dimecres, 1 d’agost de 2018

El groc, un simbol objectiu dels violents!



La provocació amb l’objectiu de generar violència és un clàssic en tot moviment desestabilitzador. Derrotats repetidament a les urnes a Catalunya, als auto-anomenats ”constitucionalistes”, solament els queda l’estat d’excepció, la suspensió de la Generalitat, promovent amb l’exageració i tergiversació de fets violents aquest camí. Bona part dels mitjans de la capital acostumats més a la propaganda que a la informació, son capsa de resonància per a facilitar als liders de la dreta extrema la pressió al govern espanyol per a trencar relacions amb el govern català i que accepti una iniciativa d’aquesta mena.


Aïllar als violents, desemmascarar-los, no solament es un fet que la ciutadania activa ha d’assumir, també les forces policials que depenen del govern de la Generalitat i dels ajuntaments. El monopoli de la força que el sistema democràtic dona als cossos de seguretat te com objectiu la convivència i la seguretat ciutadana. Escamots d’encaputxats, organitzats i armats amb ganivets, no es poden tolerar. Conselleria d'interior, alcaldies...s’han de posar a treballar.

La vella extrema dreta, ha estat acollida per la dreta espanyola, la de tota la vida i la de “Ciudadanos”, com una mena de germans separats amb una causa comuna, l’espanyolisme extrem. El desprestigi de les forces i cossos de seguretat de l’estat per les actuacions desmesurades de l’1 d’octubre de 2017, ha accentuat el seu aïllament de la majoria social i son susceptibles de caure en l’omissió del seu deure per l’ensabonament oportunista de l’extrema dreta.

No son fets aïllats, les velles clavegueres de l’estat continuen funcionant, com part de l’aparell judicial que s’escapen al control democràtic i van més enllà del que la Constitució, que diuen defensar, planteja. Coordinació, informació i acció. Govern i ciutadania. La convivència solament es possible eradicant als violents. No perdem ni un segon, el govern al capdevant.

dilluns, 23 de juliol de 2018

Unitat orgànica o unitat d’acció?



Unitat o divisió? Formulada així la pregunta no sembla que la resposta sigui difícil. Però sovint les preguntes excloents poden estar mal formulades i porten a fer-te noves preguntes. Quina mena d’unitat: Per a ser el primer partit o per a tenir majoria parlamentària? Per a guanyar unes eleccions o per a obtenir una majoria social? Escollir una formula o altre pot portar a resultats diferents i fins i tot al contrari del que es pretén.


Pots ser el primer partit i no poder formar govern per manca d’aliats. El cas de Ciudadanos el 21D és un cas paradigmàtic. Se’m pot dir que Ada Colau ha governat l’ajuntament en minoria, essent el primer partit però lluny de la majoria. La llei electoral municipal ho permet, si no hi ha una majoria alternativa. Però ha pogut tant sols anar tirant, veient com bona part del seu programa no el podia aplicar per manca de majoria suficient. Imagineu-vos si seria possible fer-ho amb objectius encara més ambiciosos, de país.

Fer república, aconseguir la separació d’un estat fort i agressiu com l’Espanyol, necessita d’una amplia majoria social. Com hem vist, i tard o d’hora ho analitzarem en profunditat, no es pot fer amb una estreta majoria parlamentària a Catalunya contra una amplia majoria estatal en contra i disposada a tot, a tot. No ens han vençut, hem pagat un cost alt, però no han guanyat. El govern que ha encapçalat la repressió ha caigut i a Catalunya un govern hereu de l’empresonat ha ocupat de nou les institucions, però resta molt per fer i cal fer-ho diferent per aconseguir la independència.

No és el mateix unitat d’acció que unitat orgànica. Ens cal molta, molta més unitat d’acció, més coherència en les organitzacions que apleguen la pluralitat política del nostre país. El que no ens cal és un partit únic, malgrat es disfressi de moviment. Totes el partits únics no s’ho diuen. La força de l’independentisme, la seva capacitat de créixer, està en la seva pluralitat. Les organitzacions socials que ho han entès han crescut i quan segueixen altres camins es fan petites. Els partits son peça necessària si anteposen la unitat d’acció a altres interessos i fan el moviment unitari fort quan no el volen substituir.

dijous, 19 de juliol de 2018

Més important que útil!



En moments de crisi política i social els sistemes democràtics es fragilitzen, perquè com deia Churchill aquests no son el millor sistema sinó el menys dolent. Però, em quedo en una altre de les seves frases, menys coneguda,  va dir també que en el seu temps -el període d’entreguerres-  els homes volien ser importants i no útils. Al meu parer, les democràcies funcionen més bé quan els governants volen ser més útils que importants. El desconcert, la por,  ens fa cercar perillosament un tipus que es pot resumir en el títol d’una obra coneguda de Vázquez Montalban,  “O César o rés!”


El populisme és una malaltia política que neix de la democràcia en crisi, i proposa el contacte directe, més hipotètic que real, entre el líder i la gent, sense necessitat d’intermediaris col·lectius, com serien els partits, o millor dit, promou un partit-moviment que és corretja de transmissió de dalt a baix i no al revés. Rebutjant el partidisme, de fet el que rebutgen és la pluralitat, cercant el partit únic com a resposta.

Curiosament la xarxa que ha nascut com instrument de comunicació horitzontal, funciona de fet polaritzant el debat, cercant l’adhesió incondicional o el rebuig total al dissident. Es creant llistes d’adherits, es promouen sovint consultes unidireccionals que son més un plebiscit permanent d’adhesió, deixant sempre per a més endavant el debat quan les condicions ho permetin. Però aquestes no es donen mai.

Si la democràcia és el menys dolent dels sistemes, els partits, al meu parer també són la forma menys dolenta de participació en la política. Es cert que he militat molt de temps -ara no- i tinc un regust més agre que dolç, però ha estat molt millor experiència que quan he participat en models que tot i dir-se  més horitzontals, de fet acabaven sent o aristocràtics –controlats per una petita elit- o senzillament autoritaris.

dissabte, 14 de juliol de 2018

Una tarda a Besalú. Gràcies CDR!




Convidats pel CDR ens trobarem Eduard Pujol (JxC), Raül Massanell (CUP) i el que us escriu (ERC) en un debat moderat per Pitu Pujol. Un centenar de persones de totes les edats seguiren i protagonitzaren activament el debat. La república era el títol, però parlarem de tot: com estem, que volem i cap a on anem. Diversitat i unitat d’acció, més i més actius republicans. Poble mobilitzat, ajuntaments i Generalitat com a pilars del canvi. No perdre cap llençol, tots i totes som necessaris. Parlar entre nosaltres, parlar més. La reflexió sempre ha de precedir a l’acció. Gràcies CDR de Besalú!


De Madrid estant s’agraeix que al tornar a casa et trobes amb la gent a la que representes, a la que et deus i per a la que lluites. És com aire fresc, et donen l’oxigen necessari per a capbussar-te de nou una altre setmana en l’espai Madrid, Congrés de Madrid, per a ser més exactes, doncs la ciutat la visito poc, si no és per a trobades o debats que també formen part de la voluntat d’explicar-nos. De fer aliats en un terreny que l’odi atiat pel establishment borbònic i els seu mitjans ha fet estralls.

Aquests debats son la millor vacuna a l’autoodi que sovint es mou per les xarxes, aquesta recerca de traïdors que des de l’anonimat i el trollisme enverina a tots i totes els que ho segueixen. Cara a cara amb la gent, escoltar-nos abans de parlar, cercar un millor parer, fer camí entenent que la pluralitat és la prova de que creixem, de que som més. Fet imprescindible per a guanyar!

Un soparet amb els i les organitzadores enfortiren més els arguments, tants el compartits com els que discrepaven. Quan em pregunto perquè serveix fer política,  jornades com les d’ahir em donen la resposta. Per a ser i compartir, perquè “u no és ningú” i fer república és la voluntat plural i compartida dels republicans. De fet, una tarda molt particular a Besalú.

dimarts, 3 de juliol de 2018

Finestra d’oportunitat? Un nou marc de lluita!



A poc més d’un mes de la moció de censura reeixida al govern Rajoy, lluny encara dels 100 dies que es donen a tot govern nou, com és l’encapçalat pel Pedro Sánchez, vivim a Catalunya en un marc de més estabilitat i confiança que l'espanyol. El 155 eliminat, el govern català consolidant-se i la justícia internacional posant en qüestió l’espanyola. L’adversari està més dividit –el PP barallant-se i Ciudadanos  desaparegut- , es cert que res serà fàcil, l’estat continua fort, però l’independentisme  ha vingut per quedar-se i les seves reivindicacions es consolidaran si preservem pluralitat i unitat d’acció.


De Madrid estant t’adones de que l’estat és força més que els partits que poden governar durant un temps, la monarquia n’és l’aglutinant, el nostre moviment el qüestiona no solament per independentista sinó també per republicà. La intervenció del rei el 3 d’octubre va obrir els ulls a molts dels que pensaven que podia tenir un paper moderador, és part i intervé com a part al sentir-se qüestionada en defensa de l’estat de la que es peça essencial.

Als presos i als exiliats els hi devem molt. Molt més del que mai els hi podrem tornar, varen complir amb el mandat popular i s’enfrontaren a una força que no es podia vèncer en aquell moment, però han mantingut amb el seu sacrifici la voluntat de tots i totes de continuar el camí. Els historiadors  analitzaran el que i el com dels fets d’octubre de 2017, però som nosaltres, tots i totes, els que hem de preservar el seu llegat per avançar, en un nou marc, amb diferent velocitat, però amb els mateixos objectius.

Res del que serveixi per a preservar i ampliar el benestar dels nostres conciutadans en és aliè, per això hem recuperat la Generalitat, per això consolidarem i avançarem en el poder municipal, per això serem més i més forts en el parlament europeu. Perquè així acumulem forces, per ser més forts, en el diàleg i en la nostra capacitat del lluita si aquest s’estanca o desapareix de nou. Per això ens cal  més unitat d’acció que mai, més pluralitat que mai. No hi manca ningú.

dilluns, 25 de juny de 2018

FeM Girona, un comiat que ha de ser un fins aviat!



Aquest divendres deixa d’emetre FeM Girona. «Mai preguntis per qui toquen les campanes, toquen per tu».  Així s'expressa el vers del segle XVII que va inspirar a Hemingway el títol de la seva famosa novel·la.  Però la poesia de John Donne també es pregunta «¿qui pot desoir aquella campana que fa una música necessària? Una radio imprescindible, FeM Girona, que toca una informació necessària deixarà d’emetre, i el silenci ens afectarà a tots i totes.


No entenc una ciutat que es deixa perdre un instrument d’aquesta mena, no entenc un govern municipal que no hagi obert vies i no hagi estat peça clau per a facilitar la viabilitat d’una radio que fa un veritable servei públic. Informació constant i ponderada, debats plurals, participació de les entitats de tota mena ....que més cal en un currículum per a demostrar que es pot fer servei públic des de la societat civil, des de l’empresa petita i lligada al territori!

He estat testimoni, des del govern i des de l’oposició en l’ajuntament de la ciutat, de tota mena de projectes sobre radio i televisió, he vist sovint amb desconcert decisions que es fan i es desfan, però mai malauradament hi ha hagut un projecte que posi en valor el periodisme que es fa des d’aquesta ciutat, el que te arrels pròpies o el que forma part de cadenes més amplies però els i les periodistes gironins hi deixen el seu segell. Espero, soc optimista de mena, que en el futur la política de comunicació de l’ajuntament sigui quelcom més que les lloances al governant de torn.

No pot ser un adéu-siau, serà un fins demà. La gent de fem Girona encapçalada per l’amic Eduard Cid trobarà nous projectes. Que contin sempre amb el meu gra de sorra, de segurs en serem molts. Perquè no podrem estar gaire temps orfes de Fer Girona a les ones. El temps estant canviant i ara més que mai la informació es massa important per a perdre un instrument de llibertat. Abraçada amics i amigues de FeM Girona!

dilluns, 18 de juny de 2018

Urdangarin a la presó...a la carta.



Iñaqui Urdangarin a la presó, penyora necessària per a que els negocis de la monarquia, de la que Nos era una petita mostra, continuïn amagats en la irresponsabilitat legal que el text constitucional atorga a la monarquia. La fortuna del rei emèrit i de l’actual restaran un secret d’estat i després d’un temps d’estada a la presó –feta a mida- el cunyat tornarà a fer el que sempre ha fet, fins i tot ara, viure a redós de la Corona. El sistema ha trontollat, però un complex joc d’interessos el mantenen en peus.


Bé, o això diuen,  els que han furtat des de  fa temps a les enquestes les preguntes sobre la monarquia. Més enllà de Catalunya, cada dia més republicana, no pocs dubtes apareixen com esquerdes en una opinió publicada que continua fent la pilota a la institució. Des de la crisi de l’elefant, el judici Nos i l’aparició d’una amant comissionista, que va portar a la dimissió de l’actual rei-emèrit, no en sabem res més. Més enllà del cotilleig benèvol del que fa o deixa de fer la reina.

Nosaltres no oblidem l’aparició a la televisió el 3-O del rei actual. Del seu discurs excloent i autoritari, de la seva manca d’empatia pels que havien patit l’1-O. Que tingui que anar a un restaurant particular a Girona per donar el premis Princesa d’Astúries, és un bo exemple de la seva popularitat avui a casa nostra. Mai tant ràpid un monarca havia aconseguit fer-se tant impopular a Catalunya!

Borbonejar, manipular la política en funció dels seus interessos particulars, te una llarga tradició en la monarquia borbònica. Per dos cops foren expulsats d’Espanya el 1871 i el 1931. Però de la ma d’un dictador, el més sagnant dels que hem tingut, varen tornar. Sense donar opció a la ciutadania sobre si desitjava la monarquia o una república, s’amagà sota les faldilles de la constitució. De puntetes, Urdangarín, va a la presó a la carta. De fet una nova cortina de fum per amagar els autèntics responsables.