divendres, 31 de gener del 2014

Quim Nadal i les tanques del Parc Central


Avui tot fent el cafè, d’hora ben d’hora, m’he trobat un article del Quim Nadal en un diari gironí. Certament, no es noticia,  en un home que prodiga la ploma ací i allà. Però atenció, el que és noticia és el tema, parla del TAV i del Parc central!

Lloa com no la facilitat de tenir l’estació al centre, la rapidesa i comoditat per anar a Barcelona, fins ací els tòpics habituals. Però, d’una revolada l’empren amb les tanques i com un Martí Carreres qualsevol les tiraria a terra! Suposo que per a deixar veure les vistes de la zona zero i prendre consciència dels errors comesos, però no. Tant si val que solament quedi amb sauló, diu, per què el que fa lleig son les tanques!


El llarg silenci, des de que va deixar l’alcaldia, l’hauria d’haver trencat quan era conseller d’obres públiques i esdevingué convidat de pedra dels incompliments dels ministres del PSOE de l’època. De la negativa de fer els túnels alhora, de minimitzar els desperfectes urbanístics i econòmics, de permetre que no es fes un conveni a tres bandes que blindés una obra que ha quedat a mitges. De deixar l’obra a ou, per a que el PP, aprofitant la crisi, ho deixes empantanegat.

Deia, no fa pas massa, que hi han persones, i algun polític pel que sembla, que creuen que la gent te la memòria del peix i que no recorda el que hauria de recordar.  En el soterrament del tren encara hi ha memòria, del que no s’ha fet, del que no s’ha volgut fer i del que s’ha fet malament. Els que haurien de demanar perdó, no es poden reinventar i passar de responsables a cronistes. La història no es solament descriure, es també cercar causes i conseqüències, responsables i víctimes.

dijous, 30 de gener del 2014

Els 20 milions de Pedro J.


Em costa dir res de nou si parlo de la gent, molta gent, que no te feina, de la que fa poc que l’ha perdut i de la que fa molt que la cerca i no en troba. Molta,  massa gent i massa temps, es troba en situacions límits, desesperada i sense esperances. En aquestes circumstàncies resulta obscena la indemnització de 20 milions que cobrarà Pedro J. Fins ara director del “Mundo”, per deixar de ser-ho.

No entraré en les guerres fratricides de la dreta extrema espanyola que commouen la casta dirigent i de si aquest personatge es avui víctima o botxí de les punyalades que la recomposició d’aquesta tropa està produint. Es cert, ja era hora! Que el desgast de tantes mentides i tanta corrupció els hi esta passant factura.

Em repugna la hipocresia i la doble mesura que s’ha instal·lat en aquest país, on es condemna al treballador a una progressiva precarietat, se’l culpabilitza davant del parat, alhora que ostentosament i sense vergonya, els executius es pugen el sou, els banquers reben sucoses indemnitzacions per ensorra el bans i polítics corruptes, PP-PSOE, suren, davant d’una justícia lenta i sovint còmplice.


Pedro J. esdevé doncs el paradigma de tants i tants que a redós del poder han fet i desfet i en darrer terme sempre han escombrat cap a casa, cada infàmia, cada negoci tèrbol els ha fet més rics. Sense un nou Valle Inclan que ens relati aquesta nova “Corte de los Milagros”, llegim amb estupefacció un nou capítol d’aquest culebrot interminable.

dimecres, 29 de gener del 2014

La pobresa quotidiana. Els límits de la beneficència.


Ha estat una noticia menor un fet de la major importància, l’acceptació a tràmit per part de la mesa del Parlament de Catalunya de la ILP amb major nombre de signatures de les presentades a Catalunya, que te com objectiu la implantació de la Renda Mínima Garantida.

L’objectiu es treure de la pobresa extrema i del cercle que l’acompanya a desenes de milers de conciutadans que avui solament poden viure de la beneficència i sempre pendents de la precarietat. El que era un sistema d’urgència, fer arribar aliments a qui ho necessitava, ha esdevingut el sistema, o millor dit,  l’únic sistema que te molta gent al seu abast. 


Fent deixadesa, el sistema públic, de les seves obligacions, obliga a una societat civil,que ni te els mitjans ni els instruments per a superar una pobresa cada dia més global, a esdevenir responsable d’un sistema mancat, la beneficència.

En el seu moment, fa gairebé cinc anys, vaig ser uns dels que des de l’Ajuntament, amb col·laboració amb Càritas, Creu Roja i el Banc d’Aliments, vam promoure el primer Centre de Distribució D’Aliments de Catalunya. Era una necessitat i es va afegir a la xarxa de recursos socials de l’ajuntament i de les entitats. Però en els darrers anys la caiguda de les subvencions, la retallada de la llei de dependència , el desmantellament del PIRMI...ha convertit aquest recurs en un instrument d’actuació massa en solitari i per tant ineficaç per si sol.

Cal solidaritat, compromís de la ciutadania, i tant! Però es també imprescindible l’actuació de les administracions públiques i la dignificació dels recursos que han de rebre els que menys tenen i més pateixen. I això és una obligació dels poders públics que no poden fer deixadesa d’aquesta obligació  a favor dels que amb menys mitjans i bona voluntat, les entitats i la ciutadania, son imprescindibles però no suficients.

dimarts, 28 de gener del 2014

No és la línia 11 el problema! El que cal és una línia nova.


Aquest darrers dies han aparegut novetats entorn a la línia 11, els representants dels treballadors plantegen un fet que nosaltres també el vam plantejar a regidor responsable, no es de rebut casar una línia del barri vell amb la UdG a Montilivi. Ho sabem, hi per aquesta raó vam proposar una nova línia i ho vam concretar amb una esmena als pressupostos 2014.

En la línia de cercar una solució provisional ens varem trobar fa uns mesos amb els responsables de mobilitat de la ciutat, quan havíem trobat un principi d’acord, ampliar la línia 11 compartint la ruta per fora i dins del barri vell, dos autobusos de rutes diferents passarien en un interval de mitja hora i calia situar nous panels electrònics d’informació. Sense donar-nos cap raó, es desconvocà la reunió decisòria de forma unilateral pel govern, tornant al punt inicial.


Sembla que el que es volia era provocar un conflicte entre els representants dels treballadors i els partits d’oposició, com les darreres notícies ens confirmen. Doncs no ho aconseguiran pas, el maquiavelisme de saló no se li escau a la plaça del vi.

Cal dir les coses pel seu nom, cal una nova línia amb Montilivi, racionalitzar les rutes de l’11 i la nova, complint les obligacions i no generant nous problemes sense solucionar els vells. I que no em vinguin amb problemes de diners, si sembla que els hi sobren per comprar col·leccions d’art.

diumenge, 26 de gener del 2014

L’esperit de Fonteta? La fantasmada dels que es creuen l’Elit.


Mentre en la convenció de Barcelona el PP local es trencava les mans de tant aplaudir quan Rajoy negava per tres cops el dret dels catalans a decidir el seu futur, a Fonteta una barreja de pijos, directius i polítics a sou del règim, fins ara existent, es reunien a taula amb alguns representants, un parell de ministres al menys, dels del triple no. Per acabar-ho d’arreglar, el president Mas en feu acte de presència.

Les Elits, així s’autoanomenen aquests dròpols, estant preocupades pel futur del país, diuen, pel xoc de trens! El sistema que tant bé els ha funcionat i a redós del qual han fet tants diners està en crisi. Navegant entre dos aigües, no tots tenen tant clar com el president de Freixenet, allò de “Santiago i cierra España!”. Volen nadar i guardar la roba, que canviï quelcom per a que res canviï.


Quin dia més ben triat per reunir-se els uns i els altres, el de l’entrada dels “nacionals” a Barcelona, segur que els seus avis sortien a la foto també aplaudint i/o pensant -que en puc treure jo de tot això?-. Fantasmes del passat i fantasmes del present. Una guerra civil va ser necessària per trencar l’espinada d’un poble, a que estaran disposats ells, ara, menjant civet de senglar, deconstruït a la moda de la cuina “xic”?

D’ací al 9-N les veurem de tots colors i caldrà tenir el pols molt ferm per a no distreure’ns del rumb anunciat .El timó l’ha de continuar portant la gent, el poble, al que ens devem els electes que ens hem compromès a servir-lo. Les Elits que tornin els diners que tenen a Suïssa i paguin els impostos que els hi pertoca, que no els defraudin! Aquest és l’únic i millor servei que poden fer pel país.

Ni “esperit de Fonteta”, ni  el “triple no”, avançar amb les majories, amb ma estesa, però amb determinació. Ni capelletes ni escenes del sofà, volem llum, Parlament, votacions i presència al carrer quan s’escaigui. Sempre amb el poble!

divendres, 24 de gener del 2014

Vells partits, nous moviments, una dialèctica que ha de ser transformadora.


Qui cregui que tot pot continuar igual, el dia a dia el desmenteix. D’acord que no tot canvia a millor, fins i tot costa de trobar que alguna cosa vagi en un sentit positiu, però vist globalment s’esquerda un principi bàsic que ha facilitat als poderosos fer i desfer a la seva conveniència, la indiferència, o millor dit, les indiferències, també la política.

Veig amb bons ulls que plataformes, agrupacions, taules i fòrums apareguin reclamant noves formes de fer política, que es plantegin presentar-se a les eleccions, que cerquin nous processos de presa de decisions i qüestionin els mètodes polítics que fins ara han estat els majoritaris.


No em sento qüestionat per haver estat militant, i continuar-ho fent, en un partit polític, penso que encara son necessaris, almenys aquells que son conscients de que els hi cal una profunda transformació. Però que no ens enganyin, un partit no és una objectiu en si mateix, és senzillament un instrument, que es transforma en paral·lel als canvis socials o desapareix.

Em trobo còmode en el debat, quan es obert i tranversal, m’avorreix el sectarisme, quan la gent que s’escolta, no escolta. Un i altre el podem trobar en moviments i partits, però l’he viscut més en aquests darrers i més en les direccions que en la base. Per tant quan més obert menys sectari, quan menys jeràrquic més viu i democràtic.

Aquest es el repte de les esquerres, canviar elles per canviar la societat, i per a canviar cal obrir portes i finestres, que entri la llum i la gent, ser generosos i no prepotents. No se si estarem a temps per les europees, però el temps corre i no podem fer tard.

dijous, 23 de gener del 2014

Avui faig seixanta anys


Avui faig seixanta anys, es una data com un altre, aniré a l’institut a les vuit del matí, com cada dia, i faré com si res passes, però no me’n puc estar mentalment de copsar que soc en un punt d’inflexió. Sí, es cert, et fas gran sense adonar-te. Bé, si que la vida et va donant pistes, quan els que eren grans, més grans, van desapareixent.

Soc un home gran que ha conegut grans homes, he viscut gairebé com he volgut, he treballat del que m’agradava, he lluitat pel que creia, he estimat i m’han estimat i avui, més gran, continuo estimant, treballant i lluitant. Em sento amb ganes de que el meu madurar em doni nou alè.


Carles Riba, quan va fer seixanta anys va escriure un poema que va enviar als que havien contribuït a regalar-li una casa a Cadaqués. Explica Gabriel Ferrater que quan el va anar a veure el dia després el va trobat emprenyat per que uns dels burgesos li havia contestat, "Però, Riba, ¿què fa vostè? Se'n ha tornat modernista! Això no és la cosa seva: la cosa seva és la cosa clàssica." 

No os puc regalar amb un vers meu, però si amb un fragment d’aquest poema de Riba que va escandalitzar als burgesos, sense esperar que em feu una subscripció pública i em regaleu també una casa a Cadaqués, reconec que no tinc prou mèrits i sempre m’he malfiat dels regals quan no venen dels que tinc més a prop.

Dins la nit, els meus anys
han cridat i em desperten;
semblen ocells perduts, 
sóc d'ells i no em coneixen:
són meus i van errants
perquè no em pugui entendre
quan cerco en el meu cor
què m'ha fet gran i feble.

dilluns, 20 de gener del 2014

No em digueu il·lús pel fet de tenir il·lusió.


Tinc amics i no tant amics que des de l’àmbit de l’esquerra em bombardegen amb comentaris de declaracions d’independentistes més o menys desafortunats per a concloure que tots aquells que pensem que la independència es la solució menys dolenta, de les possibles, avui en la relació Catalunya-Espanya,  som uns talibans o uns ingenus.

Fins i tot alguns accentuen el seu perfil anticapitalista i antisistema arribant a la conclusió que el nacionalisme, entenen per tal únicament el catalanisme, és intrínsecament conservador, i els que hi participem fem el joc als corruptes com Millet, Pujol Jr. i companyia. Alguns han passat dels despatxos governamentals  a la lluita de classes de forma tant fulgurant que sembla que no tinguin passat solament per que no el recorden o no el volen recordar.


Es cert que la via majoritària al carrer i al parlament ens deixa moltes incerteses, que els discursos d’alguns fins fa ben poc, quan parlaven d’independència, eren poc rigorosos en calibrar les dificultats i exageradament simplistes en la forma. En el tema Catalunya- Unió Europea, sovint s’ha comés l’error de minimitzar les dificultats. Però el fet, la possibilitat, el camí, es possible i molts el veiem necessari malgrat els entrebancs.

Exemples, però, de manca de rigor, també els hem trobat i els trobem en l’argumentari de la no-independència, simplistes molt sovint, on s’ha usat i abusat de la por, abans i ara. Darrerament qui s’arrenglera de forma vergonyant amb el PSOE ens acusen de “escolanets”, “timbalers” i altres adjectius menys curiosos, creuen,  es veu,  en un internacionalisme que resta reduït al statu quo de l’actual esta espanyol.

Sí, es cert, molts tenim il·lusió en el canvi, en l’exercici democràtic del vot, en poder  reconstruir el sistema polític i social des de Catalunya , però obert al mon. Sí, tinc il·lusió però no soc, no som il·lusos.

divendres, 17 de gener del 2014

Una abraçada a Marina Geli, als seus companys que votaren si i als socialistes que els hi donen suport.


No és gens fàcil el que Marina Geli i els altres dos parlamentaris del PSC van fer ahir. Els que sabem com les gasten els aparells dels partits ho entenem i ho valorem en la seva justa mesura, que no és poca. Han salvat amb el seu gest la trajectòria catalanista i socialista que originàriament va donar sentit a la unitat d’acció del PSC i PSOE. Massa tard? Es difícil de jutjar, jo que milito en un partit que les ha passat de tots colors i he mantingut la meva militància, entenc la resistència a deixar a d’altres les sigles per les que has lluitat pràcticament tota una vida, però a voltes no hi ha més remei.

Un cop fet el gest que ens espera? Dependrà, al meu parer, de la reacció dels que ara controlen la marca i de la reflexió dels que al voltant d’aquests tres parlamentaris avancin els propers dies. El manifest de suport publicat  ahir aprofundeix en un tema necessari avui i demà, la recomposició de l’esquerra catalana en la que el socialisme ha de tenir un paper important.


No he estat mai socialista, del PSC, o millor dit, el meu socialisme s’arrela en les experiències revolucionàries i no socialdemòcrates, però els grans canvis de futur passen no solament pel rebuig al neoliberalisme, que si, sinó per la capacitat de crear un ampli moviment social i polític que depassi les velles diferències entre les esquerres però ens permeti mantenir els nostres accents en un objectiu comú.

Tenir un estat propi, assolir la independència, es un camí, imprescindible, però no suficient per a molts, si no transformem radicalment els model econòmic i social, en aquest debat, en aquets camí, hi han de ser els socialistes catalans. El PSOE és el principal enemic d’aquesta emancipació per que juntament amb el partit Popular vol mantenir les estructures de la transició que tant poder els hi ha donat. Monarquia, unitat de la pàtria i respecte al statu quo econòmic, son els pilars del règim, per això no poden ni volen cedir.

Ma estesa als socialistes en la reconstrucció del seu espai socialista i catalanista i unitat d’acció els propers anys per a fer possible una Catalunya lliure i socialment justa.

dijous, 16 de gener del 2014

L’Aziz, víctima de la llei d’estrangeria i dels que la manipulen.


Aziz Tarhzout es un activista i fins fa ben poc habitava en el BlocSalt, ahir el van detenir i tot aplicant la llei d’estrangeria sembla imminent la seva deportació. Diuen que la llei es cega per assegurar la seva independència, però fa temps que crec que se’l hi ha destapat un ull i no pas a fi de bé.

Quan era responsable de les polítiques socials de la ciutat signava uns documents que es titulaven arrelament, imprescindibles per a que persones que residien amb nosaltres des de feia temps i participaven en els nostres afers quotidians se’ls hi donés el permís de residència.


Si hi ha algú arrelat és l’Aziz que ha dedicat temps i esforços a ajudar als altres, al seus veïns. La força de la raó hauria de fer veure a la justícia i al poder polític que l’aixopluga,que no es pot deportar a “un dels nostres”,que la seva societat està ací i no a fora i que és la nostra, la seva.

La perversió de la llei d’estrangeria del PP i del PSOE porta a una interpretació sovint antidemocràtica que lesiona drets fonamentals i es, masses vegades un instrument arbitrari de repressió als activistes socials, molestos i incòmodes per la poder.

Espero que totes les gestions que s’estan fent obrin el ulls als que ara volen mirar cap a un altre costat, no es amb l’arbitrarietat i la repressió que ens reforçarem com a país i de la mateixa manera que volem una Catalunya lliure, jo la vull també lliure dels efectes de la llei d’estrangeria.

dimarts, 14 de gener del 2014

Tres mocions i un funeral


Ahir vam viure un Ple intens i menys extens del que és habitual. Tres mocions marcaren de forma nítida l’arrelament del consistori a les demandes de la nostra ciutadania. En primer lloc la moció de la PAH, presentada per la CUP i ICV-EUiA, a la que s’apuntaren PSC i el regidor no adscrit. Ben construïda, millor fonamentada, obra les portes a  una pressió constant i institucional que es coordini amb la social del dia a dia que tant bé protagonitza la PAH.

El seguiment de les propostes aprovades en la moció de la PAH serà clau per aconseguir un tomb, que els bancs i ex-caixes sentin l’alè, la pressió i les sancions per modificar la seva política acomodatícia i antisocial. Hi estarem darrera.


La segona moció, aprovada també per ampla majoria, va ser un toc d’atenció a la política de contrareforma del senyor Gallardón, en nom del govern del PP i de la dreta més sectària i reaccionària, que ens porta al període més ranci, a les beceroles de la transició, i condemna a les dones a ser objecte i no subjecte de decisions tant importants com ser mare.

La tercera moció de suport a la data i pregunta, que el proper dijous refermarà el Parlament de Catalunya, per a donar veu a la ciutadania, per a que pugui decidit¡r el seu futur com a nació, fou precedida per un funeral, el del PSC, el del socialisme catalanista, que es mou entre la negació dels seus dirigents, del seu aparell, i aquells que es mouen en l’ambigüitat i no fan el dol que els permeti posar-se a reconstruir el socialisme català.

Em va doldre especialment que a les meves crítiques, de company i amic d’un socialisme que amb el PSUC han estat imprescindibles per a construir un sol poble en una sola nació, Catalunya, la portaveu del PSC m’acusà de estranyes fixacions antisocialistes. No va entendre o no va voler veure que el seu enemic no som nosaltres sinó un PSOE que com el PP han tornat al començament de la transició per refer-la de forma més centralista i conservadora. L’estima que tinc per molts socialistes amb carnet o ara molts sense, em fan parlar i dir el que penso, per que els amics diuen el que pensen no el que vols sentir.

dissabte, 11 de gener del 2014

Moció al Ple. Gent sense casa, casa sense gent. Els responsables que paguin.


L’habitatge de nou serà protagonista del Ple de l’ajuntament de Girona. La situació d’emergència habitacional està esdevenint endèmica per l’escassa predisposició dels que són els majors propietaris de pisos vuits, els bancs i ex caixes.

En un context d’atur que no minva i de pèrdua de poder adquisitiu de qui treballa, molts dels qui cobren un salari, amb aquest sou no li permet l’autonomia personal, ni la subsistència familiar. En aquest context l’habitatge esdevé una de les grans mancances socials, on la protecció del poder públic és més necessària i on la seva mancança esdevé complicitat amb qui s’aprofita de la precarietat de molts ciutadans.


Per aquestes raons la CUP i nosaltres, ICV-EUiA, vam decidir presentar una moció de la PAH que permet posar en funcionament apartats que la llei d’habitatge de fa vuit anys, la llei Milà, permet però que han estat congelats pel govern de CiU. Caldrà desplegar-los amb una normativa nacional i local, però cal que ens posem a treballar i no solament a enunciar coses que després no s’acaben realitzant .

Moviment social i partits polítics transformadors poden, com en aquesta moció anar junts, obrint portes i sumant cap a un objectiu encara més ambiciós avançar en un nou model social i polític on la persona i no el negoci, que es fa amb elles, sigui el fonament del país. Catalunya solament pot ser lliure si els seus ciutadans ho son. Sense justícia les nacions no son lliures. 

divendres, 10 de gener del 2014

Santos Torroella, una comissió, moltes reunions, per a no res.


Es de tots conegut el meu escepticisme quan es va aprovar al Ple, a proposta del PSC,  formar una comissió on compareguessin experts per a dictaminar el valor i l’oportunitat de la compra de la col·lecció. Aquest escepticisme augmentà , i així ho vaig valorar en un post anterior, quan en la primera reunió es va decidir que no es feia cap dictamen i no hi haurien conclusions, Així ha estat, hem acabat i tot continua igual, tal i com varem començar.


L’alcalde es reunirà amb els portaveus, ja ho va fer abans, i copsarà si te majoria en el Ple per a la compra, fins ara no la tenia, en la mesura que els hereus mantenen durant un temps raonable els acords anteriors. Han canviat d’opinió els grups? El meu no, continuarem no donant suport a la despesa.

Molts hem escoltat,  més d’un cop,  que sovint es fan comissions quan no es vol decidir quelcom, dilatant en el temps el resultat. No se si aquest era el sentit que el PSC li va donar quan ho va proposar. L’alcaldia ho tenia clar, millor posposar una decisió que perdia i així donar temps a un canvi d’opinió per part d’algun grup.  La comissió com excusa i no com a instrument.

En política sempre he pensat que el temps és or, que les decisions s’han de estudiar i reflexionar però s’han de prendre amb celeritat, per que molts depenen d’aquesta rapidesa per a satisfer una necessitat o exercir un dret. No tots els polítics que he conegut son de la mateixa opinió. Ni han que es caracteritzen per no prendre decisions, així no t’equivoques. També hi son els que prefereixen que el altres les prenguin per tu i si va malament tenen uns excel·lents caps de turc. D’uns i dels altres n’he conegut masses al llarg dels anys.

Aquest mena de polític sempre està reunit, sempre fa comissions, estudis, plans estratègics...i qui dies passa càrrec, pagat per tots, que manté. Malgrat la vàlua de les persones que han passat per la comissió, sense dictamen, sense decisió, els hi hem fet perdre el temps, i me han fet perdre el meu. Una comissió, Santos Torroella, per a no res!

dimecres, 8 de gener del 2014

Informació de les comissions Informatives prèvies al Ple de Girona del dilluns 13 de gener

CI ALCALDIA
No hi han temes. Preguntem per la comissió Santos Torroella, que ha acabat sense conclusions, ens diu l’alcalde que es reunirà amb el portaveus per separat i que la família dona fins a finals de mes per a que se li digui quelcom. Traiem el tema expedient sobre oposicions policia i qui presidirà la investigació, se’ns diu que s’està treballant en el tema…

CI PROMOCIÓ
Els temes urbanístics son adjudicacions que van a la CI Hisenda, preguntem pel nou camí de Sant Daniel i les barreres arquitectòniques que caldria superar, volem saber també el pla d’obres per arranjar els accessos a la vall i quedem que se’ns informarà quan estigui redactat.


CI HISENDA
. Ampliacions Eulen. Aquest sistema de portar totes i cadascuna de les ampliacions de contracte és un sistema obsolet. En el darrer Ple vam demanar el còmput anual de les ampliacions mensuals que ens donarà una visió més real del cost del servei.
. L'aprovació definitiva del Pressupost 2014 va a Ple com a Assabentat. No es va acceptar cap al·legació. No es vota.
. Padró municipal. 97.292 habitants al 2013. Increment de 200 habitants.
. Adjudicació obres plaça Montserrat. Baixa temerària. Empresa ja ha justificat. Empresa Xavier Alsina. Farem un seguiment dels possibles sobrecostos.
. Urbanització del Pla de Baix de Domeny. Desviació de 6.7% porten liquidació a ple.

CI CIUTADANIA
. Explotació d'una nova planta de reciclatge a Mas Xirgu. Concessió directa per 30 anys, de terrenys a TIRGI, Centre Especial de Treball. Construiran una planta de triatge de paper i cartró. 15 llocs de treball nous. Recollida de paper i cartró i magatzematge de vidre a canvi de la concessió directa. A l'Ajuntament també li sortirà més econòmic perquè s'estalvia el transport..
. Pla local adaptació canvi climàtic. És va aprovar 20 desembre. Està penjat al web.
. Pacte Gecodit. Generalitat+ UAB+ ajuntament i ciutadania. Es va crear una mesa sobre telefonia mòbil local. Han sortir propostes per ordenar el sector.  Han fet un inventari d'antenes de Girona. 2 antenes conflictives. Palau (amb mesurador en continu al web) i Montjuïc. Estan desconnectades. Un objectiu és legalitzar i dissimular antenes. Un altre objectiu és facilitar que es puguin posar antenes arreu on convingui per donar el màxim de cobertura. Es minimitza absolutament l’impacta sobre la salut!!
. Es van trobar 3 arbres amb fongs a la Devesa. Es va fer un estudi posterior i se n'han trobat una dotzena més amb aquests fongs. La majoria estan al passeig de la devesa (quina casualitat, comencen a arreglar aquest carrer i han de tallar arbres "malalts"). És talaran abans de fer les obres.
. S'està continuant treballant en el  Pla d'accessibilitat per millorar la mobilitat. S'actua fent rebaixos a voreres. Les dues darreres són Poeta Marquina i la Residencia d'avis de Palau.
. Zones verdes d'estacionament. Encara no es pot fer una valoració.
. Contenidors de selectiva. Havien fet una aturada en la implantació i avui han continuat. Ja són tots aquí, a Mas Xirgu, en un magatzem que ha llogat Ros&Roca. S'han col·locat 1.389 de 2.600. Segons el regidor ell mai ha parlat de posar multes als comerciants que deixin cartrons fora dels contenidors. Entén les dificultats de plegar cartrons i de llençar bosses plenes amb envasos de plàstic. Ampliaran l'horari de recollida comercial. També faran una campanya de sensibilització.
. En breu pintaran el vial perimetral de la Devesa com aparcament de vehicles i el mercat de dimarts i dissabtes es farà dins la Devesa.

CI SERVEIS PERSONES
. Res a comentar.

dilluns, 6 de gener del 2014

Records d’un matí de Reis


A l’espera de tenir nets confesso que la diada de reis ha perdut certa màgia, tot i que no me’n he pogut estar i la família ha rebut, cadascú, un petit detall. Llibres, sempre és un bon recurs, que permet una certa complicitat entre el que el regala i aquell que el llegirà, a voltes com un bumerang te’l retornen per que el llegeixis tu, si els hi ha agradat...habitualment no vull pensar que sigui al revés.



No sempre he tingut una bona relació amb aquesta diada, recordo de ben petit que demanava un cavall, d’aquells que tenien pel, llarg i lluent, no els de cartró habituals i no me’l van portar ni un any, ni l’altre...i mira que em portava bé! Aleshores el meu veí, un nen de la pell del dimoni -de gran continuà sent un mal parit- li varen portar el cavall, gran negre, lluent i maco,  i el primer que va fer, va ser pelar-lo amb unes tisores! Jo al veure tant gran despropòsit vaig posar el crit al cel, maleint els anomenats mags que eren incapaços de veure que era bo i qui no!

Tant gran fou el meu disgust que la mare i el pare em varen tenir que explicar que els reis eren ells, i que no tenien els diners per comprar-lo. Probablement aquest fou un dels fet que em va marcar el caràcter. Vaig entendre que els diners i la virtut no van gairebé mai junts! I així em va, molts anys després continuo lluitant per un mon més just, en el que els reis no portin els cavalls de pel a la gent equivocada.

dissabte, 4 de gener del 2014

De contenidors i zones verdes i blaves!


Fins ara el govern de la ciutat ha anat fent la viu-viu, passant sobre puntetes per sobre dels temes més complicats, tot esperant la campana de les propers eleccions del 2015, per a revalidar el resultat de les passades que situaren a CiU com a primera força política de la ciutat. Una crisi econòmica aclaparadora i un procés sobiranista han mantingut l’atenció dels ciutadans gairebé al complert.

Però a les acaballes del 2013 algunes coses s’han mogut. En primer lloc la pèssima gestió mediambiental de la ciutat ha esclatat amb el desplegament dels nous contenidors, innecessaris però vistosos, col·locats sense nord ni reflexió, han enfurismat a bona part de la població. De disseny poc funcional i sense cap campanya de sensibilització amb cara i ulls -com s’enyora Girona tria!- han defraudat expectatives i qüestionat el model(?)de gestió municipal de residus.


L’altre relliscada l’ha protagonitzat l’àrea de mobilitat amb la implementació de les zones verdes i les noves zones blaves. Sense tenir enllestit el Pla de Mobilitat, i per tant sense un criteri definit de mobilitat per a la ciutat, s’han pintat ratlles pensant que és igual un plànol que la realitat. Aquesta es sempre molt més complexa i no tenir en conte la gent i els seus criteris es paga. En una negociació, i governar és negociar, cal tenir un criteri, un Pla, si no es així,  fas i dones la imatge d’arbitrarietat i acabes manant i no governant.

Tenim un 2014 de grans reptes,  l’atur i l’econòmic que n’és la causa son els més importants, l’autodeterminació però els hi bé a prop, doncs sense sobirania difícilment aquets país se’n sortirà. Però els temes de ciutat tornen a estar en primer pla, que el govern se’n adoni, nosaltres de de ICV-EUiA, lluitarem en els dos àmbits.

dimecres, 1 de gener del 2014

El primer post de l’any


Ja hi som un altre cop, d’estrena, un nou any, un any més, especial? Per començar en farà cent anys de 1914, dos-cents de 1814 i tres-cents de 1714. Deu ni do les tres dates!

La primera data, commemora l’inici de  la gran guerra, anomenada després primera guerra mundial. La segona, entre d’altres coses, acaba l’anomenada guerra d’independència  a Espanya i entre nosaltres la guerra del francès, acaba amb l’abolició de la primera constitució espanyola, la de cadis, per l’inefable Fernando VII. La tercera, la derrota dels darrers defensors de Barcelona, defensors d’una causa on els que el que va, rebre el jurament  es van desentendre en el tractat d’Utrecht, confortablement instal·lats a Viena i Londres.


Ha acabat un malaurat 2013 de retallades a casa nostra com a recomanació de propis i estranys, amb un govern, el català, que s’alia amb l’esquerra transformadora per exercir el dret a decidir, però continua enrocat amb les velles polítiques que li van portat a boicotejar el tripartit i a avançar-se a qualsevol altre en les retallades quan va accedir al govern.

En un marc econòmic de recessió, però amb un sistema blindat per a salvar a la classe dirigent de l’economia espanyola en la que incloc la catalana, ens caldrà destriar el gra de la palla per a qüestionar qualsevol projecte nacional que no porti dins seu un procés social de canvi profund. La data i la pregunta de la consulta ha estat un pas endavant, però no aclareixen quin model de Catalunya volem, deixar-ho tot per a més endavant, debilita el moviment i permet la demagògia dels que no el volen i es fan ressò del patiment de molta gent, hipòcritament o no.

Que el 2014 sapiguem avançar en una via socialment justa i nacionalment lliure, amb la ma oberta al diàleg, però amb la força de la raó, de la gent, que no es conforma amb les injustícies a Calalunya i amb una Catalunya tractada injustament.