diumenge, 30 d’octubre del 2016

Núria Terés. Ciutadana il·lustre, persona estimada.


Des del moment que he rebut l’esperat i fatídic missatge de l’Albert, el que deia que la Nuri ens havia deixat a la matinada d’avui, no me’n he pogut d’estar de plorar. I reflexionant , ho he de confessar, no tant per ella –aquets dies m’he pogut acomiadar, hem pogut parlar – sinó per tots nosaltres, els que restem sense la seva presència. La vaig conèixer com a companya de l’Albert, al que conec des de petit. Del 2007 al 2015 fórem inseparables. Quatre anys amb l’Enric Pardo, al govern de l’Anna Pagans i quatre –ella i jo- a l’oposició del govern del ara president Puigdemont.


Rics en experiències, he pogut gaudir d’una persona amb una enorme capacitat de treball i especial sentit de l’humor. Quants cops la complicitat que dona l’amistat, ens permetia superar les dificultats de la política activa plena de paranys i malifetes. Quants mals de cap, quantes atzagaiades, per lluitar pel bé comú i contra els prejudicis que es multipliquen, quan més coses vols fer. De tota manera, parlant darrerament amb ella, n’estava orgullosa del temps dedicat i dels resultats obtinguts. Però jo pensava, quan de més podria haver fet sense tants i tants entrebancs!

Sempre em deia que el seu secret, per aconseguir la seva enorme capacitat de treball, era la seva família. A més del seu pal de paller, l’Albert, els seus tres fills; Bernat, Lluc i Mareg i la seva filla na Maria. Quant d’orgullosa n’estava de tots ells i quin exemple tant fantàstic han donat al llarg de la seva malaltia! Aquests valors compartits son la força que els ajudarà a mantenir la seva presència en la seva absència.

Mare, professora, activista, política...parts d’un tot d’aquesta Nuri polièdrica, i per a mi la vesant, que serà inesborrable, d’amiga. La seva estimada Girona, però Santa Eugènia més! Perd un dels seus actius cívics més importants. Santa Eugènia, ciutat dins la ciutat, gent treballadora, d’orígens diferents, sempre l’hi van retornar gairebé tant de carinyo com ella els hi donava. Ratlles de comiat, que solament reflecteixen una petita part d’una persona extraordinària. Inesborrable record per a totes i tots, els que hem tingut la sort de conèixer-la.

dimarts, 25 d’octubre del 2016

Joan Coma, no estàs sol!


Una intervenció en un Ple, aquesta és la prova, base de la causa en contra que un magistrat de l’Audiència Nacional li ha obert. La llibertat que tot polític que representa a la ciutadania te en l’exercici de les seves funcions. La paraula com a instrument democràtic resta en entredit. Volen una censura prèvia, que ens autocensurem? Senzillament forma part de la causa general oberta contra l’independentisme, de la presidenta del Parlament als regidors de Badalona. Defensar Joan Coma es defensar-nos a tots i totes!


La “Brunete”, el nom d’una divisió cuirassada aquarterada a les afores de Madrid – on per cert, vaig fer la mili- era l’espantall en la transició, del colpisme, del tornar enrere cap a la dictadura. Com l’eufemisme de la ”remor de sabres” volia dir que tocaves el moll de l’os, la frontera entre el que es podia canviar i el que no. De “Brunete” avui n’hi ha més d’una, la periodística –qui ha vist el País de fa uns anys i qui el veu ara, ni ombra del que era-, és la mes coneguda, però també bona part de l’aparell judicial, el que es va heretar del franquisme i es va  “modernitzar” en la lluita contra ETA.

L’aparell judicial és avui la primera línia de batalla. No de la justícia, sinó de la confrontació. En aquests estat sense divisió de poders, on el que es divideixen són les funcions, l “judicialització” és una forma de repressió. En els propers mesos anirem veient com aquest via esdevindrà habitual amb la voluntat de paralitzar les nostres institucions. D’ací la importància de la solidaritat amb en Joan, de la insubmissió activa, de la mobilització popular, de l’exemple que hem de donar tots els electes.

Ni ell, en Joan Coma, ni els regidors de Badalona, ni els futurs imputats no la presidenta del Parlament...ni cap altre, son acusats individualment,  ho son, com deia, en una causa general i la resposta, democràtica i pacífica, però valenta i activa, no ha de defallir ni ha de ser circumstancial. El xoc a començat. “Ni ganareis , ni convencereis!”


diumenge, 23 d’octubre del 2016

De les cendres, l’únic que surt és un pollastre rostit!

             
Escoltant als guanyadors del Consell Federal del PSOE, tot dient que el partit ressorgiria de la crisi com l’au Fènix de les cendres, em ve al cap el que un dels meus companys del Comitè Central em deia en el moment de la crisi i escissió del PSUC, quan més d’un polític d’aparell deia més o menys el mateix, “de les cendres, l’únic que surt és un pollastre rostit!”. I no es va equivocar gens ni mica.


Reconec que no hi ha res més dolorós per a un militant que li furtin la veu i que li canviïn el relat amb el qual ha defensat, a tort i a dret, davant del seu cercle en unes eleccions dificils. Amb els anys per evitar aquestes coses alguns partits han donat la veu a la militància, mitjançant consultes, fet que s’ha trencat en la present circumstància. Fer, per abstenció, Rajoy president, és el pitjor dels escenaris possibles i un cop molt difícil d’entomar per als socialistes de cor.

La possibilitat d’un govern alternatiu s’ha impedit explorar per part dels que avui han estat majoria i quan Pedro Sánchez va intentar-ho, o més aviat els hi va fer pensar que ho podria intentar, han estat implacables. No ens enganyem, Catalunya ha estat darrera com una ombra allargada, es a dir, el model territorial dels que les administracions autonòmiques en son beneficiades i podien perillar privilegis, ha fet que el govern del PP esdevingués, per a ells, un mal menor.

Han saltat pels aires els sentiments de solidaritat retòrics i d’unitat fraternal. Els membres meridionals han votat en bloc, ajudats pels altres on tenen la presidència de la comunitat amb l’honorable excepció de Ses Illes. Els que avui han decidit es que prefereixen al PP si manté l’actual model, que explorar un altre del que creuen no en sortirien beneficiats les elits que ara governen. El PSC ho sap i ha actuat en conseqüència, els seu model no pot reeixir en aquestes circumstàncies, no li serà fàcil mantenir-ho durant tota la setmana vinent i menys després. Ens espera un període molt complicat. Res serà igual!

dijous, 20 d’octubre del 2016

Mary Beard, feminista i historiadora


Sí, ja sé que l’han nomenat pel premi princesa d’Astúries i jo, com a molts, ens rellisca aquest premi, malgrat li donaren, ja fa un temps, a un amic, l’Eudald Carbonell. Però Mary Beard es una de les meves historiadores preferides. Combina saviesa i ganes de comunicar-la i ha estat font d’inspiració per a preparar-me classes del mon antic amb adolescents a priori refractaris i després entusiastes.


Combina una erudició enorme amb un gran sentit de la comunicació, el seu darrer documental sobre Pompeia, “BBC of course”, és la síntesi de com es pot comunicar temes complexos amb una gran claredat expositiva i un perfecte sentit audiovisual. Fer-te gaudir de la història es obrir una nova dimensió, una porta a l’anàlisi i a la reflexió que et serveix en moltes altres activitats de la vida.

“No entenc que avui es pugui ser dona i no ser feminista”, frases com aquesta les deixa anar al bell mig d’una explicació sobre les relacions de poder a la Roma republicana. Ha arribat al mes alt del mon acadèmic, catedràtica de Cambridge, per tant sap com ningú el masclisme dominant en molts àmbits acadèmics britànics, tant subtil que es fa difícil de denunciar, malgrat penetri arreu. I obre portes, a partir del seu exemple,  a tantes i tantes alumnes brillants que, any rere any, surten dels nostres instituts.

I, com no, significa un crit a favor de les humanitats, sense les quals en el progrés científic, els anomenats sabers durs resten orfes, si no contextualitzen el perquè i com passen les coses, les causes i els efectes...Bé, espero que mes enllà dels premis, merescuts malgrat no m’agradi qui els emet, ens continuï obsequiant molts i molts anys amb el seu saber.

dimarts, 18 d’octubre del 2016

175 anys de l’Institut Jaume Vicens Vives de Girona.



Avui a les 6 de la tarda al Teatre Municipal hi haurà una solemne celebració  dels 175 anys de l’Institut Jaume Vicens Vives, la direcció m’ha demanat de fer una lliçó magistral del seu recorregut en segle XIX. És un honor que es deu a que fou aquest primer institut anomenat "provincial", un dels fonaments de la tesi doctoral sobre l’ensenyament secundari al segle XIX que vaig realitzar. L’any 1999 em vaig doctorar amb un excel·lent “cum laude”, gracies a aquesta tesi.


Investigar la nostra història encara més la del nostre institut es com fer un viatge en el temps, en el que trobem vincles encara presents en la nostra vida quotidiana i d’altres esborrats del nostre present. Un present, l’institut, del que formem part com alumnes o exalumnes, com a professors o antics professors. Fins i tot trobarem més d’un exalumne i ex professor. El vell institut de la força i el ja no pas nou de Vistalegre ens empenyen a conèixer-los més bé i a celebrar com si fos un vell familiar el seus aniversaris. 175, els que ara celebrem, és una edat fora de l’abast del humans però no de les institucions.

Si l’establiment provisional de l’” Instituto provincial gerundense”, com s’anomenava, el 1841 i ja definitivament el 1845, manifestà totes les contradiccions ideològiques del procés de formació de la burgesia gironina com a classe dirigent. El del segle XX fou el de la democratització de l’educació i l’entrada de les classes populars a l’educació secundària, amb avenços esclatants en la segona república, amb retrocessos terribles en la llarga dictadura i amb l’empenta democràtica definitiva el darrer quart de segle, del que avui l’actual educació del XXI és hereva.

He tingut la sort i la força de voluntat de capbussar en la seva història més llunyana i situar-la en el context de la política educativa en la que la seva evolució es trobava immers, prou rica com per a fonamentar una tesi doctoral i prou amena com per a publicar-ne un llibre.

Les conclusions que en vaig treure son encara vigents. Al llarg del segle XIX L’institut de Girona representarà sovint el paper d’una caixa de ressonància dels canvis i a vegades també l’exemple del replegament conservador. La política i l’educació formen un conjunt dialèctic, a voltes contradictori, que amb l’ajuda de l’anàlisi i investigació històrica contribuïm un xic a comprendre. A la llum del passat entendrem, al meu parer, millor les contradiccions de la política i l’educació que encara avui es donen al primer terç del segle XXI.

diumenge, 16 d’octubre del 2016

Un combat, un anhel, vèncer el càncer!


La fragilitat del cos humà, les dificultats generades per l’infortuni, la cruel metzina de l’atzar... et desencadenen patiment i angoixa, quan una persona estimada els pateix. Cerques raons, causes, revises els esdeveniments del passat per cercar una explicació. I o no n’hi ha o, de fet, ho son totes unides en una contradicció dialèctica.  De fet som el que som per les persones que ens estimen, tot i que actuem, sovint, com a reacció del que ens fan els que ens detesten.


Una persona estimada està patint una greu malaltia i compateixo el patiment dels que te més a prop, dels que l’estimen sense reserves. És una persona que ha donat molt més que ha rebut de l’entorn més ampli que ha volgut ajudar a transformar. I ha rebut cops, maledicències i menyspreu, dels gelosos pel que feia i eren incapaços de fer, i l’atac dels que, conscients de que el que estava fent perjudicava els seus interessos, n’han estat implacables.

He vist aquest patiment amb un altre company, que amb ella hem fet el camí junts. La política que es pot fer amb generositat, pot tenir conseqüències terribles si trepitges els ulls de poll del poder establert. El desgast no arriba per les dificultats del que fas, sinó per la desesperació del que no et deixen fer. Tot i així, la sal de la terra son les persones que no s’ajupen i amb el cap alt assumeixen aquest desgast.

Ara que la Nuri Terés està passant un moment molt difícil, un combat dur i implacable contra el càncer, recordo el camí junts que vam fer amb l’Enric Pardo. Orgull  de ser el seu amic, d’estimar la seva família, de compartir tants moments i de formar part de tot allò que l’ajuda a viure. Aquest combat també el podem guanyar!


divendres, 14 d’octubre del 2016

El cabal del Ter? El transvasament? Girona, rai!


Costa molt canviar aquelles coses que porten anys i panys fent-se i més quan els responsables per a transformar-ho haurien de fer un esforç i, en el fons, consideren que no cal. Perquè canviar, si ja ens va bé com està? es pregunten aquells a qui se’ls hi demana el canvi. En temes que afecten a un recurs natural i a més d’un territori, s’entén més, que lluitis per a impedir un mal futur, que mobilitzar-te per a deixar de patir un mal persistent en el temps. En el tema de l’aigua ho veiem en la diferent consideració que es te contra el transvasament futur de l’Ebre i la lluita contra el que és realment existent, el del Ter.


Fa pocs dies el volum d’aigua que baixava pel Ter a alçada del Pont de la barca, a Girona, era 50 litres per sota dels 3000 que marca la llei de 1959 com a límit, encara aplicada per l’Agència Catalana de l’Aigua. Alguns mitjans se’n feien ressò, però l’Agència responsable minimitzava el fet. Un fet a la que ens te acostumats, governi qui governi. En el tripartit les pitjors discussions que recordo eren amb els responsables de l’ACA, qualsevol canvi era com arrancar-li un queixal. Al final més aparences i més estètica que realitats.

Quan es parla de sobirania i, que aquesta, correspon a la ciutadania, hi estic plenament d'acord. Però, quan es parla de defensar el territori, el nombre de vots metropolitans de Barcelona no pot menystenir els altres territoris, la gent i l’ecosistema. L’equilibri no pot ser que el gran acabi sempre dominant al petits. I si parlem de costos, aquests depenen de com es mesurin. No serà fàcil canviar una tendència tant consolidada!

El centre de decisió per allò important es Barcelona. En la política si no estàs a Barcelona no comptes, d’ací que la carambola de Puigdemont president desconcertà tant al poder establert. Que fos alcalde de Girona i diputat no era rellevant fins a ser president, curiosament, sembla que no es va donar a conèixer, per a molts, fins a les repliques del primer debat d’investidura. El focus mediàtic sempre és a un altre lloc, es a dir a la capital. Caldrà fer i refer moltes coses per que aconseguim justícia per al Ter, està en les nostres mans no caure en més paranys i ser tossuts ací i a la capital.

dilluns, 10 d’octubre del 2016

Vigília del 12 d’octubre, més caspa que raça!


Dia de “la Raza” o dia de la “Hispanidad”, promogut en el regnat d’Alfons XIII i convertida en data festiva per decret , en ple franquisme, el 1958. Dia de desfilades militars en el que la “cabra de la legión” adquiria un curiós protagonisme. Dia contradictori en que en la majoria dels països americans es denuncia el genocidi i els mes benvolents afirmen la diversitat de les cultures americanes. El seu manteniment amb la parafernàlia habitual es un exemple de la continuïtat dels dos darrers règims polítics i cada cop més exemplifica la llunyania en que la que vivim els catalans aquests fets.


He rebut una invitació, per a un acompanyant i per a mi, a la tribuna de la Castellana, no dubto que qui me l’envia, la casa reial, creu que em fa un gran honor. Viuen en un mon paral·lel en el que els ciutadans son més aviat els extres - en el bell mig d’un decorat- sense adonar-se  que és de cartró-pedra. Crisi, desafecció, pobresa...? viuen d’esquenes a la realitat i demonitzen tot allò que no entenen. Creuen que tot està ben lligat, però, per si de cas, no tenen cap escrúpol a usar tots els instruments, legals o no, de l’estat per a dormir tranquils.

Tenen molt a celebrar, contra tot pronòstic es mantindran en el poder i podran veure la desfilada amb la tranquil·litat del que sap que no li trauran el lloc privilegiat des d’on decideixen per a tots nosaltres. Quin frau! Aquells que es comprometeren davant dels electors de netejar el que tant a embrutat el Partit Popular, els hi permetran que campi pel poder sense problemes. Es manté la preocupació pels esdeveniments de Catalunya, però amb el govern a les seves mans, la “brigada Aranzadi” escalfa motors!

El 12 pujaré a sant Climent, no pas a festejar res, sinó a protestar i donar suport, al veïns i veïnes que veuen la seva tranquil·litat en perill per la despreocupació amb que els comandaments militars usen el foc real en una zona sensible ecològicament tot posant en ris fauna i humans. Un llarg període de vacances, que anomenen “en funcions”, no li ha permès donar la cara i respondre d’aquets fets.

dissabte, 8 d’octubre del 2016

Eleccions? Ja no calen.


Des de les eleccions de juny he pensat que el bloqueig per a formar govern ens acabaria portant a unes noves eleccions. La darrera oportunitat de Rajoy era un cop d’estat que ha acabat realitzant-se de la pitjor manera. El bipartidisme es resisteix a morir, creuen que no es una malaltia terminal i que amb un xic de temps es recuperarà. Cal, segons ells, trencar l’espinada a l’independentisme català i deixar que les contradiccions de Podemos esclatin. Com enyoren els vells bons temps!


Desitjos que volen convertir en realitats, de moment la fase 1 l’han aconseguit no sense escàndol, desestabilitzant a un PSOE on la gestora no ha dit encara la darrera paraula. El PP, o millor dit, Rajoy i el seu cercle més íntim, no farà estelles de l’arbre caigut i es conformarà, de moment, amb les abstencions necessàries per a la investidura, mantenint el pacte amb Ciudadanos. No oblidem que amb 170 escons, solament li manquen 6 per a la majoria absoluta, que poden aconseguir amb geometria variable, en funció del que proposin cada cop al Congrés.

Amb un govern ja no en funcions, la unitat dels partits “constitucionalistes” en contra de qualsevol mena de referèndum a Catalunya i amb l’ús i abús de les lleis contra el govern i el parlament de Catalunya, serà a més una excel·lent cortina de fum per a justificar nous acords PP i PSOE per a “salvar Espanya”.

El cor dels mitjans afins, que son pràcticament tots i l’ús i abús de la por a perdre Catalunya i especialment la seva aportació a les arques de l’estat, imprescindible per a l’entramat autonòmic de la segona restauració, faran la resta. El que no tenen en compte es la capacitat de resistència de Catalunya i qui menysté l’adversari ho acaba pagant. Em això estem!

dijous, 6 d’octubre del 2016

Deu anys sense el Guti.


Poc abans del seu darrer viatge a Santiago de Compostela, havíem quedat en un restaurant que li agradava especialment, on de tant en tant ens trobàvem alguns dels que ens consideràvem els seus amics. Davant dels dubtes que em generava el govern municipal del que formava part en aquell moment sempre em donava bons consells. Una dita que em reiterava i que he repetit després molts cops era, “u no es ningú”. Es a dir, treballar en equip i malfiar-se dels que creuen que ho saben tot.


L ‘he trobat a faltar molt aquests anys i no cauré amb la temeritat de dir que hauria fet davant dels esdeveniments que hem viscut, però no he dubtat mai que els hauria viscut intensament i sempre, sempre, hauria cercat la màxima unitat per aconseguir la alliberació social i nacional de Catalunya, lluita que va marcar tota la seva vida. Hauria donat la seva opinió sincera, sense temor a aparells de partit ni a prejudicis variats, sempre hauria cercat l’anàlisi concret de la situació concreta.

Recordo amb emoció quan va venir a la meva estrena com a regidor de l’ajuntament de Girona l’any 2000. Després vàrem fer un mos al Bistrot, ens enyoràvem del PSUC, congelat per una direcció, a la decisió de la qual ens hi vàrem oposar sense èxit. Os confesso que costa aguantar la hipocresia d’alguns que s’apropien de la seva figura, hereus dels que li feren la vida impossible, els mateixos que respiraren tranquils quan va anar a Europa, quan més lluny, millor.

I quina fantàstica feina va fer al Parlament Europeu! Eurocomunista i europeista convençut, es guanyà una justa fama de persona equànime i de sòlids principis. Ara patiria en aquesta Europa tant allunyada dels seus ideals. Espero que en un futur torni els temps de les cireres i noves dones i homes siguin capaços de tocar el cel amb la punta dels dits!

dimarts, 4 d’octubre del 2016

Derogació de la LOMCE: segon intent.


Avui a la tarda votarem una Proposició No de Llei –es com s’anomenen les mocions al Congrés- que obligui a derogar la LOMCE. Fa sis mesos ja en votàrem una de semblant, però a l’acabar la legislatura sense govern, va decaure. Al bell mig de la confusió generada pel que ha passat al PSOE el cap de setmana, no sabem si aquesta votació serà definitiva o no. Molt em temo que no hi ha dos sense tres, amb el perill que en una nova legislatura la majoria encara existent que la pot derogar no existeixi.


Em tocarà de nou polemitzar amb els que defensen un model d’educació centralitzada i classista. Un debat en el que bona part dels oradors  actuen de manera hipòcrita, defensant un model del que s’escapen mitjançant els diners. Seria aclaridor saber on porten o han portat els seus fills i filles. Molts d’ells, ni a la pública ni a la concertada sinó a escoles elitistes. Si no confien en l’educació que legislen quines garanties donen a la resta dels ciutadans?

No sabem si es portaran a terme les revàlides i queda en la boira l’accés a la universitat. Veus contradictòries es multipliquen i la paràlisis del govern central no ho aclareix. Derogar la llei permet que el sistema d’accés que fins ara s’ha desenvolupat es mantingui i s’obri les portes a un període de reflexió on participi tota la comunitat educativa i les comunitats autònomes.

Fins aconseguir la plena llibertat, fins assolir la república, cal la plena seguretat jurídica i en aquets sentit hem de lluitar fina a l’últim moment per que el sistema educatiu català no en surti perjudicat. La LOMCE ha estat un niu de problemes i la seva derogació es peça clau per aixecar un model més equitatiu i eficaç. 

diumenge, 2 d’octubre del 2016

Ho han fet!


Des de fa temps anava dient que hi haurien noves eleccions si no es produïa un cop d’estat al PSOE. Bé, aquest s’ha produït i ha guanyat! La possibilitat de noves eleccions s’allunya i el PP possiblement ara, crescut, no es conformarà amb un vot d’investidura sinó que l'escanyarà per aconseguir més, amb l’horitzó d’una major estabilitat. Si no fos perquè son impopulars les noves eleccions, al PP li anirien molt bé. Els problemes per al PSOE, doncs, tot just acaben de començar.


No soc dels que creu que quan pitjor millor! Un govern progressista hauria estat un interlocutor molt millor i el patiment que el fanatisme del PP ens causarà, seria molt menor. Ho aconseguirem? I tant! Però el cost serà més alt. La manca d’alternativa dialogada a Madrid farà que l’alternativa de referèndum pactat se'n vagi lluny, tant lluny, que ni amb prismàtics la podem veure.

En quan al PSOE te tots el números per a esdevenir, per molt temps, un partit secundari i/o irrellevant a la política espanyola. Pot ser es mantindrà com el partit regionalista que és a l’Espanya meridional, una mena de “Lliga del Sud”, que tindrà com a programa el pacte amb l’estat conservador per a mantenir el status quo i el nacionalisme espanyol com a instrument comú. Poca cosa per al partit que ha governat més anys des de la transició!

A Catalunya s’esvaeix qualsevol mena de pacte amb els que controlen l’estat i el controlaran, malgrat la corrupció, el propers anys. Esperem que aquest bany de realitat apropi, a aquells que encara hi confiaven, cap a la necessària aliança del 70/80 % del catalans a exercir el dret a l’autodeterminació i , si el poble vol, a construir una República Catalana.