dijous, 8 de novembre de 2018

De pressupostos i presos.


A les portes de que comenci al Tribunal Suprem un procés prevaricador, amb un sumari tancat on es demanen més de dos-cents anys de presó, des d’un sector de l’esquerra catalana i des de la majoria de l’esquerra espanyola ens demanen als representants de l’independentisme republicà a Madrid, que donem suport als pressupostos del govern Sánchez. Amb un govern il·legítimament cessat pel 155, majoritàriament a la presó i també a l’exili, amb la presidenta de la mesa del Parlament a la presó i la majoria de la mesa imputada, en aquest marc ens demanen oblit sense que l’altre part hagi fet res important per acabar amb una repressió inaudita a Europa.



Coresponsabilitat ens demanen, però unilateral, solament nosaltres. Hem d’aprovar els pressupostos però ells ni es coresponsabilitzen en obrir una negociació sincera, ni en aturar la repressió. Perquè, a veure si ens entenem, el nucli, la base, del conflicte a resoldre no és la negociació pressupostària, ni més milions per a Catalunya –que, tot sigui dit, habitualment no s’executen- és el reconeixement mutu, es a dir que Catalunya sigui reconeguda com a subjecte polític.

La via per a negociar, es reconèixer l’un a l’altre com a interlocutor, assumir la confiança mútua, i solament es pot fer això aixecant les represàlies, perquè els presos son hostatges, son el fruir de la repressió. Amb repressió, cap moviment pot negociar, ni un conveni col·lectiu ni un pressupost. Com es pretén superar un conflicte de deu anys, com a mínim, com mai s´ha vist a Europa, sense que unes condicions lògiques –aturar la repressió, en primer lloc- es donin?

Qui te la responsabilitat no es qui pateix la venjança i la ignomínia, es qui no s’atreveix a negociar de veritat amb Catalunya, sense humiliacions ni venjances. La dreta extrema espanyola, en les seves tres variants, avui vol la destrucció, ho sabem, però el centre esquerra no s’atreveix a plantar cara i prefereix posar-se de perfil. Sense reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, sense aturar la repressió no hi ha negociació del pressupost. Dignitat, companys!

dimarts, 30 d’octubre de 2018

La reflexió sempre ha de precedir a l’acció.



Guanyar o perdre, unitat o divisió…sento cada cop més dicotomies com aquestes pronunciades per una part de la gent  independentista,  fins i tot,  l’enfrontament entre presos o exiliats. Termes excloents que al meu parer poc tenen a veure amb el mon real. Moltes lluites comencen perdent i després es guanyen, la unitat veritable és la que sorgeix de la suma de les parts, no de la seva absorció i, al meu parer, valgui com exemple,  els actuals exiliats no tindrien el mateix ressò sense els presos, esdevinguts ostatges,  i aquests tenen més veu, ací i a fora, per la capsa de ressonància de l’exili.


El tot o res sempre perjudica al més feble, malgrat que sempre hi ha gent que se’n aprofita. Si el sentiment és imprescindible per a l’acció, aquesta per a ser eficaç necessita de reflexió prèvia. Si volem la independència aquesta no s’ aconseguirà tant sols amb els que ara som independentistes , ho farem convencent a bona part dels que no ho son. Com hem fet fins ara. Creieu de veritat que l’exclusió, que fa esdevenir traïdors a qui no és de la mateixa corda, és un bon exemple per ensenyar i fer de l’independentisme un proposta que continuï essent desitjable?

Hem patit...estem patint. Moltes coses que ens han passat poden haver estat error nostre, ben segur,  però moltes més son conseqüència de la violència de l’estat. No comparteixo el qui diu que tot es culpa dels “partits”, com si l’estat no existís,  com si la seva força fos un tigre de paper... i  tot es reduís  a voler o no voler. D’ací les contradiccions  quan es diu una cosa, sovint embolcallada de retòrica,  que desmenteixen poc després  uns fets conseqüència de la crua realitat.

Ho he dit més d’una vegada, cal un relat compartit unitari, més que una crida a l'unitat orgànica sense relat compartit. Cal que, des de l’anàlisi concret , des de l’autocrítica, però no del canibalisme, ens proposem un nou camí en la nostra lluita contra el vell estat borbònic, essent més forts i més savis. I això no es possible des de les tertúlies o des del twitter, amb tot respecte pels que si mouen confortablement. Això ho han de fer els partits, consolidant-se en cada espai i parlant amb l’autoritat que els ciutadans els hi donen amb el vot. Encara avui el menys dolent dels sistemes de representació democràtica.

dilluns, 22 d’octubre de 2018

El Tribunal Suprem de la marca Espanya!




Carlos Lesmes, el controvertit president del CGPJ, després de reunir-se amb un seguit de prohoms del Tribunal Suprem a promogut que la ciutadania hagi d’esperar al 5N per a veure com i qui haurà de pagar l’impost sobre la constitució de les hipoteques. El seu amic i president de la sala tercera del TS, Luís Maria Diez-Picazo, ja va donar la nota no aplicant la sentencia ferma del passat dijous, en la que el tribunal establia que l’impost d’actes jurídics documentats l’havia de pagar la banca i no el client.


Diuen que hi ha 33000 milions en joc - la meitat dels que no han tornat a l’estat els bancs pel rescat- imagineu-vos com devien cremar els telèfons amb els missatges de la banca –poder fàctic- als poders de l’estat, de la corona als magistrats! El tema clau: els efectes retroactius de la sentència. Cal temps per a maquillar les conseqüències i aconseguir que pràcticament no en tinguin, perquè pel futur –si ha de ser així i han de pagar-ho els bancs- ja ens ho carregaran als clients.

Però la precipitació, l’embogiment que ha provocat entre els poderosos bancs, han deixat a la llum de l’opinió publica totes les misèries, els amiguismes i la corrupció que caracteritza a una part important de la més alta judicatura espanyola. Nosaltres a Catalunya, ja més que ho intuíem, però ja se sap que per defensar Espanya del separatisme tot si val, fins i tot les aberracions jurídiques.

Clar que hi ha jutgesses i jutges honestos! Com de polítics!  però el vell bipartidisme, l’amiguisme i la cooptació han fet durant dècades molt de mal. O es que algú pensava que solament els polítics eren susceptibles d'esdevenir corruptes, en el marc decadent del vell règim del 78? Necessitem més democràcia, però l’autoritarisme, el populisme xenòfob, pot ser la temptació del poder per a no guarir- la- la democràcia- sinó matar-la. La història ens ensenya,  però no ens impedeix repetir-la.

dijous, 11 d’octubre de 2018

Les cruïlles estan per a decidir el camí.


Dividir a l’adversari i que no et divideixin a tu, no cal ser un hàbil estratega per veure el sentit de la frase. Ara bé quan aquest “tu” també es plural ja no és tant senzilla la unitat...de fet, quan som nombrosos, més plurals som. Si a Madrid estan més dividits que mai...l’única manera que tenen de guanyar és que nosaltres ho estiguem més. Ells estan dividits per com s’ha de governar Espanya, nosaltres per com aconseguir la independència. Es cert, que a voltes es barreja no solament el com, també el qui...




El gran problema que ha arrastrat la dreta espanyola ha estat la corrupció aquesta és el detonant de la seva caiguda. Bé, també l’empenta que els hem donat des de Catalunya. Però malgrat es vulgui dissimular la corrupció en la dreta catalana, l’altre cara de la moneda del règim del 78, ha estat també un llast per al moviment independentista. Sentencies presents i futures planen sobre el PP i també sobre CiU i els seus continuadors. Tot just aquesta setmana era detingut el president de la diputació de Lleida...la resposta de l’independentisme conservador ha estat nul.la...plou sobre mullat.

La refundació del centre-dreta abans autonomista i ara independentista és condició fonamental per a refer ponts i unitat d’acció. Depurar responsabilitats i sortir de l’ambigüitat de la permanent inestabilitat d’un espai indefinit, ens permetrà articular amb els altre grups de l’independentisme un diàleg més col.laboratiu que competitiu. Si cal arribar a unes eleccions un cop consolidada la refundació per a veure la força electoral de cadascú...d’acord.

Caldrà aclarir però quina via, amb tots els matisos - que son molts- pot ser la comuna. Si una insurrecció immediata (DUI ja! signant el que el 27-O no es va fer i enfrontament institucional i al carrer amb les forces sota obediència de l’estat) o acumular forces aprenent dels errors i sense descartar res en el futur , aprofitant les contradiccions de la divisió de l’adversari per aconseguir la independència. La discussió no es autonomisme versus independentisme, al meu parer, es quin camí seguim cap a la independència que aconsegueixi la complicitat del màxim nombre de catalans que no ho son d'independentistes.
.

divendres, 5 d’octubre de 2018

Deixar-se de tonteries i construir un programa comú. Fer la feina o eleccions!



Si miro enrere i analitzo el que ha passat des de l’1 d’octubre del 2017,  tinc més coses per estar orgullós del que ha fet la ciutadania independentista i els seus representants que de fer retrets a uns i altres pel que no s’ha fet bé. I més si ho comparo amb els que des de posicions no independentistes, salvant contades excepcions, han mantingut un silenci còmplice o fins i tot entusiasme per la deriva antidemocràtica de l’estat espanyol. Em preocupa més el que hem de fer a partir de l’1 d’octubre del 2018.


Per molt que ens dolgui hem entrat en una nova etapa en que la independència no és a tocar. I no es fruit, al meu parer, de la traïció dels líders, de que no la varen voler el dia 10 o el 27 d’octubre de l’any passat, senzillament crec que l’estat va anar més enllà de totes les línies vermelles que presumíem possibles a l’Europa del segle XXI i que l’acceptació d’assumir més violència per part seva no ens apropava més al nostre objectiu, varen pensar en aquells moments els nostres representants que seria el contrari.

La sang que es podia vesar a la plaça Sant Jaume o al parc de la Ciutadella pesaria com una llosa no solament sobre els botxins sinó també sobre els  representants del poble que haurien pres la decisió . En la campanya del 21D, les autonòmiques del 155, que tots, fins i tots els més abrandats i unilaterals avui, varen acceptar, Marta Rovira fou prou valenta per intentar-ho explicar, però l’oportunisme electoral, la màgia de “si voteu president, tornarà el president” va avortar la reflexió necessària i útil en aquell moment i ara.

Cal fer el debat en el millor escenari possible, el del govern i el Parlament de Catalunya, però el soroll de l’unionisme que seguint el que es cou a Madrid  es planteja entre canya o molta canya contra l’independentisme, ha portat a una part de l’independentisme a la confusió,  uns en el parlament al ”postureo”  com diuen a la “Villa y Corte”  i altres a acceptar el contrari del que es proclama, com a Berga. Resultat: la confusió i els atacs, a tort i a dret, sense aturador.

Em quedo amb la serenitat del presos i preses, amb el seu mestratge, en la necessitat de que el Parlament assumeixi el protagonisme d'elaborar la ruta a seguir. Si no es així, perquè no es pot o no es vol...eleccions! Els presos i preses, els exiliats i exiliades no es mereixen, a portes del més gran judici polític a Europa des de 1945, aquesta astracanada.


divendres, 28 de setembre de 2018

Les clavegueres empastifen a tort i a dret.



La crisi del govern espanyol fruit de causes endògenes i exògenes marca el calendari del nou curs polític a Espanya. Crisi espanyola en la que hi té un paper clau Catalunya. La repressió de l’1-O i l’ofensiva judicial posterior han tensionat totes les costures de l’estat. La caiguda del govern Rajoy ha estat el tret de sortida per a que la merda de les clavegueres empastifi a tothom de la Villa y Corte. Mai en aquest període convuls que m’ha tocat viure a Madrid l’ambient ha estat tant crispat i enrarit.


Un govern amb el suport solament de 84 diputats sobre 350 no s’havia vist mai, però cal tenir en compte que el PP amb minoria també,  s’ha mantingut gairebé dos anys en el govern. De fet és més la debilitat del contrari que la pròpia força el que avui estabilitza en precari els governs d’Espanya. Bé, amb un xic d’autocrítica diríem que a Catalunya l’estabilitat parlamentària no és tampoc com per a tirar coets.

En un i altre cas l’amenaça d’eleccions sempre plana com a factible, però amb l’agreujant de que no es preveu que canviessin excessivament la correlació de forces. I, de fet,  les eleccions municipals, autonòmiques i europees ja son a la cantonada, el maig de l’any vinent. Avançar o no, fer-les coincidir...cada dia podem trobar una declaració que va en un sentit o en el contrari. Ara bé, sigui per treure’s les puces del sobre o pel fet, cert, de que els republicans catalans som decisius cada cop que el front PP-Cs deixa les seves lluites internes i ataca el govern, l’estabilitat i la responsabilitat de noves eleccions - diuen - que depèn de nosaltres.

Però, el que no diuen és que fins fa ben poc el PSOE fou aliat de PP i CS en el 155 i no va tenir escrúpols en fe passar com a certs tots el fakes, totes les mentides que les clavegueres construïren contra l’independentisme. Ara reben  i s’indignen...però el camí passa per a ser valents, enfrontar-se a la maquinaria corrupte aixoplugada a l’ombra de l’estat. Obrir negociacions sobre una sortida democràtica on el poble pugui decidir. Si no ho fa i de nou culpa als catalans ens trobarem, després d’unes noves eleccions, que els problemes continuaran essent els mateixos. Que ho tinguin clar, ma estesa sempre,  però nosaltres no ens rendirem!

dijous, 20 de setembre de 2018

Arbres i boscos en la vida parlamentària



A Madrid estant he vist coses que havia llegit en llibres d'història, el parlamentarisme de la primera restauració borbònica s’ha mantingut en la segona, de fet, els vells estils no han mort solament han rebut un xic de pintura. L’estat en crisi gaudeix de bona salut, ha sabut adequar-se a la cronificació d’un model que no va ni endavant ni endarrere. Com a vell sistema autoritari predomina el centralisme a la delegació i el poder executiu –ni que sigui feble- domina el legislatiu.


L’enorme permeabilitat dels poders polítics als poders fàctics n’és un altre constant. De fet, l’estat va molt més enllà dels vells poders independents definits per Montesquiu, algunes de les branques son tant fortes com el tronc i l’autonomia de cada un d’ells esdevé bàsicament corporativisme. De fet a España el conservadorisme no es tant una ideologia com un conjunt d’interessos corporatius. El franquisme adaptà el corporativisme del feixisme italià a aquesta concepció vella i xaruca de l’antiga estructura de l’España imperial que tant bé representa el seu epígon, l’estat borbònic actual.

La raquítica influència del poder legislatiu, un cop ha nomenat govern, o entre pressupost i pressupost, és una realitat. El govern fa del decret-llei, malgrat hagi de ser convalidat pel Congrés,  no un mètode legislatiu extraordinari, com ha de ser, sinó ordinari. Hi ha, però dues escletxes, la que permet influir en el legislatiu mitjançant proposicions que aconsegueixen millores en les circumscripcions de cada diputat i les comissions d’investigació, que perduda la majoria absoluta poden qüestionar i posar en primer pla el patiment de gent que ha lluitat i esperat, molt de temps satisfacció –les comissions del vol Spanair JK5022 i el de l’accident Àlvia en son una mostra.

Més enllà de la denuncia de les malifetes del govern espanyol contra Catalunya i de la defensa del nostre govern contra les accions del centralisme, que son l’acció central de Front de Madrid, actuem en desenes i desenes d’activitats en Ple i comissions que ens ocupen i preocupen molt de temps, accions que repercuteixen en col·lectius, en servies públics o en activitats econòmiques. Acció i reacció, reduir danys i avançar, aprendre i actuar...