dijous, 15 de febrer de 2018

@yeyaboya com exemple. La solidaritat antirepressiva ens marca el camí!


Ahir davant del Suprem ens trobàvem gent que representava el que, al meu parer, ha estat l’argamassa del moviment que ens ha portat més lluny que mai com a nació. Un moviment que és plural i que defuig del protagonisme individual, que suma i no resta, que es solidari i no sectari. Boya amb la seva serenor de lluitadora d’un projecte col·lectiu, ens permet aixecar el cap i fer escampar la boira dels egos.


La incapacitat el 27 S, del govern de la Generalitat, de tots, d’assumir amb totes les seves conseqüències la proclamació de la república, el desconcert de la fugida i de la permanència dels diferents membres del govern sense cap acord previ....te tots els ingredients de la derrota. Però un cop més la resposta popular amb el resultat d'una majoria parlamentaria, que no en vots, a les eleccions del 21D, ens permetia aixecar el cap. De nou, la gent!

La dignitat dels encausats i la fermesa dels empresonats, la capacitat d’agitació de Puigdemont a l’exterior ens ha donat aire...si bé a un preu molt alt. Els egos i els entorns dels egos però ens està fent molt de mal. Perquè la lluita antirepressiva és avui l’eix del moviment republicà, la pota més forta de les tres en que ens hem d’afermar, juntament amb la recuperació de les institucions i l’acció a l’exterior. La legitimitat és construeix cada dia en la lluita i aquesta pot ser molt llarga. La solidaritat entre tots i totes és imprescindible!

@yeyaboya amb la seva actitud ens ha provocat una solidaritat unànime i aquesta ens facilita el camí. Cal tenir una acord comú de tot i per força temps. I també una actitud comuna davant de la repressió. Es temps de que la la política republicana eixampli espais, però que sigui indefugiblement antirepressiva i que qüestioni el sistema del 78, des de dins i des de fora.

dilluns, 12 de febrer de 2018

Diada de l’exili...sota "la atenta mirada" del cònsol.



Ahir a Prats de Molló vaig formar part de la delegació d’electes que commemorà els més de 100.000 refugiats que travessant els Coll d’Ares arribaren a aquest petit poble de 2000 habitants en aquell moment. Una làpida rememora els 36 sepultats en una fosa comuna que han pogut ser identificats gràcies al govern de la Generalitat i al treball incansable de l’alcalde de la localitat. Acte emotiu amb presencia del President del parlament de Catalunya.  Memòria i resistència.


Parlaments emotius que parlaven del passat i del present, que sota l’atenta mirada del cònsol espanyol a Perpinyà, no es callaren res. Malgrat els intents de influir en l’acte restà com a simple espectador. No fou fàcil, però la fermesa del participants anul·là tots els intents d’interpretar el 155 fora de l’àmbit del Principat. Institucions i resistència marquen el camí d’un període dur que cal combatre amb fermesa i intel·ligència.

La solidaritat és la base de tota resistència. Trenta sis sepultats son molts però quants es salvaren per l’ajuda desinteressada de tanta gent que es volcà en acollir-los? Molts i molts. Aquesta és la gran lliçó d’un petit poble. Antítesis del tracta de l’estat francès – Ai las els estats!- que va obrir els sinistres camps de concentració a les platges d’Argelers. Cara i creu, solidaritat dels pobles i raons d’estat!

Diada de l’exili, referències de passat i indignació pel que succeeix en el nostre present. I mancaven els presos a Extremera i Soto del Real, els que tenim a Bèlgica exiliats, els que se’ls hi ha retirat el passaport  pendents de judici... cap d’ells podia ser present...sota l’atenta mirada del cònsol d’Espanya a Perpinyà!


dijous, 8 de febrer de 2018

Lluitar contra els estereotips, de Madrid estant.


Ja he comentat més d’un cop l'hostil uniformitat informativa sobre Catalunya que es percep vivint a la capital, que és extensiva a la major part del territori espanyol. No es estrany doncs que per les responsabilitats que tinc en el Congrés, com son, entre d’altres, educació, sanitat i serveis socials, em trobi, amb els molts contactes que faig amb entitats i persones de fora de Catalunya, una actitud  sovint recelosa que es torna en afectuosa quan més avança la relació. “No em pensava que fóssiu- fossis així...no es correspon a la imatge que tenia de vosaltres...”


Es cert que hi ha gent que te contacte regular amb Catalunya i afortunadament la seva visió no és aquesta, però ens faríem creus del nombre de persones amb responsabilitats associatives que no és així.  Plou sobre mullat. Si bé aquests darrers anys l’obsessió malaltissa i organitzada ha fet créixer la catalanofòbia, aquesta ve de lluny i el que abans era pluja fina ara és un aiguat torrencial.

El verí imprescindible en tota guerra, ni que sigui freda, te com objectiu deshumanitzar l’adversari, fer-lo diferent de tu i per tant, estrany i ,poc a poc a voltes, més ràpid d’altres, generar animadversió o indiferència. Allò que no toleraries que fessin als teus, ho acceptes o fins i tot ho veus amb entusiasme que ho facin al “diferent”.

La barreja de indiferència i animadversió en que es veuen els presos polítics catalans és un exemple, impensable fa un temps. D’ací la importància de desconstruir amb l’acció i l’exemple aquest relat. Encara prenen més valor aquells que son capaços de superar el prejudici amb el diàleg i encara més els que a contracorrent els tenim al costat.

dijous, 1 de febrer de 2018

Que les diferències no ens divideixin, que l’obcecació no ens paralitzi.



Soc d’aquells que creu que més enllà de les diferències, que mai hem amagat, dins del camp independentista, s’acabarà consolidant l’ètica de la responsabilitat. Hem arribat molt lluny en suport popular, organització i resultats electorals. Ens manca però eixamplar social i territorialment la nostra majoria. Rajoy no ha guanyat, però l’Estat no ha perdut. Si assumim aquestes constatacions, ens impliquen nous reptes per a aconseguir, amb mitjans renovats, el que ara no te marxa enrere, la República catalana.


Caldrà renovar acords i llimar desacords entre les tres forces que ens donen la majoria parlamentària. Ser més cauts en llançar acusacions sense el filtratge de la responsabilitat compartida. I ser conscients que si no es var anar a la confrontació directe al carrer amb l’estat, per fer efectiva la proclamació de la república en el seu moment, fou per que la resposta de l’estat –cruenta- no es podia assumir. Ara caldria explicar si es donen noves condicions per assumir-la.

La sortida de Catalunya del President i la presó del vicepresident marquen una realitat. L’exili i la lluita a l’interior. Mantenir un president a l’exili en el temps solament és possible si a l’interior tenim prou instruments per a mantenir vius els nostres anhels i construïm els camins definitius pel nostre alliberament.

Legitimitat a l’exterior i govern efectiu a l’interior, no son incompatibles sinó necessaris mútuament. President executiu (conseller en cap de fet) a l’interior i President legítim a l’exterior no son incompatibles. Espero que com en tants altres moments ens en sortim. Ni l’obcecació, ni el sectarisme, mai ens han ajudat. De fet alguns dels més sectaris avui, defensaven altres coses i altres persones, fa un temps, amb la mateixa obcecació.

Però atenció, malgrat ens en sortim, encara ens queda el pitjor. Articular la lluita contra la repressió d’un estat acostumat solament a firmar la pau quan el contrari està vençut i desarmat, i quan les tropes nacionals han aconseguit els seus darrers objectius. Aleshores per a ells acaba la guerra i per als vençuts comença la nit més llarga. Units i eixamplant, lluitant i construint, no els hi permetrem que la història es repeteixi.


dijous, 25 de gener de 2018

Cómo estás?


Una setmana intensa a Madrid i el que he escoltat més en el passadissos del Congrés és la pregunta: cómo estás? No tenia res a veure amb si estava refredat o tenia la grip -per cert molts dels que preguntaven es trobaven en aquesta situació- , de fet,  és una pregunta que te a veure amb Catalunya però no s’atreveixen a preguntar-ho directament. Uns de forma retòrica però molts realment interessats en conèixer la teva opinió i també el teu estat d’ànim.


De fet, a Espanya, l’hegemonia del pensament únic és tremenda, orquestrada per uns mitjans –tots- que en aquets tema conflueixen en un posicionament comú. A Catalunya rebem tots aquets mitjans, però ací res de Catalunya estant hi arriba. Més enllà de l’intent d’alguns digitals –pocs-  que s’esforcen en un cert pluralisme, la majoria res de res!

Si la política és pedagogia us confesso que ens toca fer-ne un munt. I més que hem de fer! En aquets moment el més important és el que fem Catalunya en dins, però el que fem a fora és imprescindible i Europa, pel bo i el no tant, és també Espanya. Fermesa i diàleg son part d’un mateix projecte dialèctic.

El enemics els tenim de sèrie, els amics s’han d’anar fent dia a dia. I de la mateixa manera que el canvi es dona sovint per a acumulació de les contradiccions. No podem deixar de lluitar contra el mainstream anti-català provocat per aquells que amaguen la corrupció o l’ambició de poder. Molts dels que el pateixen son aliats naturals, republicans sense ser-ne conscients. Ser com som, explicar que fem, és el millor antídot contra la catalanofòbia.

dilluns, 15 de gener de 2018

La democràcia sempre guanya!


Quan afirmem que la democràcia és el camí que ens portarà a la independència, defugim dels criteris essencialistes i etnicistes del nacionalisme. O millor dit, del nacionalisme d’arrel Alemanya que després de dos guerres mundials, els seus errors ens han vacunat a la majoria, que no a tots, els europeus. Ens enfronta al model d’estat-nació que és Espanya, que nega la democràcia a les altres nacions. A Catalunya però el secessionisme es basa, en gran mesura, en el principi democràtic, generalitzat especialment a partir del 2006.


L’estat espanyol és una estructura política basada en una economia extractiva fortament dirigida pels sectors que anomenaríem de l’”IBEX 35”, sectors regulats (Banca, electricitats, telefonia, aigua i gas...). L’ús i abús del nacionalisme espanyol de la xenofòbia contra Catalunya és la gran cortina de fum que permet la seva hegemonia sobre les classes populars de l’estat que son les que pateixen l’abús d’aquests sectors econòmics. Les pujades de tarifes d’aquest mes de gener serien l’exemple més escandalós.

Aquesta manipulació ha afectat a un sector de les classes populars, també a Catalunya, espantades per un esperpent “l’independentisme ètnic i excloent” fabricat i manipulat a partir dels exabruptes dels més hipoventilats i minoritaris i , també, dels errors del procés independentista – tenim pressa i DUI, ja!-. Però atenció, han estat també les classes més benestants les que han votat contra l’independentisme, posant-se conscientment a favor d’un estat que els hi assegura una persistència en la desigualtat que els hi es altament favorable.

Classe mitges i populars tenen en la democràcia l’únic camí per a mantenir i ampliar el benestar. I en aquest sentit les classes populars, totes, parlin l’idioma que parlin, vinguin d’on vinguin, son cridades a ampliar aquest moviment. Hem d’aconseguir que els nostres conciutadans que voten a qui l’explota o l’explotarà, ho deixin de fer! Per això ens cal un nou govern que tingui clar el camí cap a la independència, però que faci més polítiques socials i antimonopolistes. Junqueras des de la presó ens assenyala el camí!

dimecres, 10 de gener de 2018

Immers en el debat educatiu


Aquest mes em trobo immers en el debat de les recomanacions escrites que ha de fer la comissió d’educació del Congrés per a un pacte d’estat: social, polític i territorial per a l’educació. L’escola catalana ha estat sotmesa a l’agressivitat política i mediàtica del nacionalisme espanyol que de la forma més grollera i partidista no han dubtat en divulgar mentides, manipular arguments i convertir els centres i els ensenyants en diana de les seves obsessions. Continuaré lluitant per a reduir danys i per a fer valdre la feina feta per la comunitat educativa catalana.


No m’importen les hores esmerçades en un treball llarg i dur de comissió, m’importa que l’educació, un pilar per a la convivència i la llibertat, no continuï malmenada. Es cert que ens urgeix que el govern de la Generalitat prengui les rendes i en el mon educatiu tinguem el lideratge necessari. Per a defensar i per a avançar en un model d’èxit i compartit per la gran majoria, cal govern i comunitat.

La defensa de l’escola catalana, com a concepte, entesa globalment, no treu la necessitat d’assumir que té molts reptes i moltes necessitats de millora. Des de la reversió de les retallades produïdes en la darrera dècada –tant les pressupostàries com les ideològiques- fins a la incentivació del processos d’innovació. Des d’un replantejament de l’accés a la funció docents fins l’exigència d’un compliment rigorós de servei públic per a tots els centres, sigui quina sigui la seva titularitat.

Haurem d’emprar molts esforços, malauradament, per a respondre dels atacs de fora, que continuaran. Però la millor defensa és la millora. Renovar un consens social i professional que ha de tenir el seu marc en un renovat Pacte Nacional per l’educació, és imprescindible. Lluitaré per que el que es faci a Madrid no sigui un fre, però la millor defensa serà la iniciativa que des de Catalunya es tingui.

Per a consolidar el bé comú que, per damunt de tot, és l’educació. L’educació com a servei públic indispensable per a la nostra cohesió social i nacional. Des del Congrés estant aquests son les deures que m'he posat, sabent que seran uns deures compartits, que tindran com a protagonista la comunitat educativa catalana aquest 2018!