre costat. No per això em callaré les contradiccions, però sempre amb la ma estesa. Fins al darrer moment. Crec que la força de la raó està al nostre costat. Si la força de l’estat s’imposa, solament ho farà momentàniament i en sortirem reforçats. Ho tenim a tocar. Guanyarem!

dissabte, 9 de setembre de 2017

La lluita continua. Hi serem tots?


La meva decepció pel comportament de persones amb les que he treballat, al seu costat, no em portaran a oblidar qui és l’enemic principal. Els aplaudiments a un determinat discurs que trobo desafortunat, no em fan oblidar que el principal adversari son els que l’aplaudeixen i no l’orador. La desafecció de persones que desitjaria que fossin al costat de la majoria que vol votar, no em fa perdre l’esperança que el dia 1d’O, combatuts els que volem votar per un estat demòfob, que usarà tot i més perquè no ho fem, en el moment de la veritat, molts dels que dubten siguin al nostre costat!


Al llarg de la meva vida política les pitjors batalles les he patit entre companys. Matisos esdevenien línies infranquejables i l’ús i l'abús dels instrument de partit fets per agermanar esdevenien instruments fratricides. Al cap d’un temps ens tornàvem a trobar en una coalició –menys, es veritat-, sempre em deixava perplex que ho fèiem sense autocrítica i per tant l’aliança era dèbil i sovint solament instrumental. L’hegemonia de la dreta tants anys a Catalunya ens faria , al meu parer, en bona part responsables d’aquesta per acció i/o omissió.

Aquesta mania per a veure la palla en l’ull de l’adversari fraternal, que no enemic, contamina avui també la necessària unitat d’acció per votar, per decidir, per autodeterminar-nos. La massa crítica per mobilitzar-nos i guanyar hi és. Els instruments polítics i parlamentaris també i han funcionat. Però per formalismes o protagonismes una part de l’esquerra pot no ser-hi. El temps -ja no en resta gaire- ens ho dirà.

Sense aquests amics, companys de tantes batalles, es podrà fer el referèndum i guanyar? crec que sí. Però el dia després serà molt difícil d’explicar pels que s’hagin abstingut - barrejats amb els seus enemics de sempre-  i encara més de construir una nova hegemonia per a construir la República on tinguin un  paper rellevant. No seran mai els meus enemics, no ho sento així, però enyoraré molt que no siguin els meus companys. Però la vida i la lluita continuen, el dilluns 11 de setembre, serem més que mai, molts i molts més dels que volen i diran.

dimecres, 6 de setembre de 2017

Era en un lloc, pensant en un altre lloc.


“No he pasado nunca más vergüenza política “- ha dit Soraya Saénz de Santamaría - referint-se al debat al Parlament de la Llei de Referèndum. La mateixa, que no ha tingut gaire vergonya- sembla per les seves paraules- de la corrupció que senyoreja el seu partit, el PP, el més corrupte d’Europa. La ruptura amb l’envellit i corrupte sistema del 78 deixa clar qui és qui en la política espanyola i catalana.


No està sent una dia fàcil, a Madrid estant. Reconec que tinc el cap al parc de la ciutadella i sovint els ulls se'n van a cercar els missatges que m’informen del que va succeint. Però  si la millor manera d’educar és l’exemple, no me’n puc estar d’assumir les obligacions  que com electe he assumit amb la  ciutadania que m’ha donat confiança. Es cert, però que cal comptabilitzar la feina a Madrid i al territori, però a voltes un ha de ser a un lloc i tenir el cap a un altre.

La distància però també et permet veure un context més llunyà i os he de dir que avui ja son pocs a Madrid que no es creguin de que anem de veres. Estan inquiets, desubicats i la vena autoritària els surt a més d’un i  a més de dos. Em tocava mesa i portaveus d’interior, l’escenari més ultra on el PP i Ciudadanos envia els més hooligans. Avui però  les paraules tallaven uns silencis desconcertants. Si, he sortit d’una peça, ja és molt.

Torno en el darrer tren, després d’atendre visites que no podia posposar, un ambient molt més amable, amb problemes que la política hauria de poder solucionar. Històries dures que necessiten d’interlocutor i d’instrument que permetin canalitzar solucions. Quan somnio amb una república, penso en un sistema que aprengui dels errors que he observat i patit com electe, transparent i eficaç, pensat per a la societat d’avui, preparada , molt més preparada, que el 1978. 

dissabte, 2 de setembre de 2017

Passat i present!

He posat damunt la taula el carnet de l’Assemblea de Catalunya que encara conservo. M’inspira per afrontar la setmana vinent i el mes que hem encetat. Quan un ha viscut més del que viurà, va bé mirar enrere i veure si has mantingut el rumb. Rellegir el punt tercer és esclaridor, perquè explica que venim de lluny i sempre hem volgut anar més lluny encara. Coherència amb el nostre passat, fortalesa davant de les dificultats presents i il·lusió, molta il·lusió, en el futur!


Hem viscut l’autonomia aconseguida en la transició, no poques vegades el Parlament Ple ha solemnitzat que som una nació i que tenim el dret a l’autodeterminació. Però, encara molts més cops, els governants d’aquell estat al que li varem arrencar l’autonomia ens l’ha desnaturalitzat, tot retallant lleis del parlament i decisions del govern. Esgotada aquesta via, sense cap proposta solvent i factible des de l’estat, recuperem el camí que manifestarem el 1971 en plena negra nit del franquisme, l’autodeterminació.

Si no vàrem tenir por de la dictadura, o, amb més certesa, malgrat la por, actuarem, ara no ho deixarem de fer. Els seus fills i nets, no podran amb els nostres. No ens volen convèncer, ens volen vèncer, perquè per a convèncer cal una causa justa i no la tenen. Malgrat la por, malgrat la sang, malgrat el caminar del cranc...dèiem de la dictadura. Lamento els que cerquen excuses per a no mullar-se. Encara estan a temps.

Sense sectarisme, amb raons i ma estesa, arribarem a l’1 d’octubre. Govern i Parlament hauran fet la seva feina i complert les seves promeses, aleshores, un cop més, serà el temps de la ciutadania. Omplir les urnes, votar en consciència, donant la ma a qui no te la teva opció, però conviu en el mateix país, perquè conviurem plegats en la nova república, si la majoria ho vol.

dimarts, 29 d’agost de 2017

Corrupció? No. El problema és Catalunya!


Dimecres, en el Ple del Congrés, tornaré a escoltar del President Rajoy les mateixes vaguetats, tot fugint d'estudi, a les que ens te acostumats quan parla de corrupció...i de tants altres temes. És un mestre en moure’s per l’abocador en que s’ha convertit el règim del 78. Amb les complicitats del poder econòmic i del poder mediàtic, que tranquil viuria si no fos per aquests pesats dels catalans!


El format triat per la mesa del Congrés l’afavoreix! Recordo les corredisses per a veure qui seria el president o presidenta del Congrés, els egos que es manipularen en un sentit o altre, per favor!...recordo però les paraules que em va dir Joan tardà en aquell moment: el més important és la majoria de la mesa. Es a dir que PP i Ciudadanos, que son minoria en el Ple no siguin majoria en la taula. Com malauradament va succeir.

Això explica la rigidesa en els debats que no els afavoreixen, el que estiguin aparcades proposicions de llei que no sabem quan es tramitaran i un llarg etcètera. Aquesta paradoxa que bloqueja bona part de la feina del legislatiu espanyol no es una casualitat. Ja he insistit més d’un cop que el predomini de l’executiu sobre els altres poders és una vella herència del parlamentarisme conservador espanyol, agreujada pel llarg franquisme.

Atrinxerats en les institucions espanyoles, el PP-Ciudadanos, amb l’hostatge benèvol de Pedro Sánchez, passarà ràpid la pàgina de la corrupció i mourà de nou totes les seves bateries contra el Parlament i el Govern de Catalunya. Ens esperen unes jornades molt dures, però qui s’ha cregut mai que desempallegar-se d’un règim corrupte fos fàcil. Tot esperant amb els braços obert als demòcrates que encara dubten, no defallirem en les responsabilitats que els ciutadans en han mandatat.

dijous, 24 d’agost de 2017

De l’horror a l’esperança. No oblidem!


No crec ens conspiracions però si en les reiteracions. Les de les polítiques sectàries, dels que creuen que solament Espanya  -com diuen ells, l’estat espanyol com diem nosaltres-  és un únic espai de sobirania i conseqüentment la jerarquia del centre a la perifèria és el model natural de gobernança. Les hem patit, aquestes reiteracions sectàries i destructives, en sanitat i educació, en infraestructures i en serveis socials...també les patim en seguretat, o millor dit, en inseguretat.


Per a ells, la sorpresa de l’actuació dels mossos no ha estat que se’n hagin sortit bé, que també, ha estat la seva sobirania és a dir la seva centralitat perifèrica que ha relegat en un paper secundari a les forces policials de l’estat. I això cou, valga’m Déu com cou! Les traves perilloses a la seva coordinació internacional ha fet més indigne la vella política espanyola supremacista de que el que fa l’estat ningú més es capaç de fer-ho. I encara dol més si es fa molt més que bé.

Els hi ha durat poques hores el dol a les víctimes que havia de posposar les picabaralles. Ajudats, com no per la “Brunete mediàtica” i per les seves sucursals a Catalunya, han obert foc contra els mossos, contra la Generalitat i contra l’Ajuntament de Barcelona. Si han de fer canallades, sempre pel broc gros! És igual que es desmenteixin les seva rucades, que les tornen a explicar com si no passes res. No es tracta d’informar, es tracta de destruir a qui es veu com l’adversari.

I malgrat la por, malgrat la sang, malgrat el sectarisme, la gent ha sortit i sortirà al carrer per a recordar les víctimes i per homenatjar als servidors públics, aquells que han estat als costat en els pitjors moments. La sinceritat guanyant a la hipocresia! A Barcelona, a Cambrils, però també a Ripoll, volem una societat segura i un estat amb el que puguis confiar.

diumenge, 20 d’agost de 2017

La policia catalana (Jaume Curbet, in memoriam)


Colpits pels atemptats a Barcelona i Cambrils, les emocions donen pas a la reflexió. Reacció solidaria de la ciutadania i competència policial han estat dos elements claus que expliquen aquest sentiment de pesar, però també d’orgull, que es respira entre la ciutadania. Els aplaudiment espontanis, les felicitacions als mossos i a la guardià urbana -la policia de Catalunya-  ha estat més que un símptoma, és el resultat d’una solida confluència. La memòria de Jaume Curbet -el millor estudiós català sobre policia- m’ha vingut al cap, tenyit del profund afecte que ens vàrem tenir.


En el seu primet llibre, publicat el 1987, que es titulava “la policia del Quebec: un model per a Catalunya? La resposta seva s’intuïa positiva quan afirmava que “la definició d’un nou model de seguretat pública per a Catalunya no pot refiar-se de la simple intuïció, ni de bon tros de la improvisació. Del seu èxit depèn (m’atreviria a dir) en bona part, el destí del procés de reconstrucció nacional que ha emprés el nostre poble".

“No teníem referents” -deia Jaume Curbet- , els Mossos d’Esquadra eren un precedent estimable però no podia subministrar, per ell mateix, pautes de referència per a un model com el que Catalunya necessitava. “Utilitzem el concepte de “model policial” per definir l’orientació i objecte final de la nostra política policial (...). En aquest cas, el model actua com a horitzó  de sentit per a les nostres accions transformadores".

Avui, crec que estaria orgullós de la policia de Catalunya, de la que ell en fou un pioner, i possiblement ens diria el mateix que deia, en el seu moment, de la policia del Quebec: “Constitueix un model relativament jove i dotat d’una gran capacitat d’adaptació, que utilitza cada cop més la planificació tant pel que fa a l’administració dels seu serveis com a les operacions i que, com a principal resultat, ha aconseguit una satisfactòria relació amb la comunitat a la qual serveix.”


dijous, 17 d’agost de 2017

Segona quinzena d’agost!


Ens trobem en una estranya segona quinzena d’agost, preludi d’un setembre que se’ns farà molt llarg. Conseqüència d’un fet que políticament es fa cada dia més evident, la única proposta a Catalunya, ara per ara, s’anomena referèndum. Cap altre proposta que no giri en torn a ell. Per a defensar-lo i participar som molts, molts més dels que volen i diuen. L’11 de setembre serà de nou un clam. I els nervis, molts, d'aquells que no el volen, que es mouen entre l’agitació, la propaganda i els previsibles serveis del Tribunal Constitucional.


Qualsevol error que es comet des del independentisme, o dels que senzillament creuen en l’autodeterminació dels pobles, son i seran convenientment amplificats per part dels servidors de les clavegueres o pels que es mouen per la rancúnia i la ràbia de que els coses no son com voldrien. Aquells que creuen encara en la anomenada “mentida del procés” i no desitgen de cap manera que la realitat els desmenteixi.

Afortunadament al carrer hi ha serenitat. Molta més de la que es viu a les xarxes, a la premsa escrita o a les tertúlies televisives. La gent continua gaudint i patint en la seva quotidianitat. Moltes d’ells, conscients del moment polític que vivim, saben també que el que volem fer a Catalunya forma part d’un profund i arrelat sentiment democràtic, que exclou tota mena de violència. Per això estem tranquils.

Per molt que s’escarrassin en dramatitzar la situació, el problema el tenen els que no tenen propostes a oferir. La resignació no és de rebut a Catalunya. D’ací a l’1 d’octubre anirem amb el pas segur i amb la ma estesa. El dia després construirem un nou país amb tothom, malgrat els que s’escarrassen en impedir-ho.


dimecres, 9 d’agost de 2017

Els que volen fer el referèndum, els que el volen impedir...


A mesura que s’acosta l’1 d’octubre es fa més evident que el referèndum es farà. El símptoma més clar es la profusió de crides i manifestos per no anar a votar. Si fos cert el que molts han dit fins ara, que això del procés no anava en lloc... per que tanta crida i tanta mobilització per a punxar un globus que es creia desinflat? Més enllà de les cloaques de l’estat, del govern del PP, sembla que hi ha qui prefereix la confortabilitat de ser “sospitós habitual”, “anti-sistema homologat”, que donar la veu a la gent i implicar-se en funció de les seves conviccions en una ruptura democràtica.


No menystinc les  probables actuacions de l’estat per a impedir el vot dels catalans, seran moltes i variades i ja han començat! Però un govern català i una majoria parlamentària al seu costat dificulta enormement les seves accions. La reacció de la gent organitzada que de forma transversal ha impulsat el moviment des del 2010 encara les situa amb menys marge de maniobra.

Si no poden impedir-ho, l’únic camí es desacreditar-ho! Ja ho estan fent amb el tema de les garanties. Quan s’ha vist que el culpable és qui les vol donar i qui ho impedeix de totes, totes, no en te cap de responsabilitat? Quina possibilitat  de fer-ho amb totes les condicions es pot tenir quan un estat et nega la major, el dret a fer un referèndum? Quina altre via per a les generacions actuals hi ha si qui te amplia majoria a l’estat – a Catalunya, no- no en vol ni sentir parlar?

Entenc que qui no vol, ni hi creu, en el dret de l’autodeterminació de Catalunya, cerqui totes les vies - l’abstenció es la darrera trinxera- per a que quan es faci el referèndum es minimitzi el seu valor. No es de rebut, però, que qui crida a l’abstenció es digui autodeterminista. Pots dir que no vols la independència, que no hi creus, però això es concreta en un no en el moment de votar. Resten dies encara per a reflexionar i debatre, per a decidir qui ha de ser l’adversari, els que volen fer el referèndum o qui ho vol impedir? Res serà igual el dia després!

divendres, 28 de juliol de 2017

Diàleg, sempre, però ara és el moment de l’acció!


Mentre la guardia civil sense manament judicial interroga en una caserna a ciutadans i ciutadanes per la seva implicació en intentar un referèndum pactat amb el govern de l’estat, un nou esclat des de les clavegueres per a fer por. Paral·lelament va pujant el to de la discussió, entre els que no creuen que han d’implicar-se l’1 d’octubre  i la majoria dels sobiranisme que esgotats els mecanismes i amb la repressió al clatell el volen fer i el faran.


Els darrers deis he parlat amb gent que no vol participar, vells amics i amigues, amb les que he fet no pas poques coses junts i ni ells ni jo ens em penedim d’haver-les fet plegats. Però es cert que malgrat alguns elements d’esperança de trobar poc abans de l’1 un desllorigador, ni els he convençut ni m’han convençut. No els veure pas mai com enemics, però avui s’arrenglen més per omissió que per acció, cal dir-ho, amb aquells que sempre havien estat adversaris comuns.

Es cert que no son pocs els que, del mateix àmbit polític, estaran l’1O, ja ho han dit i son gent de paraula. Però altres, molts més dels que voldria, els pot més, com trobar el concepte...l’odi a CIU, malgrat aquesta coalició no existeix com a tal, fruit de profundes transformacions com les que mai veurem al PP. Però els retrets del passat i la crítica al govern actual els pot més.

Ni ha que, ben cert, mai han estat sobiranistes i creuen amb una Espanya millor, tot i que mai l’han pogut concretar i ni de lluny acostar-s’hi. Per a ells ser espanyol es substantiu i català adjectiu. Confonent sovint catalanisme i burgesia catalana. En altres circumstancies votarien no en un referèndum...ara el neguen, amb un cert avantatgisme, sense veure que si no es fa tot restarà igual o pitjor.

Mantindré sempre la porta oberta al diàleg, però amb la que cau ara i avui, dedicaré el temps al més important, a treballar per a que l’1 d’octubre sigui un èxit democràtic, una porta oberta a la llibertat. I com deia la cançó, Igual que ahir, de Pi de la Serra: “Malgrat la por. Malgrat la sang.  Malgrat el caminar del cranc”.

dimarts, 25 de juliol de 2017

Madrid: al carrer i a l’hemicicle.


Vaig estar ahir a Madrid a la concentració de les autoescoles catalanes –també s’hi sumaren d’altres llocs de l’estat- per a reivindicar que la DGT arbitri les solucions oportunes per a desbloquejar el conflicte que te paralitzats els exàmens de conduir. Els vaig acompanyar al registre del Congrés on entraren el document. Si te alguna cosa de gratificant la tasca de parlamentari es aquesta: facilitar que la ciutadania s’expressi i reclami allò que creu just. I també, contribuir a cercar les solucions, facilitant les negociacions entre els agents socials i els poders legislatiu i executiu.


Des del setembre passat, si miro enrere, estic raonablement satisfet de la feina. Hi he posat temps i dedicació, he cercat coneixements que no tenia, tot i que no ha estat fàcil adaptar-te a una feina, la del Congrés, que te una dinàmica diguem-li especial. He tingut la sort de treballar en un grup parlamentari amb un lideratge ferm però amb un alt grau d’autonomia, de confiança, que m’ha permès treballar sense la lenta burocràcia de grups més centralitzats.

Des del primer dia vaig comprometre’m a defensar les resolucions del govern i del Parlament. Com a grup ho hem fet i bé. Però també com a diputat he treballat per la meva circumscripció i pels ciutadans de Catalunya que tinguessin problemes per a cercar solucions. Avui ha estat un exemple, de moltes accions, algunes més anònimes, altres amb més rebombori. Moltes preguntes per escrit. Moltes intervencions a les comissions de les que soc portaveu -set comissions- , de fet més de dues-centes intervencions; en el Ple una trentena més; dues preguntes també en el Ple al ministre d’educació i una dotzena de Proposicions No de Llei de les que s’han aprovat cinc, molt diverses des del reforç econòmic als bancs d’aliments a la protecció del consumidor davant l’oli de palma.

Ser útils fins al darrer dia - quan el govern i el Parlament ho disposin- cercant la denuncia quan és necessària i els acords quan son beneficiosos i possibles. Els propers mesos seran clau per a moltes coses. Farem tot el possible per estar a l’alçada dels reptes que venen i de les persones que ens donen suport.

dijous, 20 de juliol de 2017

Defendrem ara i sempre el Parlament!


Un vell amic, Matías Vives, ha escrit: “com a diputat del PSUC al Parlament de Catalunya (1980-1988), sento vergonya en veure les imatges de fiscal i guàrdia civil a l’interior del Parlament. Ja hi varen estar massa temps. 41 anys per a ser precisos”. El meu estat d’ànim ha estat el mateix entre la indignació i la vergonya al veure la institució que representa la nostra sobirania menystinguda.


I com en Matías no em serveix que gent que aprecio, malgrat no pensar el mateix en moltes coses,  ho justifiquin amb “l’ombra de la corrupció de CDC”. Clar que contra la corrupció hi hem de ser-hi tots, però també contra l’autoritarisme. I el ple autogovern del poble de Catalunya, pel que hem lluitat tants i tants anys plegats, ha de ser també el respecte al Parlament que el representa.

Si es perd aquets fil conductor fem el joc als que no tenen cap respecte ni consideració al Parlament! Atemorir el nostre poder legislatiu, es una vesant del que d’ací a l’1 d’octubre les clavegueres de l’estat aniran regurgitant per a deslegitimar les nostres institucions. L’article 55.3 de l’actual Estatut diu que el Parlament és inviolable. Qualsevol actuació d’un altre poder de l’estat a de passar per la mesa del parlament.

El fiscal no ho sap? Clar que sí, però es tracta d’una altra cosa. Banalitzar les institucions és el primer pas per a doblegar-les. No ho aconseguiran. Contra els intents que seran cada cop més recurrents de demonitzar les nostres institucions hem de ser-hi tots! Bé, com diu en Matías, tots els qui fem de la llibertat la nostra bandera!

dimarts, 18 de juliol de 2017

18 de juliol: els seu hereus ens diuen colpistes!


En aquests mesos he observat que la cultura històrica de molt diputats es més aviat escassa, especialment entre la dreta hereva del 18 de juliol. No pocs em reconeixen que quan estudiaven no varen arribar a la guerra civil i si alguns de més joves hi arribaren ho han oblidat. De fet el coneixement que tenen de la història s’inspira en els dominicals de “la Razón, el Mundo i l’ABC”, no es casual i els hi serveix, sense despentinar-se, per a negar les responsabilitats del franquisme argüint que la culpa de tot fou de la república.


Passen els anys i la data d’avui resta en el record de poca gent a Espanya, la desmemoria ha fet estralls tenyint d’una capa protectora als descendents dels que es beneficiaren d’una victòria immerescuda en una guerra que no fou civil sinó provocada pel feixisme. La manipulació de la transició, on mai vàrem poder decidir si monarquia o república, ens ha portat a convertir la Constitució en quelcom fossilitzat interpretable solament pels descendents del vencedors.

I en l’ull de l’huracà Catalunya, la rebel abans i ara, la que en les primeres eleccions del 15J no va votar al partit dels franquistes reciclats en demòcrates de tota la vida. La del retorn de la Generalitat republicana abans de la Constitució. La que ara planta cara als sistema del 78. La de la majoria que vol referèndum i no es conforma que li neguin indefinidament. Els daus estan llançats.

El PP no mou fitxa,  Ciudadanos demana més ma dura i el PSOE diu que farà el que no ha fins ara per Catalunya, però quan ha fet, sempre s’ha posat al costat del PP. Ara bé, diuen, el problema veritable és que l’1 d’octubre no te prou garanties, no pas que el govern espanyol  les impedeixi. Ara no toca! Ara eleccions autonòmiques? Aquells com La Vanguardia que tant van fer contra el tripartit ara saltarien per un peu si es repetís? Els colpistes, es veu, son el govern i la majoria del parlament que li dona suport, i no pas els que el 18 de juliol de 1936 feren, de veritat, un cop d’estat!

divendres, 14 de juliol de 2017

Generalitat: canvis per a no alterar l’objectiu!


Nou govern, remodelat, amb un objectiu, complir el que s’ha promès al poble de Catalunya. Amb un neofranquisme cada dia més descarat exercit sense complexes pel govern de Rajoy, no valen dubtes ni tremolor de cames. Els electes i el govern han de donar exemple per que la confiança, malgrat les dificultats, es mantingui. Si no ho es ara, quan? Si no ho fem nosaltres, qui?


Sense novetat a Madrid! L’1 d’octubre plana en aquest final de període de sessions plenàries, es cert que les comissions d’investigació continuen treballant però el gruix de l’activitat tornarà al setembre. Les clavegueres de l’estat no pararan i ens en portarem més d’una sorpresa. La seva manca d’escrúpols s’amaga sota la coartada de la defensa de la Constitució, que per a ells es la garantia del statu quo.

La guerra de nervis  anirà in crescendo, a rebuf de les amenaces que es produeixen, primer com un degoteig i que aniran  progressivament augmentant el cabal. El seu anàlisi es que la debilitat està en els càrrecs electes i de govern, que escapçant –los debilitaran el moviment democràtic, promovent les dissensions i les culpes creuades que el situïn en un cul de sac. De llibre. S’han gastat molts diners i no pararan de fer-ho.

Diners i favors, en tots els àmbits de l’estat, aparell judicial inclòs, el missatge del reprovat ministre Català és que els més dòcils al govern son els qui poden tenir el millor futur. I no pocs entenen que primer és ell i el seu futur per damunt de tot i tots. Amb el neofranquisme  rampant a l’estat central, lo nostre va de democràcia!

dissabte, 8 de juliol de 2017

Un dissabte trist!


En la moció de censura de Rajoy, Pablo Iglesias va trobar el suport del grup parlamentari d’ERC, pocs més va tenir. Ens podíem haver abstingut, tots sabíem que la perdria, però dos coses van ser decisives per votar a favor: qui tenia en contra -Rajoy i Rivera- i la fraternitat en els valors republicans. No ens em penedim. Qui ho haurà de fer i passarà vergonya es qui, anomenant-se d’esquerra transformadora, faci el mateix que els de Rajoy i Rivera, s’oblidi de la fraternitat republicana, no faci campanya i no voti l’1 d’Octubre!


A poc més de 50 dies del referèndum, les ambigüitats calculades, els missatges contradictoris i els posicionaments clarament contraris a l’únic referèndum realment existent, el de l’1 d’octubre, tensiona les relacions, dels que des de l'esquerra volem referèndum, amb Catalunya en Comú. Fet que pot portar a un trencament irreversible. La supeditació a una hipotètica correlació de forces espanyola per a fer fora al PP no es pot construir a Catalunya dinamitant el dret a decidir avui. Perquè no es un problema de partit és del règim del 78.

La declaració del dissabte no es ambigua, perquè no es pot destriar una cosa de l’altre, en el moment que estem vivint, la mobilització és el referèndum, es a dir no participar activament i votar el que tu creguis, es posar-se al costat, per passivitat o comoditat, amb els que no el volen fer possible. La falsa neutralitat afavoreix al govern del PP que per recursos i determinació usarà tots els mecanismes per a impedir l’exercici democràtic de votar.

Però, digueu-me mesell, encara espero, no pas dels més sectaris, dels més ressentits, que rectifiquin i si més no al darrer moment l’1 d’octubre dipositin el seu vot, a favor, en contra o en blanc. Se que molts ho faran i es amb ells que caldrà reconstruir ponts, no pas amb els que s’entestin en fer-nos callar, aquests ja han triat!

dilluns, 3 de juliol de 2017

La classe obrera catalana i el procés.


Si l’obrer es el que ven la seva força de treball a altri a canvi d’un salari, aquest no ha desaparegut al primer terç del segle XXI. Es cert que no el podem reduir a l’assalariat de les fàbriques, ni abans ni ara, a més aquestes s’han transformat, han mutat. El fordisme ha deixat pas a nous sistemes de producció que s’adapten a una major formació i al medi on es localitzen. El sector serveis però predomina sobre l’industrial i els antics treballadors de coll blanc han esdevingut de molts colors. Han irromput amb força els autònoms (veritables o falsos...). I venen...els robots!


A la Catalunya contemporània la industrialització i després el creixement dels serveis han deixat una forta petjada. La necessitat de ma d’obra ha transformat el nombre i la realitat dels catalans. Mai com avui ser obrer a Catalunya ha estat tant divers. Però encara hi ha qui s’encaparra a dir el mateix que quan jo anava a la universitat en les assemblees clandestines: els obrers son els immigrants d'altres llocs de l'estat  i el catalanisme es burgés, format pels seus explotadors. Ja abans la realitat els desmentia i el lideratge clandestí del PSUC i la CONC posava les coses al seu lloc. El catalanisme d’esquerres vertebrava a tots els obrers, els treballadors, en una sola nació.

Es cert que en els anys trenta una part del moviment obrer, composat per nascuts a Catalunya majoritàriament, es deixava portar per l’apoliticisme i fins i tot per l’antipolítica, la FAI, més que la CNT en el seu conjunt, jugà aquest paper. I de forma contradictòria cridà a l’abstenció electoral el 1933 i a la participació el 1936. Avui hi ha qui observant el procés endegat com a rebuig per la laminació de l’estatut de 2006, pontifica que als “obrers” aquest tema no els interessa, malda per una equidistància inexistent, diu que no es la seva revolució perquè hi ha “burgesos” i com a màxim es presta a fer d’infermer per a curar les ferides d’una combat que diu que no és el seu.

On son el PP i Ciudadanos? On es reagrupen els que han sortit escopits pel Big Bang de CiU? Que diuen les grans patronals? Tots ells volen tornar a l’autonomisme, per activa i per passiva al statu quo. Aquest es el bàndol del “veritables obrers” i els seus defensors? O pot ser en aquesta lluita contra el poder realment existent, el que cal és observar i pontificar des del balcó? Que s’ho facin mirar!

Els milions de manifestants, els centenars d’ajuntaments per la independència son burgesia? Tots? Els obrers, com altres sectors, poden decidir de forma plural quin model de societat volen, però els revolucionaris, els que volen un mon millor, han d'estar i estaràn majoritàriament pel canvi i aquest avui te una data, 1 d’octubre!

dimecres, 28 de juny de 2017

El rei i Martin Villa!


Es de tots conegut que el grup d’ERC no anirà a l’acte solemne d’avui que commemora les primeres eleccions democràtiques després del llarg franquisme i condecora al pròfug de la Interpol Rodolfo Martin Villa. Amb respecte per la gent i els electes que donaran la pell per acabar amb el franquisme, però amb total repugnància per la deriva del sistema que, plegat de corrupció, es permet homenatjar, de tots els possibles, al més sinistra representant del tardo-franquisme encara viu.


Ja li etzibava a la cara de Barcenas el dilluns,  Joan Tardà, quan li deia que ell es creia impune, com tots els altres tresorers del PP, com tots els altres corruptes, per que els franquistes  havien transitat cap a la democràcia sense que els caigués un cabell del cap, ni un duro de les seves butxaques. Aquesta contaminació que no va parar la transició ha arribat al moll de l’os del sistema en aquests darrers anys.

Calia i cal una profunda catarsi a Espanya i un nou període constituent, però el fet que som l’únic grup parlamentari que no assistirà a l’autohomenatge del "bunquer" d’avui demostra lo lluny que està Espanya d’aquest canvi necessari. O millor dit, l’únic canvi amb una majoria per fer-lo es dona a Catalunya. Ai d’Espanya! si perdem aquesta oportunitat perquè el dogal no caurà sobre Catalunya solament, també sobre aquells que tenen el desig de transformar Espanya en una tercera república.

Faré les meves tasques com a diputat, rebent visites i participant en una roda de premsa amb els examinadors de tràfic. Faré de diputat i no de “atrezzo” d’un sistema contra el que he vingut a Madrid a combatre’l. Que s’ho facin, nosaltres tenim altres feines. Llibertat i república!

divendres, 23 de juny de 2017

Les garanties del referèndum som les persones!




El govern de l’estat actua com aquell pinxo que abusant dels altres ha gaudit d’impunitat. Si em permeteu continuar en forma de faula. Ha aconseguit que l’entorn s’adaptés a la seva autoritat i qui conviu en el seu espai ha d’acceptar com a natural que, sense el seu permís, res es possible. Qui el qüestiona el te com enemic, culpabilitzant al dissident de trencar el que ell considera la convivència perfecte.  El principal problema per al canvi no és solament el seu poder sinó el que li atorguen la majoria amb la seva passivitat.


Mai obtindràs el seu permís per a separar-te perquè et necessita, sense tu i altres com tu no seria res, d’ací que amb ungles i dents ho impedeixi atemorint-te i atemorint als altres. Es manté perquè les regles del joc, fetes a la seva conveniència, solament permeten canviar de pinxo però no ser lliures. El sistema està tant ben estructurat que confon la llei que el fonamenta amb la legitimitat, que solament dona la lliure voluntat de la gent. Aquesta, la gent, per a modificar la llei fonamental a de fer una cursa impossible.

Un cop ets a dins, ni el fet que hagin passat molts anys o que no fossis tu sinó el teu pare qui va acceptar, per acció o omissió, la seva autoritat, la llei ha esdevingut immutable, malgrat el seu origen. I es fa tant difícil canviar-ho que et diuen que no pots. Quan no acceptes les condicions i demanes una nova legitimitat, la neguen i no tens més remei que, prescindint d’ell, crear-ne una de nova si la majoria així ho vol.


Quan l’1 d’octubre ens trobem davant de les urnes haurem triat un camí difícil en que les garanties les tindrem si la participació és massiva, doncs aquesta la consolida i legitima. El camí que ens fa lliures, superant les adversitats, es el que nosaltres mateixos recorreguem, hi ha adversaris, sens dubta, i també, esperem que pocs, espectadors, els que s’ho miren. Jo no he volgut ser dels darrers! 

dimarts, 20 de juny de 2017

Entre beques i ciberseguretat...


Una nova jornada de Ple, el PSOE s’estrena amb la nova direcció del grup, però amb velles propostes, i el PP amb la seva mania de centralitzar-ho tot, de posar portes al camp del ciberespai. A l’espera de l’1 d’octubre, plens aquesta setmana i la que ve,  però amb un sol ple extraordinari el juliol, una relativa calma precedeix a la  futura tempesta!


He tingut que defensar la posició del meu grup sobre les beques a l’estat espanyol, a la crítica compartida que fèiem amb la proposta del PSOE, molta distància en el mètode i confrontació amb els seus oblits, un cop més. L’ús de les Proposicions No de Llei que serveixen per recomanar al govern, però que no l’obliguen, en virtut d’un reglament obsolet, esdevé un placebo que no un guariment de la ferida oberta pel ministre Wert. Que continua regnant des del seu exili daurat de París, gràcies a l’abstenció del PSOE.

I de nou, l’oblit de Catalunya, fins i tot del que diu l’estatut retallat i les sentències del mateix Tribunal Constitucional que el va mutilar. Hem presentat una esmena, la resposta és impagable: “no volem que aquest tema polaritzi el debat”! Per tant acceptem el incompliment però et demanem el vot: Au va! el PSOE regenerat, de moment, te la mateixa actitud amb Catalunya que el de la gestora.

I el PP, com no, reforçant un model centralitzat amb el CNI al capdavant en el tema de la ciberseguretat. El més curiós es que hem estat els 9 diputats d’ERC els únics que hem votat en contra. Ens neguen la seguretat i posen en perill la nostra, no convocant la Junta de Seguretat de Catalunya, que impedeixen la coordinació de la informació amb Interpol i Europol als mossos, que impugnen els 500 nous mossos que, curiosament, una part d’ells anirien a ciberseguretat.  Com no, els del PP acaben tenint una ampla majoria. Però no amb els nostres vots.

Bé, coses de Madrid, de les que us continuaré informant.

dimecres, 14 de juny de 2017

Una valoració ràpida de la moció de censura a Rajoy


Tot just fa una estona que ha acabat la darrera sessió de la moció de censura a Rajoy, ha tret 82 vots a favor. Ha quedat a 94 vots de la majoria necessària. Molt Lluny front a l’aliança PP/Ciudadanos que ha quedat reforçada. No ha servit per a res?  A més de reforçar la santa Aliança indubtablement Pablo Iglesias i el seu equip s’han guanyat un espai. Per a canviar el règim del 78? Per a governar Espanya? No, ni a una ni a l’altre. L'únic canvi que fa tremolar el sistema és l'autodeterminació de Catalunya.


Ara bé, quan dic que s’han guanyat un espai, vull dir que hi son, Podemos i confluències, per quedar-se. Que no es flor d’un dia i que l’esquerra espanyola no te un partit de referència sinó dos, de pes similar. Això es nou i si de moment afavoreix la dreta, els camins electorals son a l’Europa d’avui un xic imprevisibles.

La corrupció ha estat el gran argument perquè, sense dubte,  és la gran llosa del sistema. Ara bé els anàlisis de les seves causes son diametralment oposats entre les dues esquerres. El PSOE es manté en el règim del 1978 i Podemos fora. Primer gran problema però salvable si el segon accepta ni que sigui a contracor el primer.

L’altre gran tema es Catalunya i el seu dret a l’autodeterminació. Ací es veu difícil un acord, però a més avui per avui la seva negativa uneix al PSOE, Ciudadanos i PP. Les 17 hores de debat si han deixat un punt clar es aquest: el front “constitucional “no mourà un dit per a que els catalans ens expressem, decidim, encara més ens farà caurà tot el pes de la “llei”.

La visió de fet nacional català de Pablo Iglesias ha estat la més amplia que he escoltat en un partit espanyol, però la seva força es minoritària i si no hi ha un cataclisme polític, ho serà per molt de temps. La magistral intervenció de Joan Tardà deixava clar qui pot realment i qui no.  Davant de l’1 d’octubre ens trobem en el major repte i també la major oportunitat . No serà de Madrid que vindrà la solució, la tenim a les nostres mans si aconseguim la  força necessària per a guanyar.

dilluns, 12 de juny de 2017

Entre la moció de censura i l’1 d’octubre.



A Catalunya  un cop decidit el dia i la pregunta pel govern, tenim un camí difícil però clar a seguir, on la veu la té la ciutadania. A Madrid, un cop la moció presentada per Podemos i les confluències sigui derrotada, tot continuarà igual. Qualsevol canvi del règim del 78 es avortat per una majoria aclaparadora. En aquesta cruïlla ens trobem i hem d’actuar en conseqüència.


El procés, tant pels que l’hem fet nostre com pels que en parlen en sentit pejoratiu, ha ant fent camí. Ha tingut moment difícils,  fins i tot crítics però ha fet valdre dos coses que els seus detractors els hi manca: un moviment popular que els empeny i una major coherència en els objectius. Perquè si be es cert l’heterogeneïtat de les forces independentistes  no es menys cert que els que no ho son tenen entre ells moltes més diferències, fins i tot irreconciliables.

El cost de la no independència sembla cada dia més alt que el de romandre amb el vell statu quo. Perquè no ens enganyem el fet que en tots aquests anys ha estat impossible el presentar una tercera via factible exemplifica que a l’altre costat de la independència solament hi ha més del mateix. Ací i avui per avui i, pel que sembla, durant tant de temps que deixa de ser una alternativa.

Fins i tot, al meu parer, els que no volen la independència però no estan d’acord amb el statu quo, únicament la participació democràtica en el referèndum del 1 d’octubre pot, sigui quin sigui el resultat, fer trontollar el vell sistema i obrir alternatives de canvi. Quan parlem de garanties, la millor es la participació. Perquè els col·legis i les urnes i seran!