dimarts, 17 d’abril de 2018

Militarisme, un mort amb bona salut.



Surto de la comissió de defensa del Congrés amb la convicció de que son pitjors els militaristes que els militars. És a dir, aquells civils que amb l’adulació i paraules falsament castrenses respallen als uniformats perquè assumeixin un paper polític que no els correspon. Lamentablement aquesta visió que tant mal ha fet en la nostra història, és encara present en ple segle XXI.


El clericalisme, amb menys força, seria part també d’aquest confusió política, malgrat que sempre - i especialment a les nacionalitats-  l’església ha jugat un paper més plural, malgrat el nacional-catolicisme dominant, a redós del poder polític. Un i altre perviu en el vell PP i persisteix en Ciudadanos.

L’estat juga el paper de refugi i amalgama de tots ells i la monarquia borbònica esdevé un fidel reflex i aixopluc d’aquestes actituds  miserables. Avui per avui som com l’oli i l’aigua, d’ací la no negociació que l’estat ens ha ofert en tots aquests anys. Aquella alternativa republicana i socialista que intentà bastir una alternativa fa 87 anys sembla que va desaparèixer a les cunetes i a l’exili.

És cert que hi ha bona gent a Espanya que  no combrega amb el que els hi diuen i amb qui ho diu, me’ls trobo pels carrers de Madrid, però no s’albira una aliança política capaç de fer front a la dreta, la vella del PP  i la remasteritzada de Ciudadanos. De nou caldrà continuar, més sols del que voldríem, però més segurs del que volem. Els presos i les preses, els exiliats, ens marquen el camí.

divendres, 13 d’abril de 2018

Del 14 al 17 d’abril: els dies de la República catalana.




La nit del 12, Macià enviava el telegrama següent: “Niceto Alcalá Zamora, presidente del Gobierno Porvisional: Esquerra Republicana de Catalunya triunfa con 25 concejales, Lliga 10, radicales 15; total cuarenta republicanos, diez monarquicos. Esquerra Republicana de Catalunya saluda al presidente del gobierno provisional y espera con resolución inquebrantable triunfo de nuestros ideales. Viva Cataluña libre en una España libre y republicana” Durant el 13 al carrer, es sentien cada cop més el crits de “visca la República i visca la llibertat” i “A baix la monarquia”.



Sovint confosos en una muntanya d’anècdotes, la successiva cadena d’esdeveniments produïts aquells quatre dies d’abril, ha amagat el fet que sense una estratègia decidida hagués estat impossible el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític i la possibilitat d’un pacte, de tu a tu, amb el govern provisional de la República espanyola.

Mentre que a Espanya continua vigent la monarquia, el matí del 14, a Catalunya, Companys n’havia canviat el règim polític, proclamant la república i Macià l’estat, al proclamar la república catalana. Al dia següent la República Catalana és una realitat inqüestionada i continua el seu camí. Els passos de Macià aniran per dues vies: primer, nomenar govern; segon, fer penetrar la República a tots els indrets del país.

Però des del primer moment, Madrid recela de la República catalana i alguns, com Maura i Lerroux, s’hi oposen rotundament. La pressió creix per moments i sembla que pot fer perillar la mateixa república. Des de les pròpies files del catalanisme se suggereix una solució pactada. Macià aleshores cerca entre els seus col·laboradors els que puguin anar a Madrid. Es reuneixen amb una delegació dels republicans espanyols i arriben a una acord.

El 17 serà el darrer dia de la República catalana i el primer de la Generalitat de Catalunya restaurada després de molts anys. No es tracta de comparar el present amb el passat però si d’entendre que hi ha un fil roig que els uneix i que ens explica com a poble. Audàcia i pragmatisme, sempre sumar i seguir. Recordem avui amb afecte i admiració a Macià i a Companys.

dimecres, 11 d’abril de 2018

Un dia gris a Madrid...un més.



Temps plujós, inestable, a Madrid, amb la duresa de les ciutats continentals, allunyades del mar. Clima polític crispat, la metàstasi de la corrupció amb el darrer episodi que esquitxa al mon universitari i a la comunitat de Madrid afecta en primer lloc al PP, però genera una reacció, en aquells que es veuen com a substituts,  barreja de precaució per a no fer moviments que els perjudiquin i triomfalisme contingut, Ciudadanos en estat pur.


L’optimisme en el que bona part de l’independentisme viu a Catalunya per la decisió dels jutges alemanys, a Madrid es tot el contrari, em sento com si entrés en un furat negre. La ràbia desfermada que tot ho engoleix. L’honor ferit, la repressió com a pensament únic i la competència de PP i Ciudadanos de veure qui és més dur i exigent amb Catalunya. En el brogit de la confrontació, no diferencien als independentistes del que no ho son. Avís per a navegants!

I l’opinió pública? Difícil saber-ho, les percepcions que tinc a peu de carrer son contradictòries, van de l’insult a l’abraçada. Si ens menteixen en els Màsters , ens diuen la veritat sobre Catalunya? Em deia un taxista...no tots escolten la COPE. Però es cert que la tasca adoctrinadora, de veritat, dels mitjans de comunicació estatals fan molt de mal. És una pluja fina i a voltes torrencial, que fa molts anys que dura.

Una constatació i una promesa. La primera, els molesta molt la nostra presència, no solament perquè si no hi fóssim tindrien els pressupostos aprovats i una majoria dretana confortable sinó perquè ha d’escoltar el que no volen. La segona, romandrem el temps que els nostres governants a casa i a l’exili considerin oportú, ni un dia més. I ens mantindrem ferms sense vinclar-nos a amenaces i càstigs.


dimecres, 4 d’abril de 2018

Escriure, Jordi, escriure...




Escriure, escriure , escriure ...una bona recomanació per aquells que des de l’activisme han accedit a les administracions públiques com electes i amb errors i encerts han copsat les limitacions i les potencialitats dels àmbits representatius. Reflexionar, cercar nous paradigmes teòrics, que reforcen l’experiència i et permeten nous reptes. Ahir a la 22, Jordi Navarro ens presentava el seu llibre: República i Ecologia.


Un llibre ben fet. Les seves 287 pàgines de densa informació són alhora fàcils de llegir, no és habitual aconseguir-ho. És mèrit de qui porta anys explicant el que creu i enfortint teòricament el que pensa. Espero davant d’unes braves de can Manolo, a la plaça Assumpció, tenir l’oportunitat de nou de compartir amb vells amics el que aquestes planes em, ens, motiven.

Una de les virtuts que hi he trobat és que defuig de la superioritat moral, que tanta gent de les esquerres traspua conscient o inconscientment i els allunya del comú de les persones, explicar no es pontificar i ser avantguarda no substitueix el fet que els canvis veritables, els que es consoliden,  necessiten de la majoria de la gent. Empatia i voluntat de convèncer és el secret.

Diuen que la reflexió ha de precedir a l’acció, hi estic d’acord. Però també de l’acció, del seu anàlisi, ha de sorgir la necessària reflexió que ens permeti avançar, defugint de tòpics i paraules sovint buides. La república que somiem es construirà amb moltes veus, amb molts matisos i d’entre ells els que somia i escriu en Jordi serà imprescindible.

dimecres, 28 de març de 2018

Que la desconfiança no ens faci traïdors.



Em preocupen les veus que per reforçar la lluita al carrer, menyspreen les institucions, es a dir, afirmen que tant si val que la Generalitat estigui en mans del 155, perquè de fet es de “fireta” i la seva gestió ens impediria un combat més clar i dur contra l’Estat. No se’n adonen que a l’Estat, el que li ha fet por de veritat és la gestió independentista de la Generalitat, com a instrument clau per a la independència, per això tots els presos i preses n’han format part del govern o de la mesa del Parlament. Sense les institucions el problema català seria un tema “d’ordre públic, no com ara que és un “problema d’estat” a Catalunya, a Espanya i al mon.


Clar que la lluita al carrer és important, més encara si és massiva i cívica. Ha estat, és i serà un instrument clau, imprescindible. Però si ens tallem l’altre ma, la del govern, ens afeblim. Sempre hi ha hagut gent que ha abominat de l’estat, qualsevol estat, de qualsevol organització representativa que no emani de la democràcia directe, perquè creu en altres formes d’organització, però sempre ha estat minoritària en una societat com la nostra, molt i molt plural, del segle XXI.

El moviment independentista, és ampli i majoritari perquè és divers, però també perquè la seva majoria creu en la democràcia representativa, perquè ha fet costat a les institucions pròpies. Aquesta dimensió no significa que no sia complementària amb la democràcia directe, però no la substitueix. Avui bona part dels electes són a la presó per complir el mandat popular. S’han enfrontat als aparells de l’estat, a les seves amenaces, amb la cara alta i des dels seus llocs de responsabilitat. Han complert.

Però encara una certa antipolítica es destil·la a cada entrebanc. De nou la vella cantarella dels “polítics” – dit el mot de forma pejorativa- com a sospitosos i incapaços, s’instal·la en molta gent de bona fe – i en no pocs de mala fe, sovint curiosament polítics frustrats- sense veure que cada un fa la seva feina com millor sap i que hem de recuperar la confiança mútua, que és la nostra principal força.

Bé, com soc optimista de mena, penso, que de nou ens en sortirem, recuperarem la unitat i els que desconfien tornaran a confiar, perquè el nostre enemic es tant poderós, que no ens podem permetre més errades.

diumenge, 25 de març de 2018

23-M. Perseverança i unitat.



23-M, una altre data a tenir present en la nostra lluita per la llibertat, per a poder decidir el nostre futur, per a construir una república. La posada en presó del candidat a president de la Generalitat al bell mig de les sessions d’investidura, la detenció també d’altres ex-consellers, de l’anterior presidenta del Parlament i l’exili forçat de la secretaria general d’ERC en una nova onada repressiva de l’Estat que el separa del sistema democràtic que hauria de garantir.


Una salvatjada que és també un gran error i recorda al que encertadament fa pocs dies recordava en un article de premsa l’historiador Borja de Riquer del “govern nacional” encapçalat per Maura el 1918, ara fa 100 anys! És continuar la cursa repressiva iniciada el 20 de setembre de 2017, però corregida i augmentada. Del escrits poc jurídics, que tenen més de pamflet que de fonament probatori, del senyor Llarena, es dedueix que el que volen es acabar amb l’independentisme en el seu àmbit institucional.

Tenir nou govern es imprescindible. Que si per si mateix no és suficient, òbviament, per a arribar on volem, la república, és del tot necessari per a reduir l’abast d’actuació impune de l’estat a Catalunya. És recuperar la Generalitat, que no és només una autonomia. Representa un fil històric i un seguit d’instruments de govern imprescindibles per acumular forces. L’1 d’octubre no s’hauria pogut fer sense govern, les noves finestres d’oportunitat que es puguin obrir en el futur també el necessiten.

Noves incerteses tindrem a l’exterior, detencions i decisions judicials d’extradir o no als nostres exiliats, ens caldrà enfortir la unitat independentista i vertebrar al seu voltant un ampli front democràtic contra la repressió i per la recuperació de la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. Perseverança i fortalesa, unitat en el govern i en l’acció antirrepresiva. Menys tacticisme i millor estratègia.

divendres, 16 de març de 2018

Dir la veritat, coratge i refer la unitat.



La política espanyola està crispada, no solament pel tema català on la continuïtat del 155 impedeix l’aprovació de pressupostos, també pels dubtes i contradiccions dins el bloc del 155, on tots es miren de reüll i no pas poques vegades s’atonyinen tots contra tots. Aquest setmana les pensions i l’anomenada “presó permanent revisable” ha fet aflorar aquestes contradiccions.


La manca d’un full de ruta comú del bloc independentista, malgrat els intents contradictoris que hem viscut fina ara, no ens ha permès aprofitar totes aquestes contradiccions del bloc dominant a Espanya. Es cert que si alguna cosa els fa formar unànimement, oblidant momentàniament les seves diferències, és el temor a qualsevol iniciativa unitària que provingui de Catalunya. La Unitat es el que els hi fa més por, d’ací tots els esforços emprats per a trencar-la. L’empresonament de dirigents clau de partits i moviments socials va en aquest sentit i malauradament, per ara,  els hi surt bé.

Sense organització no és possible cap transformació i menys de l’envergadura de l’objectiu que els independentistes ens hem proposat. Organització i autoritat, la que surt de la confiança en el lideratge, vertebren les adhesions individuals i col·lectives, plurals i sovint contradictòries, d’un moviment de llarg abast. Ara patim una crisi tant de lideratge efectiu –en el territori, el que abans a la clandestinitat anomenavem l’interior per a contraposar-lo a l’exili- com d’estratègia unitària de les tres organitzacions polítiques i les dos socials que han treballat fins ara  -amb contradiccions- per un objectiu comú, ideal, la República.

La proclamació d’aquesta el 10 i 27 d’octubre, però sense efectes jurídics ni control efectiu al carrer; el 155 amb el domini de la Generalitat per l’estat sense resistència activa; l’auto-dissolució de fet del govern que ja no tornarà a reunir- se, per que uns, la majoria, son empresonats i els altres s’exilien...ens porta, sense un anàlisi suficient del que va passr a unes eleccions autonòmiques que tots accepten. I es guanyen! Amb una recomposició electoral del bloc independentista contradictòria, de difícil diàleg, amb ells líders empresonats o a Bèlgica.

Contradiccions en el relat, perquè el vell no serveix però el nou encara no ha aparegut amb prou força, ens porta a la situació d’avui. Hem de ser més, però  hi ha el perill que restem i no sumem. La lluita antirepressiva serà clau perquè l’estat no pararà, el govern de la Generalitat s’ha de recuperar però per si sol és insuficient i si no es recomposa la confiança de la gent en els seus representants  ens dividirem,  pas previ per a la derrota. Estem a on mai fa uns anys hauríem pensat arribar, tant lluny i tant ràpid, però som tot just al peu de la muntanya. No per a quedar-se passius sinó per agafar forces per fer el cim. Dir la veritat,  lluitar amb coratge i refer la unitat és el camí, al meu parer,  al que han de comprometre’s aquells que donin el pas per a liderar l’independentisme.