dilluns, 30 de juny de 2014

En temps d’incerteses, decisions valentes. Junts podrem?


Hi han períodes històrics on el temps es fa molt llarg, es a dir els esdeveniments que poden posar en qüestió l’hegemonia dominant son escassos i integrables pel sistema, n’hi ha d’altres en que poden succeir moltes coses en poc temps i els canvis es poden desencadenar amb gran rapidesa. Soc d’una generació que ha viscut la fi d’un temps llarg, el franquisme i del curt que el va succeir, el que anomenem transició.

Després he viscut el període constitucional obert el 1978, llarg, fins ara, on de nou el temps ens pot portar amb rapidesa a nous canvis en un sentit o altre. I aquest sentit canviant és el que ens porta a reflexionar sobre el temps, si tenim temps per que l’esquerra transformadora, plural, es pugui guarir les ferides, tancar-les i obrir processos de confiança com per que unides puguin influir de manera decisiva en el desenvolupament de la nostra societat, en aquest temps, curt, que ens ha tocat viure.


Els canvis fan por, no solament als que ho poden perdre tot, d’ací la histèria dels governants, sinó també els que poden perdre un xic. Ens fa por equivocar-nos i la temptació de deixar la iniciativa als altres, tot preservant la nostra coherència al no tenir que confrontar-la a la dura realitat, és una evidència que pot generar seguretat. Ho visc en el meu partit i ho observo en altres propers.

D’aquesta crisi està sortint guanyadora la dreta, de moment, però espero que, com res està escrit, sia possible canviar el rumb. No serà pas fàcil. Per donar aquest tomb ens cal coratge i unitat.  Però hi ha qui diu que no tots els que vulguin hi han de ser. Ara bé, un agrupament de l’esquerra transformadora serà més forta sense ICV i EUiA, jo no ho crec. Però hi ha gent que creu que ara no toca que hem de fer més autocrítica, molta més, que els dirigents actuals han de desaparèixer...però realment aquest és el problema? I la solució es tant senzilla? Ho dubto també.

Si no caminem junts no superarem les contradiccions que portem del passat i ens tenallen en el present. Nous mètodes, més democràtics, nous lideratges, sortits del comú acord, no per tenir regidors o parlamentaris, per separat tots ja els tenim i els continuarem tenint, a l'oposició. Junts, per governar i canviar les coses!

diumenge, 29 de juny de 2014

Qui té por d'Ada Colau?


La presentació de Guanyem Barcelona ha aixecat un tempesta informativa en els mitjans tradicionals i en la xarxa. S’ha aixecat una mena de cacera a l’Ada Colau. El més paradoxal és que li han plogut crítiques des de tots cantons, fins i tot d’alguns que, a mi, i no crec ser l’únic, m’han sorprès.

No és estrany que des del sectors conservadors, de tot l’espectre, no li hagi fet gràcia la possibilitat d’un moviment sòcio-polític que posi en perill l’hegemonia conservadora avui instal·lada a la plaça Sant Jaume. Arrapats a la senyera o no, defensen els interessos del sistema econòmic que, amb o sense independència, volen mantenir. Fins ací normal.


També és, fins a cert punt, lògic, que els mes ben instal·lats en els aparells dels partits d’esquerres el hi vingui una certa suor freda al veure que l’ona no és cosmètica i que es tindran que modificar sistemes i comportaments, canviar persones i fins i tot el paper del esmentats aparells. Molts amb la boca petita no poden dir que no, però si no surt el tsunami no crec pas que deixin anar una llàgrima.

El més estrany de tot, digueu-me ingenu, és el rebuig d’un sector dels que es reclamen de l’anticapitalisme i de l’independentisme revolucionari, buscant tres peus al gat o a la gata, i malfiant-se una mica de tothom que comparteixi aquesta gran il·lusió, de que es possible una altre model social i polític, no per d’ací 100 anys sinó ara.

La dreta catalana està disposada a anar al 9N si pot continuar portant el timó, i pel camí fent (negoci) i desfent (serveis públics). Som molts els que volem el 9N i la independència, però també, anar més enllà amb la majoria, per que solament amb majories es pot canviar les coses. Ada Colau ens dona esperança, no solament per la independència política sinó també amb justícia social. Per això no em fa por deixar el que calgui per construir el que fa falta.

divendres, 27 de juny de 2014

Felipe VI i les dos ciutats!


Dickens parlava en una de les seves obres més conegudes de la història de dos ciutats, una la del ordre i el vell règim, l’altre la que cerca els nous desafiaments i reclama llibertat. Dos mons, dos ciutat estigueren representades a Girona, una a l’auditori, l’altre al carrer.

Ahir teníem una ciutat a l’auditori trencant-se l’esquena per a donar la benvinguda al nou rei i antic príncep de Girona. Hi havia els homes de negoci, dic homes per que ho son la gran majoria del que he llegit a la llista de convidats i també tots ells d’una certa edat. Molts, la majoria no eren de la nostra ciutat i com el nou rei, estaven de pas.


A la plaça del vi ens congregarem gent molt diversa, treballadora, molts d’ells joves, manifestant-nos fins a la plaça Palol. República, llibertat, cercant un futur no tutelat i una democràcia viva, podíem ser més però n’érem prou per a representar un alè àmpliament compartit. Érem coherents amb el que va aprovar el darrer Ple, a Girona els títols monàrquics no ens representen.

El vells responsables de la crisi posen almoines a una fundació per que uns pocs joves rebin un premi, quan el millor premi per a milers i milers de joves seria casa, treball i llibertat. Els mateixos prohoms que els hi neguen el futur, aquells  que representen les empreses que es caracteritzen en evadir impostos i precaritzar la feina del jovent, pontifiquen sobre falses oportunitats i es troben encantats de conèixer-se, en la nostra ciutat, apadrinats pel nou rei.

Els temps estan canviant i malgrat l’alcalde posi una espelma a cada una de les dues ciutats, els temps ja no estan per a ambigüitats sinó que cal coherència i responsabilitat. Les ciutadanes i ciutadans en passaran lliçó i prendran nota.

dimecres, 25 de juny de 2014

Qui no ens representa, la monarquia, no és benvinguda a la ciutat.


El dijous 26 a les vuit serem molts els que diem que no volem monarquia, els que creiem que la presencia de “Felipe VI” no es grata en una ciutat que a través del Ple, un cop i un altre, s’ha manifestat republicana. No hi serem però tots els que estem, es a dir, i mancaran alguns que en el ple de forma clara i fins i tot, sí es veritat! ambigua,  diuen que la monarquia no els representa.

Els que hem seguiu en les meves opinions sabeu que la unitat i ampliar-la en temes importants forma part del meu discurs, de la meva manera de pensar. Te un risc, cert, que s’emmascari en alguna resolució no tant l’ambigüitat, explicable, sinó la incoherència, al  meu parer, condemnable.


I, al meu parer, és incoherent, la presència en el Fòrum impulsa de l’alcalde i els regidors que afirmaren que el títol de príncep o princesa de Girona no representa la ciutat. Per que si es així, qui representa la ciutat, els electes municipals, no poden fer als honors als qui la ciutat diu que no els representa, el rei i els seus successors.

El pactisme que ens caracteritza com a poble, el seny que tenim al analitzar els problemes i cercar la millor solució, no pot ser una cortina de fum que emmascari l’oportunisme i el anar  fent. L’autoritat que tenim els electes emana de la ciutadania i la confiança és la eina bàsica. La millor manera de malmenar la confiança és la incoherència en una moments que estem molt a prop de la jornada en la que volem decidir el nostre futur.

dilluns, 23 de juny de 2014

Qui és l’Ada Colau de Girona?

Més d’un cop he escrit de la necessitat de construir el que anomenaríem un subjecte social i polític per a governar la ciutat, per a passar de la reivindicació social parcial o el debat partidari al Ple a crear sobirania popular, aplegant totes les energies ciutadanes que tenim a la nostra ciutat.

Aquest darrers tres anys hem construït aliances i hem desenvolupat propostes que son les que ens permeten somniar amb una ciutat comuna. Ningú es pot apropiar en exclusiva, ningú ho ha fet sol, ens hem nodrit de tota una acció col·lectiva que no sense esforços en la nostra ciutat, ja no tant “petita i delicada”, ha alçat la veu contra situacions èticament insuportables.


Crec que tenim una responsabilitat gran en capgirar aquesta realitat i recuperar l’esperança. Molts sentim aquesta responsabilitat però no tots i totes creuen que cal, avui i ara, actuar en conseqüència, predomina la desconfiança  i en alguns casos,  sembla, que l’exclusió.

La irrupció d’Ada Colau reclamant a Barcelona una gran aliança d’aquesta mena, trastoca les agendes dels partits i remou filies i fòbies. Però si tots veritablement sentim aquesta responsabilitat caldrà desenvolupar una interacció no dependent, que assumeixi la gestió de les contradiccions pròpies, des del reconeixement i la confiança mútua. Girona seria un bon lloc per fer-ho.

Es cert que no tenim una Ada Colau a Girona, però no crec que sigui imprescindible, si hi fos probablement tot seria més fàcil, ja que l’autoritat no s'imposa es guanya i Ada la te. Ara bé, hi han prou vímecs per construir el cistell si la voluntat de fer-ho preval a voler únicament ser el vímec més gros. Espero que es tingui en compte que per gros que sigui, sol, no es fa cap cistell. 

dissabte, 21 de juny de 2014

Els Plens es fan molt llargs? Si, però...


Reconec que acabar a les 3 de la matinada i començar el mateix dia fent classe a les 8 quan ja tens una edat es fa difícil, realment em costa. Entenc que el periodistes que tanquen edició molt abans que acabi el ple no tenen fàcil la seva feina, es cert. Que aquells veïns i veïnes que segueixen per televisió el Ple poden sovint endormiscar-se o senzillament quedar clapats amb l’ordenador encès. Tot això es veritat, però...no crec que l’alternativa sigui regular, encorsetar o manipular, al gust del que mani, la paraula als representants de la ciutadania.

M’explicaré: No es pot ampliar les intervencions a les entitats i reduir el temps, no espot tenir més grups municipals i estalviar temps, no es pot circumscriure els temes i  mocions del Ple a un subjectiu “ tenen que veure o no amb les competències municipals” i preservar els drets i deures dels electes.


Exemple de temes que tenen a veure o no amb Girona del darrer Ple extraordinari: 4 d’entitats, hem de fer censura prèvia i dir quin va a ple i quin no? 1 sobre Girona neta, 2 sobre el títol de príncep que restà en una, 1 sobre P. Canalejas que no es va discutir, 1 sobre som escola i 1 sobre el dret a decidir el model d’estat...es podia fer menys temps de debat però una o dos mocions menys no hauria canviat gaire res!

Reconec però que queda bé dir els que es diu i prometre el que se sap que no es pot complir. Es la vella política traslladada al Ple. Es a dir, solucions fàcils per a temes complexos que acaben com acaben. Sort que qui diu això no te majoria absoluta, solament parlaria ell o ella! Ja he patit, fa anys,  plens d’aquesta mena!

L ‘alternativa és l’autocontenció en les exposicions i en les rèpliques, tant en els punts ordinaris com en les mocions, dividir els Plens en dos pot ser una mesura extraordinària, però en cap cas començar a les tres, fet que sense canvis horaris en la vida quotidiana de la ciutat faria impossible la intervenció de les entitats al ple i el seguiment d’aquets pels ciutadans.

dijous, 19 de juny de 2014

Un nou rei disfressat de militar


Sovint, com vestim marca una mica com som. Sempre m’ha molestat que et diguin com has de vestir, el capteniment en dir-te que has de posar-te corbata, americana...o no ho he fet o senzillament no han gaudit de la meva presència, afortunadament pots viure sense aquestes tonteries. Ara bé acceptar-les per oportunisme o per manca de caràcter diu molt de com és cada persona.

La manca de legitimitat del nou rei, del que serà entronitzat quan publiqui aquest post, no el redimeix la roba triada però si que ens exposa la ideologia i els interessos que hi ha darrera. La tria o imposició de l’uniforme militar és una relíquia predemocràtica, de fer la pilota a un dels tres poders que conformaven el franquisme, juntament amb l’església i el movimiento nacional, un i altre ben representats per Rouco Varela i Mariano Rajoy.


Malgrat els anys transcorreguts i el mite que el ministre Serra i l’OTAN havien capgirat  l’ADN de l’exercit, aquest com la monarquia son els successors del règim de Franco. L’exèrcit espanyol és l’hereu de l’exercit “nacional” que va guanyar la guerra contra l’altre mitat, la democràtica, de l’exèrcit de la república.

Felipe, vestit de militar, de capità general, fa homenatge d’una institució que esdevé partidista al situar-se en la política. Per què la victòria militar que entronitzà Franco, també capità general, va fer de la guerra, la política per altres mitjans, el fonament del règim que crea la figura de cap de l’estat a títol de rei que assumí el seu pare i ara ell.


dimecres, 18 de juny de 2014

La ciutat ha dit que no, visca la Girona pacífica i combativa!


Ara ja és un fet, la ciutat representada per la majoria dels seus representants considera que el títol de príncep o princesa de Girona no la representa! Es un sentiment majoritari que es correspon als canvis que han succeït a Girona i a Catalunya en les darrers anys.

Molts interessos s’hi oposaven, no ens enganyem, hi ha una part de la societat gironina que viu a redós del poder i la monarquia n’és un i no pas menyspreable. N’hi d’especialistes en nadar i guardar la roba, que en la intimitat van de catalanistes, fins i tot radicals, però es parteixen el cul per fer-se una foto amb el rei per que el negoci és el negoci. I els que volen quedar bé amb tothom i es mouen amb el vent canviat ara cap a un cantó, ara cap a l’altre.


L’ombra de la fundació, la que te nom de príncep, és allargada, per molt privada que sigui, i aquets dies s’ha mogut, alguns han aguantat més be que els altres la pressió, vam començar malament dos grups que sempre van a la grenya al Ple (CiU i PSC) ens sorprenien amb una moció tant alambicada en la seva redacció que no sabies si s’oposaven al títol o es felicitaven de la bona nova. La moció d’ICV-EUiA i CUP estava molt allunyada, clara i contundent.

Afortunadament ens ajuda a arribar a un acord un cert sentit del ridícul, de ser conscient que les gironines i els gironins no entendrien dues mocions i una confusió final. Redactarem una nova proposta amb dos parts, el PSC ens dona la sorpresa d’abstenir-se a la segona, la més clara, “ aquets títol no representa a la ciutat”, però l’acord estava fet i la votació fou clara. Bé està el que bé acaba.

Penso en totes les gironines i gironins que lluitaren contra la monarquia borbònica al llarg dels anys i ho exemplifico amb els germans Carles i Darius Rahola que mantingueren sempre la fidelitat pacífica però combativa per uns ideals, la seva Girona és la nostra Girona, aquella en la que “el poble és el que més ordena”.


dimarts, 17 de juny de 2014

Només cinc de vint i cinc!


En el Ple de Girona es parla sovint de democràcia, això és bo. Però no tots quan en parlem volem dir el mateix, no se si es bo o dolent però es així. Per uns es com una foto fixa, el PP creu que tot comença i acaba amb la constitució de 1978, d’altres pensem que són els ciutadans qui l’exerceixen i aquests neixen, creixen i moren; la vida és una pel·lícula i les vides una pel·lícula sense final, les lleis doncs s’han d’adaptar als canvis generacionals, a l’esdevenir del temps.

Al defensar la moció per a decidir a Catalunya i a Espanya, vaig demanar al 25 regidors quans d’ells tenien edat per a votar la constitució actual. La resposta fou aclaparadora solament 5 de 25! I encara hi ha gent que diu que no podem decidir!


Democràcia avui és que el 9 de novembre els catalans puguem decidir si volem un estat propi i si s’escau aquest sia independent. Democràcia avui es que a Espanya puguin decidir si volen monarquia o república i es modifiqui la legislació oportuna per a respondre al resultat.

A nosaltres no ens és igual el que passa a Espanya, som diferents però no indiferents! Ens interessa un bon veïnatge i a ningú se li escapa que una república que tingui com a principi el dret a l’autodeterminació ens ajuda a la secessió pactada. I encara més, una república democràtica d’aquesta mena pot facilitar que País valencià i ses illes puguin seguir el camí que els seus pobles decideixin

Es cert que nosaltres tenim un camí, passi el que passi a Espanya, i no ens sortirem de la ruta marcada, que ningú dubti de nosaltres. Ara bé, qui predica la indiferència amb els altres acaba rebent indiferència. Necessitem aliances, complicitats i jo mai perdré el orígens i la memòria dels primers 11 de setembre, a la clandestinitat a Girona, on en Paco Mera, Luis Herrera, Pedro Montalban.... republicans i comunistes espanyols,  vinguts a casa nostra per la dura immigració defensaven els nostres drets quan no pocs nascuts ací n’eren indiferents, quan no obertament hostils.


dilluns, 16 de juny de 2014

Avui al Ple de Girona decidirem que no tenim ni príncep ni princesa.


Avui, al Ple, decidirem que el títol de príncep de Girona no representa a la ciutat. A hores d’ara encara no sabem el redactat, no os estranyi, la vella política es resisteix a morir, malgrat que el seu cadàver fa pudor. Encara la idea de nadar i guardar la roba, de l’ambigüitat, per que “mai se sap que pot passar”, plana per molts, masses, caps. Al meu parer, quan formules quelcom que no s’entén vol dir que t’has equivocat. En aquest temps la gent ho te clar i senzill, no vol ni príncep ni princesa, ni ara ni mai.

Es cert que sortir d’una dictadura tenia les seves complexitats ara fa prop de quaranta anys! Però, ni tot era tant senzill com ara es veu ni tant embolicat per que la solució que es va aconseguir fos la única posible. Ara bé, fou aprovada per la gran majoria. Aquest és un fet clau i en aquell moment, al carrer, la gent, un majoria, et deia que endavant i així es va concretar amb una gran majoria a les urnes.


Avui la majoria ni ho va viure, ni va decidir res, per que no tenia edat. Ara i avui tenen el mateix dret que vàrem tenir nosaltres per a marcar el camí dels propers quaranta anys. Ningú emparant-se en una legislació obsoleta ens ho pot negar.

Avui decidirem que no tenim príncep o princesa i el 9 de novembre que volem un estat i si s’escau un estat independent. Això no ho fem contra ningú, el futur d’Espanya no ens es indiferent, tant millor que sigui una república i lliure, i així, d’igual a igual, ens entendrem millor ací i a Europa per construir una societat més lliure i més justa.

dissabte, 14 de juny de 2014

Avui, 14 de juny, totes i tots som escola!



La mobilització de Somescola avui portarà a que Barcelona s’ompli d’una marea popular per defensar l’escola catalana i el dret a decidir el model educatiu. “Per un país de tots, decidim escola catalana”, un lema, que encapçalarà la marxa que sortirà del Passeig de sant Joan amb la Gran Via, a la plaça Tetuan, i acabarà al passeig Lluís Companys, davant el Parc de la Ciutadella.

S’han aplegat 44 entitats a la convocatòria i una multitud de suports de tota mena ha anat rebent fins al dia d’avui. L’escola és un element central de la cohesió social i la llengua un patrimoni comú, una eina vehicular per l’entesa de les persones.



El que es vol es mantenir un model, vigent, d’escola catalana, que la darrera decisió del tribunal superior de justícia de Catalunya posa en perill. Un model que amb tots el entrebancs i sovint amb unes administracions més que tèbies amb els recursos, sempre ha tingui en les escoles, en les comunitats escolars, els que millor l’han defensat.


Som conscients de la voluntat manifesta del govern del partit popular de destruir el que ha estat la columna vertebral de la catalanitat, l’escola en català. Sabem de l’obsessió del ministre Wert pel tema, una obsessió ideològica que no te res de pedagògica. Però en el moments difícils és quan la nostra comunitat escolar, el nostre país, sap defensar-se i avançar. Avui totes i tots som escola!

divendres, 13 de juny de 2014

La Sopa, informe 2013, una radiografia i un crit d’alerta!


El dimecres passat vàrem tenir Junta General de la Sopa. El Centre d’Acolliment  La Sopa és un centre que te més de 100 anys , que ha anant evolucionat de centre assistencial per sonar menjar i llit a transeünts a l’atenció per a persones sense llar en situació d’exclusió social. El servei avui te dues funcions principals: la protecció i la creació de condicions bàsiques per a iniciar un procés de recuperació. Malauradament aquets darrera i més important la llarga crisi que patim ens ha situat en un carreró avui sense sortida.

Al centre es treballa amb la premissa de que l’ús periòdic de serveis que cobreixen necessitats bàsiques amb un baix grau de compromís facilita la creació de vincles més o menys estables amb iguals i amb professionals en un espai socialitzador, permeten de manera progressiva assumir compromisos per a la seva recuperació personal.


Des d’aquesta lògica el centre organitza la seva activitat en quatre nivells de compromís segons poden i volen comprometre’s les persones usuàries. La intervenció en medi obert, o treball de carrer. El Serveis de baix compromís: higiene personal, menjador social i bugaderia. Serveis de mig compromís: el centre de dia. Serveis d’alt compromís: el centre residencial, i els pisos d’inclusió.

L’any 2013 es van atendre a 1.862 persones. Del total de persones ateses la majoria son homes solters o separats, entre 20 i 45 anys que en un 90% no tenen suport familiar, no tenen sostre, no tenen ingressos o si en tenen la quantitat màxima amb que poden contar és de 370 euros al mes i un 60 % tenen problemes de salut mental i/o addiccions sense tractar. Molts han perdut els hàbits bàsics de relació social, resistència a l’acceptació de normes o dèficits en l’autocontrol de l’agressivitat.

La manca de feina i habitatge esdevé una plaga social i especialment en aquets sector tant vulnerable, s’amplia en joves i dones la marginació i la manca de llar i apareixen situacions que es faran cròniques com un cadena perpetua, cal nous mitjans, nous programes i que la sopa no continuï sola. Les administracions, amb l’excepció municipal no hi fa gaire res i els problemes s’agreugen. La lluita abnegada del treballadors de centre i el voluntaris ens demanen anar més enllà.


dijous, 12 de juny de 2014

El proper ajuntament, d’ací a un any, no pot ser més del mateix.


Fent un xic de balanç de l’experiència que puc haver acumulat en aquests anys de representació  a  l’ajuntament , compatibilitzant-la amb la meva feina professional,  he arribat a constatar a partir de diferents experiències, que la participació política, el “fer política” no s’esgota en pràctiques  electorals o institucionals. En els darrers anys s’ha intentat respondre als processos de deslegitimació institucional amb experiències puntuals de participació ciutadana, unes han anat bé, la majoria no gaire. Però han estat del tot insuficient.


Les ocasions i els moments han tingut ritmes i concrecions diferents, però gairebé sempre responien a criteris episòdics, més restrictius davant un problema amb efectes limitats. He governat en coalició i bona part dels socis que he tingut no creien en la participació sinó era per a referendar quelcom ja decidit, o com a màxim amb opcions tancades.

Al estar generades i gestionades des “d’a dalt”, des de la institucionalitzat, els protagonismes ciutadans esdevenien més formals i rituals que realment efectius. El cas del Pla de barris i la frontissa de Santa Eugènia en fou paradigmàtic, malgrat el bon fer de la Itziar, quan es va sortir de l’establert es tancà des d’a dalt.

No vol dir que hagin estat totes inútils, l’exemple de la participació de les entitats al Ple està entre les positives, la iniciativa veïnal del Fòrum del TAV a Sant Narcís trencà el secretisme i la mala direcció institucional en el tema. Precisament les mancances, el que no s’ha de fer ens assenyala el camí.

Crec que ara estem en una altra fase, i els vímecs han de formar un altre cistell, de la deliberació s’ha de passar a l’execució, de la pregunta cal anar a la resposta. En definitiva la democràcia municipal serà més de cogestió que solament representativa. Però, malgrat encara molt està per fer, per què no podem pensar que tot es possible?

dimecres, 11 de juny de 2014

La qüestió moral, una reflexió que és homenatge a Enrico Berlinguer.


Quan Enrico Berlinguer, secretari general del PCI parlava, poc abans de la seva mort sobtada mentre pronunciava un míting a Padova, de la qüestió moral va sobtar a propis i estranys. Era un moment en que es començava a albirar tota la trama de corrupció que anava del socialisme italià de Craxi a la DC d’Andreotti. Després de la seva mort, esclataria amb el nom de Tangentòpoli, tots un seguit de processos judicials i condemnes que acabaria amb el règim creat a 1945.

La moral, es a dir el valors,  i la coherència de la teva vida amb ells, era i es una exigència per aquells que es dediquen al bé comú, a la política. Molts em direu que no ha estat així i os dono la raó. Per a mi. L’anti-Berlinguer, seria Felipe González, un home que ha fet de la flexibilitat moral un paradigma i que ha usat una tesi i la contrària sense el més mínim dubte o consideració moral.

Felipisme i aznarisme han esta dues cares de la mateixa moneda que ha produït un desgast enorme en la credibilitat de la política sense que es desgastes excessivament el sistema del que han estat marmessors. Fins ara, però, encara avui, el canvi és més un símptoma que una realitat vertebrada.

Reconec que hi ha ideologies que flexibilitzen la moral i fins i tot la relativitzen, el neoliberalisme en seria l’exemple més actual, cerca els pitjors antivalors que, d'una manera o altre, son presentes en tothom, la cobdícia, l’enveja, l’individualisme, la insolidaritat... En lloc de generar límits i controlar-los, els promouen i els encaixen com una mena d'oli per a fer funcionar el sistema. D’ací el paper i la importancia de la moral per a la gent que combat i intenta trobar un altre sistema, un altre món possible.

Es en el marc d´aquesta lluita on els valors morals son imprescindibles per a impedir que el no valors de l’adversari, la seva relativitat, acabin destruint tota alternativa. I com el peix que comença a podrir-se pel cap cal estar amatent a la corrupció i la burocratització dels partits i moviments que lluiten per una alternativa. Els textos de Berlinguer, com els de Gramsci, en son un bon referent ací i ara. 

dimarts, 10 de juny de 2014

Urbanisme trabucaire ahir al Ple. No s’adonen que els temps estan canviant!


Digueu-me ingenu, però m’indigna que les regidores i regidors socialistes de Girona votin unànimement una proposta urbanística, PMU Carretera de barcelona versus Clínica de Girona, que li escau perfectament al pensament neoliberal de CiU i PP! Perdoneu-me la maldat, però sembla que és l'únic en que tot el grup socialista està d’acord!

Aquesta, per a mi, fou la fotografia del Ple, vint regidors a favor del “pelotazo” (CIU, PSC i PP), quatre en contra (CUP i ICV-EUiA) i una abstenció, no adscrita. Realment aquest correlació es representativa de l’opinió púbica ciutadana? No ho crec, afortunadament han canviat moltes coses i les que canviaran! Per això la casta política que fa sempre la “gara gara” a la gent dels negocis s’apresta a casa nostra també ha deixar lligat i ben lligat determinats afers abans que es giri la truita. Perque els temps estan canviant!.


A voltes, algun socialista em diu que els critico massa, jo el contesto que m’enfronto amb PP i CiU, però reconec que son coherents amb la seva ideologia que està a les meves antípodes, en canvi els socialistes molt sovint fan el contrari del que diuen i traeixen a molts des seu militants i al seu electorat, arrenglerant-se un cop i un altre amb els poders econòmics de la ciutat. D’ací la seva crisi local i global!

Altres temes s’aprovaren al Ple, augmentar, en determinades zones de la ciutat, a 2500 m2 la superfície de comercial útil per a supermercats. De nou l’aliança anterior, de nou el mateix resultat! En el Pla de mobilitat tot just començarem a iniciar el seu camí, esperem que millori el que es fruit d’un bon debat, ara cal marcar bé les prioritats.

Deixàrem pel dilluns que ve les mocions, no em fa el pes, però majoritàriament així es demanava, entenc que un debat llarg és cansat però com deia un torero de fa molts anys “mas cornàs da l’hambre”.

diumenge, 8 de juny de 2014

Clínica Girona, Carretera de Barcelona, soterrament “interruptus” i interès general.


Començaré parlant del pla General, el PGOU, aprovat el 2002. Aprovat en la darrera majoria absoluta del PSC, bé, d’en Nadal. Ho recordo perfectament portava dos anys a l’ajuntament i ja havia provat abastament la metzina de les majories absolutes. Recordo que pensava que de majories absolutes ni pels meus! I continuo pensant el mateix.

El PGOU fou aprovat amb el meu vot en contra, no era necessari, però recordo algunes converses amb l’alcalde, un plantejament de futur de ciutat que jo no compartia, molta facilitat per a la iniciativa privada, pel totxo, poques reserves per a habitatge públic, el mínim de la llei, i nul.la reserva patrimonial. Després vaig saber dels molts convenis privats adjunts, legals però èticament discutibles, dels que no se’ns va informa res.


Han passat els anys i aquests pla ha pesat com una llosa. En els governs tripartits, recordo que era, pels epígons de Nadal, com el llibre sant, i en l’època actual, la de CiU, s'han fet molt canvis parcials per afavorir més el privat que el públic. D’un mal Pla, una mala execució.

Aquest és el punt central del trasllat de la Clínica Girona a la carretera de Barcelona que el PGOU requalificà de industrial a residencial i serveis, gairebé un quilòmetre lineal i que l’anunci dels soterraments del tren va fer pujar el seu valor com l’espuma. Una empresa d’inversions el va comprar al propietaris, quin “pelotazo”, a crèdit com tot en aquella època i l’arribada la crisi, agafa el diner i corre. Ara sols cal veure com està.

I ací arriba l’operació, la clínica Girona te opció de compra de la meitat dels terrenys. No sabem el preu, no ho sap l’Ajuntament! I hem de muntar tot una operació complexa per a fer possible que l’actual inversor pugui construir a la carta el que desitja. L’argument es pobre però eficaç, la zona està molt desendreçada i això la rehabilitarà, l’entrada de Girona tindrà un altre aspecte! Com no Girona 10!

Al meu parer, es millor deixar-ho de moment com està, a menys d'un any de les eleccions municipals i amatents als canvis que es poden succeir al nostre país. Caldrà, en el futur, generar els mecanismes legals i les complicitats institucionals, a traves de totes les vies, per aconseguir que aquests terrenys reverteixin a l’ajuntament , a la ciutadania, un espai clau que hem de redissenyar mirant el segle XXI i els interessos públics.

dissabte, 7 de juny de 2014

La gent de la Torras surt al carrer, el seu camí és el nostre!


Els treballadors de Torras a Sarrià es mobilitzen, el seu es un crit que no podem més que compartir, el dret a treballar. A un treball digne quan l’empresa és viable, però qui ara en gaudeix de la propietat en te d'altres d’interessos i prefereix tancar i especular amb els terrenys.

No fa pas gaires anys es parlava de la fi de la lluita de classes, el sistema de l’estat del benestar, el creixement econòmic que el sustentava, permetia al capital tenir grans beneficis i compartir un xic d’aquests, via impostos, amb la majoria treballadora. Tot un seguit de lleis, a redós de la competència entre blocs fins al 1991, blindaven els drets laborals. Tot això amb la crisi del 2008 a saltat pels aires!.


Res, cap mercaderia, te valor sense que hi hagi treball humà, l’enginy i la gestió eficaç es sustenten en el valor treball. I aquest valor i la distribució del benefici marquen la justícia o injustícia social. De nou la injustícia i la cobdícia més desenfrenada s’ha colat en la nostra societat per la porta falsa de la por i solament podem tancar-la amb la consciència i la mobilització social.

Proposarem al Ple del dilluns a Girona fer una comissió del dos ajuntaments i els representants dels treballadors per assegurar el major suport social a les justes reivindicacions de que la Torras no es pot tancar, per present i per futur. Soc  conscient que hi ha més empreses que es troben en dificultats, per això crec que la lluita de la Torras pot ser un símbol, per donar un tomb a la lògica perversa del capital especulatiu. Si guanya la Torras guanyem tots!

divendres, 6 de juny de 2014

El que queda de les obres del TAV. Causes i encausats!


Sis anys d’obres! Milions i milions invertits i un grapat de responsables d’ADIF amb problemes amb la justícia... i per enèsim cop em sento en una taula, la de la comissió de seguiment, per a que m’informin de les obres o ara en diríem de les post-obres del TAV a Girona.

Fins al dijous no hi havia interlocutor d’ADIF , en Rafael Rodríguez, el que ho era fina ara,  és un dels implicats en una trama de corrupció que sembla molt més important que l’afer concret per al que ha estat imputat, ell i un bon grapat de càrrecs del ministeri i ADIF.


Per fi s’ha desencallat el conveni del triangle de “Boireta”, per que ens entenem i la seva connexió amb el carrer de la Creu. Es taparan les sortides de ventilació menys sis de les que encara estem pendents del projecte concret, el trasllat de l’escultura d’Alfaro es situaria ací, a mig de vern i no d’un estany.

Queda objecte de resolució la peça que aniria de a sortida nova de busos i ell “finger” i la d’aquest fins  Joan Brossa. El trenta de juliol hauria d’esta acabat del tot les obres que fa l’ajuntament  el 30 de juliol. No queda tant clar les d’ADIF. Menys el transformador les obres del la plaça Montserrat poder acabar a final de més i en el ple de juliol anirà e trasllat i obres del transformador.

Es van desencallant coses que repararan en bona part el “gran nyap” i a final d’any probablement tot estarà acabat. Bo és el que bé acaba? no crec. Els responsables de la “gran il·lusió o millor dit ”des-il·lusió” de la fi del viaducte continuen sense assumir responsabilitats!



dijous, 5 de juny de 2014

Resum de les comissions informatives prèvies al Ple del dilluns 9 de juny.



Com es habitual os fem un resum de les comissions informatives prèvies al Ple del 9 de juny, es un deure que ens vam posar com a grup municipal i que pel retorn que molts ciutadans ens heu fet es veu útil.

CI ALCALDIA

Conveni sobre la sèquia Monar amb el ajuntaments veïns que completa la rehabilitació d’aquest més que interesant projecte, de les tres turbines sòls hi ha una en funcionament però no es descarta restaurar-ne alguna altra, proposem que es faci un projecte per a fer funcionar la de la Marfà com estava previst.

CI PROMOCIÓ

- Es presenta una actuació en tres àmbits urbanístics: PMU13 ctra. de Barcelona, l’espai de la Cínica Girona i la cessió a l’Avellaneda (Can Turón) de 19.000 m2 de bosc. En l’àmbit de l’actual clínica, l’edifici aniria a terra i es qualificaria com a comercial (5.800 m2) es cediria 200 m2 al col·legi verd, fent una entrada lateral al nou edifici que també podria usar l’escola. A més de la cessió dels m2 esmentats de verd a l’avellaneda,la clínica Girona s’encarregaria d’urbanitzar 22.000 dels 50.000 m2 de la zona de la carretera de Barcelona on es traslladaria. Un tema complex del que ens haurem d’informar més acuradament.
- Pla baix de Domeny i parador del Güell, ja havia passat per ple, ara ja entra en la seva recta final, en definitiva la possibilitat en aquests indrets de fer “supers” de fins a 2.500 m2!
- Va al junta de govern, el Pla espacial barri vell sobre locals de restauració, els nous estaran 50 metres un de l’altre, molta fresa i poc resultats, no creiem que deixi a ningú content.
- I, per últim, el nou “Niu”, recorden el sidral que va muntar CiU a l’oposició quan es va situar una andròmina a sobre de la Fidel Aguilar a la Rambla. Doncs ara en volen muntar una altra, una suma de contenidors sobre l'Onyar, molt “New Wave”, durant una any, sembla que des del govern es veu el “skyline” de les cases de l’Onyar i la Catedral des d’una altra perspectiva.



CI D’HISENDA
- Segons la Llei de racionalització del PP el nombre de llocs reservats a personal eventual en un ajuntament (càrrecs de confiança) pot ser com a màxim igual al nombre de regidors. L’ajuntament de Girona en té 17. Aquesta informació s’ha de comunicar a través d’una aprovació de ple, cada sis mesos. Aquesta és la primera vegada que es portarà al Ple de Girona.
- Es porta a Ple modificar l’oferta pública de places de policia municipal. S’incrementa en 1, es passa de 6 a 7 places. Volen incorporar un agent caní (que no és un gos policia, sinó un policia amb gos!!). Per temes de rescats , drogues, sortides de centres escolars, escales de veïns, ... A l’ajuntament de Salt diuen que està funcionant molt bé i ho volen incorporar a l’ajuntament de Girona. Plantegen dues opcions: que l’agent hi accedeixi amb el seu propi gos o bé “llogar” el gos en alguna empresa especialitzada. Caldrà veure com es té cura d’aquest animal!!
- Es creen 3 places de conserge-mantenidor de l’àrea d’Esports.
- Es porta la proposta d’aprovació del contracte d’arrendament del centre Cartañà, amb el bisbat de Girona. L’ajuntament ho lloga al bisbat i després ho cedeix al Departament d’Ensenyament. La dificultat de posar a disposició del departament un terreny per a la ubicació del nou institut, ha portat a l’ajuntament a assumir el lloguer íntegre de l’espai del Cartañà i del pavelló del Sant Josep. Es pagarà un preu progressiu:
         . curs 2014-2015: 1.500€ mensuals + IVA
         . curs 2015-2016: 3.000€ mensuals + IVA
         . curs 2016-2017: 4.500€ mensuals + IVA
         . curs 2017-2018: 6.000€ mensuals + IVA
Aquesta darrera xifra s’anirà renovant segons IPC.
Convalidar el servei d’adjudicació del SAD a Clece per 926.973€ + IVA.

CI DE CIUTADANIA
- Aprovació inicial del Pla de Mobilitat. Es proposen 53 mesures prioritàries a desenvolupar al llarg de 6 anys amb un import de 15 milions d’€.  Hi haurà 45 dies d’informació pública per poder presentar al·legacions. Després la Generalitat trigarà uns 3 mesos en revisar la Memòria ambiental que ha fet l’ajuntament. El Pla tornarà a passar pel Ple a finals d’any per a la seva aprovació definitiva. El Pla de Mobilitat http://www2.girona.cat/documents/11622/184897/Pla_mobilitat_urbana.pdf
Informacions de l’àrea:
- Acabar de desplegar la recollida selectiva al barri vell (ja es va afirmar el mateix el mes passat). De fet no es farà realment efectiva fins al setembre quan s’hi incorporin els comerços amb la recollida de la fracció orgànica. Amb el sector de la restauració hi ha un problema d’horaris, perquè necessiten que es reculli la fracció orgànica més tard que la franja de 20 a 23h.
- Es fa la recepció definitiva de titularitat de la sèquia Monar, en 2 dels 3 trams (finques) de Girona: tram canalitzat des de Salt fins a central del Molí i central del Molí. El tram del salt d’aigua de la Gróber no es pot recepcionar perquè està embargat!. Hi ha dos trams més fora de municipi, un a Salt i un a Bescanó.
- Dimarts 3 de juny, s’ha fet la reunió de la Comissió de la Pobresa energètica. Algunes reflexions de la reunió:La treva hivernal o ajornament del deute elèctric no s’ha aplicat a la ciutat. Les condicions per accedir-hi són restrictives; la gent no demana i passa fred; hi ha famílies que reben ajuts municipals però no hi poden accedir; no ho apliquen totes les companyies elèctriques; ... per tant, una resolució del Parlament de Catalunya, queda molt restringida o de difícil aplicació a la pràctica.L’ajuntament aquest any ha incrementat els ajuts a 124 famílies més que l’any passat amb un total de 32.000€ en temes energètics.Es farà formació a treballadors/es socials, agents ciutadans, ... es contactarà amb Somenergia per fer auditories energètiques a famílies a qui s’està ajudant.No han treballat en el tema del gas. Es proposa una campanya de canvi de gas ciutat a gas butà i buscar altres alternatives. Afecta greument el tema alimentació. Fa dos anys que estan donant voltes al tema de l’aigua (no té gaire a veure amb la comissió de pobresa energètica). Han passat de parlar de la tarifa ecosocial a la pretarifa o bloc social. Podria suposar un estalvi del 90% del rebut de l’aigua (inclouria la taxa de brossa, de clavegueram, cànon de l’aigua, de conservació del comptador i del consum de l’aigua). A diferència del que volen fer Salt i Sarrià (repercutir-ho sobre la ciutadania no bonificada), l’ajuntament de Girona ho assumiria. Procuraran que estigui per al gener de 2015.Per la Diada Mundial del Medi Ambient es visitarà l’Escola Bressol de l’Olivera i el seu sistema de geotèrmia, i l’escola Santa Eugènia i la seva caldera de biomassa.

CI DE SERVEIS A LES PERSONES
- El Programa de Vacances s’ha incrementat amb un 15% de participació amb un total de 2869 preinscrits. També s’han incrementat les beques amb un total de 706. Dels 44 casals, 11 seran per quinzenes, s’hi ha acollit 240 participants.
- Es torna a comentar el conveni Ajuntament de Girona-Bisbat i cessió al Departament d’Ensenyament del Cartañà. Es parla d’una solució per a uns 8-10 anys, encara que un institut “de debò” serviria per descongestionar Montilivi! Es van mirar altres opocions, especialment l’edifici de les Casernes, de propietat del ministerio de Defensa. Estava en bon estat però els tràmits eren més lents. També es va mirar l’edifici de La Caixa al carrer Nou però el lloguer era molt car.
- Escola d’Adults. Es divideixen i se’n fan dues. Una especialitzada en Graduat d’ESO i alfabetització. La segona escola lligaria formació i ocupació. La primera es quedaria allà on és ara (Travessia de la Creu) i la segona s’ubicaria en el Servei Municipal d’Ocupació (Sant Narcís). Signaran un conveni amb el Departament d’Ensenyament. Les obres d’adaptació del SMO (80.000€) aniran a càrrec del departament. Es crearà un nou equip directiu. Queden interrogants per aclarir. S’incrementarà l’oferta formativa? S’incrementaran les places donada l’elevada demanda?



dimecres, 4 de juny de 2014

El Princep i l’Ajuntament de Girona, del juny de 1981 al juny del 2014. Un títol i dos destins diferents.


El juny de 1981, quatre mesos després del cop d’estat fallit del 23 F, es decideix en junta de portaveus presentar una moció amb l’acord unànime de tots els partits presents per a la defensa que el rei havia fet de la democràcia en aquestsa data, la forma seria demanar fer efectiu el títol de príncep de Girona per al seu fill. Es va considera que la petició tindria més força simbòlica si els signants eren els dos partits més oposats del Ple, PSUC i UCD, així es va fer i es va aprovar.

Ha passat 33 anys des de que el Ple de l’Ajuntament va decidir proposar el principat de Girona per a Felip de Borbó, el temps ha passat i la realitat que ens envolta és molt diferent, ara la democràcia no està en perill, el que perilla és el seu desenvolupament i el segrest que el bipartidisme en va fer des del 1982. Jo era molt jove e 1981, més probablement d’ aquells que ara  pontifiquen de la maldat intrínseca dels que van fer això en aquell temps i en més d’un cas ho amplien, com no, als que ara sentint-nos hereus d’aquells que van fer el que havien de fer, avui al 2014 tenim un posicionament a les antípodes de la decisió d’aquell moment.


Entenc, però em cansa, l’oportunisme i la ucronia històrica amb la que alguns jutgen els fets del passat, em cansa el maniqueisme de bons i dolents, aquells que, sempre més saberuts que ningú, haurien guanyat la batalla de l’Ebre i haurien fet triomfar totes les revolucions hagudes i per haver. La transició va anar del 1975 al 1982, i al meu parer l’oposició antifranquista va fer, desunida molt sovint i amb enormes suspicàcies amb el poder al carrer dels comunistes, de forma unitària a voltes precària, tot el que va poder. Una altra cosa es el regim institucionalitzat de 1982 a 2014, monopolitzat per dos partits a Espanya i els regionalismes conservadors a Catalunya i Euskadi, del que l’actual situació política n’és el decadent resultat.

Ara sabem moltes més coses que el 1981, ara hem vist el naixement i la decadència del sistema nascut en aquells moment i ara és l’hora del canvi. I aquest per a que es produeixi serà mestís o no es produirà, es a dir, hi participaran persones amb històries i passats molt diversos, grans i joves, amb diferents graus d’implicació i de consciència. Pot ser d’ací 33 anys algú dirà que ens hem equivocat, sols demano que hi posem il·lusió i tenacitat i que deixem el sectarisme i l’oportunisme tancat amb pany i forrellat.



dimarts, 3 de juny de 2014

No ens cal rei, ni prínceps ni princeses, l’únic sobirà és el poble i ho volem decidir tot!


Un estat català independent necessita de bon veïnatge tant pel procés d’aconseguir la sobirania com per a consolidar-la. Per això estic content de que les ciutats de l’estat espanyol s’omplin de banderes republicanes i de que els nous interlocutors de les esquerres enfortides en les darreres eleccions europees diguin que el catalans son els que hem de decidir el nostre futur. Per això vaig viure amb naturalitat a la plaça del Vi la barreja de banderes estelades i republicanes. Una Catalunya lliure, necessita d’una Espanya lliure, com deia Francesc Macià.


No comparteixo ni una pretesa puresa de sang ni una visió etniciste del catalanisme, aquest, per a mi, te força com a moviment integrador, que cohesiona ciutadans i ciutadanes, heterogenis en molts aspectes, esdevenint un sol poble. En aquets marc no es secundari l’hegemonia en el moviment, un poder popular, solidari i anticlassista és al meu parer el que pot portar a una Catalunya lliure nacional i socialment.

Aquest nova transició ja no és entre dictadura i democràcia, com la de fa gairebé quaranta anys, es dona en el marc democràtic per a transcendir les limitacions de l’actual. Per això la monarquia a restat obsoleta ací i arreu de l’estat. Per això l’autonomia per a Catalunya és avui insuficient i necessitem un estat propi, independent, si és el que vol la majoria.

No ens cal rei, ni prínceps ni princeses, l’únic sobirà és el poble i ho volem decidir tot!


dilluns, 2 de juny de 2014

El gerro s’ha trencat!


La vella política necessitava d’un supor ciutadà majoritari i d’uns instruments constitucionals que li asseguressin l’hegemonia mitjançant el consens, fins i tot, es podia permetre un cert desgast en la mesura que, usant l’alternança de dos grans partits sols o amb recolzament extern d’algun partit menor, donés temps a refer el partit desgastat pel mal govern. L’invent a durat més de trenta anys, deu ni do!

Aquets darrers anys, la histèria dels poderosos com a conseqüència de la crisi, han exercit un ús i abús del seu poder mitjançant una pressió continuada als governs del torn per a preservar a tota costa les seves fortunes, han trencat totes es salvaguardes que asseguraven la passivitat popular davant els que exercien la política al servei del statu quo. La cobdícia a trencat el sac i el rondinar de molts ha esdevingut un clamor popular contra la política i els polítics abduïts en una casta.


Fins ara, el bipartidisme i satèl·lits, podien navegar més bé que malament si aquest clamor no esdevenia alternativa, si els partits fora del sistema eren incapaços de recollir aquesta indignació, per que malgrat créixer no gaudien de la confiança de molta gent desencantada que els veien, pot ser injustament, com a part del sistema.

Ara pot succeir que quelcom canviï, un símptoma ha estat les darrers europees, tant a Espanya com a Catalunya, si bé a casa nostra el factor sobiranista ens porta a mantenir la “gran il·lusió” com element tant de trencament d’un estat obsolet com d’un sistema polític caducat, malgrat alguns grups polítics que ho encapçalen son del rovell de l’ou del sistema anterior. No hi ha canvi sense contradiccions!

El sistema, però, es resistirà a desaparèixer, per totes les vies i no podem descartar ni les més autoritàries. Es cert que hi ha un punt fort per al canvi i un punt dèbil, al meu parer. El fort la capacitat de unir una amplia majoria amb nous lideratges, amb voluntat de no excloure ningú, on els nous mètodes de representació en siguin mitjà i objectiu. Però també en tenim un de dèbil, el personalisme sectari, el creure que tu i els teus tenen raó i els altres no, es a dir, el virus de la divisió, virus mortal per a qualsevol canvi.

No serà pas fàcil, però quelcom es mou, i a això val més que cent vegades la vella certitud del vell sistema on l’estabilitat avui esdevé desigualtat, misèria i explotació per a molts.