diumenge, 20 de maig de 2018

Govern per a fer què?



Reconec que no és fàcil, front a un adversari tant potent i amb tants pocs escrúpols com l’estat espanyol, encertar amb l’estratègia  adequada. La força de la raó, la resistència pacífica, han estat instruments clars i útils...menys encertada, al meu parer, una certa tendència a l’excés de simbolismes i les astúcies exagerades. És cert que no  hem partit de zero i malgrat les insuficiències des del  govern de la Generalitat hem pogut avançar, el que des del carrer per si sol no hagués estat possible. Però què fer ara?


La resposta no és facil, perquè no depèn dels que fem nosaltres solament, també de l’adversari. I aquest,  avui per avui,  te com a objectiu principal mantenir o assaltar el poder de l’estat - PP i Ciudadanos- més que solucionar la qüestió catalana. Aquesta esdevé un instrument per tirar-se el plats pel cap, i és en aquest sentit que la nostra acció no pot raure en els gestos que esdevenen caldo de cultiu per a la propaganda dels adversaris, sinó en accions que consolidin la nostra força.

L’Estat no es solament ni fonamentalment el virrei i les forces de seguretat ací presents, ni tants sols el palmeros de les sucursals del partits estatals a Catalunya. Son veritablement els poders de l’estat i dels lobbys que li donen suport, que des de Madrid irradien a tota la península. Un poder molt potent, no invencible, però indestructible a camp descobert. D’ací els més de 300 anys que portem sotmesos.

Mai però s’havien trobat en front amb una massa crítica tant potent a Catalunya que els hi fos hostil. Ni que tingués en els seves mans tant instruments de confrontació. L’1 d’octubre i les eleccions del 21D, en son prova fefaent. No ens han vençut, però no hem guanyat. Sense acumular més forces podem perdre, per això cal govern, cal eixamplar la nostra massa crítica independentista i republicana. Usar tots els dits de la ma, tots els instruments per a resistir i avançar, quan l’accentuació de les contradiccions del adversari ens ho faciliti.

dimecres, 16 de maig de 2018

L’acció col·lectiva és la nostra fortalesa.



A l’espera del nou govern, ja tenim president de la Generalitat. Soc d’una generació que va lluitar pel retorn d’aquesta institució i se el que va costar recuperar-la. Que estigui en mans del PP es inadmissible. Quan sento des d’un sector de l’independentisme menystenir el seu valor em resulta inacceptable. Cert que volem república però aquesta no la construirem del no res.


Fer el republicanisme gran, amb els vímecs del vell independentisme es necessari però no suficient. La incorporació de centenars de milers de persones aquests darrers anys en la lluita per la independència ens confirma que aquest és el camí, però el vertigen en que ens hem mogut ha fet més senzill dir el que molts volien escoltar que el que realment succeïa. 

Convertir el procés en processisme ha estat la temptació dels que no volien perdre poder pel camí. Els malentesos, les contradiccions entre les diferents forces polítiques, al bell mig de la confrontació amb l’estat, s’han mogut en aquests paràmetres. Quan la repressió s’ha desfermat, més forta del que molts pensaven, ens ha unit de nou, però no ha fet desaparèixer les contradiccions.

Jo tinc una cultura política que s’ha malfiat dels lideratges exagerats. Mai em va agradar el pujolisme, entre altres coses, per això. Els nostres veïns al nord i a l’oest en son propicis, malauradament nosaltres també. Seguiré lluitant en el camí difícil que tenim per davant i desitjo que amb l’acció col·lectiva del govern i del carrer superem tendències que ens empetitirien com a moviment i, el que es pitjor, impedirien aconseguir la república.


diumenge, 6 de maig de 2018

Els sis savis cecs i l’elefant



Com el compte oriental dels sis savis cecs i l’elefant, al meu parer, en el sobiranisme tots tenim cadascun una part de raó però ens manca reunir–les totes per a tenir una visió general i exacta del moment polític que estem vivint  i adoptar les mesures adequades. Si ho intentem i una part de l’anàlisi contradiu la del altre part ens esverem i cerquem enemics i traïdors on hi ha solament companys.


De la presó i l’exili estant ens arriben anàlisis, son imprescindibles. També des de les institucions i el carrer, gens menyspreables. Rebutjo, això sí, les del sofà estant, les que des de l’anonimat o l’egolatria tiren merda a uns i altres. Totes les bones son mirades del mateix quadre, però des de distàncies i posicions diferents. Totes elles sumades ens donen més que cada una per separat.

ERC amb el document polític per a la Conferència Nacional que es farà, el 30 de juny i l’1 de juliol a la Farga d’Hospitalet, proposa aquesta discussió. No podem quedar-nos en el tacticisme de setmana a setmana, ni aprofundir solament en una part de l’estratègia, ens cal una visió global. Aquesta és la funció dels partits. I després del sunami d’aquests darrers anys, ERC en l’àmbit de l’independentisme republicà resta en peus, amb una gran extensió territorial i una enorme pluralitat interna.

Escoltar, reflexionar i prendre la paraula, és el que faré fins que arribi el moment de posar-ho en comú. ERC no pot ni ho vol fer sol. Solament una part  de l'independentisme no pot lluitar contra l’estat i reconstruir i construir lligams entre poble i institucions antigues i noves. Però sense ERC tampoc es pot fer. Responsabilitat i coratge, escoltar i actuar. Usar els cinc dits de la ma, tots els mitjans que tenim, per a que esdevinguin un puny que trenqui la repressió i ens porti a la República.

dilluns, 30 d’abril de 2018

Professores i professors de l’IES El Palau, no esteu sols!



Les clavegueres mediàtiques de les que “el Mundo” és còmplice posen la diana en nou professors i professores de l’IES el palau de Sant Andreu. No és el primer cop, recordeu l’ABC amb les fotos del jutges catalans, segons ells independentistes, tretes de l’arxiu del DNI? La guerra bruta continua, però aquest cop l’inefable Albert Rivera -inculte i oportunista- s'hi afegeix amb entusiasme, conseqüent amb el seu paper de piròman per a aconseguir la futura presidència del govern espanyol, sigui com sigui.


El sistema educatiu és el seu principal enemic, solament cal veure el treball postelectoral del CIS on es demostra que a menys estudis més vots te Ciudadanos. La cultura, el educar a pensar per si mateix, a tenir criteri propi, avorreix a Albert Rivera. Fals liberal ara, com fals socialdemòcrata era fa un temps. L’obsessió pel control de l’educació és el reflex del seu model d’estat, del seu neo-falangisme.

Però l’escola no ens la tocaran, els i les mestres sempre seran nostres. A cada agressió, més solidaritat. A cada mentida mediàtica, la veritat dels fets. Refermem la nostra voluntat per una escola inclusiva i integradora, on la llengua vehicular, el català, no exclou les altres. On el domini de tres llengües ha de ser l’objectiu, com ho es el mitja de la immersió lingüística.

Ens ho diuen els presos, els atacs continuaran. Els combatrem amb tots els mitjans, per això es imprescindible recuperar la conselleria d’educació, de recuperar el govern. Res és més important que saber usar tots els mitjans, tots, per a fer més forta la nostra lluita. No hi ha alternativa a la República, però consolidar-la és un camí de fons, on tots i totes estem cridats, sense sectarismes aportant cada un la seva força...al carrer i a les institucions.

dimarts, 24 d’abril de 2018

El nostre Sant Jordi en temps de tribulacions.



Un Sant Jordi especial, amb continuïtat i trencament. Roman inalterable la convivència, l’alegria d’una diada que s’encomana al foraster i perviu en l’autòcton. Una jornada única que la vivim amb normalitat efusiva i efectiva. Però també un trencament moral de saber que no hi érem tots i totes. El groc, un color, un símbol, per a recordar la infàmia dels que ens volen dividits i derrotats. Doncs no, per mal que ens feu –i ens en feu molt- persistim!


Un matí de col·legis i de gent gran, aquests intenten fugir del tumult que a partir del migdia es fa abassegador. M’encanta veure els nens i nens, els mes menuts més, amb les seves fitxes per a triar comptes. Quina escola tenim i, millor encara, quina escola podem tenir, si ens deixen tranquils i aboquem tost els recursos que necessita! Sempre al costa dels mestres i solidaris amb ells, contra les mentides i difamacions!

Una tarda de relacions, de salutacions. Amb un i altres, amb la diversitat de pensaments i accions que ens fa un sol poble, amb diferents maneres de pensar però amb una voluntat comuna de convivència. Rosa groga o rosa roja, o les dos! Cap ni un d’incident, aquesta es la seva derrota. Un record especial per les dos-centes roses al filat d'Alcala Meco. Carme i Dolors sempre, les volem a casa!

I avui tornem a Madrid, més forts, més animats, amb tot l’oxigen acumulat. Defensarem un cop més la força de la raó, lluitarem contra el pensament únic, contra les mentides convertides en raó d’estat. Però no estem sols. Els que ens marquen el camí des de la presó o l’exili, tampoc ho estan. Indesinenter!

dimarts, 17 d’abril de 2018

Militarisme, un mort amb bona salut.



Surto de la comissió de defensa del Congrés amb la convicció de que son pitjors els militaristes que els militars. És a dir, aquells civils que amb l’adulació i paraules falsament castrenses respallen als uniformats perquè assumeixin un paper polític que no els correspon. Lamentablement aquesta visió que tant mal ha fet en la nostra història, és encara present en ple segle XXI.


El clericalisme, amb menys força, seria part també d’aquest confusió política, malgrat que sempre - i especialment a les nacionalitats-  l’església ha jugat un paper més plural, malgrat el nacional-catolicisme dominant, a redós del poder polític. Un i altre perviu en el vell PP i persisteix en Ciudadanos.

L’estat juga el paper de refugi i amalgama de tots ells i la monarquia borbònica esdevé un fidel reflex i aixopluc d’aquestes actituds  miserables. Avui per avui som com l’oli i l’aigua, d’ací la no negociació que l’estat ens ha ofert en tots aquests anys. Aquella alternativa republicana i socialista que intentà bastir una alternativa fa 87 anys sembla que va desaparèixer a les cunetes i a l’exili.

És cert que hi ha bona gent a Espanya que  no combrega amb el que els hi diuen i amb qui ho diu, me’ls trobo pels carrers de Madrid, però no s’albira una aliança política capaç de fer front a la dreta, la vella del PP  i la remasteritzada de Ciudadanos. De nou caldrà continuar, més sols del que voldríem, però més segurs del que volem. Els presos i les preses, els exiliats, ens marquen el camí.

divendres, 13 d’abril de 2018

Del 14 al 17 d’abril: els dies de la República catalana.




La nit del 12, Macià enviava el telegrama següent: “Niceto Alcalá Zamora, presidente del Gobierno Porvisional: Esquerra Republicana de Catalunya triunfa con 25 concejales, Lliga 10, radicales 15; total cuarenta republicanos, diez monarquicos. Esquerra Republicana de Catalunya saluda al presidente del gobierno provisional y espera con resolución inquebrantable triunfo de nuestros ideales. Viva Cataluña libre en una España libre y republicana” Durant el 13 al carrer, es sentien cada cop més el crits de “visca la República i visca la llibertat” i “A baix la monarquia”.



Sovint confosos en una muntanya d’anècdotes, la successiva cadena d’esdeveniments produïts aquells quatre dies d’abril, ha amagat el fet que sense una estratègia decidida hagués estat impossible el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític i la possibilitat d’un pacte, de tu a tu, amb el govern provisional de la República espanyola.

Mentre que a Espanya continua vigent la monarquia, el matí del 14, a Catalunya, Companys n’havia canviat el règim polític, proclamant la república i Macià l’estat, al proclamar la república catalana. Al dia següent la República Catalana és una realitat inqüestionada i continua el seu camí. Els passos de Macià aniran per dues vies: primer, nomenar govern; segon, fer penetrar la República a tots els indrets del país.

Però des del primer moment, Madrid recela de la República catalana i alguns, com Maura i Lerroux, s’hi oposen rotundament. La pressió creix per moments i sembla que pot fer perillar la mateixa república. Des de les pròpies files del catalanisme se suggereix una solució pactada. Macià aleshores cerca entre els seus col·laboradors els que puguin anar a Madrid. Es reuneixen amb una delegació dels republicans espanyols i arriben a una acord.

El 17 serà el darrer dia de la República catalana i el primer de la Generalitat de Catalunya restaurada després de molts anys. No es tracta de comparar el present amb el passat però si d’entendre que hi ha un fil roig que els uneix i que ens explica com a poble. Audàcia i pragmatisme, sempre sumar i seguir. Recordem avui amb afecte i admiració a Macià i a Companys.