dimecres, 28 de març del 2018

Que la desconfiança no ens faci traïdors.



Em preocupen les veus que per reforçar la lluita al carrer, menyspreen les institucions, es a dir, afirmen que tant si val que la Generalitat estigui en mans del 155, perquè de fet es de “fireta” i la seva gestió ens impediria un combat més clar i dur contra l’Estat. No se’n adonen que a l’Estat, el que li ha fet por de veritat és la gestió independentista de la Generalitat, com a instrument clau per a la independència, per això tots els presos i preses n’han format part del govern o de la mesa del Parlament. Sense les institucions el problema català seria un tema “d’ordre públic, no com ara que és un “problema d’estat” a Catalunya, a Espanya i al mon.


Clar que la lluita al carrer és important, més encara si és massiva i cívica. Ha estat, és i serà un instrument clau, imprescindible. Però si ens tallem l’altre ma, la del govern, ens afeblim. Sempre hi ha hagut gent que ha abominat de l’estat, qualsevol estat, de qualsevol organització representativa que no emani de la democràcia directe, perquè creu en altres formes d’organització, però sempre ha estat minoritària en una societat com la nostra, molt i molt plural, del segle XXI.

El moviment independentista, és ampli i majoritari perquè és divers, però també perquè la seva majoria creu en la democràcia representativa, perquè ha fet costat a les institucions pròpies. Aquesta dimensió no significa que no sia complementària amb la democràcia directe, però no la substitueix. Avui bona part dels electes són a la presó per complir el mandat popular. S’han enfrontat als aparells de l’estat, a les seves amenaces, amb la cara alta i des dels seus llocs de responsabilitat. Han complert.

Però encara una certa antipolítica es destil·la a cada entrebanc. De nou la vella cantarella dels “polítics” – dit el mot de forma pejorativa- com a sospitosos i incapaços, s’instal·la en molta gent de bona fe – i en no pocs de mala fe, sovint curiosament polítics frustrats- sense veure que cada un fa la seva feina com millor sap i que hem de recuperar la confiança mútua, que és la nostra principal força.

Bé, com soc optimista de mena, penso, que de nou ens en sortirem, recuperarem la unitat i els que desconfien tornaran a confiar, perquè el nostre enemic es tant poderós, que no ens podem permetre més errades.

diumenge, 25 de març del 2018

23-M. Perseverança i unitat.



23-M, una altre data a tenir present en la nostra lluita per la llibertat, per a poder decidir el nostre futur, per a construir una república. La posada en presó del candidat a president de la Generalitat al bell mig de les sessions d’investidura, la detenció també d’altres ex-consellers, de l’anterior presidenta del Parlament i l’exili forçat de la secretaria general d’ERC en una nova onada repressiva de l’Estat que el separa del sistema democràtic que hauria de garantir.


Una salvatjada que és també un gran error i recorda al que encertadament fa pocs dies recordava en un article de premsa l’historiador Borja de Riquer del “govern nacional” encapçalat per Maura el 1918, ara fa 100 anys! És continuar la cursa repressiva iniciada el 20 de setembre de 2017, però corregida i augmentada. Del escrits poc jurídics, que tenen més de pamflet que de fonament probatori, del senyor Llarena, es dedueix que el que volen es acabar amb l’independentisme en el seu àmbit institucional.

Tenir nou govern es imprescindible. Que si per si mateix no és suficient, òbviament, per a arribar on volem, la república, és del tot necessari per a reduir l’abast d’actuació impune de l’estat a Catalunya. És recuperar la Generalitat, que no és només una autonomia. Representa un fil històric i un seguit d’instruments de govern imprescindibles per acumular forces. L’1 d’octubre no s’hauria pogut fer sense govern, les noves finestres d’oportunitat que es puguin obrir en el futur també el necessiten.

Noves incerteses tindrem a l’exterior, detencions i decisions judicials d’extradir o no als nostres exiliats, ens caldrà enfortir la unitat independentista i vertebrar al seu voltant un ampli front democràtic contra la repressió i per la recuperació de la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. Perseverança i fortalesa, unitat en el govern i en l’acció antirrepresiva. Menys tacticisme i millor estratègia.

divendres, 16 de març del 2018

Dir la veritat, coratge i refer la unitat.



La política espanyola està crispada, no solament pel tema català on la continuïtat del 155 impedeix l’aprovació de pressupostos, també pels dubtes i contradiccions dins el bloc del 155, on tots es miren de reüll i no pas poques vegades s’atonyinen tots contra tots. Aquest setmana les pensions i l’anomenada “presó permanent revisable” ha fet aflorar aquestes contradiccions.


La manca d’un full de ruta comú del bloc independentista, malgrat els intents contradictoris que hem viscut fina ara, no ens ha permès aprofitar totes aquestes contradiccions del bloc dominant a Espanya. Es cert que si alguna cosa els fa formar unànimement, oblidant momentàniament les seves diferències, és el temor a qualsevol iniciativa unitària que provingui de Catalunya. La Unitat es el que els hi fa més por, d’ací tots els esforços emprats per a trencar-la. L’empresonament de dirigents clau de partits i moviments socials va en aquest sentit i malauradament, per ara,  els hi surt bé.

Sense organització no és possible cap transformació i menys de l’envergadura de l’objectiu que els independentistes ens hem proposat. Organització i autoritat, la que surt de la confiança en el lideratge, vertebren les adhesions individuals i col·lectives, plurals i sovint contradictòries, d’un moviment de llarg abast. Ara patim una crisi tant de lideratge efectiu –en el territori, el que abans a la clandestinitat anomenavem l’interior per a contraposar-lo a l’exili- com d’estratègia unitària de les tres organitzacions polítiques i les dos socials que han treballat fins ara  -amb contradiccions- per un objectiu comú, ideal, la República.

La proclamació d’aquesta el 10 i 27 d’octubre, però sense efectes jurídics ni control efectiu al carrer; el 155 amb el domini de la Generalitat per l’estat sense resistència activa; l’auto-dissolució de fet del govern que ja no tornarà a reunir- se, per que uns, la majoria, son empresonats i els altres s’exilien...ens porta, sense un anàlisi suficient del que va passr a unes eleccions autonòmiques que tots accepten. I es guanyen! Amb una recomposició electoral del bloc independentista contradictòria, de difícil diàleg, amb ells líders empresonats o a Bèlgica.

Contradiccions en el relat, perquè el vell no serveix però el nou encara no ha aparegut amb prou força, ens porta a la situació d’avui. Hem de ser més, però  hi ha el perill que restem i no sumem. La lluita antirepressiva serà clau perquè l’estat no pararà, el govern de la Generalitat s’ha de recuperar però per si sol és insuficient i si no es recomposa la confiança de la gent en els seus representants  ens dividirem,  pas previ per a la derrota. Estem a on mai fa uns anys hauríem pensat arribar, tant lluny i tant ràpid, però som tot just al peu de la muntanya. No per a quedar-se passius sinó per agafar forces per fer el cim. Dir la veritat,  lluitar amb coratge i refer la unitat és el camí, al meu parer,  al que han de comprometre’s aquells que donin el pas per a liderar l’independentisme.

dilluns, 12 de març del 2018

Reconstruir el relat és imprescindible



Serà per que passo molt de temps a Madrid, que no entenc gens les flagel·lacions i crítiques àcides dels que es troben a Catalunya en el bàndol de l’independentisme. Es cert que l’ombra de l’estat es allargada i es projecta a Catalunya amb duresa. Però sovint es parla, des de l’independentisme estant, sense tenir prou en compte que els aparells de l’estat i l’opinió pública majoritària que li dona suport a Espanya, també juga, ací i allà. Sense tenir clara la correlació de forces, pensant que si tinc la raó i la voluntat tot es possible, les errades son segures. I ja les hem patit.


Significa això desmobilitzar, tornar al passat ? Ni una cosa ni l’altre. Mobilitzar per a transformar, consolidar per avançar. Però ens cal, de nou, fer un relat unitari, fruit d’una anàlisi compartida i malauradament dia a dia ens anem allunyant. Sembla, per alguns, més important acabar amb el company, que crear les bases renovades per enfrontar-se a un adversari poderós, que ens ha derrotat, però no vençut. El resultat electoral del 21D era un bon punt de partida que anem deteriorant.

Reconèixer que Juts per Catalunya fou la força més votada, contra tot pronòstic, és un element essencial, com també que la promesa de Puigdemont de tornar no s’ha produït. Sense la segona, la primera constatació perd força perquè fou l’element essencial del seu sorprenent resultat. Aleshores mantenir un limbe de si...però no... desgastant la majoria del Parlament i donant peu als atacs fratricides, als insults, a les desqualificacions ens està destruint a tots.

No podem ser presoners d’un relat que, de fet, acaba el 27-O amb la desaparició del govern i l’aplicació del 155. Cal un de renovat, republicà i independentista, basat en el 21-D. L’alè i l’ inspiració de l’1-O es transversal i ha de ser vigent. Però aquest relat el necessitem ara o serà el resultat d’unes noves eleccions. Però atenció, si algú hi aposta més per a fins electoralistes de partit, ens poden portar la sorpresa, o no tant, que uns pels altres perdem la majoria independentista al Parlament.

dilluns, 5 de març del 2018

Allò que sembla senzill pot estar mal formulat



Necessitem missatges clars, la gent ho necessita, malgrat la realitat que han d’explicar aquests es sovint complexa i contradictòria. Aleshores el perill es dir coses que s’entenguin, però que siguin d’una senzillesa basada en premisses falses. Jo puc votar al president perquè torni, però no puc assegurar que les condicions en les que pot tornar siguin les adequades. He explicat el primer però a l'ometre la segona part, puc frustrar la realització d'un missatge que semblava claríssim. 


Atenció, això es dona també a l’altre costat. Rajoy va prometre que amb el 155 tot s’arreglaria, que unes eleccions dirigides per la seva administració permetrien que la majoria silenciosa anés massivament a votar i s’acabaria amb la majoria independentista. Podia assegurar la primera part, el 155, però no el comportament electoral. El 21D es va anar a votar massivament i no va desaparèixer la majoria independentista. Va explicar de forma senzilla el que estava mal formulat.

A casa sento la paraula frustració, molta gent en parla, la lentitud en formar govern ho alimenta, es veritat. Però a Madrid no sabeu pas la frustració que hi ha. “No podem amb el 155 canviar el model educatiu” -confessa el totpoderós ministre d’educació i portaveu -“això solament ho pot modificar el parlament de Catalunya!” –reconeix. El Parlament l’han perdut, si no ens el deixem perdre nosaltres!

Ens van derrotar quan vàrem intentar proclamar unilateralment la república, es cert. Però no han pogut desmantellar ni els instruments ni la voluntat de la gent per aconseguir-la. No es derrotisme dir que ens calen més forces, que hem de posar en peus la Generalitat, que no és solament una autonomia que gestiona milers de milions, és també un símbol de la nostra nació. Que ens entri en el cap que no tenim enemics entre nosaltres. Que no defallirem, ens defensarem de la repressió, coordinarem l’acció de la Generalitat recuperada amb el treball a l’exterior del president Puigdemont. I no direm més que les coses son senzilles si no ho son!