dijous, 28 de novembre de 2013

Maria Serra, la meva mare, ha mort


Hi ha persones que segurament no passaran mai a formar part de la historia col·lectiva. No pas per que no hagin atresorat mèrits suficients per a formar part del llibres de historia. Es tracta de persones desconegudes per a la majoria, anònimes,  que al llarg de la seva vida han actuat discretament, però que quan ha calgut donar un pas endavant elles hi eren, hi eren sempre.

Son persones, com ho diria? Que van néixer i viure per a ensenyar-nos com s’han de fer les coses i, alhora, ser el pal de paller que cohesiona i promou les complicitats entre les persones més properes. Persones sense les quals nosaltres no seriem com som, ni faríem el que estem fent, ni ens comportaríem com ho fem.


Hi ha persones que mai passaran a la història col·lectiva, però que, per això mateix, per sempre més formaran part de la nostra història, la personal,  la que ens ajuda a ser millors.

La meva mare ha estat d’aquesta mena, ahir ens va deixar. La recordo de petit, quan tenia malsons, feia fugir els monstres, quan em feia mal, un petó seu a la ferida em curava, quan li deia un secret a l’orella, l’endevinava abans que acabés.

De jove era la meva còmplice, de clandestinitat, enfrontant-se a la guardià civil quan venien a escorcollar. De gran m’animava a ser millor persona i em donava els anticossos de la seva saviesa per a curar-me de cap temptació a no fer el que deia ni a dir el que no faria.

La Jove de les JSU, la regidora del PSUC al primer ajuntament democràtic del poble al que tant estimava. Sempre,  fins al darrer alè, combativa i serena. La seva història os l’havia d’explicar. Avui, que la meva mare es morta.

dimarts, 26 de novembre de 2013

En defensa del Bloc de Salt!


Un cop més el futur del Bloc de Salt agita la nostra consciència, ens obliga a prendre partit, a assumir la profunda desigualtat de classes en la que viu la nostra societat i a posicionar-nos a favor dels més febles.

El tribunal d’Estrasburg va donar una lliçó i va parar in extremis el desnonament, però fou una pròrroga per a que les autoritats locals fessin la feina i trobessin la solució a les famílies allotjades. Cal dir que aquesta feina no s’ha fet bé.


Una veritat a mitges no deixa de ser mentida. Això és el que ha succeït amb els reallotjaments que la Generalitat diu que ha ofert, per que no s’ha facilitat a tothom i un tràmit administratiu com és l’empadronament ha esdevingut un impediment per a les famílies que no se’ls ha facilitat aquest a Salt.

L’emergència habitacional és nacional i les solucions s’han de donar a totes les famílies que amb indiferència d’on hagin tingut la darrera residència tinguin els mateixos drets i se’ls hi donin solucions immediates. El pisos hi son, no en manquen,  el que no hi ha es prou voluntat per a fer possible la solució.

Defensar el Bloc de salt continua essent una qüestió de dignitat, de justícia social. No estan sols, tenen l’alè de tots aquells que compartim la lluita contra les injustícies d’un sistema que continua basculant a favor dels que més tenen i ignorant als que més ho necessiten. Avui tots som del Bloc de salt!

dilluns, 25 de novembre de 2013

La línia 11 torna.


Fa mesos que la línia 11 no passa per les quatre parades del barri vell, una decisió del consell d’administració de l’empresa que no es va consultar amb el grups municipals. Per aquesta raó, desprès de consultar amb els usuaris, la CUP i nosaltres, ICV-EUiA, varem presentar una moció per que retornes a la seva ruta habitual i la vàrem guanyar.

Han passat els mesos i sembla que aquets desembre es complirà la moció en la seva literalitat, malgrat que en unes converses que acabaren sobtadament, ens havien proposat una canvis per a fer compatible passar per quatre parades del barri vell i assegurar també per la ruta actual.


De fet cal una nova ruta que ha de portar a Montilivi als estudiants que no hi caven en els microbusos de la línia 11, però en lloc de fer una nova línia, sortia més barat hibriditzar l’actual i estalviar-se les parades del barri vell.

A manca d’aquesta línia nova, a la que el nostre grup estava disposat a situar 250.000 euros al pressupost per a fer-ho possible, podíem haver acceptat una proposta en la que dos línies passarien per aquestes parades amb una periodicitat de mitja hora. Calia, però, per a no confondre als ciutadans, situar panells electrònics informatius . Així vàrem quedar, però unilateralment el govern va trencar les converses.

És una bona noticia que torni la línia 11 a les parades del barri Vell, però podíem haver trobat una millor solució. Sembla que els hi va bé el conflicte com els hi comentava a membres del comitè d’Empresa de TMG i estalviar-se diners. Sempre en podran culpar del problemes i estalviar-se les solucions. Governar, però, es pactar i transigir en allò que beneficia als ciutadans. 

dissabte, 23 de novembre de 2013

El centres Cívics de Girona, cara i creu.


Ahir vaig assistir al 10é aniversari del centre Cívic de Pont Major. Em va tocar a mi inaugurar-lo en el seu moment i dirigir activament la política de centres cívics de la ciutat. Vàrem fer un programa marc i Girona va esdevenir referent en aquets mena d’equipaments. Recordo la polèmica dins del govern de si eren centres culturals perifèrics o una xarxa sòcio-cultural on els protagonistes eren els veïns i havien d’abastar tota la ciutat i integra-hi tota la ciutadania. Pels punts guanyà aquesta darrera opció que jo defensava.

La coproducció, la cogestió en molts àmbits i el suport constant dels professionals ha estat una norma en aquest projecte. En aquest àmbit ha estat clau la selecció dels directors i directores i dels professionals de suports, que amb el nom d’auxiliars pràctics, fan i han fet molt més del que el seu nom indica. Ahir en vaig veure un grapat i el hi vaig fer arribar la meva consideració i amistat.

Amb el nou govern s’han mantingut bona part dels criteris anteriors, permeten que els bons professionals fessin la seva feina, però s’han comés dos erros greus i si no ho impedim un de tercer es al camí. M’explicaré...


Cronològicament el primer dels errors és la Marfà, el qui havia de ser el gran centre cívic de referència per a Santa Eugènia, fent de can Ninetes un espai congestionat amb els veïns i enllaçat amb el primer, l’han convertit en un híbrid de centre cultural gestionat independentment i amb la senya d’identitat d’un centre de música privat. Greu error, perdent el barri una gran oportunitat!

El segon, mantenint el modern com a una ruïna, quan s’havia projectat el nou centre cívic del barri vell i ja hi havia pressupostats 800.000 € per a la primera fase. Es canvia per les voltes d’en Roses, on hi havien d’anar pisos assistits i ara tenim un centre cívic petit i inadequat. Error, al no complir les expectatives d’un barri que tant ha reclamat un espai cívic digne.

I ara amb el nom de centre cívic volen situar a Santa Clara, en l’edifici on hi ha la central del moli, un espai per a gent gran sense tenir en compte l’estat de l’edifici i sobre tot les radiacions magnètiques que les turbines a la planta baixa, poden afectar a la salut de la gent amb una estança continuada 

Improvisació, continuïtat com inèrcia i no com a convicció, manca d’implicació, poques millores en la programació i manca de mitjans que afecten a alguns centres...l’altre cara de la moneda d’una celebració a la que ens hem sumat, però, per a sumar i seguir, no per anar enrere.

divendres, 22 de novembre de 2013

El Consell de Cohesió i Serveis Social de Girona. Una reunió amb gent que estimo.


Feia gairebé tres anys que no anava a un plenari del Consell de Cohesió i Serveis Socials de Girona, des de les darreres eleccions municipals que decidiren un  nou govern a la ciutat i conseqüentment  vaig abandonar la responsabilitat, la direcció de les polítiques socials, que durant vuit anys vaig encapçalar.

La meva preocupació ha estat que fins al gener del 2013 no es va tornar a convocar i corríem el perill de perdre la feina feta, afortunadament durant tot aquest any s’han endegat de nou les tres comissions, ocupació, pobresa i salut i els resultats son esperançadors.  La composició gairebé a parts iguals de tècnics de diferents àmbits socials i totes les entitats gironines que treballen en aquest àmbit produeixen unes bones sinergies, un gran capital humà i coordinant les seves accions milloren resultats.


El reptes son grans i el que cal es que se’ls deixi treballar, soc de l’opinió que en política social, al menys, els polítics hem de facilitar recursos i assegurar la organització, però son les entitats i les tècnics qui han d’assegurar un bon diagnòstic i promoure les accions. Això desgraciadament no es habitual i hi ha massa politiqueria i en sobren de polítics amb excés de divisme.

Emoció de retrobar amigues i amics, respecte pels que continuen a primera línia en la lluita contra la pobresa i la desigualtat i afecte per la bona gent que conec, al haver treballat colze a colze amb ells tants anys. Ningú es imprescindible, si no ho hagués sabut, ho hauria après aquests darrers anys, però mai, mai, seré indiferent amb els que treballen i lluiten per una societat més justa.

dimecres, 20 de novembre de 2013

In Memoriam, el senyor Canal, un il.lustrat.


Hi ha persones que els coneixes pel seu nom –Joan, Montse, Jordi...- i altres sempre recordes el seu cognom, uns sempre els tuteges i d’altres, avui pocs, sempre els relaciones amb la paraula senyor. Això sempre m’ha passat amb el senyor Canal, des de que el vaig conèixer quan el seu fill Eduard em va portar per primer cop a casa seva. Era l’any 1972 i amb l’Eduard i l’Eudald formaven una pinya.

El Col·legi universitari De Girona, a l’actual casa de cultura, i vaig raure el curs 1972-73, tant per qüestions familiars com polítiques, el primer dia vaig conèixer als que seriem amics inseparables, d’estudis i de clandestinitat. El llibres que l’inoblidable Pere de Can Geli ens reservava a l’altell del rebost, les tertúlies interminables a can Panella, les assemblees al Hall de Lletres, eren com un raig de llum a la Girona encara grisa i negre.


L’Eudald amb els seus cabells llargs i les seves costums muntanyeses espantava a una part de la nostra organització clandestina de gent jove, curiosament el senyor Canal no solament no li espantava sinó que gairebé l’apadrinà. Home d’una amplíssima cultura sobrevisqué intel·lectualment en una Girona carca i acomodatícia amb el franquisme. I superà la seva preocupació com a pare per les activitats de l’Eduard amb un treballat estoïcisme. Un plaer les converses que teníem la colla amb ell, que es perllongaven amb els comentaris que fèiem a posteriori els joves.

Després l’he anat veient de forma més espaiada, com m’ha passat amb l’Eduard, però he anat seguint amb delit tots els seu treballs. Sempre m’ha quedat una pregunta a l’aire, que haurien pogut fer aquesta generació d’homes i dones il·lustrats que varen tenir que viure els seus millors anys en la negre nit del franquisme si s’hagués desenvolupat la seva vida en democràcia? La resposta, per a mi es clara, haurien despuntat encara més i serien referents socials molt més lluminosos que determinada mediocritat realment existent avui.

dimarts, 19 de novembre de 2013

Pressupostos exprés, incoherència programada


El que era de preveure va succeir, el que va succeir no fou el millor per la ciutat. El bon comunicador que és l’actual alcalde òbviament va dir el contrari, segons ells aprovàvem els millors pressupostos possibles. La pregunta es per a qui eren el millors, per al govern? sens dubte, per a la ciutadania? Al nostre parer, no.

Per què aquesta situació? Com és que un govern en minoria se’n surt tant bé? No va tenir ni que despentinar-se per aprovar el pressupostos amb el debat més curt i ràpid de tots els que  he presenciat des de que soc regidor. La tàctica de dividir a l’oposició, ara pacto amb uns, ara amb els altres, semblava tenir una data de caducitat, però no, l’anomena’t primer partit de l’oposició s’hi va posar bé, un cop més, gesticulant i a voltes sobreactuant, però amb obsolescència programada, i això el govern ho sap i actua en conseqüència.


Aleshores, per a què negociar, per a què debatre si tens el pressupost al sac i ben lligat? La CUP i nosaltres, ICV-EUiA, ens esforçarem per reconduir el debat, per parlar de pressupostos, per proposar alternatives, tot deconstruint un model que qualificàrem de continuista, doncs ens recordava el vell despotisme de quan el PSC era el centre de la vida local i veia al altres com a mers figurants, comparses, d’una obra escrita i composada per un sol autor.

Necessitem una alternativa política a la ciutat com el pa que mengem i si anessin mal dades i aquesta no aconseguís governar, al menys una oposició amplia i capaç de fer suar la samarreta al govern, fer baixar a l'alcalde a peu de carrer, fer-lo mullar en el dia a dia i no permetre-li l’escapisme constant al Parlament de Catalunya. Ens resta ja un sol pressupost fins a les eleccions del maig del 2015 i el govern fa bo la dita de qui dies passa anys empeny.

dissabte, 16 de novembre de 2013

Un pressupost a mig camí i un final incert


Es diu que el Ple de pressupostos és el més important de l’any, pot ser, o pot ser que fins ara hagi estat així. Per que avui, posant aigua al vi, es incontestable que l’autonomia municipal està sota vigilància, com a resultat de la dictadura del dèficit, des de no fa gaire obligació constitucional.

No es més cert que en un ajuntament com el nostre, on des de fa anys no s’ha estirat més el braç que la màniga, tindríem un marge major per a fer polítiques innovadores, però, i en aquest cas la culpa no la te Madrid, xoquem amb la inèrcia i els interessos creats. Les poques ganes de canviar, doncs el canvi sempre genera incertesa i la trama de pactes i subvencions a uns i altres, reflectits  en el pressupost, que els partits majoritaris, de tota la vida, tenen cura.


Podíem haver explorat el camins pressupostaris de l’any passat, però les inèrcies enguany es varen imposar en les ordenances i al menys per aquest any resten tancats, per això votarem negativament als pressupostos, però no ens cega el sectarisme i mantenim la ma oberta i la responsabilitat per al bon govern de la ciutat.

Ara bé, una incertesa plana en el desenllaç del resultat afirmatiu del pressupost, no te a veure amb continguts ni acords de darrera hora, en el que sembla que hi ha coincidència entre els partits de sempre, més aviat sembla una baralla pel protagonisme entre el govern i el primer partit de l’oposició. Un vodevil que s’ha repetit fins al cansament aquest mandat i va tenir en el ple de ordenances de l’any passat un moment culminant, fins ara! Quan una espantada minuts abans del ple va deixar momentàniament sense ordenances a la ciutat.

Diuen que amb els anys et fas més savi, no ho se, el que si se, és que les acabes veient de tots colors, i, si tens un xic de sensibilitat i un molt de paciència, en pots treure lliçons. Ni ha però que ni una cosa ni altre, des del saló de Plens municipal, sense anar més lluny, puc veure polítics que, repetidament, posen el peu a la galleda i la fan sonar pensant que és una campana!

dijous, 14 de novembre de 2013

Informació de les Comissions Informatives prèvies al Ple de 18 de novembre.


Com es habitual, os  faig  quatre ratlles de resum de les comissions informatives prèvies al Ple, el tema de pressupostos que ja hem comentat, i continuarem informant, anirà a part.

CI PRESIDÈNCIA
Poca cosa. Conveni amb el consorci d’Arts escèniques Salt-Girona per al finançament de “El Canal”.

CI PROMOCIÓ
. Aixecar de la moratòria d’un any de nous establiments d’oci, els que es dediquen solament a restaurant. Les explicacions anaven en la línia de que no provocaven problemes als veïns. A la nostra pregunta de si tenien noves demandes d’obertura contestaren que si. Ens presenta dubtes i ens preocupa les modificacions per encàrrec d’un o altre grup de pressió.


CI HISENDA
. Es concerta el crèdit de 5 milions d'Euros per al 2014 amb Banc de Santander.. Desestimar el recurs de reposició presentat per. SABA presenta recurs perquè SETEX (que va guanyar el concurs) va presentar una baixa temerària i perquè tot i que l'amortització segons el contracte, ha de ser a 4 anys, SETEX ho fa amb 2.
. Es torna a obrir el Registre de parelles de fet. Han modificat els articles 2 i 3, que fan referència als requisits i als documents a presentar. Ena felicitem al ser el resultat d’una moció presentada i guanyada pel nostre grup.

CI CIUTADANIA
. Modificació de l'ordenança municipal de residus. El TSJC, davant el contenciós administratiu presentat per CEDAC (Consell d'Empreses Distribuïdores de Catalunya), en relació a l'article 45bis pel qual els establiments de més de 1.000 metres quadrats han de tenir un contenidor per a olis usats, resol donar la raó a CEDAC perquè és una competència de l'estat. A més, el TSJC diu que hi ha hagut temeritat en la conducta de l'Ajuntament i l'obliga a pagar-ne les costes!!!!
. Tallaran 6-7 arbres de la Devesa (ahir en va caure un de molt gran) per fongs.
. El passat dilluns van començar a canviar els contenidors de selectiva (excepte orgànica, que els faran alhora en una àrea gran per rendibilitzar-ne la recollida). Han fet Mas Ramada i han començat Sant Narcís. El 15 de desembre s'aturaran fins al 15 de gener perquè els han aconsellat aturar-se en època de festes. Col·loquen uns 50 contenidors per dia. N'hi ha 2.500 per col·locar.
. L'Ajuntament de Girona ha recuperat la titularitat de la sèquia Monar. Era d'una empresa patrimonial (Sala i Bertrana). Es fa una cessió a Bescanó, Salt i Girona. "El somni" d'en Fàbregas és ara poder regar la devesa amb la sèquia. Es veu que hi ha un tub de connexió que arriba a la Fira de Girona.

Prèviament a la CI la regidora Núria Terés va tenir una reunió amb el regidor  Fàbregas. Sobre dos temes que ens semblen d’interés:
. La taxa ecosocial de l'aigua. Volen reduir a 3 els trams d'aigua (com té l'ACA), volen creuar dades del cens municipal amb els de l'empresa, ... l'objectiu és cobrar l'aigua en funció de les persones censades en cada habitatge. Ara el tram baix és fins a 6 metres cúbicsxpersonaxmes. El volen passar a 9. També volen que l'empresa no hi perdi. No sap com repercutirà sobre els altres dos trams. Tenen temps fins al juliol. Li varen dir que ara la gent no entendria que a sobre de pujar l'IPC també apugéssim l'aigua, ... manca de coordinació interna amb Hisenda, a la nostra pregunta sobre aquests fet ens diuen que no els necessiten per a res!!!! Coses del bipartit de CiU!
. La parcel·la de Mas Xirgu per a TIRGI. Una cessió a 25-30-35 anys (segons la secretària) i 50 segons el regidor Fàbregas. Ho vol portar al Ple de desembre. Ho vàrem comunicar a les empreses socials del Clúster Èxit (F. Ramon Noguera, ASTRES, Àstrid, Caritas, ...) que es van sorprendre molt!!! El regidor Fàbregas ens va dir que l'anterior govern també havia cedit arbitràriament recursos municipals (terrenys per a F. Ramon Noguera, ...).  Ens diuen que s'estalviaran molts diners de transport del paper a Celrà, menys emissions de CO2, ...ja veurem!

CI MOBILITAT
. El regidor Alcalà i el govern han decidit retornar la L-11 com estava, en vistes que no s'acabi d'arribar a un acord. Sembla que les compensacions de posar GPS a les parades per saber quan arriba l'autobús, són cares i no els val la pena. No han esperat a la reunió dels divendres per a comunicar-ho.

CI SERVEIS A LES PERSONES
No hi havia ni cap punt de ple ni cap informació.

dimarts, 12 de novembre de 2013

De nou foc a l’Empordà, les cendres tornaran amagar responsabilitats?


Estem vivint de nou hores dramàtiques, em poso a la pell del meu amic Josep, alcalde de Colomers, i comparteixo la tensió i el neguit de veure com les flames freguen les cases de la vila. En aquests moments sols resta que posar-te en peus i donar tot el suport als que des de la primera línia de foc, voluntaris, bombers, veïns i veïnes i regidors i alcaldes, el combaten amb tot el que tenen al seu abast.

Però el dia després no podem fer veure que no ha passat res. O encara pitjor encarregar a algun dòcil gabinet per que difumini responsabilitats i exoneri que tenen,parlament i govern, la potestat d’arbitrar els canvis legislatiu i les accions de govern per a prevenir i actuar amb més mitjans i responsabilitat.

Fa no pas gaires dies un amic de Llagostera que es propietari d’unes poques hectàrees de bosc, que el cuida i treballa amb cura, m’ensenyava els  límits de la seva propietat amb un veí que tenia fet un fàstic la seva propietat i em deia “pagarem justos per pecadors”.


Vaig recordar aquells acudit del malaguanyat Perich fa molt anys que deia “ si el bosque se quema algo suyo se quema señor conde”, ironitzant de les campanyes que ens feien a tots responsables de la cura del bosc sense fer res  per a canviar realment la mala gestió dels propietaris descurats. Encara després de tants anys es vigent!

Un altre exemple, el meu institut a canviat la caldera de Gas Oil, per una altre caldera de Gas Oil! Malgrat les peticions insistents de la comunitat educativa al departament d’educació de la generalitat no hi ha hagut manera per canviar-la per una que aprofiti el compost del brancam dels boscos com a molts altres països!

Mitjans d’extinció adequats, una bona organització, però també una nova política de explotació dels boscos que permeti als que es volen guanyar –se la vida amb la seva explotació ho puguin fer facilitant recursos i millorant la demanda de productes del bosc, però aquells que no en tenen cura que assumeixin les seves responsabilitats i, si s’escau, l’expropiació en be del comú. Que les cendres no ens amaguin als culpables.

diumenge, 10 de novembre de 2013

Debat nacional a ICV. De Girona estant.


Un cert neguit s’ha instal·lat entre la gent d’ICV davant de un imminent acord per a decidir quan fem el referèndum  d’autodeterminació i què preguntarem a la ciutadania.  Un fantasma recorre les nostres organitzacions i es sent una veu udolar  quina pregunta hem de proposar?, o el que n’és conseqüència, quina pregunta podem acceptar?

El dissabte passat ens vàrem reunir militants de les comarques gironines amb la Dolors camats i, tot i que parlarem d’europees i pressupostos de la generalitat, les intervencions es centraren en el fet nacional i el referèndum.

Tot i que la nostra delegació a l’assemblea nacional, de la que vaig ser portaveu, va deixar clar la nostra aposta pel dret a decidir i per a formar un estat propi i així es va reflectir en la resolució final, som plurals, no solament en els matisos, sinó, en més de un cas, manifestant posicions força allunyades.

La resolució del dubte de si quan parlem d’estat propi, parlem d’estat independent, no es un tema semàntic, es trencar el darrer fil que ens lligava, com a molts, en el vell somni de canviar Espanya des de Catalunya.

La sobirania d’un poble ho es també en relació amb els veïns, d’acord. I son pocs, penso jo, els que desitgen tenir-hi mala relació i més quan vius porta a porta. Però quan aquesta relació es subordina a altri, quan aquest et considera un rellogat i posa en qüestió el dret de pactar no solament les normes de convivència comunes si no fins i tot et nega el dret de poder decidir com vols viure a casa teva, no hi ha altre remei que caminar sol.

Crec, confio, que actuarem en conseqüència a ICV, que amb la discreció necessària acordarem la millor pregunta en el millor moment. Penso que no hem de tenir por a trencaments interns, ens uneixen massa coses en la lluita social i ecològica per a fer-ne abstracció. El bon ambient de la reunió em fa pensar que continuarem junts en el camí, com deia un company, d’una Catalunya lliure i socialista!

divendres, 8 de novembre de 2013

TAV. La llum a la fi del túnel, amb un túnel de menys.


Les noticies que ens van donar a la darrera comissió de seguiment de les obres del TAV, el dimecres passat, son esperançadores pels veïns. Si tot va bé, com s’ha previst, pel juliol del 2014, sis anys després de començar les obres, la zona zero ja serà un mal son i la reposició i urbanització de tota la zona serà ja un fet. L’aventura de les anomenades “ obres més importants a Girona en tots els temps” s’haurà acabat.

Amb el temps previst per a fer dos túnels s’haurà acabat un de sol i tot l’enrenou i patiments tindrà com a resultat una estació provisional i unes vies soterrades del tot innecessàries que en cap cas haurien justificat els diners invertits i les molèsties causades. I el viaducte, la desaparició del qual justificava als partidaris de la faraònica obra, restarà en peus.

Si, això ja se sap, es cert que ho he comentat més d’una vegada, però cal fer-ho i ho faré, els cops que faci falta fins que els responsables demanin perdó. Perdó pel malbaratament de recursos, perdó per enganyar-nos , perdó per tornar-se invisibles quan havia que assumir responsabilitats.

Es probable que quan tot estigui urbanitzat i la gent hi passegi digui –oh, que maco!-, aleshores els que no han demanat perdó pels enganys i mala gestió dels soterraments, tornin a obrir la boca per afirmar que no ha sigut res, que fins i tot la ciutat hi ha sortit guanyant , que la crisi, i no ells, te la culpa de tot. I es passejaran per Girona saludaran als saludats i ací no ha passat res!

dimecres, 6 de novembre de 2013

Un pressupost continuista per a una Girona que necessita el canvi.


Es diu que el Ple de pressupostos és el més important de l’any, ho és per que sense aquest document deixaria de funcionar, o funcionaria sota mínims, l’estructura municipal que desenvolupa el conjunt de serveis que reben els ciutadans. També és una bona radiografia del pensament, sovint ocult, dels governants, no tant pel que diu com sobretot pel que no diu.

S’ha presentat el tercer pressupost del govern que s’estrenava el 2011i com ja ens tenen acostumats, s’ha presentat primer als mitjans de comunicació que als grups municipals. Es tota una declaració de principis i la perseverança en un model on la comunicació i la imatge substitueixen sovint a la política, és a dir a la negociació i la recerca de complicitats.


Avui no entraré a fer un anàlisi a fons del projecte, ja tindrem temps al llarg de la tramitació, si que em fixo en la seva estructura, molt continuista i allunyada de les voluntats que en campanya electoral varen manifestar, els que fins aleshores havien estat a l’oposició. Es cert que sempre és més fàcil proposar que complir, però cada any hi ha més distància amb aquells  bons propòsits inicials.

El canvi s’haurà de posposar, ni la nostra participació en els darrers governs socialistes, ni l’arribada de CiU al govern, han modificat l’estructura de govern, l’estructura del pressupost, més enllà dels encerts en una àrea o altre, abans i ara, no es veu ni s’espera el necessari canvi de prioritats, d’organització que en un pressupost del segle XXI, en el marc d’una reticent i resistent crisi, caldria implementar. Serà possible a partir de 2015 que arribi el canvi que Girona necessita?

dimarts, 5 de novembre de 2013

El mal govern de Mas no em cega per a decidir el que crec millor per a Catalunya.


Em pesen com una llosa aquests anys de mal govern a Catalunya, trobo intolerable el creixement de les llistes d’espera, de reducció de serveis i de privatització dels servei nacional de salut; pateixo directament la deixadesa i desmantellament de l’escola pública; m’indigna el tracte a la gent gran que significa la interminable espera per aconseguir una residència i la pèrdua de recursos i ajuts per a la dependència. Em pesa el mal govern català.

No menystinc la responsabilitat dels governs espanyols en l’ofegament econòmic del nostre país, però no es pot oblidar l’entusiasme d’aquest govern amb les mesures de la dreta europea i espanyola per a retallar despesa social i protegir les rendes més altes. Recorden la demagògia amb l’impost de successió que ara de forma vergonyant volen restaurar? Quants diners perduts pel camí en mans de gent que fent l’esforç solament hauria deixat de guanyar un xic menys!


La pèrdua de vots de CiU, al meu parer, es més responsabilitat d’aquesta política classista i insolidària que no pas de la que anomenen” deriva independentista”. 

Ens sobren les raons per malfiar-nos d’aquets govern, participo en els mobilitzacions en contra de les seves polítiques , però no combrego amb aquells que creuen que s’han de posicionar en contra de tot el que fa CiU i més en concret en la seva posició en el debat nacional.

Convertir el moviment interclassista i majoritàriament popular en un instrument de CiU, crear un fantasma anomenat nacionalisme excloent, contraposar-lo als interessos populars, pot,  involuntàriament, fer-te caure en els braços de l’espanyolisme realment existent. Un espanyolisme, PP-PSOE-UPiD-Ciudadanos, pitjor, molt pitjor que CiU. La neutralitat no existeix i hi ha un moment en que cal opta, sempre sotmès a contradiccions es clar, per cal optar, al meu parer, per la sobirania de Catalunya. Optar per un procés constituent per a canviar-ho tot, es difícil, molt difícil. Però a Espanya avui per a avui es impossible.

divendres, 1 de novembre de 2013

Història i memòria. Reflexions l’1 de novembre.


Tot just acabi aquest article aniré al cementiri vell de Girona a retre homenatge a totes les gironines I gironins que varen donar la seva vida per la llibertat. Des de que soc a l’Ajuntament hi he anat, penso que com a electe tinc l’obligació representativa de preservar la memòria dels qui em precediren de forma honesta i coherent, el seu exemple m’ajuda a fer camí.

Recordar es fer que revisqui en nosaltres els que altres han fet, la desmemoria, cada minut d’oblit son seixanta segons menys de democràcia. L’amnèsia no permet superar res, ans al contrari, el reconeixement i si s’escau el perdó, ens permet superar avançant des de les dificultats més grans a un futur amb esperança.


Som un país que ha travessat grans tragèdies, però també som el país de l’amnèsia, del temor a reconèixer errors, de viure sobre veritats que sovint tenen els peus de fang de la desmemoria. Induïda i provocada, molts sovint, per a aquells que creuen que han vençut i com viuen sota el temor de que algú els hi demani responsabilitats, que millor que posar la llosa més pesant sobre els records, per que aquests no es manifestin?

En el darrer aniversari de l’afusellament de Lluis Companys em vaig atansar amb els alumnes de batxillerat, de la meva classe de història, al petit monument que te en la plaça del seu nom a Girona, pocs sabien al començar la classe quin aniversari homenatjàvem, alguns més qui era Companys, tots, després de l’animada discussió que vàrem tenir, foren conscients del bocí de la nostra història que havíem documentat. És una tasca dels que tenim la història com a professió, però ho és també de tots i totes, si no sabem d’on venim com ens orientarem per arribar a on volem?