dissabte, 31 de gener del 2015

Sinó és ara quan?


Crec que no soc l’únic que creu que el procés sobiranista es troba en un moment de desconcert. La força que donava la reclamació unitària d’un referèndum on tothom es pugues expressar, l’àmplia confluència dels que creiem en la independència, albirava un resultat clar que ens situés en el camí d’un estat propi i independent.  La frustració de la desconvocatòria de la consulta per part del govern de la Generalitat, defugint el xoc de legalitats,  fou superada momentàniament el 9N pel desig i la capacitat d’organització de la gent, que desitjava posar una papereta a la urna.


Però després no hi havia fulla de ruta...bé, no una d’unitària. Dos conferències personals i personalistes, dos posicions de partit, dos egos confrontats. Algunes entitat claus varen caure en el joc, però  no es tractava, al meu parer, de que els dos partits, els dos egos es posessin d’acord, el que calia era posar de nou sobre les vies un projecte ampli i unitari, un mena de convenció constituent que signifiques un nou model de país, inclusiu, que superés el vell sistema de partits i l’actual govern de la Generalitat.

No ha estat així i ens juguem totes les cartes a unes eleccions, el 27S, que no estan ni convocades, i en un pacte fràgil de dos forces polítiques que es van progressivament desgastant l’una a l’altre. En el dia a dia, l’ombra allargada de la corrupció a Espanya i a Catalunya, fa emergir en els veïns una nova força que qüestiona el bipartidisme com mai des de la transició i això te efectes colaterals a Catalunya, dons si el procés s’encalla, molts poden dipositar les seves esperances en aquesta onada rupturista, si més no per fer fora al PP-PSOE.

Els que volem un canvi social profund i creiem que, a casa nostra, el marc concret per a fer-ho  possible és una Catalunya independent, caldrà que ens replantegem el model, per a fer front a un procés encallat i segrestat i alhora no caure en el seguidisme del que pugui passar a Espanya. No ho tinc clar, com no pot ser d’una altra manera, doncs no sortirà del  laboratori de cap facultat de ciències polítiques, però del que estic segur és que ha de sortir de la gent, organitzada o no, que exigeixi aquest procés constituent i que els partits que es diuen transformadors ho facilitin, sense sectarismes ni protagonismes d’aparell.



dijous, 29 de gener del 2015

No és això , company!


Diuen que tot govern ha de tenir un període de 100 dies de gràcia, per a poder situar-se i començar a fer les actuacions per les que ha de ser jutjat. Es aviat, doncs , per a fer un balanç de Syriza al govern i del seu cap i ara primer ministre. Molts no han esperat ni 48 hores per llançar-se al damunt i les desqualificacions ha prosperat a tort i a dret. Era d’esperar i més quan algunes decisions costen d’entendre, menystenir la paritat i adoptar com a  soci minoritari un partit dretà.


Era d’esperar també per que Syritza no representa un camí grec solament sinó europeu, al menys dels països del sud. I així ho manifestà en el seu discurs davant de la Universitat d’Atenes la mateixa nit electoral el mateix Tsipras. El fet del pacte des de l’hegemonia amb un partit minoritari de dretes es pot justificar per la complexitat parlamentària entrant i es un fet específicament grec. No així la manca de ministres no masculins, sense que l’assumpció de sis viceministres  sembli compensar ni de lluny.

La crítica es legítima des de l’òptica europea que vol representar. El camí difícil i complex de acabar amb l’austericidi o, com bé diu Romeva, el benestaricidi, no el farem des de la desigualtat. No el podem fer sense el que representa la paritat com a bandera de canvi, de lluita per la igualtat. I per això els amics d’aquest procés ho critiquem i ho farem tantes vegades com faci falta fins que es rectifiqui, per que anem en el mateix vaixell.

Em molesten els hipòcrites que s’han afegit a lapidar Tsipras, els mateixos que no van obrir la boca per la mateixa mancança, corregida i augmentada,  quan en lloc de deu eren vint els ministres en el govern Samaras. Però no per això cercaré excuses, que un amic no ha de cercar, quan el que ha de dir és sempre el que pensa. Les bones noticies que ens ha començat a donar el mateix govern en temes de refer la dignitat i els serveis públics no treu que esperem, més d’hora que tard, una rectificació per que un projecte transformador, grec o català, en el marc europeu ha de compartir uns mateixos valors i ser conseqüent al aplicar-los.

dimecres, 28 de gener del 2015

L’alcalde de Girona completa un mandat. Fi de cicle?


No soc pas un futuròleg i desconec el resultat electoral del proper 24 de maig, però si que estic segur que el proper govern serà força diferent del que hem tingut aquests darrers anys a l’ajuntament. Un govern en minoria que ha arribat amb el darrer pressupost aprovat amb “geometria política variable”, consolidant l’alcaldia però assumint polítiques que no estaven en el seu programa inicial.


Puigdemont com a bon comunicador en el seu “spitch”, que tancava el debat el dilluns passat en el Ple de pressupostos, feia un balanç triomfalista i el feia venir bé com si tot hagués anat sobre rodes i no s’hagués apartat res del guió que tenia al començar el mandat. Bé, no estava malament com a discurs de candidat, de tots es conegut la seva voluntat manifesta revalidada fa poc pel seu partit. Oblidava però, entre altres coses, intencionadament, els maldecaps, la suor freda, quan es va quedar minuts abans de començar el Ple fa dos anys sense aliats per ordenances i pressupostos...Sembla fer venir bé allò de "tot va bé si acaba bé".

No cal treure mèrits a qui els té, i bona sort...qui s’hauria pensat el “big bang” de gairebé tots els grups municipals de l’oposició, on solament ICV-EUiA ha mantingut coherentment el seu nombre inicial. Aquesta circumstància entre altres fa, com deia , irrepetible aquets mandat i feia del pressupost aprovat, com deia molt bé la Nuri Terés, un pur tràmit.

En unes circumstàncies normals la reelecció de l’actual alcalde seria gairebé un pur tràmit, però tot està tant trasbalsat que pot entrar per la finestra el vent de canvi, de canviar-ho tot, es a dir que a menys de quatre mesos no estigui tot el peix venut. De nou però la sort i la miopia d’una bona part de l’oposició, encantada mirant-se el melic, li pot estalviar als que governen un bon ensurt. Però, si governen els mateixos governaran diferent... i no vol dir millor, al temps!


diumenge, 25 de gener del 2015

D’enemics i adversaris…


Tot fent política, amb el pas dels anys, he sabut diferenciar els adversaris dels enemics. Els primers tenen idees i practiques diferents de les teves però ens uneix el respecte mutu i les regles del marc democràtic. Els enemics ho son per oportunisme o per ideologia, els primers per que es venen al millor postor i no hi pots confiar mai, a voltes els pots trobar en les teves rengles o a prop, els altres neguen les llibertats s’oposen a l’exercici dels drets i es tanquen a tot diàleg.


En la vida quotidiana però he trobat gent, masses al meu parer, que confon una cosa amb l’altre i al considerar tots els adversaris com enemics, es incapaç de veure  la perillositat d’aquests darrers. Passa una mica com la frivolització del mot feixista o nazi que al generalitzar-lo perd tota la força i emmascara als veritables monstres en un marc difús al bell mig dels canalles que es fan i es desfan.

Dins les esquerres abunden aquells que converteixen en enemics a tots els que simplement son adversaris, els que tenen opinions diferents, pràctiques diferents però sovint objectius semblants. En l’àmbit de la lluita nacional passa sovint el mateix, a voltes sembla que hagis d’anar amb un peu de rei per a mesurar les petites diferències en intensitat  i capacitat que tenen les diferents forces polítiques per aconseguir l’autodeterminació del teu país.

Pot ser que sigui congènita en l’espècie humana aquesta malaltia del sectarisme, com la del oportunismes d’aquells que ho traeixen tot i a tothom pel seu benefici personal, un dels meus veritables enemics. Penso que tenim però la vacuna de l’educació i el compromís per a triar el gra de la palla. I el meu optimisme sobre el futur de la humanitat mai estarà renyit amb l’anàlisi crític sobre el seu, el nostre, comportament. 

dijous, 22 de gener del 2015

Independentisme per a no fer la independència?


Perquè tenim molts la sensació que l’acord in extremis entre CiU i ERC s’ha tancat en fals? Ningú, ni el més holigan dels partidaris de l’acord tipus Homs, pot negar que quan més dies passen més es sembla el 27S a unes eleccions autonòmiques normals i corrents, bé tant normals com ho poden ser en les circumstàncies actuals.


S’acumulen dissensions entre la parella de l’acord, de fet aquest no s’ha publicat i hi ha dubtes que sigui així. S’han perdut aliats quan calia aconseguir-ne més per assegurar la plena sobirania de Catalunya, pas previ per a la independència si aquesta és la voluntat de la ciutadania.

Comptar els independentistes amb l’acord bipartidista en ma es reduccionista i posa en perill el procés democràtic imprescindible per aconseguir una amplia majoria. Qui no es va atrevir el 9N a enfrontar-se amb el tribunal constitucional i es va tirar enrere en la convocatòria de la consulta, després del 27S es negarà a prometre la constitució i promourà que el parlament es declari com a únic representant del poble de Catalunya?

El possibilisme governamental ha estat un bon sistema per a mantenir-se en el govern però és un pèssim instrument per aplegar amples majories que ens portin a la independència per ampli consens de la població catalana. Usar el independentisme com instrument per a romandre al govern és un bon resultat tàctic però pèssim mitjà per a generar confiança i assolir una estratègia que faci de la independència una realitat.

dimarts, 20 de gener del 2015

Diuen que no hi ha llibertat sense seguretat...però no qualsevol ni a qualsevol preu!



La ciutat morta, documental colpidor, que va programar després de molts retards TV3 al canal 33 dissabte, ha creat un gran ressó ciutadà, un sentiment generalitzat que quelcom no funciona adequadament en l’àmbit de la seguretat i la justícia, ni en el de la política. El que des de les xarxes corria com un missatge d’atenció ara és un torrent d’indignació.

Uns fets del 2006, el 4F, gairebé 9 anys més tard, obliguen a obrir un cas ple d’ombres i incerteses. Darrera queda el patiment d’uns nois i el suïcidi d’una noia. I, possiblement, la impunitat de l’autor o autors que varen deixar paraplègic un policia local de Barcelona.



El model policial actual s'ha de revisar a fons. Gairebé ningú nega la necessitat d’una policia que preservi els drets dels ciutadans i lluiti contra la delinqüència, en una societat injusta, on el crim no pot quedar impune. Però no qualsevol sistema ni a qualsevol preu. Formació i control democràtic, eradicar comportament violents, actituds xenòfobes i autoritàries...no crec en un altre camí en un marc democràtic.

ICV-EUiA ho va intentar durant tres anys, en el darrer tripartit i no se’n va sortir, mes ombres que encerts ens expliquen que una minoria en un govern, sense un canvi de paradigma assumit per tothom, fa irrellevants els canvis (càmeres, codi ètic...)  i s’empantana en les conseqüències de l’autoritarisme arrelat i quotidià del sistema.

Podem fer dels errors una taca inesborrable, una autocrítica sense perdó, una diana per les recriminacions que ens divideixen i impedeixen les alternatives, o podem aprendre d’ells, dels errors, saber que no hem de fer, com situar-nos en el futur, per què els canvis s’han de fer, estant pendents i son més necessaris que mai.

No podem deixar impunes els errors judicials, policials i polítics, la denuncia és necessària, imprescindible, però hem de tenir alternatives, a la política, a la justícia i al sistema policial actuals. Hem d’assegurar seguretat, equitat i llibertat, en el marc d’un sistema democràtic renovat, si no ho fem ho faran altres en una altre direcció.

dilluns, 19 de gener del 2015

94 dies!!


Quan els treballadors fan vaga, com deia Salvador Seguí, no és que no vulguin treballar és que ho volen fer en millors condicions. Aquesta frase m’ha vingut al cap tot tornant, aquest diumenge, d’estar una estona amb el treballadors en vaga d'AJ Ruz de Sils, avui porten ja 94 dies de vaga, en aquest cas per que no estan disposats a mantenir unes condicions de treball indignes, herència d’altres temps.


En uns moments en que tot es qüestiona, on es denuncien els abusos polítics i econòmics d’un sistema en crisi, els sindicats i especialment els que fins ara han estat majoritaris, reben cops de per tot i de tot arreu. Crítiques justes quan alguns sindicalistes o organitzacions no han estat a l’alçada de les seves obligacions, però molt sovint injustes al generalitzar-se a tot el col·lectiu que majoritàriament de forma entregada i generosa formen la majoria dels sindicalistes.

Sense sindicat, sense sindicalistes, els amics d’AJ Ruz, sols, haurien claudicat, sense la paciència i la combativitat d’aquests no hi hauria denuncia, no s’exigiria responsabilitats a l’empresa i no hi hauria solucions als problemes que afecten a tantes i tants treballadores i treballadors.

Sense solidaritat no hi ha revolució, sense posar-se en el lloc de l’altre no es pot construir un mon millor. Farem els canvis que fan falta, tornarem a lluitar des de peu de carrer, però no oblidarem l’herència que ens han donat els lluitadors del passat des de Salvador Seguí a Cipriano Garcia, el sindicalisme, la lluita contra l’explotació es més vigent i més necessari que mai.


dissabte, 17 de gener del 2015

Girona: Un pressupost de tràmit tot esperant la revàlida de maig


Un primer cop d’ull a la proposta de pressupostos 2015 que ens ha fet arribar el govern de CiU de l’ajuntament de Girona no em desperta gaire entusiasme, bé, més aviat avorriment. Si destriem el que es el manteniment de les accions ja vigents, que en molts casos son la continuïtat de les que va heretar el govern, trobem poc més que la col·lecció Santos Torroella.

Fins i tot aquest avorriment es nota en el model de negociacions amb els grups. Segurs de que el transfuguisme generarà aliats suficients, engreixat aquest pel “big bang del PSC, no es trasllueix cap intents d’arribar a complicitats que generin alguna modificació substancial que portes a pactes més amplis.


A quatre mesos de les eleccions esdevé el pressupost un simple tràmit que permet un cert exercici de propaganda per part d’un alcalde que se sap explicar bé i ven sovint com a gran canvi el que es simplement fum. El continuisme governamental es nota en aquesta laxitud que vaig observar en el PSC quan ja portava molts anys governant, el sorprenent es que se’ls hi hagi encomanat a CiU en una sola legislatura.

En uns anys en que la crisi ha fet que la majoria dels ciutadans tinguin com a principals preocupacions arribar a final de més, preocupar-se per la continuïtat de la seva feina o per l’atur dels seus fills, el govern municipal ha passat de puntetes ben embolicat amb la senyera, per que a independentista no el guanya ningú. Mentre qui dia passa anys empeny, no hi ha hagut canvi en la política local i continuem tant lluny de la independència com al principi del procés.

Un pressupost que escau a la lleugeresa de l’actual govern, que maquilla amb propaganda el que no pot fonamentar amb inversions i implicació ciutadana, segur de revalidar amb l’ajuda d’ERC, si el darrer pacte es compleix, i per les dificultats, per a mi incomprensibles, de presentar una alternativa sòlida i unitària per part d’aquells que des de l’oposició, ICV-EUiA i CUP,  han demostrat un cop i un altre que el rei està despullat per molt que s’embolcalli amb Santos Torroella.




divendres, 16 de gener del 2015

Vuit mesos i uns quants dies!


No puc amagar la meva decepció per l’excés de tactisme i de manipulació mediàtica a la que es juga des de la presidència del govern de la generalitat. No nego que és el polític de la llista més votada fa dos anys, però lluny, molt lluny de la majoria necessària per a dirigir unilateralment un procés sobiranista que per ampli és profundament heterogeni.

Recordo els milers de persones que van passar pel meu institut el 9N, l’esforç de les voluntàries i voluntaris, ni eren d’un partit ni de dos i ni un ni l’altre els representen. Es cert que no pocs dels meus conciutadans volen creure i em responen dient que hem de donar una nova oportunitat al president, tenen el temor de que el trencament, la deserció de la dreta nacionalista bloquegés definitivament el camí, em diuen esperem, continuem, uns mesos més.


En tot procés de construcció nacional es donen forces centrífugues i centrípetes, la primera es mou en cercle, intenta que el moviment sempre  retorni al status quo, l’altre força empeny cap endavant, promou el canvi, accelera la velocitat. Mas i CiU son experts en centrifugar el moviment d’alliberament nacional i un cop i altre, moderen, domestiquen les forces socials que de forma centrípeta volen un desenllaç real que produeixi un canvi veritable. Es inevitable que sempre succeeixi així, no.

D’ací la importància de l’hegemonia en el procés, del control del mitjans que permet l’exercici del govern, d’ací l’obsessió per a romandre en la presidència i de no compartir el govern de la generalitat. Permet portar la iniciativa i usar i abusar dels mecanismes, com la capacitat de convocar o no d’eleccions.

El propers mesos poden passar moltes coses donada la fragilitat política i social en la que ens movem, el governs de Madrid i el de Catalunya volen controlar la situació, tant distints i tant iguals a l’hora, però les variables son moltes, nacionals, estatals i internacionals. Les forces progressistes, les que volem un horitzó nacional complert, no ens podem quedar cofois amb la nostra gent, la més propera, hem de ser agosarats, generosos i valents. Ens queda temps, ens han donat espai, sabrem aprofitar-ho?


dimecres, 14 de gener del 2015

27S: Mas aconsegueix una segona volta de les eleccions que va perdre?



En aquesta negociació sense fi entre Mas i Junqueras en que ha esdevingut el camí post 9N molts hem acabat perdent el fil. Després del joc de mans del president de transmutar un referèndum en una mobilització amb paperetes, penso que va entendre la lliçó al inrevés no fou la proposta la que tingué èxit per cer encertada, fou la mobilització d’electors i voluntaris la que la va convertir una proposta mal formulada en un èxit.

Mal assessorat o pensant que ara si que l’havia encertat, ha reclamat, indegudament de nou, la direcció única del procés, ja ho va intentar en les darreres eleccions anticipades i el poble li va dir que no, que el procés es plural i que com a tal s’ha de desenvolupar.


En la seva conferència a les darreries del 2014 va dir que si calia aniria el darrere de tots, vaig pensar que era una afirmació valenta, que s’ho creia i que no era un simple recurs retòric, em vaig equivocar a la llum de com ha portat fins ara les negociacions. Ha exclòs  a tots els altres partits sobiranistes que no fos ERC i ha jugat a la pressió mediàtica i subterrània per a fer de l’altra interlocutor l’ase de tots els cops, sense veure que desprestigiant a l'altri debilitava el conjunt del procés.

Per acabar-ho d'adobar, al vendre'ns el seu mal govern en minoria com un èxit va tractar-nos a la majoria d'estúpids, si molts l’han aguantat, s'han empassat les retallades, ha estat com un mal menor davant de la necessitat de un bé major, el procés. Porposar-se de nou com el messies, l’únic que ens pot portar a la terra promesa, és no haver aprés res del seu fracàs i del que ha passat aquests dos darrers anys.

A aconseguit en el darrer moment, per responsabilitat del dirigent d’ERC o per debilitat després del linxament mediàtic, que acceptes unes eleccions tard, el 27 de setembre, i malament, hauran d’aprovar uns pressupostos autonòmics que són més de la mateixa medicina neoliberal, la que des dels governs del millors ens tenen acostumats. Ni una paraula de corrupció, ni un mot de regeneració, llistes partidistes amb "independents", com ens tenen habituats els partits des de sempre. Els primer lloc, com no, per al dirigents partidistes. Que lluny queda el moviment unitari i transversal que ha estat la sal i el fonament d’aquest procés.

Si el que vol és una segona volta, tindrà el mateix resultat o pitjor que la primera, amb la torna que haurà fet perdre al procés tres anys i debilitar-lo amb conseqüències que encara no podem copsar. No se si Mas es “astut" però dubto que sigui el que ens porti a la independència.

dimarts, 13 de gener del 2015

Un Ple amb el rellotge en compte enrera



Ahir acabarem el ple a les 12 de la nit, no massa tard en comparació amb altres, però amb un ordre del dia relativament curt les meves expectatives de que fos més breu no es compliren. La diàspora dels no adscrits, algun tema polèmic i la necessitat de l’alcalde de reblar amb intervencions finals gairebé cada punt ho expliquen.

Encetàrem el primer debat amb el tom , polèmic al meu parer, del govern en el tema trama urbana consolidada. Recordareu l’obsessió dels governs d’alguns ajuntament veïns en formar part de la trama de Girona pera aconseguir promoure grans superfícies comercials. L’ajuntament ple per ampla majoria si va negar, ara el govern de CiU, fa un tomb i amb la creació d’un nou ens ho podria facilitar, restant Girona en minoria, Per aquest viatge…



Dels temes ordinaris gairebé tots ja havien passat per Ple i explica un cert relaxament del govern a portes del nou cicle electoral. Un tema destacat, la muntanya de canvis per a fer compatible el lleure i el negoci amb el descans dels veïns ha esdevingut un senzill ratolí, mai s’han de posar expectatives que saps que no podràs complir.

Benvinguda l’aprovació unànime de la demanda de tractament de nova generació per a tots els afectats per la hepatitis C, el seu esforç i mobilització no pot restar sense resposta. La moció de sempre sobre el Trueta, aprovada i com sempre sense cap resposta i la de la millora de la participació va xocar amb el cofoisme del govern ajudat pel PP i l’ex,ara no adscrit, del mateix partit.

Vaig insistir en el precs de que cal ajudar a la reflexió amb el Manaies de Girona que continuar pintant el rei negre no és una tradició sinó una contradicció. Representant a la ciutat i aquesta, representada pel electes, no s’ho va sentir davant de tot Catalunya. Espero que entenguin que els temps han canviat i no es poden posar portes al camp.


dissabte, 10 de gener del 2015

Tot el suport als malalts d’hepatitis C, en espera de nous tractaments


No és una novetat que presentem una moció conjuntament amb la CUP, ho hem fet molt sovint en aquest mandat, coincidim en l’ànalisi de la situació que vivim i en qui són els responsables, discrepem a voltes sobre els procediments, resultat de la diferent experiència en la nostra trajectòria no exempta de contradiccions. La proposta conjunta que fem és necessària i urgent i cerca posar fi a una injustícia que mata.


La moció que es portarà a votació el proper dilluns on es demana al Ministerio de Sanidad que agilitzi els tràmits i posi a disposició de tots els malats els nous tractaments, més efectius, ja disponibles, recull les reclamacions dels afectats i especialment els darrers esdeveniments amb la plataforma d'afectats d'hepatitis C, que van ocupar el Trueta durant el Nadal reclamant el nou tractament. 

Es recorda que a Catalunya només els malalts en situació "molt greu" reben els tractaments més moderns i efectius, la resta reben el tractament antic que provoca efectes secundaris molt greus, tal com va declarar la portaveu dels afectats Deborah Ceballos.

Les retallades i l'austeritat estan condemnant a pitjor condicions de vida i fins i tot posant en risc vides quan és mèdicament possible tenir tractaments efectius, estem pagant el deute de la banca amb les vides de la nostra gent.
Només els malalts en situació "molt greu" reben els tractaments més moderns i efectius, la resta reben el tractament antic que provoca efectes secundaris molt greus, tal com va declarar la portaveu dels afectats Deborah Ceballos.

divendres, 9 de gener del 2015

Resum de les comissions informatives prèvies al Ple del dilluns 12 de gener.





Com hem fet durant tot el mandat aprofito el bloc per fer-vos arribar el que es diu a les CI prèvies al Ple. Molt poca teca!! Comencem però amb una bona notícia, l'alcalde ens ha comentat que han arribat a un acord per a que el llegat de l'Enric Marquès es quedi a Girona.

COMISSIÓ INFORMATIVA D’HISENDA
Assabentat. Preus contradictoris de l’arranjament del carrer Bisbe Sivilla.
Assabentat. Nomenament càrrec personal de confiança.
Revisió del padró d’habitants.
Reversió cap a l’ajuntament de la inversió al CC Barri Vell.
La residència d’estudiants de la UdG està en un espai de concessió municipal. Com que hi ha canvis en l’accionariat que gestiona aquests pisos, cal que torni a passar per Ple.

COMISSIÓ INFORMATIVA DE CIUTADANIA.
No porten res a Ple.
Segona fase de plantació d’arbres (la que s’hauria d’haver executat el 4t trimestre).
Finalment s’han canviat els contenidors de selectiva dels barris Mas Ramada, Vilaroja i Font de la Pólvora. 

COMISSIÓ INFORMATIVA D’ALCALDIA
No porten res a Ple.

COMISSIÓ INFORMATIVA DE PROMOCIÓ
Aprovació provisional de l’inici d’expropiació de l’edifici del carrer Tomàs Mieres.
Assabentat de la signatura del conveni entre els ajuntaments de Girona, Salt, Sarrià, Fornells i Vilablareix, per a poder instal·lar grans superfícies comercials en l’àrea de urbana de Girona.
Aprovació inicial del Pla especial d’usos recreatius.

COMISSIÓ INFORMATIVA DE SERVEIS A LES PERSONES
No porten res a Ple.

dijous, 8 de gener del 2015

Je suis Charlie!


Creat després de la prohibició del setmanari Hara Kiri per un govern gaullista el 1970, Charlie hebdo és fill del Maig del 68, de personatges com Cabu o Wolinski i tants d’altres, que van ajudar a crear l’esperit crític de la meva generació. Abans, en la clandestinitat, l’aconseguia “destrangis” en algunes llibreries progres i sempre que m’acostava a Perpinyà.

Fa quaranta anys qui volgués criticar el mon no podia deixar de posar en dubte l’enorme poder dels grans clergats parapetats en els seus respectius deus. Ara el fanatisme d’uns i altres imposa la por, amb honorables excepcions. El 9 de febrer del 2006, fent-se ressò de la polèmica que havia envoltat el diari danès Jyllands-Posten, el setmanari mostra una caricatura de Mahoma plorant. El profeta diu: “És dur que t’estimin els imbècils”, al costat del titular: “Mahoma sobrepassat pels fonamentalistes”. Clar i contundent.



L’esquerra sovint no ha sabut trobar el camí davant del terrorisme fonamentalista, caient en el seguidisme de la xenofòbia de la dreta extrema o posant-se de perfil sense assumir responsabilitats. La veu i els ninots de Charlie eren i son una declaració de principis contra aquesta variant del feixisme religiós. Ni un pas enrere!

Deia, el novembre de 2013, Charb, un dels assassinats ahir, “Riem, critiquem i encara tenim els mateixos somnis. I no revelo cap secret si dic que l’equip actual es divideix entre partidaris de l’esquerra, de l’extrema esquerra, de l’anarquia i de l’ecologia. No tots voten, però tots van destapar ampolles de xampany quan Nicolas Sarkozy va ser derrotat el maig del 2012”.

Ahir em venia al cap el crim d’Atocha, el 24 de gener de 1977. Un escamot de fanàtics feixistes va voler netejar de “rogelios” el despatx d’advocats laboralistes on hi treballaven. 9 morts, vuit advocats i un administratiu. Dos fets, un mateix sentiment que m’omple, defensar amb ungles i dents les llibertats!

dimecres, 7 de gener del 2015

Enganys, mitges veritats i embolicar la troca...


Ja ha passat Nadal, Sant Esteve, Reis, ha començat un nou any i el procés sobiranista continua encallat. Ningú vol assumir responsabilitats i, com no, uns i altres es tiren els plats pel cap. El lideratge és avui el problema principal del procés? No ho crec, si hem arribat fins ací ha estat malgrat els anomenats líders. Pot ser que el problema siguin ells?

La vella política a Espanya està en crisi, també a Catalunya i malgrat alguns dels polítics gastats per les responsabilitats tingudes en el projecte autonomista, versió catalana del desgastat bipartidisme constitucional, no és donen per al·ludits, no son ells qui poden obrir nous camins i menys la independència catalana.


S’imaginen el podemos espanyol dirigit per un ex-ministre...no hauria passat la prova del cotó de la corrupció, tampoc el procés revolucionari que significa l’autodeterminació i construir un nou estat català, el pot encapçalar qui ha tingut responsabilitats en els governs Pujol i que encapçalant el govern dels millors ha estat el pitjor govern en polítiques socials i mediambientals. Per que la culpa no sempre és de Madrid!

Si el gran mèrit de Mas ha estat el 9N, descafeïnant el que havia de ser un referèndum que ja estava convocat, no pot encapçalar una llista ni un nou govern que fa tota la pinta de ser també descafeïnat. Parafrasejant un poeta, no s’ha de sacrificar un poble per a salvar un partit, ni tot un procés per a mantenir un president.

Que es proposi una llista de ruptura, amb clars continguts socials, formada per gent de consens i el president i els altres líders al final de tot, ja se que demano l’impossible, però no necessitem menys per a no caure en la politiqueria habitual i ens planyem en el futur de  les oportunitats perdudes.

dilluns, 5 de gener del 2015

El rei negre pintat o la fi de la innocència


Amb els fills ja grans i a l’espera de nets és perd un xic la màgia de reis. Em resisteixo però a no fer algun detall i continuo aixecant-me aviat i menjant melindros amb xocolata per esmorçar.

Molt ha canviat des de la meva infantesa on s’obria com un esclat de color entre tanta grisor quotidiana. Soc d’aquells que no volia saber que els reis eren els pares i tancava la oïda a alguns companys d’escola que disfrutaven de sentir-se més grans, acabant amb la il·lusió dels mes petits. Res, jo era impermeable a qualsevol comentari, els havia sentit a la nit remenant pel saló de casa, que m’havien de dir a mi!


Cada any, durant molts anys, demanava un cavall amb pel, d’aquells tant bonics que veia a l’aparador de la botiga de joguines, amb una llarga crinera i que no es blincava pel llom fins a trencar-se, al cap de pocs dies, com el de cartró que sempre era el que em portaven. Del somni a la dura realitat, de l’esperança a la injustícia. Metàfora de les injustícies de la vida o no tant metàfora quan al meu veí li portaren el cavall que jo desitjava i el primer que va fer es pelar-lo de dalt a baix!

Pot ser que la infància innocent duri menys ara que quan jo era petit. Ara que molt nens i nenes porten un smartfone a les mans. Però innocència no vol dir estupidesa. Un cop més a la magnífica cavalcada de reis a Girona és pintarà el rei negre de negre, demostrant que la tradició pot esdevenir collonada quan es manipulada per l’ego. I la metàfora del classisme de la meva infància continuarà quan uns, pintats, donin caramels i els altres, els originals, recullin la brossa deixada per la cavalcada.

dissabte, 3 de gener del 2015

Reivindico la paraula!

Parlar en públic sempre m’ha agradat, tot i que d’adolescent tenia una lleugera tartamudesa que em posava molt nerviós, era forta al començar a parlar sobre tot si havia de respondre a una pregunta, però un cop havia superat els primers mots la resta sortien fluids. Tant en la docència com en la política aquest interès esdevé un do? Comuniques millor quan més bé i millor t’expresses.


Parlar en públic es un art més que un do, s’aprèn parlant, reflexionant quan t’equivoques i llegint, llegint molt. M’agrada més el discurs que neix de la memòria que el que portes escrit, tots dos s’han de preparar però el primer és més fluït i permet la improvisació i les modificacions que sovint cal fer sobre la marxa.

Què és l’oratòria? Segons el diccionari és l’art de parlar amb eloqüència. No  hi estic del tot d'acord, per a mi  és més la capacitat de persuadir, de fer que les persones prenguin decisions tot reflexionant en allò que tu has exposat. La política seria el marc en el que la oratòria trobaria el seu espai més preuat, sens menystenir la docència i els tribunals. Els clàssics diferenciaven, però, la retòrica, com l’art teòric del discurs, de l’oratòria que seria la seva aplicació pràctica.

En el mon de la imatge, reivindico la paraula com instrument de comunicació, de socialització, per a fer possible un camí compartit, com instrument de diàleg i mitja de formació permanent. En el pitjors moments i en els millors sempre ens quedarà la paraula.

dijous, 1 de gener del 2015

2015: i si la por canvia de bàndol?



Un nou any, 2015, tot just comença, em nego a ser pessimista malgrat la por, malgrat la sang, malgrat el caminar del cranc, per què quelcom nou està sorgint. Parlo del mon que ens envolta, de la societat que hem heretat i la que hem de deixar als nostres descendents, vents de canvi i tempestes reaccionàries s’albiren en aquests mesos que encetem a partir d’avui. Començarem amb Grècia obrint el camí, recuperant les rendes de la democràcia, se’n sortiran? tots i totes ens hi juguem molt.


Vaixell de Grècia que no t’enfonsi la tempesta, hisseu les veles que anem al mateix port! Deia el poeta. Ja hem començat a escoltar els primers trons  llançats pel FMI, esmolen les eines els opinadors a sou transmutats en experts,  per fer-nos creure que la democràcia ha de claudicar davant la tirania dels mercats i l’exercici d’aquesta una irresponsabilitat.

Tant terrible és la democràcia grega, com la fi de la cleptomania de la casta dirigent espanyola, com el dret a decidir dels catalans, tot el que trenqui el status quo, el vell sistema que tant bé va per a uns pocs, és impossible, desestabilitza i ens porta a tots els mals d’una caixa de Pandora oberta de bat a bat. No ens els creurem, no hem de tenir por!

Reprendrem el camí, si s’escau ens taparem les oïdes per a no escoltar les falses sirenes de cartró pedra, usarem una arma tant senzilla com el nostre vot per a canviar les coses i ens mantindrem oberts a nous models d’organització. Els i les joves no seran més carn de canó d’aquesta crisi que es una gran estafa, que com un vell Júpiter devora els seus fills. Venen temps de canvis i la por comença a canviar de bàndol, feliç 2015!