dimecres, 28 de juny del 2017

El rei i Martin Villa!


Es de tots conegut que el grup d’ERC no anirà a l’acte solemne d’avui que commemora les primeres eleccions democràtiques després del llarg franquisme i condecora al pròfug de la Interpol Rodolfo Martin Villa. Amb respecte per la gent i els electes que donaran la pell per acabar amb el franquisme, però amb total repugnància per la deriva del sistema que, plegat de corrupció, es permet homenatjar, de tots els possibles, al més sinistra representant del tardo-franquisme encara viu.


Ja li etzibava a la cara de Barcenas el dilluns,  Joan Tardà, quan li deia que ell es creia impune, com tots els altres tresorers del PP, com tots els altres corruptes, per que els franquistes  havien transitat cap a la democràcia sense que els caigués un cabell del cap, ni un duro de les seves butxaques. Aquesta contaminació que no va parar la transició ha arribat al moll de l’os del sistema en aquests darrers anys.

Calia i cal una profunda catarsi a Espanya i un nou període constituent, però el fet que som l’únic grup parlamentari que no assistirà a l’autohomenatge del "bunquer" d’avui demostra lo lluny que està Espanya d’aquest canvi necessari. O millor dit, l’únic canvi amb una majoria per fer-lo es dona a Catalunya. Ai d’Espanya! si perdem aquesta oportunitat perquè el dogal no caurà sobre Catalunya solament, també sobre aquells que tenen el desig de transformar Espanya en una tercera república.

Faré les meves tasques com a diputat, rebent visites i participant en una roda de premsa amb els examinadors de tràfic. Faré de diputat i no de “atrezzo” d’un sistema contra el que he vingut a Madrid a combatre’l. Que s’ho facin, nosaltres tenim altres feines. Llibertat i república!

divendres, 23 de juny del 2017

Les garanties del referèndum som les persones!




El govern de l’estat actua com aquell pinxo que abusant dels altres ha gaudit d’impunitat. Si em permeteu continuar en forma de faula. Ha aconseguit que l’entorn s’adaptés a la seva autoritat i qui conviu en el seu espai ha d’acceptar com a natural que, sense el seu permís, res es possible. Qui el qüestiona el te com enemic, culpabilitzant al dissident de trencar el que ell considera la convivència perfecte.  El principal problema per al canvi no és solament el seu poder sinó el que li atorguen la majoria amb la seva passivitat.


Mai obtindràs el seu permís per a separar-te perquè et necessita, sense tu i altres com tu no seria res, d’ací que amb ungles i dents ho impedeixi atemorint-te i atemorint als altres. Es manté perquè les regles del joc, fetes a la seva conveniència, solament permeten canviar de pinxo però no ser lliures. El sistema està tant ben estructurat que confon la llei que el fonamenta amb la legitimitat, que solament dona la lliure voluntat de la gent. Aquesta, la gent, per a modificar la llei fonamental a de fer una cursa impossible.

Un cop ets a dins, ni el fet que hagin passat molts anys o que no fossis tu sinó el teu pare qui va acceptar, per acció o omissió, la seva autoritat, la llei ha esdevingut immutable, malgrat el seu origen. I es fa tant difícil canviar-ho que et diuen que no pots. Quan no acceptes les condicions i demanes una nova legitimitat, la neguen i no tens més remei que, prescindint d’ell, crear-ne una de nova si la majoria així ho vol.


Quan l’1 d’octubre ens trobem davant de les urnes haurem triat un camí difícil en que les garanties les tindrem si la participació és massiva, doncs aquesta la consolida i legitima. El camí que ens fa lliures, superant les adversitats, es el que nosaltres mateixos recorreguem, hi ha adversaris, sens dubta, i també, esperem que pocs, espectadors, els que s’ho miren. Jo no he volgut ser dels darrers! 

dimarts, 20 de juny del 2017

Entre beques i ciberseguretat...


Una nova jornada de Ple, el PSOE s’estrena amb la nova direcció del grup, però amb velles propostes, i el PP amb la seva mania de centralitzar-ho tot, de posar portes al camp del ciberespai. A l’espera de l’1 d’octubre, plens aquesta setmana i la que ve,  però amb un sol ple extraordinari el juliol, una relativa calma precedeix a la  futura tempesta!


He tingut que defensar la posició del meu grup sobre les beques a l’estat espanyol, a la crítica compartida que fèiem amb la proposta del PSOE, molta distància en el mètode i confrontació amb els seus oblits, un cop més. L’ús de les Proposicions No de Llei que serveixen per recomanar al govern, però que no l’obliguen, en virtut d’un reglament obsolet, esdevé un placebo que no un guariment de la ferida oberta pel ministre Wert. Que continua regnant des del seu exili daurat de París, gràcies a l’abstenció del PSOE.

I de nou, l’oblit de Catalunya, fins i tot del que diu l’estatut retallat i les sentències del mateix Tribunal Constitucional que el va mutilar. Hem presentat una esmena, la resposta és impagable: “no volem que aquest tema polaritzi el debat”! Per tant acceptem el incompliment però et demanem el vot: Au va! el PSOE regenerat, de moment, te la mateixa actitud amb Catalunya que el de la gestora.

I el PP, com no, reforçant un model centralitzat amb el CNI al capdavant en el tema de la ciberseguretat. El més curiós es que hem estat els 9 diputats d’ERC els únics que hem votat en contra. Ens neguen la seguretat i posen en perill la nostra, no convocant la Junta de Seguretat de Catalunya, que impedeixen la coordinació de la informació amb Interpol i Europol als mossos, que impugnen els 500 nous mossos que, curiosament, una part d’ells anirien a ciberseguretat.  Com no, els del PP acaben tenint una ampla majoria. Però no amb els nostres vots.

Bé, coses de Madrid, de les que us continuaré informant.

dimecres, 14 de juny del 2017

Una valoració ràpida de la moció de censura a Rajoy


Tot just fa una estona que ha acabat la darrera sessió de la moció de censura a Rajoy, ha tret 82 vots a favor. Ha quedat a 94 vots de la majoria necessària. Molt Lluny front a l’aliança PP/Ciudadanos que ha quedat reforçada. No ha servit per a res?  A més de reforçar la santa Aliança indubtablement Pablo Iglesias i el seu equip s’han guanyat un espai. Per a canviar el règim del 78? Per a governar Espanya? No, ni a una ni a l’altre. L'únic canvi que fa tremolar el sistema és l'autodeterminació de Catalunya.


Ara bé, quan dic que s’han guanyat un espai, vull dir que hi son, Podemos i confluències, per quedar-se. Que no es flor d’un dia i que l’esquerra espanyola no te un partit de referència sinó dos, de pes similar. Això es nou i si de moment afavoreix la dreta, els camins electorals son a l’Europa d’avui un xic imprevisibles.

La corrupció ha estat el gran argument perquè, sense dubte,  és la gran llosa del sistema. Ara bé els anàlisis de les seves causes son diametralment oposats entre les dues esquerres. El PSOE es manté en el règim del 1978 i Podemos fora. Primer gran problema però salvable si el segon accepta ni que sigui a contracor el primer.

L’altre gran tema es Catalunya i el seu dret a l’autodeterminació. Ací es veu difícil un acord, però a més avui per avui la seva negativa uneix al PSOE, Ciudadanos i PP. Les 17 hores de debat si han deixat un punt clar es aquest: el front “constitucional “no mourà un dit per a que els catalans ens expressem, decidim, encara més ens farà caurà tot el pes de la “llei”.

La visió de fet nacional català de Pablo Iglesias ha estat la més amplia que he escoltat en un partit espanyol, però la seva força es minoritària i si no hi ha un cataclisme polític, ho serà per molt de temps. La magistral intervenció de Joan Tardà deixava clar qui pot realment i qui no.  Davant de l’1 d’octubre ens trobem en el major repte i també la major oportunitat . No serà de Madrid que vindrà la solució, la tenim a les nostres mans si aconseguim la  força necessària per a guanyar.

dilluns, 12 de juny del 2017

Entre la moció de censura i l’1 d’octubre.



A Catalunya  un cop decidit el dia i la pregunta pel govern, tenim un camí difícil però clar a seguir, on la veu la té la ciutadania. A Madrid, un cop la moció presentada per Podemos i les confluències sigui derrotada, tot continuarà igual. Qualsevol canvi del règim del 78 es avortat per una majoria aclaparadora. En aquesta cruïlla ens trobem i hem d’actuar en conseqüència.


El procés, tant pels que l’hem fet nostre com pels que en parlen en sentit pejoratiu, ha ant fent camí. Ha tingut moment difícils,  fins i tot crítics però ha fet valdre dos coses que els seus detractors els hi manca: un moviment popular que els empeny i una major coherència en els objectius. Perquè si be es cert l’heterogeneïtat de les forces independentistes  no es menys cert que els que no ho son tenen entre ells moltes més diferències, fins i tot irreconciliables.

El cost de la no independència sembla cada dia més alt que el de romandre amb el vell statu quo. Perquè no ens enganyem el fet que en tots aquests anys ha estat impossible el presentar una tercera via factible exemplifica que a l’altre costat de la independència solament hi ha més del mateix. Ací i avui per avui i, pel que sembla, durant tant de temps que deixa de ser una alternativa.

Fins i tot, al meu parer, els que no volen la independència però no estan d’acord amb el statu quo, únicament la participació democràtica en el referèndum del 1 d’octubre pot, sigui quin sigui el resultat, fer trontollar el vell sistema i obrir alternatives de canvi. Quan parlem de garanties, la millor es la participació. Perquè els col·legis i les urnes i seran!

dilluns, 5 de juny del 2017

El Girona a primera!



Més d’un cop he reconegut que la part més irracional del meu caràcter es i ha estat l’afició al futbol i especialment als meus equips. El/els que consideres part de la teva vida, sempre vius i ho vius amb passió. El Girona ja és de primera i el record més emocionat el tinc avui per a Jordi Vilamitjana, seguidor incondicional que feia dels sentiments raó. Com ell, però no més que ell, gironines i gironins han portat l’alè i el suport en els moments difícils i ara el seu reconeixement és part de la victòria.


Un Girona de primera és una aspiració de generacions, d’uns equips que han tingut bons jugadors, millors aficionats i no tant adequats directius. Transcendir a les dificultats i aguantar determinats personatges que fan del “palco” de l’estadi demostració de fatxenderia i mal gust de nou rics, no ha estat fàcil. Però a voltes s’aconsegueix, aleshores cal deixar-nos portar per l’alegria i deixar per a més endavant la crítica necessària.

Ara veure’m! Espero que ningú es deixi portar pels somiatruites. Els somnis són necessaris però no pas els projectes de quatre megalòmans que hi veuen més la cartera que l’afició. Altres clubs catalans de ciutats com la nostra hi han caigut i ací tenim experiència del que no cal fer amb el bàsquet masculí. Les administracions i especialment l’Ajuntament hi tindran un paper rellevant per a no perdre el seny.

Però ara deixem-nos portar per l’alegria, per a reconèixer a tècnics i jugadors una gran temporada. Per haver conjurat per fi les dissorts que han deixat al club més d’un cop a la porta o més aviat amb la porta als nassos. Del passat destruïm misèries, ara toca gaudir i l’any que ve més!

dijous, 1 de juny del 2017

Diputats independentistes al Congrés. Que viva Zapata!


A Joan Capdevila “El Capi”, conegut també com “El Seductor”

Es habitual que se’m faci la pregunta de “com va per Madrid”, a la que he de donar una resposta curta, èpica –lluitar- o esforçada –treballar- depèn de l’estat d’ànim. Menys sovint també puc ser interpel·lat amb un “que feu”? i encara menys amb un “com ho feu”? La resposta d’aquestes preguntes necessita d’una resposta llarga, d’un temps que l’interlocutor sovint no te. Però, de fet, per respondre bé, a unes i altres, caldria saber qui som.


Es cert que tenim unes dades biogràfiques assequibles a tothom mitjançant la web del Congrés, però no hem refereixo pas a això. Fer un equip amb gent que no havia treballat junts, bé... que ni tant sols la majoria es coneixia, no es gens senzill. Doncs, el primer que us puc assegurar és que la relació entre els nou diputats i diputades ha estat molt fàcil. Sorprenentment fàcil.

A veure, tots i totes tenim les nostres dèries, la nostra biografia diferent i fins i tot contradictòria. Quin ha estat el secret? Li he donat voltes i penso que en primer lloc, el fet ha estat en que els que tenien experiència en Tardà i la Jordà al Congrés i la Capella al Senat ens han atorgat tota la confiança i nosaltres els hi hem reconegut autoritat. De fet l’autoritat s’atorga i no s’imposa. Es el que hem fet el Salvador, “El Capi”, l’Eritja, la Surra i jo mateix “el profe”. Bé,  en Rufi, menja a part!

Funcionem amb una anarquia responsable. Amb molta autonomia en les nostres responsabilitats però alhora sabent que disposes del recolzament immediat quan fa falta. De fet és una síntesi dialèctica de contraris. La millor manera perquè gent amb caràcter fort col·labori en un projecte comú.

A part del bloc, tinc apunts que en algun moment esdevindran un petit llibre sobre aquestes experiències compartides al congrés de Diputats, valgui aquestes ratlles com si fos una petita introducció del que vindrà.