dimecres, 18 de gener de 2017

Canvi climàtic, demà és ahir.


És imprescindible que l’evidència científica que suposa el canvi climàtic i les mesures necessàries per a frenar-lo impregnin totes les polítiques, de forma que tant la reducció de les emissions que el causen com l’adaptació als impactes que es produeixen estiguin en el nucli central de les polítiques amb competències al respecte. La lluita social i la voluntat d’alliberament nacional no s’entenen sense aquesta perspectiva, la justícia climàtica.


Cada cop més la lluita contra el canvi climàtic ha de respondre a un caràcter transversal en la gestió de qualsevol àmbit: societat, economia i institucions. Es curiós que avui la major part dels tipus d’ajudes o subvencions a les empreses no discriminen entre aquelles activitats que produeixen emissió de gasos d’efecte hivernacle de les que ajuden a disminuir-lo.  Que nefastos han estat aquests cinc darrers anys de govern Rajoy també en aquets tema!

Ara en el Congrés parlem de fer una Llei de Canvi Climàtic i transició energètica, tot i que el PP, convençut diu ara, de la necessitat de la primera, es voldria estalviar la segona part. Però un estat que consumeix 440 milions de barrils de petroli a l’any, que gasta 13. 750 milions d’euros en la seva compra que es una inversió sense retorn, un estat que te un 70% de dependència energètica és inviable.

Decidir el país que volem, determinar el nostre futur passa també per al nostra independència energètica o si més no per a una transició energètica que la permeti. Res del que succeeixi als nostres veïns ens és i ens serà indiferent, però precisament la nostra sobirania és un element positiu per a col·laboracions futures, sense xupar roda del que va més lent. 

diumenge, 15 de gener de 2017

Tonteries, les justes!


En uns dies que el preu de l’electricitat puja com l’escuma, resultat de la política proteccionista que el govern espanyol té amb les Elèctriques, en la vida política catalana apareixen declaracions públiques o libels semi clandestins amb voluntat de sobrecarregar i curtcircuitar el procés d’autodeterminació. Entre les primeres trobem, les que insulten als Comuns amb la intenció d’ impedir un acord necessari, també, teòricament des de posicions antagòniques, els que insulten la intel·ligència acusant de neoliberal i pujolista el possible pacte pressupostari de Junts pel Sí i la CUP. I libels...que afinen amb tota classe de maledicències sobre qüestions que fins i tot afecten la salut de determinats líders polítics del procés.


Després de les converses de l’ex-ministre de l’interior i l’ex-director de l’Oficina antifrau de Catalunya ens podem creure qualsevol cosa, perquè han demostrat que les mans negres existeixen. Però més enllà de la feina continuada de les clavegueres de l’estat, malauradament, sempre trobaran estúpids, disposats a dir les tonteries que calgui. Estúpids o ressentits!

La política o més aviat la politiqueria és una màquina de picar carn. Carn de polític ambiciós i de polític honest. Aquests darrers el que fan habitualment es retirar-se, els primers, en canvi, els retiren i això no ho poden acceptar. El seu ressentiment es posa a la venda del millor postor. I quan dic polític dic també el que,des de qualsevol professió es dedica a la política, sigui periodista o professor.

Quantes tonteries interessades escoltarem i veurem! De nou, quan més a prop del desenllaç, més. La vacuna és no ser sectari, obrir ponts de diàleg amb el que no pensa igual que tu i li pressuposes la mateixa bona fe. I treballar, complint els compromisos. Aprovar els pressupostos si, però sobretot tenir per a juny o setembre tot preparat par a fer el referèndum bé. I bé, vol dir homologable internacionalment, amb tots els mitjans adequats. Que parlin, que contaminin, però si fem bé la nostra feina guanyarem aliats i succeirà el que deia Mandela: és impossible fins que deixa de ser-ho! 

dijous, 12 de gener de 2017

L’autogol!


Dels molts perills que a curt termini te la culminació del procés d’autodeterminació, el que, al meu parer, és el més letal, es trobaria en la no aprovació del que ha de ser el darrer pressupost autonòmic. Els que s’ho miren des de la barrera confirmarien els seus vaticinis de que no s’anava en lloc, els que els hi tremolen les cames dins del procés tindrien una sortida d’emergència i , el principal beneficiat, com no, el govern espanyol, se’n portaria una alegria de la mateixa magnitud  o més que l'obtenció de la presidència de Rajoy gràcies a l’abstenció del PSOE.


L’autogol! Aquesta és la gran arma del govern Rajoy i la que li ha donat millors resultats, ho ha aconseguit al Congrés de diputats, ara el gran somni es que es produeixi al Parlament de Catalunya. Hi ha molts símptomes de que no serà així, que un cop més no donarem la bona noticia que fa anys que esperen, però tampoc està descartat del tot, d’ací aquest post i la crida a tancar files de nou en el que ha de ser la recta final.

Els marges pressupostaris no donen per a grans alegries i la heterogeneïtat de l’aliança no permet una política decididament d’esquerres sense perdre un aliat clau, com tampoc una plenament continuista, conservadora, que faria inviable la participació de les esquerres. Els acords sovint els mesurem nos solament pel que permeten sinó també pel que no permeten. La prioritat passa per assegurar que els mesos que tenim al davant tinguem els mitjans per a completar i aplicar les lleis de desconnexió i assegurar la nostra sobirania davant dels atacs, encara avui imprevisibles en la seva magnitud i forma, de l’estat.

Tots i totes en serem responsables, però uns més que altres. Els dirigents polítics que no ho facilitin se’n hauran d’anar a casa. Perquè si bé es cert que l’independentisme no afluixarà i continuarà endavant, es perdrà una oportunitat històrica, i atenció, es també cert que no es podrà perdonar mai a qui no estigui a l’alçada!

diumenge, 8 de gener de 2017

No em diguis que ho vols canviar tot!


Sabeu que és el que em posa més dels nervis en tot aquest procés d’autodeterminació que portem des de fa uns anys? Pot ser el tancament a tot diàleg real del vell bipartidisme espanyol i la seva catalanofòbia? O les dificultats de bastir un projecte comú format per forces tant diferents? Ambdós em preocupen i molt, però el que em treu de polleguera son aquells que des del primer minut van dient que no ens en sortirem, que tot es teatre, que tot es una manipulació. Esdevenen espectadors morbosos, d’aquella mena com els que van a veure un espectacle tot esperant que el que està a l'escenari es faci mal, per a dir: veus com tenia raó! Veus com és impossible!


Ho podia deixar ací, però necessitem tanta i tanta gent per a fer possible no pas un somni sinó una necessitat per a donar futur al nostre país i de retruc commoure al país veí per a que trobi solucions als seus problemes endèmics, perquè sense Catalunya hi estarien obligats. Però no vull, tampoc, si no ens en sortim, no haver fet tot el possible per a ampliar al màxim un moviment plural que no ha preguntat mai d’on vens si no si vols compartir el viatge.

I l'alternativa no és més autonomisme! Mai he estat un crític destructiu dels governs tripartits, van fer coses ben fetes i d’altres no tant. Però que no hem diguin ara que aquesta es la via del futur! Fou més la juxtaposició de partits i programes que una aliança amb un programa comú. Es cert, tingueren la dreta política i mediàtica en contra des del primer dia fent una campanya denigradora com poques vegades s’ha vist. Però si he de fer un balanç, en aquells anys és quan es demostrà els límits per a transformar de debò les coses en el sistema autonòmic actual. I els límits foren per a molts els que avui ens porten a reclamar la independència.

Amb un endeutament enorme, perquè amb l’actual sistema cal endeutar-se -tot i que es podia haver fet amb un xic més de prudència- per a fer coses, al no tenir capacitat legislativa d'estat i estructura financera pròpia, tot depenent de la d’un estat hostil, el fracàs fou clar. I estaria cantat en el futur si algú encara creu en guanyar autonòmiques per a fer un programa transformador. Per això quan parlem d’independència parlem de progrés social o millor dit sense aquesta, aquest és avui autonòmicament impossible.

dimarts, 3 de gener de 2017

Acumulant forces!


Dies de descans i reflexió, de lectures i converses, en els que te’n adones de les coses importants en moments d’incertesa. No trontolles en els objectius marcats però relativitzes urgències i defuges dogmes. El dia a dia del Congrés et marca, amb una tensió, resultat d’un ambient hostil, però a casa entre els teus et cures, cicatritzen ferides i et trobes de nou amb forces per a fer el que és necessari.


Llegir i darrerament, sobretot, rellegir, resultat d’una biblioteca feta amb cura i amb la paciència del anys. Ja ho he dit, però ho repeteixo, em preocupa la gent -especialment els polítics- que diuen que no tenen temps per a llegir. O el distribueixen molt malament, el temps, o pitjor : pel que fan no necessiten llegir! Diuen que la ignorància dona ales, em temo que les d’Icar i la patacada cau sobre tots nosaltres.

He rellegit alguns llibres de la revolució d’octubre, que ara farà cent anys, des del clàssics de Carr i Hill,  fins al de Figes, que tot i ser molt crític, està fonamentat i ben escrit. Sens dubte faré més d’una entrada sobre aquest tema en aquest bloc al llarg de l’any. No busqueu adhesions incondicionals però tampoc el vell anticomunisme ignorant que encara resta com herència de la guerra freda.

Continuaré fent com l’any anterior, portar sempre un llibre a la maleta. Ara en tinc una de nova –regal de nadal- amb una butxaca exterior, perfecte per a col·locar-lo. El trajecte del tren es fa més curt i més profitós, amb un bon llibre i música- aprofitant aquets mòbils actuals-, sempre música. Bé, continuem aprofitant aquests dies  i el dia de demà intentarem fer el que no s’ha fet fins ara. Endavant les atxes!

divendres, 30 de desembre de 2016

El 2016 s’esgota i el 2017 està a punt de començar!

Han passat moltes coses en aquests 365 dies que estem a punt de completar. Internacionalment nefast, estatalment bloquejat i nacionalment esperançador. Πάντα ε κα οδν μένει: "Tot flueix, res no s’està quiet" –deia Heràclit- segur que molts ho recordeu de les classe de filosofia. La dialèctica, els principis filosòfics més desconeguts pels polítics espanyols, per als quals tot es immutable en la mesura dels seus interessos.


Negar la realitat si aquesta no està d’acord amb el que et convé. Els estats son immutables, diuen, en una Europa, que s’han fet i desfet amb una velocitat vertiginosa. La constitució és immutable, quan n’hem tingut des del segle XIX, vuit no comptant òbviament els períodes d’absolutisme i dictadures on també hi havien “lleis immutables”. Diuen que la ignorància es cura llegint, però no pas el Marca, com a lectura de capçalera.

Es cert que una Unió europea en crisi i un EE.UU dirigits per un personatge barreja de “tio Gilito” i “Al Capone” no ens donen gaire tranquil·litat, però fa cent anys ens trobàvem en plena primera guerra mundial! Qui s’atreveix a dir que els temps passats foren millors! Navegarem amb aigües agitades, no serà pas la primera vegada. Fa cent anys teníem la Mancomunitat, ara estem més a prop que mai de ser República, permeteu que l’optimisme de la voluntat brindi amb cava el cap d’any!

La història s’escriu després dels fets, els protagonistes de la qual solament en tenen fragments que després l’historiador refarà com si es tractes d’un puzle. Quan la vivim estem sotmesos a les incerteses. Diuen que el millor pla de batalla no aguanta el primer tret. Ens espera un any 2017 ple d’incerteses, però també d’esperances. Planyo als que s’ho miren com espectadors, planyo als que mai veuen el moment de ser protagonistes, planyo els perepunyetes.  I amunt els cors i la intel·ligència, ens faran falta els dos!

dimecres, 28 de desembre de 2016

Seran capaços de...


Molts ens fem la pregunta de si aquesta gent –polítics, jutges, opinadors, oligarques..que fan i desfan a Espanya- seran capaços de suspendre l’autonomia i de continuar engarjolant a tort i a dret. El sentit comú ens faria pesar en una mesa de negociació, però l’experiència del que hem vist i patit ens porta a la confrontació. Probablement ens estalviarem la violència d’altres èpoques, però ni l’amenaça ni la coacció les deixaran de banda. Estem preparats per a suportar-ho? penso que si.


La meva afirmació no es fruit del voluntarisme, malgrat la forta voluntat de no desdir-me del que crec ni trontollar en la meva responsabilitat d’electe. Es basa en ‘experiència d’aquets darrers anys, la gent mai ens ha defraudat, ni en els moment més fràgils com fou el 9N.

El ridícul d’usar articles trets del codi penal franquista de 1973 per part del jutge que vol empresonar al regidor Joan Coma mostra que les clavegueres de l’estat suren a cel obert. Afinen i desafinen, tot si val contra un procés democràtic de ruptura, assignatura pendent de la transició del setanta, que ara culminarem mal els hi pesi.

Seran capaços de ...tot, però nosaltres... de més! Amb un us intel·ligent de la força democràtica, la que ens dona representar la majoria i amb un escrupolós us de la no violència, podem desconstruir els seu intents de guanyar per la imposició pura i dura. Cal perseverança, no perdre els nervis i ser contundents i massius en les respostes. Ens resten uns mesos plens de paranys i agressions, “trencarem els ous que calgui per a fer una gran truita”. Endavant les atxes!