dimecres, 7 de desembre de 2016

Res de nou!


Quan sento parlar a l’hemicicle de que la Constitució del 1978 és gairebé una llei sagrada, em ressonen en la memòria les veus del vells “procuradores” que deien pràcticament el mateix dels “principios fundamentales del movimiento nacional”. Més enllà d’alguns cognoms dels actuals diputats que em sonen a hereus il·lustres del franquisme no he tingut temps – i tampoc ganes- d’esbrinar el que no posen al currículum.


Dies com el d’ahir, de “besamans” i marxes militars, de desfilades i fotos “constitucionals”, ens tiren d’esquenes a tots aquells que ens hem educat amb valors que tenien en el franquisme la seva antítesis. Fins i tot “els macers” porten el mateix uniforme dels que custodiaven al vell dictador! Es cert que la cambra te una història il·lustre en la que ressonaren veus republicanes i catalanistes, però és una història desconeguda per bona part dels que es seuen en els escons, que o no han estudiat història o no els hi han explicat.

Tenim aliats, però no comparteixen els temps ni els objectius del que estem fent a Catalunya, volen fer una llarga marxa de la que en poden sortir no pas victoriosos sinó integrats per un sistema amb una capacitat enorme de fagocitar dissidents, tot em sembla de molt mal averany. Però els anomenats constitucionalistes tenen la paella pel mànec i quan parlen de diàleg volen dir que els hi has de donar la raó.

Les constitucions estan determinades pel moment i les circumstàncies que les varen fer néixer, avui et recorden una cop i un altre “la España una y indivisible”, article que es va situar amb una enorme fressa militar, però desconeixen l’article 128.1 que diu que tota la riquesa del país en totes les seves formes i sia quina sia la seva titularitat està subordinada a l’interès general. Au va constitucionalistes ni el coneixeu ni mai se os passaria pel cap aplicar-lo!

diumenge, 4 de desembre de 2016

De govern a govern!


Quan més ens apropem al desenllaç del que ha estat anomenat “el procés”, més perill trobarem si ens equivoquem en la tàctica i caiem en el tacticisme. He de confessar que no m’agrada gens la proposta que ha presentat Francesc Homs de crear una comissió no legislativa que debati el futur de Catalunya al Congrés. Ni és el lloc ni la forma. El diàleg ha de ser i és entre governs. No es pot donar en el marc de la sobirania espanyola, si no en la relació bilateral entre sobiranies.


La bona fe, l’interès en dialogar, no ens pot fer oblidar on estem i perquè hem arribat ací. No es el resultat del debat en el Congrés, on no hi ha les condicions resolutives adients, que no siguin marejar la perdiu indefinidament. La mobilització popular i unes eleccions que varen donar majoria independentista en el parlament de Catalunya ens han fer arribar fins ací. Aquest fets marquen el protagonisme i la fulla de ruta. Qualsevol desviació ens porta al tacticisme i a la derrota.

Hi ha encara polítics catalans que enyoren el temps aquell en que “agradàvem a Madrid”, al no posar en dubte ni qui ni com exercia la sobirania i acceptavem engrunes que no posaven en qüestió ni qui governava ni com ho feia. Fins i tot les velles pràctiques d’ensabonar, fer favors i actuar amb un maquiavel·lisme d’estar per casa -del que era mestre Duran Lleida- es veuen encara com el “summum bonum” de l’art de fer política a Madrid. Qui l’ha fet li costa de fer-ne una altre.

Al meu parer, el paper de les diputades i els diputats catalans, no passa per fer d'interlocutor amb l’estat, sinó de recolzar qui ho és, el govern de Catalunya. Clar que intervenim en el dia a dia per a satisfer reivindicacions i ajudar a satisfer necessitats en el marc de les nostres competències en les nostres circumscripcions, això ho fem i crec que bé. El que no hem de fer mai es substituir a qui te la sobirania del poble català: el Parlament i el seu govern. 

dimecres, 30 de novembre de 2016

Dies inquiets a Madrid


Dies inquiets a Madrid, feina que s’acumula i sensació de que poca cosa canvia en el cap del PP. Molta crida al diàleg però quan els hi toques el voraviu salten amb els reflexes condicionats de tants anys de poder. Compareixença de ministres, en comissió o responent preguntes al Ple, es el nou format, el que havien obviat quan estaven en funcions. Acceptem el repte però tenim clar que el nostre futur es juga a casa, ací plantem cara i trenquem estereotips.


Un amic d’un altre grup em deia que ja porto més intervencions al Ple que molts des seus companys amb més d’una legislatura complerta, això no es un fet excepcional en el nostre grup, doncs hem de tocar moltes tecles. Curiosament el sobrenom de “el profe” que em va posar la meva companya de grup, l’Ana Surra, s’ha estès en gent d’altres grups amb els que comparteixo més d’una comissió. Bé, coses d’aquest mon tant particular que és el Congrés.

Però més d’un disgust t’emportes, com quan pactes una bona Proposició No de Llei contra la pobresa infantil , amb Podemos i Compromís, que el PDECAT i PNB te l’accepten i el PSOE al darrer moment es fa enrere, abstenint-se,  i la perdem per dos vots! No hi puc posar pell morta i em costarà empesar-me la frustració, que un fet com aquest et turmenta. Però, bé, de tot s’aprèn. Com quan tens que decidir entre una comissió i una compareixença de ministre i et queda un regust de que hauries d’haver fet al revés, tot i que soc conscient que si ho hagués fet, de segur em passaria el mateix.

Bé reflexions d’un diputat que usa aquets bloc, també com a dietari obert, posant en comú amb qui vulgui el que penso i el que faig. Els electors m’han donat el privilegi de ser i estar a primera fila dels esdeveniments present i futurs i el partit que ha confiat en mi, m’atorga una llibertat del que estic molt agraït, llibertat responsable que lliga un projecte col·lectiu amb la necessària llibertat de pensament i acció. I emmarcant-ho tot un procés d’alliberament nacional complex i apassionant!


dissabte, 26 de novembre de 2016

Fidel: Vèncer i resistir.


Hi ha personatges que durant tota la vida han format part del teu imaginari, que han viscut paral·lelament a fer-te gran, sense donar-te'n compte. Que no pocs cops has discrepat o t’hi has sentit allunyat, però sempre l’has tingut present. Fidel, el comandant i el dictador, representa l’ambivalència de les revolucions, sense les que no s’avança però alhora no arribes mai tampoc a assaltar els cels, perquè si res es impossible, també sempre resta molt per a fer.


La mort d’un mite del segle XX, d’un revolucionari, no ens deixa indiferents, ni a partidaris, ni a detractors, ni als que voldrien ser objectius amb la seva figura. El jove comandant a Sierra Maestra, el vencedor entrant damunt d’un tanc a La Habana, l’estadista parlant davant del les NN.UU, el madur i després vell dictador, l’home que dimiteix i passa deu anys a l’ombra però no a l’ostracisme...

Tots i cada un d’ells ens ha marcat, però el que més em queda al cap és el de “bahia de los cochinos” el que es capaç de aguantar en aquell moment i durant tota la seva vida, la pressió d’una potència que no el volia governant Cuba, no pas per defensar la llibertat, sinó pel seu interès de gran potència acostumada a posar i treure governants. I va guanyar Fidel i va residir Fidel, conta tot pronòstic, demostrant que no hi ha res impossible!

Cuba, una “província” d’Espanya, el pati del darrera dels EE.UU, el casino de les màfies...des de José Martí, el pare fundador de la seva independència, ningú ha fet tant per la dignitat, benestar i identitat del poble de la perla del Carib. Ha sabut resistir com ningú les pressions de les grans potències. No hi ha independència sense sacrifici. No tot pot ser blanc o negre o roig...Educació, sanitat, menjar per a tots no es uns fita menyspreable. Manca de llibertat d’expressió, derrota en la lluita contra la burocràcia...son taques inesborrables. Tots podem fer un balanç, dependrà possiblement dels nostres prejudicis cap a on decantem la balança.

Descansa en pau, Fidel. Visca Cuba lliure!

dijous, 24 de novembre de 2016

La justícia i la llei.


En fa de temps que soc conscient que la llei no es sinònim de justícia. No entenc tampoc una societat sense llei, però la seva font d’inspiració ha de ser la llibertat i la justícia. Sovint una bona llei pot envellir i restar fossilitzada, essent fàcilment manipulada pels que anteposen els seus interessos a l’expressió lliure de la ciutadania. El segrest de la Constitució del 1978 per els que s’han beneficiat del monopoli del poder que els justifica avui,  impedeixen qualsevol canvi que no siguin petits retocs sense importància.


El suplicatori a Francesc Homs exemplifica aqueta situació de contradicció entre dret i justícia, la intervenció que destil·lava odi de Girauta de Ciudadanos deixa va clar que les formules legals que uns i altres empraven solament servien per amagar el biaix polític de la resolució. Tristament el PSC en el magma confús del PSOE post Pedro Sánchez, va caure en la complicitat contra aquell que el que va fer fou servir a la institució a la que es devia.

El tall, la distància entre institucions estatals i Catalunya,  esdevé abisme si comparem els 2/3 dels diputats del Congrés i els altres, es fa insalvable i albira una llarga i dura confrontació. Es cert que l’escull del pressupost podria fer avançar de nou les eleccions, però el PSOE té tant a perdre que el no pot esdevenir una nova abstenció. Temps al temps.

Ens esperen mesos difícils, darrera les paraules del govern de diàleg no hi ha cap canvi d’actitud, la persecució judicial com instrument polític es multiplicarà i no seran porques les provocacions per a que caiguem en la temptació de reaccionar sense estar preparats. Reforcem-nos, acabem la feina, reaccionem col·lectivament i el juliol amb les lleis aprovades culminem aquets procés. 

diumenge, 20 de novembre de 2016

20N: Franco i el negacionisme


Quaranta anys de franquisme i quaranta de postfranquisme han marcat l’imaginari de molta gent, alguns en son víctimes, d’altres ja els hi va bé el negacionisme d’aquest sistema polític com a feixista, doncs no tenen que rentar la roba bruta de la seva família, ni explicar el seu estatuts heretat dels botxins. El negacionisme històric que te la vesant més sinistra al negar l’holocaust, te la seva vesant casolana de considerar el franquisme tant sols un sistema autoritari nascut per a superar la inestabilitat de la segona república espanyola.


Això de carregar les culpes a les víctimes, és un fet habitual en la casta dirigent hereva del franquisme - econòmica, religiosa o política- , no assumir responsabilitats n’és la seva vesant més confortable. Milers de morts a les cunetes no els preocupen, de fet que surtin a la llum és l’únic que els amoïna. Recordo una conversa recent a la comissió d’educació del Congrés on els hi posava en qüestió que donessin tanta importància a la recuperació de les despulles de Cervantes i no haguessin mogut un dit per recuperar les de Garcia Lorca! Obviament, la comparació els hi semblava odiosa i demagògica.

L’altre dia els hi etzibava en el Ple que calien més filòsofs i menys advocats de l’estat en el Congrés. Un xic més de historiadors poc estaria malament tampoc. La cultura històrica és molt baixa més enllà dels quatre tòpics de que Espanya és la nació més antiga d’Europa...Em poso les mans al cap del que deuen ensenyar en determinades escoles de l'estat, encara, o la memòria d’aquests personatges es selectiva i/o molt minsa.

Mai m’ha agradat el mot memòria històrica, sempre he preferit el de reparació. A les víctimes, encarnades en els seus familiars i a la història mateixa que és la primera víctima de les dictadures. Cal reparar, cal recuperar, els fets i els mots. Franco és un dels dictadors més sanguinaris del segle XX, més que Mussolini i va matar més dels seus conciutadans que Hitler! Però com veig el patí, en el tema de la reparació, hi ha més probabilitats que en això sigui més capdavantera la futura república catalana que la monarquia espanyola vigent.

dijous, 17 de novembre de 2016

Fernàndez Diaz o els límits de la impunitat


El pas del govern en funcions a ordinari ha fet moure tota la maquinaria de l’estat i empeny al Congrés a un ritme frenètic de reunions, canvis de presidències compareixences i proposicions legals variades. També marca el tarannà del nou-vell govern i dels límits de la seva actuació. El cas paradigmàtic és, avui per avui, l’intent de Rajoy de col·locar l’ex ministre d’interior, reprovat pel Congrés i sotmès a una comissió d’investigació, com a President de la Comissió d’Exteriors.


Es diu que a una certa edat canviar no es pas fàcil. Rajoy ja te una edat respectable -encara és més vell mentalment de la que figura al seu DNI- i a fet de l’immobilisme més que una actitud. De fet la seva estratègia política passa més per desgastar a l’adversari que per promoure alternatives a una problemes que el temps cronifica. Aprofitant situacions de desconcert intenta sempre fer colar el seu capteniment.

La debilitat dels socialistes li devia fer pensar que podria colar a l’esmentat personatge en un lloc rellevant. No es casualitat que Duran Lleida en fou força temps el president. I així tensat la corda aquets dimecres amb l’abstenció d’uns i la no presència d’altres, tot feia pensar que de nou se’ns sortiria. Però no ha estat això, la pressió dels esdeveniments han porta als socialistes a moure’s i als altres grups a no donar per bo els fets acomplerts.

Aleshores -de nou Rajoy en estat pur- mana desconvocar la reunió i s’ajorna una setmana. Haurem d’esperar nous moviments en la foscor? Retirarà el candidat abans de perdre? No es pas una tema menor, permetre que aquest personatge, el Fernàndez Diaz, pugui reeixir. Però, un cop més sempre l' hi resta la comissió de peticions, una comisió menor,  on no es vota el president. Situaran de nou el límit de la impunitat lluny, molt i molt lluny!