dimecres, 27 de febrer de 2013

Itàlia, entre Merkel i Grillo

Font: ara.cat
Una gran ràbia s’estén per l'Europa del sud, presonera de la germanització de l'economia i del desprestigi de la política, desprestigi dels polítics que obeeixen amb més o menys entusiasme la follia de l'austericidi. Els polítics que governen i bona part dels que es presenten com alternatives s’han convertit en l’ase dels cops dels ciutadans, i els ciutadans, rebecs, es neguen a la predestinació que els porta el guió del darwinisme social.

I així, mentrestant, lo vell es resisteix a morir i lo nou no neix, apareixen monstres, que prometen el que no poden complir, Berlusconi per el cas. Gent amb passat com Berlusconi, francament insolvent, sobreviuen gràcies a la profunda desconfiança generada pels polítics convencionals, que han fet de la superació de la crisi una nova forma de tortura col·lectiva. Vàlguem deu que a Espanya Rosa Diez ocupés un lloc rellevant en la política amb el seu amor pels toros i els seu odi a la diversitat!

Em resisteixo a veure Grillo, com un demagog més, pot ser-ho, però no ho crec de molts dels “grillistes”, joves, molts d’ells universitaris, cansats de politiqueria, de corrupció. Veig el seu fort esclat més com una mancança de l’esquerra, del PD, massa al centre, massa convencional, malgrat la seva aliança amb Sinistra, Ecologia i Libertà, de Niki Vendolà, quaranta mil vegades més carismàtic que el gris Bersani.

Els “Monti” son els culpables de la crisi i no tenen cap legitimitat ni cap credibilitat, per a dirigir-nos cap la seva superació. l el poble ha parlat a Itàlia i el pitjor seria no escoltar-lo. O som capaços des de l’esquerra de superar l’encartonament dels aparells, dels polítics professionals o el grillisme ens farà veure un cop i un altre les nostres mancances. O pitjor, deixarem lliures a berlusconis casolans.

dilluns, 25 de febrer de 2013

Reflexions d’un cansat que fa la seva feina!

La ciutadania viu sota una pressió constant. Molts han de suportar un empitjorament o fins i tot la pèrdua del seu lloc de treball. Veure com els fills no aconsegueixen remuntar la precarització laboral malgrat la seva preparació i experiència laboral. Ser testimonis de la degradació en el servei nacional de salut en veure com els pares, ara grans, perden qualitat en el tracte i el servei. Els que tenen mainada en edat escolar tampoc no poden ser optimistes davant del deteriorament de l’escola pública.

El que ho fa insuportable no és solament la injustícia, és la enorme paciència d’aquest, del nostre poble, i també, com no, la profunda indiferència pel patiment que s’observa entre els privilegiats i la fatxenderia dels que incompleixen promeses electorals, tot protegint als amics corruptes i no als ciutadans que els han votat. El casos Urdangarin, Barcenas, Gürtel i l’espionatge barroer, els nostrats Crespo o l’Oriol Pujol i com no Bankia, tenen tots els ingredients del pitjor de l’economia i la política d’aquests darrers vint anys. Però també té un responsable, la gent que per indiferència o comoditat ha donat suport reiteradament als que han tingut les mans lliures per a fer totes aquestes bestieses.

Al meu voltant veig un estat d’ànim que s’estén en aquells que encara poden, amb Déu i ajuda, arribar a final de mes, abstreure’s del present, no llegir el diari, fer zàping quan surten les noticies... "No vull viure més amargat!" em diuen uns, "no hi ha res a fer!" em diuen els altres. A casa em diuen que estic massa seriós i trist, que somrigui més, però no em surt.

No vull resignar-me, és cert, però, a voltes em pregunto si paga la pena lluitar quan tants i tants no lluiten ni pel més essencial i o rondinen o es refien que ja ho farà altri? Deu ser l’edat, però sovint em ve la temptació de passejar més per Sant Daniel en lloc d’intentar canviar el món!

Em carrega la manca de visió de les esquerres, les velles i les noves, sovint mirant-se el melic, sectàries i egoistes, desconfiant sovint les unes de les altres, no sigui que es perdi el lideratge del passat o no es conquereixi el del futur, sense veure que per a guanyar has de ser generós. Sovint per molts arguments que donis, tant se val si no es vol escoltar. Em carrega la ignorància, l’enveja, la mesquinesa i la covardia.

Ara bé, res és de nou, d’altres èpoques difícils s’han viscut, és cert. Però el que fa més mal, pels que hem viscut altres temps foscos, és avui la manca d’esperança que s’instal·la en amplis sectors. En aquells que si reaccionessin ningú els podria parar.

Compliré amb la meva feina, donaré cada dia les meves classes als meus alumnes, representaré als meus votants per a ser fidel a la confiança que els hi vaig demanar i estaré la costat dels que lluiten... Però si us plau, reaccioneu!

divendres, 22 de febrer de 2013

Som escola, sóc professor!

Font: xtec.cat
Ahir vaig anar a un acte de SomEscola! Reivindicant la nostra llengua i la nostra escola catalana. En moments difícils com els que vivim, reivindicar l’educació i el paper del professorat m’ha portat a escriure aquestes ratlles.

Aquest país ha fet moltes coses malament en els darrers trenta anys. La Transició pactista, que semblava un model a exportar arreu del món, s’ha demostrat com un gran error del qual encara patirem les conseqüències durant molt de temps, tant a nivell polític com econòmic i social. I els diferents governs, de tots els colors, que han passat pel poder han comès gravíssims errors que ens han conduit a la crisi generalitzada actual. Però, si alguna cosa s’ha fet bé a Catalunya en aquest temps és la universalització de l’educació i el paper vehicular de la nostra llengua.

Que el sistema educatiu català té mancances gravíssimes, i més en temps de retallades generalitzades, és un fet indiscutible. Ara bé, la solució als problemes de l’educació (o ensenyament, segons qui governi) no passarà mai per la privatització del sistema. I molt menys per introduir elements propis de la lògica empresarial neoliberal en la gestió dels centres. És curiós veure com, tot i els brutals efectes de la crisi econòmica actual, encara hi ha personatges que no són capaços de veure més enllà del melic d’unes receptes que s’han demostrat nocives per a l’economia. I a més tenen la barra de voler generalitzar aquestes receptes a d’altres sectors. Espanyolitzar i privatitzar són un binomi.

La gran majoria dels que hem optat per l’ensenyament no ho hem fet ni per la qualitat de la feina ni pels diners. Ens agrada el que fem. Lògicament cobrem per fer-ho, però la retribució no compensa. I els dos mesos de vacances (que realment no ho són) tampoc. La recompensa és veure com els alumnes progressen, com guanyen en maduresa i assoleixen uns coneixements, uns valors i unes eines que els permetran ser uns adults preparats per enfrontar-se amb el món que els envolta. I no hi ha res més frustrant que veure com un alumne amb capacitats fracassa en la seva formació. No tot es pot mesurar en termes econòmics. I l’educació molt menys, perquè no és un negoci. És una inversió.

No nego que puguin existir professors que no exerceixin les seves funcions amb professionalitat. Accedir al cos funcionarial és una tasca titànica. El cos d’interins en situació precària és enorme. I la feina a la concertada tampoc brota a sota de les pedres. Hi ha els centres educatius que hi ha i els recursos cada cop són més escassos.

En el fons, el problema del senyor Wert, i de tants altres ministres i analistes que no han trepitjat en la seva vida una aula, és que no han entès que l’ensenyament secundari, des del moment en el qual es converteix en obligatori i universal, ha de posar unes bases adequades per a cada alumne en funció de les seves capacitats.

És cert que s’ha de replantejar el currículum per evitar el mal anomenat fracàs escolar i permetre que alumnes que no tenen cap interès en seguir la dinàmica d’una classe puguin accedir a algun tipus de formació professional que els permeti fer el salt al món laboral amb una mínima qualificació. S’ha de construir, mai destruir.

Volem una escola catalana. Estimem la nostra escola.

dimecres, 20 de febrer de 2013

El Trueta com a metàfora del nostre present i futur nacional

Font: aragirona.cat
Des que el govern de CiU va descartar el projecte del nou hospital Josep Trueta, s’ha anat enfosquint el seu futur, marejant el sentit de la seva renovació en un ball de possibles ubicacions que no han tingut al meu parer un altre objectiu que marejar la perdiu, cercar excuses i ajornar decisions necessàries per a un hospital que ha estat i és una referència del sistema hospitalari públic.

I el dia a dia es concreta en una degradació dels espais, una saturació d’usuaris i una sobreexplotació del personal sanitari. Se’m dirà que això és el pa de cada dia en els serveis públics de salut a tot Catalunya, i òbviament ho comparteixo, però permeteu-me que hi trobi un element que no ho contradiu perquè ho personalitza, el seu nom Josep Trueta. Em podeu dir que el nom no fa la cosa, però jo crec que aquest nom marca caràcter i que el que s’està fent des de la Conselleria de Salut, menysté una herència sanitària que el nostre país ha anat creant al llarg dels anys i que un home com Boï Ruiz, que sempre ha fet de la salut un negoci, ni vol ni pot entendre.

Per raons familiars he estat pràcticament 48 hores a urgències del Trueta, vivint un col·lapse del que solament el bon fer dels i les professionals en podien sortir. Vaig comptar en molts moment una vintena de llits al passadís, gent esperant en cadires de rodes, i professionals, alguns d’ells amb el torn doblat fent tot i més. Això no pot continuar!

No hi ha camí a la plena sobirania si deixem pel camí el nostre sistema de salut, em nego a creure que hem d’immolar els serveis públics per a fer de combustible del nostre dret a decidir, cada dia veig més clar que les mateixes persones que fa un xic més dos anys es varen avançar a fer les retallades més dures no estiguin avui ni capacitades ni legitimades per a dirigir aquest procés d’autodeterminació. NO me’n fio, sense una neteja de “Boi’s”, perderem el present i no guanyarem el futur.

dilluns, 18 de febrer de 2013

Si volen que tornem enrere... lluitarem, i anirem endavant!

Fa quatre dies se’ns deia que les classes ja no existien, tots érem classe mitjana, menys uns pocs que empaquetaven les nostres hipoteques però que com eren tant savis i intel·ligents havien de cobrar molt més que nosaltres per a que nosaltres poguéssim treballar per a pagar les hipoteques.

Les escoles de negocis i ESADE com a capdavantera, sí, la mateixa on ensenyava el soci de l'Urdangarin, adoctrinaven i consideraven incontestable que el Capitalisme havia triomfat, era la única via. Però va arribar la crisi i Lehman Brothers i “tuti quanti” varen caure com un castell de cartes, però després d’uns mesos de desconcert els causants de la crisi arribaren a una conclusió: per a salvar-se calia fer pagar els seus deutes a la majoria de la població. Han fet saltar pels aires aquesta classe mitjana, empobrint-la, proletaritzant-la. Han desfermat una dura i terrible lluita de classes i fins fa ben poc l’estaven guanyant.

Però els efectes de la lluita de classes comporta també l’organització dels que són oprimits i això ho hem vist amb el triomf apoteòsic de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca al Congrés dimarts passat. La resistència del Partit Popular a alinear-se amb els bancs, cedint només en l'últim moment sota una pressió imparable, no és sinó l'estratègia més antiga del món, la de la minoria poderosa que es protegeix mútuament. Tampoc és nova l'audàcia d'Ada Colau, a qui no pararà res ni ningú, i encara menys el menyspreu caduc de Duran Lleida.

Perquè molts no es resignaran a què el final de la història el marquin els poderosos. I és que, més que del final de la història, estem a prop del final d'un sistema, el qual s’ha tret la careta i li veiem la seva pitjor cara. Ni tan sols es dissimula que amb una altra reforma laboral més, els treballadors tornaran a cent anys enrere. Però que no es refiïn, també tornaran la Rosa Luxemburg i el Noi del Sucre, encarnats en dones i homes del segle XXI.

dissabte, 16 de febrer de 2013

La Generalitat, desmantella les seves estructures d’estat i escarneixen als que hi treballen

Font: elpuntavui.com
Uns dies de grip, agreujades amb sinusitis, enfebrat i emboirinat pels medicaments no m’han permès desconnectar de l’actualitat. Corrupcions i hipocresies entren pels mitjans de comunicació ni que vagis a mig gas. La facilitat de connectar-te virtualment fa de les malalties un espai que no permet desconnectar. A més per la meva professió, no poder anar a treballar em comporta un complex de culpabilitat, deixar els alumnes amb la lliçó a mitges i als meus companys que van atabalats amb l’obligació de substituir-me. Per això he estirat més el braç que la màniga, com m’ha dit la metgessa de capçalera, i el que podien haver estat dos dies al llit, s’han convertit en més i pitjor.

La meva metgessa em comentava que en aquest darrer mes, molts mestres han arribat amb quadres més complicats per no anar al metge i demanar la baixa, resultats una situació de baixa més llarga.

L’inefable consellera i el seu govern, s’ha dedicat a complicar i endurir les condicions i sobretot burocratitzar-les. Ja no si val comunicar-les al teu lloc de treball i enviar per fax la baixa, has de portar presencialment la baixa als serveis de la Generalitat i el mateix per a l’alta. Resulta que el teu centre de treball no és el lloc adequat i si no tens ningú que et pugui donar un cop de mà, has d’anar enfebrat a fer cua, agafar el numero i entregar els documents a la seu central.

Què hi ha darrera? Alguns diran que lluitar contra la picaresca, és a dir el que uns pocs no puguin aprofitar-se. I per això tots som sospitosos. Resultat, si volen estalviar baixes en tenen de més llargues i com que no posen substitut carreguen al professorat no sols amb més feina sinó, cansats, amb una major situació de risc.

Ens treuran un altre cop una paga, ens faran treballar més hores i en pitjors condicions i per a més escarni aniran dient que calen estructures d’estat quan desmantellen les que tenen i escarneixen els que hi treballen.

dijous, 14 de febrer de 2013

Girona, municipi lliure de fracking

El fracking o fractura hidràulica, consisteix en fracturar les roques per obtenir-ne el gas que contenen. És una tecnologia tècnicament no fiable, potencialment perillosa, de la que no es coneixen completament els seus efectes sobre el medi i la salut de les persones i que es demostra ineficient tant a nivell energètic, com econòmic i ambiental. El fracking suposa activitats d’alt risc que poden tenir greus impactes sobre la salut i en el medi ambient.

Consisteix en perforar fins a 4 quilòmetres sota terra fins a trobar les roques anomenades pissarres. Una barreja d’aigua, sorra i additius químics es bombeja a alta pressió. La pissarra es fractura i el gas atrapat comença a fluir. En aquest moment la indústria vol estendre la producció del gas de pissarra i el fracking a Europa, també a casa nostra.

Aquestes prospeccions i les demandes per trobar concentracions de gas no convencional es deriven del problema conegut com a Peak-oil (fenomen que té lloc quan se sobrepassa el punt màxim d’extracció de petroli en relació a la demanda). El gas de pissarra no és la solució energètica del futur. El fracking és una tecnologia que aprofundeix en la utilització dels recursos fòssils no renovables del planeta, que impedeix la transició cap a un nou escenari energètic mundial i que ens aboca a un major increment de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Hem d’apostar decididament per les energies renovables i l’eficiència energètica per complir amb els nostres objectius mediambientals, de salut i climàtics. No es pot posar en joc l’economia productiva de les zones afectades, la producció agroalimentària de qualitat, el seu potencial turístic ni la qualitat de vida de les persones, a canvi d’explotar una tecnologia invasiva, agressiva amb el medi, d’abast desconegut i de baixíssim rendiment tant econòmic com energètic.

Poca transparència de l'administració en aquest tema i la feblesa de l'estat o en aquest cas de les nostres institucions. La més avançada és la concessió 'Ripoll', que afecta vuitanta-dos municipis de la Garrotxa, Osona i el Ripollès.

Però atenció! En el nostre entorn més proper, en concret les Gavarres, estan formades per esquistos i pissarres, que podrien ser susceptibles d’un projecte d’aquestes característiques. Per totes aquestes raons el Grup Municipal d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa vam proposar i el ple del dilluns, per 22 vots a favor i solament els vots en contra del PP, va acceptar que la ciutat de GIRONA sigui MUNICIPI LLIURE DE FRACTURA HIDRÀULICA HORITZONTAL.

dimarts, 12 de febrer de 2013

Un pressupost millorable, un pressupost que hem millorat

Font: diaridegirona.cat

Un pressupost és una eina del govern, per atendre les necessitats reals de tota la ciutadania. Especialment a disposició de la ciutadania amb més dificultats.  La realitat de Girona ha canviat cap a pitjor en aquest darrer any: més atur, més desnonaments, més gana, menys dinamisme comercial,... La realitat de Catalunya, Espanya, Europa, també.

Certament els ajuntaments estan sols i abandonats. Tant per Generalitat com per l’estat. S’acumulen els deutes especialment de la Generalitat. Han deixat de cofinançar molts projectes. Els ajuntaments hauríem de tenir el govern de la Generalitat com un aliat imprescindible en molts programes. Des del l’ajuntament de Girona hem d’exigir-los unes línies prioritàries i voldríem veure el nostre alcalde més ferm en aquesta direcció.

És molt difícil posar-nos d’acord en uns pressupostos alternatius! Però sí que creiem i hem vist que ens podem posar d’acord, des de les esquerres nacionals d’aquesta ciutat, des de les entitats representades per la Mesa d’Entitats, que en alguns temes, sí que ens podem posar d’acord.

Quatre línies han estat les bases de la negociació, per a l’inici d’una transformació dels Pressupostos de l’Ajuntament de Girona:

   1. LÍNIA DE LLUITA CONTRA LA CRISI: GENERACIÓ D’OPORTUNITATS D’OCUPACIÓ I D’OCUPABILITAT.
. Polítiques d’ocupació i ocupabilitat, especialment per a joves. 1.775.000€ en subvencions que se’ns confirma que seran concedides
Ampliar altres serveis de Formació i d’Aprenents. Projecte Singular, l’equivalent a les Cases d’Oficis,...
. Pla dinamització comercial de barris. Augmentar les partides de promoció comercial orientades als barris, especialment els més afectats pel TAV. Projecte “Aixecar persianes”.
. Campanya de dinamització comercial de zones molt castigades per la crisi. Cooperativisme. Fer i executar un “Pla de dinamització de la cultura del Cooperativisme”. Inclou assessorament, campanyes, informació, dinamització,...
. Conveni amb la Confederació de Cooperatives de Catalunya. 15.000€

    2. LÍNIA ENFORTIMENT DE LA DEMOCRÀCIA. IMPLICACIÓ I PARTICIPACIÓ ALS BARRIS
. Inversions en barris de la ciutat. Mesa d’Entitats. Projecte “Pressupostos participatius”. S’acorda positivament. Es considera una prova pilot. Convenient fer-ho a cada inici de mandat per definir les inversions dels 4 anys de mandat. 1 milió €. Incloure un annex al pressupost que detalli el procediment participatiu a través del qual es definirà el destí final d’aquestes partides. Fer un inventari de Necessitats de barris, pressupostar-les, prioritzar-les.
. Inclourà les inversions de CiU més les que es proposin des dels barris.
. Es farà un Reglament que s’aprovarà en el Ple de març (o abril).
. Proposta inicial de Reglament el farà la Mesa d’Entitats.
. Comissió mixta plural per consensuar Reglament definitiu.
. S’incorporarà al Reglament de la Participança.
. Ha d’incloure una Consulta Popular.
. Projectes socials comunitaris. Solars urbans. 100.000€ inclosos dins “Partida d’Urbanisme” d’Inversions.
. Horts urbans en diferents barris de la ciutat.

  3. LÍNIA D’ATENCIÓ A LES VÍCTIMES DE LA CRISI A TRAVÉS DE L’EMPODERAMENT I L’EQUITAT: POLÍTIQUES SOCIALS I COHESIÓ SOCIAL
. Dret a l’Habitatge. Taula de Coordinació Dret a l’Habitatge. Inventari pisos buits. Oficina d’Habitatge oberta de 8 a 20h. Ampliació jornada tècnic. S’afinarà el projecte a la Taula de Coordinació pel Dret a l’Habitatge.
. Salut alimentària comunitària. Acord Consell Escolar Municipal. Projecte “Carmanyola” a les escoles. El govern facilitarà trobar cuines d’escoles i altres. Fer una normativa d’ús de carmanyoles. Fer un projecte lligat amb menjadors socials.
. Obrir un nou Centre distribució d’Aliments. El govern ja ho té previst i l’obrirà aviat.
. Plans Educatius d’Entorn. Pla Educació i Convivència (Santa Eugènia): 40.000€. Integrant Accions (Sector Est): ?
. Recuperar l’1% del pressupost municipal per a Cooperació. Moció aprovada. Amb els nous càlculs de l’Ajuntament, acordem que sigui el 0.7%, el que implica igualar les xifres de l’1% de l’anterior mandat. 418.000€

    4. LÍNIA SOSTENIBILITAT I LLUITA CONTRA EL CANVI CLIMÀTIC.
. Mobilitat sostenible. Xarxa de carril bici. Una estació de Girocleta a Santa Eugènia. Fer un carril bici des de la plaça del Barco de Santa Eugènia fins a la “Rotonda dels Maristes”.
. Pla energètic. Estem d’acord amb les línies del govern, sobretot en l'adquisició d'una nova turbina de la Central del Molí.

Hem defensat la Coherència amb el procés de negociació de les Ordenances. Preteníem així tancar un cicle econòmic. Hem vetllat per a què les Mocions aprovades es veiessin reflectides en el pressupost.

No és el nostre pressupost. Però com en les ordenances, abstenint-nos afavorim la participació de les entitats i de les persones.

Hem negociat dur i no hem negociat sols, ho hem fet amb la CUP i amb les les entitats més representatives. Aquesta ha estat la voluntat de les 4 parts. 6 trobades, 2 d’elles amb l’alcalde. Reunions de treball, d’exposició de línies, de compartir posicionaments i necessitats.

No és el pressupost ni dels uns ni dels altres. Com deia al principi encara no són uns Pressupostos transformats, però inclouen les suficients accions i propostes de canvi per a que ens abstinguem.

diumenge, 10 de febrer de 2013

Informació sobre les comissions de l’Ajuntament de Girona, prèvies al Ple del dilluns 11 de febrer


Font: aragirona.cat
De les CI d’Alcaldia, Promoció i Hisenda el tema clau seran els pressupostos 2013 dels que encara les negociacions estan obertes. Volem aconseguir en àmbits d’ocupació i acció social modificacions substancials que permetin la nostra abstenció i la d'altres grups que facilitin l’aprovació dels pressupostos. El treball de negociació el portem amb una relació estreta amb les entitats de la ciutat per a facilitar el màxim la participació i la democràcia directa.

De la CI Ciutadania el més important seria:

1. Ordenança soroll. Es porta al ple per la seva aprovació definitiva. Només un veí va entrar una al·legació.

2. Cap de setmana de vent. Han caigut 9 arbres sense danys personals. S'ha fet un seguiment de les branques caigudes a la Devesa i n'han trobat poques.

3. Conveni amb Dipsalut pel 2013-2016. Conveni signat per dur a terme activitats en salut pública, promoció del centre jove de salut,... Es subvencionen 200.000 euros per any (que hauran de ser justificats).

DE la CI Serveis a les persones les informacions més rellevants són les següents:

1. S'està creant el Consell Municipal de l'Esport. Estan redactant el reglament, molt semblant al del CEM. Aquest consell vetllarà pel foment de l'esport, la creació de polítiques adequades,... Es preveu que es constitueixi al maig o juny.

2. Acceptació de la subvenció de la Generalitat pel curs 2011-2012 per a les Escoles Bressol. El total és de 569.400 euros, que serien uns 1300 euros per alumne i any. Pel 2012-2013 no hi ha confirmació encara de la subvenció però es creu que serà de 875 euros per alumne i any.

3. Acord de Junta de govern local: adaptació de la normativa d'ús dels centres educatius públics fora de l'horari. Es faran nous convenis amb aquells usuaris del centres escolars fora d'horari lectiu (AMPES, AAVV,...). Amb aquest conveni el centre es farà responsable de les activitats escolars aprovades per consell i que es trobin dins de l'horari escolar. Aquest conveni clarifica qui n'és el responsable i permetrà tenir un control dels usuaris dels centres. La regidora assegura que no tindrà cap perjudici per a les activitats extraescolars, només que ara hi haurà un responsable del centre.

4. Prova pilot per al cobrament de quotes per servei de les Escoles Bressol en funció de la renda, aprovada per JGL. Està pensada per els últims mesos d'aquest curs i pel curs vinent. Aplicant-ho a l'abril d'aquest any permet fer una projecció de la situació de les famílies i afinar més pel curs vinent. Per aquest any, només s'aplica a les famílies que no han rebut beca (314) ja que seria molt complicat haver de retornar la beca i aplicar la tarifació.

divendres, 8 de febrer de 2013

El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres


En els seus quaderns escrits a la presó, Antonio Gramsci deia aquesta frase que he manllevat com a títol, sobre l’aparició dels feixisme en el seu temps.

No hi ha dubte que aquesta cita es podria aplicar a la realitat existent actualment a Espanya i en general als països del sud d’Europa, però no exclusivament. La crisi de la UE està posant en qüestió l’actual model i amb trajo negre tecnocràtic o uniforme neofeixista apareixen a molts països del conjunt de la UE.

La corrupció, la incapacitat del bipartidisme a Espanya de depurar responsabilitats i acabar amb la corrupció ens aboca a una situació d’una gravetat extrema i cal posar-hi remei, si no es vol que “emergeixen els monstres”, sota la forma de “salvadors de la pàtria”, moviments antipolítica o figures amb populisme demagògic i reaccionari.

L’actual situació precisaria, per tal d’impedir que surtin “fantasmes del passat”, una completa regeneració radical de la política. Cal un canvi en profunditat, que signifiqui més política, però un altre tipus de política, més democràtica i participativa, que alhora permeti abordar també canvis en les polítiques econòmiques i socials que posin en primer terme els interessos de la ciutadania. Que transformi el model d’estat a partir de la llibertat dels seus pobles.

La dimissió immediata del Govern Rajoy i convocatòria d’Eleccions legislatives, hauria de ser un primer pas però amb un objectiu fonamental que seria la Reforma de la Constitució i un acord davant la crisi econòmica. En aquest marc s’hauria de reconèixer el dret a decidir de Catalunya com a estat i els lligams que podria tenir amb un estat renovat i veritablement democràtic. Una àmplia coalició d’esquerres a Espanya i d’Esquerra nacional a Catalunya hauria de assentar les bases d’aquesta reforma profunda, amb nous representants sorgits de la societat civil, nets de partidismes i amb la voluntat de fer de pont entre el vell món que s’acaba i el nou que hem d’ajudar a néixer.

dimecres, 6 de febrer de 2013

Ada Colau al Congrés: coratge i dignitat

Font: eldiario.es
Hi ha moments, frases i persones que representen sentiments compartits, que sovint o no tenim l’oportunitat o no sabem expressar. Hi ha una mena de persones que surten, i no és casualitat, de les lluites socials, que en la lluita maduren i són capaces d’expressar amb les seves accions, amb la seva paraula reivindicacions col·lectives. Aquests diamants són el millor que pot donar la política, la dignifiquen i amb comparació amb aquells que se n'aprofiten, aparies nítidament el camí de la seva renovació.

Ahir Ada Colau representà aquesta mena de persones, íntegres i generoses, que defensen la raó i als que tenen raó davant del poder del diner i de la indiferència dels que s’agenollen, traïnt la confiança dels ciutadans.

Va intervenir davant de la comissió que estudia el sistema hipotecari, després que el representant de la Banca digués que els procediments seguits per la Banca espanyola eren els millors d’Europa i que no s’havien de modificar. Cinisme i prepotència, indiferència pels que pateixen i cobdícia, autosuficiència i maldat. La següent en intervenir fou Ada Colau, representant a la PAH.

Ada va dir, en començar la seva intervenció, “Jo no li he tirat una sabata al senyor que ha intervingut abans, perquè crec que era bo intervenir ara...", rubricà que les paraules i l’actitud del representants de la banca era criminal, quan molta gent se suïcidava per culpa del sistema que defensava.

El mateix president de la comissió, PP per suposat, que va escoltar amb tranquil·litat les abominables paraules del defensor dels banquers, li recrimina a Ada les seves paraules demanant que les retirés. Aquesta amb gran dignitat s'hi va negar i recriminà al mateix personatge que no hagués dit res a l’anterior ponent.

Aquest Congrés ja no ens representa, representa la vella política, la submisa amb els poders que ens han portat a la crisi, que han facilitat la corrupció. Cal un reset, noves eleccions, un nou procés constituent, que aporti reformes de fons al sistema polític i en aquest camí cal persones com Ada Colau que des de la societat, des del poble, aportin claredat d’idees i dignitat personal.

dimarts, 5 de febrer de 2013

Un sistema corromput es descompon, però el nou sistema no acaba de néixer

He revisat els darrers articles que he anat fent darrerament i constato un fet evident: els temes gironins queden sobrepassats pels esdeveniments que a Catalunya i a l’estat ens estant amargant. No és casualitat, també és el que preocupa als meus companys en el meu lloc de treball, del que em parlen quan em para la gent pel carrer o en el meu àmbit familiar sovintegen els comentaris sobre aquests esdeveniments.

I no és que no succeeixin coses a Girona d’interès, temes que calgui posar en comú, que et permeti reflexionar i compartir i, de fet em direu, ja n’he escrit. Però comparteixo amb els ciutadans que m’envolten una mateixa percepció, sembla que hem arribat al final d’una etapa, al final d’un sistema que es va construir en la transició i que aquesta crisi econòmica i moral la fa irreversible i afecta a tot i a tothom.

No és estrany doncs, que els temes locals restin mediatitzats per aquesta llosa, el bloqueig del soterrament del tren, l’asfixia de les finances municipals, la pèrdua de llocs de treball a la indústria i als serveis, l’augment de la pobresa, la debilitat del govern i la dispersió de l’oposició a l’ajuntament...

Un cop d’ull a la història ens demostra que en el pitjor d’una crisi, quan afecta al sistema, la indefinició, la manca de solucions, la pot eternitzar, gairebé sempre per les pors de la classe dominant a perdre privilegis i encara més quan aquests estant, en bona part, basats en la corrupció.

La crisi a començament de segle passat, la crisi de la restauració, va anar de 1898 a 1931, els poders econòmics, el bipartidisme i la monarquia preferiren fins i tot una dictadura, el 1923, que obrir un període constituent, i quan aquest es concretà a 1931 per la pressió popular, provocaren una guerra civil i una llarga sagnant dictadura.

Font: enlluita.org
En aquesta segona restauració (1975), amb una constitució (1978), un sistema de partits i una monarquia tant obsoleta com fa 100 anys, no sembla que siguem capaços de cercar solucions ràpides donant la veu al poble. El creixement del sentiment independentista a Catalunya aquests darrers anys, es deu en bona part a la constatació compartida per molta gent que no hi ha una via de reforma a l’estat on Catalunya pugui sentir-se reconeguda.

El darrer escàndol que esquitxa el PP, el govern i al seu màxim responsable, Mariano Rajoy, ens dóna la justa mesura del que he comentat, no és un escàndol més, se suma a la opacitat de les finances del PSOE, condemnat fa uns anys per finançament il·legal, de CDC amb el cas Millet, d’UDC en el cas treball. Es tracta ara de transformar a fons el sistema, o l’actual règim pot acabar amb el sistema democràtic.

diumenge, 3 de febrer de 2013

Crisi i menjadors escolars. Que cap nen passi gana!

Font: elpuntavui.cat
En aquests darrers anys de regidors, amb la Núria, hem anat a diferents menjadors escolars per veure sobre el terreny el seu funcionament, l’equilibri dietètic del menjar que s’hi dóna i l’esforç que les escoles han realitzat i  estant realitzant per assegurar l’equitat i una dieta adequada als nens i nenes de la nostra ciutat.

Amb la cronificació de la crisi hem vist el deteriorament, les dificultats per quadrar números, el desànim provocat per la reducció de beques i la seva gestió des de l’administració sovint sense ànima. Les escoles s’han trobat massa soles. Recordo que quan la Núria el 2009, regidora d’Educació en aquell moment, va fer gestions perquè l’Ajuntament gestionés les beques de menjador per millorar la seva gestió i si calia posar diners municipals, tot van ser impediments i negatives burocràtiques.

Els menjadors escolars de les escoles públiques de primària tenen enguany uns 400 comensals menys que el curs passat, segons dades del Consell Escolar Municipal de Girona. Si a aquesta xifra s'hi afegeixen les escoles bressol i les concertades, el descens supera els 500. No és el primer any que disminueix sensiblement. La crisi escanya i ofega moltes famílies.

En alguns barris de la ciutat, com ara Santa Eugènia i Sant Narcís, només un 18% del total d'alumnes es queda a dinar a l'escola. Els problemes derivats de les beques de menjador agreugen els problemes, ja que n'hi ha moltes que acumulen retard i hi ha famílies que no poden fer front a la diferència entre el que reben de la beca i el cost real del menjador.

Aquesta situació es pot veure agreujada si el curs vinent moltes escoles aconsegueixen la jornada continuada, fet que repercutiria en el possible tancament de molts menjadors. Però, atenció, sense que s’asseguri que molts nens i nenes podran menjar a casa.

Per això, hem de preparar solucions immediates en el pressupost 2013 i concertar amb totes les administracions i entitats un pla de xoc per assegurar que mentre duri la crisi cap nen i nena de la ciutat passi gana.

divendres, 1 de febrer de 2013

La Diputació de Girona, solament sap que no sap res!

Font: naciodigital.cat
L'equip de govern de la Diputació de Girona, de CiU, va per feina i ja té gairebé enllestit el nou cartipàs, que incorporarà modificacions mínimes, nova etapa de la Diputació, sota la presidència de Joan Giraut. Aquesta informació en un país normal no em mouria a fer cap comentari, però tenim el que tenim i han passat coses que ens allunyen de la normalitat democràtica.

En el cas de la Diputació de Girona ens refermem en qüestionar la seva utilitat pública, així com totes les altres de l’estat. Pensada, la Diputació, en el segle XIX per a ser instrument de l’estat liberal per a controlar els ajuntaments, obsoleta, amb competències que se solapen a les d’altres administracions, dirigides per les cúpules dels grans partits, sense cap mena de control ciutadà, ja fa temps que haurien d’haver estat transformades i absorbides pels ajuntaments o la Generalitat.

A Girona però va passar de ser un instrument del franquisme més ranci a menjadora primer de dos, després de tres partits. Veient la fotografia dels expresidents, hi havia moments que no sabia si eren els de la Diputació o els de la desapareguda Caixa de Girona, però aquest darrer és un altre tema que ja parlarem en un altre article. Recordo la frase de “la manera gironina de fer política”, la “omertà”, tant se val que fossin convergents o socialistes, tot es feia per consens i qui bé reparteix es queda la millor part.

Així no es d’estranyar que després de l’astracanada protagonitzada per “Torremadé el breu”, bé, efímer president de la diputació però amb llarguíssima experiència en els passadissos de l’esmentat ens, en una comissió d’investigació llampec es clourà amb la socràtica conclusió de que “sé que no sé res”. Un bon repartiment de cadires i uns sous que complementin els que els diputats tenen en els seus respectius ajuntaments, ha facilitat que el nou president hagi estat escollit per unanimitat.

Les primeres paraules del nou president foren per assegurar que es tornaria als vells bons temps del consens. De la manera gironina de fer política? No anem bé!