diumenge, 10 de març de 2019

De la Gola del Llop a casa…




Tanco, al no presentar-me a les eleccions del 28-A, una experiència de tres anys al Congrés de Diputats. Un temps relativament curt, però extremadament intens, fora i dins de l’hemicicle. He sigut testimoni i part activa dels esdeveniments que el mandat d’una majoria del poble català va portar als seus representants a realitzar, el referèndum de l’1-O i la reacció de l’estat-el Leviatan, com deia Hobbes- que ha portat la repressió, la presó i l’exili a bona part dels que es comprometeren amb aquest objectiu democràtic.



ERC em va donar aquesta gran oportunitat i penso que he respost a aquesta confiança dedicant-me intensament a la feina de diputat. Les estadístiques que monitoritzen el treball dels congressistes així ho confirmen. Però més enllà dels números m’he guanyat el prestigi que et donen els teus col·legues, amics i adversaris. En debats durs, en la difícil preparació de l’argumentari i presidint darrerament una comissió parlamentària. Sempre obert a les demandes que em feia el territori.

Estava disposat a continuar? Sí, però com a independent és la direcció regional del partit qui proposa, lògicament no pots participar en unes primàries si no ets militant, i aquest ha decidit unes altres propostes. Res a dir, més enllà de l’agraïment amb qui ha confiat amb tu fins ara.  Mantindré però una total complicitat amb la militància d’ERC, el seus representants al Congrés de Sarrià del dissabte passat em van demostrar en tot moment reconeixement i calidesa. Per trajectòria vital em sento part d’aquesta esquerra plural a la que he servit i serviré. L’amistat amb Raül Romeva i l’admiració per Oriol Junqueras reforcen el compromís.

Records inoblidable en temps de Còlera. Un grup parlamentari irrepetible. Pocs ens coneixíem al començar i ara ens uneix una sòlida amistat. He conegut un gegant com Joan Tardà, com a polític ha sabut sintetitzar la veu de molts i en els pitjors moments s’ha mantingut alçat! He estat al costat de Gabriel Rufian, molt més que la seva imatge. He consolidat la meva amistat amb la Teresa Jordà fantàstica diputada i encara millor consellera…i el millor estar per venir. Que dir de l’Ester Capella que no copseu vosaltres ara de la seva feina com a consellera de justícia! En Jordi Salvador, sindicalista i internacionalista, una amistat per sempre. En Xavier Eritja, sempre curós amb el medi ambient, amb la terra! L’Ana Surra, uruguaiana, “genio y figura”, un vers lliure! I en Capi, en Joan Capdevila, un cavaller! dels més populars a la cambra, enginyós i treballador, un amic!

En aquets darrers mesos el pas al govern de la Teresa i l’Ester, ens han aportat dos nous companys, excel·lents, la Carolina Telexea i en Joan Margall, poc temps però intens,  s’han fet estimar. Am la gent d’ERC del Senat molta complicitat , no els citaré a tots dotze, si a Quim Ayats i Jordi Deulofeu, la seva amistat es un regal que cuidaré i correspondré sempre. I que dir dels assessors que ens han acompanyat…del tot fantàstics i per exemplificar el conjunt una persona, Ramon Soldán, el seu coordinador, que és el porta més temps a Madrid que tothom, fill de Santako, l’enyoraré molt!

Molts dies a Madrid, moltes i moltes hores al dia, molt junts. L’amistat ha estat el secret de la nostra fortalesa. Moment molt difícils, durs i desagradables. Sempre en minoria , insultats sovint per la dreta extrema, però els hi hem tornat més d’una vegada amb dignitat i contundència. I com qui no vol hem fet caure dos governs! Un comiat que és un arreveure, amics, amigues, companys i companyes. Visca la Terra!



divendres, 1 de març de 2019

La XII legislatura ha acabat, un breu balanç!




El 19 de juliol del 2016 començarem la XII legislatura al Congrés, havíem participat de l’anterior, “la breu”, com ara s’anomena, que començà i acabà amb en Rajoy i el seu govern “en funcions”, en el camí l’experiment de l’intent de govern Sánchez-Rivera que fou rebutjat, i aquest fet va donar lloc a les eleccions que portaren a la legislatura que ara s’ha acabat. Intensa, complicada, a voltes crispada, molt crispada.


Hem vist la constitució d’un govern Rajoy gràcies a l’abstenció del PSOE, prèvia defenestració del seu secretari general, el seu retorn però no per a fer fora al govern sinó per ajudar a aplicar el 155 contra Catalunya, per a un temps després presentar-li un moció de censura on els diputats catalans fórem imprescindibles per a que prosperés. Satisfets de fer caure el govern que empresonà i obligà a l’exili als nostres dirigents polítics.

Sense xec en blanc semblava que podria fer molt més del que ha fet, presoner de les seves contradiccions en el partit i el grup parlamentari, més favorable a les declaracions que a les actuacions, se li acabà el crèdit quan presentà un pressupost sense masses garanties d’execució i tremolant-li sempre les cames quan es tractava d'obrir un diàleg amb Catalunya. L’obertura del procés de discussió d’aquest el mateix dia que començaven els judicis el va portar a una fi ràpida per la via de les esmenes a la totalitat.

La decisió de convocar eleccions es deu no tant a no tenir pressupostos com a aprofitar les circumstancies per a si sona la flauta guanyar-les. Tacticisme, oportunisme…crispació, son les característiques de la política espanyola i el marc en que es desenvoluparan les noves eleccions.

Orgullós de la feina feta pel meu grup parlamentari, ERC, per la qualitat humana dels seus membres i per l’eficàcia al defensar, en un ambient molt hostil,  Catalunya. La caiguda de dos governs en poc més de dos anys marquen un fet que hem volgut deixar clar, que no es pot governar contra Catalunya sense conseqüències. A més hem contribuït sempre a fer possible totes les iniciatives progressistes que s’han donat en el marc del Congrés aquets anys, perquè el republicanisme d’esquerres mai es indiferent al patiment de la gent.

dijous, 14 de febrer de 2019

L’Oriol, una veu lliure que mai empresonaran!




Tinc encara molt present a l'escriure la imatge i la veu d’Oriol Junqueras. El seu al·legat davant el Tribunal Suprem m’ha omplert d’emoció i d'orgull. Claredat didàctica, rigor en els arguments i aquella fina ironia que es part indestriable de la seva manera de ser...de parlar. L’hem reconegut després de més d’un any de segrest  i s’ha donat a conèixer a tots aquells que arreu, avui i en el futur, l’escoltaran un cop i un altre en un relat que avui ja forma part de la nostra història


Ha explicat el que molts ja sabíem, que no hi ha delicte en votar, que no hi ha res sagrat que no es fonamenti en els drets humans inalienables i que els pobles tenen dret -que cap sistema jurídic interpretat matusserament pot conculcar- a decidir el seu futur democràticament. I això en seu judicial, en el màxim òrgan espanyol, davant set magistrats,  aguantant l´hostilitat de la fiscalia, abogacia de l’estat i de l’extrema dreta camuflada d’acusació popular.

Ho necessitava, ho necessitàvem, no solament els independentistes, que també, sinó tots els demòcrates que vivim assetjats per aquells que fan de les mentides la política quotidiana, que enverinen a la gent per enfrontar-la amb la gent. Miserables com Casado i Rivera, oportunistes com Sánchez...que provoquen encara més conflictes els uns o no s’atreveixen a contribuir a solucionar-los l’altre.

Ens manca una estratègia, ens movem amb recursos tàctics masses vegades, ens costa refer confiances imprescindibles per aconseguir-la...Avui però l’Oriol ha tornat, els que l’havíem vist a la presó ja sabíem de la seva resistència  però avui ha desplegat tots els seus recursos per a guarir-nos les ferides - algunes producte d'autolesions- i augmentat la nostra autoestima. Si un home a qui demanen 25 anys, que porta gairebé un any i mig en presó preventiva, te una ment que res pot parar, que exerceix la paraula com a lliure, nosaltres no serem menys! Jo vull ser –seré-  dels de l’ORIOL!

dimecres, 6 de febrer de 2019

Combatre l’escepticisme



Històricament el catalanisme ha avançat, com també ho han fet els moviments socials, usant la mobilització i la negociació. Dos parts indestriables sense les quals, o per manca d’una d’elles, qualsevol avenç és impossible. Si la mobilització es minoritza per la dispersió i un radicalisme excloent perd la força motriu. Al meu parer això està passant avui en el sobiranisme.


La negociació, per altra banda, es positiva si cada banda del possible acord te en els que representa el consens necessari. Malauradament avui ni el govern del PSOE ni la Generalitat el tenen i qualsevol pas es rebutjat per una part dels qui representen acusant-los de trencar Espanya o de traïdors a l’1 d’Octubre. Des de Madrid veiem com qualsevol possible acord  de Carmen Calvo es boicotejat pels ministres Borrell o Marlaska. I els conceptes pressupostos socials o acords per desbloquejar el conflicte esdevenen titulars vuits. Foc d’encenalls!

I el judici al bell mig d’un terreny que és mes polític que jurídic! On el maltracta  impune, que Marlaska accepta ni que sigui per omissió, qüestionen els pilars de la justícia. El millor del sobiranisme, el seu discurs més sincer el trobarem en les declaracions dels encausats i la sentència marcarà els límits i la credibilitat de l’estat.

D’ací l’esmena de totalitat d’ERC als Pressupostos Generals de l’Estat, que es concretaran el 13 de febrer en el no als pressupostos. Sembla que solament després del judici i d’eleccions generals, probablement també catalanes, tindrem cada part les cartes adequades que desterrin promeses impossibles i jugades mestres, que son solament fum propagandístic. Mentrestant a redós dels judicis recuperem les mobilitzacions massives unitàries com a resultat d’una fulla de ruta compartida.

dilluns, 28 de gener de 2019

Judidi i Congrés





A les portes del judici a l’independentisme, contra aquells que consideraven que en democracia votar no es delicte, els que seguiren el mandat popular i posaren urnes. En aquest marc la nostra tasca al Congrés esdevé complexa però necessària. Una multiplicitat de rols que ens marquen un camí a voltes contradictori en un ambient aclaparadorament hostil. Restarem molt a prop dels encausats, de la nostra gent.


Hem estat i continuarem sent caixa de ressonància de les aspiracions de l’independentisme i de la lluita per aconseguir-les, però també de tots aquells que juntament amb nosaltres composen la gran majoria del nostre poble, que desitja que el futur sigui el resultat de la lliure decisió de la ciutadania i no de cap imposició. Fer avinent que la defensa de la lliure determinació del poble català s'emmarca en les llibertats democràtiques i que els que imposen la força per combatre-les la degrada no solament a Catalunya sinó a tot l’estat.

Cal també que mantinguem ponts amb aquells sectors que tot i ser minoritaris son solidaris amb nosaltres, també amb aquells que, tot i estar allunyats, tenen reserves a l'ús de la coacció i la força per a resoldre conflictes. L’adversari que ens ha convertit en enemic - PP, Ciudadanos, i a les portes VOX- ens vol aïllats com a primer pas per il·legalitzar-nos. La nostra veu molesta, per això cal que sigui ben sonora!

I mai, mai, ser indiferents al benestar de la gent, sabent que la lluita per a ser lliures trancórre per un camí costerut on les necessitats de la gent han de ser satisfetes. La millora de les condiciones de treball i socials esdevé una fita imprescindible de la nostra feina, en una doble vesant: lleis i recursos. Entenen que el nostre govern no es cap concessió benèvola sinó el fruit, arrencat amb molta lluita, de generacions de catalans. La Generalitat és una baula en la cadena de conquerir la llibertat, no és el final del camí, però quant més dèbil sigui la Generalitat més llarg serà el camí. Això els del 155 permanent ho saben molt bé.

dijous, 17 de gener de 2019

La policia política



Ahir al demanar-li explicacions al policia que instruïa la causa i assumia tota la responsabilitat de les detencions em va venir com un flashback  el record de una detenció que vaig patir l’any 1977 poc després de la legalització del PCE i abans de la del PSUC. La mateixa prepotència i cinisme del que sap que abusa de l’autoritat però també que ningú li exigirà responsabilitats. Sí la policia es deu a l’autoritat judicial, la policia política viu a les clavegueres i en aquest hàbitat es creuen intocables.


Sèneca, l’autor hispà-romà, en la seva obra Medea afirma en els versos 500-501: “Cui prodest scelus, is fecit”. Es a dir, qui s’aprofita del crim és el que l’ha comés. I podríem afegir, qui amb la seva passivitat ho permet és el seu còmplice. Perquè la passivitat o el temor a actuar quan tens responsabilitats esdevé el marc necessari per a la impunitat del delinqüent.

El silenci dels representants del govern espanyol a Girona, Barcelona i Madrid en son una mostra de la incapacitat i/o la manca de voluntat de apartar les clavegueres del conflicte català. La responsabilitat en la consolidació de la involució que arriba des d’Andalusia serà la dels que posseint la màxima responsabilitat en l’ordre i la justícia a l’estat espanyol estan mirant cap a un altre costat.

Quan des de Catalunya parlem de “gestos”, de negociació, de mediació, quina confiança podem tenir en una administració que no es capaç de controlar a aquells que encaputxats truquen de matinada. Solament la fermesa en el control de l’extrema dreta realment existent en els aparells de l’estat pot fer possible parar la involució democràtica i això no està en mans dels partits independentistes catalans.  “Quis custodiet ipsos custodes?”

dimarts, 8 de gener de 2019

Any 2019. Que la rancúnia no ens faci perdre l’esperança.



En la política no he trobat gent pitjor que en altres àmbits - ambiciosos no pas pocs, envejosos més d’un, inútils més dels que voldria- però de tots,  els més perillosos són els ressabiats i rancorosos. Aquest darrers sovint fan política contra altres polítics i amaguen haver estat o continuar essent polítics. Difamen, pontifiquen, exclouen, condemnen amb la impunitat del que no te responsabilitats ni les esperen.


Molt diferent són els que critiquen amb coneixement de causa, els que se senten agreujats per una decisió perfectament opinable i millorable. Les crítiques són imprescindibles per a qualsevol persona que tingui responsabilitats polítiques, perquè posen a la llum errors que tu o el teu entorn no ha copsat i et permeten rectificar. Sovint l’error i la rectificació és el millor mètode per millorar els assumptes públics.

En l’anomenat procés hem viscut moments de tota mena i situacions difícils, fins i tot desesperades. El presos i exiliats ens son un recordatori permanent, del millor i el pitjor del que hem fet col·lectivament. La valentia davant l’adversari que ens veia com enemic, ells encara avui en son exemple de fermesa. Però també de no haver estat capaços de explicar-nos les dificultats, algunes d’elles pot ser infranquejables en aquell moment. Es varen sacrificar però no ens explicaren tot,  el perquè de tot plegat. I les ombres poden esdevenir tenebres.

Ara que el passat no tornarà –el vell autonomisme- però el futur- la República- no és encara abastable-  ens manca una explicació valenta dels pros i els contres, del camí que hem de fer. Alguns l’intuïm a partir de converses amb presos i exiliats, d’algunes accions tímides del govern i en decisions dels partits, però al no estar prou clar, prou valent,  apareixen els ressentits, els que insulten als que més han treballant per a tots nosaltres –el presos i preses- fruit de la seva rancúnia sempre usant la paraula poble com si fos un roc llancívol. Necessitem llum, claredat, saber el camí per difícil que sigui. Aleshores aquets anomenats patriotes, que solament saben fer mal, tornaran al seu cau.