dilluns, 26 de setembre de 2016

El dia després és el dia abans.


De camí cap a Madrid, demà tenim Ple amb una compareixença que no es produirà, la de Luis de Guindos; diferents Proposicions No de Llei i de creació de comissions, la més interesant, la d’investigació de l’actuació del Ministre de l’Interior contra polítics catalans independentistes. Em tocarà fer la primera intervenció en el Ple d’aquesta legislatura, en la passada en vaig fer unes quantes. Davant l’hemicicle te una especial transcendència. Som un grup molt actiu que treballa de forma molt horitzontal, de responsabilitats compartides i amb dos persones fora del comú, Tardà i Rufian.


M’imagino que em trobaré crescuts als del PP. Les eleccions a Galiza els pujaran els fums i els tindrem més impertinents de l’habitual. Els socialistes em temo que pensin més en el Consell federal del dissabte que en gaire res del que discutim al Congrés. Quan s’adonaran que compartint el projectes espanyol més ranci amb el PP mai tornaran a aixecar el cap?

Felicitaré a les companyes de Bildu pels bons resultats i donaré ànims als amics de En Marea, amb els que hi tinc un bon grau de confiança. Però em reafirmaré que avui per avui no hi veig cap via des de la Constitució i des dels partits que la sacralitzen per a canviar gaire res. Ens explicarem un cop més, donarem la ma per a fer govern a canvi del dret a decidir, de ser conseqüentment democràtics, de canviar de model de veritat, però no l’agafaran.

Confio que la superació de la moció de confiança al Parlament de Catalunya ens permeti culminar els nostre procés i situar-nos en una nova dinàmica, en la que ja no parlarem tant del que farem, sinó de defensar el que ja haurem fet. Dies de tardor, de lluites i d’esperances!

dissabte, 24 de setembre de 2016

Sota el “foc amic”.



Deia el meu oncle-avi, el que va estar a la batalla de l’Ebre i va picar pedra a l’anomenat “Valle de los Caidos”, que les esquerres quan han de fer un escamot el fan en cercle. Quan m’ho deia m’imaginava un cercle d’uniformats, un xic “Monty Python”, que al disparar-se queien tots per “foc amic”. Ironies a part, em sembla que estava carregat de raó, pel que hem vist, estem veient i em temo que veurem en el futur.


Diuen que es més fàcil destruir que construir i crec que qui ho planteja està carregat de raó. O no costa anys i panys fer una reforma important i arriba un nou govern i ho desmunta en un tres i no res? Ho he vist, n'he estat testimoni, i,  encara més, llegint la història en tindríem un munt d’exemples. Quan la gent no valora ni defensa el que te és fàcil que amb un xic de demagògia acabi donant suport al que li treu el que necessita.

Per a construir calen moltes mans i també molta confiança mútua per acceptar el lideratge que et permet treballar en comú. Fer un nou govern  no es pas fàcil, però fer un nou país és un treball que empal·lideix els d’Hèrcules. La generació del meu avi va tenir l’oportunitat, la dels meus pares varen arribar tot just a la transició, amb més frustració que alegries, avui en tenim una nova oportunitat i com en ocasions anteriors és més fàcil promoure les divisions que la necessària unitat per a fer el que fins ara semblava impossible.

Espanya viu avui una enorme resistència al canvi, sacralitzada i momificada la Constitució del 78, no es veuen capaços de modificar les regles del joc polític per a fer possible una nova convivència. Catalunya te un gran repte i més que mai, sense punt de comparació, hem avançat en una proposta sobirana. Però una i altre situació es condiciona, serem capaços de transformar l present o ens deixarem portar per la divisió i el desànim? Els propers mesos respondrem a la pregunta. Jo aposto per construir!


dijous, 22 de setembre de 2016

Hi ha un perquè de tot plegat?


Aquests dies, com molts de vosaltres, li dono voltes a la crisi política espanyola. Per a què i perquè podem arribar a unes terceres eleccions? Quina societat tenim i quines son les bases del poder? Seria un error pensar la societat  en termes d’una sola relació de poder, o una d'essencial i les altres subordinades; crec que hem de pensar que hi ha un conjunt de diferents formes de poder, cadascuna amb la seva pròpia lògica. En l’Espanya actual, al meu parer,  n’hi han tres: la propietat, l’autoritat i la qualificació. Seria en el marc de la segona on hi trobarem l’atzucac actual.


El gran error de l’esquerra en el segle XIX i bona part del segle XX, fou probablement no comprendre que alliberant a la humanitat d’una forma de poder, la propietat, igualant la propietat, no desapareixerien les diferències socials, sinó tot el contrari, va permetre un desplegament sense límit de la segona forma de poder, que era l’autoritat burocràtica; tot sabem l’enorme preu que es va pagar a l’alliberar-la dels límits del control democràtic.

Si la primera forma de poder es bassa en posseir i la segona en tenir autoritat, la tercera, la qualificació, es fonamenta en monopolitzar el coneixement que altres necessiten. Un altre dia entrarem en aquesta forma de poder que en el segle XXI adquireix un paper més que rellevant, centrem-nos en l’autoritat. Ara i ací, tindríem govern, si els que governen a Espanya en funcions i en bona part de les autonomies no tinguessin uns rivals que qüestionen el poder central i de retruc el status quo autonòmic. No solament es juguen qui encapçala el poder central sinó també com es distribueixen les prebendes que dona.

A l'esclatar, el 20D, el bipartidisme amb la presència de nous partits i al qüestionar-se el sistema establert des de la transició per part d’una comunitat clau per al conjunt, Catalunya,  que te un paper fonamental en dos dels tres poders –propietat i coneixement- és quan el mal funcionament del sistema s'ha manifestat amb tota la seva cruesa. La crisi de representació, que s’hauria solucionat en una o dues eleccions, esdevé més dificil de solventar, tant, que ens pot portar més enllà d’unes terceres eleccions, a una ruptura democràtica o a un nou model autoritari. En aquest marc estem, al meu parer, i els canvis que es produeixin els continuaré narrant des d’aquesta talaia que és el Congrés de Diputats.

dimarts, 20 de setembre de 2016

Reflexions sobre la mort –homicidi- d’una llibreria.


Prop de la pensió on faig nit els dies que soc a Madrid, vaig trobar una llibreria de la que ja vaig escriure unes ratlles, llibres vells i joves llibreters. Malauradament no ha sobreviscut a l’estiu i ha tancat, no he pogut acomiadar-me d’ells i ja no podré fer-la petar sobre nous poetes o criticar la darrera novel·la històrica, tema que a un d’ells l’apassionava. Em resistiré a anar a la FNAC i cercaré una altra petita llibreria, malgrat hagi de fer més camí.


Sí,  ja se que Amazon te de tot i ho porta a casa; que la FNAC fa una rebaixa i ofertes, si ets soci, però em resisteixo  - i quedem pocs pel que sembla- a menystenir el paper comunitari que fan els llibreters i, si em permeteu, ho estendria a tots els que mantenen un petit negoci que te encant propi amb molt i molt de treball. Em manifesto cansat de grans superfícies i franquícies que empobreixen el teixit urbà.

Aquest dissabte a Salt voten si o no a fer un IKEA, no soc veí de Salt però com a regidor fa uns anys vaig votar l’ampliació, encara no executada, de l’Hipercor a Girona. Em vaig equivocar. Hi havia raons per votar que si, com avui a Salt, especialment econòmiques immediates, en un moment, abans i ara, en que el mal finançament dels ajuntaments no permeten fer allò que és necessari. Com els vots del meu grup eren imprescindibles vàrem fer un document en que els ingressos del conveni anaven a afers socials.

Eren molts diners, semblava una bona negociació, però el temps i la gestió dirigida a altres prioritats va convertir l’acord en paper mullat. Com m’he penedit de propiciar aquella votació! Recordo una llarga conversa amb l’enyorat Jordi Vilamitjana sobre el tema. Intentava convèncer-lo de l’acord. Em va dir: “ estic convençut de la teva bona voluntat, però no de la bondat de l’acord”. Tenia raó. I a Salt crec que passa el mateix.

diumenge, 18 de setembre de 2016

Tot es possible sense violència?


A Madrid quan parlen de terrorisme exclouen aquell que d’una manera o altre entronca amb les clavegueres de l’estat. El seu rebuig a la violència solament te en compte aquella en la que no es troben inclosos. Han fet d’una part de les víctimes bandera no contra els terrorismes sinó contra qualsevol causa que posi en perill el seu poder. El “tot es possible sense violència “ ha quedat oblidat si és que mai algú d’ells s’ho va creure. No creuen en la reconciliació, son fills i nets de la victòria, de l’esclafament de l’adversari.


L’ús de les mateixes clavegueres de l’estat contra un moviment pacífic i no violent com és el català explica la seva hipocresia. L’ús de les barreres, de l’apartheid, contra el mont abertzale són ara usades contra els independentistes catalans. L’exclusió de tot pacte amb l’independentisme basc, malgrat hagi rebutjat la violència, s’estén a l’independentisme català malgrat no l’hagi usada gairebé mai. Res es mou si posa en qüestió els fonaments del seu sistema autoritari.

Que aquest dilluns el portaveu al Congrés de l’antiga CiU, Francesc Homs, hagi de declarar al Tribunal Suprem, és un altre exemple d’exclusió del diàleg i de mal us, de la manipulació, de la justícia espanyola. Calen imputats polítics per a amagar els seu imputats per corrupció. S’entesten en judicialitzar els temes polítics i fer impossible el diàleg i la convivència. Es mouen bé en l’exercici de la violència i mol malament en els camins de la pau.

Prosseguiran en la seva persecució, intentaran dividir-nos i fer-nos por. Els propers mesos ens hi juguem nosaltres molt, però ells també. I si nosaltres farem el camí amb un govern enfortit i un parlament legislant la desconnexió, ells continuaran en la paràlisi governamental i amb un parlament esperant el compte enrere del rellotge fins a les noves eleccions.

divendres, 16 de setembre de 2016

Amb Rita al Senat i sense govern a Espanya!


Rita Barberà imputada per múltiples delictes roman al Senat. Un cas més dels múltiples casos que embolcallen el PP. Un partit tòxic, contaminat de corrupció fins la medul·la, és el primer partit, el més votat a l’Estat espanyol amb l’excepció de Catalunya i Euskadi. I en unes terceres eleccions probablement també. Un fet que explica el perquè de l’actual bloqueig per a formar govern.


 “Ni contigo ni sin ti”, podria dir el PSOE de Pedro Sánchez. Aquest ha fet un esforç enorme per a no votar-lo, però resta inmovil per a construir l’única alternativa possible per a netejar i democratitzar l’estat, obrir-se a Podemos i pactar amb els independentistes de Catalunya i Euskadi.

El referèndum no es accessori, no és prescindible amb l’excusa de fer fora al PP. És imprescindible per a assegurar que el canvi no es un maquillatge, un nou govern del vell PSOE del bipartidisme. És garantia d’un canvi de relat, antagònic amb el neofranquisme corrupte del PP i del seu soci, Ciudadanos.

Sense Catalunya i el seu sistema de partits propi, sense Euskadi i els seus privilegis forals, a Espanya, malgrat tot el que cau, s’hauria solucionat la crisi política amb una mica de xapa i pintura. Però no poden! Un amic em recordava la crisi de la primera Restauraració, del 1923, que va portar a la dictadura de Primo de Rivera. De fet no es produirà quelcom semblant, possiblement, no per manca de ganes de més d’un, sinó per Europa. Oh Europa!

dimecres, 14 de setembre de 2016

Dies de feina a Madrid, amarats d’11 de setembre.


De Madrid estant, constitució de comissions i reunions amb diferents col·lectius, una part de la feina més discreta i menys coneguda que les intervencions al Ple, de més recorregut mediàtic. A les comissions ens fan pagar les intervencions de Tardà i Rufian, sense que notem la més mínima solidaritat dels grups que es proclamen de la nova política. En aquest ball de les cadires hi ha qui s’adapta amb enorme facilitat. Ara bé, nosaltres rai, la prioritat es una altre. Pots fer el que dius, sense pagar els peatges de malbaratar la coherència i instal·lar-te en les mitges veritats.


Com a mostra del que he fet: m’he sentit útil en la reunió que ISGlobal, OXFAM i Salud por Derecho ens han convocat per a tractar la Conferència de reposició de recursos del Fons Mundial de lluita contra Sida, la tuberculosis i la malària que es celebra a Montreal, Canadà, a partir del 16 de setembre. El treball de la fundació ha permès reduir en més d’un 25% l’impacte d’aquestes pandèmies creant sistemes per a la salut resistents i sostenibles, invertint en igualtat de gènere, poblacions claus i drets humans.

Espanya va desaparèixer del Fons el 2010, l’empeny dels representants dels grups parlamentaris presents és incorporar-nos ara. La República Catalana, he afirmat, naixerà amb la voluntat de ser un exemple en aquets camps com en d’altres solidaris i cooperatius. Més enllà de la tensió provocada per les meves paraules , he afirmat que fins al darrer dia que siguem presents en aquets Congrés generarem accions compartides per a fer possible aquets objectius.

Reunions amb gent contrària a la Mat de Santa Coloma de Farners, posant en comú les accions a prendre. Constitució de les comissions de Educació i Esports i de Sanitat i Serveis Socials en les que soc portaveu del meu grup. Repeteixo responsabilitats, malgrat que tot fa pensar que aquesta legislatura tindrà tant curta durada com l’anterior.