dilluns, 17 de desembre de 2018

Vista lateral i mirada llarga.



La vista lateral en política és molt important, es a dir, veure les coses en una perspectiva amplia. Fins i tot quan quelcom sembla blanc i tothom al teu voltant ho veu així, analitza la hipòtesi de que si fos negre quines conseqüències tindria. Pots canviar la línia d’actuació o amb més contingut refermar la que portaves fins ara, però es imprescindible tenir una visó lateral i mirada llarga.


En moments de confusió i de manca de relat clar és encara més important. Per exemple no conèixer l’evolució dels adversaris i tractar-los com si formessin part d’un foto fixa, en uns moments de canvis en que aquesta pot restar obsoleta fàcilment. En un any ens han passat moltes coses i no podem pensar que tot està igual. No podem d’analitzar el present a partir d'una foto fixa del passat. Han passat moltes coses en un any: presó, exili, govern Torra, sortida del govern Rajoy, Govern Sánchez, eleccions andaluses...

L’independentisme no pot actuar igual que fa un any perquè la situació es diferent, perquè l’adversari també s’ha transformat. L’emergència de l’extrema dreta al parlament andalús es precedida per l’hegemonia de l’extrema dreta al Poder Judicial,  la lluita contra ella i a favor de la democràcia esdevé l’eix central tant en la defensa dels encausats en el judici, com en les properes i encadenades eleccions que tindrem .

Derrotar l’estratègia Aznar ens obligarà a usar bé i amb intel·ligència els nostres recursos. Catalunya solament ha avançat amb democràcia, de fet sempre les nostres reivindicacions com el dret a decidir s’entronquen amb aquesta. La via catalana és el reconeixement democràtic d’un dret, el de l’autodeterminació i la voluntat d’exercir-lo.  Govern, associacions i ciutadania catalana hem de ser conscients de l’hora difícil que ens ve a sobre, la nostra capacitat de resistència anirà lligada a l’enfortiment de les nostres conviccions democràtiques que es concreten amb el desitjos del 80% dels catalans.

Hi ha qui creu que cal, de tant, en tant posar gasolina al foc aconseguint tant sol flamerades efímeres, el que cal es posar troncs un cop i un altre, un cop i una altre...fins a vèncer.

divendres, 7 de desembre de 2018

40 anys de Constitució del 78, una farsa?

La Constitució del 1978 és una farsa? No ho crec. Va respondre en un moment determinat a possibilitar un camí que de una altre manera semblava irresoluble, la transició del franquisme a un sistema democràtic. Fou el resultat de la debilitat de les forces antifranquistes que no podien imposar una ruptura i , també,  per la fortalesa de les institucions de l’estat franquista. A més en un context internacional, la segona guerra freda, on l’estabilitat espanyola era requisit clau per a l’ OTAN, amb unes bases nord-americanes en territori espanyol imprescindibles en l’estratègia de contenció dels blocs.



Dit això, la manca de modificació dels articles més  controvertits i democràticament més discutibles en quaranta anys, son tant el resultat del darrer intent de cop d’estat del 23F, com del tortuós i difícil camí de la seva reforma que els constituents acceptaren. Era una constitució que s’havia de reformar en deu anys -li recordo aquesta frase a Jordi Solé Tura- que permetés posar fi a aquelles concessions al sectors més durs de la dictadura, com la impunitat d’una amnistia contraria a les lleis internacionals i una reforma a fons dels aparells de l’estat que no s’havien modificat.

Quan la UCD, reformista fou implosionada, el PSOE al 1982 acceptà no tocar res i després la dreta espanyola es refundà amb José Maria Aznar entorn a AP – els diputats d’aquest partit majoritàriament votaren no o s’abstingueren el 78- el camí dels canvis desapareixerien. El bipartidisme amb la col·laboració de PNV i CiU marcaren la major part d’aquestes quatre dècades que han acabat en corrupció i crisi institucional.

El camí dels canvis substancials avui són difícils per a no dir impossibles. El bipartidisme està en crisi irreversible i les forces polítiques disposades a canviar-la van en direcció oposada, sense majories molt amplies i referèndum, els articles claus no es poden tocar! Una gran part dels catalans avui, els que volem la independència, senzillament volem separar-nos i crear el nostre estat en forma de república. Volem la nostra Constitució respectuosa amb totes les llibertats i drets. No som anti-constitucionalistes, però no ens sentim representats en aquesta Constitució del 78, perquè senzillament volem la nostra Constitució
.

dilluns, 3 de desembre de 2018

Andalusia, mirada des de Catalunya




Fer un primer balanç del que ha passat a Andalusia és avui arriscat, valgui d’entrada que no em pensava que les dretes, extremes, sumessin més com per a formar govern. L’entrada de VOX ha estat fulgurant, sense que els seus vots restessin a les altres dos forces de dreta extrema. La catalanofòbia ha estat determinant i la clau espanyola també. Ni una sola bandera andalusa a la celebració de VOX, ni d’atrezzo, com fins ara feien altres.


Sense descartar una aliança Ciudadanos i Susanisme, el més probable però, un cop aclarit el presidenciable –PP i Ciudadanos el volen- és un govern tripartit que podria tenir un "independent" consensuat entre tots. Però avui totes les mirades estan posades en la Moncloa. Una campanya anticipada amb els sistema catalanofòbic assajat, podria ser més que tòxica i de resultat a escala estatal, amb excepcions perifèriques, similar. Després de les municipals i autonòmiques seria més sensat. Malgrat que les europees poden ser un nou impuls per a VOX.

I Catalunya endins, aguantant el que des de Catalunya en fora ens cau. També sent conscients de la consolidació d’un ampli sector allunyat de l’independentisme, majoritàriament distant i minoritàriament agressiu. Més que preocupant la manca de relat compartit en l’independentisme i encara més d e la manca d'unitat d’acció,  amb tot la que ens cau i ens caurà no ens ho podem permetre.

Vull pensar que en aquestes properes hores, qui ho ha de fer hi està treballant, perquè la valenta acció de Jordi Sánchez i Jordi Turull – d’un efecte propagandístic enorme, com enorme és i serà el seu patiment- no supleix l’acció política comuna davant dels judicis. Cal unitat d’acció al carrer i a les institucions. El camí d’aplegar el 80% és paral·lel i conseqüència de que l’independentisme curi les seves ferides i aplegui al seu voltant de nou majories.

dilluns, 26 de novembre de 2018

Estimats Lluch i Joana, contes des de la presó...



En una de les primeres cartes que li vaig escriure a l’Oriol Junqueres, li recomanava- amb tota modèstia- que escrivís els seus quaderns de la presó. Si la dreta extrema espanyolista l’havia posat a la presó, com als seus companys i companyes, no era solament per escapçar el moviment independentista, sinó per apagar la seva veu. Ell i altres, afortunadament han anat escrivint, però de nou l’Oriol ens sorprèn amb aquests contes per als seus fills, publicats per Sàpiens. Nens i grans son els seus destinataris a traves de l’amor als seus fills.


Tanta i tanta baixesa i odi, ens cauen al cim, a Madrid, tants i tants motius per a caure en les seves provocacions. Que les respostes des de les presons generoses i plenes d’humanitat, els desconcerten i atien un cop i altre un odi que els despulla davant de la ciutadania i la comunitat internacional. El seu odi es la seva debilitat, la generositat és la nostra fortalesa. Quan anem a veure els presos i preses ens emportem serenitat i confiança, perquè en lloc de restar lluny, superen la distància física,  els tenim més i més a prop. Ells i els exiliats ens donen sentit i sensibilitat per superar la repressió i l’odi , per a continuar el camí.

L’espanyolisme intransigent és tranversal, hegemonitzat per la dreta extrema, però transversal. Debilitar-lo i enfortir-nos és una mateixa causa-efecte. Quan Borrell menteix davant tot el Congrés, acusant-nos als diputats d’ERC d’escopir-lo, demostra la fragilitat dels seus arguments i la seva indignitat. La mateixa que va denunciar Gabriel Rufian des de l’escó recordant les paraules del ministre burlant-se de “mossèn Junqueras a la presó”.

No ens fan por les eleccions, la democràcia és el millor marc on ens movem, no ens fan por les amenaces i la presó, perquè si la solidaritat és la tendresa dels pobles, la generositat és la base de la nostra unitat d’acció. Quin mal els hi ha fet avui l’enquesta europea del  “Real Instituto Elcano”, quan els hi diu que estan perdent la batalla de l’opinió pública europea, perquè la democràcia es imbatible.  Uns contes per a nens i nenes, una metàfora  carregada de futur.

dilluns, 19 de novembre de 2018

Un nou 20N en un context excepcional



Demà és 20N. Pels que tenim una edat aquesta data no l’oblidarem mai, el vell dictador s’apagava en un marc de patiment que es perllongà uns quants dies per la persistència de la família de lligar i ben lligar els seus interessos pel futur. Sordidesa i misèria humana en el context d’aquells comunicats del “equipo medico habitual”...El franquisme però no va acabar, no tingué que assumir cap conseqüència de la seva immunda i salvatge trajectòria. L’Amnistia pels antifranquistes presos, va esdevenir una llei de punt final pels botxins, una llei d’impunitat.


La mala fe dels que 43 anys després neguen l’holocaust provocat pel feixisme europeu més longeu, expressen cada dia  el seu odi venjatiu contra els demòcrates catalans empresonats o exiliats als que anomenen en el Congrés, dia sí, dia també, colpistes! Els hereus del colpisme més criminal, els que toleren o segueixen amb entusiasme l’apologia del franquisme, usen la coneguda transposició “goebbeliana”, d’acusar a l’altre del que tu ets. El principi de simplificació i de l’enemic únic.

Sempre he pensat i em reafirmo ara, que fins al 81 les concessions davant d’un enemic tant formidable com el vell règim podien estar justificades, el bany de sang de la guerra i la repressió continuada pesava com una llosa. Però superat el 23F, els governs posteriors, amb una dreta desconcertada fins que es va re-fundar amb JM Aznar,  perderen una gran oportunitat . El terrorisme, despietat i criminal -recordem Hipercor i els GAL- d’aquets anys, esdevingué també una coartada que amb el temps esdevingué justificació immobilista, conformisme pur i dur.

Avui de nou els vells fantasmes prenen cos, els aparells de l’estat manifesten el seu veritable rostre i la lluita per la democràcia és indestriable de la lluita per les llibertats dels pobles. Res serà fàcil, però res tampoc és inevitable. Com fa quaranta anys, la resistència als canvis es poderosa, però tenim lliçons apreses o estem a punt de fer-ho. Sense democràcia no hi haurà camí a l’autodeterminació. L’independentisme ha de ser el pinyol dels demòcrates contra el feixisme, de camisa blava o blanca.

dijous, 8 de novembre de 2018

De pressupostos i presos.


A les portes de que comenci al Tribunal Suprem un procés prevaricador, amb un sumari tancat on es demanen més de dos-cents anys de presó, des d’un sector de l’esquerra catalana i des de la majoria de l’esquerra espanyola ens demanen als representants de l’independentisme republicà a Madrid, que donem suport als pressupostos del govern Sánchez. Amb un govern il·legítimament cessat pel 155, majoritàriament a la presó i també a l’exili, amb la presidenta de la mesa del Parlament a la presó i la majoria de la mesa imputada, en aquest marc ens demanen oblit sense que l’altre part hagi fet res important per acabar amb una repressió inaudita a Europa.



Coresponsabilitat ens demanen, però unilateral, solament nosaltres. Hem d’aprovar els pressupostos però ells ni es coresponsabilitzen en obrir una negociació sincera, ni en aturar la repressió. Perquè, a veure si ens entenem, el nucli, la base, del conflicte a resoldre no és la negociació pressupostària, ni més milions per a Catalunya –que, tot sigui dit, habitualment no s’executen- és el reconeixement mutu, es a dir que Catalunya sigui reconeguda com a subjecte polític.

La via per a negociar, es reconèixer l’un a l’altre com a interlocutor, assumir la confiança mútua, i solament es pot fer això aixecant les represàlies, perquè els presos son hostatges, son el fruir de la repressió. Amb repressió, cap moviment pot negociar, ni un conveni col·lectiu ni un pressupost. Com es pretén superar un conflicte de deu anys, com a mínim, com mai s´ha vist a Europa, sense que unes condicions lògiques –aturar la repressió, en primer lloc- es donin?

Qui te la responsabilitat no es qui pateix la venjança i la ignomínia, es qui no s’atreveix a negociar de veritat amb Catalunya, sense humiliacions ni venjances. La dreta extrema espanyola, en les seves tres variants, avui vol la destrucció, ho sabem, però el centre esquerra no s’atreveix a plantar cara i prefereix posar-se de perfil. Sense reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, sense aturar la repressió no hi ha negociació del pressupost. Dignitat, companys!

dimarts, 30 d’octubre de 2018

La reflexió sempre ha de precedir a l’acció.



Guanyar o perdre, unitat o divisió…sento cada cop més dicotomies com aquestes pronunciades per una part de la gent  independentista,  fins i tot,  l’enfrontament entre presos o exiliats. Termes excloents que al meu parer poc tenen a veure amb el mon real. Moltes lluites comencen perdent i després es guanyen, la unitat veritable és la que sorgeix de la suma de les parts, no de la seva absorció i, al meu parer, valgui com exemple,  els actuals exiliats no tindrien el mateix ressò sense els presos, esdevinguts ostatges,  i aquests tenen més veu, ací i a fora, per la capsa de ressonància de l’exili.


El tot o res sempre perjudica al més feble, malgrat que sempre hi ha gent que se’n aprofita. Si el sentiment és imprescindible per a l’acció, aquesta per a ser eficaç necessita de reflexió prèvia. Si volem la independència aquesta no s’ aconseguirà tant sols amb els que ara som independentistes , ho farem convencent a bona part dels que no ho son. Com hem fet fins ara. Creieu de veritat que l’exclusió, que fa esdevenir traïdors a qui no és de la mateixa corda, és un bon exemple per ensenyar i fer de l’independentisme un proposta que continuï essent desitjable?

Hem patit...estem patint. Moltes coses que ens han passat poden haver estat error nostre, ben segur,  però moltes més son conseqüència de la violència de l’estat. No comparteixo el qui diu que tot es culpa dels “partits”, com si l’estat no existís,  com si la seva força fos un tigre de paper... i  tot es reduís  a voler o no voler. D’ací les contradiccions  quan es diu una cosa, sovint embolcallada de retòrica,  que desmenteixen poc després  uns fets conseqüència de la crua realitat.

Ho he dit més d’una vegada, cal un relat compartit unitari, més que una crida a l'unitat orgànica sense relat compartit. Cal que, des de l’anàlisi concret , des de l’autocrítica, però no del canibalisme, ens proposem un nou camí en la nostra lluita contra el vell estat borbònic, essent més forts i més savis. I això no es possible des de les tertúlies o des del twitter, amb tot respecte pels que si mouen confortablement. Això ho han de fer els partits, consolidant-se en cada espai i parlant amb l’autoritat que els ciutadans els hi donen amb el vot. Encara avui el menys dolent dels sistemes de representació democràtica.