dimecres, 30 de novembre del 2011

Venen temps encara més durs, però ni callarem ni fallarem a la gent


Venen temps encara més durs. La doble majoria de dretes, CiU a Catalunya i PP a l’estat, aprofundirà les polítiques de retallades i desmuntatge de drets. El silenci de Rajoy és la calma que precedeix a la tempesta. La hiperactivitat de Mas representa l’aprenent que vol ser tingut en compte en la taula dels adults.

Molt em temo que s’avançarà en l’estratègia de reescriure de forma unilateral i autoritària el pacte social que ha anat fonamentant la construcció lenta i insuficient del nostre estat de benestar.

No restarem callats, caldrà enfortir les capacitats socials i polítiques de confrontació i generació d’alternatives. De desmentir el mantra que sols hi ha una solució, la seva.

Els bons resultats electorals de les forces que més hem lluitat contra les retallades obre espais d’esperança. Hi haurà un Congrés menys bipartidista i amb més presència de les esquerres alternatives. Espero que es sabrà crear un grup plural que representi aquesta diversitat i permeti fer sentir amb força la veu de la Catalunya que no es conforma.

Caldrà molta coherència i compromís en la lluita per una democràcia real, al costat de la gent; per la sobirania de la ciutadania enfront els mercats, i de Catalunya enfront l’estat.



Però els temps són difícils, caldrà seguir treballant al màxim i repensant moltes coses. Des de Girona estant, volem convertir el nostre grup municipal, el d’ICV-EUiA, en un espai central per a la gent d’esquerres de la nostra ciutat. A Girona, els resultats del 20 de novembre ens esperonen encara més en la feina que fem.



El govern de Carles Puigdemont, més enllà de les seus gestos sobiranistes,  s’ha instal.lat en el pacte amb el PP per fer polítiques de dretes i per donar cobertura política a les retallades i els seus impactes sobre la gent i els barris de Girona. Cal més ICV-EUiA que mai, per plantar cara i per generar horitzons alternatius de futur. Ni callarem, ni fallarem a la gent.

dilluns, 28 de novembre del 2011

Un any de govern Mas. Estem pitjor que fa un any.


Com passa el temps! Ara fa un any CiU guanyava les eleccions. Guanyava en minoria, però no hi havia una alternativa que sumés.
Estem més bé, s’ha notat en positiu aquets nou govern? La imatge que vol donar és de que sap on va, però portem un any de retrocessos, mai havíem tingut tants parats a Catalunya ni la moral havia estat tant baixa. Algú em pot dir que no és solament culpa del govern, ni principalment. Però bé que quan eren a l’oposició ho deien de l’anterior govern i els mitjans de comunicació del Sr. Godó bé que els hi feien ressò, tant com ara callen.
La veritat aquets govern fa l’efecte de voler ser el millor de la classe, fer la pilota al professor. Si no vols tassa, tassa i mitja...El problema és que la professora Merkel poc que sembla saber on va. I el millor alumne, l’actual Generalitat, de retruc tampoc.
Se'ns diu que hem de ser austers, però es treu l’impost de successions i el diferencial impositiu de les rentes de treball i les de capital cada cop és més favorable als darrers. No hi pot haver austeritat real sense una major igualtat.
El desànim, el baixar el cap davant d’unes mesures restrictives i injustes que paralitzen l’economia, és la conseqüència, possiblement volguda, de l’actual govern. És la conseqüència més important del balanç d’aquest any.
Un país necessita un relat, una causa que el mobilitzi, que l’il.lusioni malgrat les dificultats. El catalanisme en els pitjors moments l’ha tingut, aquest govern no el té, ni el cerca. Es conforma en ser gestor, alumne aplicat d’altra de fora. I es diuen nacionalistes?

dissabte, 26 de novembre del 2011

Traçant camins. La solidaritat amb els sense llar

Aquesta setmana estem celebrant un seguit d’activitats a la ciutat per donar a conèixer la problemàtica de la gent sense llar a la nostra ciutat. Ja és el quart any que a iniciativa de “La Sopa”, el consorci gironí que treballa amb els més necessitats, s’ha anat visibilitzant  aquest  fet , la pobresa extrema, i les seves conseqüències. I amb valentia situar solucions on hi participen els propis afectats.
Aquest divendres he estat testimoni de la lectura d’un manifest, redactat i explicat per usuaris de “La Sopa”, que colpia per la seva sinceritat i cruesa, en l’exposició de fets i alternatives. També es va presentar tres dies abans un estudi, que vaig encarregar quan era regidor de polítiques socials, que explica de forma qualitativa la situació d’aquests col·lectius a la ciutat.
La presentació de l’associació de suport a les persones sense llar, anomenada “Traçant Camins”, és la culminació d’un procés de consolidació i suport d’una institució, que l’any passat celebràvem els seus cent anys, i que des de la Plaça Lledoners fa una feina callada i imprescindible.
En moments com els que vivim, més que mai necessitem d’una ciutat amb cor, que es commogui per les desigualtats i es mogui per a superar-les. Aquesta associació ha de ser un referent per a implicar-nos en un projecte que té ànima.
No ha de substituir ni la implicació econòmica de les administracions, per això vam triar la figura de consorci i no la de fundació privada, ni el protagonisme del professionals,en un tasca tant complexa.
El que farà aquesta associació és promoure la realització d’activitats encaminades a la capacitació personal i social per tal d’aconseguir el major nivell d’autonomia possible de les persones en risc d’exclusió social. Procurarà una major consciència cívica que permeti fer realitat la solidaritat amb el col·lectiu de persones sense llar i denunciarà les situacions injustes que són causa de pobresa i d’exclusió social.

Si en voleu ser part, adreceu-vos a l’Associació Traçant Camins. Centre d’Acolliment La Sopa. Plaça Lledoners, 1. 17004 Girona. Telèfon 972204250.

Hem de ser molts!

divendres, 25 de novembre del 2011

25N. Per una Girona lliure de violència masclista.


El 25 de Novembre, dia internacional per l’eradicació de la violència masclista, recordem les diferents formes que pren la violència masclista com a expressió d’una discriminació que arriba a nivells d’extrema gravetat, absolutament intolerables, que evidencien la necessitat de transformar l’ordre social i els patrons socials i culturals de les societats del segle XXI.

L’eradicació de la violència no pot ser un ideal utòpic, cal treballar incansablement pel dret a la seguretat i la llibertat de totes les dones. I cal continuar treballant per la necessària transformació social,  intervenint en  les causes estructurals de la discriminació per a eradicar-ne el sexisme.

Malgrat els avenços produïts durant els últims anys d’aplicació de la Ley Integral contra la Violencia de Género i de la Llei del Dret de les Dones a Eradicar la Violència Masclista, que han comportat millores significatives i una major consciència social sobre el problema de la violència que s’exerceix contra les dones, cal ser conscients que queda un llarg camí a recórrer per eradicar aquesta xacra social.

En els dos mandats anteriors vam fer des de l’Ajuntament de Girona un gran esforç per crear programes i recursos destinats a la lluita contra la violència masclista.  L’equip d’Intervenció en violència de Gènere ha estat i és un referent. La creació del SIAD ens va permetre millorar la comunicació i atenció a les dones. Sempre he pensat en que les administracions de proximitat, com són els ajuntaments, han de ser els principals agents impulsors de polítiques destinades a garantir els drets de les dones a viure lliures de violència. Calen, però, recursos que sols la Generalitat pot donar i que en el govern anterior l’esforç fou important, cosa que no es pot dir de l’actual on les tisores hi han entrat a bona part dels programes.

La crisi no hauria de servir d’excusa per a retallar els drets socials, ni els drets de les dones a viure lliures de violència. Des d’aquest bloc faig una crida a totes i a tots a participar en els actes que aquests dies moltes associacions de la ciutat protagonitzaran en el camí d’una ciutat sense violència masclista. 

dimecres, 23 de novembre del 2011

Reflexions del present per construir el futur

Foto: Photothema.gr

Ja han passat 48 hores del resultat electoral i l’allau blau no ha acontentat els mercats, al contrari continuaran demanant més i més.


Farem oposició però hem de preparar l’alternativa i amb una certa distància vista l’experiència contradictòria del tripartit hem de reformular com governar des de postulats d’esquerres en un moment de grans canvis en l’estructura econòmica per combatre la desocupació i l’exclusió social.


En aquesta campanya ja s’han formulat alternatives programàtiques d’interès. S’ha dit que cal impedir que l’economia segueixi segrestant la política i per això cal mesures fortes per regular els mercats financers especulatius. S’ha afirmat que solament amb una reforma fiscal en profunditat que lluiti contra els paradisos fiscals avançarem en un repartiment equitatiu de les càrregues per a sortir de la crisi.


En aquest sentit no ens cal menys sinó més Europa. Els que volem una Europa més unida i solidària, que lluiti contra el canvi climàtic i defensi els drets humans, hem de combatre els dictats del binomi Merkel Sarkozy que van en direcció contrària. Cal utilitzar el BCE com un instrument de reactivació econòmica i no com garantia de les polítiques conservadores de l’esmentada parella.


El món està canviant a gran velocitat, amb una esquerra institucional que ha fracassat, descol·locada davant d’una economia que ha estat incapaç de controlar i se l’ha acabat menjant.


S’obre una situació de majoria forta del PP i de democràcia dèbil. El grans bancs i els mercats que no tenen ànima ni pàtria volen acabar amb l’estat del benestar i fins i tot amb els governs escollits si no els fan costat.


Cal un front ampli per lluitar i avançar. Una esquerra nacional forta a Catalunya i una ample política d’aliances amb les forces veritablement d’esquerres i progressistes en el marc del Congrés de Diputats. Des d’avui hem de construir el demà.

dilluns, 21 de novembre del 2011

No podia anar pitjor, perquè cal fer-ho millor


Mai he cregut que quan pitjor, millor.  Els resultats de la dreta espanyola i catalana són especialment preocupants. Els que a casa han fet retallades i els qui no ho han dit però les faran a l’Estat tenen més que mai les mans lliures.  Ens costarà Déu i ajuda parar en el carrer el que amb la legitimitat dels vots es creuran lliures per fer.
No és un consol el càstig a aquells que des del govern han fet el contrari del que van prometre i ara a la campanya han promès el contrari del que han fet.
No és un consol el creixement d’ICV-EUiA que ens ha portat a tres diputats per Barcelona, és un èxit i merescut, en Joan Coscubiela ha fet una excel·lent campanya. A Girona també hem pujat significativament. Però continuem orfes fora de la circumscripció de Barcelona on calen amplies coalicions per treure diputats i fer front als efectes de la llei electoral en circumscripcions petites on els partits grans es mengen els petits.
Caldrà molta energia i coratge en els anys que venen i que els ciutadans que rondinen, però els costa mobilitzar-se, es treguin la son del ulls.
Caldrà repensar els somnis per a sortir del malson que representarà quatre anys de majoria absoluta del PP. Social i nacionalment  hem de fer un relat on molts, molts més dels que ara ens hi sentim identificats amb els valors d’esquerres i formem part. ICV hi ha de contribuir però també altres forces que han de sortir del cercle tancat dels fonamentalismes i de la discussió continua de què som i a on anem.
Amaiur té d’exemple amb com ha aglutinat organitzacions i gent molt diversa sense necessitat d’abandonar res, sumant sense perdre identitats diferents. Essent un projecte propi, resultat de les seva situació nacional concreta.
Nosaltres no hem de copiar però sí inspirar-nos en que cal unitat en la diversitat i un projecte comú nacional i social que ens doni esperança per a sortir d’aquets atzucac.
Quant pitjor, pitjor, però no ens hem de lamentar sinó superar-ho i avançar.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Adéu a Ona Rambla. Una ràdio de ciutat per als ciutadans.


El 30 de novembre deixarà d’emetre Ona Rambla que forma part de la cadena Punto radio. Desprès de 16 anys els vents de la crisi se’n porten una part de la pluralitat informativa de la nostra ciutat.

Un dels pilars de la democràcia és la llibertat d’informació però ara més que mai els balanços econòmics, la precarietat dels mitjans i la necessita de reduir despeses s’emporten boci a boci la pluralitat encarnada en una amplia oferta informativa.

He tingut el plaer de col·laborar aquests darrers anys, cada dilluns, fent “l’esgarrapada”, un breu comentari sobre l’actualitat en  la versió local de l'espai Protagonistes que, de dilluns de divendres de les 12 a les 2 del migdia presentava Eduard Cid. Sempre he dit el que pensava sense cap guió previ, un exemple per part de l’emissora  d’aquest concepte de llibertat d’expressió tant preuat i cada cop més escàs.

Des d’aquestes ratlles envio una abraçada a tots els treballadors i les treballadores de l’emissora ,  el meu reconeixement per la feina feta tots aquets anys. Aquesta ciutat serà menys viva i plural, li mancarà un espai que avui per avui no serà fàcil d’omplir.

dijous, 17 de novembre del 2011

Acord amb Ryanair: un vol de gallina?


Foto: www.anna.aero



Amb el tema Ryanair han passat els mesos i al final sembla que es soluciona el problema en termes semblants als que la Generalitat inicialment considerava inacceptables.
No és estrany que la ciutadania desconfiï tant dels governs, sovint són capaços de defensar una cosa i al cap de poc temps el contrari i en roda de premsa afirmar sense vergonya que sempre han dit el mateix.

Sempre he vist amb reticència el model de quasi monopoli d’aquesta companyia aèria respecte l’aeroport Vilobí-Girona. El temps perdut per avançar en un model de transport i turisme més sostenible i no tant dependent a operadors poc fiables i a les conjuntures canviants. És cert però que el conflicte amb aquesta companyia arribava en el pitjor moment econòmic i que el sector turístic del que depenen molts llocs de treball s’ha ressentit molt.

Calia doncs un acord per guanyar temps. Ara bé, el perill continua sent el mateix. O introduïm elements de canvi i el sector empresarial turístic es treu la son dels ulls i mira més el futur que el peix al cove, o d’ací no pas gaire tot seran corredisses de nou.

Pel que fa al paper de l’Ajuntament de Girona, un cop més la realitat ha desmentit la propaganda del nou govern, cap informació als portaveus, ni telefònica. No hem pogut valorar ni l’objectiu ni la quantitat de l’esforç econòmic al qual s’ha compromès el govern municipal. Pot ser que un cop més hagi acordat amb el PP aquest tema i no necessiti de l’acord dels altres grups.

Si no aprofitem el temps l’acord pot tenir un vol de curt recorregut.

dimarts, 15 de novembre del 2011

Crònica d’un Ple, vigílies del 20N


Foto: El Punt Avui
M’he compromès a fer una crònica desprès de cada Ple,  quan encara és recent el record del que ha succeït. És un bon exercici per a reflexionar i compartir les impressions que has sentit des de l’escó.
Les eleccions del 20N planaren en l’estat d’ànim de més d’un portaveu.  Jo era partidari de posposar-lo al menys una setmana, res d’urgent ens obligava a realitzar-lo ahir. Però no vam aconseguir la unanimitat necessària.
El nerviosisme electoral, al meu parer, es va fer palès al començar el Ple amb una excessivament dura i emfàtica  intervenció de la portaveu del PSC sobre els canvis en l’organigrama de direcció de les àrees, en la sobre actuació de la portaveu del PP en la discussió de la moció sobre el Pavelló de la Devesa i al final quan el regidor Ceide va absentar –se del Ple molest per un tuït de l’Alcalde. En aquets darrer cas penso que l’Alcalde s’hauria de disculpar, més enllà del redactat, per la forma i el lloc.
De les propostes del govern cal ressaltar l’obertura formal de la desclassificació del vial de les Hortes de Sta. Eugènia com a resultat de la moció que vàrem presentar en el ple d’octubre, s’ha fet de forma ràpida i cal felicitar-se’n. Poca cosa més.
En quan a les mocions nosaltres vàrem presentar-ne una per aconseguir que AVERTIS, concessionària de l’AP-7, o en els seu defecte el govern de l’Estat compensin al nostre Ajuntament i als altres per on passa l’Autopista pels IBIs no abonats. Agafant-se amb una llei pre-constitucional de 1972, una concessionària amb més de 650 milions de beneficis el 2010, s’escapen del principi d’equitat i ni paguen el que els altres ciutadans estan obligats a fer. Acord unànime que espero porti a bon port aquets iniciativa.
El PSC va presentar una moció curiosa perquè, si tots estàvem d’acord en el fons, fer un pla d’ocupació i formació pels joves de la ciutat, com aquest formava part de l’acord PSC-CiU de començament del mandat la Nuri Terés va deixar en evidència que els pactes a dos haurien de tenir solucions a dos.
La CUP en va presentar tres, de dues res a dir, malgrat que situaven temes que ja estem d’acord una majoria i pot ser no calia una moció, però votàrem a favor i endavant. La tercera, en solidaritat amb els expedientats per una manifestació antiracista a Salt, em deixà trist.
Ho explicaré, em sento totalment solidari amb els ciutadans de Salt que lluiten contra la deriva xenòfoba d’alguns sectors polítics locals i considero la visita del  president de  PxC provocadora i motiu de protesta. Ara bé, la redacció no permetia l’aprovació tal i com es presentava, els nostres vots els tenien però eren insuficients. Unes petites modificacions hauria permès, crec, una majoria per aprovar-ho. Per l’actitud dels ponents d’alguns dels que sostenien una pancarta em va semblar que tants se’ls hi donava. Això em va posar trist perquè el sectarisme és una malaltia que massa sovint ataca als que es consideren representants de l’esquerra transformadora, i no critico tant sols, ho dic per experiència.
De les preguntes ja en parlarem, vull ressaltar, però, la que vam fer sobre la modificació del ROM. Varem proposar que es modifiqués de moment el punt concret per a que puguin participar les entitats, si refer tot el ROM ens alenteix aquest tema. Per la resposta de l’Alcalde espero que ho tinguem en el proper Ple.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Mai Piu!


Mai més! cridaven molts ciutadans a les portes del Quirinal, seu de la presidència de la República Italiana,  quan sortia Berlusconi de presentar la seva dimissió.

Han estat molts anys de mentides i manipulacions, d’hipocresia entre moral pública i privada, de confondre l’estat amb els negocis particulars. Moltes han estat les complicitats internes i exteriors. El Berlusconisme ha estat un càncer per l’Itàlia que s’ha escampat en totes les branques del poder, dels negocis, de la vida pública i privada.

Se n'ha anat Berlusconi, però costarà molt fer desaparèixer el Berlusconisme. En bona part per com ha estat aquesta sortida. Han sigut de nou “els Mercats” els que han decidit i no el poble. Això deixa Itàlia en una tremenda debilitat per fer- l’hi front. Mario Monti serà el masover, el que haurà de tenir cura de la finca en nom de Merkel-Sarkozi i això pot mantenir la inestabilitat i el desconcert dins i a fora del país.

No ha estat el poble qui l’ha tret. No ha estat l’oposició, doncs la seva debilitat és l’altra cara de la moneda del Berlusconisme.

Però sense Berlusconi la renovació de la fins ara oposició hauria de ser possible. Cal un fort pol de centre-esquerra plural però unit, que cerqui noves formes de fer política i abandoni el conformisme amb el neo-liberalisme. Hi han precedents històrics del que hauria de ser la nova Itàlia, en la resistència, en el sindicalisme, en el que va ser el PCI, en els vells europeistes. Que tinguin sort. La seva sort també serà la nostra.

divendres, 11 de novembre del 2011

300 entrades al Bloc


Sembla ahir, així encetem moltes converses els que ja comencem a tenir una edat. En aquets cas, el fer amb regularitat unes lletres o un vídeo en aquest Bloc que expliquin el que em ve al cap de la nostra ciutat i de les seves circumstàncies, properes i llunyanes.

Confesso que m’ha creat una certa addicció. He superat el temor que anunciava en la presentació de no ser capaç de trobar el temps per donar-li una digna continuïtat.

El temps que vivim, la tristor que ens pot provocar la perseverança de les desigualtats, ens pot recloure en la nostre privacitat i deixar-nos bressolar per la confortabilitat de l’anonimat.

Escriure i publicar-ho a la xarxa  ens fa més vulnerables i pot fragilitzar el nostre ego quan rebem crítiques i a més encertades. Situar aquets Bloc enllaçant-lo al Facebook ha generat una comunicació més viva i alhora més exigent.

Agraeixo a tots i totes les que teniu a bé llegir-me i comunicar o no el que os sembla, continuarem junts el camí. Amb el que plou més si val que no afluixem!

dijous, 10 de novembre del 2011

Colpit per l’assassinat d’una nena a Girona


Escric colpejat per la noticia d’un crim atroç, la decapitació d’una nena de dos anys pel seu pare. El fet que hagi succeït a la nostra ciutat encara ho fa més terrible per la proximitat. S’esbrinaran, o s’intentarà, els motius que han portat a aquesta tragèdia, però crec difícil que coneguem mai els viaranys, sovint terribles, en els que pot moure’s l’ànima humana.
La gent gran i la infància sovint són els bocs expiatoris de la ràbia, el sectarisme i la maldat d’aquells adults incapaços de superar  o corregir els seus problemes i aboquen en els més dèbils la violència i les seves frustracions.
La Comunitat no pot ser indiferent als maltractaments i a la violència que pot arribar a esdeveniments tant tràgics com els del carrer Oviedo a la nostra ciutat. La recent llei d’infància considera al menor subjecte de drets i no una mera extensió dels que tenen  els seus pares. Però queda molt per fer.
Segur que es parlarà més de l’assassí que de la víctima, que sortirà de nou els que parlaran de pena de mort i de cadena perpètua. Res d’això tornarà la vida a la petita. Una política d’infància amb els recursos adequats pot preservar la vida i el futur de molts dels nostres infants abocats a la pobresa i a situacions familiars desestructurades.
Parlem de les nenes i els nens i del seu futur, fem d’aquests el sentit darrer dels objectius de l’economia i de la política, no ens resignem a tenir un futur pitjor que el present.

dimecres, 9 de novembre del 2011

Les escoles Bressol de Girona: una història d’èxit


Escola Bressol L'Olivera a Montilivi
A la ciutat de Girona  aquests darrers anys hem fet un gran esforç des de l'Ajuntament,  una aposta per enfortir un model d’escoles bressol de titularitat i gestió pública, emmarcades en el sistema educatiu, d’orientació universal i amb voluntat de ser també espais d’inclusió social i convivència quotidiana en la diversitat. Les experiències innovadores de les bressol municipals han estat obertes a totes les escoles d’educació infantil amb el projecte 0-6 i ha representat una alenada d’aire fresc en el marc de Girona ciutat educadora.

La Núria Terés, regidora d’educació els darrers quatre anys a l’Ajuntament de Girona,  va comptar amb el suport entusiasta de les professionals que han esdevingut un equip sòlid i capaç. L’exemple de les escoles de Pistoia i Reggio Emilia van se històricament un model a seguir. El que avui tenim a la ciutat no hi tes res d’envejar i està arrelat a la nostra ciutat i als seus ciutadans i ciutadanes.

Davant del perill de un tomb cap a la privatització, ja sigui per ignorància o mala fe, el que cal és fer créixer i millorar el model: s’ha d’obrir l’escola bressol de Güell-Devesa i continuar amb la política de crear-ne de noves per tal de cobrir la demanda desatesa, i cal introduir també millores qualitatives amb més participació de les famílies i més obertura a la comunitat.

A Girona les Bressol són més que escoles: són una construcció cultural, protagonitzada al llarg de molts anys per moltes persones i col·lectius. Qualsevol intent polític de menystenir-les, per tant, entrarà en conflicte amb una història d’èxit, construïda des d’abaix, sentida com a pròpia per molta gent.

dimarts, 8 de novembre del 2011

El catalanisme i l’espanyolisme neoliberal


El Govern d'Artur Mas està aplicant a Catalunya una política de clara orientació neoliberal argumentant que la contenció de la despesa pública obliga a fer retallades. Però el cert és que les tisores del Govern català retallen solament els serveis públics i especialment la sanitat, el moll de l'os de l'Estat del benestar.

Aquets dies he parlat amb personal qualificat del sistema públic de salut i estan més que preocupats. Els hi situen un horitzó que els desmotiva i representa una involució de les polítiques de salut dels darrers vint anys.

D'acord amb aquesta política, el Departament de Salut es proposa trossejar els vuit hospitals, 285 centres d'atenció primària de l'ens públic i altres equipaments creant una vintena de societats de gestió autosuficients gràcies als beneficis mitjançant acords de tota mena, fins i tot accionarials, amb el sector privat. No hi hauria res a dir si CiU s'hagués presentat a les  eleccions amb aquest programa clarament neoliberal, però no va ser així, sinó que va fer bandera de la defensa de l'Estat del benestar.

Artur Mas ha estat molt primmirat a l’hora de liquidar l’impost de successions –“és al nostre programa”- i molt deixat anar quan el seu govern ha aplicat les tisores.

Aquets agenda oculta és la que porta també la dreta espanyola en aquestes eleccions, els hi hem de barrar el pas!