dilluns, 11 de desembre de 2017

Sixena, com a pretext. Humiliar, com a rerefons.


Escric, amb les imatges a la retina de l’ús de la força de nou, de la retirada del Museu Diocesà de Lleida d’unes obres de la seva propietat, originaries del monestir de Sixena. Un jutge, ratificat per l’audiència provincial d’Osca, així ho ha decidit. Però el responsable és Iñigo Méndez de Vigo, que atribuint-se unes competències indegudes, mitjançant el 155, no ha continuat els recursos pendents i ha facilitat aquest espoli.


De fet, malgrat la impotència del fet, de la seva gravetat, de la unitat museística trencada, del precedent i de l’arbitrarietat que significa...no es un fet aïllat, es tracta de l’ús i abús de l’excepcionalitat política i jurídica en la que viu Catalunya des de l’aplicació de l’article 155, per a castigar-nos. Per a demostrar qui te la paella pel mànec.

Forma part d’aquesta campanya electoral atípica, com a resultat d’unes eleccions convocades de forma manifestament il·legal. De fer por, de provocar l’enfrontament, d’influir en l'oponió pública, mitjançant les amenaces i si s'escau la violència. Des de  fa molt de temps, s’ha intentat enverinar l’opinió pública espanyola i de retruc una part de la catalana, creant un imaginari del catalanisme, de l’independentisme, com si fos supremacista i excloent. No importa que no es correspongui a la realitat, perquè això dona vots.

Tenim presos, candidats que no poden expressar-se en normalitat. Un cap de llista, i vicepresident del govern cessat il·legítimament, que no pot fer campanya.  La humiliació té el comú denominador. Però no ens deixarem vèncer. Les urnes son un marc adient, malgrat que les garanties reclamades en altres moments ara sembla que no importa. Malgrat tot, guanyarem!


dimecres, 6 de desembre de 2017

La Constitució, entre Brussel·les i Madrid.


Avui, aniversari de la Constitució del 78, demà els carrers de Brussel·les s’ompliran de manifestants catalans contra l’abús que se’n ha fet d’ella amb l’article 155. Aquest us esbiaixat de la Constitució ha portat a la dissolució d’un govern legítim i al control de Catalunya per part del govern espanyol més corrupte de la història –que ja és dir-  i que tant sols representa el vuit per cent de l’electorat català. Feliç aniversari, valgui la ironia!


La Constitució, no pas com a garantia de l’exercici de les llibertats, sinó com a instrument del manteniment dels privilegis i les complicitats d’una trama corrupte que gestiona l’estat com si fos de la seva propietat. Quan parlen de la unitat de la pàtria, de fet parlen del seu statu quo, el que li permet fer i desfer sense por a un canvi del sistema de poder.

El vell estat centralista de la primera restauració, la del besavi del actual rei, que ens va portar a la cua d’Europa, solament perillà quan el seu desgast va portar a la Segona República. Catalunya hi jugà un paper central. No es estrany doncs  que el cop d’estat i la guerra feixista que provocà, tingué en Catalunya una resistència que no doblegà el llarg franquisme.

Vàrem ajudar a la recuperació de la democràcia com cap altre, contribuirem a la Constitució com un principi de solució, no pas com un punt final. Però passat l’ensurt dels franquistes amb la transició, l’autonomisme, malgrat alguns encerts , s’empelta de la corrupció i el anar fent que el sistema provocà. Quan el sistema començà a trontollar per envelliment i per la metàstasi de la corrupció de nou Catalunya s’aixecà. La por i la ràbia dels que no volen que res canviï l’hem patit durament. Però, com s’escolta en els carres de Brussel·les i a tot Catalunya, els del 155 no passaran!

Guanyarem! i els presos celebraran amb nosaltres a casa la victòria el 21D.



dijous, 30 de novembre de 2017

Els dies passen...s’apropa el 21D!


Em ressonen encara a l’oïda els crits des de la tribuna del Congrés del portaveu de Ciudadanos: Colpistes, colpistes! Obnubilat per les seves ambicions a Madrid no te cap escrúpol en incendiar Catalunya! A l’hemicicle el seu capteniment en la mentida  fa que fins i tot el PP  -no tenim l’Albiol, com tenen al Senat- sembli moderat.  El primo-Riverisme campa sense aturador a l’espera, així sigui, de la seva derrota a Catalunya el 21D.


El dimecres la vicepresidenta s’encomana del mateix virus i amb l’arrogància que la caracteritza nega qualsevol possible acord bilateral amb cap govern català sortit de les urnes. Satisfeta com el president del 155, convertit amb l’oli de ricino que han de fer beure al catalans, a tots. Hi ha tradicions que no s’esvaeixen i passen de pares a fills. Quant d’odi sembrat...

Dijous, es precipita el clima electoral. Agenda de ministres sotmesa a les eleccions catalanes, compareixences en comissió ajornades a després del 21D. Sembla que tenen coll avall els del 155 que, de fet, fan un plebiscit en contra de l’independentisme i el volen guanyar fustigant i descoratjant al adversari i promovent la mobilització dels que creuen que son els seus. No es cansen de repetir que ells son la majoria malgrat les evidències fins a dia d’avui.

I divendres el Tribunal Suprem. Si tot va com diuen...sortiran els presos , caldrà veure la quantia de les fiances i el temps que es farà efectiva l’excarceració. Però atenció, continuaran sen presos, es a dir, subjectes a un procés obert que la maquinaria judicial continuarà fent funcionar. Dies que passen i ens apropen al 21D...

divendres, 24 de novembre de 2017

Rivera: L’escola catalana com obsessió, Espanya com ambició.


Rivera ha fet d’una obsessió, l’escola catalana, un modus de viure, de fer carrera en la política espanyola. De xicot que es despullava en un cartell per cridar l’atenció a les primeres eleccions catalanes, on es va presentar Ciudadanos amb un resultat escàs, a personatge amb ínfules d’estadista, nineta dels ulls de la FAES i del crepuscular Aznar. Sempre aparentant més del que és per amagar la seva incapacitat per saber estar.


Les enquestes sempre han estat la seva ruïna perquè es deixa anar. I quan ho fa demostra la seva inconsistència, la poca talla intel·lectual i el pèssim bagatge cultural. Abusa del monòlegs i de les frases fetes. Es incapaç d’estar cinc minuts sense ensenyar alguna fotocopia, sovint desafortunada, que li ha passat el seu entorn. Per la mort de Déu, si s'asseu al costat, en el Congrés, del Girauta!

Es creu el successor d’Aznar, per això ha anat basculant cap a l’extrema dreta institucional, tant forta encara a Espanya. Es cert, si un personatge tant inconsistent i sectari com l’antic president va anar d’home d’estat  i va arribar a tenir majoria absoluta, perquè ell no pot arribar al mateix grau de misèria, perdó, d'ambició?

Aquesta setmana ha rebut per tots els cantons, però ell sap qui te darrera. Hi ha molts diners invertits en el que va encapçalar el que, fa dos eleccions, es va dir ”el Podemos de dretes”. Fixeu-vos que el PP va votar la seva folla  i inconsistent  “Agencia d’Alta Inspecció”. Al PP li fa por l'ombra allargada d'Aznar. Va ser derrotat, sí, però per un escàs marge.

La seva derrota a Catalunya és imprescindible. De la mateixa manera que la seva carrera començà ací, pot acabar en les nostres terres. Anem per feina!

dissabte, 18 de novembre de 2017

Una “jornada particular” a Valladolid


Dijous passat em van convidar a fer un debat sobre la situació catalana a la Universitat de Valladolid. Un repte que vaig considerar una oportunitat. El resultat no em va decebre gens. Vaig convèncer? No. Però tampoc ho pretenia. Em van escoltar? Sí, cal dir, amb respecte i atenció. Diuen, els que no compartien les meves opinions, la majoria, que el meu to obert i amb sentit de l’humor, hi va ajudar. Jo afegiria també l’ambient universitari. Res a dir, de fet, trencar estereotips i dialogar era el meu primer objectiu.


Ens han volgut fer antipàtics i aquest és el primer pas per a deshumanitzar-nos. Fer una caricatura dels que pensem i som forma part de tot ambient pre-bèl·lic i el govern de l’estat negant el diàleg ha caigut en aquesta orientació. Mitjans i tertulians han completat la maniobra trencant tota mena de ponts. Solament així bona part de l’opinió pública podia admetre que reprimir violentament i empresonar polítics honestos es feia pel bé de la democràcia i d’Espanya.

Vaig acabar amb un desig, que actes com aquest es poguessin reproduir en tot l’estat, malgrat el meu escepticisme. No em vaig callar res, els meus coneixements històrics i la meva empatia pels estudiants, siguin d’on siguin, va fer la resta. Cert que un diputat del congrés que compartia taula i és de Valladolid havia donat “als seus” instruccions de escoltar i “ no armar bulla”. Bé, també això es fruit de la tasca en diferents comissions que he anat teixint en tot aquests temps.

Sempre he pensat que el nostre poble al llarg de la història ha anat reeixint per la seva determinació i ha anat creant els instruments que el fan fort: la no-violència i la capacitat argumental. En moments difícils com els que vivim, però apassionants, ens caldrà molt i molt, fer un bons us dels nostres punts forts. República és fraternitat, sense la qual no és possible l’exercici de la llibertat.

dimecres, 15 de novembre de 2017

Autocrítica? No cal que me la facin.


És cert que reconèixer errors no qüestiona el que hem fet, sinó com ho hem fet. Però, sense la voluntat del govern i de la majoria del Parlament, sense el sacrifici personal dels seus màxims representants, hauríem defraudat als ciutadans que com a electors, però també com actors socials han impulsat aquest  camí. Al meu parer, els que mai han volgut fer-lo i han promogut per acció o omissió el 155 no tenen ara autoritat moral per exigir que, en nom de l’autocrítica, els hi donem de fet una raó que no tenen.


Que una aliança tant plural li hagi mancat cohesió és conseqüència precisament de les enormes diferencies que te en el seu si. Però alhora sense heterogeneïtat no es pot bastir un projecte de canvi. El problema no ha estat ser plurals, de fet no ho hem estat prou. Calia ampliar i de fet l’evolució de Dante Fachin i la majoria de Podem fins al cop d’estat de la seva direcció de Madrid, anava en aquets sentit. També cal dir que el període monocolor de l’antiga CiU després del segon tripartit no ho posaren fàcil.

Li ha costat molt a l’antiga Convergència acceptar que el model presidencialista no és el mateix en una candidatura de partit que amb una gran coalició, i em temo que encara alguns no ho entenen.  Que es pot confluir sense subordinar-se i que les males arts que en política sovintegen s’han d’aparcar. Penso que hem aprés i que deslleialtats com les que es van donar fins a l’últim minut es podran corregir en el futur. Els errors esdevenen una magnifica escola si es rectifiquen.

Hem avançat en terres políticament ignotes, ens hem enfrontat com mai en aquets darrers quaranta anys a un estat, no solament amb un govern, i hem aprés fins a on està disposat a arribar. Si no defallim, si acumulem forces sense matar la diversitat, si mantenim la no-violència com a únic instrument de mobilització legítim...si guanyen en vots el 21D estarem més a prop, haurem donat un nou pas. Si no oblidem els presos i presa i el seu exemple estarem més a prop de superar els erros i fer-nos més forts.

divendres, 10 de novembre de 2017

Fins a la llibertat!


El peus gelats i el cor encongit, així me’n anava ahir del Tribunal Suprem. Una jornada angoixant plena d’incertesa i negres premonicions. Molta conversa amb els amics i amigues concentrats, molt de debat amb els periodistes amb els que matàvem el temps junts. Insults i amenaces de l’extrema dreta tolerada i intolerant. L’ambient del Madrid oficial s’imposa al dels barris populars, malgrat una representació de republicans espanyols al crit de “Madrid con el pueblo catalan”. Vells coneguts del actes que com a diputats hem fet al llarg d’aquests temps a Vallecas o Lavapies.


Defensant el nostre model d’escola catalana, aconseguint que la majoria del Congrés voti  a favor, recusant Dastis o cridant fort a favor dels nostres presos polítics i per la legitimitat del govern de la Generalitat derogat pel 155, resumeixen entre d’altres iniciatives i compareixences la nostra activitat com a diputats i diputades republicans. Aquesta es la tasca encarregada malgrat les amenaces i l’ambient enrarit. Ho continuarem fent sempre que el govern legítim ens ho encomani. Amb el cor sempre a Catalunya.

La setmana que ve tornem-hi, cercant la comunicació amb els nostre presos i preses per a portar-los l’escalf i la informació necessària. Es cert que ens movem cada dia amb més prevenció, extremem les normes de seguretat, però el perill 0 és impossible i ho sabem. Continuarem anant als mitjans i allà on se’ns convidi, malgrat les dificultats, però totes les finestres son una oportunitat per a desconstruir el missatge únic i agressiu que s’ha instal·lat en bona part de la societat espanyola.

Amb el cor i la vista posades en Catalunya. Hi som perquè hi sou. Fins a la llibertat!