divendres, 23 de juny de 2017

Les garanties del referèndum som les persones!




El govern de l’estat actua com aquell pinxo que abusant dels altres ha gaudit d’impunitat. Si em permeteu continuar en forma de faula. Ha aconseguit que l’entorn s’adaptés a la seva autoritat i qui conviu en el seu espai ha d’acceptar com a natural que, sense el seu permís, res es possible. Qui el qüestiona el te com enemic, culpabilitzant al dissident de trencar el que ell considera la convivència perfecte.  El principal problema per al canvi no és solament el seu poder sinó el que li atorguen la majoria amb la seva passivitat.


Mai obtindràs el seu permís per a separar-te perquè et necessita, sense tu i altres com tu no seria res, d’ací que amb ungles i dents ho impedeixi atemorint-te i atemorint als altres. Es manté perquè les regles del joc, fetes a la seva conveniència, solament permeten canviar de pinxo però no ser lliures. El sistema està tant ben estructurat que confon la llei que el fonamenta amb la legitimitat, que solament dona la lliure voluntat de la gent. Aquesta, la gent, per a modificar la llei fonamental a de fer una cursa impossible.

Un cop ets a dins, ni el fet que hagin passat molts anys o que no fossis tu sinó el teu pare qui va acceptar, per acció o omissió, la seva autoritat, la llei ha esdevingut immutable, malgrat el seu origen. I es fa tant difícil canviar-ho que et diuen que no pots. Quan no acceptes les condicions i demanes una nova legitimitat, la neguen i no tens més remei que, prescindint d’ell, crear-ne una de nova si la majoria així ho vol.


Quan l’1 d’octubre ens trobem davant de les urnes haurem triat un camí difícil en que les garanties les tindrem si la participació és massiva, doncs aquesta la consolida i legitima. El camí que ens fa lliures, superant les adversitats, es el que nosaltres mateixos recorreguem, hi ha adversaris, sens dubta, i també, esperem que pocs, espectadors, els que s’ho miren. Jo no he volgut ser dels darrers! 

dimarts, 20 de juny de 2017

Entre beques i ciberseguretat...


Una nova jornada de Ple, el PSOE s’estrena amb la nova direcció del grup, però amb velles propostes, i el PP amb la seva mania de centralitzar-ho tot, de posar portes al camp del ciberespai. A l’espera de l’1 d’octubre, plens aquesta setmana i la que ve,  però amb un sol ple extraordinari el juliol, una relativa calma precedeix a la  futura tempesta!


He tingut que defensar la posició del meu grup sobre les beques a l’estat espanyol, a la crítica compartida que fèiem amb la proposta del PSOE, molta distància en el mètode i confrontació amb els seus oblits, un cop més. L’ús de les Proposicions No de Llei que serveixen per recomanar al govern, però que no l’obliguen, en virtut d’un reglament obsolet, esdevé un placebo que no un guariment de la ferida oberta pel ministre Wert. Que continua regnant des del seu exili daurat de París, gràcies a l’abstenció del PSOE.

I de nou, l’oblit de Catalunya, fins i tot del que diu l’estatut retallat i les sentències del mateix Tribunal Constitucional que el va mutilar. Hem presentat una esmena, la resposta és impagable: “no volem que aquest tema polaritzi el debat”! Per tant acceptem el incompliment però et demanem el vot: Au va! el PSOE regenerat, de moment, te la mateixa actitud amb Catalunya que el de la gestora.

I el PP, com no, reforçant un model centralitzat amb el CNI al capdavant en el tema de la ciberseguretat. El més curiós es que hem estat els 9 diputats d’ERC els únics que hem votat en contra. Ens neguen la seguretat i posen en perill la nostra, no convocant la Junta de Seguretat de Catalunya, que impedeixen la coordinació de la informació amb Interpol i Europol als mossos, que impugnen els 500 nous mossos que, curiosament, una part d’ells anirien a ciberseguretat.  Com no, els del PP acaben tenint una ampla majoria. Però no amb els nostres vots.

Bé, coses de Madrid, de les que us continuaré informant.

dimecres, 14 de juny de 2017

Una valoració ràpida de la moció de censura a Rajoy


Tot just fa una estona que ha acabat la darrera sessió de la moció de censura a Rajoy, ha tret 82 vots a favor. Ha quedat a 94 vots de la majoria necessària. Molt Lluny front a l’aliança PP/Ciudadanos que ha quedat reforçada. No ha servit per a res?  A més de reforçar la santa Aliança indubtablement Pablo Iglesias i el seu equip s’han guanyat un espai. Per a canviar el règim del 78? Per a governar Espanya? No, ni a una ni a l’altre. L'únic canvi que fa tremolar el sistema és l'autodeterminació de Catalunya.


Ara bé, quan dic que s’han guanyat un espai, vull dir que hi son, Podemos i confluències, per quedar-se. Que no es flor d’un dia i que l’esquerra espanyola no te un partit de referència sinó dos, de pes similar. Això es nou i si de moment afavoreix la dreta, els camins electorals son a l’Europa d’avui un xic imprevisibles.

La corrupció ha estat el gran argument perquè, sense dubte,  és la gran llosa del sistema. Ara bé els anàlisis de les seves causes son diametralment oposats entre les dues esquerres. El PSOE es manté en el règim del 1978 i Podemos fora. Primer gran problema però salvable si el segon accepta ni que sigui a contracor el primer.

L’altre gran tema es Catalunya i el seu dret a l’autodeterminació. Ací es veu difícil un acord, però a més avui per avui la seva negativa uneix al PSOE, Ciudadanos i PP. Les 17 hores de debat si han deixat un punt clar es aquest: el front “constitucional “no mourà un dit per a que els catalans ens expressem, decidim, encara més ens farà caurà tot el pes de la “llei”.

La visió de fet nacional català de Pablo Iglesias ha estat la més amplia que he escoltat en un partit espanyol, però la seva força es minoritària i si no hi ha un cataclisme polític, ho serà per molt de temps. La magistral intervenció de Joan Tardà deixava clar qui pot realment i qui no.  Davant de l’1 d’octubre ens trobem en el major repte i també la major oportunitat . No serà de Madrid que vindrà la solució, la tenim a les nostres mans si aconseguim la  força necessària per a guanyar.

dilluns, 12 de juny de 2017

Entre la moció de censura i l’1 d’octubre.



A Catalunya  un cop decidit el dia i la pregunta pel govern, tenim un camí difícil però clar a seguir, on la veu la té la ciutadania. A Madrid, un cop la moció presentada per Podemos i les confluències sigui derrotada, tot continuarà igual. Qualsevol canvi del règim del 78 es avortat per una majoria aclaparadora. En aquesta cruïlla ens trobem i hem d’actuar en conseqüència.


El procés, tant pels que l’hem fet nostre com pels que en parlen en sentit pejoratiu, ha ant fent camí. Ha tingut moment difícils,  fins i tot crítics però ha fet valdre dos coses que els seus detractors els hi manca: un moviment popular que els empeny i una major coherència en els objectius. Perquè si be es cert l’heterogeneïtat de les forces independentistes  no es menys cert que els que no ho son tenen entre ells moltes més diferències, fins i tot irreconciliables.

El cost de la no independència sembla cada dia més alt que el de romandre amb el vell statu quo. Perquè no ens enganyem el fet que en tots aquests anys ha estat impossible el presentar una tercera via factible exemplifica que a l’altre costat de la independència solament hi ha més del mateix. Ací i avui per avui i, pel que sembla, durant tant de temps que deixa de ser una alternativa.

Fins i tot, al meu parer, els que no volen la independència però no estan d’acord amb el statu quo, únicament la participació democràtica en el referèndum del 1 d’octubre pot, sigui quin sigui el resultat, fer trontollar el vell sistema i obrir alternatives de canvi. Quan parlem de garanties, la millor es la participació. Perquè els col·legis i les urnes i seran!

dilluns, 5 de juny de 2017

El Girona a primera!



Més d’un cop he reconegut que la part més irracional del meu caràcter es i ha estat l’afició al futbol i especialment als meus equips. El/els que consideres part de la teva vida, sempre vius i ho vius amb passió. El Girona ja és de primera i el record més emocionat el tinc avui per a Jordi Vilamitjana, seguidor incondicional que feia dels sentiments raó. Com ell, però no més que ell, gironines i gironins han portat l’alè i el suport en els moments difícils i ara el seu reconeixement és part de la victòria.


Un Girona de primera és una aspiració de generacions, d’uns equips que han tingut bons jugadors, millors aficionats i no tant adequats directius. Transcendir a les dificultats i aguantar determinats personatges que fan del “palco” de l’estadi demostració de fatxenderia i mal gust de nou rics, no ha estat fàcil. Però a voltes s’aconsegueix, aleshores cal deixar-nos portar per l’alegria i deixar per a més endavant la crítica necessària.

Ara veure’m! Espero que ningú es deixi portar pels somiatruites. Els somnis són necessaris però no pas els projectes de quatre megalòmans que hi veuen més la cartera que l’afició. Altres clubs catalans de ciutats com la nostra hi han caigut i ací tenim experiència del que no cal fer amb el bàsquet masculí. Les administracions i especialment l’Ajuntament hi tindran un paper rellevant per a no perdre el seny.

Però ara deixem-nos portar per l’alegria, per a reconèixer a tècnics i jugadors una gran temporada. Per haver conjurat per fi les dissorts que han deixat al club més d’un cop a la porta o més aviat amb la porta als nassos. Del passat destruïm misèries, ara toca gaudir i l’any que ve més!

dijous, 1 de juny de 2017

Diputats independentistes al Congrés. Que viva Zapata!


A Joan Capdevila “El Capi”, conegut també com “El Seductor”

Es habitual que se’m faci la pregunta de “com va per Madrid”, a la que he de donar una resposta curta, èpica –lluitar- o esforçada –treballar- depèn de l’estat d’ànim. Menys sovint també puc ser interpel·lat amb un “que feu”? i encara menys amb un “com ho feu”? La resposta d’aquestes preguntes necessita d’una resposta llarga, d’un temps que l’interlocutor sovint no te. Però, de fet, per respondre bé, a unes i altres, caldria saber qui som.


Es cert que tenim unes dades biogràfiques assequibles a tothom mitjançant la web del Congrés, però no hem refereixo pas a això. Fer un equip amb gent que no havia treballat junts, bé... que ni tant sols la majoria es coneixia, no es gens senzill. Doncs, el primer que us puc assegurar és que la relació entre els nou diputats i diputades ha estat molt fàcil. Sorprenentment fàcil.

A veure, tots i totes tenim les nostres dèries, la nostra biografia diferent i fins i tot contradictòria. Quin ha estat el secret? Li he donat voltes i penso que en primer lloc, el fet ha estat en que els que tenien experiència en Tardà i la Jordà al Congrés i la Capella al Senat ens han atorgat tota la confiança i nosaltres els hi hem reconegut autoritat. De fet l’autoritat s’atorga i no s’imposa. Es el que hem fet el Salvador, “El Capi”, l’Eritja, la Surra i jo mateix “el profe”. Bé,  en Rufi, menja a part!

Funcionem amb una anarquia responsable. Amb molta autonomia en les nostres responsabilitats però alhora sabent que disposes del recolzament immediat quan fa falta. De fet és una síntesi dialèctica de contraris. La millor manera perquè gent amb caràcter fort col·labori en un projecte comú.

A part del bloc, tinc apunts que en algun moment esdevindran un petit llibre sobre aquestes experiències compartides al congrés de Diputats, valgui aquestes ratlles com si fos una petita introducció del que vindrà.

dimarts, 30 de maig de 2017

Quins pressupostos de l'estat, valga'm Déu!


Portem setmanes treballant el pressupostos Generals de l’Estat 2017. Ara entrem en la recta final prèvia al seu pas pel Senat i el 26 en sessió única els el aprovaran definitivament. Ja se que es demanar molt, però si hi ha indecisos respecte a donar suport a la independència de Catalunya, solament cal que els hi donin un cop d’ull. Tot pas, tot canvi, te un cost,  però el no donar-lo, tot mantenint aquets model de capitalisme centralista i extractiu, és ruïnós per a nosaltres i els nostres descendents!


El cinisme de Montoro al presentar-nos avui, de nou, el que anomenen pressupost, es concreta no solament pel que diu, també per com ho diu i sobretot pel que no diu. Menteix sense que se li traspua que s’ha menjat el ratolí, dona un aire tavernari com si en lloc del faristol s’arreplegués a la barra d’un bar de moda i amaga entre moltes altres coses totes les inversions en diferit del pressupost de defensa a major gloria del lobby industrial militar.

Milers d’esmenes en set capítols, 35 seccions i la tira de proposicions addicionals, derogatòries, transitòries i finals, amb el annexos corresponents. Tindrem set minuts per secció cada grup i fins al dimecres ben entrada la nit no acabarem. S’han situat tres votacions llargues, llarguíssimes. Una dimarts i dues dimecres, la darrera al final de tot. Procediment carregosos que un cop assegurats els vots globals s’executaran amb una disciplina espartana.

Clar que hi hauran errors humans, els que tindran especial supervisió son les de totalitat de cada secció, perquè un vot negatiu, fruit d’un error humà, faria retornar tots el pressupost al govern. Amb una votació tant ajustada és l’únic que pot donar un cert interès. Els set minuts per cada secció, tot i que algunes estan agrupades, poden donar-se amb un hemicicle pràcticament vuit. A mi em toca intervenir en tres seccions: sanitat i serveis socials; educació, esports i cultura; agricultura i medi ambient. Aquest dues darreres les compartiré amb un altre company.

Fins ací l’explicació, ja us vaig dir que compartiria des d’aquest bloc. Experiència, com totes les de la vida, amb clars i obscurs!

divendres, 26 de maig de 2017

El Búnquer 2.0!


El País, diari de referència progressista en la transició, és avui en mans de Cebrián el representat del “búnquer”, el mateix que Arriba fa quaranta anys! El règim ha envellit paral·lelament a la constitució del 78 i els que en varen sortir beneficiats es resisteixen al canvi, a una nova transició. En mode pànic fan i desfan per a mantenir privilegis, deixant pel camí les conviccions democràtiques que en algun temps van tenir.


Des de Madrid estant comproves que la premsa publicada te uns lligams estrets amb el vell bipartidisme i amb la xarxa clientelar que van heretar del passat. No solament te en usdefruit el poder sinó que creu que li pertany legítimament i que les urnes tenen el paper de ratificar-los, no pas de decidir el que ells rebutgen, si s’escau.

Han viscut l’elecció de Pedro Sánchez com una derrota, però creuen tenir la capacitat de generar suficients tallafocs per a controlar-lo. Els hi es un entrebanc, no pas menor, però més enllà de mantenir el pressing no necessiten de mesures extremes. La rivalitat en el mateix espai de l’esquerra amb Podemos creuen que permetrà que un i altre es neutralitzin.

El que els desconcerta i els hi fa perdre els paers és Catalunya. Després de menystenir el problema, ara rellotge fent tic-tac els porta a treure’s la careta democràtica i acceptar qualsevol via i qualsevol cost per a parar-ho ni que sigui de moment. El curtplacisme s’ha imposat i “l’instint” centralista i antidemocràtic heretat s’imposa. Un defecte però no son conscient i menystenen la força democràtica de la gent, aquets és el seu punt dèbil i és la nostra força.

dimarts, 23 de maig de 2017

Una tarda de sol a Madrid


Una tarda de sol a Madrid, que uns pocs centenars de feixistes no han pogut tornar gris, com les seves idees. Fer una conferència davant la “Cibeles”, a l’actual Ajuntament de Madrid -antic edifici de correus- te molt de simbòlic en un moment en que voldrien els fanàtics dinamitar ponts. Amb fermesa i convicció Romeva, Junqueras i Puigdemont desgranaren arguments sòlids, perquè votar és el fonament de la democràcia.


No per coneguts els arguments del govern català deixen de tenir vigència, al contrari la guanyen en un marc com aquest. Trencar estereotips, en un lloc en que per repetits molts els tenen com a veritats absolutes, es fa imprescindible. Ens dona autoritat i demostra les seves febleses. L’Auditori , ben ple, demostra l’interès que promou. Això fa que determinades absències siguin més evidents i algunes insultants.

Hi havia absències cantades, PP i Ciudadanos, d’altres explicables, el PSOE, però que cap diputat del PSC no hi fos present demostren que de lluny estan els que hi romanen de les pràctiques que feren aquest partit un element central del catalanisme. La presencia de Podemos i les seves confluències, amb Pablo Iglesias i Xavier Domènech fou més que significativa i davant de tants hipoventilats cal que consti a títol d’inventari.

La “Villa y Corte” entra de nou en ebullició, després de la inesperada victòria de Pedro Sánchez. La tranquil·litat política que no judicial que esperava el PP no es consolida i poden passar moltes coses. Es en aquest marc que les propostes clares que es fan des de Catalunya i la fermesa en el seu projecte s’havien de presentar alt i clar ací, a Madrid. Missió complerta. Ara sumar i seguir!

divendres, 19 de maig de 2017

L’estiba i els pactes impossibles!


Pel temps que porto al Congrés se’m fa difícil creure que qualsevol pacte amb el PP pugui ser útil per a Catalunya. Primer, perquè solament ho faran pel seu interès immediat; segon, perquè no compliran del pactat allò que et beneficia i tercer, perquè de fet el concepte pacte no l’entenen i et subordinen al següent moviment tàctic. Han estat implacables fins a la inhabilitació del diputat Homs, malgrat la voluntat pactista del seu grup, i no anem bé!.


En l’aprovació del Decret de l’estiba del dijous passat es donen totes aquestes circumstàncies. No nego la bona voluntat del PDECAT per aconseguir un marc millor de negociació que apropessin les parts i que de fet les seves aportacions milloren el Decret –al meu parer no de forma suficient-, però en el fons el problema no es de les millores i de fer-ho pel bé d’Europa com he sentit dir a alguna diputada, el problema es que al PP se li en foten les dues coses.

Treure a la tribuna com a portaveu del PP a Barrachina, un dels més sectaris “senglars” era en si mateix una declaració de principis, “farem el que ens roti” i gràcies pels servei prestats. Una nova aixecada de camisa, per molta cara de pòquer que hi puguis posar. Gracies per l’ajuda però jo ara provoco als representats dels treballadors i atio de nou el conflicte, ara bé amb el decret a la butxaca!

Es cert que soc al costat del treballadors i m’indigna la campanya, no gens espontània, de presentar-los com uns “privilegiats”. Es veu que si treballes no pots tenir un bon sou! Solament els inversors i els alts executius que cobren beneficis o complements salarials d’escàndol, per la seva “altíssima responsabilitat”! Aquest sí i tots a callar! Quan defenso Catalunya penso amb la seva gent.

dilluns, 15 de maig de 2017

Contra la corrupció i el PP, ni un pas enrere!


Alguns núvols poden provocar problemes entre els dos partits que varen promoure “junts pel sí” en un moment en que caldria la màxima complicitat entre les dos forces. És un fet les profundes divergències entre dos partits que en situació normal serien govern i oposició. Però també que el comú denominador del programa presentat el 27S del 2015 hauria de ser suficient per a no prendre decisions que els debilitessin. Lluitar contra la corrupció i fermesa davant el PP, son peces claus per a mantenir la coherència, per arribar a aconseguir el referèndum i la república.


La decisió del departament de cultura de la Generalitat, sense que passés pel ple del govern, de no presentar acusació contra la antiga Convergència pel cas Palau contradiu els principis de la refundació d’aquest partit, del bon fer del govern i deixa ombres en un moment en que no es pot deixar el més petit bri de dubte. Rectificar no serà fàcil i si no es fa, malgrat que el cas es pugui portar per una altre via, no farà res de bo al procés d’autodeterminació.

L’altre cas es dona a Madrid on fa unes setmanes tombàvem el Decret-Llei de l’estiba, la única derrota parlamentària substancial del PP en tota aquesta legislatura. Rumors ens intranquil·litzen, que una abstenció del PDECAT facilités l’aprovació d’un nou decret que en lo substancial fos igual de lesiu per als treballadors. Una cosa es intentar fer de mitjancer i cercar un acord entre les parts, si es així, cap problema. Molt diferent seria que es salvi al PP, per omissió, amb el estibadores en contra. Impossible d'entendre, ara i avui!

Quan més ens aproximem als dies decisius més entrebancs ens posaran. L’estat els ha posat i encara ens ho farà més difícil. Però de cap manera fets conjunturals o visions partidàries, ens poden confrontar i esdevenir veritables trets al peu en el moment més delicat. Maldarem per a trobar solucions!

divendres, 12 de maig de 2017

La memòria històrica, el “Valle de los Caidos” i la hipocresia.


La Llei de la memòria històrica del 2007 fou una oportunitat fallida. El temps ha donat la raó al vot en contra que ERC li va donar. Ni era, ni el seu desplegament ha estat, una reparació definitiva a les víctimes, ni ha estat tampoc el tancament del període més sinistre de la nostra història. El plantejament oportunista del PSOE al Congrés de diputats aquesta setmana, amb una proposició no de llei, parcial i ineficaç, que dona a un govern contrari a tota reparació la seva presa en consideració, ho ha deixat encara més palès.


La intervenció De Joan Tardà fou demolidora. La resposta del PSOE decebedora, es va negar a tramitar-ho com a projecte de Llei i va rebutjar totes les esmenes de reparació a les víctimes. El Franquisme restava un cop més impune i la forma de tramitació permet al govern fer-ne un cas nul.

Gesticulació i hipocresia, en aquest joc de miralls en el que s’ha convertit un Congrés on el govern en minoria del PP, podrit de corrupció, transita còmodament. Pactes sota ma emmascarats en cortines de fum, on la gesticulació en forma de desqualificació és a l’ordre del dia. I el PP, qui dies passa anys empenys, manipulant a tort i a dret les institucions de l’estat.

Cal un llei que signifiqui el “Punt Final” a la impunitat que el franquisme encara te en la nostra societat, que la condemna pels seus crims i la reparació definitiva per les víctimes tanqui definitivament el capítol més negre de la història d’Espanya. Ho presentarem al Congrés en forma de llei. I si no ens fan cas, com tot ens ho fa pensar, la nostra república ho culminarà.

dilluns, 8 de maig de 2017

Que ho sàpiguen: som imparables!


A les vuit des de l’amplia escalinata del Parlament de Catalunya recordava quan el franquistes el convertiren en un magatzem. Els seus hereus tenen una visió de la democràcia poc respectuosa per a les institucions i els que les presideixen, si no son de la seva corda. El funest vici de pensar continua essent una sospita i la llibertat de pensament pot arribar a ser, segons ells, delicte. Que el tribunal Superior de Justícia de Catalunya no caigui, de nou, en el parany del PP i afins!


Conec poc a la Carme Forcadell. Hauré dinat algun cop amb ella i he assistit a algun acte protocol·lari. De l’Anna Simó en tinc un bon record de quan era consellera de benestar i hi vaig trobar sempre afinitat i proximitat. Les obres de la Sopa de Girona, que ens van permetre modernitzar l’equipament, fou un acord tangible al que vàrem arribar en el seu mandat. Posteriorment ens hem vist més d’un cop per temes d’educació i sempre ha estat un plaer coincidir i discrepar, a voltes.

Ambdues representen la dignitat que s’ha de demanar a la política i als polítics. Demanar la seva inhabilitació el que fa es demostrar la baixesa moral del que ho proposa. Però aquest és el camí del govern espanyol i dels “palmeros” que ha Catalunya li riuen les gràcies. Nosaltres tenim la coherència dels objectius que els ciutadans amb els seus vots han avalat i amb les seves mobilitzacions ens refermen en el camí que recorrem junts.

Els electes érem avui molts, em mancava algun, però determinades absències no esborronaven les presències. Encara la rancúnia i la desubicació política fa que algun arbre matusser faci que alguns no vegin el bosc. Però en som prou perquè som molts. Units però diversos com ho és la nostra societat catalana, això, ho sàpiguen o no els d'allà i alguns d'ací, ens fa imparables.


dimecres, 3 de maig de 2017

Joan Tardà o la dignitat republicana.


Escric pocs minuts després de que acabi la primera jornada de les esmenes a la totalitat dels pressupostos de l’estat. Ho faig corprès per la dignitat i contundència del discurs i de la rèplica del Joan Tardà. Un ja te una edat i he tingut en la joventut la companyia de gegants polítics dels que he aprés bona part del que soc, gent amb anys de presó i amb la dignitat dels lluitadors contra el franquisme. Ara aprenc d'un altre gegant!


Tardà és un dels gegants avui de la política catalana quan més falta fa gent d’aquesta mena. Traspua convicció i fermesa i avui l’ha projectat a un Montoro, caricatura de si mateix, caricatura d’un règim corrupte que s’apropia de la democràcia per a negar-la. Personatge immoral que ha volgut ridiculitzar els fonaments del que ha dit Tardà i el que ha aconseguit ha estat demostrar la seva debilitat, la que s'amaga darrera la constitució sacralitzada que deixa entreveure la camisa blava i el “cara al sol”.

El rei està despullat, malgrat demà tinguin prou vots per aprovar el pressupost, però el seu relat està llastrat per la corrupció. Per això Tardà ha lloat la moció de censura a un règim corrupte. A un femer que necessita d’un canvi profund i radical. Canvi que farem a Catalunya el setembre, en el que encetarem amb voluntat democràtica una República. Perquè la democràcia es imbatible!

Ho confesso és un privilegi formar part d’un equip plural que lluny de partidismes te una missió, donar la veu al poble i construir una República en que ningú sigui més que ningú. Hi ha moments en que et trobes amarat per les emocions. Benvingudes siguin. Salut i República!




dilluns, 1 de maig de 2017

1er de maig 2017. Igualtat i República!


Més gent de la que voldrien, menys gent de la que necessitem a les manifestacions del 1er de maig d’enguany. El sindicalisme  s’està renovant, com totes les entitats que han viscut en el corrupte règim del 78. Han estat més o menys afortunats, sovint arraconats, més dèbils del necessari i massa institucionalitzats. Però sempre que fan falta hi són. Defensant drets socials i nacionals.


1er de maig, sempre l’he anomenat així, perquè no es un dia qualsevol, un número més. Ha representat quan era jove la lluita dels meus. De família treballadora, ha estat a casa una diada assenyalada sempre. A la clandestinitat, en la transició i en aquets anys de democràcia segrestada pels cleptòmans.

A voltes molts, altres molt pocs, passejar pels carrers rodejat dels meus sempre ha estat un fet. A voltes els meus es barallaven, d’altres cops es manifestaven per separat, sempre però he intenta parlar amb uns i altres entenen que els adversaris mai es troben entre nosaltres, malgrat les aparences. Quan ho em aconseguit és quan hem estat més forts.

Els corruptes i els que sense ser-ho  son cobdiciosos voldrien que no existissin els sindicats. Intenten comprar, desprestigiar o ridiculitzar, però la necessitat ens obliga a recolzar-los malgrat les seves deficiències. Perquè si no existissin els hauríem de tornat a fer. I, la història ens ensenya que, de fet,  ho aconseguiríem però ens costaria molt. Per tant endavant, amb la critica quan calgui i amb la força comuna que dona la unió.

dijous, 27 d’abril de 2017

De pressupostos a mocions de censura.


Dies de compareixences de pressupostos. Una flaire persistent de corrupció recorre despatxos i passadissos del Congrés que malgrat tones d’ambientador no la fan minvar. Es cert que la resistència del PP enfortida en els darrers 14 mesos  esdevé crònica i com no la decadència corrupte del Pujolisme els hi don un baló d’oxigen imprescindible però insuficient.  La dimissió de Rajoy hauria de ser sobre la taula...i si no, censura!


A l’espera de l’acord amb el PNB - depèn en bona part del “cupo”  i d’un seguit de serrells competencials- un cert nerviosisme s’ha instal·lat en els factòtums del PP. La crisi de tots els aparells de l’estat  fa pujar el preus del vot favorable i alhora el dificulta. Aquest llarg cap de setmana a la “Villa y Corte” més d’un restarà  a la sala de màquines. De moment els arbres de la corrupció els impedeixen seguir més a prop el tema “Catalunya” com voldrien, per a nosaltres, bé.

Com a grup parlamentari no parem. Estar a sobre dels temes ens dona serietat i solvència. Els desconcerta,  tant a amics com a adversaris, i ens dona autoritat. No em ve de nou la hipocresies que els partits majoritaris tenen  quan passen de la declaració i la fot a situar partides pressupostàries. En temes de dependència i pobresa infantil ha estat clamorosa l’estrena de Ciudadanos conformant-se amb escorrialles i abandonen compromisos amb entitats.

I malgrat tot es mou...la moció de censura, que mentre escric ha presentat Podemos, te la virtut de situar sobre la taula la corrupció, o millor dit no resignar-nos a acceptar Mariano Rajoy, president corrupte d’un partit corrupte. Te poques, poquíssimes possibilitats de prosperar, però si accepta el referèndum a Catalunya no en serem indiferents...

diumenge, 23 d’abril de 2017

Sant Jordi, acaba amb l’aranya, si us plau!


La evidència de la metàstasi corruptiva en el PP afecta a tots els òrgans de poder. Partit i governs -estatal, autonòmics i municipals- son afectats i no es tracta de pomes podrides, és l’estructura del cistell la que ho provoca. Cap autoritat te aquest govern per a fer gaire res, solament la que la passivitat i crisi interna dels altres partits estatals els hi permet. Nosaltres avui ens agafem un recés i regalarem llibres i roses, però demà continuarem lluitant per a ser una república independent. Nosaltres a la nostra!


Hi ha, a casa, qui solament vol veure la corrupció que va afectar a l’antiga CiU, fent abstracció de la del PSC...però, avui per avui, no pot ignorar la magnitud de la del PP i les connexions entre aquest i la casolana. Es un escarni que el PP a Catalunya aixequi la veu amb els seu còmplice necessari –ací i allà-de Ciudadanos. Ací alguns estant pagant les malifetes. Unió ha desaparegut i convergència s’ha refundat. El PP ni ho fa, ni s’espera.

Nosaltres som més de sant Jordi, ells de “Santiago”, a nosaltres ens agrada obrir portes, a ells  -“cierra España!- tancar-les. Sabem quin és el camí, més democràcia. Sabem quin és el model, República. Com deia José Múgica, l’expresident de l’Uruguai, un sistema en que ningú és més que ningú.

Dilluns tornaré a Madrid i un cop més preguntaré a qui pot fer majoria a Espanya per treure a Rajoy i al corrupte PP: au va, a que espereu! No tindre resposta, perquè la revolució democràtica que veritablement pot fer trontollar el sistema corrupte d’estat, no es troba a Madrid, sinó a Catalunya. Sant Jordi acabarà amb l’aranya! 

dimarts, 18 d’abril de 2017

Pressupostos Generals de l’Estat: La despesa social!


Al donar un primer cop d’ull als pressupostos Generals de l’Estat (PGE) 2017 es desmunta el que Ciudadanos ha venut de que, gràcies al pacte amb el PP, s’augmenten 442 milions de despesa social, de fet l’increment és tan sols de 130 milions. Poca eufòria, un 0,8% més en despesa per als serveis Socials! En 2016, la despesa pública totals en serveis socials a Espanya ( incloent l’atenció a la dependència) va pujar a 16.700 milions d’euros. La distribució d’aquets esforç fou: CC.AA= 60,8 % (10.171 M€); Ajuntaments=25,5% (4.259,11M€); AGEstat=13,7% (2.296,22 M€).


Aquestes dades posen en evidència que l’aportació de l’Estat als serveis socials es significativament molt baixa. L’increment 2017 publicitat es distribueix en dos blocs: 342 milions per a un Pla contra la pobresa infantil, i 100 milions més per a la Dependència. Doncs bé la realitat d’aquetes xifres és una altra. Solament 30 dels 342 milions de la primera partida son un increment real respecte a l’any anterior.

102 milions provenen del programa FEAD, per ajuda alimentària no solament per als nens sinó per a tots els desafavorits. Estem parlant d’excedents alimentaris repartits per diferents organitzacions com Càritas, Creu roja o banc d’aliments, en la mateixa quantia que l’any passat. Vol dir que ara solament s’aplicaran a famílies amb menors? I la resta...?

140 milions es corresponen al Programa de reassentament dels refugiats, per a l’atenció a famílies amb menors. Partida existent l’any anterior i que no s’ha volgut o sabut gestionar. 100 milions es corresponen a un increment de 30 en la partida de “prestacions bàsiques de serveis socials” que el 2016 fou dotada en 70 milions. Aleshores tenim que solament 30 de 342 milions son l’augment.

Per últim incrementar 100 milions la partida de dependència no assegura res, ni tant sols que es transfereixin a les CC.AA. Ni molt menys que s’atengui l’enorme llista d’espera que necessitaria un mínim de 3.000 milions més per a eixugar-la. La pressió sobre els serveis socials municipals i autonòmics es insuportable i fa més necessària que necessària que mai d’una inversió intel·ligent i suficient. D’aquest govern del PP i “amics” no ho podem esperar!

divendres, 14 d’abril de 2017

Un 14 d’Abril, on tot fou possible!


Un dia com avui fa 86 anys començà un somni, uns dies, pocs, Catalunya fou un estat, una república catalana, que dona pas a la restauració de la Diputació del General, com a resultat d’una gran generositat, d’una generació que cauria anys després sota les bombes i els fusells dels que es negaren a perdre privilegis a Espanya i ací.  L'enorme deute amb els que varen morir o malviure a l’exili exterior o interior, ens porten avui a tornar amb esperances renovades a fer possible de nou aquest somni.


Dies confosos aquests del 14 al 17 d’abril. Amb una muntanya d’anècdotes. Aquesta cadena d’esdeveniments ha amagat sovint el fet que un home va ser capaç de ser prou clarivident per anar concretant dia a dia superant les incerteses dels esdeveniments, les dificultats que se li presentaren. Va ser obeït, perquè era el que tenia més clar que havia que fer: Francesc Macià.

Les ordres de Macià son clares, però res no estava preparat i si ho hagués estat hauria quedat inoperant al moment. Calia ser prudent, esperar i alhora decidir. La situació fou d’una dificultat extrema. És aleshores que apareix l’estadista. Envoltat de persones capaces, comença la batalla de la comunicació, jugant amb les paraules de les seves dues proclamacions –a l’Ajuntament i a la Diputació- , precisa el que està fent “ República catalana com a estat integrant de la federació Ibèrica”. La formula legal és magnífica es desmarca d’Espanya, parlant de federació ibèrica, i permet que tot sigui possible, doncs qui te ara la sobirania és l’estat català.

La negociació posterior consolidarà les repúbliques, amb una fase transitòria que les Corts republicanes posteriors, amb el centralisme de nou enfortit, no culminaran. Però el camí s’ha dissenyat i l’experiència permet albirar que tot es possible. Avui i ara en som els hereus. Si no defallim com a poble i qui te les responsabilitats actua amb paciència i fermesa. Visca la República Catalana, ahir i avui!

dimarts, 11 d’abril de 2017

Hi ha una República possible...la Catalana!


Hi ha a Espanya un moviment popular majoritari que defensi la República? No, rotundament. Fins i tot Podemos i les seves confluències no en fan esment, malgrat algunes de les veus dels que la composen. Aleshores poc enténc el supeditar una República catalana a un règim, l’Espanyol, que difícilment deixarà de ser una monarquia, i no pas una qualsevol, doncs  te origen en la restauració per Franco en la “ley de sucesión” i consolidada en la constitució del 78 com un fet acomplert i sense possibilitat de tria.


Situar una possible república catalana - ací, a Catalunya,  és àmpliament majoritari l’esperit republicà- a un estat indefinit que difícilment ho pot acceptar al ser monàrquic, es un somni o una collonada? Possiblement tant com pensar que majoritàriament el poble espanyol avui acceptaria un referèndum, de separació de Catalunya. El 80 per cent a favor del referèndum a Catalunya esdevé -si li trèiem els electors catalans-  un 80% en contra a Espanya.

Serà que una part dels que ho diuen no el volen el referèndum i menys la independència, si més no ara i qui diu ara vol dir en els propers anys? Creuen que un canvi de govern autonòmic, on hi siguin ells, es suficient, per arreglar-ho tot! Ni recorden els límits dels passats tripartits, ni els que tenen els governs progressistes com el de València i Ses Illes. Inestable, mal finançats i amb el recurs constant del govern central al tribunal Constitucional paralitzant lleis.

Sense confrontació l’estat no cedirà en res i avui la única important i que fa tremolar les arrels del sistema és la catalana. Però hi ha revolucionaris que no ho volen veure...El que es veu clar en les corts de Madrid ací es dilueix en velles fòbies i amb rancúnies paralitzadores. Per canviar el món no es suficient canviar-se el nom! Cal una estratègia clara i sempre, sempre, una política d’aliances. Ho vaig aprendre al PSUC de dirigents que comparats amb els actuals eren gegants!

dijous, 6 d’abril de 2017

Dies irae!


De totes les tasques i iniciatives que hem estat fent aquets dies a Madrid em queda a la retina la compareixença del magistrat De Alfonso que ha fet empetitir la del ex-ministre de l’interior. Un format de comissió que el tripartit realment existent –PP, PSOE, Ciudadanos-  ha intentat controlar, al no tenir excusa per a negar-se a crear la comissió d’investigació sobre la utilització partidista del ministeri de l’interior.


La fatxenderia d’un magistrat no acostumat a donar explicacions, el va portar enterbolir el debat i esdevingué un cúmul de sortides de to en el que aquest personatge intentava sortir sempre per la tangent. La duresa de Gabriel Rufian era resposta amb sortides de pinxo i insultants que intentaven desconcertar-lo. No fou així i va quedar amb evidència la mesquinesa del personatge.  La claca dels diputats més hiperventilats del PP accentuava l’ambient sòrdid del moment.

Les evidències continuaren,  amb un altre to, en el desenvolupament de  la compareixença del ex-ministre Fernàndez Diaz: la col·laboració d’ambdós corrobora la implicació de l’executiu espanyol al més alt nivell en l’operació Catalunya. Per molt que els mitjans de la Cort intentin amagar-ho,  esdevé un fet incontrovertible.

Temps de confrontació, de tancament i de càstig a Catalunya i als seus representants. Solament cal veure les partides del pressupost estatal  2017 i la resolució llampec del nou TC anul·lant partides per eleccions al català. Temps de conflicte on caldrà tenir el cap molt clar i fermesa en les nostres accions.


diumenge, 2 d’abril de 2017

Va de veres!


Anem de veres, farem el referèndum  i a Madrid s’ho comencen a creure. Aleshores perquè hi ha gent que es diu partidària de l’autodeterminació i ens diu que no s’ho creu que hi anem? Crec que el que fan és analitzar el present amb la desconfiança d’un passat recent en el que encara alguns creien que retallant com els primers arribaríem a bon port. Tot i que fa temps que els que creien amb allò del “govern dels millors”, la dura realitat els va desmentir, perquè l’autonomisme no permet tenir una política econòmica pròpia, alguns sembla que vivien més bé en l’oposició a aquests i la transposen ara a una realitat diferent.


Ni Puigdemont és Mas, ni encara menys Junqueras és Ortega! Els clàssics deien que cal fer un anàlisi concret de la situació concreta, però sembla que alguns prefereixen vells apunts a noves reflexions. Afortunadament en el treball diari al Congrés som capaços de transcendir aquests fets i treballar de valent contra el PP i el seu cunyat, Ciudadanos, i bastir alternatives. El referèndum a Catalunya per amplis sectors progressistes espanyols es veu com la baula per a transformar el sistema obsolet del 78.

Espanya no serà republicana si Catalunya no ho aconsegueix. Em deia un vell militant d’IU amb el que he conservat contacte i amistat. En l'homenatge als advocats de Atocha fa uns dies coincidia amb molts companys i companyes; Catalunya esdevenia un tema central. No estem sols, però el pas el farem de moment sols. Sempre ha passat això quan el que es vol fer és radicalment nou. No ens fa por i al aconseguir-lo, obrirem portes i finestres perquè altres aconsegueixin la llibertat.

I si som derrotats? I si en el moment decisiu ens manquen els “rondinetes” que s’ho miren confortablement? Si no ens tremolen les cames i no defallim davant els nostres adversaris, res serà igual i també guanyarem...”en diferit”. No hi ha res que ensenyi i mobilitzi més que l’exemple. En això estem, però guanyerem!


dijous, 30 de març de 2017

Educació i acció parlamentària.


Dies intensos al Congrés parlant d’educació, tot i que la multiplicitat de tasques en un grup petit t’obliga a fer altres papers de l’auca. A voltes tens dos i tres reunions a la mateixa hora. Has de fer tot el que pots i més. Però mai m’ha preocupat la intensitat en el treball, el límit el posa fer-ho bé. Esmerçar tots els esforços per aconseguir aprovar una proposició no de llei que afecta a la seguretat vial del baix Ebre i el Montsià, la 340, no es incompatible amb cantar-li al ex-ministre i a l’actual ministre d’educació les quaranta.


Intervenir en trobar mesures  per pal·liar el patiment que la política del PP ha produït entre els dependents i criticar alhora la tebior i subordinació del PSOE en polítiques socials és treball parlamentari. Tot forma part del que fem ací amb la brúixola en direcció cap a la sobirania i l’estat propi. Si estem en aquets espai és per a aconseguir fins a l´últim segon el millor per a la nostra gent i ser alhora una veu clara i potent de la independència com a camí i de la república com a solució.

Paraula, acció i gestos, també. El que hem fet aquest matí al absentar-nos del Ple com a protesta perquè la presidència no ha donat la paraula al portaveu del PDCat. Les explicacions del perquè al bell mig d’una sessió parlamentaria s’ha expulsat a un diputat no ha tingut resposta en el lloc que pertoca, que és la seu parlamentaria. Penseu que tot i que tenim Ple tres dies es considera un de sol.

Soc conscient de la responsabilitat que he adquirit amb els electors que han fet possible la meva presència al Congrés, la meva feina amb encerts i errors són l'únic que m’avala, espero que al final d’aquets període la nostra satisfacció sigui mútua. No defallirem!


diumenge, 26 de març de 2017

Inhabilitacions i Congrés



Aquesta setmana que comença s’obrirà en el Congrés l’execució de la sentencia del tribunal suprem que ha inhabilitat al diputat Homs per un any i un mes. La maquinària de la mesa amb majoria PP-Ciudadanos y amb la col·laboració entusiasta del PSOE ho precipitarà, es flaire a l’hemicicle aquesta voluntat majoritària d’exclusió. Un cop més el “cierrra España!” s’imposarà.


Res serà igual, a Madrid ja no se sent allò de que sense violència tot és legítim. La indiferència amb la que intentaven difuminar el ampli moviment popular que des del 2012 remou la societat catalana s’ha anat transformant en hostilitat. No passa dia que en una o altre intervenció algú agiti la majoria amb crides a la unitat de España i contra el separatisme.

A voltes no reparen en adjectius  arribant a l’esperpent i al ridícul. En aquets cursa els diputats del PP i de Ciudadanos escollits a Catalunya fan un concurs de mèrits a veure qui la diu més grossa. Suposo que per a guanya punts i demostrar que son “cristianos viejos” no contaminats pels heretges independentistes. L’astracanada fins i tot tindria certa gràcia, si no fossin els seus caps els que tenen tot el poder que els hi dona governar un estat.

No se que farà el PDCat amb l’escó d’Homs, si el deixarà vuit, contravenint el reglament o l’ocuparà altri. Jo al menys penso usar el faristol per a recordar que hi mancarà un diputat escollit pel poble de Catalunya. No callarem, no atorgarem legitimitat a decisions polítiques que contaminen la independència judicial.

dimecres, 22 de març de 2017

Un ministre d’educació mentider!


Pensava, després del ministre Wert, estar curat d’espants, però no! Avui, en seu parlamentària, l’actual ministre ha mentit. A la pregunta de si continuaria fent pagar a la Generalitat 6000 euros per plaça a la privada als pares que volen escolaritzar els seus fill en castellà, em diu que no és cert, que l’addicional 38 de la LOGSE no contempla aquest pagament. Menteix i ell ho sap!


Amb posat prepotent i verb groller, ha mantingut la seva mentida i m’ha acusat de mentider a mi. Creu el lladre...He de confessar-vos que m’ha agafat per sorpresa, malgrat l’experiència d’anys en política mai m’havia trobat amb una mentida tant gruixuda i un mentider tant descarat! De tot s’aprèn i ja tindré l’oportunitat per a tornar-li.

He fet noves gestions que confirmen el que jo deia i desmenteixen al ministre, 38 resolucions personalitzades enviades pel ministeri confirmant la matricula en centres privats. Espero còpia amb el nom esborrat per a adjuntar-la a un pregunta per escrit en el següents termes: ¿Porque ha faltado a la verdad, señor ministro, en sede parlamentaria?

Però de tot s’aprèn i em confirma el que ja sabia, la poca altura moral d’un govern disposat a tot per a mantenir-se amb els seus privilegis. D’un govern on la mentida es el menor del seus defectes. Els que hem vist la guerra bruta contra l’independentisme ens reforcem davant les dificultats i no defallirem deixant en evidencia la baixesa moral i política dels que es parapeten en el govern espanyol.

divendres, 17 de març de 2017

Rajoy i l’estiba!


Que el PP perdi la convalidació d’un Reial Decret és de fet la única derrota efectiva del govern des de que soc diputat al Congrés. El disseny constitucional atorga un predomini abusiu a l’executiu, solament aquestes petites escletxes posen en qüestió un sistema de govern abusiu. El fet que el TC estigui en mans dels dos grans partits, el qüestiona com àrbitre imparcial per a impedir o moderar aquest disseny poc equilibrat de la divisió de poders a Espanya.


El ministre més “pijo”, no ha estat l’interlocutor més apropiat per a negociar amb els estibadors, un gremi molt qüesionat que recorden les estructures d’ajuda mútua dels artesans, tant denostades pels ultraliberals del segle XIX que les van desmantellar quasi totes per a abaratir fins a la misèria el treball remunerat i aconseguir maximitzar beneficis.

Aquesta idea “tant especial” que els beneficis alts o els alts sous del executius son “normals”, però una bona remuneració dels treballadors és “exorbitada”, forma part del que s’anomena hegemonia de les idees dels que ens governen i ens han governat anys i panys. El “pijo-ministre” s’ecandalitzava per uns sous amb els qual ell no podria viure, però ja se sap ell es d’una altra mena...

Trencar aquest paradigma, al meu parer, és tant important com la derrota en si mateixa d’un govern corrupte, que ens governa no per mèrits propis sinó per demèrits dels adversaris. Perquè els assalariats no poden esperar uns bons sous si el sistema productiu del que formen part els pot sostenir? Perquè s’han de conformar que les rendes del treball en relació a les del capital disminueixin, com ho han fet en els darrers trenta anys? Doncs, au!

diumenge, 12 de març de 2017

Qui son els militaristes?


La resposta a l’enunciat es clara, determinats civils. Al participar a la comissió de defensa del Congrés, he tingut que relacionar-me amb militars d’alta graduació, entre els que he trobat una actitud entre curiosa i retinguda, sempre dialogant. Curiosament però hi ha un espècimen de diputat i senador, del PP i Ciudadanos especialment, amb bandereta “rojaygualda” al canell, que es trencaven l’espinada saludant amb “miGeneral” amunt “miGeneral” avall, més militaristes que el militars!



Es la vella història espanyola del militarisme, l’ús i l’abús, dels militars per part de les oligarquies, civils, per a objectius d’ordre públic i polítics. Els “espadones” com s’anomenaven els militars que tenien alts càrrecs polítics en el segle XIX. Militars i civils convivien en uns partits on el militarisme era moneda corrent, sistema que va tenir en el franquisme, i el seu partit únic, el seu màxim exponent.

En una d’aquestes converses que hem tingut, sota l’acord tàcit que en les quatre parets en dins es pot parlar de tot, he trobat gent preparada, amb carreres universitàries, idiomes i viatjats, molt diferents del que recordo quan vaig fer la mili a la segona meitat dels setanta. Amb un gran respecte per la democràcia.Empeltats de nacionalisme espanyol amb més o menys intensitat si grataves un xic, cert, però amb un convenciment de que la política partidista no contaminés l'exercit. En definitiva que els polítics eren els que havia de solucionar els problemes amb la política.

Obeiran, perquè la disciplina i la cadena de comandament forma parta del seu ADN, però no pas amb entusiasme i si els fiquen en un jardí pel que no estan preparats, no en sabem les conseqüencies Un em deia que si l’exercit te una bona qualificació en les enquestes es perquè s’ha mantingut allunyat de la política en els darrers quaranta anys. I no tenen pas ganes de trencar aquesta situació. Ara bé el perill ve dels de les banderetes, dels que incapaços de fer política creuen que la força és autoritat, perquè ni tenen autoritat ni arguments.


dijous, 9 de març de 2017

Jornada parlamentària



En la mesura que la legislatura va avançant més son les responsabilitats que vas assumint, fer de portaveu de 5 comissions i de dos subcomissions es una part poc visible de la feina com a diputat. Te l’interès de fer que s’aprovin iniciatives pròpies i ajudar a que s’aprovin o no de les presentades per altri. Temps de presència i de preparació de l’argumentari. Temps a les comissió per a escoltar les compareixences d’associacions o personalitats que t’informen i et formen en aspectes imprescindibles per a poder decidir amb fonament.


Els grups petits ens hem de multiplicar i alhora podem caure en errors que ens permet ser més savis al rectificar, però que els vius amb duresa. Aquest apartat es apassionant però el més difícil doncs no podem ser indiferents ni al patiments que depèn de solucions avui per avui estatals ni acceptar un marc competencial que allunyi les decisions de Catalunya. I en això estem. Sabent que a voltes poden sortir a la llum els nostres errors més que els nostres encerts. Però ningú em va dir que era fàcil. Òbviament si treballes!

L’altre besant es el rebre col·lectius que s’adrecen per a manifestar una opinió o una proposta , com també posar-te en coneixement de la feina que fa. Més enllà de les que tens en el territori i que coordinadament fem diputats i senadors, les que ara em porten mes temps son les federacions o associacions estatals que tenen un àmbit d’actuació on el seu punt de referència legislatiu es el Congrés.

Sempre de forma transversal amb la nostra manera d’escoltar, de tractar i empatitzar amb els que s’adrecen a tu hi ha l’explicació sobre la situació  que vivim a Catalunya que sempre en un moment o altre surt a la conversa. Aquesta vesant pedagògica penso que es molt important per entendre gent que no viu el que vivim i que ens entenguin. I al bell mig els Plens, quan les intervencions  esdevenen ja habituals, però d’això en parlarem un altre dia.


diumenge, 5 de març de 2017

El procés s’acaba, la República es a punt!


He llegit que els anys èpics per fi s’acaben, però ho deia no algú que ha lluitat sinó un que fa la crònica per un diari que com els seu cap Cebrián ha fet una viatge d’anada i tornada a l’autoritarisme centralista habitual en la història contemporània espanyola. Quan diu que s'acaben, vol dir que serem els demòcrates derrotats. Una crònica, o contra-crònica a l’acte que ERC, amb gran sobrietat, protagonitzà multitudinàriament a Barcelona ahir. Desitjos d’uns pocs versus realitat construïda amb moltes i moltes mans!


El d’ahir no era un acte aïllat, culminava centenars d’actes amb el nom de la República que volem, on sectorialment i per tot el país s’han anat engranant propostes i perspectives de futur. Ha servit per a mobilitzar un actiu imprescindible en els temps que s’acosten. Un cop més la realitat publicada s’allunya de la realitat social, tant més quan més lluny està aquesta de la ciutat de Barcelona i del seus mitjans.

Quants coneixen que la Garrotxa és avui una de les comarques més industrials i exportadores de Catalunya? A Madrid no en tenen ni idea, os ho puc assegurar, però i a Barcelona? Ensimismament de l’opinió publicada i d’una part important de la vella i nova classe política. Catalunya va molt més enllà de les línies de metro que conflueixen a la plaça de Catalunya de Barcelona. És un país divers, mutifacètic i acollidor, treballador i actiu, amb unes enormes ganes de prosperar i alhora solidari.

Avui la mobilització popular, si POPULAR, com va deixar molt clar Joan Tardà, protagonitza el més gran moviment europeu per la llibertat i la democràcia. Si, no agrada al poder, el d'allà i el que talla el bacallà ací, als que el tenen o en viuen a redós, però les seves il·lusions, que aquest desapareixi, xoca amb la dura i crua realitat, ja os podeu posar fulles, la lluita per al independència de Catalunya té més bona salut que mai!

dimarts, 28 de febrer de 2017

Lliçons d’un judici.


L’aparell judicial és un dels que travessà la transició sense la més mínima modificació. Cap dels magistrats compromesos amb el franquisme patí les conseqüències i amb un sistema profundament endogàmic, familiars i amics han anat copant llocs de responsabilitat. Els sectors progressistes sempre han restat en minoria i si, en determinats moments, els han generat incomoditat, mai han estat decisius. Aquest és el paisatge abans de la batalla judicial al Suprem


Aquest lligam entre poder polític i judicial, consubstancial en tot sistema autoritari, s’ha mantingut perquè forma part del substrat relacional d’una gent que sempre ha viscut sota l’ombra dels privilegis i les prebendes que dona el poder. La carrera i la docilitat a les necessitats governamentals son part d’una mentalitat que com a més es profundament conservadora no hi troba contradiccions davant de la causa superior de la defensa de l’Estat.

No es estrany doncs que dels aparells de l’estat, aquells que sempre la dreta autoritària ha usat i abusat –exèrcit i judicatura- sigui ara, per raons geopolítiques, els jutges l’instrument polític primer usat contra l’independentisme. Cal donar una patina de legalitat a l’abús dels drets humans que son criminalitzats perquè atempten a l’essència de l’estat autoritari.

La sentència del tribunal Suprem al diputat Homs marcarà el camí a seguir, però també representarà un alt cost per a un poder, el judicial, que es despulla davant l’opinió pública i te en la desobediència popular el seu taló d’Aquil·les. Perquè si no s’accepten els seus mandats, no li retrà més que l’ús de la coerció i la violència per aplicar-los. Del segle XXI al XIX, fent abstracció dels canvis socials, del paper de l’opinió publica. S’arrisquen i poden perdre, perquè ací i ara la democràcia és imbatible.

divendres, 24 de febrer de 2017

Rajoy davant del mirall!


Avui per avui l’oposició a Rajoy, la que veritablement el desestabilitza, és la corrupció i Catalunya. La primera per que no cessa, quan diu que son coses del passat, li esclata un altre escàndol. Catalunya, la insubmissió catalana, la seva desconnexió dels procediments que sempre l’havien subordinat al poder central, porten al govern de Rajoy a fregar la il·legalitat quan no a traspassar-la clarament amb l’ús i l’abús de les clavegueres de l’estat.


L’oposició espanyola està introvertida en el seu problemes interns i una part d’ella cau en el col·laboracionisme més barroer. El PSOE, o millor dit la gestora, li fa més por Pedro Sánchez que el PP, i Podemos un cop aclarit el lideratge amb la victòria incontestable de Pablo Iglesias, te greus problemes de traslladar l’hiperlideratge guanyador a les seves confluències. Camp lliure per la geometria variable amb diferents possibilitats amb Ciudadanos, el PSOE, o ambdós.

La corrupció però no cessa i Rajoy ha optat per un camí de dubtosa legalitat. Però quan li ha fet fàstic al PP saltar-se la llei? L’ofensiva contra els fiscals es de llibre -de llibre colpista- ja ho va assajar a Catalunya modificant la fiscalia del TSJC, ara Murcia és la segona tanda i no decaurà. De torna per al PSOE enterrar els ERE i els ex-presidents encausats de la Junta. La “omertà” per sobre de tot i de tots.

I Catalunya, amb una fiscalia cada cop més “afinada”, en primera línia de foc, per una part permet la creació de “santes aliances” per la “Unidad de España”, per altre dividir encara més a l’oposició espanyola impedint-li una alternativa amb “l’espasa de Damocles” d’eleccions anticipades a partir del maig. Catalunya un cop més en la balança entre democràcia i autoritarisme.