dijous, 14 de febrer de 2019

L’Oriol, una veu lliure que mai empresonaran!




Tinc encara molt present a l'escriure la imatge i la veu d’Oriol Junqueras. El seu al·legat davant el Tribunal Suprem m’ha omplert d’emoció i d'orgull. Claredat didàctica, rigor en els arguments i aquella fina ironia que es part indestriable de la seva manera de ser...de parlar. L’hem reconegut després de més d’un any de segrest  i s’ha donat a conèixer a tots aquells que arreu, avui i en el futur, l’escoltaran un cop i un altre en un relat que avui ja forma part de la nostra història


Ha explicat el que molts ja sabíem, que no hi ha delicte en votar, que no hi ha res sagrat que no es fonamenti en els drets humans inalienables i que els pobles tenen dret -que cap sistema jurídic interpretat matusserament pot conculcar- a decidir el seu futur democràticament. I això en seu judicial, en el màxim òrgan espanyol, davant set magistrats,  aguantant l´hostilitat de la fiscalia, abogacia de l’estat i de l’extrema dreta camuflada d’acusació popular.

Ho necessitava, ho necessitàvem, no solament els independentistes, que també, sinó tots els demòcrates que vivim assetjats per aquells que fan de les mentides la política quotidiana, que enverinen a la gent per enfrontar-la amb la gent. Miserables com Casado i Rivera, oportunistes com Sánchez...que provoquen encara més conflictes els uns o no s’atreveixen a contribuir a solucionar-los l’altre.

Ens manca una estratègia, ens movem amb recursos tàctics masses vegades, ens costa refer confiances imprescindibles per aconseguir-la...Avui però l’Oriol ha tornat, els que l’havíem vist a la presó ja sabíem de la seva resistència  però avui ha desplegat tots els seus recursos per a guarir-nos les ferides - algunes producte d'autolesions- i augmentat la nostra autoestima. Si un home a qui demanen 25 anys, que porta gairebé un any i mig en presó preventiva, te una ment que res pot parar, que exerceix la paraula com a lliure, nosaltres no serem menys! Jo vull ser –seré-  dels de l’ORIOL!

dimecres, 6 de febrer de 2019

Combatre l’escepticisme



Històricament el catalanisme ha avançat, com també ho han fet els moviments socials, usant la mobilització i la negociació. Dos parts indestriables sense les quals, o per manca d’una d’elles, qualsevol avenç és impossible. Si la mobilització es minoritza per la dispersió i un radicalisme excloent perd la força motriu. Al meu parer això està passant avui en el sobiranisme.


La negociació, per altra banda, es positiva si cada banda del possible acord te en els que representa el consens necessari. Malauradament avui ni el govern del PSOE ni la Generalitat el tenen i qualsevol pas es rebutjat per una part dels qui representen acusant-los de trencar Espanya o de traïdors a l’1 d’Octubre. Des de Madrid veiem com qualsevol possible acord  de Carmen Calvo es boicotejat pels ministres Borrell o Marlaska. I els conceptes pressupostos socials o acords per desbloquejar el conflicte esdevenen titulars vuits. Foc d’encenalls!

I el judici al bell mig d’un terreny que és mes polític que jurídic! On el maltracta  impune, que Marlaska accepta ni que sigui per omissió, qüestionen els pilars de la justícia. El millor del sobiranisme, el seu discurs més sincer el trobarem en les declaracions dels encausats i la sentència marcarà els límits i la credibilitat de l’estat.

D’ací l’esmena de totalitat d’ERC als Pressupostos Generals de l’Estat, que es concretaran el 13 de febrer en el no als pressupostos. Sembla que solament després del judici i d’eleccions generals, probablement també catalanes, tindrem cada part les cartes adequades que desterrin promeses impossibles i jugades mestres, que son solament fum propagandístic. Mentrestant a redós dels judicis recuperem les mobilitzacions massives unitàries com a resultat d’una fulla de ruta compartida.

dilluns, 28 de gener de 2019

Judidi i Congrés





A les portes del judici a l’independentisme, contra aquells que consideraven que en democracia votar no es delicte, els que seguiren el mandat popular i posaren urnes. En aquest marc la nostra tasca al Congrés esdevé complexa però necessària. Una multiplicitat de rols que ens marquen un camí a voltes contradictori en un ambient aclaparadorament hostil. Restarem molt a prop dels encausats, de la nostra gent.


Hem estat i continuarem sent caixa de ressonància de les aspiracions de l’independentisme i de la lluita per aconseguir-les, però també de tots aquells que juntament amb nosaltres composen la gran majoria del nostre poble, que desitja que el futur sigui el resultat de la lliure decisió de la ciutadania i no de cap imposició. Fer avinent que la defensa de la lliure determinació del poble català s'emmarca en les llibertats democràtiques i que els que imposen la força per combatre-les la degrada no solament a Catalunya sinó a tot l’estat.

Cal també que mantinguem ponts amb aquells sectors que tot i ser minoritaris son solidaris amb nosaltres, també amb aquells que, tot i estar allunyats, tenen reserves a l'ús de la coacció i la força per a resoldre conflictes. L’adversari que ens ha convertit en enemic - PP, Ciudadanos, i a les portes VOX- ens vol aïllats com a primer pas per il·legalitzar-nos. La nostra veu molesta, per això cal que sigui ben sonora!

I mai, mai, ser indiferents al benestar de la gent, sabent que la lluita per a ser lliures trancórre per un camí costerut on les necessitats de la gent han de ser satisfetes. La millora de les condiciones de treball i socials esdevé una fita imprescindible de la nostra feina, en una doble vesant: lleis i recursos. Entenen que el nostre govern no es cap concessió benèvola sinó el fruit, arrencat amb molta lluita, de generacions de catalans. La Generalitat és una baula en la cadena de conquerir la llibertat, no és el final del camí, però quant més dèbil sigui la Generalitat més llarg serà el camí. Això els del 155 permanent ho saben molt bé.

dijous, 17 de gener de 2019

La policia política



Ahir al demanar-li explicacions al policia que instruïa la causa i assumia tota la responsabilitat de les detencions em va venir com un flashback  el record de una detenció que vaig patir l’any 1977 poc després de la legalització del PCE i abans de la del PSUC. La mateixa prepotència i cinisme del que sap que abusa de l’autoritat però també que ningú li exigirà responsabilitats. Sí la policia es deu a l’autoritat judicial, la policia política viu a les clavegueres i en aquest hàbitat es creuen intocables.


Sèneca, l’autor hispà-romà, en la seva obra Medea afirma en els versos 500-501: “Cui prodest scelus, is fecit”. Es a dir, qui s’aprofita del crim és el que l’ha comés. I podríem afegir, qui amb la seva passivitat ho permet és el seu còmplice. Perquè la passivitat o el temor a actuar quan tens responsabilitats esdevé el marc necessari per a la impunitat del delinqüent.

El silenci dels representants del govern espanyol a Girona, Barcelona i Madrid en son una mostra de la incapacitat i/o la manca de voluntat de apartar les clavegueres del conflicte català. La responsabilitat en la consolidació de la involució que arriba des d’Andalusia serà la dels que posseint la màxima responsabilitat en l’ordre i la justícia a l’estat espanyol estan mirant cap a un altre costat.

Quan des de Catalunya parlem de “gestos”, de negociació, de mediació, quina confiança podem tenir en una administració que no es capaç de controlar a aquells que encaputxats truquen de matinada. Solament la fermesa en el control de l’extrema dreta realment existent en els aparells de l’estat pot fer possible parar la involució democràtica i això no està en mans dels partits independentistes catalans.  “Quis custodiet ipsos custodes?”

dimarts, 8 de gener de 2019

Any 2019. Que la rancúnia no ens faci perdre l’esperança.



En la política no he trobat gent pitjor que en altres àmbits - ambiciosos no pas pocs, envejosos més d’un, inútils més dels que voldria- però de tots,  els més perillosos són els ressabiats i rancorosos. Aquest darrers sovint fan política contra altres polítics i amaguen haver estat o continuar essent polítics. Difamen, pontifiquen, exclouen, condemnen amb la impunitat del que no te responsabilitats ni les esperen.


Molt diferent són els que critiquen amb coneixement de causa, els que se senten agreujats per una decisió perfectament opinable i millorable. Les crítiques són imprescindibles per a qualsevol persona que tingui responsabilitats polítiques, perquè posen a la llum errors que tu o el teu entorn no ha copsat i et permeten rectificar. Sovint l’error i la rectificació és el millor mètode per millorar els assumptes públics.

En l’anomenat procés hem viscut moments de tota mena i situacions difícils, fins i tot desesperades. El presos i exiliats ens son un recordatori permanent, del millor i el pitjor del que hem fet col·lectivament. La valentia davant l’adversari que ens veia com enemic, ells encara avui en son exemple de fermesa. Però també de no haver estat capaços de explicar-nos les dificultats, algunes d’elles pot ser infranquejables en aquell moment. Es varen sacrificar però no ens explicaren tot,  el perquè de tot plegat. I les ombres poden esdevenir tenebres.

Ara que el passat no tornarà –el vell autonomisme- però el futur- la República- no és encara abastable-  ens manca una explicació valenta dels pros i els contres, del camí que hem de fer. Alguns l’intuïm a partir de converses amb presos i exiliats, d’algunes accions tímides del govern i en decisions dels partits, però al no estar prou clar, prou valent,  apareixen els ressentits, els que insulten als que més han treballant per a tots nosaltres –el presos i preses- fruit de la seva rancúnia sempre usant la paraula poble com si fos un roc llancívol. Necessitem llum, claredat, saber el camí per difícil que sigui. Aleshores aquets anomenats patriotes, que solament saben fer mal, tornaran al seu cau.

dilluns, 31 de desembre de 2018

El darrer Post de l’any



En un espai tant reduït com un post és fa difícil fer balanç d’un any que voldríem oblidar però no podem. Ens dol les preses i el presos, els exiliats, que reben l’odi dels adversaris, esdevinguts per a no pocs d’ells enemics i paradoxalment l’incomprensió d’una part dels que es reclamen dels seus. He pogut parlar aquest any amb una majoria d’ells i elles, he notat sempre més serenitat i valentia que els eixelebrats que els critiquen.


Acabem l'any amb un govern espanyol diferent del que teníem, però l'acabem amb un ambient polític encara més tens del que el vàrem començar. L’extrema dreta marca el camí de la dreta espanyola. I malgrat la por escènica de Podemos, les divisions del PSOE entre els que aplicaren el 155 de forma entusiasta i els que ho feren a contra cor  uns i altres no són el mateix. Matisos em podeu respondre alguns, però aquests són sempre importants en política.

El xoc que experimento al passar de dilluns a divendres la meva vida a Madrid i el cap de setmana a Girona, és ni més ni menys com viure entre dos mons. No tant aguditzat aquest xoc com si visqués a Badalona o Cornellà. A Girona sembla com si l’estat no existís i que no costaria res el prescindir-ne. A altres indrets de Catalunya no es així quan l’independentisme és minoritari i les seves posicions controvertides.

Avui a Madrid, la dreta, ara tota ella, és extrema. Ets un enemic i no un adversari,  impedir que tingui les mans lliures contra Catalunya no és secundari. Fer el camí cap a la independència no és pensar que quan pitjor millor, perquè no hi ha cap objectiu que s’ho valgui si en el camí perdem tots els nostres valors. De nou els que estan patint més ens poden ajudar a decidir. Res està tancat però tampoc ens posarem limitacions. Que el 2019 us porti a tost i totes felicitat i llibertat.

dilluns, 17 de desembre de 2018

Vista lateral i mirada llarga.



La vista lateral en política és molt important, es a dir, veure les coses en una perspectiva amplia. Fins i tot quan quelcom sembla blanc i tothom al teu voltant ho veu així, analitza la hipòtesi de que si fos negre quines conseqüències tindria. Pots canviar la línia d’actuació o amb més contingut refermar la que portaves fins ara, però es imprescindible tenir una visó lateral i mirada llarga.


En moments de confusió i de manca de relat clar és encara més important. Per exemple no conèixer l’evolució dels adversaris i tractar-los com si formessin part d’un foto fixa, en uns moments de canvis en que aquesta pot restar obsoleta fàcilment. En un any ens han passat moltes coses i no podem pensar que tot està igual. No podem d’analitzar el present a partir d'una foto fixa del passat. Han passat moltes coses en un any: presó, exili, govern Torra, sortida del govern Rajoy, Govern Sánchez, eleccions andaluses...

L’independentisme no pot actuar igual que fa un any perquè la situació es diferent, perquè l’adversari també s’ha transformat. L’emergència de l’extrema dreta al parlament andalús es precedida per l’hegemonia de l’extrema dreta al Poder Judicial,  la lluita contra ella i a favor de la democràcia esdevé l’eix central tant en la defensa dels encausats en el judici, com en les properes i encadenades eleccions que tindrem .

Derrotar l’estratègia Aznar ens obligarà a usar bé i amb intel·ligència els nostres recursos. Catalunya solament ha avançat amb democràcia, de fet sempre les nostres reivindicacions com el dret a decidir s’entronquen amb aquesta. La via catalana és el reconeixement democràtic d’un dret, el de l’autodeterminació i la voluntat d’exercir-lo.  Govern, associacions i ciutadania catalana hem de ser conscients de l’hora difícil que ens ve a sobre, la nostra capacitat de resistència anirà lligada a l’enfortiment de les nostres conviccions democràtiques que es concreten amb el desitjos del 80% dels catalans.

Hi ha qui creu que cal, de tant, en tant posar gasolina al foc aconseguint tant sol flamerades efímeres, el que cal es posar troncs un cop i un altre, un cop i una altre...fins a vèncer.