dissabte, 30 d’abril del 2016

1 de maig: Fraternitat i Solidaritat


Ens sobren les raons per sortir al carrer aquest 1er de Maig. Jo ho faré per homenatjar als lluitadors i lluitadores que en tot moment i condicions lluitaren contra la explotació i per les llibertats. Sortiré al carrer per coherència amb el que crec i pel que he lluitat tota la vida. Em manifestaré per una alternativa social i ecològicament lliure, sense explotació, on la democràcia no sigui cosa d’uns pocs, sinó la base i fonament de la nostra república catalana d’homes i dones lliures. Visca el 1er de maig!


Des del moment que la Segona internacional - aquella que aplegava partits socialistes que volien el socialisme!- va decidir que cada 1 de maig es recordés els anomenats màrtirs de Chicago i aquest homenatge anés lligat a la millora de les relacions laborals, la jornada de vuit hores, i a l’acumulació de forces per a construir un nou sistema polític i social, sense explotadors i explotats, ha passat més d’un segle.

L’explotació ha agafat noves fórmules però patim les conseqüències d’un mon polaritzat en uns pocs rics, possiblement menys que fa un segle, i una ampla multitud de pobres. La vella classe treballadora i l’anomenada classe mitjana es redueixen avui a una amalgama de grups i sectors als que sovint els hi manca la consciència de grup i es difuminen les característiques comunes de treballadors i treballadores en una multitud de petits sectors, quan no d’individus aïllats.

El sindicalisme, com a instrument d’emancipació i el republicanisme com a instrument d’alliberació i de govern democràtic han de marxar plegats per a construir alternatives i fer possible que la nova república catalana de treballadors i treballadores de totes les classes, sigui alhora que fonament de la llibertat del nostre poble, ma estesa fraternal a la llibertat de tots els pobles.

dimecres, 27 d’abril del 2016

S’acaba, sobtadament, la XI legislatura! Balanç i perspectives, en clau personal.


A punt d’encapsar els materials diversos que he anat acumulant aquests quatre mesos. Sembla mentida la paperassa que acumules! Tres intervencions al Ple sobre temes d’educació i acció social, quatre Proposicions No de Llei presentades, més de seixanta intervencions a les comissions d’Educació,  Sanitat i Serveis Socials, Mobilitat sostenible, Canvi Climàtic i Defensa. Un balanç positiu i un aprenentatge curt però intens.


He construït bones relacions amb el personal de serveis de biblioteca i documentació. Els hi he dedicat el llibre que vaig publicar fa uns anys sobre “Política i Educació al segle XIX”, que ara forma part del fons de la Biblioteca del Congrés. També amb els serveis jurídics de la casa, amb els que no m’he estat de polemitzar sobre Catalunya i la Constitució espanyola. Ja voldria el mateix bon rollo Puigdemont amb en Rajoy!

M’he desenvolupat prou bé tot parlant castellà i, com no. mantenint un accent català que en alguns ments, tot cal dir-ho, accentuava. Ja voldrien molt dels meus interlocutors parlar tant bé el català com jo el seu idioma, que no pocs destrossen al practicar-lo. Ho confesso, en molts moments m’he deixat anar, mantenint sempre el respecte per l’adversari i un toc d’humor, imprescindible i més en moments de tensió permanent.

He fet molt bones relacions amb companys i companyes diputats, fonamentalment a l’esquerra, és lògic, compartim molt més que amb altres, però penso que m’he guanyat el respecte dels adversaris.

Esquerra ens proposa repetir als que hem format part del grup parlamentari, espero que el vostre parer, els i les que m’aneu seguint, els i les que en altres moments m’heu ajudat a aclarir idees i facilitant decisions, em doneu un cop de ma. 

diumenge, 24 d’abril del 2016

Serà que és més fàcil fer oposició, que construir alternatives?


Si a Catalunya hi ha un govern amb majoria, a Espanya no hi ha majoria per a formar govern. Una paradoxa que fa callar la boca als que se’n fotien quan les negociacions a Catalunya per formar govern es complicaren fins la solució del darrer dia. Ni pactes, ni converses sinceres, el que saben fer es manar i amenaçar. Ho hem patit i ho estem patint a Catalunya amb l’ús i abús del Tribunal constitucional per a bloquejar-ho tot.


Hi ha alternatives, es clar que sí. Però el PSOE prefereix mirar a la dreta malgrat que aquest capteniment porti a noves eleccions. L’esquerra catalana que conflueix amb l’espanyola, que a Madrid  fa causa comuna amb els independentistes en gairebé totes les votacions, faria bé de replantejar-se el seu paper agre al parlament de Catalunya. Enfortir el sobiranisme i sumar per assegurar l’hegemonia de l’esquerra transformadora és l’únic camí per a avançar ací i allà.

La coincidència al Congrés entre les esquerres que volen transformar un sistema caduc i el desencontre a casa nostra, amb els mateixos protagonistes, em sobta. En el cas de Madrid hi trobem habitualment confluint amb l’esquerra, en moltes votacions, a DiLl i PNB. Serà que es més fàcil fer oposició, que construir alternatives?  Avui la transformació de l’estat no passa tant per veure qui és el primer partit o el segon, sinó per teixir aliances, o conservadores o transformadores, en aquesta darrera és imprescindible l’esquerra independentista i el centre-dreta de les nacionalitats històriques.

El bloqueig mirant el passat que alguns dirigents tenen al cap, no porta més que a l’aïllament i a facilitar el bloqueig del canvi i no pas noves solucions. Ens esperen noves eleccions i uns mesos plens de tensions, continuarem tossudament el combat per les nostres llibertats i les dels veïns.

dimecres, 20 d’abril del 2016

800 milions menys per a la pobresa infantil. Responsables: PP, Ciudadanos i PSOE!



D’aquesta legislatura que agonitza, m’emporto a la maleta la hipocresia dels partíts que aguanten un sistema injust i catalanòfob. Ahir a la Comissió de Sanitat i Serveis Socials els partits del sistema, els reposables de noves eleccions, es negaren a aprovar un pressupost extraordinari i urgent per a fer arribar als ajuntaments uns diners extraordinaris i consolidables per a ajudar els plans d’emergència contra la pobresa infantil . Hipocresia i capteniment, característica dels que no fan ni deixen fer!


De nou com fa uns dies em va passar amb el traspàs de les beques universitàries a la Generalitat, el trio “constitucional” (PP-Ciudadanos-PSOE) no en va voler saber res de dedicar un pressupost extraordinari a plans d’urgència contra la pobresa infantil, a diferència de l’esperit constructiu de Podemos i confluències que esmenaran en positiu per a que el seguiment i avaluació del programa el portés la nova comissió sobre infància, que no s’havia creat en el moment en que vaig presentar la Proposició No de Llei. El trio “calamitat” va posar tota mena d’entrebancs i va aconseguir que no s’aprovés.

Esgotan aquents que s’omplen de paraules i neguen qualsevol canvi real que no passi per les seves mans. Una enorme desconfiança per a tot allò que es pugui gestionar des de Catalunya. Prefereixen que ningú tingui res a que des de Catalunya gestionem res de nou. Catalanofòbia en estat pur, en una cursa  a veure qui pot més, qui la diu més grossa. Es cert que arriba primer Ciudadanos a aquesta grant fita de l’anticatalanisme. De fet ja els coneixem, han nascut per això. Però els altres dos i oh sorpresa, relativa, el PSOE no es vol quedar enrere.

Molestem! pot ser aquesta és la raó, entre d’altres, per la que hem de continuar al Front de Madrid. Si no volen una tassa, tassa i mitja!

diumenge, 17 d’abril del 2016

Tic-tac, tic-tac... eleccions generals!


En ple compte enrere, la possibilitat de nou govern a Espanya es difumina. Les noves eleccions i la continuïtat del govern Rajoy en funcions, esdevé la hipòtesi més probable. Mai he cregut que quan pitjor, millor. En tot aquest període he pensat que, de lluny, un govern a la valenciana, progressista, seria molt millor que més del mateix. Veient Espanya, la correlació de forces avui ho permet, però, soc molt escèptic que el resultat d’unes noves eleccions ho permeti. Per què no s’ha lluitat fins al final per aconseguir-ho? Quan un pacte no funciona, la culpa no és mai d’un de sol!


Algú em pot dir, que s´ho facin! A Catalunya estarem sense interlocutors igualment. I sense treure-li part de la raó que ens dona l’experiència de governs passats, en política els matisos són molt importants. Primer, la component de Podemos en el hipotètic govern, amb un plantejament sobre el fet nacional català, que mai l’esquerra espanyola ha tingut de forma amplia. I, darrer, i no poc important, l’actitud i arrels d’aquestes forces permeten obrir diàlegs, sense la porra i els tribunals com instruments.

Es cert, però, que una hipotètica ma estesa nos ens ha de fer desfer res del que hem avançat, ans la contrari, la mobilització popular, la més amplia participació en el procés constituent de la República catalana, son les millors trumfos que podem tenir en una negociació. Perquè volem una desconnexió amb la més amplia majoria de la població.

Però, malauradament, tot hem fa pensar que en unes propers eleccions, una major abstenció tant de l’esquerra espanyola, com independentista a Catalunya,  faciliti o la Gran Coalició o el pacte PP-Ciudadanos. La irrupció de Podemos i confluències ha estat important per fer difícil la Gran Coalició del status quo. Però, no menys important hem estat els independentistes catalans, especialment l’Esquerra independentista a Madrid per a que amb els nostres escons fer ino sumable cap canvi sense nosaltres.

divendres, 15 d’abril del 2016

De Beques universitàries i nazis!


El passat dimecres, vaig patir tot el pes dels partits de l’immobilisme, d’aquells que fan impossible l’acord Catalunya-Espanya, si no es sota les seves condicions de subordinació. La Proposta No de Llei, que vaig presentar a la Comissió d'educació, de traspassar les beques i ajudes als estudis universitaris a la Generalitat de Catalunya, aplicant el que diu l’estatut del 2006, fou rebutjada per 31 vots en contra (PP-PSOE-Ciudadanos) i 12 vots a favor (ERC-Podemos i confluències- DiLl-PNB-Grup mixt). Un retrat del que avui, i molt em temo demà, exemplifica la pervivència d’un model únic d’Espanya que ens porta indefugiblement a la independència, a la República catalana, si volem construir un futur emancipat de tuteles que ens subordinen i minimitzen.


Les intervencions del no foren variades, entre cíniques i agressives. El premi al cinisme recaigué en el PSOE, ens volia transaccionar una esmena de bones voluntats, si governaven ells ens mirarien bé, podríem executar les beques, però la organització, convocatòria i seguiment se’ls quedava l’estat. Més del mateix, la mateixa medicina que ha comportat immobilisme o arbitrarietat.

Ciudadanos, ja va confessar que es troba a les nostres antípodes i que creu en un model centralitzat, amb el nom de la igualtat dels individus, rebutjat la igualtat entre nacions. Aquest nacionalisme que no es confessa tal, perquè té un estat al darrera. Nosaltres, el hi vaig dir que també deixaríem de ser independentistes quan tinguem un estat propi.

El premi a la mala educació, des de la comissió d’educació estant, se’l va emportar el portaveu del PP, un diputat per Valencia! Que entre altres floretes em va etzibar el qualificatiu de nacional-socialista. Li vaig respondre que quan estudiava batxillerat, a l’assignatura de “Formación del Espiritu Nacional” ,a començaments dels setanta, vaig tenir un professors antic combatent de la “división azul”, que en contraposició del que deia em va vacunar definitivament del feixisme. Li vaig recordar que al seu país fou el feixisme qui va matar a Guillem Agulló. I que m’he educat en el respecte a l’adversari cosa que a ell li mancava.

Bé, coses del Congrés. La lluita continua!

dimecres, 13 d’abril del 2016

14 d’abril: la República ara i ací!


Construïm la República, és la millor noticia que podria haver donat al meu avi i a la meva mare que varen viure la proclamació de la República Catalan, un 14 d’abril de 1931. Quan cops un altre m’ho varen explicar, amb quina il·lusió, poc abans de la seva mort, em parlava la mare de la independència, a tocar, deia ella.


La república sempre ha estat en les meves converses polítiques i amb quina frustració vàrem viure l’acord de la transició , acceptant-lo per obrir el camí d’un be major, la democràcia. Però que d’esllanguida ens ha quedat després dels darrers governs dels partits dinàstics. Ara, la república és l’únic camí, el millor mètode per acabar amb la corrupció que ha viscut, que s’ha arrelat a l’ombra del sistema.

Ens hem d’inspirar en aquelles generacions plenes de coratge, en aquells anhels carregats de desitjos de canvis socials i nacionals. En els errors també i en la capacitat d’esmenar-los. No ho tenim pas fàcil però la república bé que s’ho val.

Hi hauran eleccions a Espanya, de nou, o no. Però el que em queda clar és que per a encetar una república espanyola els hi cal una república catalana. Tenim els instruments, la gent i les complicitats necessàries, aliats que hem de assegurar amb generositat i reconeixement d’una major pluralitat. De Madrid em queda la bona gent d’altres llocs de l’estat amb els que confluïm, però també que avui o ho fem nosaltres o des de Madrid no es farà. Visca la república!

diumenge, 10 d’abril del 2016

Beques universitàries, debat el proper dimecres al Congrés..


El proper dimecres defensaré a la comissió d’educació del Congrés una Proposició No de Llei pel traspàs de les beques universitàries a la Generalitat de Catalunya. És una vella reivindicació que es troba inclosa en el retallat estatut del 2006. Per què no s’ha fet fins ara? Doncs, a la darrera legislatura la majoria absoluta del PP no ho va permetre i abans, amb l’escàs entusiasme del PSOE pel tema, tampoc va reeixir. Veurem com es posiciona aquest darrer ara, espero que més bé que en el tema de la paralització del Pla Hidrològic.


Per pocs dies que ens restin, paga la pena treballar de valent, doncs per escàs que sia el període que ens resta d’aquesta legislatura, feina avançada tindrem per la següent i autoritat et guanyes davant dels teus electors que han votat un programa i unes persones per a que penquin fins al darrer moment.

No es menys cert, però, que trobem escàs entusiasme en el partits majoritaris, els que sempre han tallat el bacallà, molts dels seus membres a hores d’ara estan més preocupats en el seu lloc a les futures llistes que en la feina pendent. Això es nota especialment en la composició de les meses que presideixen les comissions, on aquests no son majoria es treballa més, en les que hi son, tot son entrebancs i problemes.

La comissió d’educació es un exemple, presidida per una jove promesa del PP, tot just dimecres farem el primer ple on debatrem les proposicions no de llei, mentre altres comissions ja en porten tres de sessions. Com arreu el factor humà i la correlació de forces es determinant.


dijous, 7 d’abril del 2016

De LOMCEs i RAJOYs


Satisfacció i escepticisme, sensacions contradictòries de dos dies de sessions plenàries al congrés. En poc temps, dos intervencions al plenari, de fet solament hi ha hagut dos plenaris, m’han permès assumir un repte. No solament el fet de parlar en l’hemicicle sinó dir el que penso davant dels dirigents polítics de present i de futur de l’estat espanyol. Pobresa infantil, al Ple anterior, i LOMCE, al darrer. Satisfacció de fer-ho amb l’amistat i suport del meu grup i també les complicitats amb altres de propers.


Però tot això no em treu una forta sensació d’escepticisme, al ser conscient de quines son les correlacions de forces, les més manifestes i les subterrànies que fonamenten els comportaments passats, presents i em temo que futurs de la política espanyola. No hem deixo enganyar pel desacord, avui, en formar govern. De fet, la possibilitat o no de fer govern o convocar eleccions és dirimeix, no pas entre una alternativa o el manteniment de la continuïtat malauradament, és, al meu parer, la lluita per qui ha de dirigir la continuïtat.

Per això l’exclusió d’un agrupament de les esquerres com alternativa de govern a Espanya. El PSOE mai l’ha tingut en compte. I, malgrat, la excessiva teatralització de Pablo Iglesias en els primers moments  que els hi va donar excuses per a no treballar en aquesta direcció, la sort ja estava donada. En aquestes tres setmanes que resten per a la convocatòria d’eleccions ho corroborarem.

L’ambient a l’hemicicle es d’hostilitat entre uns i altres, però molt impostada com si fos un avançament de la Campanya electoral. Reconec la satisfacció d’estar treballant en temes que m’interessen, que fins i tot m’apassionen, Educació, Salut , Benestar, Medi ambient i Canvi Climàtic...

Però veig amb recança que aquells que comparteixen molts dels meus valors no tenen res a fer en l’Espanya actual, solament un gran terratrèmol a Catalunya podria fer trontollar aquest sistema tant ben assentat, però em fa por que dins de Catalunya hi hagi encara tanta gent que pensa, en el que veig avui com impossible, canviar Espanya reformant-la des de les seves institucions.

dilluns, 4 d’abril del 2016

Panamà dona nom a un nou robatori


Panamà com a metàfora del somni de tot aquell que creu que les lleis estan fetes per als altres, els que no son prou llestos o massa conformistes. El darwinisme social dels que creuen que els més forts, son els que no tenen escrúpols i no es deixen atabalar per cap problema de consciència si les seves accions tenen dures conseqüències per als altres en la mesura que li representin un guany immediat.


Josep Fontana en els dos darrers capítols del seu magnífic llibre -“POR EL BIEN DEL IMPERIO”. Ediciones del Pasado y el Presente. Barcelona, 2011- ens explica la gènesi de la darrera i actual crisi amb la desregulació prèvia de la banca i del mercat financer, aquells que, amb molt de sentit comú, havia regulat Franklin Delano Roosevelt el 1933, per a sortit de la crisi del 1929.

La paradoxa és que de tot aquest patiment generat per i durant la crisi no ha afectat gota als més poderosos que, sense assumir cap mena de responsabilitats han, fins i tot,  augmentat el seu patrimoni. A Espanya i a Catalunya en tenim exemples paradigmàtics. Les velles oligarquies n’han sortit reforçades a costa de la petita i mitjana empresa, que, com si tingués un bidó lligat al peu, s’esforça en tirar endavant, malgrat les dificultats d’un sistema que l’adula i l’explota alhora.

El mon global es veu cada cop més com un conjunt d’instruments dirigits per una màfia que amb l’ajuda inestimable del governs dels estats i dels organismes internacionals comet un doble frau, en el països d’on ha tret la riquesa i en aquells on inverteix per a fer-ne més. Em nego a pensar que no hi ha res a fer, caldrà que patim com en els anys trenta del segle XX, per que surtin a la llum líders capaços de treure’ns d’aquets marasme? Hem de fer tot el possible per a que el que es nou sorgeixi d’una vegada.

dissabte, 2 d’abril del 2016

Derogar la LOMCE, és el que cal!


El dimarts vinent pujaré a la tribuna del Congrés per a reclamar que la pitjor llei educativa de totes les que es fan i desfan a Espanya, la LOMCE,  sigui derogada. Lamentablement el PSOE, incomplint l’acord del 17 de juliol del 2013 i el seu progama electoral del 20D del 2015, ens planteja únicament l’ajornament de la seva aplicació. Un cop més la vella política de dir una cosa en campanya o a l’oposició i una altre al govern o en expectativa de governar, és fa palesa. I després hi ha qui es pregunta el perquè de la desafecció amb la política i els polítics!


Serà una oportunitat per a dir en l’hemicicle el que he sentit, vist i patit des de l’aula, de parlar del cansament del professorat davant de reformes partidistes que ens costa deu i sa mare aplicar, sense recursos suficients i qüestionats sempre per els que estan obsedits en la desigualtat com a norma pedagògica. penaré amb el meus alumnes i amb el seu futur i en l'educació que el nostre país es mereix.

Crec que cal paralitzar el que és un error, perquè no vull les revalides pel curs vinent, perquè es un suïcidi com a poble menystenir les humanitats, perquè no podem generar més incertesa en el pas del batxillerat a la Universitat. I, evidentment, per a lluita contra l’atac a la nostra llengua des de posicions agressives i uniformitzadores. Però per a tot això, cal derogar-la.

La obsessió de Wert i els seus d'espanyolitzar Catalunya acaba perjudicant l’educació al conjunt de l'estat, perquè el que cal es posar l’educació en la prioritat dels governs i fer d’ella un objectiu de país i no un instrument partidista d’uns contra els altres. Cal una bona llei, de bases, respectuosa amb les diferents nacions realment existents,  que duri molt de temps per encertada i amb recursos materials i humans per a fer possible la igualtat d’oportunitats.

És clar que no votarem que no a la paralització de la LOMCE, però és insuficient i exigirem que tinguem l’oportunitat de derogar-la en les propers setmanes.