dissabte, 31 de desembre de 2011

Més que una felicitació de cap d’any



Estem a punt d’acabar el 2011. Ha estat un any de canvis a l’Ajuntament de Girona: de govern, de formes de fer, de polítiques públiques i d’aliances entre partits. El 22 de maig CiU guanyava les eleccions i amb un mes de retard per l’escrutini, que donava per molt poc que ERC quedés fora de l’Ajuntament, es formava l’executiu municipal amb menys suport electoral i institucional de tot el període democràtic.

Passats sis mesos el govern no ha presentat un Pla de Mandat, no es pot donar aquest nom al que han anomenat Pla de Govern, que és un recull del seu programa electoral sense cap mena de prioritat, pressupost ni cronograma.

Les polítiques van girant cap a la dreta i cap al gris, per moltes llums de Nadal que es posin: bloqueig de les inversions socials en gent gran i pobresa extrema, paràlisi de la política de barris, inacció en la lluita contra l’atur, frenada quan no involució en les polítiques mediambientals. Per acabar-ho d’adobar, ja s’ha evidenciat l’acord CiU-PP en les ordenances. Una aliança feta des de la coincidència entre les dues dretes de la ciutat, sí; però també des de la feblesa del govern.

De la forma com han quedat les ordenances sembla que el PP tingui més regidors/es que CiU.

ICV-EUiA hem confrontat i hem articulat alternatives. Des del diàleg i la proximitat amb la ciutadania i les lluites socials. Els últims Plenaris de l’any n’han estat testimoni.

L’any 2012 serà difícil per a la majoria. Els governs de CiU i del PP seguiran exercint de defensors dels poderosos i castigant als més febles, afeblint drets i reforçant privilegis. Però la ciutadania seguirà lluitant, amb força i esperança. I nosaltres, la gent d’ICV-EUiA, procurarem continuar teixint complicitats, a l’Ajuntament i als barris, amb tota la força i totes les esperances.

Ni callarem ni perdrem la il.lusió.

Que tingueu una bona entrada d’any, amb felicitat. I que el 2012 no renunciem a una Girona millor en un món més just.

dimecres, 28 de desembre de 2011

La indiferència, una malaltia social


En aquests temps de pensament dèbil i que sovint, de tant líquids, les propostes polítiques semblen incolores, inodores i insípides, val la pena detenir-se en l’obra d’un pensador i polític, com ho fou Antonio Gramsci (1891-1937) de qui Ariel Ediciones acaba de publicar una breu selecció d’escrits titulada Odio a los indiferentes.(1)

Fundador del Partit Comunista italià, en aquests textos ens trobem a Gramsci en els seus inicis, quan treballava de periodista a un diari de Torí i contemplava els horrors de la Primera Guerra Mundial, en la que Itàlia havia pres una part activa (els escrits estan datats en torn al 1917). En aquest Odio a los indiferentes, el pensament de Gramsci, encara no s’ha definit cap a l’opció revolucionària, però dóna voltes amb gran frescor intel·lectual a les opcions que en aquell moment s’estan plantejant. La fundació del partit no tindrà lloc fins a l’any 1921.

Fent un resum del que hi trobareu ve a dir que la indiferència és el pes mort de la història. La indiferència opera potentment en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb que no es pot comptar. Desnaturalitza els programes, i arruïna els plans més ben concebuts. És la matèria bruta desbaratadora de la intel·ligència. El que succeeix, el mal que es desferma sobre tots, esdevé perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permet la promulgació de lleis, que després solament una revolta pot derogar; accepta passivament l’accés al poder d'homes, que solament després de titànics esforços pot després derrocar.

Insisteix en que la massa ignora per despreocupació; i aleshores sembla cosa de la fatalitat que tot i a tots ens atropelli: al qui consent, igual que el que dissenteix, al que sap com al que no sap, l’actiu, el mateix que a l'indiferent. Alguns rondinaran, d’altres renegaran, però cap ni un o molt pocs es preguntaran si hagués tractat de fer quelcom hauria passat tot el que ha passat?

Reflexions que es poden aplicar a aquets guerra econòmica en la que ens hem trobat, no en té la culpa la indiferència de molts?

(1) Antonio Gramsci . Odio a los indiferentes. Ariel, Madrid.2011. 109 pp.


dilluns, 26 de desembre de 2011

De Nit Bona a Nit Vella

Aquests dies ens retrobarem amb la família i compartirem l’alegria que dóna sentir-nos part d’una nissaga que va superant entrebancs amb treball i amor. No totes les famílies, però, disfrutaran del caliu de la llar, no pocs el perden per la cobdícia que no para ni en aquestes dates. D’altres, la caiguda dels ingressos els portarà a rebaixar desitjos i despeses.


L’individualisme forçat, allunyat de la creativitat de la persona, que cerca béns poc duradors i presoner de la propaganda, emmascarada de falsa objectivitat, ens fa menys lliures. I en aquesta crisi encara som més vulnerables davant els depredadors. Humanitzar-nos significa construir col·lectivament, camí que en la família hem aprés.


Aquest difícil 2012 ens en podrem sortir si refem vincles, si ens adonem que més enllà dels nostre nas, hi ha gent que té els nostres problemes i ens en podrem sortir si anem plegats. Margaret Thatcher, una de les inspiradores del model econòmic i polític que ens està destruint, deia que “no existeix la societat, solament els individus”. Així ens ha anat seguint aquesta llei de la selva.


Refem ponts aquest proper 2012 per fer una societat d’individus lliures.

divendres, 23 de desembre de 2011

Crònica del darrer Ple (3): la moció d’ICV-EUiA pel compromís de la ciutat en la lluita contra el canvi climàtic

Quan vàrem presentar la moció érem conscients que s’estava produint una involució en les polítiques de lluita contra el canvi climàtic des del nou govern i especialment pel responsable del tema i primer tinent d’Alcalde.
D’ací que aprofitant el context de Durban, on els interessos dels poderosos bloquejaven els canvis, vàrem presentar una bateria molt concreta de propostes per a la nostra ciutat per a refer el temps perdut i avançar en les polítiques que en els darrers anys tant de positiu en aquest tema s’han fet.
En obtenir una majoria de vots, el govern ha hagut de fer marxa enrere, o endavant segons com es vegi,  i afegir-se a la moció per no quedar aïllat i donar una imatge de perdedor.




dimarts, 20 de desembre de 2011

Cal una política municipal d’habitatge que s’enfronti als desnonaments




La normativa hipotecària no preveu la dació en pagament i la llei del desnonament exprés, impulsada per CiU amb el suport del PSOE i el PP, no ha activat els lloguers, però ha fet més vulnerables els llogaters i més fràgil el dret a l’habitatge. PSOE, CiU i PP han articulat una mena de guàrdia pretoriana dels interessos de la patronal, dels bancs i de la propietat immobiliària.

Tot això té una forta dimensió local. A Girona, al llarg del mandat passat es van fer tots els possibles, amb la incomprensió a voltes del partit majoritari, per a crear una política d’habitatge mitjançant l’Oficina Municipal d’Habitatge, creant una xarxa de pisos de mediació, obrint un àmbit d’Habitatges per a la Inclusió i les prestacions econòmiques de serveis socials per al pagament del lloguer. No eren respostes amb capacitat de fer front a la dimensió global dels problemes, però és va avançar en el camí.

I el nou govern municipal de CiU, com ha entomat aquests reptes? Amb timidesa i contradiccions. Quan es va presentar una moció sobre el tema, CiU i PP no van votar els apartats que comprometien a l’Ajuntament. No s’ha constituït una Comissió de Desnonaments amb presència de bancs i jutges, fet, proposta necessària que no es va aprovar. A més d’això caldrien passes qualitatives endavant per tal de fer front a una situació social agreujada. Des de ICV-EUiA farem arribar al govern municipal una proposta d’ambició i coherència concretada en 5 punts:

1. Dació en pagament i derogació del desnonament exprés
2. Mediació preceptiva amb entitats financeres i propietaris per evitar desnonaments
3. Cessió de pisos buits a la Borsa de Lloguer Social: polítiques actives i lloguer forçós
4. Pressupost 2012 per noves convocatòries d’ajuts socials al lloguer (cap retallada)
5. Increment del parc públic de lloguer social per a persones en situació d’exclusió.

Caldrà que seguim treballant des de l’acció social i la institucional. Des de les pràctiques resistencials, prepositives i de reallotjament impulsades per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca; i des de les institucions, exigint i promovent polítiques estructurals d’inclusió residencial. Polítiques que deixin de blindar els bancs, com passa ara; i passin a blindar el dret social a l’habitatge. S’han de fer realitat els canvis normatius; i s’han de fer nous salts endavant qualitatius en les polítiques municipals.

De Tot això parlarem avui dimarts a les 8 a la Farinera, esteu tots convidats.

dissabte, 17 de desembre de 2011

Els incidents d'ahir a la UdG demanen una rectificació

No és això!  S’han fet masses equivocacions per a que tota la culpa recaigui en els que TV3 anomenà repetidament “agitadors”.

Primera equivocació: la convocatòria. No es pot fer com si es tractés d’un acte mig amagat. Si representava una celebració de la comunitat universitària havia d’estar oberta a ella. I si els temps per a la UdG no son bons i hi ha contestació, l’acte havia de ser un reflex de la situació.

Segona equivocació: la prevenció. Tot acte ha de tenir les condicions de seguretat adequades, deixar una porta que dóna a Sant Domènec sense cap mena de reforç per impedir que s’obrís accidental o volgudament és un error de planificació i no dels que l’obriren sense cap dificultat.

Tercera equivocació: les formes. No deixar expressar la discrepància. S’hauria d’haver pactat la discrepància i si el protocol de presidència no ho acceptava prescindir –ne. És més important la lliure expressió en el si de la Universitat que un acte protocol·lari.

Quarta la equivocació: la policia. Deixar entrar la policia a la Facultat de Lletres. Res ho justificava. Una simple observació ocular ho confirma. No es podia enviar als antiavalots i deixar-los  intervenir en un lloc tancat sense control de la direcció universitària. Com a mal menor un senzill cordó que impedís l’accés a la porta n’hi havia prou. L’actuació violenta i desproporcionada és una taca per als que ho decidiren.

Cal convocar un Claustre extraordinari i demanar disculpes. Per refer la convivència i el sentit fonamental que té la Universitat de lliure exercici de les idees i les opinions, per a no trencar un vell i actual principi de que la policia no pot ni ha de formar part dels instruments de convivència universitaris.  Sempre he tingut un gran concepte de l’actual rectora, tothom al mig de la tensió del moment es pot equivocar, però ara en fred rectificar és de savis. Rectificar és exercir el rectorat de la comunitat universitària gironina, per a què no es trenqui.



divendres, 16 de desembre de 2011

20 anys de la UdG, entre l’orgull i la ràbia.

Ara fa vint anys de la creació de la UdG pel Parlament de Catalunya, no estaré avui a l’acte central de la commemoració perquè a la mateixa hora tinc classe i sempre he pensat que la millor manera d’ensenyar és l’exemple i, abans que les obligacions representatives, està la feina per la que et paguen, fins ara, a final de més.

He estat molts anys membre del Consell Econòmic primer i del Consell Social després, a proposta de les organitzacions sindicals, va ser una tasca compartida amb gent de molta mena rigorosa i engrescadora, recordo el paper de Jaume Casademont com una persona compromesa i entranyable.

Com a primer Síndic de la Universitat vaig conèixer bé en els cinc anys del meu mandat els punts forts i punts dèbils de la casa i en vaig sortir,allunyant-me volgudament després d’un compromís intens.

El futur avui es presenta amb clars i  obscurs. Dels primers, l’empenta de la seva gent, el coneixement acumulat. Del segon la poca implicació del diner privat gironí, sempre temorenc i cercant guanys immediats, també d’una Generalitat massa barcelonina que ha mirat masses vegades per sobre l'espatlla a la nostra comunitat universitària.

Si avui pugués intervenir ho faria possiblement molt diferent que l’actual alcalde, seria molt crític amb els representants de la Generalitat, em posaria al costat d’estudiants i personal docent i no docent contra les retallades i demanaria austeritat per dalt i un major implicació del diner privat especialment en el parc tecnològic.

Amb orgull i esperança, però amb fermesa i compromís, encaro aquest vint aniversari de la UdG.

dijous, 15 de desembre de 2011

Crònica del darrer Ple (2). Dos mocions sobre el Modern innecessàries.

Foto: M. Lladó
Fa ja dos plens que el PSC va fer una moció demanant que es continués el procés de  construcció d’un centre cívic al modern, fet que havia paralitzat el nou govern. La forma no ens va agradar massa però, al considerar una necessitat l’esmentat centre cívic, li donàrem suport. El PP i la CUP hi votaren en contra reclamant un procés participatiu per dictaminar quan i a on s’havia de fer i si el Modern era l’espai indicat. 
 
Com no en sabíem res més, el PSC va justificar el presentar un vegada més aquesta moció en el darrer PLe. En la comissió informativa l’alcalde ens va presentar un breu document de tres pàgines on s’inclinava per convertir el Modern  en un nou espai cultural i les Voltes d’en Roses , que s’ha paralitzat com a pisos assistits per a Gent Gran, com a seu del nou Centre Cívic.  Vam quedar que ho estudiaríem.


La sorpresa va saltar quan la CUP, poc abans de Ple, va presentar una moció que venia a dir una mica el mateix que la proposta de CiU però situant un finançament, que de fet, ja tenim des del pressupost del 2010, com a inversions en els propers dos anys , és a dir 0 euros de més,  cosa que feia impossible construir un equipament i menys dos.
 
A voltes treballar a cop de mocions pot tenir aquestes conseqüències negatives si no coneixes bé els temes, de ben  segur aquestes no eren volgudes per la CUP,  per això, un cop retirada la moció del PSC vaig intentar sense èxit fer avinent al portaveu de la CUP que CiU els estava enredant. L’aprovació per CiU i CUP de la moció serà, al meu parer,  intranscendent perquè visualitza un acord que no existeix, ja que encara no hem començat el camí.

 
Els perjudicats lamentablement , els veïns i veïnes del barri vell-Mercadal que hauran d’esperar encara més per gaudir del seu Centre Cívic.

dimecres, 14 de desembre de 2011

Crònica del darrer Ple (1) : la Devesa.

Esdevindrà un clàssic d’aquest mandat que l’apartat de mocions sigui més important que el de l’acció de govern? Per ara tot apunta a que si i això diu poc de la iniciativa i eficàcia del nou govern.


A destacar l’inici del Pla especial de la Devesa que curiosament és el resultat d’una moció. Amb aquest tràmit s’obre un procés irreversible en el que la temptació d’edificar en el parc restarà impossible d’executar. Els maldecaps i pressions que vam patir en el govern anterior quan els nostres socis de govern s’entestaren en voler construir, per fi troben una solució que els compensen. A ningú se li escapa que si no haguéssim lluitat des de dins i la societat civil des de fora aquest pavelló seria ara una realitat no desitjada però irrevocable.


La intervenció de Ramon Ceide en nom del PSC ho deixava palès, fins i tot els hereus dels impulsors de la proposta deixen clar amb el seu vot que el pavelló és història i el malson no es tornarà a repetir.


En aquests anys he après molt a cops d’errors i encerts, el governar sovint passa per no abandonar mai els principis que et porten a fer política, però alhora aprofitar tots els recursos per a fer possible els canvis que creus necessaris o impedir allò que perjudicaria a la comunitat, tal com tu ho veus.


Aquesta experiència és bona també per a fer oposició i els resultats de la moció, convertida en proposta de Pla especial així ho avala.

dissabte, 10 de desembre de 2011

A l’espera del pressupostos. El govern de la ciutat pacta amb el PP i flirteja amb la CUP.

Foto: Diari de Girona

Governar en temps de crisi no és fàcil, ho sé perquè la meitat del temps que he estat al govern de la ciutat m’ha tocat viure aquesta situació. Governar en coalició quan no hi ha tradició i la majoria es confon amb la prepotència tampoc ho és. Ho he viscut en primera persona i el dubtes d’haver continuat en el govern encara avui els tinc.

Tot i això quan més temps passa del nou govern, més m’adono que la tasca feta aquets darrers anys amb els seus clars i obscurs ha estat positiva.  Matissadament positiva pels errors propis i d’aquells que compartien amb nosaltres el govern. Però penso que és millor equivocar-se per fer que no per a no fer. Si fas pots rectificar, si no fas el resultat és anar enrere.

Són gairebé sis mesos que, des de l’oposició estant, hem intentat no caure en la crítica fàcil. Som conscients que el resultat electoral feia del nou govern com l’únic possible. Pot ser que d’això els electors no n’eren conscients, però els resultats són incontestables. Per això la governabilitat ens interessa tant com al propi govern.

Ara bé, de les promeses de parlar amb tothom s’ha passat a unes relacions preferents amb el PP per a les coses de fons, ordenances- pressupostos, i a una relació més matissada  amb la CUP,  com  instrument de descontaminació de les anteriors relacions. La senyera, el no fer d’amfitrions el dia de la constitució i altres accions, té a veure més amb un rentat de cara que a situar-se en la via de la independència i conseqüentment enfrontar-se amb el PP. CiU i PP ho saben, per això la seva discussió no va més enllà d’algunes declaracions cara a la galeria i , al dia següent,  tornen a negociar.

La crisi, però, és persistent i en les futures prioritats del govern, les explícites, els pressupostos, ens trobarem.  Ja queda menys, segons paraules de la regidora d’hisenda, abans d’acabar el gener del 2012 els haurem de discutir.

dijous, 8 de desembre de 2011

En temps de crisi hi ha massa estúpid al timó (ni que sigui penjat a la paret)

Com a conseqüència del post que vaig escriure sobre el llibre de John Lanchester l’1 de desembre passat, he rebut diferents preguntes sobre el llibre de Cipolla (1),  del que citava una frase. Aquest ja fa anys que el vaig llegir, però fa pocs dies el vaig tornar a rellegir i em va semblar encara més bo. Sempre he pensat que la ironia i el sentit de l’humor és una arma carregada de futur i en temps com aquests que uns quants ens el volen amargar, paga la pena.

Aquest llibre, divertit però seriós, es composa de dos breus assajos en clau d’humor. El primer és El Papel de las Especias (i  de la Pebre en particular) en el Desenvolupament Econòmic de la Edat Mitjana,  i no és més que (a part del que proposa el títol) una sàtira del simplisme amb el que no poques voltes els historiadors de l’economia en particular i  historiadors en general abasten l'explicació de fenòmens que en realitat són molt més complexos del que ens volen fer creure.

El segon assaig , que té per títol  Las Leyes Fundamentales de la Estupidez Humana, és  una divertida sàtira en la que es determinen aquestes lleis fonamentals i s’ analitzen mitjançant mètodes científics els efectes de l’estupidesa.

El que fa aquest text sorprenent és que té la forma totalment asèptica , totalment científica, com si de l'estudi d’un tema sociològic o econòmic es tractés. Aquestes lleis,  ja veureu, són totalment aplicables al món real i, a més, Cipolla ens proporciona una classificació que no deixarà indiferent sobre els éssers humans: tots podem classificar-nos, sense excepció, en incauts, intel·ligents, malvats i estúpids. I tot això, per si no ho creieu, l’autor ho demostra en unes poques pàgines.

Carlo M. Cipolla ha estat, un dels grans historiadors del segle XX, un home que a més d’intel·ligent tenia un sentit de l’humor tant fi com per regalar-nos  aquest  Allegro ma non Troppo.

(1) Carlo M. Cipolla. Allegro ma non Troppo. Ed. Crítica. Barcelona, 2007 [1988]

dimarts, 6 de desembre de 2011

Reflexions entorn al 33 aniversari de la Constitució de 1978.

Sóc d’una generació, dels més joves de la meva, que solament coneixia les constitucions pels llibres i per les converses, sovint molts callaven, en la privacitat de la família.

La negre nit del franquisme enfosquia el futur dels que volíem viure sota la llum de la llibertat. No tots ho necessitaven pel que recordo. No sé si eren molts o pocs. A mi em semblaven molts els que et miraven malament si et manifestaves, els que omplien els  carrers quan venia a Girona el dictador, fins i tot els que et denunciaven a la policia. No és estrany que molts dels fills i néts d’aquests recordin el franquisme de forma molt diferent que jo  i que avui encara el vegin com un sistema que no va anar tant malament, per a ells.


Quan l'altre dia vaig anar a l’acte de la commemoració de la Constitució de 1978, hi pensava en tot això, en el que va costar instaurar un sistema de llibertats, que havia de ser el principi d’un camí. Penso que precisament els que no la volien en el seu moment han estat els principals responsables de la seva sacralització i de l’immobilisme en que ha caigut el seu desenvolupament.
Sovint la vida et porta a cruïlles i contradiccions. Jo, que la vaig votar en el seu moment,  la considero obsoleta i penso que el pas del temps no la ha conservat en bon estat. Que cal, o canviar-la o prescindir-ne, com a fruit d’un nou procés constituent on la sobirania de Catalunya es pugui exercir. 



Paradoxalment els que governaran avui  amb majoria absoluta són els hereus dels que no la volien o com a mínim en foren molt reticents. Aneu a l’hemeroteca i llegiu les actituds i declaracions de “Alianza Popular” en tot el període constituent.

Cal anar més lluny i cal que siguem molts. La majoria dels nostres conciutadans amb dret a vot no el podien exercir per edat o no havien nascut el 1978. Cal nous camins i el que era bo el 1978, obrir portes i deixar parlar als ciutadans, també ho és ara. Això és el que commemoro quan penso en la Constitució.

dissabte, 3 de desembre de 2011

Amb la gent d’ASTRID 21

Foto: Diari de Girona

Ahir vaig fer costat a ASTRID 21 en el sopar que anualment fan a prop de la nostra ciutat. M’emociona veure els nois i noies que superen les seves limitacions i ens donen una lliçó d’esforç i sensibilitat. Comparteixo l’orgull dels seus pares i familiars.  I constato que els éssers humans som capaços del millor si ens embolcalla el context adequat.
Aquesta associació ha sabut trobar el camí, la sensibilitat i dedicació de la seva presidenta hi ha ajudat molt. Hi ha coses com la proximitat i la sensibilitat amb el que es desenvolupen els projectes que solament poden donar entitats d’aquesta mena.
Ara bé, massa sovint les administracions han delegat responsabilitats damunt d’aquestes entitats que no els hi corresponen. Que són personals i intransferibles de les administracions. No solament  calia i cal convertir les subvencions en contractes programa, perquè és de justícia, doncs estem parlant d’ accions de llarga durada, de tota una vida, de totes les vides d’aquests nois i noies.
La responsabilitat de les administracions és vetllar també per un entorn que faciliti la integració, la cohesió. Això és el que està en perill. A redós de la crisi, el parany seria delegar  allò que és responsabilitat pública i amagar-se darrera aquestes iniciatives, en lloc de treballar plegats.
Espero i desitjo que els propers mesos, quan veiem els pressupostos de les diferents administracions anem per bon camí. Si no es així molts farem tots els esforços per  redreçar-ho.  Si no són conseqüents, com la seva presència ahir els obliga, espero que se’ls caigui la cara de vergonya.

divendres, 2 de desembre de 2011

Unes llums de NADAL fetes amb poques llums!

D’un dia per l’altre ens hem trobat els carrers de la ciutat amb tot un seguit d’andròmines penjades de balcons i fanals. Són les llums de Nadal! que s’encendran properament i, al parer de l’actual equip de govern, seran un reclam miraculós per a fer pujar les vendes dels comerciants aquests Nadal . Encara no sé el volum de despesa que significarà pel pressupost municipal però hi anirà bona part de l’estalvi corrent que havia fet l’anterior govern.

No seré jo el que negui la necessitat d’una major col·laboració del comerç gironí i l’ajuntament. Tenim una causa comuna en una ciutat de serveis i que viu en bona part d’aquests. Però les apostes precipitades i de forat a les butxaques no són el millor camí.

A més  s’estrenaran en el mateix moment que a Durban (Àfrica del Sud) es discuteix del canvi climàtic i de la necessitat d’una major coherència i estalvi en la despesa energètica. Aquesta lluminària, em refereixo a les llums i a qui ha pensat aquest despropòsit, s’ha deixat pel camí el Pla Energètic municipal, aprovat per unanimitat a l’anterior mandat, i oblidant-se del baix consum, ha tirat la casa, el Pla,  per la finestra.

Un govern que ens ha acostumat a deixar de fer i parar coses, vet ací que les coses que fa se les podria estalviar!

dijous, 1 de desembre de 2011

Per què tothom deu a tothom i ningú pot pagar!


Em van recomanar un llibre de John Lancaster(1) que explica les causes històriques, polítiques i fins i tot psicològiques de la desfeta  financera del 2008 que ara encara patim . En 272 pàgines, no és molt, ens descriu els crims financers executats amb una enorme sofisticació. Això té els seus problemes, però no us preocupeu si us costa o és difícil d’arribar a entendre amb precisió cadascun dels objectius especulatius, com diu l’autor, el mateix els hi va passar als seus inventors i administradors. Pel que sembla mai ningú va tenir una idea clara del que tenia a les seves mans.
De fet el llibre ens explica un determinat estat d’esperit d’alguns humans, de quan no hi ha límit per a l’ambició de diner i tampoc hi ha llei ni normativa que controli el gangsterisme benestant. Si ho llegiu, us trobareu unes empreses, els bancs i tots els seus gestors, els financers, que al costat de l’entorn polític es sentien tot poderosos jugant amb veritables bombes de neutrons econòmiques.

L’autor, és un sorprenent novel·lista, i no un catedràtic d’aquests neoliberals a sou, però té un profund coneixement d’aquest món financer,  de fet és fill de banquer, dels antics, però sap fer comptes perfectament.

Com bé explica, el neoliberalisme financer sap transformar un fet productiu o un servei  (una necessitat humana) valorat en 100 en una múltiple i complexa bola de neu de deute que arriba a multiplicar per cent mil la xifra inicial. Senzillament estem davant un món econòmic fictici que funciona mentre ningú se’n dóna compte. El resultat no és neutral doncs quan explota la bola i sempre acaba explotant, el dany el paga qui cap culpa té. El causants són massa poderosos, massa amics per acabar a la presó o per a pagar els deutes.

Em ve al cap una altre autor Carlo M. Cipolla, professor d’economia italià, que va fer una excel·lent i irònica descripció de l’estupidesa humana, afirmava que l’estupidesa és una actitud que implica fer mal a altri i a un mateix. En aquest cas és un xic diferent, sol fa mal als altres.
(1) John Lanchester. ¡Huy! Por qué todo el mundo debe a todo el mundo y nadie puede pagar. Anagrama 2010