dijous, 31 de juliol del 2014

Polítics que em ratllen!

Darrerament me’n adono que perdo un xic la paciència davant les persones que s’escolten quan parlen, que parlen per escoltar-se. És una espècie abundant en la política professional i en molts casos pot ser sobrevinguda i directament proporcional al temps que porten trepitjant espais de representació pública.

És un tipus (persona) que quan parla, si no li dones la raó, creu que és que no l’has entès i et torna a repetir el mateix argument, sovint de la mateixa manera, fins a la teva extenuació. Abunda en els partits que han tingut llargues majories absolutes i confonen tenir la majoria amb tenir la raó. Com sempre havien estat en partits de govern han arribat a la conclusió que el seu argumentari és irrefutable, quan de fet s’imposava per simple aritmètica, vots amb braç de fusta!


Són més patètics encara quan el poder se’ls hi ha escapat de les mans, per que son els darrers en adonar-se’n. A voltes em fan pena, però aquesta s’esvaeix quan tornen a agafar la paraula i acaben avorrint a les pedres.
Recordo un programa infantil de la televisió en blanc i negre, el capità Tan, que t’explicava els seu viatges al llarg de tota la terra fins a l’extenuació de l’espectador, deixant  entreveure la sospita que no havia sortit del rebedor de casa seva.

En la seva decadència acostumen a justificar repetidament el seu passat polític, amb ni una gota d’autocrítica i consideren una injustícia que no se’ls valori ara com creuen que es mereixen. Han esta sovint el teloners dels que ha tallat el bacallà, si! aquests que han usat les portes giratòries i es troben “ben col·locats” i han deixat com si fos llast, sols i descol·locats, als protagonistes d’aquest post. 

dimarts, 29 de juliol del 2014

9N: El Pla B no existeix!


El Periódico ens despertava ahir amb un pretès pla B, donant per fet que la consulta no es farà el 9 N. Un govern de concentració i unes plebiscitàries eren el gruix de l’esmentat Pla. Permeteu-me que me’n foti: primer, per que un govern de CiU I ERC, si es que aquest darrer s’avé, no es un govern de concentració, com a màxim arriba a tripartit; segon, per que fer durar la legislatura de les retallades fins al 2016 és una aixecada de camisa a la ciutadania; i tercer, qui ens assegura que abans del 2016 no apareix un pla C i de les plebiscitàries res de res?

Entenc que la pressió de la Catalunya dels calers sigui gairebé insuportable per a CiU, entenc que a ERC les enquestes li pugin al cap i es vegi gestionant la Catalunya autonomista fent el relleu a CiU, però això no cola al carrer, de la mateixa manera que el 2012 el pacte fiscal, no nat, fou desbordat pel dret a decidir.


Solament hi ha un Pla, el 9N, i el referèndum és possible amb el mitjans que tenim. En una recent conversa amb gent de CiU em deien que ha de ser reconegut internacionalment, que s’ha de fer bé. I tant, vaig contestar, fer-ho bé és posar tots els mitjans, fer campanya per a una amplia mobilització i aguantar a tota la pressió del govern central. Si no ens tremolen les cames es pot aconseguir.

El bipartidisme PPSOE no ho vol, però l’alternativa és el satus quo, baixar el cap, continuar com estem o pitjor. Que poden suspendre l’autonomia? pot ser...però fins quan i quin seria el resultat a les primeres eleccions que es fessin...segur que no els agradaria i hauríem guanyat credibilitat. L’exemple avui és clau, per això no hi ha pla B que valgui. 

dilluns, 28 de juliol del 2014

L’afer Pujol: No n’hi ha prou amb una carta, cal donar explicacions públiques.


Soc dels que s’han commogut i no s’han alegrat gota per la confessió de Jordi Pujol de que durant trenta anys ha amagat a hisenda molts diners. Pujol no és Catalunya, però durant anys i panys ha volgut representar la seva imatge, contraposada a una Espanya governada per gent sense principis.

Ni un bri de comprensió pel personatge, una profunda incomprensió pel dirigent polític que més enllà de les seves polítiques, a les antípodes de les que jo faria, ens deia que estimava el país per sobre de tot i amb la seva hipocresia li ha fet molt de mal.


Era tant hipòcrita i deshonest per no veure que amb les seves accions furtava al país, que deia defensar, els impostos proporcionals  que eren imprescindibles per les polítiques a seguir? Creia que estava per sobre del bé i del mal i que ningú mai el podria tocar per les seves malifetes? Motes preguntes més ens queden al pap, alguns respostes aniran sortint els propers dies i mesos.

Es cert, pel que sembla, que mentre la política del peix al cova va funcionar res podia tocar-lo, la “omertà” entre uns i altres, ací i allà, el va ben blindar. Però ai las! quan les coses han canviat, quan el poble ha dit prou! Que bé que els hi va ara als que comparen l’independentisme amb la violència de gènere aquest afer, quina excel·lent cortina de fum tenen els que han fet de la corrupció generalitzada sistema de govern a tot l’estat. Catalunya, separatisme i corrupció! No cal dir res més!

Per això no ens val una carta. L’expresident i ex molt honorable ha d’explicar amb pels i senyals tota la veritat d’uns afers que no son solament de caire personal per que s’han donat quan era la màxim representat de Catalunya, no solament per que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya ens ho mereixem, també per a desconstruir, tot lo possible, la campanya que des de Madrid ens vol empastifar a tots!

diumenge, 27 de juliol del 2014

Per què no anirem a la inauguració d'EL VOL, espai gastronòmic de Girona.


Hem rebut la invitació de l’esmorzar presentació de EL VOL espai gastronòmic Girona. Es farà el dilluns proper a dos quarts d’onze del matí. Els regidors d’ICV-EUiA no hi anirem. I que no s’interpreti com un lleig als cuiners, tots ells respectables, que estan darrera del projecte, ni tampoc com una oposició de principi a qualsevol esdeveniment que modifiqui la postal de Girona. Ho fem pel procediment, per la manca de diàleg previ, al prendre una decisió que com te el suport municipal ens incumbia a tots els electes.

Ni ens sentim protectors de les essències d’una visió fonamentalista de barri vell, on al nostre parer hi pot cabre aquest projecte i els de les cuines del mon, per exemple, ni estem en contra de la iniciativa privada en la promoció econòmica i turística de la ciutat. Creiem però, que cal diàleg per a arribar a un consens ampli abans de prendre decisions, que si no es fan bé porten a la greuge comparativa.


Si no ha estat fàcil en aquest àmbit, fins ara, fer determinades coses i quan s’han fet han aixecat polèmica, recordin l’andròmina que va posar el bòlit, al damunt de la sala Fidel Aguilar ara fa uns anys, aprenent dels errors, calia fer-ho avui d’una altre manera. No estic per l’immobilisme, el que vull és trobar procediments pactats que equilibrin l’interès públic amb les iniciatives privades, que no el qüestionin sinó que el facin compatible.

Molta gent, molts treballadors i treballadores viuen de la hosteleria i del comerç a la nostra ciutat, hi caben projectes de molta mena i de la mateixa manera que hem d’exigir una formació adequada i unes condicions de treball dignes, hem d’assegurar uns criteris comuns i no arbitraris que EL VOL, que es presentarà, no ha complert, al nostre parer.

divendres, 25 de juliol del 2014

El turisme a la ciutat: més enllà del Girona emociona.


El turisme ha esdevingut un dels fenòmens de més repercussió econòmica , social, cultural i territorial a la Girona dels darrers anys. Avui és un dels elements estructurals de la ciutat, clau com a generador d’activitat i ocupació. I els seus impactes sobre la ciutadania i els espais públics son cada vegada més rellevants. Any darrera anys assolim un nou record de visitants. Xifres que ens parlen d’un encaix diferent amb una ciutat que la volem econòmicament diversificada, sostenible mediambientalment i socialment convivèncial.

Fa un xic més de tres anys en un debat electoral plantejava tres processos de canvi a abordar que em semblen encara pendents: a) abandonar la dinàmica incremental i substituir-la per un turisme sensible als valors urbans de Girona, incorporant la cultura dels propis límits; b) transitar d’unes polítiques en clau promocional, cap a una estratègia integral, sota lideratge públic, i oberta a un ventall ampli d’agents; c) superar una etapa d’impactes no regulats i obrir un nou temps de regulació pública dels efectes del turisme (ocupació de qualitat, taxa turística, plans d’usos...).


La realitat del turisme a Girona presenta avui aspectes contradictoris, en clau econòmica i laboral, em preocupa especialment la precarietat laboral, cosa que contribueix així a l’ampliació de les desigualtats. Em preocupa també les dinàmiques de substitució del comerç urbà que dota de sentit per activitats d’explotació del filó turístic que banalitzen la ciutat.

Revertir aquestes tendències és complex. Cal voluntat política i participació ciutadana. Ens hi juguem, en bona part,  el model de ciutat. No podem renunciar a combatre la “parctematització” turística, hem de seguir apostant per un turisme socialment i ambientalment responsable, i per un sector amb ocupació de qualitat, amb condicions laborals dignes i formació continuada. Cal consolidar el que fem bé, però també cal fer noves polítiques i fer emergir nous actors i nous espais de governança del turisme a la nostra ciutat.

dimecres, 23 de juliol del 2014

El PSUC fa 78 anys, les idees no viuen sense organització.


El PSUC fa avui, 23 de juliol, 78 anys. El comitè Central del PSUC el 2 de desembre de 1989 va convocar el 20 de gener de 1990 la XI conferència nacional del PSUC. En aquesta es va decidir el traspàs de les competències a IC, és a dir el PSUC va cedir la seva sobirania a tots el efectes a IC. A la vegada el PSUC no es dissolia i se li encomanava la tasca de mantenir-se com a intel·lectual col·lectiu.

Els estatuts del PSUC aprovats en el IX congrés de 1997 recullen tot aquest procés. En aquells moments jo era membre del seu comitè central, hi vaig entrar molt i molt jove, digueu-me romàntic, però molt sovint l’enyoro. No crec que estigui congelat doncs perviu en la nostra història i en el cap de molts i moltes que en algun moment de la seva vida en fou un referent.


Les idees no viuen sense organització, deia Gramsci, i s’ha repetit molts cops sovint sense entendre bé el que volia dir. Parlava de generositat, no d’autoritat, de treball en equip no de culte al líder. L’organització, el Partit, en majúscula, volia dir treball i acció col·lectiva. El príncep modern era el col·lectiu revolucionari.

Nous temps, nou segle, però la mateixa fam de justícia, els mateixos desitjos d’igualtat. Un nou context, un poder capitalista, pot ser, més difús, però no menys autoritari i antidemocràtic. Ho dic sovint i ho penso, les esquerres revolucionàries catalanes al 1936 van necessitar d’una situació d’emergència per unir-se, avui no estem en una altre situació d’emergència social i nacional? Doncs amb  confiança i coratge no siguem menys que els nostres avis!

dimarts, 22 de juliol del 2014

Anàlisis líquids, polítiques gasoses.


Es parla d’ideals líquids, tot contraposant-los a les ideologies sòlides que a redós de la revolució industrial intel·lectuals revolucionaris confluint amb el moviment obrer varen crear. El manifest comunista de 1848 en seria una clara expressió que ha donat lloc als ideals alternatius que han marcat les lluites socials del segle XX.

De fet aquest concepte de liquiditat és una metàfora proposada per Zygmunt Bauman tot volent explicar la precarietat dels vincles humans en una societat individualista i privatitzada marcada pel caràcter transitori i volàtil de les relacions, i per tant també dels compromisos socials i polítics. La societat que veu com es desmantella l’estat del benestar. La societat on el neoliberalisme és hegemònic.


No pocs actors polítics, especialment la socialdemocràcia orfe d’ideologia, s’agafaren superficialment a algunes d’aquestes idees per a mantenir un cert relativisme moral, per justificar sovint un pragmatisme que justificava el seu acomodament al statu quo, tot dient que no es podia amar més enllà del assumir les pors i les angoixes del present ja que la flexibilitat laboral, fruit del sistema econòmic vist com un fet immutable, arruïnava tota previsió de futur.

Dubto que els sistemes ideològics del segle XX, per si mateixos, ens puguin ajudar a transformar les complexitats i incerteses del present. Però és necessari transformar-lo i difícilment ho farem des del relativisme moral i la liquidesa ideològica. Si el futur ha de superar el capitalisme existent, cada cop més atansat al principis del segle XIX, per tant més sòlid que líquid, caldrà que la confluència del ciutadans cada dia més crítics, actius i responsables doni lloc a un nou isme, tant fort i sòlid, com el que permeté els grans canvis revolucionaris front al capitalisme en la societat industrial del segle XX.

dilluns, 21 de juliol del 2014

Canvi de règim en un canvi d’època.


“Veien el que cau ens convindria un canvi de règim”. Una frase d’una conversa amb alumnes, millor dit ja exalumnes,  que han tret recentment la selectivitat amb bones notes. El que m’agrada de donar classe a segon de batxillerat és fer-los reflexionar sobre el present a partir del que aprenen del passat més recent. Que la seva curiositat per aprendre i el rigor en cercar i interpretar fons plurals els  permeti un raonament obert però ferm.

Un canvi de règim que els permeti ser protagonistes del seu futur, un canvi d’època en que sigui possible nous codis en clau transformadora. I ací entra la política no com una professió sinó com un deure cívic. Ja sé que em direu que no és nou, que en altres moments la política ha estat així, un servei, però em donareu la raó si l’actitud de no pocs polítics i de bona part de les institucions, on aquets son majoria, el servei públic ha estat mediatitzat per la influència del poder econòmic i l’acomodació al “statu quo”.


Valorar el que es te, el que va costar aconseguir-ho i el que s’ha perdut és fonamental per que no es defensa, no es lluita, pel que s’ignora. Sense posar en valor les fites històricament assolides, difícilment es fonamentaran rigorosament la necessitat de perspectives noves. Posar en una mateix contenidor de rebuig tot el que hem fet en aquest darrers quaranta anys no solament és un error, és equivocar el camí.

L’altre dia llegia un concepte que em va agradar: inconformisme constructiu.  Es diu que el canvi d’època ens obliga a una nova mena de teixit emancipatori que s’ha de reconèixer en les moltes formes de lluitar per un mon millor. Sense complicitat, respecte i empatia per les opcions dels altres difícilment teixirem les alternatives per el canvi social que necessitem. 

divendres, 18 de juliol del 2014

18 de juliol. In memoriam!


Si aquest fos un país democràtic, normal, si fos un estat que s’ha reconciliat amb la seva historia, que uses la memòria per a aprendre del errors, avui, durant uns minuts es paralitzarien les activitats, sonarien les campanes i xiularien les sirenes i tots i totes recordaríem l’inici, un 18 de juliol, del que l’historiador Paul Preston ha anomenat l’holocaust espanyol.

Però no, la desmemoria induïda pels descendents còmplices del guanyadors i per alguns dels descendents dels vençuts, varen preferir la confortabilitat immediata, el agradar als poders heretats del franquisme, a fer bé el que s’havia de fer. Avui és un treball herculi desenredar la espessa trama que amaga responsabilitats i memòria dels esdeveniments que un 18 de juliol van desfermar.


Aquell grup de generals i civils que representaven la Espanya més rància, la dels privilegis heretats, la que s’havia arrapat a un fals liberalisme doctrinari per a preservar els seus privilegis, la que havia fet de la monarquia parlamentaria una pantomima on els cacics substituïen a la sobirania popular, no podien suportar la victòria del front popular i a redós dels feixismes europeus ens condemnaran a una guerra atroç i a una encara pitjor postguerra.

No podem oblidar, podríem perdonar si no es volgués fer-nos oblidar o encara pitjor fer veure que no va passar res o si va passar la culpa era de tots, per que si és de tots ningú te culpes concretes. Una història que esdevé no història, que fa del darrer feixisme europeu en sobreviure en el govern, un sistema neutre, el “regim anterior” i de un dictador sanguinari “l’anterior cap de l’estat”.

Des de las facultats d'història, des de la política, que cerca amb dignitat fonamentar el present amb una rigorosa assumpció del passat, no ens resignem a l’oblit, per que aquest és el fonament dels les polítiques del present dels hereus del franquisme que al negar el passat no tindrien cap escrúpol a repetir-lo.

dimecres, 16 de juliol del 2014

Àrea urbana o àrea comercial? Present i futur.


Un debat ha sortit a la llum que te com a protagonistes alguns del pobles al voltant de Girona i que el darrer Ple com a resultat d’una desafortunada intervenció de la portaveu del PP es llegeix en clau de confrontació. De que parlem quan parlem d’àrea urbana? Més enllà de la retòrica parlem de poder, de capacitat de decisió, no solament dels representants de cada un dels municipis, també del control que pot exercir la ciutadania sobre aquests.

Molt menys del que s’hauria d’haver fet s’ha fet respecte l’àrea urbana, fins fa ben poc les elits locals eren molt geloses del seu poder municipal. Alguna planificació i gestió dels serveis bàsics, aigua, transport, però no tots, per exemple residus no de forma completa. La desigual mida i les competències diferents no ajuden gaire a l’acord, si la greuge comparativa es sovint el refugi dels incompetents, la prepotència amaga la manca de propostes.


Però del que parlem ara no es tant d’àrea urbana com d’àrea comercial, com a resultat de la terciarització del territori i de la dependència del turisme i del comerç com a motors econòmics. Si en el primer la ciutat de Girona viu un important creixement per la valorització del seu patrimoni, el comerç esdevé un factor d’ingressos extraordinari per als municipis, no qualsevol comerç, les mitges i grans superfícies. Aquest fet és la base del conflicte, a Girona, la majoria dels grups que som al Ple, estem disposats a parlar-ne, en la mesura que en el present i en el futur estem en la presa de decisions, cas per cas.

Per a no fer judicis d’intencions, no parlaré de qui o a quins pot beneficiar la decisió que se’ns proposava, però no comparteixo la necessitat d’obrir les portes a crear una gran macroàrea susceptible de decisions futures  com a mínim controvertides o que la darrera decisió sobre el nostre territori sigui d’un departament de la Generalitat . Treballem cadascuna de les necessitats comercials dels pobles veïns amb generositat i voluntat d’acord. Per aquesta via crec possible satisfer les necessitat immediates sense hipotecar el futur.

dimarts, 15 de juliol del 2014

Un Ple extens i intens: aigua, residus, àrea urbana.


Un Ple, el d’ahir, extens i intens, on es va parlar de la gestió de l’aigua, dels residus i de l’àrea metropolitana. On es van confrontar visions molt diferents, com no pot ser d’una altre manera entre representants d’una ciutat plural, però on també es van cercar posicions comunes en un tema, del que parlarem força en el futur, com és l’àrea metropolitana de Girona, l’àrea urbana, que en funció de necessitats, pròpies i compartides, hem d’anar fent amb diàleg i acords.

El sentit comú va permetre deixar alguns punts, mocions i preguntes per al proper Ple i tot l’intent de automesurar el temps d’intervenció, algunes inicialment llargues, amb repliques i algunes contrarèpliques innecessàries ens va fer allargar el temps. Es curiós, però, que qui més critiquen l’allargada del plens o les mocions que diuen que no son de ciutat, son els i les que menys mesuren la seva responsabilitat amb la gestió del seu temps...sempre la culpa és dels altres!


Un tema tècnic sobre l’amortització de les inversions per part de l’empresa que gestiona l’aigua de la ciutat ens va permetre entrar de nou en la idoneïtat de l’actual sistema. La municipalització, com fan les grans ciutats europees, nord enllà, el millor control i gestió que aquesta permet, ens fa apropar cada cop més a aquesta alternativa, estic segur que d’ací a deu mesos serà un tema important de debat electoral i que abans de que acabi el proper mandat serà, la municipalització, un fet.

En sentit contrari anem amb el tema residus, som en una involució que, per mala gestió del responsable i la desgana de l’alcalde en aquest tema, posa en perill un projecte clau pel futur de la ciutat en el segle XXI. El període que, amb el nou contracte de neteja i la creació d’un parc de tractament integral, podia estar la solució per molts anys, ha esdevingut un absolut i clar fracàs. La demagògia emprada en la darrera campanya municipal prometent, CiU, que no es faria el parc i el malbaratament de la bona fe de l’anterior govern deixant sense executar el sis milions per al projecte, ha portat a la passivitat primer, durant tres anys, i ara a allargar, amb 27 milions d’inversió, l’actual incineradora de Campdorà, quinze o vint anys més! si no voleu tassa, tassa i mitja.

En un proper post parlarem d’àrea metropolitana i en concret de l’àrea comercial proposada per l’Ajuntament de Salt, Vilablareix i Sarrià.




diumenge, 13 de juliol del 2014

No estem sols, però som nosaltres els que hem de decidir!


Sempre he pensar que la historia no determina el futur però molt sovint el condiciona. En la relació Catalunya Espanya en els darrers tres-cents anys  el centralisme resultat de la liquidació de la monarquia composta feta pels borbons ha marcat un conflicte que ja portava castellà latent  i que va estendre als antics reialmes de la Corona d’Aragó.

Quan parlo de monarquia composta em refereixo com exemple a l’antiga Àustria-Hongria i a l’actual Gran Bretanya. Aquesta darrera seria l’antítesi del model monàrquic espanyol, sols cal veure la posició que ha pres sobre el referèndum de la independència d’Escòcia. Castellà fagocita Lleó, anorrea Galicia i convertí Andalusia en terra de conquesta, sols el furs , l’orografia  i l’existència del regne de Navarra fins al 1492 salvaren  l’autogovern local als territoris bascos.


El liberalisme doctrinari espanyol va beure del centralisme borbònic i del jacobinisme  i va concretar en la restauració del 1876 al 1931 la “unidad indivisible d’Espanya” com un eix bàsic i immutable del sistema. Després del parèntesi de la segona república, amb totes les seves contradiccions, el franquisme el va convertir de nou en senya d’identitat. La transició va fer de l’ambigüitat model per a poder amb el temps superar aquesta contradicció, però no ha estat així i des del estatut del 2006 el centralisme i l’espanyolisme més caspós s’ha anat imposant.

No es casualitat però, que ahir convidats per ICV, representants de Més de les illes, Chunta d’Aragó i Aralar del País Basc parlessin amb Dolors Camats del dret a decidir, de les complicitats i aliances per respectar el dret del catalans a exercir la democràcia i cercar el millor futur que desitgin. Compromis del País Valencià i Anova de Galiza no van poder venir però enviaren el seu suport. No es casualitat que foren partíts originaris de l’antiga corona d’Aragó, Euskadi i Galiza, la història, com deia condiciona. Però atenció, també IU hi fou present, al ser l’únic partit estatal que respecte el dret a l’autodeterminació de Catalunya.

No estem sols, i els espanyols no son tots com els del PSOEPP, molts ens veuen com una avantguarda per a que els seus pobles puguin exercir també el dret a l’autodeterminació, el nostre catalanisme integrador, la ma estesa a tots el pobles, en peu d’igualtat, son la nostra millor tarja de presentació per aconseguir les complicitats necessàries per a esdevenir un estat independent.


dissabte, 12 de juliol del 2014

Cada cop més gent em pregunta si podrem decidir el 9 de novembre.


Des de fa temps gent coneguda, o no tant, se m’atansa a preguntar-me si es farà la consulta el 9 de novembre, la resposta sempre ha estat la mateixa- i tant que la farem!- per convicció i per que mai he cregut que hi hagi una altre alternativa que no es llegeixi en clau de derrota.

És cert que hi ha quelcom pitjor que la derrota i és fer el ridícul, però el pitjor seria la derrota i el ridícul, que es el que passaria si baixem el cap i acceptem que la interpretació de la legalitat del govern de Madrid preval  a la legitimitat democràtica de l’exercici del dret a decidir.


Ahir, però, vaig sortir inquiet de la tercera reunió de la taula gironina pel dret a decidir. No tant pel que es va dir, la lectura d’un tercer manifest, calcat al segon i al primer que hem llegit en cada sessió, com un “deja vu”. Ho vaig estar pel que no es va dir i sobre tot pel que no es fa. I el que no es fa es ampliar la xarxa d’entitats i tampoc donar-los responsabilitats d’acció.

Si estem on estem, ha estat per la mobilització popular, si volem arribar a l’exercici del nostre dret a marcar el rumb del nostre avenir, ho serà per ampliar-la i consolidar-la. No em val el derrotisme dels que s’han aprofitat del satu quo, ni d’aquells que per a un bé major, la independència, accepten i/o donen suport al desmantellament de l’estat del benestar. Valga’m deu la responsabilitat que els hi cau si frustren davant la pretesa legalitat espanyola la legitimitat popular.

Excuses de mal pagador son les dels que es refugien en que els ajuntaments de Badalona, Cornellà o Hospitalet no col·laboraran en una consulta que no sigui aprovada per Madrid, per que si es així que s’està fent per que en aquestes ciutats la mobilització popular exigeixi responsabilitats i forci a la col·laboració? Mirant els nostres dirigents em pregunto que estan disposats a sacrificar? A Irlanda Janes Connolly va sacrificar la seva vida, afusellat pels britànics, l’opinió pública es desbordà fent inevitable la independència. Per què no hi ha llibertat sense sacrifici, no hi ha alternativa sense coratge.

dijous, 10 de juliol del 2014

Informació de les Comissions informatives del proper Ple del 14 de juliol (i 2)



Ara podeu llegir la segona i darrera part del resum que la Nuria i jo os fem de les comissions informatives. Son de prou interès, com podem veure, per que os assabenteu. És un esforç continuat que fem al llarg de tot el mandat com a resultat de la demanda que ens vau fer arribar des d’entitats i persones preocupades pels afers de la ciutat.

COMISSIÓ INFORMATIVA DE CIUTADANIA

3 assabentats:
. Demanar subvenció a l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) per a la conservació i manteniment de les lleres urbanes. Demanen 2999€ (un 20% del total).
. Demanar subvenció per al Pla de gestió forestal. Gestió i millora de finques rústiques (121 Ha). Demanen 4000€.
. Demanar subvenció per arranjar 2 camins de titularitat municipal a la Vall de Sant Daniel i Campdorà.
1.   Incineradora de Campdorà

La incineradora de Campdorà té 30 anys. El govern anterior va decidir fer un Complex Tecnològic de Gestió de Residus Municipals a Campdorà. El govern actual no ha fet res. La planta incineradora actualment no és energèticament eficient (només arriba al 65%). La normativa europea diu que ha d’arribar al 85%.
Es demana aprovar el document d’actuacions presentat per TRARGISA, i en conseqüència optar per l’escenari 5 dels proposats en l’estudi d’alternatives incloent-hi el desmuntatge de la xemeneia vella i intervenció en la nova planta per integrar-se al màxim en el paisatge. L’import global és de 27.355.680€.
Demanar a l’Agència de Residus de Catalunya el finançament de l’esmentada actuació pel referit import.
Considerar prioritàries les intervencions per garantir el correcte funcionament de la planta: fossars i pont grua, forns, caldera planta d’aigua desmineralitzada, analitzadors, rentat de gasos, tubs, conductes, estructures i suports, reducció de NO, transvasament, xemeneia, ... per un import de 6.491.045€
Demanar a l’Agència de Residus de Catalunya el canvi de destí del romanent de 6.572.340€ de la subvenció ja atorgada a l’Ajuntament de Girona per poder-lo utilitzar pel finançament de les actuacions prioritàries.
El calendari d’execució s’estima en 17 mesos, i tenint en compte el requisit per a la justificació de la subvenció és haver facturat i pagat, es demana allargar el termini per a la justificació a 24 mesos.


2.   Aigües de Girona
Es proposa que l’amortització de les inversions no sigui en funció del temps de la concessió (aleshores implica apujar tarifes) sinó en funció del temps real d’amortització.
3.   S’està parlant amb els Grups Municipals sobre canvis en el contracte de Neteja i Recollida selectiva. Es portaran al Ple de setembre. Tenen a veure amb l’equiparació salarial entre treballadors (tot i que ja cobren el mateix, l’empresa reclama que ho assumeixi l’ajuntament), gestió dels contenidors soterrats (hi ha un import contractat que no dóna per fer tots els soterraments que alguns volen fer), ...
MOBILITAT
1.   L’Ajuntament adquireix TMG-Grues després de fer-ne la liquidació.
Segons l’ARSAL (Ley de racionalización y sostenibilidad de la Administración local) les empreses municipals amb pèrdues s’han de municipalitzar. A l’Ajuntament li costa 90.205€. Es preveu un estalvi de 200.000€ en IVA i facturació de nòmines (els 12 treballadors passaran a ser treballadors municipals).
TMG és un 99% municipal.
En aquest darrer any la intervenció de la grua s’ha reduït en un 14%.
2.   La plaça d’inspector l’ha guanyat el sergent Jou Matamala.
3.   S’ha fet una actuació en un bloc de Font de la Pólvora on no hi havia cap abonat a la companyia elèctrica però hi havia grans despeses elèctriques. Tots els pisos estaven habitats. S’ha tallat l’escomesa des del carrer. A hores d’ara desconeixem quines intervencions socials s’han fet per assegurar l’habitabilitat de les famílies.
4.   La setmana vinent es pintarà el carril bicicleta del pont de la Barca.
5.   Aquest divendres en Junta de govern local s’aprovarà el projecte executiu del carril bicicleta de sota el viaducte.
6.   Es comenta que la Generalitat ha aprovat un Pla d’autoprotecció per a les Jornades Catalunya Llibertat Dignitat. Existeix un conveni entre el grup Hermes i l’Ajuntament per regular aquest acte.

COMISSIÓ INFORMATIVA DE SERVEIS A LES PERSONES

. No es porta cap tema a aprovació en el Ple.

. A demanda de les regidores dels GM es parla de les negociacions entre el Girona i el Llagostera per l’ús de les instal·lacions de Montilivi. En resum, els moviments del director tècnic del Llagostera generen recels i el Girona decideix no cedir part de l’ús. Per això el Llagostera ha de ressituar-se al camp del Palamós. Però no es descarta que un cop passats aquests moments inicials de disputes entre aquests dos equips que han de jugar en la mateixa categoria, es pugui tornar a parlar.

dimecres, 9 de juliol del 2014

Informació de les Comissions Informatives de l'Ajuntament de Girona, prèvies al Ple del 14 de juliol (1).



Os fem arribar, un cop més, el temes més importants que s’han tractat a les comissions informatives, prèvies al proper Ple del 14 de juliol, per raons d’espai i densitat dels temes, situaré aquesta informació en dos posts. Espero que os interessi.

CI ALCALDIA
-La família Santos Torroella ha signat la liquidació de l’herència , l’ajuntament està a l’espera d’ acordar amb ella la compra definitiva.
-L’Ajuntament es dona de baixa de l’AGi, l’argument es que no se’n pot ser membre sense aportació econòmica. La sospita raonable és la passivitat i el fracàs d’un instrument que no ha fet res per a parar la davallada de l’aeroport.


CI HISENDA
-Decrets d’alcaldia que, un cop més, certifiquen els retards d’obres en execució. Pça Montserrat, havia d’acabar el 3 de juny, es diu ara que el 31 de juliol, ja ho veurem…també Bisbe Sivilla, s’ajorna fins al 3 d’octubre…
-S’informa del tema GOWEX, el 14 de juliol acabava el contracte, es pensava mantenir-la fins que acabes el tràmit d’una nova licitació ( la llei preveu 6 mesos), tot això ara està en qüestió. Es trasllada a la CMT la demanda de que aquesta pugui autoritzar a l’Ajuntament a fer funcionar la xarxa fins que acabi un nou concurs,  més o menys 6 mesos. Proposem que sigui l’Ajuntament que es faci càrrec definitivament, ja que es propietària del nòduls, caldria la gestió com operador que els serveis informàtics podrien, amb reforç, assumir. Es podria superar les mancances que fins ara tenia la xarxa i assegurar un mínim gratuït de connexió.
-Licitació Frontissa de Santa Eugènia, previ autorització pròrroga crèdit ICO amb un termini màxim del desembre del 2015. Un xic més de dos milions d’euros amb IVA i el consens de les entitats del territori. Estarem amatents per a una bona execució.

CI PROMOCIÓ
- Modificació del Polígon AURORA, al Pont Major, al costat del nou pont sobre el Ter. El planejament anterior va tenir el nostre vot en contra i l’ANG va guanyar el plet amb una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, recorregut al Suprem. Es volia fer una macro-discoteca que entrava en zones humides que al nostre parer calia protegir. Els veïns també es mobilitzaren Ens presenten avui una proposta que corregeix en part aquella bestiesa. S’exclou la disco i es retorna al PGOU, amb el mateix nombre de m2 d’aprofitament original (clau 3.2. comercial i serveis privats). Es diu que es protegeix la zona propera al Ter i que s’ha encarregat a l’arquitecte Martí Franch un projecte de recuperació verda fins a Campdorà. Farem les consultes oportunes i en funció d’això decidirem el vot.
- Es planteja un projecte liderat pels alcaldes de Salt i Vilablareix, on s’afegiran dos grans parcel·les dels seus municipis a la trama urbana consolidada de Girona per que es pugui acollir a la TUC de la ciutat i poder realitzar noves grans superfícies a la zona. Es tracta de tants metres quadrats com dos Montigalàs (Badalona/ Sta Coloma de Gramanet) junts. Es una proposta especulativa que pot beneficiar a una gran superfície comprant tot el terreny i amortitzar inversions revenent-los a nous operadors. No rotund. Si es vol racionalitzar l’oferta comercial o qualsevol altre en clau àrea urbana, fantàstic,  parlem-ne projecte a projecte, però no així.

dimarts, 8 de juliol del 2014

A pocs mesos de les eleccions municipals, hi ha alternativa a Puigdemont?



Com passa el temps! Ara fa tres anys Carles Puigdemont era nomenat alcalde per majoria simple després d’unes eleccions que no donaren a ningú majoria absoluta, però feien de CiU l’únic grup en possibilitats de governar. Resta menys d’un any per acomplir el mandat i han canviat moltes coses!

Es cert que el desallotjament del PSC ha facilitat una profunda remodelació de la direcció l’aparell administratiu municipal i indirectament ha produït més transparència al quedar a la llum procediments, convenis i actuacions que restaven a l’ombra del partit hegemònic. Evidentment aquets fet ha estat positiu.


També ho ha estat el diàleg que, afavorit per ser minoria el partit del govern, ha fet possible acordar no poques coses, això si, amb un dèficit pel fet que, a voltes, no s’ha acomplert bona part del pactat o al canviar aliances amb una certa frivolitat no ha fet possible actuacions acordades més estratègiques.

El més curiós, però, és que no pocs canvis han estat més  iniciativa de l’oposició que del propi govern. Donaré dos exemples, la participació al plens fou el resultat d’una moció i els pressupostos participats, d’un pacte per l’abstenció en els pressupostos 2013. Es cert que tot  això s’ha fet en aquest mandat, per tant és mèrit del govern i demèrit dels que anys i panys es tancaren en banda a més participació i als que no ho poguérem aconseguir fins ara.

Un fet rellevant ha estat l’esmicolament del PSC no solament per les qüestions nacionals que han influït i molt, també i de forma rellevant per la nul·la adaptació a l’oposició, derivant de l’acord amb el govern a l’oposició aferrissada, un cop i un altre.
L’acostament de CUP i ICV-EUiA, confluint en una línia comuna d’oposició, amb tots els matisos propis de cadascun, ha generat un discurs coherent, confluent en la defensa dels drets nacionals amb CiU, però contundent i alternatiu amb un model de ciutat conservador que es troba en les antípodes de ambdues formacions.

Aquests propers mesos seran decisius i, al meu parer, si d’ací un any Carles Puigdemont revalida l’alcaldia es deurà més a la nostra incapacitat de crear una alternativa unitària i engrescadora, capaç de superar prejudicis i lectures del passat, que per mèrits del govern actual. El temps dirà.



dissabte, 5 de juliol del 2014

Francesc Pararols, un homenatge a un home bo, a una generació imprescindible.


Escric amarat d’emoció, resultat d’un acte de just homenatge al Francesc Pararols, aviador, guerriller i polític gironí. Als seus 95 anys es el viu representant d’una generació, dels supervivents de guerres, exilis i repressió, que han conservat i ens han donat testimoni de coratge i coherència.

En un moment en que tota la política es posa en qüestió, en unes circumstàncies en que la paraula polític, sembla un renec, paga la pena mirar als ulls del Francesc i veure la llum de la il·lusió i de l’esperança que caracteritzen al revolucionari.  Al revolucionari de veritat, el que dona la vida i comparteix lluita i sentit amb els altres ¡ el que no confon la demagògia amb l’acció col·lectiva.

Representa la història del PSUC, aquell partit nascut com a conseqüència de la necessitat de parar el feixisme, que fou capaç de grans coses i també de grans errors. Si actues, si et compromets, et pots equivocar, però es la única manera de canviar les coses. Sense organització no es possible el canvi revolucionari i sense generositat no hi ha unitat, el únic ciment que tenim les classes subalternes per a transformar la societat.

ICV i EUiA son hereves del PSUC, s’equivoquen més cops dels que voldria, però sempre han estat a primera línia, ni en el franquisme van fer vacances ni en els darrers quaranta anys han vist la vida des de la barrera, han patit escissions, trencaments, però sempre hi han estat. En Pujol de Sant Feliu, en Casademont de Figueres, en Germinal de Lloret, en Mera, Herrera, Pararols i la meva mare, la Maria, sempre hi van ser i ens han educat a no defugir els compromisos.

Qui sap què ens depara el futur, qui sap si serem capaços de donar el millor avui quan tants ens necessiten tant, però que ningú s’equivoqui els hereus del PSUC no serem més que ningú, però tampoc som menys, no farem sols els canvis que tant manquen però tampoc es faran sense nosaltres. Els nostres exemples son els que el dissabte 5 de juliol de 2014 hem homenatjat, son Francesc Pararols. Orgull, confiança i coherència. Ni més ni menys.

divendres, 4 de juliol del 2014

Qui trenca la convivència a Girona? Els que volen exercir el dret a votar?



He llegit la darrera sortida de to del PP local quan qualifica de trencament de la convivència les jornades que el Punt–Avui organitza a la nostra ciutat. Sembla que un cop més necessiten crear enemics ficticis per a esdevenir els defensors d’una causa que com hem vist, elecció darrera elecció, te un públic cada cop més escàs a casa nostra.

Per què, una sortida de to d’aquesta mena? La diputada i portaveu municipal del PP coneix bé la ciutat i el alt grau de convivència que tenim, sap i ho experimenta a cada Ple i/o reunió en la que participa a l’Ajuntament el respecte i sovint la paciència que tenim davant alguns exabruptes que li toca dir i fer de tant en tant. Sap a més que molts ni hem tolerat ni toleraríem cap atac a la seva persona i al l’exercici democràtic representatiu.


La mateixa tolerància es la que li demanem en l’exercici de la llibertat d’expressió, amb totes les que ciutadans i ciutadanes i grups de tota mena i els actes que vulguin fer a la nostra ciutat. El desig d’independència en el nostre país es molt ampli, democràtic, popular i possiblement majoritari. Si el 9 de novembre podem votar en sortirem de dubtes sobre el seu abast.

Es veritat que els declaracions del l’alcalde Puigdemont qualificant de “parc temàtic de l’independentisme” a la nostra ciutat, no son especialment afortunades, però això no treu la benvinguda que la gran majoria donem a aquest esdeveniment. El millor que pot fer el PP es facilitar el referèndum el dia 9 de novembre, sortirem de dubtes de quina es la posició majoritària de les catalanes i els catalans. Si els hi preocupa la convivència aquest es el millor camí. 

dimarts, 1 de juliol del 2014

De Sarajevo a Girona, ha passat un segle de l’esclat de la Primera Guerra Mundial.


No és exagerat parlar de canvi de sistema a 100 anys del començament de la primera guerra mundial. El canvi es mou entre la reforma i la revolució, en el protagonisme de les classes dirigents o les subalternes, en la mundialització i l’acció local, un cop ha saltat en quaranta trossos el paradigma de la fi de la història i de l’hegemonia planetària per part d’una única potència.

En la perifèria és mouen alternatives de tot signe i els poderosos, els que fins ara han mogut els fils dels gras estats capitalistes, intenten evadir-se fins i tot del control d’aquests traslladant al mon virtual, desnacionalitzant el control de mon financer, la base de la seva riquesa.


De nou com fa 100 anys els rics son pocs i molt rics i la pobresa s’estén a amplies capes de la població que semblaven haver superat aquest perill. Com fa un segle els poderosos ens han desfermat una guerra, la seva política econòmica és la guerra per altres mitjans, mitjançant l’aprofitament de la crisi per empobrir-nos i fer-se més rics.

Qualsevol moviment local, nacional, no ha de perdre aquesta perspectiva, i avui les aliances internacionals, el combat europeu i mundial esdevé tant important o més que el local. Penso, però, que la metàfora del món com una cadena composada pels estats, de volum i forma diferents cada una de les seves baules, és vigent. I com va succeir fa poc menys de un segle la cadena es pot trencar per la baula més dèbil.

De casa nostra estant, les aliances a nivell europeu, les relacions amb centre i Sud-Amèrica, l’obertura amb els moviments de alliberament a tot el mon, son peces que hem de jugar simultàniament a l’acció local i nacional.

Per tot això la unitat d’acció, la confluència necessària a nivell de les nostres ciutats, en el procés del dret a decidir i a decidir-ho tot, ens cal avançar en la mateixa confluència a nivell internacional. No estaria malament que un proper pas fos el sud d’Europa i pas a pas ens dotéssim d’estratègies comunes que prefigurin una alternativa a l’austericidi en la recerca d’un mon més just.