dimecres, 31 de juliol del 2013

No es poden fer les coses de qualsevol manera.


Ha estat un ple estrany que tenia el seu origen en el ple ordinari de juliol on es va presentar el projecte d’urbanització de Bisbe Sivilla uns dies abans de les reunions programades amb els veïns. Alguns dels seus representants ens van fer arribar que posposéssim l’aprovació fins que la consulta estigués feta. De sentit comú, però el govern el devia perdre pel camí.

Fetes les consultes ens porten a aprovació no solament el projecte sinó la licitació de les obres amb un finançament que comprometia bona part d’un pressupost d’inversions, el del 2014, que encara ni hem començat a discutir. De sentit comú era doncs parlar-ne amb calma i negociar amb l’oposició. Sorprès de nou, els deures no estaven fets i han tingut que retirar els tres punts del finançament i licitació.

L’alcalde de nou ens ha deixat anar una catilinària, aquell discurs dur i de denuncia que va fer famós a Ciceró. Veia conspiració i conxorxa on no hi ha més que una mala planificació del govern. Lamento aquest xic d’arrogància que després de dos anys de govern se li ha encomanat al nostre alcalde quan les coses no li surten com voldria.

Molt de temps s’ha perdut en el tema TAV, molt s’ha enganyat a la ciutadania per part del governs de l’estat, PSOE i PP, que han deixat les obres a mig fer i una zona zero per urbanitzar.


La nostra voluntat ha estat i és anar plegats, ajuntament i ciutadans, per això cal que discutim les obres de remodelació de la zona no per fascicles sinó globalment i prioritzi que ha de pagar ADIF i si no ho fa que hem de pagar nosaltres, com i quan. Per això hem demanat un Ple extraordinari sobre el tema i una audiència pública per assegurar que el que hem de fer ho fem bé.

dilluns, 29 de juliol del 2013

Per què a Cécile Kyange li han tirat plàtans?


Després de ser comparada pel vicepresident del Senat italià amb un orangutan, la ministra italiana d’integració, Cécile Kyenge, d’origen congolès, va ser objecte la nit del divendres d’un acte racista i de menyspreu cap a la seva persona, en ser-li llançats dos plàtans.

Foren uns militants d’extrema dreta, els nous feixistes vestits d’Armani, els que tingueren aquets dubtós honor, militants de “Fuorza Nuova”, feixistes de l’amalgama electoral del processat Berlusconi.

Plou sobre mullat, per que una de les característiques generals dels feixismes ha estat el seu racisme i la consideració de la inferioritat de tots aquells que no eren de raça blanca. El feixisme italià seguiria les passes del nazisme, el que millor va articular el racisme, i en concret l’antisemitisme, com un element central de la seva doctrina gracies a un pseudo-biologisme que determinava que la raça ària tenia l’obligació de subjugar les races inferiors.

Alfred Rosenberg, un dels principals teòrics del biologisme nazi, ho expressa en la seva obra “El mite del segle XX”, reeditat recentment a Espanya i que vaig veure exposat a la llibreria Europa. Un llibre i una llibreria que en la majoria dels  països europeus no existirien. Però a Espanya l'ombra del franquisme és molt allargada.

Os adjunto un paràgraf significatiu, que explica per que es multipliquen els descerebrats que de nou aixequen les brutes i sagnants banderes del feixisme. Llegiu el fragment  i os podeu abstenir de la resta de la obra.

“La nova doctrina de la humanitat(...) també va encunyar, ja cap a l’any 1740, la frase impacte dels últims 150 anys, “Llibertat, Igualtat, Fraternitat”, i va crear la caòtica democràcia, desintegradora de pobles (...). Gràcies a la prèdica de l’humanitarisme i a la doctrina de la igualtat, qualsevol jueu, negre i mulat va poder arribar a ser ciutadà de ple dret en un estat europeu; gràcies a la preocupació humanitària per l’individu, als estat europeus proliferen institucions de luxe per a malalts incurables i bojos.”

No cal dir res més. Al costat de la Cécile, no passaran!  

dissabte, 27 de juliol del 2013

No hi ha progrés sinó lluites pel que et diuen que és impossible.


Ja en el segle XIX, els pensadors, anomenats per Engels socialistes utòpics, feien avinent que moltes desigualtats existents entre els humans estan causades per la fortuna o per l’herència, que col·loquen a les persones en punts de partida molt diferents en la cursa de la vida.

Hi ha però una cosa, una força que pot permetre superar gairebé totes les desigualtats inicials, aquesta és la voluntat. Tots els essers humans volem coses. Uns volen ser rics i poderosos, i una altres, volen ser savis o celebres. Que arribin als seus objectius depèn de molts factors, però el mes important de tots, al meu parer, es la força i la constància del seu determini.

Hi ha individus capaços dels esforços més extraordinaris durant un breu lapse de temps, durant el qual fan grans progressos. Una altres individus, en canvi, sense fer escarafalls, emprenen un camí i no el deixen fins que han arribat on volen. Són persones que no es descoratgen davant de les dificultats i el transcórrer del temps mai no escurça la seva petjada.

Hi ha qui diu que a més de la voluntat cal quelcom que l’alimenti, una mena d’energia vital que tenen determinades persones i es barreja amb la seva força de voluntat. Hi ha qui diu que l’energia és una qualitat del temperament, com la força física ho és al cos.

Ací entraríem també en l’herència, en aquets cas genètica, que ens dona o ens nega. Però tanmateix, penso que de la mateixa manera que l’exercici pot augmentar les energies del cos, la voluntat pot fer créixer les de l’esperit.

En política aquesta energia i força de voluntat son essencials, sense elles no s’aconsegueix res. Deia Max Weber, el pensador alemany, en un discurs adreçat als joves, perplexos pel resultat de la 1a guerra mundial,  publicat el 1919, que “ la política consisteix en una dura i perllongada lluita persistent a través de fortes resistències per a la qual es necessita, al mateix temps, passió i mesura. Es completament cert que en aquets mon no s’aconsegueix mai el possible si no s’intenta l’impossible un cop i un altre”. Ho trobo plenament vigent, gairebé cent anys després.

dimecres, 24 de juliol del 2013

Els jutges contra la corrupció tenen l’enemic a casa, el mateix poder judicial.



Una sentencia del suprem que deixa en nou mesos la condemna a Jaume Matas. Un president del tribunal constitucional amb carnet del PP. Son masses les noticies que afecten a un dels aparells de l’estat que haurien de garantitzar la divisió de poders i el bon fer del sistema democràtic. Desgraciadament s’acumulen masses decisions que posen en qüestió l’esmentada independència.

Durant molt anys els llocs de poder han estat acumulats per una casta, un grup de famílies que detenten els mecanismes que l’estat te per a controlar el poder econòmic i polític i assegurar la sobirania popular.

Al llarg de la nostra història contemporània forjada en tres guerres civils al segle XIX, anomenades carlines, i una altre al segle XX, anomenada pels guanyadors “cruzada”, la classe dominant guanyadora no solament s’assegurava via lliure en crear i aprofitar-se de les condicions d’explotació de la majoria dels ciutadans, també va saquejar impunement el mateix estat convertint-lo en un factor clau per la seva apropiació de la riquesa de tots.

El franquisme fou el sistema perfecte per a questa classe depredadora, la corrupció era el sistema i els corruptes els seus vigilants. La destrucció de tots els mecanismes de control, entre ells l’aparell judicial, creats en la efímera segona república, va permetre farcir-lo d’aliats al règim, corruptes i panxacontents. La reforma política, l’anomenada transició, el pacte entre oposició democràtica i franquistes, va deixar sense tocar a l’aparell judicial.


Ni els primers governs Suárez, ni el PSOE de Felipe Gonzalez, ni òbviament els govern del PP han reformat a fons el vell aparell judicial franquista, com a màxim de tant en tant una capa de pintura i poca cosa més. Ha continuat el maridatge amb la vella i encara actual casta dirigent, la casta extractiva transversal que han mantingut els partits de govern fins ara,  i amb honorables excepcions, han mantingut el statu quo. En cas d’urgència,  com les resolucions abans esmentades deixen en evidència,  han de forçar la maquina per a salvar els seus. Com fa quaranta anys ens cal una ruptura democràtica, donar la veu al poble i que sigui ell el que construeixi un sistema on la llei no sigui manipulada per uns pocs.

dilluns, 22 de juliol del 2013

Tot recordant el naixement del PSUC.



El 23 de juliol de 1936, al Bar del Pi de Barcelona i en el context de l’inici de la Guerra Civil, va néixer el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), resultat de la integració de quatre organitzacions polítiques d’àmbit català: la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari. La creació del partit va veure’s precipitada per l’alçament militar del 19 de juliol, però venia precedida per mesos de converses prèvies entre els diversos grups de l’esquerra catalana que integrarien el partit i responia a un projecte ampli i treballat.

A finals de 1935 ja s’havien establert contactes entre les direccions del PSOE i del PCE per tal d’integrar de manera progressiva les dues organitzacions i superar la divisió entre socialistes i comunistes existent des dels anys vint. El procés va inciar-se en clau sindical, amb la integració de la comunista Confederación General del Trabajo Unitaria dins la UGT. Després s’unificarien les organitzacions de les joventuts dels dos partits amb el naixement de les Juventudes Socialistas Unificadas. El tercer pas, i més difícil, havia d’arribar amb la fusió dels dos partits en una nova formació.

En el cas espanyol, aquesta unificació inicialment no va plantejar-se de forma general, sinó que socialistes i comunistes van optar per començar el procés a Catalunya on ambdues formacions eren especialment febles. I és que el predomini anarcosindicalista de la CNT en el pla sindical i l’hegemonia política de l’Esquerra Republicana de Catalunya deixaven un espai molt limitat a les organitzacions marxistes.

L’esclat de la Guerra Civil i la situació política i social existents a Catalunya n’accelerarien finalment la fusió.  El PSUC naixia el 23 de juliol de 1936 i Joan Comorera, de la USC, era nomenat com a secretari general de la formació. El nou partit de l’esquerra marxista catalana s’organitzaria seguint els principis del centralisme democràtic i el seu caràcter de partit independent dins de la Internacional Comunista . Amb el triomf de la legalitat republicana a Catalunya després del fracàs del cop d’Estat, el PSUC s’incorporaria immediatament al Consell Executiu de la Generalitat republicana i, sobretot, va convertir-se en un element clau de l’esforç de guerra.

Tot posant en primer pla l’exigència de guanyar la guerra i de restaurar la legalitat republicana, el PSUC va conèixer un desenvolupament espectacular al llarg del conflicte. Combinant aquests elements, seu creixement durant la guerra va ser força notable: dels sis o set mil militants amb que comptava el juliol del 1936 en unificar-se va passar a tenir prop de 60.000 pel juliol del 1937 (15.000 de Barcelona). Va tenir ombres en un ambient fratricida que els fets de maig del 1937 catalitzaren, però bona llavor va deixar per esdevenir en la negra nit del franquisme la seva antítesi, el referent dels que lluitaren per la democràcia i la llibertat a Catalunya.


dissabte, 20 de juliol del 2013

La política ha de estar en mans inevitablement d’una colla de lladres?



Montesquieu es molt citat per el seu concepte , no és l’únic en formular-lo, de la divisió i independència dels de poders de l’estat:  executiu, legislatiu i judicial. Ara bé en el seu llibre “l’esperit de les lleis” diu moltes altres coses. Ara en citaré una altre de plena actualitat: “Tous les vices polítiques ne son pas de vices moraux, et tout les vices moraux ne son pas de vices polítiques”.

Montesquieu rubrica una tesi que ja havia expressat Maquiavel, per a qui la política no es regia per les mateixes regles que la moral, en el seu temps la cristiana, sinó per les de l’eficàcia i l’èxit. Una i altre declaren que sovint cal “pecar” per a conservar la llibertat.  Com podem veure el mal nom de la política i els polítics no és recent.

D’ací que aquets paradigma clàssic avui pràcticament tothom el dona per bo. Si et dediques a la política, abandona tota moral, tota rectitud, tota dignitat. Un tòpic molt estes o no?

És impossible exercir una responsabilitat pública seguint els preceptes de la moral, avui laica? Sostinc que és possible. Crec que es pot dir la veritat, no prometre el que no s’ha (d’intentar al menys) complir, treballar esforçadament en la mesura de les pròpies possibilitats, ser curós amb el diner públic.

 I tant que ho és, encara que pel camí et qualifiquin d’ingenu, “bonista” o més darrerament , et digui “happyflower”...Aquest darrera la he sentit a més d’un polític oportunistes i a molts opinadors a sou. Emparenta els que tenim una determinada opció política amb aquells que als seixanta predicaven l’amor i no pas la guerra.


Acabo. Com he dit alguna altre cop, és que l’exercici de la política es com l’art de servir-se de la falç per segar: la falç es innocent , som nosaltres , amb els nostres valors morals, que la fem servir tant per tallar espigues d’or com caps de persones.

divendres, 19 de juliol del 2013

Dos anys a Girona, de polítiques socials a serveis socials. En aquest cas el canvi de nom fa la cosa.

Secció Opinió Diari de Girona 19/07/2013
Per aquestes dates farà dos anys que vaig deixar la responsabilitat de les polítiques socials a l’Ajuntament de Girona. Després de vuit anys d’anar construint un model, d’agafar unes polítiques disperses en diferents departaments i adscrites a l’àrea de cultura, aleshores en mans del inefable Joan Pluma,  vàrem consolidar una àrea independent i alhora tranversal on el treball em equip, l’opinió dels tècnics, l’apoderament de la ciutadania i l’acció de partenariat amb totes les entitats socials va esdevenir un pràctica coneguda i reconeguda.
Les eleccions de fa dos anys varen dictaminar que els que havíem governat se’ns havia de substituir, però des de molts camps em feien arribar que les polítiques socials no havien estat qüestionades. Em van oferir entrar al nou govern, però no podia acceptar formar-hi part, malgrat una bona relació amb l’actual alcalde,  car ideològicament em trobava enormement allunyat. L’experiència recent em confirmava que supeditar-te a una altra partit governant, malgrat puguis fer, en una o més àrees, una política diferent, l’electorat ho jutja globalment i la incoherència de governar amb gent que fa i desfà amb un projecte molt diferent del teu acabava desdibuixant el que fas.
No fou ni ha estat fàcil, ens trobàvem al bell mig de la crisi i encara faltava el pitjor com a així ha estat. Sempre he pensat que en els pitjors moments es quan hem de donar el millor i això em va i m’ha continuat colpint aquests dos darrers anys. Soc conscient que no hi ha ningú imprescindible, però també es cert que segons qui hi ha a llocs claus condiciona, facilita o dificulta l’acció de la bona gent i en la bona direcció.
Han estat dos anys de bolcar-me en els meus alumnes a l’Institut Sobrequés, de treballar de bracet a l’Ajuntament des dels bancs de l’oposició amb la meva companya de candidatura Nuri Terés, de treballar cada cop de forma més estreta amb les entitats socials i ecologistes, i una relació de companyonia i coincidència amb els regidors i la regidora de la CUP. No em resta res de melangia, si s’escau tinc encara més força i ganes de transformar les coses.
He mantingut, amb contades excepcions, un contingut silenci davant les actuacions dels nous responsables dels ara anomenats de nou serveis socials, abandonat el concepte de polítiques socials més proactiu. No ha estat fruit de la dita de “qui calla atorga” sinó per que sempre he pensat que els temes socials, que afecten a la gent més vulnerable s’han de tractar amb el màxim de discreció. Ara bé, no me’n puc estar de la decepció per la deriva cap a un model de beneficència  i una reacció cada cop més lenta davant dels problemes creixents de pobresa i fragilitat d’una quarta part de la població de la nostra ciutat.
Es cert que s’han mantingut els serveis claus, que s’ha finançat les actuacions quan la demanda generava dèficit pressupostari, però s’han congelat serveis, s’ha malbaratat experiència acumulada en molts dels àmbits i sobre tot no s’ha sabut fer polítiques proactives, avançar amb més iniciativa amb les entitats, crear més i millors programes, en definitiva no hi ha hagut polítiques socials.
Continuaré donant un cop de ma quan se’m demani, estaré al costat del govern en tots els temes que millorin els teixit associatiu i avancin en la lluita contra la pobresa, especialment els adreçats als mes grans i els mes menuts, però, i em sap greu dir-ho, no hi se veure en l’acció social municipal la fermesa, dedicació i lideratge que els temps, difícils, ens demanen.


Article publicat el 19 de juliol de 2013 a Diari de Girona.
 

dijous, 18 de juliol del 2013

18 de juliol, recordem un cop d’estat i una guerra que encara te les ferides obertes.



El 17 de juliol de 1936 va succeir el que tothom es temia: l’exèrcit va sublevar-se. A Melilla, el coronel Yagüe, cap de la Legió, va aixecar-se en armes contra la República i la insurrecció, l’Alzamiento Nacional, va estendre’s ràpidament a la resta del protectorat marroquí. El 18 de juliol, el general Franco, un cop assegurat el triomf de la insurrecció a Canàries, va passar al Marroc per posar-se al capdavant de l’exèrcit de l’Àfrica i dirigir-se cap a la Península. Seguidament, entre el 18 i el 19 de juliol, la majoria de les guarnicions militars de la resta d’Espanya van unir-se al cop d’Estat, així com sectors civil de la Falange i els requetès carlins.

El govern de la República, presidit per Casares Quiroga, va trigar a reaccionar i en dos dies la insurrecció ja s’havia fet forta a Pamplona, Sevilla, Castella-Lleó i part de l’Aragó. Només amb la formació del govern de José Giral, el dia 19, va accedir-se a l’entrega d’armes a les milícies dels sindicats obrers per enfrontar-se als militars insurrectes. També una part de l’exèrcit i de les forces de seguretat van mantenir-se fidels al govern republicà, fent possible la derrota de la insurrecció a una part significativa de l’Estat.

A Catalunya l’aixecament militar havia de ser dirigit pel general Goded, que va desplaçar-s’hi des de Mallorca, però aquest comptava amb un suport civil escàs. Pocs catalans havien optat per la insurrecció i els partits directament implicats tenien poca implantació en el Principat. A més, el principal partit conservador, la Lliga Catalana, no va participar ni va donar suport explícit al complot, tot i que després del 19 de juliol molts dels seus dirigents van sortir de Catalunya per donar suport a la causa del bàndol nacional. Tot i la manca de suports civils, els militars confiaven que la majoria de l’exèrcit participaria de la insurrecció i que la Guàrdia Civil els seguiria. Així, a Barcelona la insurrecció va esclatar el dia 19, però els rebels van ser aturats gràcies a l’acció de la població, amb partits i sindicats d’esquerres armats per la Generalitat, i per la intervenció de les forces d’ordre públic, que van mantenir-se fidels a la República.

En definitiva, la rebel·lió va fracassar a Catalunya, igual que a aquells llocs on les forces obreres i d’esquerres tenien més presència així com a les zones industrials: Madrid, Biscaia, Guipúscoa, Astúries, Santander i València, així com una part d’Andalusia, Extremadura i Castella. Els sublevats van dominar pràcticament tota l’Espanya interior: Castella, Navarra, Àlaba, Galícia, Aragó (Saragossa), part d’Andalusia (Sevilla) i Mallorca. D’aquesta manera van delimitar-se dues zones política, social i militarment ben delimitades: l’anomenada Espanya nacional o franquista i l’Espanya republicana.


S’iniciava així una llarga i cruel guerra que els militars rebels no havien previst, ja que comptaven que la seva victòria després del cop d’Estat seria una “passejada militar”.

dilluns, 15 de juliol del 2013

En defensa de Manning i Snowden, visca la revolució francesa!


En l’aniversari de la Revolució Francesa on el poble amb la seva sang feia néixer la llibertat, la igualtat i la fraternitat veig amb ràbia com es van diluint i tornem a una nova mena de societat estamental. Per què la por es el virus que ens ha tocat viure on es malmenen els drets i els deures dels ciutadans recuperant l’obscuritat medieval.

L’home i la dona contemporanis ens enfrontem a una situació límit on ens volen fer assumir la complicitat em les seves malifetes o et criminalitzen si no vos acceptar el teu destí que han decidit per tu altres, els poderosos.

Cercar la veritat es com introduir un pal a les rodes de les mentides de l’estat. El soldat Manning i l’analista Snowden, a un el jutgen i a l’altre el volen jutjar uns tipus obscurs còmplices en la seva resignació dels crims d’estat. En ambdós casos es volen manipular el testimoni de persones que han destapat una de les mes grans estafes ideològiques dels temps moderns, que l’estat democràtic ens vigila des de fa anys amb un rigor i impunitat que ni Orwell hagués pogut mai imaginar.

Com ens podem defendre de qui estan obsessionats per a protegir-nos de nosaltres mateixos? Avui ser traïdor en determinats estats es una categoria que ens hem de reclamar amb orgull. Traïdors a un sistema que ha manipulat la paraula llibertat per a caure en els mateixos procediments que l’absolutisme de l’antic règim o els totalitarismes del segle XX.

Volen que l’estat no estigui sotmès a les lleis, amb la poca vergonyaria del qui creu que l’estat es una propietat privada al servei de qui els controla i de qui paga al que controla.

dissabte, 13 de juliol del 2013

Cal canviar-ho tot!


Vivim anys de crisi, temps de canvi d’època, moments mot durs en el terrenys social, nacional i democràtic. Un període de precarització de les vides de molta gent, de depreciació del drets de la ciutadania, de corrupció desfermada que maltracta la democràcia. Uns anys de governs i de polítiques a Europa, a Espanya i lamentablement també ací a Catalunya, al servei del saqueig neoliberal: el PSOE les va posar en marxa, el PP i CiU les han aprofundit, i de quina manera!

Però una època també en que molta gent ha trencat amb la indiferència i la resignació i ha fet un pas endavant per comprometre’s des del compromís i l’optimisme.

Cal, al meu parer, partir d’una idea clau: la transformació passa per articular la presencia de tanta i tanta gent dels diferents espais en conflicte a la construcció social de l’alternativa. Sabent que la mobilització social s’ha de combinar amb l’activisme institucional i això passa per lliurar batalles electorals. D’ací que crec que ha passat a Girona la època de presentar batalla escampats en diferents partits alternatius, on passem més temps desgastant-nos que construint una alternativa.

Hem de contribuir ací, a Girona,  i arreu de Catalunya, a enfortir un procés constituent, un procés que derroti la injustícia i la vella política, que construeixi el dret a decidir i l’estat propi; que vagi trenant les lògiques d’emancipació social, l’alliberament nacional i  l’ideal democràtic. Cal forjar una aliança social i política, que també ha de ser local, per canviar-ho tot des de les dinàmiques de lluita, però també des de la necessària articulació política d’aquestes.

dimecres, 10 de juliol del 2013

Girona, un govern amb poca paciència.


Ja hem comentat alguns del punts claus del darrer Ple, però més enllà del punts tractats em ve al cap una actitud del govern, o millor dit d’alguns que tenen responsabilitats importants, que em preocupen.

Poso com exemple el rebot del responsable d’urbanisme quan vam deixar sobre la taula l’aprovació del pla d’urbanització del carrer Bisbe Sivilla, que forma part de la reposició del parc central però que ADIF ara es nega a pagar, tot dient que es fora tanques. Era de sentit comú que un tema d’aquest tipus es cerques la unanimitat, i més quan algunes al·legacions s’havien rebutjat i representants de veïns de la zona ens demanaven que s’ajornés fins que les reunions que estaven convocades en posterioritat del Ple es celebressin. Tot molt de sentit comú, doncs no, en Carles Ribas, el regidor d’urbanisme, es va rebotar acusant-nos, a tots, que alentíem el procés i que seria culpa nostra tots el problemes aguts i per haver per retardar-ho al segon dilluns de setembre.

Fins i tot l’alcalde va caure en aquets parany, va dir que caldria fer un ple extraordinari insinuant una amenaça a les possibles vacances del regidors, com a mínim lleig. No es la primera vegada que si no els hi surt bé quelcom, es posen dels nervis i llences tota l’artilleria contra l’oposició. Tot això em fa pensar que sort que no tenen majoria absoluta. I més quan observem la que actualment gaudeix el PP a Madrid!

En el tema de la línia 11 tant mateix, el tarannà dialogant habitualment del regidor Joan Alcalà es va transmutar en tossuderia permanent negant qualsevol raó als regidors que proposaven la moció i tancant tot camí d’acord, tot i saber que perdrien la moció.


Em preocupa aquest tema de la línia 11. Les declaracions el dia després de Ple, ens diuen que es comprometen a portar-ho, però no diuen a defensar-ho, al consell d’administració i en la propera reunió probablement a finals d’any. Això pot deixar en paper mullat l’acord. Si es fa així seria mala fe, seria greu, ja que l’ajuntament te majoria en l’esmentat ens, i els representants municipals estan obligats a complir els acords de Ple i tenen la potestat de convocar d’immediat el consell. Estarem amatents!

dimarts, 9 de juliol del 2013

El Ple del dilluns: La línia 11 no es toca, però haurem d’esperar per a participar!


Un Ple més llarg del que en un primer moment semblava, ha començat amb la reivindicació de la PAH donant suport a dos dones en situació de risc a punt de perdre els seus fills per un dictamen, al meu parer desafortunat, dels serveis d’infància. He demanat públicament a l’alcalde que es reunís amb les afectades i trobes una solució que no passi per la separació de mares i infants.

Dels molt temes tractats destacava l’aprovació del reglament de participació de barris, anomenat “pressupostos participats”. Els que no volien participació en els pressupostos treuen pit i els que varen pactar fer-los, a contracorrent, acaben denunciant un procediment que com a mínim es esbiaixat. Contrastos del Ple.

Hem escoltat veus clares i crítiques Xavier Villareal per la Mesa d’Entitats, Nuri Terés per ICV-EUiA i Jordi Navarro per La CUP. L’accèssit a la intervenció més llarga i alhora més incompressible ha recaigut per unanimitat en el regidor Berloso, el que compagina dirigir els serveis socials a l'Ajuntament i cobrar també com a càrrec de confiança a la Diputació...

De les mocions cal destacar la que ha deixat en minoria al govern, la presentada per la CUP i ICV-EUiA per a mantenir la ruta de la línia 11del TMG  i reforçar els servi a la zona est. El govern s’ha quedat sense arguments i el seu aïllament el torna a deixar en evidència. Ara cal que es posi a fer amb tanta rapidesa coma  tingut per desfer el servei.

Un cop més el govern conservador s’entesta en fer veure que no està en minoria i tot i que moltes vegades la jugada li surt bé pactant amb la dreta espanyolista del PP o amb el PSC, cada cop més a la deriva. L’exemple el tenim amb els anomenats “pressupostos participats”. També, perd, i ho fa estrepitosament , tenint que rectificar la cacicada dels canvis en la línia 11 al barri Vell.

diumenge, 7 de juliol del 2013

La injustícia mata i els còmplices diuen a les víctimes sigueu ben educades!


He llegit que el govern de Salt nega el dret a representar la PAH a Marta Afuera en les seves reunions. No fa pas gaire el de Girona també manifestava la mateixa actitud. Ho vam denunciar a la Junta de govern, o exposarem al Ple, sembla que s’ha rectificat, espero...
Sembla,  que els que s’enfronten amb el poder establert han de passar un càsting.  El governant, parapetat en l'autoritat que li dona el poder, creient-se per damunt del bé i del mal, esdevé jutge i part, i li diu al ciutadà implicat, en un moviment, una causa, una lluita, com s’ha de comportar.

O assumeixes un rol subsidiari, amb paciència de Job, acceptant amb un somriure que abusin de la teva bona voluntat, tractant de ser sempre educat, endreçat i respectuós amb la llei, o, atenció! ets un fora senyat, provocador, carn de denúncia, arribant a la conclusió que no pots representar ningú.
El de menys és per exemple que qui jutja ha Salt, ha protagonitzat un vodevil fastigós, que encara cueja, sense que hagi dimitit ni demanat perdó.
Amb la que està caient, amb la quantitat de gent que pateix, amb l’austericidi que destrueix vides cada dia i alguns, dels que tenen responsabilitats, jutgen no als culpable, sinó als missatgers, pels les seves actituds poc respectuoses!

Sembla que ens collonin!

divendres, 5 de juliol del 2013

Balanç de govern? El que cal es una nova transició, també en el mon local!


Avui la Nuri i jo hem fet un balanç dels dos anys de govern de CiU, es un ritus que va començar l’alcalde en conferència pública i que els altres grups municipals amb f¡diferents formats han continuat. Ens hi hem pensat molt a fer-ho per què el balanç s’ha de fer un cop passats el quatre anys i nosaltres cada any publiquem una revista on situem els esdeveniment que la nostre parer han estat claus en l’activitat municipal.

Hem decidit fer-ho exemplificant a la parada del BUS 11, recentment tancada per trasllat, com a metàfora d’aquest govern que tenim, canviar les coses de lloc per que tot continuï igual, i en alguns casos, com aquest,  pitjor.
 

Per que no s’ha produït el canvi, ha estat simplement un recanvi, no s’ha modificat la maneres de governar, s’han fet unes reformes de canviar de lloc les coses, però no s’ha pogut o volgut transformar. Alfonso Guerra, l’home fort dels primers governs socialistes des del any 1982, al preguntar-li que era per a ell el socialisme va respondre, “que governem els socialistes”. Aquest pensament canviant ara socialisme per CiU es el que hegemonitza la forma de governar la casa de la Vila.

Clar que calen canvis i més quan veiem que socialistes i convergents es semblen al governar més , molt més, del que diuen quan uns i altres estan a l’oposició. Cal un canvi a fons de qui i sobre tot de com es governa. Al haver governat he aprés a fer coses però sobre tot com no s’han de fer. Cal doncs noves formes i nou projectes, espero que siguem capaços de sumar, per que si ho fem multiplicarem i aleshores serà possible un canvi a fons. Si parlem de transició nacional, també cal una nova transició en el mon local.

dijous, 4 de juliol del 2013

Informació del les comissions informatives prèvies al Ple del 8 de juliol.



CI ALCALDIA. Es porta a aprovació la bandera de la ciutat, es evident que fa anys que la tenim però la llei ens obliga a fer un tràmit d’aprovació, coses de reglamentar-ho tot...uf. Es dona la noticia de que l’empresa URBASER que va fer un plet contra l’adjudicació del contracte de neteja el retira. Sembla una cosa i l'altre fruit dels jocs d’interessos de les grans empreses del sector.

CI PROMOCIÓ. Ens centrem en temes d’urbanisme, aprovacions definitives de temes que ja han anat a Ple. Ens passen el Pla especial de les Pedreres a fer en diferents fases que properament aprovarà la junta de govern. Manifestem la nostra preocupació per que hi manca una proposta econòmica i un cronograma d’actuacions. Sembla que quan passi per Ple el tindrem, abans en parlarem amb urbanisme.

CI CIUTADANIA. S'han aprovat els soterraments dels contenidors de plaça Sant Domènech (al costat del bar) i pl. Marquès de Camps (on són ara).
 Han talat arbres malalts de la Devesa. No els substituiran, sembla que s’ajusta a les recomanacions dels tècnics.
L'ACA ha fet un requeriment a l'Ajuntament per uns lixiviats que s'acumulen en una bassa a l'abocador clausurat el 1987, al Mas Jordi de Les Gavarres. Estan analitzant les aigües i els sembla que l'ACA els donarà permís per tractar-les a la depuradora. Hauran de buidar la bassa, portar els líquids a la depuradora i impermeabilitzar la zona... Sembla que es de propietat privada, no veiem clar que es tingui que pagar amb diners públics. Neteges especials a Font de la Pólvora. L'endemà hi van a fer fotos de com ha quedat i ja hi ha brutícia! No solament cal netejar cal fer programes de conscienciació!
Modificació de la L11.  El regidor Alcalà està enfadat. Argumenta que els criteris per suprimir les parades del barri vell no tenen a veure amb criteris economicistes, però els únics arguments són els pocs viatgers! En parlarem al Ple.

CI SERVEIS A LES PERSONES. Porten l'aprovació definitiva del Reglament dels Pressupostos Participats de Barris. Sembla que se'n  fotin!. No van acceptar al·legacions en l'aprovació inicial i no les accepten ara. Diuen que els acords són fer valoracions un cop passada la Consulta Ciutadana (17 de juliol). No anem pas bé!

dimarts, 2 de juliol del 2013

La vigència de l’escanyapobres.


Com a ensenyant  sempre he pensat que en les teves classes  s’han de saber alternar l’aprofundiment de la pròpia disciplina amb el saber de les més properes. La història , s’ha de saber amanir amb l’art i la literatura, entre d’altres,  per entendre-la millor.

L’Escanyapobres de Narcís Oller, és una de les obres literàries que més m’ajuden per a que els meus estudiants entenguin el sorgiment del capitalisme com a sistema dominant, no solament econòmic, també hegemonitzant els valors, la ideologia.

És una magnífica novel.la que, a traves de tres personatges l’Oleguer, la Tuies i el Magí, gasius i roïns fins al ridícul, descriu magníficament un vici capital de la humanitat: l’avarícia. Aquesta consisteix en l’afany immoderat d’acumulació de riqueses i alhora en un esforç de fer economies que excedeix en molt la prudència.

La novel.la, que no pretenia altre cosa que dibuixar exemplarment un vici individual de funestes conseqüències, resulta d’una actualitat que no te rés de sorprenent. El vici es el mateix aleshores que ara. Però avui transcendeix un personatge concret per que ara forma part del cor del sistema econòmic.


El model, que tanta riquesa ha procurat a bancs i empreses, ha fet fallida a causa dels seus propis excessos, però ara, un cop més, es pretén que els més febles paguin els plats trencats. La cega avarícia els fa pensar que l’abaratiment dels salaris, la precarietat de la contractació, l’acomiadament lliure...faran possible mantenir el racó i fins i tot augmentar-lo. La lluita, nascuda de la indignació, com en altres moments de la nostra història, s’encarregarà de desmentir-ho.