dilluns, 15 de gener de 2018

La democràcia sempre guanya!


Quan afirmem que la democràcia és el camí que ens portarà a la independència, defugim dels criteris essencialistes i etnicistes del nacionalisme. O millor dit, del nacionalisme d’arrel Alemanya que després de dos guerres mundials, els seus errors ens han vacunat a la majoria, que no a tots, els europeus. Ens enfronta al model d’estat-nació que és Espanya, que nega la democràcia a les altres nacions. A Catalunya però el secessionisme es basa, en gran mesura, en el principi democràtic, generalitzat especialment a partir del 2006.


L’estat espanyol és una estructura política basada en una economia extractiva fortament dirigida pels sectors que anomenaríem de l’”IBEX 35”, sectors regulats (Banca, electricitats, telefonia, aigua i gas...). L’ús i abús del nacionalisme espanyol de la xenofòbia contra Catalunya és la gran cortina de fum que permet la seva hegemonia sobre les classes populars de l’estat que son les que pateixen l’abús d’aquests sectors econòmics. Les pujades de tarifes d’aquest mes de gener serien l’exemple més escandalós.

Aquesta manipulació ha afectat a un sector de les classes populars, també a Catalunya, espantades per un esperpent “l’independentisme ètnic i excloent” fabricat i manipulat a partir dels exabruptes dels més hipoventilats i minoritaris i , també, dels errors del procés independentista – tenim pressa i DUI, ja!-. Però atenció, han estat també les classes més benestants les que han votat contra l’independentisme, posant-se conscientment a favor d’un estat que els hi assegura una persistència en la desigualtat que els hi es altament favorable.

Classe mitges i populars tenen en la democràcia l’únic camí per a mantenir i ampliar el benestar. I en aquest sentit les classes populars, totes, parlin l’idioma que parlin, vinguin d’on vinguin, son cridades a ampliar aquest moviment. Hem d’aconseguir que els nostres conciutadans que voten a qui l’explota o l’explotarà, ho deixin de fer! Per això ens cal un nou govern que tingui clar el camí cap a la independència, però que faci més polítiques socials i antimonopolistes. Junqueras des de la presó ens assenyala el camí!

dimecres, 10 de gener de 2018

Immers en el debat educatiu


Aquest mes em trobo immers en el debat de les recomanacions escrites que ha de fer la comissió d’educació del Congrés per a un pacte d’estat: social, polític i territorial per a l’educació. L’escola catalana ha estat sotmesa a l’agressivitat política i mediàtica del nacionalisme espanyol que de la forma més grollera i partidista no han dubtat en divulgar mentides, manipular arguments i convertir els centres i els ensenyants en diana de les seves obsessions. Continuaré lluitant per a reduir danys i per a fer valdre la feina feta per la comunitat educativa catalana.


No m’importen les hores esmerçades en un treball llarg i dur de comissió, m’importa que l’educació, un pilar per a la convivència i la llibertat, no continuï malmenada. Es cert que ens urgeix que el govern de la Generalitat prengui les rendes i en el mon educatiu tinguem el lideratge necessari. Per a defensar i per a avançar en un model d’èxit i compartit per la gran majoria, cal govern i comunitat.

La defensa de l’escola catalana, com a concepte, entesa globalment, no treu la necessitat d’assumir que té molts reptes i moltes necessitats de millora. Des de la reversió de les retallades produïdes en la darrera dècada –tant les pressupostàries com les ideològiques- fins a la incentivació del processos d’innovació. Des d’un replantejament de l’accés a la funció docents fins l’exigència d’un compliment rigorós de servei públic per a tots els centres, sigui quina sigui la seva titularitat.

Haurem d’emprar molts esforços, malauradament, per a respondre dels atacs de fora, que continuaran. Però la millor defensa és la millora. Renovar un consens social i professional que ha de tenir el seu marc en un renovat Pacte Nacional per l’educació, és imprescindible. Lluitaré per que el que es faci a Madrid no sigui un fre, però la millor defensa serà la iniciativa que des de Catalunya es tingui.

Per a consolidar el bé comú que, per damunt de tot, és l’educació. L’educació com a servei públic indispensable per a la nostra cohesió social i nacional. Des del Congrés estant aquests son les deures que m'he posat, sabent que seran uns deures compartits, que tindran com a protagonista la comunitat educativa catalana aquest 2018!

divendres, 5 de gener de 2018

Tornant de Madrid trist però orgullós!


Tornava ahir a la nit de Madrid amb un estat d’ànim contradictori. Cansat i fastiguejat de l’actitud dels poders de l’estat, venjatius, en un marc d’intoxicació de l’opinió pública espanyola que tant sols es pot comparar a una situació de pre-guerra. També orgullós de la dignitat mostrada per Oriol Junqueras davant del tribunal. Manifestant-se com un home de pau i diàleg, rebutjant les mentides del fiscal i ometent qualsevol acatament que ells entenen com a renuncia a les pròpies idees.


En la resistència a l’opressor el camí més dur és patir les seves presons, sofrir la seva justícia sense sotmetre’s. No hi ha res més poderós que l’exemple, que la tenacitat de les pròpies conviccions, que son les que comparteixes amb el teus electors, que t’han encomanat que els representis. Em repugnen, però, els bocamolls que es senten més valents que ningú però que serien incapaços d’aguantar ni un dia a la presó. En moments com aquests, difícils, veiem el verdader rostre de les persones.

Solament forjant l’acer de les nostres conviccions serem capaços de mantenir els nostres anhels i seguir camí davant d’un estat que ha estat disposat i ho continua estant a usar tots els mitjans en contra nostra. Com diuen ells:  “los pararemos por lo civil o lo criminal”. No ens rendirem i ens caldrà molta constància i bons lideratges. En el foc del patiment és forja l’acer de fer política en majúscules.

Continuo amb aquests estat d’ànim ambivalent, però predomina l’orgull pels companys i companyes compromesos i l’esperança de que la veu de més de dos milions de persones és tant potent i les seves conviccions tant fortes que guanyarem. Ho farem amb els altres, amb la ma oberta a tots i a tothom, pe que no hi ha dreceres per arribar a la República.

diumenge, 31 de desembre de 2017

Un any que acaba, un altre que comença...


D’aquest 2017 que ara deixem ens manca encara la perspectiva del temps per a comprendre tot el que ha passat i la transcendència dels esdeveniments acumulats. Ens cal noves respostes a les preguntes que ens fem i els records del que hem vist i viscut romanen en la nostra memòria...i els presos...sempre en el cor els presos.


Hem arribat més lluny que mai en la reivindicació del catalanisme com a reconeixement de sobirania i l’enfrontament amb l’estat, no solament amb el govern Rajoy, ha estat descomunal. Tot just en el moment que escric aquestes lletres els milers de policies que ocuparen hotels, casernes i tres vaixells s retornen als seu llocs d’origen. La resistència no violenta del sobiranisme ha tingut com una única resposta: repressió i presó.

Ens resta però  l’anàlisi de què i com hem de fer per a avançar al bell mig d’una repressió continuada i la persistència d’un cert independentisme màgic que es resisteix a reinventar-se. Perquè ens cal un projecte compartit, però també la voluntat i els instruments per a ampliar la base del sobiranisme si no volem restar en un bucle que ens faci perdre el que hem guanyat.

La constitució del nou Parlament, de la seva mesa i la votació de president s’han de realitzar amb la màxima unitat, però defugint imatges com les dels dos dies de l’aprovació de les lleis del referèndum i de transitorietat. Ens cal   un govern que en la seva formació anul·li les mesures fetes a redós del 155. Les legitimitat no poden ser antagònica amb l’eficàcia necessària per a impedir la continuïtat de l’actual situació d’ocupació de les nostres institucions. No dubto que un cop més estarem a l’alçada.

divendres, 22 de desembre de 2017

Les eleccions d’ahir


Sempre he intentat compartir després d’unes eleccions les reflexions que em venen al cap, tot i ser conscient que cal deixar passar un temps per a tenir perspectiva i analitzar-les amb més profunditat. Però, al meu parer, la majoria independentista contra el 155, amb una conjunció de totes les forces de l’estat per a impedir-ho, ha acabat  imposant-se com el resultat més rellevant del que va succeir ahir.


No nego la importància de creixement de Ciudadanos, però ahir no anava de qui seria el partit més votat, tot i que els efectes colaterals de la gairebé desaparició del PP pot tenir molta rellevància en el futur. De fet, un dels “deures” que l’independentisme s’ha de posar és analitzar el perquè i trobar les vies per a fer efectiva la convivència i el respecte amb un sector dels nostres conciutadans, tant catalans com nosaltres, que aposten per la confrontació amb l'independentisme.

D’ací l’encert de presentar-nos els independentistes en llistes separades, amb les que hem sumat més de 100.000 vots respecte el 27S. Perquè no és irrellevant desconstruir la demagògia de la dreta espanyolista presentant-se com la defensora de les classes populars quan a Madrid legislen en la seva contra. El combat per a fer de l’Independentisme, del Republicanisme, un projecte amb creixement es donarà en els propers temps en els barris i viles on un sector de les classes populars opta pel nacionalisme espanyol en detriment de la millora de les seves condicions de vida, del seu futur.

Però per que hi hagi futur, ells i nosaltres, tots junts  l’hem de construir de Catalunya estant. Deixem aquella frase desafortunada de “ara toca independència i després ja parlarem dels canvis socials que calen...” . Les millores socials encetades, però no culminades, en el govern destituït pel 155, han de continuar i reforçar-se. En el camí que seguirem a partir d’avui, ser conseqüents amb el que hem promès - el President ha de venir a Catalunya- i ampliar la majoria independentista fins a que sigui hegemònica, son els reptes que tenim. Mai més silencis i tacticismes!

dimecres, 20 de desembre de 2017

La meva racionalitat està tenyida d’emocions.


Des del 27S en que vaig demanar el vot per a Junts pel Sí i la CUP no em sento gens decebut per l’actuació d’aquests  en els dos anys més difícils per al nostre poble des de la mort del dictador. Amb errors, amb presses pot ser innecessàries, amb discrepàncies internes, amb tots els peròs que vulgueu posar, han preservar el sentit del meu vot i han donat exemple personal  assumint dures conseqüències. Ara de nou recolzaré un dels tres partits, que no m’han decebut, ERC, el més proper a les meves conviccions i amb el que m’he compromès darrerament al Congrés de Diputats. Sumarem i guanyarem!


No hi ha dubte que ens esperen temps difícils, pot ser, fins i tot, més que els viscuts en aquests darrers anys. La repressió de l’estat continuarà però una victòria de les candidatures independentistes és la millor garantia per que acabi fracassant. Si us fixeu des del govern espanyol no ha sortit ni una sola proposta per al dia després, que no sigui “palo i tente tieso”. Ens volen acollonits i treballant per a ells, sense aixecar el cap.

Soc conscient que la meva racionalitat està tenyida d’emocions. Però les reclamo com a motor de canvi, com a vacuna contra la passivitat i la corrupció. Demà, amarat d’emoció, pensant en els presos i els exiliats, dipositaré el meu vot, amb la meva família. Amb la cara ben alta amb el convenciment de que el color vermell dels meus ideals avui es tenyeix de groc!

Sense rancúnies i amb emoció, com la imatge de la Marta i en Tardà a l’acte de tancament de campanya a Sant Vicenç dels Horts, amb els punys closos de dignitat des del 1-O, guanyarem. No pas per nosaltres, ni per a un partit, sinó per a guanyar un futur de llibertat i fraternitat!

dijous, 14 de desembre de 2017

Una carta en un discurs.


En l’acció parlamentària hi han molts moments tediosos, especialment en l’hemicicle del Congrés . Les intervencions son en general correctes, tot i que moltes d’elles al ser llegides perden espontaneïtat. No poques son dolentes o molt dolentes. Però n’hi ha, de tant en tant, de brillants. I algunes ho son molt i molt. Ahir Joan Tardà  va fer una d’aquestes perles, emoció continguda, rigor en la forma i en el fons. Tota una declaració de principis en temps de còlera.


Mai es podrà agrair a Joan tardà la tasca pedagògica que ha estat fent tots aquets anys, treballant des de l’epicentre del Congrés de Diputats però irradiant arreu el seu compromís republicà i la seva pedagogia de que és i que vol ser Catalunya. Destruint estereotips i construint ponts. La seva bonhomia embolcalla una gran rigor intel·lectual d’home llegit.

Ningú millor que ell per a llegir una carta de Junqueras a Rajoy en un hemicicle abassegadorament partidari del 155. L’autoritat que li dona la seva capacitat de treball i el seu tarannà integrador, van fer callar la ministra Dolors Montserrat. Aquesta va fer un dels seus pitjors discursos  -en una persona que confon parlar ràpid amb rapidesa argumental- ple de tòpics i referències mal escrites i pitjor llegides.

Tot confiant en un bon resultat el 21D, malgrat ser conscient que la repressió tot just ha començat, necessitem relat, persones que catalitzin i no monopolitzin els moviments. No podem esperar res d’homes –gairebé sempre homes.- que fan creure, o els hi atribuïm, saber tot i de tot. Ens calen menys messies de butxaca i més Joan Tardà.