dilluns, 18 de juny de 2018

Urdangarin a la presó...a la carta.



Iñaqui Urdangarin a la presó, penyora necessària per a que els negocis de la monarquia, de la que Nos era una petita mostra, continuïn amagats en la irresponsabilitat legal que el text constitucional atorga a la monarquia. La fortuna del rei emèrit i de l’actual restaran un secret d’estat i després d’un temps d’estada a la presó –feta a mida- el cunyat tornarà a fer el que sempre ha fet, fins i tot ara, viure a redós de la Corona. El sistema ha trontollat, però un complex joc d’interessos el mantenen en peus.


Bé, o això diuen,  els que han furtat des de  fa temps a les enquestes les preguntes sobre la monarquia. Més enllà de Catalunya, cada dia més republicana, no pocs dubtes apareixen com esquerdes en una opinió publicada que continua fent la pilota a la institució. Des de la crisi de l’elefant, el judici Nos i l’aparició d’una amant comissionista, que va portar a la dimissió de l’actual rei-emèrit, no en sabem res més. Més enllà del cotilleig benèvol del que fa o deixa de fer la reina.

Nosaltres no oblidem l’aparició a la televisió el 3-O del rei actual. Del seu discurs excloent i autoritari, de la seva manca d’empatia pels que havien patit l’1-O. Que tingui que anar a un restaurant particular a Girona per donar el premis Princesa d’Astúries, és un bo exemple de la seva popularitat avui a casa nostra. Mai tant ràpid un monarca havia aconseguit fer-se tant impopular a Catalunya!

Borbonejar, manipular la política en funció dels seus interessos particulars, te una llarga tradició en la monarquia borbònica. Per dos cops foren expulsats d’Espanya el 1871 i el 1931. Però de la ma d’un dictador, el més sagnant dels que hem tingut, varen tornar. Sense donar opció a la ciutadania sobre si desitjava la monarquia o una república, s’amagà sota les faldilles de la constitució. De puntetes, Urdangarín, va a la presó a la carta. De fet una nova cortina de fum per amagar els autèntics responsables.

dijous, 14 de juny de 2018

No hi ha terratrèmol sense repliques…



El que va succeir amb la moció de censura ha esdevingut un terratrèmol polític a Madrid i la dimissió de l’efímer ministre de cultura és la primera de moltes  repliques que possiblement tindrem en els propers mesos. El PP està tot just en la primera fase del dol, la negació i Ciudadanos viu els mateixos efectes de vertigen que provoca girar excessivament en rodó. Diuen que la política és cruel, però ni mica de pena pels que han empresonat a rivals polítics que complien el mandat popular.


Després de fer fora al govern del partit més corrupte d’Europa, els membres del nou govern no es poden amagar en excuses de mal pagador a...hisenda, la dimissió –cessament ha estat fulminant, després d’un xic de vacil·lació. La seva minoria al Congrés també ha ajudat o podia esdevenir el govern tant efímer com ha estat el seu ministre de cultura.

Però no serà senzill ni plàcid la seva travessia que te un màxim de dos anys per davant i moltes possibilitats d’escurçar-se sensiblement. No depèn solament del que faci, també del que no faci. Per a nosaltres no fer res, amb els presos seria inexcusable, com no obrir un diàleg sense exclusions en el temes ni en les oportunitats. Després ha de venir  la negociació, sense dubte bilateral. Explorarem camins però mai perdérem el sentit de la brúixola com a republicans i independentistes que som.

Ser que hi ha companys que no accepten el camí d’eixamplar, de ser més per aconseguir la nostra república, ens ha mancat el debat públic necessari llastrat per l’excepcionalitat de tenir presos i exiliats, però la realitat és més crua que els desitjos i tenir aquets darrers com a únics referents sempre ens ha portat a l’aïllament i a la derrota. No deixarem de caminar, serem resilients, perquè no hem de perdre ni llençols pel camí, ni la voluntat d'ampliar la bugada.  Persistirem!

dissabte, 9 de juny de 2018

Adéu al 155, benvinguda la incertesa!




Bermúdez de Castro, el veritable virrei del 155 –Millo era el conserge- diu que deixa la política. De fet la política l’ha abandonat. Aquest fer representa la derrota de la estratègia del PP a Catalunya.  Amb solament quatre diputats al Parlament està fora de joc i ara fora del govern de l’estat. Aquells que des del 2006 amagaren la seva corrupció atiant la catalanofòbia han estat foragitats del que més preuaven el govern de l’estat. Les paraules de Tardà que ressonaren al Congrés “el nostre vot és un no a Rajoy i tot el que representa” pren tot el seu significat.


És cert que darrera l’operació Sánchez pot haver-hi molt de supervivència del sistema, de forma lampedusiana de canviar quelcom per a que res canviï, però jo no deixo de pensar que el recanvi preferit, el que tot semblava que unes noves eleccions en portaria era Ciudadanos –el mimat de l’Ibex35 i del mitjans que el serveixen-.  La cara de Ribera les darreres hores de la moció, la seva manca de cintura per a promoure l’abstenció i l’estat de xoc que ha portat que a Catalunya la seva representat repeteixi, com un bucle d’un sistema operatiu penjat, la mateixa cantarella.

La política no és solament l’art del possible, també és cercar vies per a fer possible el que sembla impossible, per això és tant important l’anàlisi del matisos, al servei de la direcció que ens marqui la brúixola de les conviccions. Entrem en un període d’incertesa, que sempre son millor que les certeses del mur de ciment armat que representava el govern anterior. L’escepticisme i la perseverança, la ma estesa i l’acció decidida formaran part del camí que seguirem els propers mesos.

L’exemple dels presos i el seu mestratge, l’acció dels exiliats com a caixa de ressonància internacional, marcaran el camí en que el seu alliberament i retorn sempre formaran part del frontispici de la nostra acció. Ni les presses ni el conformisme ens han de fer traïdors. #LlibertatPresosPolítics

divendres, 1 de juny de 2018

El dia que a Rajoy el vàrem fer fora



Sempre podré dir que jo hi era, que he estat un dels 180 vots que han fet caure un govern i no pas qualsevol, el de Mariano Rajoy. El mateix que començà el seu mandat endurint les sancions i ofegant econòmicament el govern de la Generalitat, el que ens va enviar milers de policies no per a protegir la seguretat sinó per posar-la en perill l’1-O. El responsable de judicialitzar la política, de donar protagonisme al sector més ultra i conservador de la judicatura, la responsable de tenir els nostre amics i amigues a la presó.


Molta tensió entre la bancada popular, insults al PSOE i a Ciudadanos, uns als altres i entre ells. Amb un Cs que ha tret la seva cara més autoritària. Com no, els separatistes i colpistes, així en qualificaven als republicans,  em estat en boca d’uns o altres en aquesta  lluita entre la dreta extrema i l’extrema dreta per a veure qui la diu mes grossa sobre Catalunya.

Hem fet el que calia fer. I entrem en un nou període del que no esperem gaire però ho aprofitarem tot. Tenir mirada llarga significa defugir del tacticisme i de les “jugades mestres”, però no sortir-se ni un pam del camí cap al nostre objectiu de construir una república catalana.

Es cert que el camí no serà fàcil, que hem de fer confluir lluites molt diferents en objectius i protagonistes, que ens caldrà parlar molt entre nosaltres, els independentistes, i també amb els que no ho son, però volen i lluiten per una democràcia que respecti els drets humans, també els que tenim com a poble.



dijous, 31 de maig de 2018

Amb el PP va començar tot!



Rajoy, amb ell va començar tot, des de la recollida de signatures fins el “a por ellos”. La seva censura i perdre el més preuat, el pode, te quelcom de justícia poètica. Res es segur encara, però veure a aquells que fins fa ben poc tenien la seguretat del prepotent, tremolar com flams pel perill de perdre el benestar de gaudir de la menjadora de l’estat, perdoneu-me, genera una certa satisfacció. Pel que han fet patir, pel que fan patir als que m’estimo.


Soc conscient que el nostre adversari-i sovint enemic- és l’estat, que el govern del PP solament es el mascaró de proa, però aquest com el de les antigues galeres era usat per a destruir els vaixells enemics –nosaltres-. Te quelcom de suggeridor saber que si demà se’n ha d’anar Rajoy, en Millo haurà de fer les maletes. Perdoneu però quin plaer que surti per la porta petita.

Res es segur, però aquest matí sembla possible. Sigui quin sigui el resultat el marc serà inestable en el mateix moment que nosaltres tindrem govern. La resiliència, la perseverança, que caracteritza el nostre moviment, més enllà dels estrategues de sofà i twitter, ens fa forts. I més en moments com aquests en que els prepotents tenen els peus de fang. La corrupció!

I tinguem clar, aquesta no es patrimoni d’un partit, ho es del sistema del 78 que penetrà també fins el moll de l’os, durant molt de temps, a casa nostra. Que avui ERC pugui ventar-se de no tenir casos de corrupció en la seva història no solament és la seva fortalesa , és la que facilita la credibilitat de tot el moviment república i independentista. Acabi com acabi, la moció de censura al PP, sortim d’ella més forts!

divendres, 25 de maig de 2018

De corrupció i catalanofòbia



Després de la sentència Gürtel alguns diuen que hi haurà un abans i un després, però de fet la convivència amb la corrupció ha estat la tònica tots aquests anys. Això ho sap bé Rajoy que ha estat el primer en atiar el conflicte amb Catalunya com a gran cortina de fum. Però el foc ha esdevingut més gran que el fum i avui la qüestió catalana, més que la corrupció, és el gran factor de crisi del règim del 78.


Perquè malgrat les gesticulacions dels partits anomenats constitucionalistes res el hi produeix més neguit i res els facilita més la supervivència que la catalanofòbia que esdevé l’elixir de la desmemoria de la corrupció d’uns o altres. Per tot això no tinc gaire confiança en la moció de censura que ara diu el PSOE estar disposat a proposar al Congrés.

Hi no hi confio gaire, perquè si hi ha Rajoy és per la seva abstenció. I si ha continuat tot aquets temps ha estat per covardia de tenir-se que presentar a la moció amb un acord amb els patits independentistes catalans. No crec que ara tingui més valor. No arribar a un acord, excloure’ns com a fet altres vegades és una nova gesticulació sense cap factor de canvi sinó de postureig estèril.

La maquinaria de l’estat continuarà implacable contra els republicanisme català, la lluita entre partits espanyols per a ser el més dur amb nosaltres, malauradament continuarà, però aprofitarem totes les fissures per generar noves contradiccions en aquets propers mesos. Espero que amb un govern del Generalitat eficaç, amb una societat mobilitzada i amb l’acció exterior tinguem la possibilitats de modificar el present.

diumenge, 20 de maig de 2018

Govern per a fer què?



Reconec que no és fàcil, front a un adversari tant potent i amb tants pocs escrúpols com l’estat espanyol, encertar amb l’estratègia  adequada. La força de la raó, la resistència pacífica, han estat instruments clars i útils...menys encertada, al meu parer, una certa tendència a l’excés de simbolismes i les astúcies exagerades. És cert que no  hem partit de zero i malgrat les insuficiències des del  govern de la Generalitat hem pogut avançar, el que des del carrer per si sol no hagués estat possible. Però què fer ara?


La resposta no és facil, perquè no depèn dels que fem nosaltres solament, també de l’adversari. I aquest,  avui per avui,  te com a objectiu principal mantenir o assaltar el poder de l’estat - PP i Ciudadanos- més que solucionar la qüestió catalana. Aquesta esdevé un instrument per tirar-se el plats pel cap, i és en aquest sentit que la nostra acció no pot raure en els gestos que esdevenen caldo de cultiu per a la propaganda dels adversaris, sinó en accions que consolidin la nostra força.

L’Estat no es solament ni fonamentalment el virrei i les forces de seguretat ací presents, ni tants sols el palmeros de les sucursals del partits estatals a Catalunya. Son veritablement els poders de l’estat i dels lobbys que li donen suport, que des de Madrid irradien a tota la península. Un poder molt potent, no invencible, però indestructible a camp descobert. D’ací els més de 300 anys que portem sotmesos.

Mai però s’havien trobat en front amb una massa crítica tant potent a Catalunya que els hi fos hostil. Ni que tingués en els seves mans tant instruments de confrontació. L’1 d’octubre i les eleccions del 21D, en son prova fefaent. No ens han vençut, però no hem guanyat. Sense acumular més forces podem perdre, per això cal govern, cal eixamplar la nostra massa crítica independentista i republicana. Usar tots els dits de la ma, tots els instruments per a resistir i avançar, quan l’accentuació de les contradiccions del adversari ens ho faciliti.