dijous, 30 de juliol de 2015

Per què el govern d’Espanya creu que les eleccions del 27S son plebiscitàries ?


“Coneix el teu enemic i et coneixeràs millor”, ho deia Sunt Tzu, un general xinés que abans de ser citat com a metge de capçalera del executius agressius fou un geni de l’estratègia militar. Un altre Geni, polític i militar, Mao, deia que cal saber destriar quines son les contradiccions principals i quines les secundàries.


Bé, segur que em direu per que poder exagero amb tanta cita xinesa, però que voleu que faci, els xinesos tenen una civilització més antiga i continuada que la nostra i no per desconeguda menys important. I de segur entre tant assessor i tant de servei d’intel·ligència el govern espanyol te més d’un i més de dos extremadament intel·ligents que saben no solament de cites sinó de política.

Ells saben que si hi ha una revolució a Espanya començarà a Catalunya, per això Barcelona és la ciutat més bombardejada de la història contemporània i qui ho ha fet més és l’exercit espanyol. D’ací que els hi fa por que a Catalunya guanyin aquells que defensen el si a la independència, per que per impedir-ho no tenen més que la força i ara i avui no és, fins ara, la forma “europea” de resoldre conflictes.

Algú, benintencionat, em dirà que no, que tenen por a “Podemos” i la seva reforma federal, però ja han engreixat “Ciutadans” com a tallafoc i sempre és efectiu el vell virus del “felipisme” que contamina rapit tota esquerra espanyola que vol governar.

Ells ho tenen clar, però encara hi ha, a casa nostra, qui pensa que avui la contradicció secundària, la lluita entre l’esquerra i la dreta catalana, és la principal. Res soluciona les contradiccions fins que és resolen i la catalana la resoldrem si som capaços de solucionar la principal, independència sí o no. Estem a temps, si no ens distraiem!

dimarts, 28 de juliol de 2015

D’un temps que ja és un poc nostre.


Quan vaig deixar l’ajuntament tenia previst una espècie de vacances polítiques, és a dir marcar una certa distància amb una activitat que m’havia ocupat i preocupat molt i dedicar-me a altres coses. Un cert desànim per la vida partidària, en el que cada cop veia més reservat el procés de decisions a uns pocs, me’n havia allunyat progressivament, però sempre el calor de la gent, el poder donar un cop de ma, contrarestava els dubtes. 


Dos mesos no són gaire, la desaparició de la militància no ha significat però indiferència, de fet, els canvis polítics vertiginosos en aquests darrers dies, m’han portat a donar opinió amb més assiduïtat de la que tenia previst. Per què, mai pots preveure que faràs en moments de canvis.

Estem en un moment apassionant, estem a prop de grans canvis, tenim enormes perills al cim, però ara i avui tenim la possibilitat de canviar el que semblava inamovible. Sí, és cert, alguns continuen dient que res es pot canviar, que és impossible. Perdoneu-me que mal pensi: si ho repeteixen tant, si amenacen dia si, dia també...pot ser no n’estan tant de segurs.

No se pas que faré en els propers mesos, el que sé és el que no faré: mirar-me, des d’una falsa torre d’ivori, els esdeveniments. El protagonista però, és i ha de ser la gent, els grans canvis són col·lectius o no son. El partits i les entitats espero que estiguin a l’alçada de les seves responsabilitats. Per què en política no n’hi ha prou de tenir la raó, has de tenir la força i aquesta te la dona el poble.

diumenge, 26 de juliol de 2015

Dues propostes, un objectiu.


A l’Oriol Junqueres no el conec personalment, unes encaixades de mans o un petit comentari en alguna ocasió no va més enllà de saludat. He tingut bones referències per gent que ha governat amb ell a Sant Vicens del Horts i especialment per en Raül Romeva. De paraula fàcil i entenedora, a cops un xic prolix, com ens passa a tots els que eduquem, ha encapçalat un partit històric, sovint renovat, en un moment difícil i clau pel país.


Juntament amb en David Fernàndez, han sabut moure’s en el difícil espai polític català, cercant unitat i alhora marcant l’estratègia, sovint partidista, d’Artur Mas. Aquest darrer, menystingut per les esquerres del tripartit, especialment els seus caps, ha sobreviscut a tots, deixant-nos més d’un cop desconcertats per les seves decisions.

La lectura de quina es la contradicció principal en aquest moment polític català l’han sabut llegir bé, tant David Fernàndez com Oriol Junqueres: aquesta era i és, aconseguir la independència.  L’enfrontament amb persones que pensen diferent de tu, que actuen des del govern amb unes decisions a les antípodes del que faries, queda relegat a aconseguir el bé major.

Mai m’havia sentit a prop de dues llistes, dos propostes diferents però que sumen. Ambdues tenen arrels diferents a les meves, però promouen l’objectiu principal que desitjo i que crec imprescindible per aconseguir allò que des de jove m’ha mogut a fer política. Per què no hi ha solucions socials en el sistema autonòmic, solament frustració i desengany.

divendres, 24 de juliol de 2015

Els partits o com sobreviure en temps de canvis...


En les campanyes electorals la gent interessada per la política, que és una minoria, es posa rabiosa amb els que te més a prop, és a dir, amb el veí. Amb qui comparteixes electorat és amb el que et disputes el vot i el més allunyat, no serveix gairebé més que d’espàrring per a llançar propostes per a convèncer als teus. D’ací que en aquest començament de campanya, sempre comencen abans de la data oficial, les forces independentistes i sobiranistes hagin pràcticament oblidat, amb atacs mutus, a PP-Ciutadans-PSC.


A voltes les eleccions poden se diferents, però les campanyes difícilment deixen les característiques que abans he esmentat. El 27S és molt i molt diferent que les altres, però els reflexes condicionats pels aparells dels partits ho compliquen. Totes les anomenades llistes unitàries o tranversals tenen una columna vertebral que son els aparells. Fins i tot els nous han creat el seu de presa i corrents.

CDC i ERC vertebren “Junts pel sí” i Podemos amb ICV-EUiA el “Catalunya si es pot”. La credibilitat dels que composen les llistes estarà en si son capaços de mantenir les seves conviccions i en els moments claus imposar-se als aparells, als pactes que no passen per les urnes.

Es curiós que les primàries de les que tant se’n ha parlat, hagin estat bandejades per gairebé totes les forces polítiques a excepció de la CUP. És tant important el que ens juguem que el aparells dels partits no poden ni volen restar exclosos. D’ací el pànic d’alguns d’ells a la llista unitària sense polítics en actiu. No val l’enyorança del que podia haver estat i no és, en la construcció d’un nou estat ens queda molt per fer.

dijous, 23 de juliol de 2015

Casa Pastors i Enric Marquès. Art i memòria!


És la segona vegada que entro a casa Pastors des de que és va inaugurar el 28 de febrer l’exposició conseqüència de la cessió de la seva obra a l’Ajuntament  que, de fet, esdevé un homenatge a l’Enric Marqués . Ho he fet, i he repetit, per a gaudir de els obres d’un artista inoblidable i un dels més revolucionaris del seu temps. Molt ben estructurada per en Jordi Falgàs. Em porta a temps de resistència i al paper de la bellesa i la denuncia com instrument de combat cultural.


En aquella Girona grisa i negre en al que va néixer i educar-se, aconsegueix el 1956 anar-se’n a París, quan París era París! em deia un seu amic, fa poc. En aquella ciutat fa una síntesi dialèctica entre les seves arrels i influències tant diverses com Poliakov, Matisse o Rouault. Home generós i apassionat, tant a París com en el seu retorn a casa.

Si aneu a l'exposició gaudireu d'un gran catàleg i un text magnífic d’Eva Vázquez. Un bon començament que ens hauria de permetre fer una gran exposició a Barcelona, com una reivindicació pòstuma, que li devem els gironins i gironines, a un artista menys, molt menys conegut del que es mereix.

He estat crític amb la compra del fons Santos Torroella, no pas de que la casa Pastors pugui ser el Centre d’Art Contemporani de referència en un marc fantàstic de la nostra ciutat. En aquest context no puc deixar de recordar l’Assemblea democràtica d’artistes que fou un referent en la transició i el grup Praxis. No fou casualitat que em trobés amb en Lluis Bosch Martí, incòmode sempre amb l’establishment, el primer cop que vaig anar a veure aquesta exposició. Art i memòria.

dimarts, 21 de juliol de 2015

Qui ho diu i per què ho diu?


Mira qui tens en contra i sabràs si segueixes un bon camí, aquesta dita sovint m’ha ajudat a caminar quan les decisions són incertes, tant mateix vigila qui està d’acord amb tu i reflexiona el perquè. Si aquestes eleccions del 27S no les veies decisives tindria un silenci aspectant i confortable, però prefereixo dir la meva i equivocar-me, que callar i apuntar-me, d’ací a un temps, a qui l’hagi encertat.


Per què la llista unitària “junts pel si” ha aixecat tantes crítiques de la dreta, no sols ho és CDC,  i d’una part de l’esquerra?  Probablement per que trenca allò que és previsible, el que gairebé tots pensàvem que acabaria succeint, presentar-se els partits per separat, no tenir prou força per anar cap a la independència i tenir un nou govern autonòmic, que probablement com a resultat de les aliances possibles acabes dirigit per CiU.

De moment el guió és un altre, CiU s’ha trencat, i un part, amb la sigla UDC, avui es troba en contra de la independència. El PP continua com sempre, ara demanant un “Front Català d’Ordre”, Ciutadans posa tota la carn a la graella de les eleccions espanyoles i esdevé garantia de les ”claus del Cid” per la unitat d’Espanya. I el PSC, ha tret del programa el dret a decidir...

“Catalunya sí es pot”, centra tot l’atac a la que anomena la “llista de Mas”, sembla que no hi hagi una altra dreta que aquest partit, redueix la pluralitat de la llista als convergents. Pot ser un bon eslògan, però no un bon anàlisi i, al meu parer, quan ho confons acabes errant i situant-te en el lloc que no volies.

Resta molt clar qui està en contra de la llista “Tots junts pel si”. La CUP, en canvi, situa dubtes per la presència de l’ara reconstituïda CDC, dubtes que comparteixo, però no la porta a situar-se amb els anteriors, per la seva coherència interna i per que te clar quina és la contradicció principal. Avui a Catalunya és fer la independència o no, sense la qual la transformació social depèn sempre de la correlació a Espanya.

Tenim encara temps per a veure si aquesta serà la fulla d’instruccions definitiva, per què el camí tot just ha començat...

diumenge, 19 de juliol de 2015

Quina setmana...! Molt resta per fer, però ara no tot sembla impossible!


Avui clou una setmana intensa políticament, el dilluns poc que hauria pensat que es desencadenessin els esdeveniments a la velocitat vertiginosa amb la que s’han desfermat. Dels dubtes sobre si hi haurien eleccions, a la seguretat de la convocatòria; de la divisió segura a una unitat, si bé incomplerta, potent; del oblit interessat a Madrid, tot pensant que a Catalunya ens rendíem abans de donar la batalla, a llamps i trons com en els bons moments, amb audiència reial inclosa.


Caldrà insistir en el concepte d’eleccions plebiscitàries, aquestes es fan per què no ens van deixar fer un referèndum legalment reconegut i per què no podem esperar “in eternum” a que ens el reconeguin. Cal saber ja quants volem la independència per, de manera ferma, si ho vol el poble, seguir aquest camí, això és el que farem el 27 de setembre.

Aquest serà el mandat dels i les parlamentàries independentistes si son majoria. Amb aquest compromís es demanarà el vot i amb voluntat de guanyar i de no defraudar, per què la seva funció principal serà la desconnexió amb les lleis espanyoles que no ens permeten la sobirania. No se si es farà una promesa semblant a la que els estats general francesos van fer, quan el rei borbó els hi va dir que no complien la llei i els ordenà dissoldre’s -“ es disposa que tots els membres d’aquesta assemblea prestin, a l’instant, jurament solemne de no separar-se mai fins que la constitució sigui establerta i consolidada sobre fonaments sòlids...”-  el que si sé es que si hi ha una majoria sòlida es proclamarà la sobirania efectiva de Catalunya.

Alguns diuen que el que es vota és un nou govern autonòmic, això serà cert si els que no volen la independència son majoria. Permeteu-me que sense dramatitzar afirmi que això seria la pitjor derrota possible.  Imagineu-vos la mena de govern que hi hauria. Diuen, alguns, que la llista és molt heterogènia i encara més si s’uneix la CUP, doncs digueu-me com seria aquest govern autonomista! El que tindrem, si guanya la independència, serà una mena de govern provisional que com a màxim durarà 18 mesos, amb l’objectiu d’assegurar la transició, amb un ampli consens en el govern i en el plenari del Parlament.

Molt resta per fer, però ara no tot sembla impossible! 

divendres, 17 de juliol de 2015

A qui li preocupa el factor Raül Romeva?


Hi han moments polítics que una persona sense trair els seus ideals pot encapçalar un projecte transversal on hi figurin, entre d’altres, els seus adversaris polítics. Depèn del projecte, de l’objectiu. Però és cert, no hi ha res segur fins que culmina. Per què aconseguir-ho sempre és fruit d’una acció col·lectiva i els enemics son molt poderosos.


Teníem allò que ens portava la inèrcia i el prejudicis cap a una derrota segura, i la possibilitat d’una confluència no pas completa i no exempta de dificultats i contradiccions, amb una fulla de ruta difícil, què optar? Molts voldríem una tercera: bona, bonica i segura. Però aquesta drecera en política no és al catàleg. La gent valenta s’inclina per la segona, aquella en que has de donar exemple i generar confiança entre la gent. Il·lusió i coratge son els ingredients necessaris però no suficients, cal tenir mitjans, un gran recolzament de la gent i, com no, un poc de sort.

Esgotades les vies autonomistes. Malgrat que PP, PSC i Ciutadans no ho reconeguin, per que ja els hi va bé. Encallades les federals o confederals per que els interlocutors estatals o son massa dèbils o quan històricament s’han fet promeses se n’obliden si arriben al poder, no ens deixen altre via que la ruptura, fer una revolució, ser sobirans.

L’independentisme genera incerteses, està dividit, per que és molt plural, però ha estat capaç de mobilitzar i engrescar a centenars de milers de persones. Li calia lideratge transversal i capacitat d’unir contraris, portàvem des del 9N amb un escac constant que ens portava a un dia de la marmota permanent. Les entitats civils per la independència han fet de desllorigador i ací ha intervingut el factor Raül Romeva.

Escoltant les declaracions i veient les cares dels nostres adversaris, la dreta econòmica catalana i els seus portaveus ben pagats, l’inefable Rajoy, el poder econòmic espanyol ben connectat amb el “pont aeri”, els partits que tenen la residència a Catalunya i miren cap a Espanya, tots han estat unànimes en atacar la llista transversal i al “comunista Romeva”. Mai ho entendran.

Lamentablement alguns, dels que soc molt proper, que representen una part de l’esquerra transformadora, no ho han entès, entretinguts en una altra guerra. Espero que ho entenguin, si més no el dia després, el 28 de setembre, per què seran necessaris i benvinguts, quan la ciutadania catalana, majoritàriament, havent votat independència obri el camí per a fer un nou país.

dimecres, 15 de juliol de 2015

Un mes sense militar a ICV.


Avui fa un mes que vaig fer pública la meva sortida d’ICV. És un bon moment per a la reflexió, per què una decisió d’aquesta mena sempre ha de ser objecte d’anàlisi quan afecta una part important de la teva vida. Sempre he pensat que l’acció política és consubstancial en una vida que es vulgui plena, per què els teus desitjos personals, laborals o familiars han de ser compensats amb el compromís en la lluita pel benestar dels teus conciutadans.


És cert que la meva decisió no ha esta una esmena a la totalitat a l’acció d’ICV, amb la que comparteixo una part molt important de la seva anàlisi col·lectiva i de la seva acció social. Ha estat una esmena al seu posicionament nacional, que podia conllevar en la discrepància, si no fos que del 9N al 27S, aquest posicionament  juga un paper clau i estratègic, es a dir, que Catalunya sigui un estat independent o no.

M’he vist amb els meus companys, no puc ni vull usar el mot ex, en diferents mobilitzacions al carrer, m’he sentit igual i tant ben acollit com abans, el diàleg es fluït i el respecte mutu. A Girona, hem mantingut sempre una diàleg intern que facilita aquesta relació. Més enllà, silenci. Deu ser lògic, però se m’ha fet estrany. Barcelona, políticament parlant, sempre ha estat un mon esquerp, sinó et fas d’ells i participes de les seves costums. Baixar a Barcelona, per a molts és “pujar” en l’escalafó”, jo mai ho he vist així...

Em costa viure la política des de la distància, però m’estic acostumant a veure-la des de la independència, se’m fa estrany però, no puc dir, que no sia interesant...No he pres, encara, cap decisió sobre el 27S. Defujo certeses superficials i escolto a molta gent. Soc conscient del moment històric que vivim, de la facilitat de caure en errors, de la subtilitat o grolleria que trobes en el posicionament partidista i alhora la generositat de la gent que lluita pels seu ideals. Aniré comunicant-vos el que penso i el que faré.

dimarts, 14 de juliol de 2015

Aixecar-te amb mal humor, viure amb optimisme.


Hi ha dies que t’aixeques amb mal humor. Avui, a primera hora, tenia cita amb l’ITV, tinc un cotxe vell que l’ha de passar cada any, és una murga, que hi farem. Però el meu capteniment no era provocat per a aquest fet.  Grècia, la capitulació exigida per Alemanya i els seus satèl·lits, em va generar ahir un gran malestar, amb el que m’he aixecat avui.


Els mateixos que van farcir de crèdits als governants, avui a l’oposició, de Grècia. Els que van acceptar uns comtes falsos, per què els hi convenia mirar cap a un altre cantó. Foren, també, els mateixos dels dos primers rescats que traslladaren el deute privat, sobretot dels bancs alemanys i francesos, als pressupostos dels estats.

Una Alemanya hipertrofiada per l’absorció de la RDA, perduda la memòria històrica, torna a mirar de dalt a baix als pobles no germànics. Hi ha qui lloa el luteranisme com arrel del capitalisme del nord, exaltant les virtuts però deixant de banda la superioritat moral i el determinisme que ha generat en els pobles que l’abraçaren. Els monstres sorgits el segle XX, tenen arrels.

Sempre he estat un optimista, malgrat que les derrotes han sovintejat més que les victòries. He volgut creure que, tard o , pot ser, un xic més tard, hi hauria la victòria final. Han passat dècades i aquesta es veu en un horitzó que quan més camines, més s’allunya. D’ací el mal humor amb el que m’he llevat. Però com tinc tot el dia per davant i la meva voluntat és optimista, continuarem albirant, horitzó enllà, una Europa més justa, on Grècia pogués viure amb dignitat.

dilluns, 13 de juliol de 2015

El Pla del Dr. Schäuble


Els deus de l’Olimp, sembla, han estat foragitats per la cavalcada de les Valquíries. Es obvi que no existeixen les conspiracions, els governants europeus ho fan pel benestar del grecs i de tots nosaltres. No hi ha complicitats entre neoliberals, profetes de l’austeritat del pobres i de jo faig el que vull "amb els meus diners i els dels altres” dels rics. Goldman Sachs, JP Morgan, Standart&Poor’s o Deutsche Bank són altruistes i vetllen pel bon funcionament de l’economia europea. Que les agències de noticies i la gran, grandíssima majoria del mitjans de comunicació en siguin propietat de grans grups financers és també casualitat i no hi ha dubte que el que diuen és el resultat de la més escrupolosa objectivitat!


Krugman, en el seu darrer article sobre Grècia “Matar el projecte europeu”, destaca que ser membre de la zona euro significa que els acreedors poden destruir qualsevol economia que es surti del ramat. Però no solament pateix l’economia l’autoritarisme alemany, trepitja la sobirania grega i, per segon cop, es venja de que la ciutadania es pugui expressar en referèndums. El primer cop, el xantatge i les pressions sobre Yorgos Papandreu acabaren amb el seu exili abans que posar les urnes. Ara, quan Syritza amb Alexis Tsipras sí que ha realitzat la consulta, i amb la dignitat democràtica del triomf del NO, els guardians de la Troika es llancen venjativament a donar un cop terrible –pot ser fatal- al projecte europeu.

Cinc mesos d’intenses negociacions entre Grècia i l’Eurogrup, mai, segons Varufaquis, tingueren els negociadors grecs una oportunitat d’èxit. Condemnats a arribar a l’estancament, el propòsit de les eternes converses al més alt nivell, solament era una manera de preparar el terreny al ministre alemany de finances Wolfgang Schäuble per implementar el que ja havia decidit a fer, abans de l’elecció de Syritza, confiant en que Nova Democràcia i el seus aliats ho acceptaríem de grat o atemorits. Calia que la zona euro quedes “alleugerida” de la presència de Grècia, amb la fi de disciplinar als estat membres que en el present, i sobre tot, en el futur poguessin presentar resistència als seu plans específics per a la re-estructuració de la zona euro.

Aquest dies veiem una nova fase d’aquets pla Schäuble, un Diktat, d’aquells dels alemanys d’altres temps històrics, la resistència grega es fa cada dia més difícil, no crec en unes noves Termopiles, ells eren tres-cents, avui és tot un poble el que pot ser destruït. Però aquesta nova guerra europea, no acaba en Grècia, ni en la seva nova ocupació, resta molt per fer, per dir i per escriure.

dissabte, 11 de juliol de 2015

Si hem de donar un pas endavant, no pot ser en fals.


Soc dels que ha vist amb bons ulls que ANC i Òmnium recollissin la demanda de intentar fer una llista unitària per la independència. Era conscient de les enormes dificultats de fer-ho possible. Precisament el ser independentista, voler un estat català, no amaga les enormes diferencies quotidianes que tenim uns i altres. Uns viuen bé, fins i tot molt bé, d’altres pateixen molt, però molt. Són les contradiccions del fet nacional i el social.


Uns, no tots ni de lluny, varen votar ja fa uns anys el govern del millors, els altres han patit les seves idees economicistes i has estat víctimes de les retallades. A uns i altres, a molts, els vaig veure votant, al meu institut -com a mostra un botó, del que va passar a tot Catalunya- el 9N. En aquests darrers anys conec força gent en llocs de confiança de la Generalitat, son independentistes, però molts hi son per que hi ha un tipus de govern que tot i estar en minoria governa sol. Qualsevol canvi, pot ser molt dur. Però hi son per què el principal partit de l'oposició, independentista també, els manté al govern a canvi del seu suport al procés.

Aquest govern en minoria ha continuat polítiques, especialment en el mon sanitari i educatiu, en clara contradicció amb el que pensen molts altres independentistes, fins i tot alguns han mantingut amb el seu vot decisions del govern amb les que estaven radicalment en contra. Si això hagués estat uns pocs mesos, encara, però portem així tres anys!

Entenc que qui ha sortit beneficiat aquests darrers anys aixequi la veu i no accepti una llista unitària, si no és amb l’hegemonia dels que composen l’actual govern. Però els qui s’oposen a aquest, tenen tot el dret de no acceptar la perpetuació d’un status quo que els exclou com alternativa. D'ací els costos i encerts d'una llista unitària. Precisament una llista civil no és en contra de ningú, senzillament no és a favor d’una part i en contra de l’altre. Ni els que han governat i governen, ni els que han aguantat i patit un model de govern, en nom de procés, que no comparteixen. Si hem de donar un pas endavant, no pot ser en fals.

divendres, 10 de juliol de 2015

27S: els límits d’una llista civil qui els posa?


Quan es passa de la tàctica a l’estratègia, les costures del "status quo" tiben i molt! El guanyar eleccions autonòmiques era per a uns mantenir el poder i per als altres, el dolç objecte del desig. Uns i altres els darrers anys han vist els límits d’aquest sistema. L’endeutament i la manca de capacitat financera, han ofegat CiU , com també la seva alternativa tripartita.


La independència ha estat una estratègia popular que ha descol·locat a uns i altres. Els  actors polítics s’han transformat molt més en els darrers anys que en els trenta anteriors. Sempre com a conseqüència de les mobilitzacions i d’uns resultats electorals líquids. L’ensulsiada de Mas a les darreres eleccions autonòmiques sols les va poder capejar assumint la convocatòria del 9N i un cop prohibit, el Nou 9N, que portava indefugiblement a unes eleccions plebiscitàries.

Què entenem per plebiscitàries i quina diferència te amb constituents? S’ha enredat la troca al no acceptar-se un lideratge únic donada la pluralitat política i les enormes diferències de model, sòcio-econòmic, entre els diferents partits. Ara bé, un te la clau de convocar o no, les eleccions, que li dona l’obsolet estatut vigent, deu ni do la paradoxa!

El diferenciar plebiscit d’eleccions constituents s'ha generat un profund sotrac en aquells que volien que tot es mogués però res canviés. Guardar la clau, romandre en el sistema autonòmic, era el previsible i un cop més la independència  esdevindria un objectiu contradictori amb el dia a dia autonòmic de les conselleries i del partit en el govern.

El 27S, cal demostrar de forma immediata allò que dius que faràs però cada cop més gent creu que no faràs mai. Esop a l’obra “el fanfarró”, en un fragment satíric qüestiona un atleta rodi que es nega a saltar presumint de ser el millor,  diu: δο όδος, δο και πήδημα (la traducció aproximada, seria: "Ara ets a Rodes, fes ara el salt). Acabaré, parafrasejant un polític en exercici: Si no és ara quan, President, si no som nosaltres qui? La resposta l'ha de donar, un cop més, la societat civil.

dimecres, 8 de juliol de 2015

27S i “la llista civil”


La vida política catalana i el dret a decidir passaven moments letàrgics i de cop i volta pateix una acceleració brutal. Quan tots ens havíem acostumat a un 27S amb tres llistes i mitja – CDC, ERC, CUP i la de si però no, de Catalunya en comú- un seguit de moviments tàctics –Mas,  Junqueres-  ens porten a un canvi estratègic promogut per ANC i Òmnium, refermat per l'hàbil i sorprenent proposta de la CUP.


Fer el referèndum que legalment no vam poder fer el 9N, tenir l’oportunitat de dipositar a les urnes una papereta que de forma clara i inequívoca és pugui saber quanta gent a Calalunya vol la independència i quanta no. Què es pugui conformar un parlament que si te majoria, la independència, pugui desconnectar amb la legitimitat constitucional espanyola i conformar una nova sobirania i una nova legitimitat. Aquest és el veritable sentit d’unes eleccions plebiscitàries.

D’ací una llista que trenqui amb les anteriors, autonòmiques, que es desmarqui tant de la política de l’actual govern de la Generalitat, com la dels que el voldrien substituir. Per això, no hi hauria polítics en exercici, militants en un o altre partit. Amb un mandat molt clar, sobiranista i que donés peu a un procés constituent, amb unes noves eleccions, on, aleshores si, les diferents opcions polítiques amb els seus programes alternatius conformessin el futur marc legislatiu de la Catalunya independent.

No se si al cap del camí aquesta proposta reeixirà, però és la proposta més clara que des del 9N he sentit. Sigui, com a resultat d’una conjunció astral, o, el final d’un camí complicat i tortuós,  ha sortit, pot ser per exclusió de totes les altres, unes veritables eleccions plebiscitàries!

dilluns, 6 de juliol de 2015

Radicals i separatistes!

Ho ha dit molt clar l’inefable Rajoy, l’amenaça d’Espanya, la seva, són els radicals i els separatistes. Per resumir-ho, Tsipras i Catalunya són l’eix del mal i des de la serra de Madrid, arropat per la FAES i Aznar, Rajoy dona el crit d’alerta i eslògan de la seva futura campanya electoral, urbi et orbe!


Hi ha a Catalunya qui sol veu per un sol ull, uns Grècia i Tsipras, els altres el plebiscit del 27S, sense veure, al meu parer, que com diu el nostre adversari son dos cares de la mateixa moneda.

Si mirem amb els dos ulls la victòria de Tsipras trenca l’estatus quo a Europa sense aquest trencament Catalunya no pot ser independent. Alhora la independència de Catalunya és la única forma de trencar l’estatus quo d’Espanya i fer les reformes socials necessàries.

Grècia ha fet un plebiscit, un referèndum, per que es un estat i ha plantat cara a la troika, nosaltres hem de fer el 27S unes eleccions plebiscitàries, precisament per que no som un estat i el volem aconseguir. Radicals i separatistes tenim el mateix combat!

dissabte, 4 de juliol de 2015

Una Catalunya lliure i combativa!


He estat convidat a un acte de l’ANC de Girona sobre els drets socials. En un moments com els que vivim no es pot entendre la lluita per un estat propi sense el contingut que li volem donar. És partint de la lluita contra les desigualtats i dels límits de l’actual model constitucional que el volem superar per aconseguir els instruments necessaris que ens permetrien una societat més justa.


Avui una majoria de catalans viu o en la precarietat o està a la frontera, joves sense feina i amb enormes dificultats de trobar-la més enllà de una ocupació per sota de les seves qualificacions i amb una eventualitat totalment injustificada. Majors de 50 anys que veuen truncada la seva vida professional i es veuen abocats a la subocupació o a un atur cada cop més prolongat i sense esperança.

Aquells que deien que primer la independència i després ja veurem, resten depassat per un moviment que vol aplegar amples majories i que ha de denunciar que les promeses de canvi a Espanya no representen cap solució, sinó més aviat un recanvi en un model que està “lligat i ben lligat”.

A l’espera de l’aportació que pugui donar ANC, Omnium i totes les organitzacions cíviques que és mouen per aconseguir un 27S clarament plebiscitari, hem de remoure consciències i aplegar confluències per aconseguir una Catalunya lliure i social, aliada de totes les nacions europees que lluiten per la igualtat i la solidaritat. Grècia al cor!

dimecres, 1 de juliol de 2015

OXI.


Aquest darrers dies ens hem deixat de mirar a nosaltres mateixos, les nostres  potencialitats i les nostres misèries, per posar els nostres ulls a Grècia. Uns per a amagar les seves vergonyes en els problemes aliens, altres per somiar en governs capaços de viure amb coherència, enormes dificultats.

Els enormes costos personals i com a col·lectivitat que estem pagant per un procés que en lloc de culminar-se em recorda Uróboros, la serp que es mossega la cua, perdut en rivalitats i personalismes, mirant Grècia s’aclareix al bell mig de dificultats més grans que les nostres, el lideratge conseqüent i valent.


Tripras i Varufakis aixequen l’odi d’aquells que es veien immunes a la democràcia. Els segrestadors d’Europa, els desmemoriats de la nostra història comuna, abominen de que la democràcia pugui ser més forta que els interessos. Un i altre sabent que tots just estem al començament, que caldrà, pot ser, donar passos enrere, però mai perdre el nord del que volem. No és una lluita grega, és europea i per tant catalana.

OXI, el no, vol dir sí! per que sense plantar-se, no hi ha força per avançar. La histèria i els insults que reben els hi dona la raó. Ja es carregaren la democràcia grega fent dimitir un president i tirant enrere un referèndum. Ja governaren tecnòcrates posats a dit fins que les eleccions donaren el govern que volien. Recordem la història recent, els grecs no l’obliden. Ni un pas enrere, OXI!