dijous, 29 de setembre de 2011

La hipocresia dels que alliçonen als pobres


Francesc Xavier Mena, Conseller d'Empresa i Ocupació. Foto: Diari Ara
Venim d’una vella tradició que ve de l’era industrial en la que el treball té un paper clau en la nostra definició com a persones, però avui dia això és clarament incert per a la gran majoria de les persones. No solament l’atur està fent estralls sinó que la precarització impedeix a la gran majoria a consolidar-se en el que abans dèiem professió.
Jo he acabat fent allò que sempre vaig desitjar, ensenyar, i rebent-ne un salari. És cert que darrerament ha esdevingut una feina més exigent i socialment desagraïda, però la majoria no té tanta sort. Més enllà de la precarietat, bona part de les feines són ensopides: ni enriqueixen, ni mantenen.
Ara, però, torno a sentir una cantarella, que havia quedat en els llibres de text d’història, que considera la desocupació com una condició vergonyosa. Recorda els temps passats, el segle XIX que considerava vagos i delinqüents als parats i feien lleis contra ells.
Les patums ben retribuïdes s’afanyen a alliçonar als perceptors del PIRMI sobre la roïnesa moral de la dependència econòmica, la impropietat dels ajuts públics i les virtuts de pencar de valent. Potser ho haurien de provar ells mateixos!

dimarts, 27 de setembre de 2011

Moció pel referèndum constitucional

No s'hi val emparar-se en que determinats temes són prou complexos per sotmetre'ls a referèndum, i que per la seva complexitat cal deixar-los en mans d'experts. La democràcia no és complexa ni és cosa d'experts: és cosa de tothom. Cal deixar enrere la vella política que com el despotisme il·lustrat entèn que la política és per al poble però sense el poble.

dilluns, 26 de setembre de 2011

Un diumenge assolejat a Montjuïc


Grup de veïns de Montjuïc a una processó l'any 1955 (foto Diari de Girona)
Aquest diumenge s’ha celebrat la setena trobada dels antics residents del castell de Montjuïc, aquells que en els anys 50 i 60 del segle XX deixats de la mà de Déu i obligats per la misèria, emigraren en penoses condicions a la nostra ciutat. Mancats d’habitatge, o amb més aviat dels diners per llogar els buits que hi havia a Girona, improvisaren les seves llars que s’anomenaren “barraques”.
De la mà de l’actual defensor de la ciutadania, en Ramon Llorente, fa set anys es va concretar una gran idea: reunir els antics residents i les seves famílies en aquets indret, ara rodejat de bons habitatges. Els especuladors locals a finals del franquisme, reubicats aquets molestos inquilins,  van possibilitar la seva construcció. Ben connectats a l’Ajuntament de la època aquest va desistir de la compra per tres milions de pessetes de tota la muntanya de Montjuïc, a favor d’aquells, abans i ara, que fan del robatori, legal evidentment, del  bé comú negoci.
La transició va possibilitar un canvi de règim sense vessament de sang, el cost fou la impunitat del que saquejaren el país sota la bota d’una repressió que durà fins després de la mort del dictador. Es pot veure el got mig ple, en la història contemporània no hem gaudit d’un període de llibertats, incomplertes és veritat, tant llarg.
La memòria, amb esdeveniments com el del diumenge, que no són flor d’un dia, ens permeten completar la memòria mancada. Veure les exposicions dels “Caseron”, una casa rehabilitada en part testimoni de l’època, que  van creixent amb noves imatges, han de permetre una exposició itinerant pels Centres Cívics de la Ciutat, que espero el nou govern local faciliti com de les paraules de l’Alcalde entenc compromesa.
Un migdia assolellat, un futur complex en un present que mirant el passat, el difícil passat, hem de fer millor aprenent dels que encara avui, gent gran, en dóna exemple.

divendres, 23 de setembre de 2011

El Fòrum del TAV ja te data de trobada.





Ahir a la junta de portaveus es va acordar convocar el Fòrum del TAV pel dijous 13 d’octubre. La primera proposta era el dimarts de la setmana anterior, l’únic avantatge d’aquets dia era la seva proximitat però els inconvenient són majors que fer-ho dijous, el dia és millor per l’assistència i ens dóna més temps per esmerçar recursos per aconseguir una bona participació com es mereix el tema.

De moment cap novetat del tren convencional, però ha entrat a l’Ajuntament un preprojecte de l’estació provisional. Encara no l’he vist però preferiria que fos un simple baixador perquè si està ben construïda, el caràcter provisional es pot eternitzar.

De la reunió amb el ministre Blanco, res de res, en la línia d’aquest agònic govern que fa mans i mànigues per deixar les coses prou empantanegades com si seguís una estratègia per a fer bo d’entrada al futur govern del PP.

Per això pren encara més importància el Fòrum com a instrument no solament d’informació sinó d’aplegament de la societat civil per -a de bracet amb l’ajuntament- fer-nos forts davant d’ADIF i del futur govern de l’estat espanyol.

dijous, 22 de setembre de 2011

La teleassistència de la gent gran de Girona és un avenç que no pot tenir marxa enrere.

Hem vist pel diari que com a conseqüència d’una nova forma de finançament per part del l’IMSERSO el desenvolupament del programa de teleassistència municipal estaria en perill.

Un cop més trobem a faltar en aquests temes informació i sobre tot una actitud proactiva i menys conformista. Si la noticia és certa afecta a la Diputació de Girona i la de Barcelona, també a l’Ajuntament de Barcelona que tindran el mateix problema. Em sobta que no es digui quines gestions comunes s’han fet per a renegociar i resituar aquesta decisió.

Una altra cosa seria, que no s’ha dit, que aquelles persones que han entrat a la llei de dependència i són també beneficiaris de la teleassistència municipal no puguin beneficiar-se per via doble d’una prestació social i per tant no es puguin acollir a aquest programa. Aleshores la Generalitat via dependència hauria de sufragar el servei o la part proporcional que fins ara requeia en l’IMSERSO.

La bona noticia es que aqueta institució,l’ IMSERSO, pel que es diu, no donarà menys diners a l’Ajuntament. Aleshores de nou trobo a mancar cintura i capacitat de proposta a l’actual responsable municipal.

No es pot de nou, desprès de paralitzar els pisos assistits i el centre de dia de gent gran, fer recaure sobre un col•lectiu vulnerable més retallades de serveis.

Si no en saben que preguntin! Amb molt de gust per la gent gran de la ciutat estaré al seu servei.

dimarts, 20 de setembre de 2011

El fanal de la Plaça del Vi com a metàfora


Foto: Aniol Resclosa - Diari de Girona
El matí del dilluns s’ha desmuntat el fanal de la Plaça del Vi. Mai n’he estat un fan i no l’enyoraré especialment.  Ara bé: era un prioritat treure’l? Es pot dir que si l’actual alcalde no el volia -i així ho va dir en el programa electoral- el que s’ha fet és complir-lo. Tot i que em ve al cap que també va dir que mantindria les polítiques socials i de moment no hi ha centre de dia per gent gran a Santa Eugènia ni pisos assistits per a gent gran al Barri Vell.

De fet un pensa que hi ha prioritats més importants i que curiosament quan desmuntes quelcom has de tenir prèviament un recanvi. Pel que m’han dit no han instal·lat un sistema de llum alternatiu, és a dir que ens quedem sense fanal a canvi de res. Bé, a canvi de menys llum.

I em sembla aquest fet una excel·lent metàfora de l’actuació de la nova alcaldia. El Fanal, o més ben dit el forat que ha deixat en el paviment,  és el millor resum del que està fent aquest  govern en els seus primers mesos de mandat. Desfer, treure, però fer i construir poc o gens.

A més ni una trucada. Cap explicació prèvia als portaveus dels grups municipals. Fets consumats. I no tenen majoria absoluta! On queden les afirmacions de transparència i de participació que al ser proclamat l’alcalde ens va prometre?
El fanal ja no tindrà qui l’escrigui. Girona pot estar tranquil·la: el canvi continua.

dissabte, 17 de setembre de 2011

Un Ple amb més llums que ombres

En el darrer Ple la manca de propostes del govern ha fet ressaltar l’abundància de propostes de l’oposició mitjançant el mètode que li ofereix el Reglament Orgànic Municipal que és la presentació de mocions.

El fet que acabéssim a 2/4 de 2 de la matinada ha esverat a més d’un. Alguns amb raó, els mitjans de comunicació han de tancar abans les cròniques . D’altres amb no tanta,  a l'argumentar que les mocions no tenien que veure amb la ciutat, però paradoxalment intervingueren amb discursos interminables.

Amb el anys que porto a l’Ajuntament aquesta dicotomia ha estat redundant, el si havíem de presentar solament propostes directament lligades a les nostres competències o també definir-nos sobre temes que afecten a la ciutat i a la ciutadania malgrat no siguin competència directa. Al llarg dels anys cap ni un dels que deien el primer argument es van estalviar en algun moment de fer el segon.  En el Ple darrer també. Tots el partits, menys el PP, vàrem aprovar la moció en defensa del català a l’escola. Malgrat no ser competència directa del municipi ningú pot dir que no ens afecta. Tant mateix tots, ara sí, amb el PP, recolzàrem l’eix mediterrani en el transport de mercaderies per tren. No afecta la nostra economia si es fa o no es fa?

Altres mocions eren directament lligades a l’acció municipal: l’actuació en el tema PIRMI, les compensacions d’ADIF, la construcció d’un Centre Cívic a l’Antic Modern, la convocatòria de la taula de Mobilitat...

Per últim, es van discutir dues mocions, sobre deu, que alguna portaveu ha considerat en el Ple i posteriorment en la premsa que eren innecessàries: que no s’ampliï la vida del reactor d’Ascó I i el reclamar un Referèndum perquè el poble dictamini, com marca la Constitució, la reforma exprés de l’esmentada llei. Ambdues es van aprovar i al meu parer expliciten el que molts ciutadans temen de la política, que es prenguin decisions importants sense cercar el seu parer, prendre posició sobre aquest tema és una bona resposta a aquest neguit.

Estic insatisfet del Ple, no pas pel tema de les mocions, ni perquè acabem molt tard. Ho estic perquè crec que el pitjor que podem fer el representants municipals és desprestigiar la feina que fan, que fem i convertir el debat en quelcom innecessari. És un vell tic que he observat en aquells que s’han educat fent política a l’ombra de les majories absolutes.

divendres, 16 de setembre de 2011

Una Santa Eugènia viva , una festa major que ha estat un exemple de convivència.



Un exemple d’esforç per la cohesió social és la millor definició que em surt per valorar la festa major d’enguany a Sta. Eugènia. Una gran varietat d’activitats darrera de les quals hi ha un munt de veïnes i veïns que han sabut treballar en una gran varietat d’associacions i alhora mancomunar esforços per treballar plegats.

Són ja molt anys d’un programa viu que s’anomena “Educació i Convivència”, dos noms que tenen conceptes forts al darrera. Programa que ha passat els seu alts i baixos però deixa un pòsit, una brasa de la que es fonamenta la vida associativa d’un barri que ha estat poble.

Els errors en l’execució del Pla de Barris, l’excessiu dirigisme i la nefasta direcció política d’una persona avui ”no grata” en el barri, no ha pogut trencar l’esforç col·lectiu on han tingut també un paper molt positiu les treballadores i treballadors municipals del centre cívic, els serveis socials i la biblioteca.

Amb l’esperança que la Marfà, el Centre de Dia i el Centre Jove “Salvador Allende” siguin una realitat viva sempre em sentiré eugenienc, d’una realitat social viva d’una Girona que volem acollidora i socialment responsable.

dijous, 15 de setembre de 2011

Fontajau: barri per als que hi viuen?

Cal que l'actual equip de govern sigui conseqüent amb el que va dir en campanya en la línia d'escoltar i col·laborar amb els veïns. Prendre decisions a esquenes del barri no és el millor començament. A més un aparcament és difícil d'entendre al costat de l'aparcament dels Òscar i el Mercadona i molt a prop dels del Pavelló de Fontajau que al matí entre setmana no s'omplen mai.



dimecres, 14 de setembre de 2011

Lliçons del darrer Ple Municipal


Quines lliçons es poden treure del segon Ple ordinari d’aquest nou mandat sorgit de les darrers eleccions municipals?

En primer lloc al govern en minoria de CiU li ha agafat el gust de portar una “L” a l’esquena, continua en pràctiques, qualsevol demanda o retret a una actuació o “no actuació” te la resposta programada: "portem setanta dies, els altres governs anteriors portaven molt de temps, cal esperar, ja farem..." Un pensa però que si has portat molt de temps a l’oposició i has observat, criticat i proposat abastament en aquests anys hauries ara d’arribar amb l’alforja plena d'idees i propostes... però no, sembla que caldrà esperar. Esperar a tenir un Pla, una fulla de ruta que permeti treure l’entrellat de què, sobre el que estant desfent en polítiques socials, mediambientals... que no és poc, i volen construir quelcom. Va dir ahir l’alcalde que el farien, òbviament amb un altre nom. Coses del ”Canvi”.

L’oposició continua amb la seva heterogeneïtat. Però hi ha temes en els quals anem avançant.

El PP, més ben dit dit la Concepció Veray, que assumeix tot el protagonisme, ha esdevingut el quart mosqueter del govern, com una reencarnació de D’Artagnan surt en defensa de CiU. La combinació no funciona quan surten les contradiccions en les polítiques de defensa de la nostra nació on els seus punts de vista són antagònics amb els de govern i tots nosaltres. Han trobat però, de moment, un sistema molt particular: gestos que són com focs artificials i després es piquen l’ullet com si res hagués passat.

El PSC, també és cada cop més la Pia Bosch. Costa ubicar-lo i ubicar-la. L’oposició es molt dura i li deu sobrar molt de temps sense cap responsabilitat. Això fa que sorprenentment encetéssim les mocions ahir, la que parlava de les compensacions d’ADIF i la que reclamava un referèndum pels canvis exprés a la Constitució, amb un atac sense precedents d’aquesta portaveu contra els ponents, la NÚria Terés i jo mateix. En el cas de la primera la prova del nou foren els segons que va durar la intervenció del portaveu govern de CiU tot dient que subscrivia la intervenció del PSC. No saps si van o vénen, si parla la Tinent d’Alcalde, càrrec atribuït com a cap de l’oposició nomenada pel govern, o l’opositora i aspirant a l’alcaldia.

La CUP i nosaltres crec que estem fent un exercici d’acostament en els temes que preocupen als ciutadans. Entenem que cal fer una oposició propositiva i que més enllà del que ens diferencia, ja hi ha espais per això, i se'ns demana unitat d’acció i fermesa. En aquesta línia nosaltres volem seguir. I te els seus fruits: el Ple va aprovar totes les mocions que vàrem presentar conjuntament o que vàrem recolzar, amb l’excepció de la d'ADIF on funciona la “Santa Aliança” del PSC-CiU.

dilluns, 12 de setembre de 2011

Educació: regla de tres inversa

Foto: Europa Press

Avui hem començat les classes a Educació Infantil, Primària i Secundària a tot Catalunya. Trasbalsats per la sentencia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que ha aixecat el més ampli rebuig de la comunitat educativa catalana, però també commoguts per l’intervencionisme de l’actual consellera d’ensenyament, ja no d’educació. Les paraules ho diuen tot.

A Girona també. Comencem amb molts canvis, massa canvis. De les primeres declaracions de la nova consellera d’ensenyament, se’n desprenia que ella venia a posar calma i ordre a un sistema educatiu molt “alterat”. La conclusió d’aquests primers mesos de govern de la Generalitat és tot el contrari: més canvis que mai.
Canvis que retallen, que compliquen, que menystenen l’escola pública catalana. L’eliminació de la sisena hora, una hora més laboral per a mestres i professorat, l’eliminació del programa 1x1, la implantació del Suport Escolar Personal (SEP), el projecte de Millora de la Qualitat educativa, els canvis en el calendari escolar, en els horaris de les escoles, en la reducció del 50% de les subvencions a escoles bressol i escoles municipals de música... en són un bon exemple de la tramuntana que bufa en el sistema educatiu català.

Una de les paradoxes d’aquest curs és allò que en matemàtiques s’anomena “regla de tres inversa”: a més alumnat, menys professorat i menys hores de classe. I tot programat des de l’objectiu de la millora de la qualitat educativa, en un país on els resultats estan a la cua de la majoria de països europeus.

Haurem d’esperar a veure els resultats de tants canvis, però de ben segur continuarem lluitant per una escola pública de qualitat. L’educació és un bon baròmetres de la qualitat d’un país, de cadascuna de les seves ciutats. És També una bona vara per a mesurar l’eficàcia dels governs.

Moció sobre el referèndum constitucional

Fer un referèndum per la reforma constitucional és molt més que una qüestió ideològica.


diumenge, 11 de setembre de 2011

La Diada Nacional avui

En el darrers mesos hem assistit a nous episodis d’assetjament a la nostra llengua, perquè aquells que l’ataquen saben que ha estat i és un símbol de la construcció nacional catalana.

És paradoxal que aquest mateix PP que dissenya i executa una política lingüística a València i a les illes, cercant el secessionisme lingüístic i sense cap escrúpol, menteixen i difamen sobre el model d’immersió de la nostra escola, va guanyant a Catalunya espais de centralitat i normalitat de la mà de CiU  i del govern de la Generalitat.

Tant greu com l’afer del “Diccionario Biografico Español de la Real Academia de la Historia” és que la diferent denominació popular de la llengua, segons quin sigui el territori on es parla, es faci servir per dividir-la i donar cobertura al secessionisme, com passa en el cas de la Biblioteca Nacional de España i la Agencia Española del ISBN, que diferencien “valencià” i “català” (mentre que “castellà i “espanyol” són sinònims”. Aquesta línia s’extén a les webs oficials dels ministeris o de les empreses públiques o recentment privatitzades.

En aquesta diada de nou la defensa de la llengua esdevé una fita que marca un nou camí.

Però també caldrà que de nou el Catalanisme Popular s’enforteixi i sigui capaç de vertebrar una alternativa cap a la sobirania que el catalanisme conservador immers en els seus eterns dubtes entre la cartera i la bandera és incapaç de resoldre.

divendres, 9 de setembre de 2011

Per què volem denunciar ADIF

En la roda de premsa d'ahir vaig explicar les raons que ens porten a presentar una moció per denunciar ADIF.


dijous, 8 de setembre de 2011

El PP ja governa!

Foto: Europa Press

En un sistema democràtic es governa si guanyes les eleccions o si generes unes aliances que ho permeten. A Espanya estem innovant en l’àmbit de la ciència política, ja no es pot aplicar la dita hispànica de “que inventen ellos”. La llàstima és que aquest invent no significa més i millor democràcia, sinó tot el contrari.

Els ingredients de l’invent són: una base de govern del PSOE que fa un gir de 180 graus i aplica les polítiques del PP que deia que rebutjava, una cobertura de Poder judicial que fa dels camps de golf i les banquetes preferents de les places de braus un espai privilegiat per exculpar trames corruptes (“cas Gürtel” o fer possible el “atado i bien atado” del vell dictador en un nou model de neocentralisme que té centrat el seu punt de mira en les llengües que no són l’anomenat espanyol), i per últim tot embolcallat amb la por. La por a la crisi, la por als canvis, la por a la llibertat!

L'eufòria del PP ens vol fer creure que no hi ha res a fer, la passivitat del govern i del partit que li dóna suport els ho deixa molt fàcil. Creuen que serem incapaços de plantar-li cara.

I si els donem una sorpresa?

Continuarà....

diumenge, 4 de setembre de 2011

La injustícia del Tribunal Superior. Plantem cara a una nova agressió.

El Tribunal Superior d’in-Justicia de Catalunya ha tornat a insistir en una línia que la judicatura espanyola ha considerat majoritàriament i de forma reiterada que hi ha una sola llengua oficial, l’espanyol, i el català és complementària a Catalunya. No n'hi ha prou que els estudiants catalans surtin de l’ensenyament obligatori amb un bon coneixement d’ambdues llengües, cal marcar a cop de sentencia la primacia del castellà-espanyol.

Com divendres quan van grapejar la Constitució, ara de nou es vol posar el rellotge a l’hora d’abans de 1978, volen refer la història i els hereus dels vencedors del 1939, ara vestits de demòcrates, han d’imposar la seva visió de l’escola, de l’economia, de la moral. L'escola dels altres,  perquè amb la seva hipocresia habitual  car els seus fills estudien en anglès o en alemany en elitistes escoles privades.

La hipocresia del govern del PSOE que xiula com si no anés amb ell, acostumat a baixar el cap i la fatxenderia dels nostàlgics d’aquells “AÑOS TRIUNFALES” , l’inefable PP.

El dilluns tots i totes ens veurem davant de l’Ajuntament de Girona per defensar l’escola catalana.

dissabte, 3 de setembre de 2011

Per una àmplia aliança en defensa dels drets socials i nacionasl el 20N

Res és igual a Catalunya i a Espanya després d’aquesta reforma que els dels dos partits dinàstics, PSOE i PP, han fet trencant el pacte constitucional de 1978.

És cert que sovint les direccions dels partits són els darrers en ser conscients dels canvis que cal fer, ocupats i preocupats per llistes i campanyes, caldrà parlar fort perquè arribi la veu. El proper dimarts 6 a les 7 serà un bon moment per a fer-la sentir. A partir d’aquest les entitats socials i sindicals haurien d’encapçalar una crida per anar per feina perquè, malgrat que el temps es escàs, amb voluntat i fermesa es pot aconseguir.

Una àmplia aliança social i nacional de la que estan exclosos PP i PSOE i les seves franquícies a Catalunya. El PSC s’ha auto exclòs amb la patètica votació dels seus 25 diputats, un cop més fent bona la imatge dels “25 invisibles”.

CiU, depèn de si fa més cas com fins ara als interessos econòmics d’una minoria de catalans fortament vinculats amb el poder econòmic espanyol o al gruix del seu electoral i bona part dels seus militants en la defensa de Catalunya. Sense fer marxa enrera a les retallades difícilment podem estar en la mateixa aliança.

Tost els altres federalistes i independentistes de l’àmbit polític i social cal que construïm una ampli front per tenir una forta minoria a Madrid que serveixi de veu social i nacional en els anys difícils que venen.

La lluita per la nostra sobirania, com sempre, ha succeït al llarg de la nostra història, necessita d’unitat i fermesa, ací i a Madrid. Fins que siguem plenament sobirans aquest escenari, el parlament de l’estat, hi hem de ser presents i amb força.

divendres, 2 de setembre de 2011

Dos mesos de govern de CiU a Girona. Poc temps però ja es marca tendència.

Foto: Aniol Resclosa




Dos mesos de govern no és gaire temps, seria injust fer un judici precipitat, i ni és el meu estil ni interessaria gaire més enllà de la picabaralla partidista. 


En el debat de pressupostos, d’ací a un o dos mesos podrem veure realment què significa, què proposa el govern de CiU. És cert però que un document de mandat s’hauria agraït i és el que s’acostuma a fer per situar davant de la ciutadania els compromisos electorals en un cronograma que abasti els quatre anys de govern. 


És cert però que en aquest temps s’han produït un seguit d’actuacions per part del govern municipal que poden marcar tendència. 
En primer lloc un estil declaratiu: hem pensat... farem... que obvia el marc municipal i cerca la complicitat dels mitjans de comunicació. Els més mal pensats ho podrien qualificar de vendre fum.
La segona, una forma d’actuar en polítiques socials que contradiu el compromís de blindar aquestes polítiques al qual l’actual alcalde es va comprometre en la campanya electoral. Dels anuncis de temes a paralitzar, tres de quatre són de l’àmbit social.
El tercer element te a veure amb una constant reiteració de que estem en un temps de vaques flaques i que els errors de Madrid ens obligaran a reduir totes les despeses. Argument que obvia la promesa de fermesa davant empreses (per exemple ADIF) i administracions que des de l’oposició i en campanya se’n feia bandera. També que al no deixar clar què es vol fer i anar fent un degoteig del que no es vol dona una imatge d’improvisació i anar fent.


En els propers dos mesos veurem si la tendència acaba agafant forma, no seran uns mesos fàcils ni per a nosaltres ni per a Catalunya. Tampoc ho seran, si es confirmen els vents centralitzadors i conservadors a Espanya, per l’actual govern municipal en minoria que basa la seva estabilitat en una fràgil i poc discreta aliança amb el PP.

dijous, 1 de setembre de 2011

El rei està despullat. Només serem lliures si guanyem a la por




Hi ha un temps per lluitar i un altre per disfrutar de la vida, estar indignat amb el que passa no vol dir viure amargat. Amb més força lluitem si tenim al costat gent que estimes i t’estimen, si al matí t’emociona la natura que t’envolta i tens una feina que t’agrada. Sóc un afortunat que es commou amb el patiment dels altres i no pot ser feliç si altres pateixen.

Disfrutem amb petites grans coses, una lectura, una conversa, una passejada. M’agrada el teatre i el futbol, quan és un espectacle intel·ligent. Sóc culé no per fanatisme, he estat seduït per un joc que em sorprèn, per un equip que assumeix reptes amb serenitat. Per una direcció tècnica que no cau en la provocació i innova constantment.

Si en camps que no són la política s’innova, es fa i s’actua en contra de la rutina i la previsibilitat... no ens resignem davant del que ens diuen que solament hi ha una via política que ens porta pel camí del conformisme i la passivitat.

Travessem un temps de dilemes. Vivim una crisi generada en l’àmbit financer, on banquers i especuladors obtenen beneficis d’escàndol. Però els impactes d’aquesta crisi es desplacen a l’àmbit sociolaboral, on la majoria s’hi juga l’existència. Quan els poderosos de l’economia provoquen una crisi que acaben no pagant; els cacics de la política la fan servir d’excusa per desmantellar els drets socials i fins i tot per canviar unilateralment les regles del joc.

No ens resignem i exigim el dret d'arriscar-nos a innovar. Si ens equivoquem que sigui per nosaltres mateixos, ja rectificarem i ho tornarem a provar.

Som un país petit, però menys que Islàndia, un país també petit però amb homes i dones que es van fer grans, que des de que va plantar cara ja no és notícia, perquè si demostres que el rei està despullat, ja no et poden fer por.