divendres, 22 de setembre de 2017

Uns dies que ens commouen.


Un escriptor deia que hi han dies en els que canvia tot, allò que es va acumulant en anys catalitza en unes hores. Ho havia llegit, aquest dies ho estem vivint. Ho vàrem viure milions de ciutadans. Detencions de responsables i tècnics del govern de la Generalitat i seus públiques regirades. Encara ara, quan escric aquestes ratlles, en resten sense llibertat! I la gent al carrer, democràtica i pacíficament al carrer. Tossudament alçats.


Un comportament polític, el del PP -al que ens te acostumats- vulnerant la llei, mentre s’omple la boca de dret i d’estat. L’aplicació de l’article 155, el de la suspensió de l’autonomia, aplicat a pessigades i en “diferido”. Vulnerant el control de les cambres a les que tant diu respectar. El partit més corrupte d'Europa, el que mes a vulnerat la llei, donant lliçons i actuant de la única manera que sap, repressivament. I com no, amb l'aplaudiment de Ciudadanos...

Però, no hi contaven amb la resposta de la gent. Fou i és espectacular! Des del primer minut fins altes hores de la matinada. Massivament i pacíficament, no caient en les provocacions...una lliçó més. Que valoro més? La implicació de molta gent que dubtava de mobilitzar-se, de votar sí o no...i que, conseqüentment amb la seva trajectòria personal, s’expressa de forma clara davant d’uns fets que depassen el seu si o no a la independència. Resten quatre repatanis, cada cop menys...

“10 dies que commogueren el mon” va escriure John Reed. Resten menys dies per a una revolta democràtica, sense violència, sense armes, amb la papereta a la ma i el coratge democràtic al cor. Tothom està cridat i tothom es ben rebut, pensi com pensi, amb el comú denominador que les decisions les ha de prendre el poble!

dimarts, 19 de setembre de 2017

Compte enrere. La democràcia és imbatible!


L’estat cada dia que passa perd i nosaltres guanyem. Perden credibilitat, conculquen lleis fonamentals, usen forces de seguretat que haurien de fer altres missions en alerta 4 de terrorisme, desprestigien la fiscalia, promouen decisions arbitràries de jutges ultres...les seves accions els desacrediten, quan qui tenen davant és la ciutadania que vol votar. Senzillament, poder decidir el que li es propi, malgrat una situació dificil provocada per l'estat. Cal dir que volíem un referèndum pactat, però és l’estat qui el nega. El que farem l'1O és l’únic possible!


Quina cara més dura! Qui critica la manca d’algunes garanties, son els mateixos que ens les neguen totes. El que veuen amb bons ulls la persecució de càrrecs públics i ciutadans que exerceixen la llibertat d’expressió i/o reunió, blasmen per les sessions extraordinàries d’un Parlament que te la seva majoria de la mesa imputada per voler-les fer ordinàries. Impedeixen o veuen amb bons ulls les dificultats que es posen a l’exercici lliure de la ciutadania i hipòcritament diuen, al mateix temps, que no hi ha garanties.

Bona part dels que no volen que es voti, com el fiscal Maza, menyspreen la maduresa de la població catalana. Tant els que volen votar sí, com els que volen votar no. Ni abduïts, ni adoctrinats ...és molt més senzill som ciutadans lliures que ens neguem a acceptar que ens prohibeixin quelcom que forma part dels nostres drets, dels drets humans. Emparant-se en una interpretació partidista i restrictiva de la llei.

Viurem dia a dia, sabent que passaran moltes coses. Però actuarem amb coherència, amb la fortalesa de les nostres conviccions i de saber que una majoria ho vol. I, també amb la il·lusió de fer el que cal fer. Votarem! 

divendres, 15 de setembre de 2017

Quin ambient es respira al Congrés?


Cada dia que passa més tens és l’ambient que es respira al Congrés. La resposta de la vicepresidenta a Gabriel Rufian, en la sessió de control del govern, fou paradigma de prepotència i autoritarisme. En Rufi va fer una intervenció plena d’ironia que posà dels nervis a la caverna. Va despullar la inconsistència del argumentari popular que manipula el concepte de democràcia per amagar el seu neo-franquisme.


Mentiria si dic que tothom es així. Mal educats, prepotents, esquerps n’hi ha, però també els que s’acosten, amb cara de circumstàncies i t’interpel·len per a saber com ho veus. “El roze hace el cariño”,  es diu, penso que aquest també és un paper que hem anat fent. Depèn del caràcter de cadascun, a mi no se’m fa difícil, molt sovint he estat amb persones amb diferent ideologia i tarannàs i hem fet coses junts, no poques. Ara bé, quan els partits manen “a formar”, també has d’entendre que funcionin, malauradament, a toc de pito.

L’avantatge del grup parlamentari del que formo part és que té molts de registres, per formació i experiències personals molt diverses,  ha esdevingut  una senya d’identitat que el defineix. I, cal dir-ho, per una bona amistat que s’ha anat consolidant al llarg d’aquets mesos. Moltes hores junts, moltes anècdotes, i molt, molt sentit de l’humor. Tot junt, la millor vacuna per superar tensions, no poques, i la hostilitat ambiental habitual , ara corregida i augmentada.

Cohesió, fermesa i il·lusió. Aquest punts son presents en un moment que ens ha tocat viure apassionant. Aquest es la nostra fortalesa i cap ambient extern hostil, ens farà perdre el camí.

dimarts, 12 de setembre de 2017

A redós de la Diada


En el tram del gironès, on era ahir, a la manifestació  de la Diada, m’he sentit feliç. Acompanyat de la meva família, amb l’enyorança del pare i la mare que ja no hi son, m’he sentit acollit per gent que em coneixia –jo, a alguns si; a altres, no- i compartien amb mi un mateix anhel. La del 1977 a Barcelona me la vaig perdre, perquè em demanaren llegir el manifest del 1er onze de setembre, després de la llarga dictadura, a Llagostera. Amb 23 anys fou un gran honor, sempre els hi estaré agraït als organitzadors. També em vaig sentir feliç com ahir.


“Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures i qui ha sentit la llibertat te més forces per viure”, deia en Raimon. Després de la Diada del 1977, arribà la Generalitat republicana. Ara, penso, ens arribarà la República sencera. Els grans moments de canvi tenen això, la gent esdevé protagonista i no es conforma amb menys que acomplir els seus anhels.

També el 1977 molta gent es quedà a casa. Però mai tanta havia sortit al carrer. Ahir, també. L’adversari no es menys perillós que el reformisme franquista, ni menys contradictori. També teníem cagadubtes entre les forces democràtiques. Gelosia i desconfiança no son pas noves en política. Però hi havia i, avui, hi ha gent. Molta gent. Penso que avui més preparada.

No penso fer dels que dubten els meus adversaris. Els vull al meu costat. Al nostre costat. No per això em callaré les contradiccions, però sempre amb la ma estesa. Fins al darrer moment. Crec que la força de la raó està al nostre costat. Si la força de l’estat s’imposa, solament ho farà momentàniament i en sortirem reforçats. Ho tenim a tocar. Guanyarem!

dissabte, 9 de setembre de 2017

La lluita continua. Hi serem tots?


La meva decepció pel comportament de persones amb les que he treballat, al seu costat, no em portaran a oblidar qui és l’enemic principal. Els aplaudiments a un determinat discurs que trobo desafortunat, no em fan oblidar que el principal adversari son els que l’aplaudeixen i no l’orador. La desafecció de persones que desitjaria que fossin al costat de la majoria que vol votar, no em fa perdre l’esperança que el dia 1d’O, combatuts els que volem votar per un estat demòfob, que usarà tot i més perquè no ho fem, en el moment de la veritat, molts dels que dubten siguin al nostre costat!


Al llarg de la meva vida política les pitjors batalles les he patit entre companys. Matisos esdevenien línies infranquejables i l’ús i l'abús dels instrument de partit fets per agermanar esdevenien instruments fratricides. Al cap d’un temps ens tornàvem a trobar en una coalició –menys, es veritat-, sempre em deixava perplex que ho fèiem sense autocrítica i per tant l’aliança era dèbil i sovint solament instrumental. L’hegemonia de la dreta tants anys a Catalunya ens faria , al meu parer, en bona part responsables d’aquesta per acció i/o omissió.

Aquesta mania per a veure la palla en l’ull de l’adversari fraternal, que no enemic, contamina avui també la necessària unitat d’acció per votar, per decidir, per autodeterminar-nos. La massa crítica per mobilitzar-nos i guanyar hi és. Els instruments polítics i parlamentaris també i han funcionat. Però per formalismes o protagonismes una part de l’esquerra pot no ser-hi. El temps -ja no en resta gaire- ens ho dirà.

Sense aquests amics, companys de tantes batalles, es podrà fer el referèndum i guanyar? crec que sí. Però el dia després serà molt difícil d’explicar pels que s’hagin abstingut - barrejats amb els seus enemics de sempre-  i encara més de construir una nova hegemonia per a construir la República on tinguin un  paper rellevant. No seran mai els meus enemics, no ho sento així, però enyoraré molt que no siguin els meus companys. Però la vida i la lluita continuen, el dilluns 11 de setembre, serem més que mai, molts i molts més dels que volen i diran.

dimecres, 6 de setembre de 2017

Era en un lloc, pensant en un altre lloc.


“No he pasado nunca más vergüenza política “- ha dit Soraya Saénz de Santamaría - referint-se al debat al Parlament de la Llei de Referèndum. La mateixa, que no ha tingut gaire vergonya- sembla per les seves paraules- de la corrupció que senyoreja el seu partit, el PP, el més corrupte d’Europa. La ruptura amb l’envellit i corrupte sistema del 78 deixa clar qui és qui en la política espanyola i catalana.


No està sent una dia fàcil, a Madrid estant. Reconec que tinc el cap al parc de la ciutadella i sovint els ulls se'n van a cercar els missatges que m’informen del que va succeint. Però  si la millor manera d’educar és l’exemple, no me’n puc estar d’assumir les obligacions  que com electe he assumit amb la  ciutadania que m’ha donat confiança. Es cert, però que cal comptabilitzar la feina a Madrid i al territori, però a voltes un ha de ser a un lloc i tenir el cap a un altre.

La distància però també et permet veure un context més llunyà i os he de dir que avui ja son pocs a Madrid que no es creguin de que anem de veres. Estan inquiets, desubicats i la vena autoritària els surt a més d’un i  a més de dos. Em tocava mesa i portaveus d’interior, l’escenari més ultra on el PP i Ciudadanos envia els més hooligans. Avui però  les paraules tallaven uns silencis desconcertants. Si, he sortit d’una peça, ja és molt.

Torno en el darrer tren, després d’atendre visites que no podia posposar, un ambient molt més amable, amb problemes que la política hauria de poder solucionar. Històries dures que necessiten d’interlocutor i d’instrument que permetin canalitzar solucions. Quan somnio amb una república, penso en un sistema que aprengui dels errors que he observat i patit com electe, transparent i eficaç, pensat per a la societat d’avui, preparada , molt més preparada, que el 1978. 

dissabte, 2 de setembre de 2017

Passat i present!

He posat damunt la taula el carnet de l’Assemblea de Catalunya que encara conservo. M’inspira per afrontar la setmana vinent i el mes que hem encetat. Quan un ha viscut més del que viurà, va bé mirar enrere i veure si has mantingut el rumb. Rellegir el punt tercer és esclaridor, perquè explica que venim de lluny i sempre hem volgut anar més lluny encara. Coherència amb el nostre passat, fortalesa davant de les dificultats presents i il·lusió, molta il·lusió, en el futur!


Hem viscut l’autonomia aconseguida en la transició, no poques vegades el Parlament Ple ha solemnitzat que som una nació i que tenim el dret a l’autodeterminació. Però, encara molts més cops, els governants d’aquell estat al que li varem arrencar l’autonomia ens l’ha desnaturalitzat, tot retallant lleis del parlament i decisions del govern. Esgotada aquesta via, sense cap proposta solvent i factible des de l’estat, recuperem el camí que manifestarem el 1971 en plena negra nit del franquisme, l’autodeterminació.

Si no vàrem tenir por de la dictadura, o, amb més certesa, malgrat la por, actuarem, ara no ho deixarem de fer. Els seus fills i nets, no podran amb els nostres. No ens volen convèncer, ens volen vèncer, perquè per a convèncer cal una causa justa i no la tenen. Malgrat la por, malgrat la sang, malgrat el caminar del cranc...dèiem de la dictadura. Lamento els que cerquen excuses per a no mullar-se. Encara estan a temps.

Sense sectarisme, amb raons i ma estesa, arribarem a l’1 d’octubre. Govern i Parlament hauran fet la seva feina i complert les seves promeses, aleshores, un cop més, serà el temps de la ciutadania. Omplir les urnes, votar en consciència, donant la ma a qui no te la teva opció, però conviu en el mateix país, perquè conviurem plegats en la nova república, si la majoria ho vol.