dimecres, 30 d’abril de 2014

1er de maig. Contra la pobresa laboral i social.


L’ 1 de maig és un dia de lluita dels treballadors i treballadores de tot el món. Es veritat que ha esdevingut una festa quan els països de l’estat del benestar donaren per finalitzada la lluita de classes, però avui el que s’està acabant, paradoxalment, és l’estat del benestar.

Recordo quan s’anomenava “San Jose Artesano” i esdevenia la festa dels “productores” per que el franquisme també deia que s’havia acabat la lluita de classes, però el que es va acabar fou el franquisme, bé, la seva forma política...


Avui, ací i arreu, milions de persones han de vendre la seva força de treball, manual o intel·lectual, per viure i es troben, ací i arreu, perplexes patint com els hi redueixen el seu salari directe, el sou, i com li retallen l’indirecte, els serveis públics pels que tant havien lluitat.

Ara, els que treuen enormes beneficis explotant i especulant ens diuen que hem estirat més el braç que la màniga, que no ens podem pagar l’estat del benestar. Ells, que no paguen gairebé impostos,  ens diuen a nosaltres, els treballadors, que cada dia en paguem més, que les seves deutes, les seves pèrdues especulatives les hem de pagar entre tots, que aquesta és la prioritat!

1 de maig, una jornada de lluita amb els sindicats, eina imprescindible per a la defensa dels drets dels treballadors. Un dia de lluita per a recordar que és el treball la font de la riquesa i que aquesta ha de ser distribuïda amb equitat i justícia.

La lluita de classe existeix, i tant! I l’estan perdent els treballadors. Per tot això, sortim al carrer l’1 de maig! Per que volem donar un tomb i guanyar-la. Avui, demà i sempre, força i solidaritat!

diumenge, 27 d’abril de 2014

De Vilarroja a Fontajau, del Pont Major a Sant Narcís, de Sant Daniel a Santa Eugènia...( Una ciutat, Girona, on els ciutadans han de ser els que més ordenin)


D’ací no pas masses dies arribarem als 35 anys d’ajuntaments democràtics. Sens dubta si alguna cosa podem salvar de la democràcia limitada que hem tingut des de la transició és la política municipal, però també he de confessar que crec que li pesa l’edat, trobem una certa fatiga de materials en els fonaments dels ajuntaments, en la seva pràctica representativa i democràtica.

Recordo que la saba dels primers ajuntaments foren els representants del moviments associatiu, veïnals, sindical, cultural...la majoria de regidores i regidors s’havien forjat en la transició, tot reivindicant i encapçalant moviments de millora imprescindibles després d’anys i panys d’una corrupció fomentada per la dictadura.


No dic que els electes d’avui no siguin gent amb bona fe i ganes de servir, pot ser no tots, es cert, però el problema es que els ajuntaments s’han deixat contaminar d’una pràctica política general que redueix la democràcia a votar cada quatre anys, tot i que cada cop més gent no vota.

Es cert també que molts ajuntaments i el nostre fins fa relativament poc temps, han tingut alcaldies amb personatges amb forta personalitat, per a lo bo i lo dolent, que han relegat, amb la complicitat sovint de la gent , la democràcia a una simple adhesió, en la mesura en que els resultats avalessin la confiança. Fou bo mentre durà? Pot ser si, però l’herència ha estat la desmobilització.

Ara amb una crisi que és més que un cicle, que toca el moll de l’os del sistema, que afecta durament les ciutats, la nostra, i especial i durament als barris, es pot perdre, si no s’ha perdut ja, la cohesió social. Els electes, al menys els que volem una ciutat, un món més just, ens posem al servei dels moviments que reprenen el camí de la democràcia directe per a fer, 35 anys després, un nou salt representatiu als nostres ajuntament.

No podem tirar per la aigüera la democràcia representativa, però ens cal modificar-la, empeltar-la amb la presència activa de la gent que pot contribuir a solucionar els problemes per que els viu directament. Aquest es un gran repte per que els barris de la nostra ciutat també són el centre. Els seus problemes son els de la ciutat i la ciutat ha de facilitar solucions, que no hi seran sense la seva participació directe.

divendres, 25 d’abril de 2014

Els quatre barris a l’est de la ciutat, seguretat ciutadana.


Fa uns dies a redós de la moció aprovada pel darrer Ple vaig escriure sobre aquests barris, preocupat pel que no hem fet bé, tots, i esperançat pel que podem fer amb els veïns i veïnes. Per què el que succeeix de bo i no tant bo en aquets barris és un tema de ciutat. Per que la ciutat son tots els seus barris i les persones que hi viuen.


Aquestes ultimes hores una agressió salvatge, el motiu del qual era l’atenció a un comportament incívic a fet saltar totes les alarmes i posa amb més urgència un tema que es clau en tota democràcia, la seguretat. La seguretat entesa com l’exercici de la ciutadania i la seva protecció davant dels incívics. Per que sense seguretat no hi ha democràcia, impera la llei de la selva, dels que usen i abusen de la força.

La reacció de la ciutadania ha estat exemplar, tenim la sort de tenir uns representants veïnals en aquests barris molt capaços, però necessiten i ens necessiten a tots. No dubto de que el govern municipal actuarà amb rapidesa i arbitrarà els mitjans propis i els de la generalitat, al que li correspon la seguretat en bona part, per donar confiança a la gent que ho necessita.

Des del meu grup posar-nos a disposició del que calgui per a treballar sense partidismes per el bé comú, confiem plenament en que si anem plegats, amb els veïns i veïnes i posem el mitjans adequats i suficients ens en sortirem!

dijous, 24 d’abril de 2014

A Girona també. Crisi de la política o dels polítics?


De Girona estant, des de l’escó de l’Ajuntament veig que es succeeixen esdeveniments que fa un temps qualificaríem com a mínim d’inesperats. No formen pas, fonamentalment, de les polítiques, o de la seva mancança, del govern actual de CiU en minoria, que també, sinó que més aviat afecta als escons de l’oposició.

Palomares comença la saga de trencament de grups. El primer fou el PP doncs, i el missatge fou inicialment confús, fins que la pràctica l’ha situat com un apèndix, amb una lleugera independència puntual, del govern municipal. Fins ací poca història, més enllà de haver estrenat des del 1979 els escons no adscrits.

Darrerament Bonaventura s’ha despenjat de la CUP, sorprenentment per un tema que no semblava clau com per a provocar un trencament, però que certament va facilitar l’abstenció que amb el vot de qualitat s’aprovés la compra de la col·lecció Santos Torroella, que ara ens diuen anirà a càrrec del cànon de l’aigua, fet que encara fa més estrany el seu posicionament que contradiu la defensa del medi ambient que ha anat fent al llarg de la legislatura.

Ara apareixen núvols espessos damunt el grup municipal socialista, el segon en escons a l’Ajuntament, l’aparició d’una proposta de primàries sense la renuncia explicita de la portaveu, darrera alcaldable per la formació,  i que una regidora de fins ara de la seva confiança s’hagi afanyat a promoure’n la seva candidatura com alcaldable, tot això enverina una situació ja difícil.

El dret a decidir sembla el desencadenant de bona part d’aquestes actituds, però al meu parer s’hi afegeix el desgast del model polític clàssic. Desgast que el pateixen tots els partits, però encara més els que han tingut més responsabilitats en aquests darrers trenta anys. Te lògica que en l’àmbit local aquest desgast sigui més fort, per que amb més força es percep la indiferència o fins i tot la hostilitat que tenen els ciutadans per la política tal i com s’ha portat.

Poden pagar justos per pecadors, però es positiu que allò que s’ha guardat al rebost dels partits ara surti a la llum pública. Alguns intentaran reescriure la seva biografia, altres es presentaran com a renovadors atrinxerats en l’aparell, però, o es renova a fons la política o l’autoritarisme la bandejarà com ha succeït altres cops en la nostra història.

dilluns, 21 d’abril de 2014

No farem el caminar del cranc.


Després del 8 d’abril s’ha desfermat una campanya que te com objectiu desmoralitzar-nos, els que la promouen, ens venen a dir que s’ha d’acabar l’aventurisme i cal tornar al vell camí, dels acords i del diàleg. Fins ací semblaria raonable si les premisses no fossin equivocades o amb voluntat de fer-nos equivocar.

Desmenteixo la major, no hi ha hagut aventurisme, el que hi ha es una gran mobilització popular que ha portat a l’acord de les forces polítiques que son majoria al Parlament de Catalunya. I tot això coma resultat d’una manca de diàleg, d’un tancament continuat de les dues principals forces polítiques espanyoles, que es va concretar un cop més en el darrer no del 8 d’abril.


Per això el camí per a decidir no te marxa enrere. Malgrat la por, no farem el caminar del cranc. El camí és irrevocable i estic convençut que la decisió serà una nova via que ens porti a una nova constitució, catalana, que ens permeti avançar en el temes que més preocupen als nostres conciutadans, perquè hem aprés que sense llibertat no podem fer els canvis socials que necessitem.

La constitució d'un nou Estat català no seria garantia de res per si mateixa, ben cert, però obriria les portes a tot. El percentatge de delinqüents i d'honestos, de persones avançades i de gent retrògrada és una constant estadística arreu, però el pes que té cada grup en la vida col·lectiva depèn de l'escala de valors i de l'ordenament polític de cada Estat.

Fer-ne un de nou és l'oportunitat de rejerarquitzar peces, tal com la revolució francesa va permetre que una Europa anés endavant mentre una altra quedava ancorada en el passat. Per això són cada vegada més els que volen un Estat nou. Federar-se amb el vell (que, per cert, no es vol federar amb ningú) no sembla que tingui ja gaire interès. I quedar-s'hi com fins ara, encara menys.

divendres, 18 d’abril de 2014

Urbanisme trabucaire (2): L'anomenada zona Est.


L’anomenada zona est, quatre barris molt diferents: Mas ramada, Vilarroja, grup Sant Daniel i Font de la Pólvora; on aquest darrer barri es per a molts gironins la part i el tot. És una de les herències del nadalisme, de l’urbanisme trabucaire, que ara més patim o millor dit, més pateixen els seus veïns.

Separat pel cementiri i per l’Onyar, no s’ha fet en tots aquets anys gairebé res, per lligar-los  a la resta de la ciutat. Cap pla integral, cap pla de barris ha permès reinterpretar un urbanisme que s’ha fet per acumulació al llarg dels anys  i s’ha anat deteriorant en la mesura que la crisi econòmica ha anat avançant. Un gran esforç social. Amb mitjans i tècnics. Amb l’ajuntament i entitats, integrant accions, ha estat insuficient.


Ja que no hi havia un pla per a fer desaparèixer Font integrant-la en el conjunt de la ciutat, s’ha fet contenció, però els dics s’han anat esmicolant i perjudicant els barris veïns. Dels sis problemes greus: seguretat, urbanístic, mobilitat, ocupació, acció social i  Educació. Solament s’han tocat i parcialment els dos darrers.

El grup majoritari del govern anterior de coalició va fer palesa, per activa i per passiva, la desconfiança respecte a la meva actuació en les polítiques socials a la zona quan havia d’anar més enllà de la simple beneficència i fer polítiques actives integrals.  Fent naufragar la necessària coordinació i treball conjunt. Els resultats foren evidents i l’electoralisme s’imposà. La por a que algú que no fos el grup majoritari capitalitzes l’èxit ho va engegar tot a orris. Acció de seguretat de proximitat, pla d’integrar les accions amb totes les àrees municipals, pla de baris...

En el darrer Ple posem el rellotge a zero, hem decidit treballar en aquets pla integral que mai ens hem atrevit a fer o no l’han deixat fer. Ara cal passar de la retòrica a l’acció, els dimarts ens vàrem trobar al barri amb les entitats. Vaig manifestar quins eren, al meu parer, els ingredients necessaris: 0 partidisme polític i treballar plegats, fer polítiques de sector però també barri per barri, acció integral de tots els serveis, lideratge on primes el partenariat social, la gent que hi viu 24 hores sobre 24. No tenim gaires oportunitats més, espero que no la desaprofitem!

dimarts, 15 d’abril de 2014

Reivindicació i memòria. Apunts del Ple d’ahir.


Els temps estan canviant! Ho deia la cançó.  La realitat que m’envolta crec que s’ajusta a aquetes paraules. En el ple d’ahir de forma desacomplexada la CUP va manifestar un cop més el seu, legítim, rebuig a la monarquia, i nosaltres, ICV-EUiA, el record a la república i als republicans que lluitaren i,  molts d’ells, hi deixaren la vida per una societat més justa i més lliure. Amb respecte i en un clima de normalitat.

És un símptoma, com os deia , de que els temps estan canviant. Soc d’una generació que tinguérem que lluitar contra la por, induïda, que havíem d’anar sempre amb els peus de plom o una nova quera civil es podria desfermar en qualsevol moment. Fou la llosa tremenda que explica la transició i la prudència, als ulls d’avui pot ser excessiva, amb la que els demòcrates pactarem amb els franquistes una sortida democràtica a la dictadura.


Noves generacions ens empenyen, sense por, a transformar profundament el nostre sistema polític i el nostre encaix nacional, la por deixa pas a la raó, els prejudicis a les conviccions i un nou ordre constitucional esdevé un repte per a assentar les bases de la convivència de les generacions presents i futures.

Encara hi ha gent, la portaveu del PP en fou un clar exponent, que creu que la democràcia es votar cada quatre anys. Clar que cal la democràcia representativa, per aquesta no és tota la democràcia. Encara hi ha gent que te por al poder popular, com CiU, oposant-se a la moció per donar suport al multi referèndum, excusant-se amb la legalitat ja que cal esperar una llei del Parlament...però l’alternativa a la barbàrie, a la involució autoritària, ha de ser més democràcia!

En el Ple discutim de molts temes concrets, específics de la ciutat, fem sovint microcirurgia, però també cal parlar dels grans temes que ens afecten com a gironins i gironines, per que res ens és aliè si te repercussió en les nostres vides. Noves generacions piquen la porta, volen protagonisme en l’exercici dels seus drets, els temps estan canviant!

diumenge, 13 d’abril de 2014

L’urbanisme trabucaire (1) . Un relat dintre d'un altre relat.


CiU en els llargs anys de la majoria absoluta de Joaquim Nadal encunyà el terme d’urbanisme trabucaire per exemplificar el model intervencionista de l’alcalde en l’ús i abús dels convenis urbanístics, del Pla general i del desenvolupament urbanístic que se’n deriva, per a construir el seu model de ciutat.

No entraré en la qualificació o desqualificació que una  terminologia tant descriptiva  em permetria, em centraré en algunes de les apreciacions que en un recent article l’ex-alcalde ens aporta. Una mena de publireportatge a posteriori del bon urbanisme que es feia quan governava.

Dels tres grans temes que enceta, un en que posa especialment  l’accent és en el patrimoni, com un element clau de la política urbanística dels seus governs. Parlaré d’aquest i deixaré els altres per un altre dia.


En aquest cas la seva memòria i la meva no concorden, pel que recordo quan estava a l’oposició i pel que he vist més tard quan estava al govern. No es pas el patrimoni el resultat més constatable d’alguns dels més importants canvis urbanístics de la ciutat, on es prioritzaren les obres públiques finançades per conveni o el “cash” de la venta del patrimoni resultant. En el barri vell, com és el cas exemplificador del Pou Rodó, cero patrimoni. La llista seria llarga.

En vuit anys de govern no vaig poder veure, malgrat demandes reiterades, un inventari clar i complert del patrimoni municipal. Recordo també quan intentarem endreçar l’inventari dels habitatges propietat municipal, vàrem parar a dures penes la venta de patrimoni que una decisió de Ple, en l’època de la majoria absoluta, permetia vendre’ls a per sota del preu de mercat d’aleshores, fet que portava a alguns dels agraciats a vendre-se’ls immediatament, fent una bona plusvàlua.

Els historiadors sabem de la importància que tenen  els relats, per això cal tenir una pluralitat de fonts i de relats, per a escriure una història veraç. Recordo el regal d’un amic quan vaig entrar com a regidor, un llibre de poemes, amb un de subratllat, que acabava dient “escriu, escriu! Els anys que vaig  governar, vaig cometre l’equivocació d’escriure poc, la feina em menjava les hores, gran equivocació!  Aquests darrers anys he intentat esmenar-la. Ho continuaré fent. Continuaré escrivint!

dijous, 10 d’abril de 2014

Resum de les comissions informatives prèvies al Ple del 14 d'abril.



 


Resum de les informacions que ens van donar a les comissions informatives de dilluns i dimarts passat.

CI Alcaldia
-Pròrroga per sis mesos del Defensor de la ciutadania, un cop esgotat el seu mandat.
-Completat l’expedient informatiu sobre el procés de selecció de l’inspector de la policia municipal.
-Ens confirmen que el 23 d’abril no es podrà obrir la nova biblioteca central, es diu que cal un tràmit que encara no ha fet l’estat.
CI Promoció
-Autorització als comerços per obrir dos diumenges més, període de Nadal, es canvia també el 12 d’octubre pel diumenge de temps de flors.
-Es calcula que al ple de juny anirà el pla especial que permetrà aixecar la suspensió de llicencies de bars.
-Redacció noves ordenances d’edificació
-Pla especial sobre clubs de cànnabis, nova normativa i suspensió de llicències fins la seva aprovació.



CI Hisenda
-S’obre període de revisió dels comptes 2013.
- Convocatòria de sis places d¡agents de la policia municipal.

CI Ciutadania:
-  S'ha penjat la memòria 2013 de l’àrea al web, destaca que 50% de la població viu en entorns amb més decibels dels autoritzats. S'han disposat 5 sensors a la ciutat: a Xavier Cugat, c/Figuerola, a c/güell alçada dels maristes, a correus i a pg Olot amb plaça Europa. Tenen un cost de 14.273 euros i han de servir per fer estudi.
- Es completen els contenidors soterrats de Joan Maragall a l'alçada del punt d'informació, havia quedat el forat sol i ara es posa la maquinària.
- S'està preparant la confecció d'itineraris a peu pels boscos de Palau, els veïns han presentat projecte al respecte als pressupostos participats.
- Es faran batudes de senglars extraordinàries a Domeny aquest dijous i els agents rurals detecten creixement de la població dels mateixos.
- El 25 abril es farà una prova de tracció dels plàtans de la devesa ja que un ha caigut per comprovar l'estat.

CI Mobilitat:
- Nou carril bici entre font de l’Abad i Devesa.
- S'ha instal·lat sistema de càmeres per detectar cotxes que es salten el semàfor d’Emili Grahit amb c/Barcelona en vermell. 51 detectats en 2 dies.
- Nou carril bici entre estadi de Montilivi i el GEIEC
- Ampliació de la parada de bus de mestre Civil per evitar problemes per manca d'espai a l'hora d'encotxar gent.
- Campanya de comerç segur: policia local anirà directament a les botigues a prendre denuncies de robatoris, ja es feia però es republicita perquè els comerciants havien deixat  de fer servir el servei.

CI Serveis a les persones:

- S'ha tancat el 2n concurs pe cartell de les activitats de vacances que han guanyat 4 estudiants del Mare de Déu del Món, aquest any e podran sol·licitar places de casal per 15 dies (abans només per a tot el mes) com a novetat per arribar a famílies que potser n podien pagar o no els anava bé tot el mes.
- S'ha actuat amb la policia i mossos en casos de menors que havien fet vídeos íntims de les mateixes i que després han circulat per la xarxa (ha sortit a la premsa), ajuntament va demanar que no es publiquessin però no va poder evitar que alguns mitjans ho fessin.

dimecres, 9 d’abril de 2014

Ni vençuts, ni desarmats!





Un resultat anunciat no prefigura el camí emprés, per que el resultat de la votació d’ahir al congrés va ser precedit d’un debat que poques vegades, per no dir cap, s’havia donat en aquest hemicicle. Els tres portaveus de Catalunya no es va trobar sols davant del perill, foren moltes les veus a favor del si, més que les del no, malgrat que aquestes, les de la negació, tingueren més “palmeros”.

Més arguments, més plurals i més dialogants els que demanaven obrir una porta constitucional, una porta democràtica per que tot un poble s’expressés, amb tots els seus matisos i opinions. Mes imposicions que arguments en el no, més oportunisme que cercar la oportunitat del diàleg, més electoralisme que política. Son els del bipartidisme que tant nefastos resultats han donat a la democràcia espanyola.



Escoltant bona part del debat a peu dret, barrejat entre gent molt diversa, em vaig refermar en la força de les conviccions, que es reforçaven per la diversitat d’origen i recorreguts dels que m’acompanyaven. Aplaudien, aplaudíem, a gent allunyada del nostre pensament, que hem em votat mai, però coincidents amb la solidesa dels seus arguments. Això fa del dret a decidir el que és, la voluntat plural d’un poble i no es cap mena de partidisme manipulat per uns o altres.

I quina pena el “palmeros”, els que miran més el seu cap de grup que als electors que els han votat. Quina pena el PSC, ahir sense veu, mentre la resta dels partits catalans en tenien dos,  els representants del parlament i els del grup al congrés. El cap del PSC, inefable un cop més,  “pata quebrada i a casa”, i els diputats del PSC, gironí inclòs, aixecats drets aplaudint el Rubalcaba i després votant no. Quina vergonya!

Esperat el resultat, però inesperades les conseqüències, no feien bona cara els “vencedors” no els hi espera cap “año triunfal”. Els nostre representants no tornen ni vençuts ni desarmats, tornen de Madrid amb més bona salut de la que hi van anar.

dimarts, 8 d’abril de 2014

8A: Avui és ara i demà!


Estarem amatents a les intervencions que facin els nostres representants i de les respostes que rebran dels diferents grups dels Congrés de Diputats. No estem sols, no tot comença ni acaba en el PP-PSOE. Esquerra Plural i bona part del grup mixt estaran al nostre costat, forces emergents que tard o d’hora trencaran el bipartidisme.

Prendrem nota del que faran els diputats catalans i especialment els gironins, no entendrem que s’arrenglerin acríticament amb aquells que ens neguen el dret a decidir. Hauran de donar moltes explicacions si es que en tenen. La seva dimissió serà una exigència que estarà sobre la taula per moltes disfresses que es posin.


Ens concentrarem a 2/4 de nou a la plaça del vi, passarà el mateix a molts pobles i ciutats, per cal que  ningú oblidi que el que avui plantegem a Madrid és una reivindicació popular que el Parlament vehicula, però que la seva arrel i el seu poder emana de poble.

Res està decidit i gairebé tot està per fer i continuo pensant que tot es possible. No somnio truites, entenc les enormes dificultats però no renuncio a res. Bé, si, renuncio al statu quo. Soc conscient de la corrupció instal·lada també a Catalunya, dels interessos contradictoris de gent que diu que està al nostre costat, però això no és nou. No hi ha ni un sol procés de canvi profund en tota la història sense interessos contradictoris.

I es en la contradicció que superarem les mateixes contradiccions, és la dialèctica dels processos, el devenir dels canvis , el paper complex de la lluita dels pobles i les seves avantguardes.

Els que entrem al darrer terç de la nostra vida, amb sort, tenim avui el regal de viure un procés com aquest. Hem de contribuir que el protagonitzin aquells que tenen tota la vida per davant, tot el temps per a fer possible allò que, els instal·lats al statu quo, ens repeteixen un cop i altre que es impossible.

diumenge, 6 d’abril de 2014

La ciutat, els manaies i el gironisme.


Hi ha fets que em commouen, altres que m’esperonen i alguns m’irriten. El 75 aniversari de la confraria dels manaies de Girona, tot flors, violes i romaní, és un dels darrers. Res a veure amb un altre 75 aniversari, amb una derrota i una victòria? Res a veure la seva fundació amb el nacionalcatolicisme? La memòria, diuen, és selectiva. No tinc res en contra dels actuals components de la confraria, però m’irrita la desmemoria.

Girona ha canviat molt els darrers 30 anys, la majoria dels actuals gironins tenen les seves arrels en altres pobles i ciutats, alguns de molt llunyans, però hi ha una mena de gironí que no pot o no vol adonar-se’n. I s’entesten en defensar per activa o per passiva que tenen l’exclusiva de l’amor per Girona. El gironisme.


Però, el gironisme, és polisèmic, com moltes expressions construïdes ad hoc. Per a mi, és sentir una ciutat com la nostra, viva, resultat de l’acumulació de les històries que els seus habitants han aportat, oberta com ho és la cruïlla on la ciutat s’ha assentat, plural com les aigües dels rius que la banyen, tot recordant que mai passa per ells la mateixa aigua.

Però, també, hi ha una altre gironisme, reservat, excloent,sovint desmemoriat, que patrimonialitza una ciutat a la que veuen com si fos de la seva propietat, és l’herència de la Girona grisa i negre, la dels vencedors de fa 75 anys, la dels descendents dels “afectos i tíbios” i que exclou als “desafectos” al vell règim, que es resisteix encara a desaparèixer. “Cautivo i desarmado el ejercito rojo...” la Girona acomodatícia i/o entusiasta amb el passat recent que tant bé s’ha adaptat al nou règim.

El temps passa i noves generacions piquen a la porta, paga la pena que agafin el relleu i construeixin  la nova Girona amb la seva pròpia lletra en aquest llibre obert que és la ciutat, i per això cal que rebin l’herència de les generacions que han escrit les pàgines anteriors amb fidelitat als fets i no un relat reconstruït a mida de la desmemoria selectiva.

divendres, 4 d’abril de 2014

El 8A, tots a plaça del Vi.


El dia 8 quan parlin els nostres representants a Madrid concentrem-nos davant dels ajuntaments. Que sàpiguen els parlamentaris ponents, que davant d’un hemicicle majoritàriament hostil, representen a la majoria dels catalans, ens representen. Que no estan sols, que parlen per nosaltres, que som molts, la majoria.

Algú em pot dir que m’apropio de la majoria dels catalans i catalanes indegudament, que no s’ha expressat. La resposta és senzilla, si pensa així, votem. Que ens deixin votar i ho sabrem. Per que els que ens neguen un dret tant fonamental es deixen portar o per la prepotència antidemocràtica o per la por a la democràcia.


No podem acceptar la imposició, la negació com si fos una solució. Volem que tothom s’expressi, que faci campanya pel que cregui honestament, que es voti, i conseqüents amb el resultat construïm un futur per a tots, sense exclusions. Un nou marc constituent on puguem canviar tot allò que ara no funciona. Guanyant-nos les majories, construint amb la majoria.

El dimarts, quan surti de la meva feina aniré a l’Ajuntament. Com electe, com a regidor, em reuniré amb tost aquells companys i companyes que representem a la ciutadania i escoltaré als representants del meu parlament i escoltaré també el que contestaran els grups parlamentaris espanyols i el govern. Sortirem a la plaça del vi i si el resultat previsible, el no, es confirma, refermarem la nostra voluntat de continuar perseverant amb l’objectiu irrenunciable que el poble decideixi lliurament el seu futur.

dimecres, 2 d’abril de 2014

Els perdedors de la crisi a Europa els representarà Marine Le Pen?


Els perdedors de la crisi, la ciutadania desorientada i atemorida, forma bona part de l’electorat popular, que a França i arreu d’Europa ha girat l’esquena al Partit Socialista. En els bons moment sembla que l’electorat popular era un font que mai s’assecaria, malgrat moments puntual en els que es podia enfadar i donar el vot a la dreta, sempre al cap d’una legislatura o poc més, tornava a votar i situar les coses en el seu lloc. 

Això ha canviat i es diu que cal un altre projecte. Però definir un altre projecte, una altra resposta, no passa per copiar la resposta de la dreta, fins i tot de la més extrema, cal donar una explicació del mon diferent de les que vehiculen aquestes, i és urgent.


L’ interès de les classes populars no es situa a l’esquerra solament per tradició o per proximitat, la dreta també ho pot fer i ho fa, cal una construcció, com s’ha tingut en altres temps, cultural, ideològica i social. I això s’ha de construir en dos àmbits, el nacional i l’europeu.

Negar les tesis de la dreta o assumir-les com un clon ens posa sempre en una posició d’inferioritat i subordinació. Ens cal un nou univers d’imatge, símbols i representacions, que ens doni optimisme que ens orienti en una nova visió del mon, que pugui engrescar als ciutadans.

Les respostes de l’esquerra dels socialistes no ens valen, ni ocuparan el seu espai si repeteixen les mateixes certeses que abans del 2008, per que també han perdut credibilitat, hem d’avançar cap a una fusió creativa i plural del que avui representa Alexis Tsipras a Grècia i la nova generació d’ecologisme polític a Alemanya. Hem de donar respostes del segle XXI.

dimarts, 1 d’abril de 2014

L’informe del defensor, l’estat dels drets humans a la ciutat.


Ahir el defensor de la ciutadania va presentar el seu informe, documentat i apassionat, com és el seu caràcter. Pesava un xic els incidents amb la PAH que van enterbolir un mandat del tot irreprotxable. Vam parlar de drets humans a la ciutat i de com aquests es vulneren en el marc d’una crisi econòmica que ha esdevingut social.

La institució del defensor promou, com idea la justícia, que es reconegui i es doni a cadascú el que li pertoca com a ciutadà, com a membre de la nostra comunitat. Però, el dret te diferents dimensions, molts matisos i molts colors, i té efectes diversos segons s’interpreti i s’apliqui la llei o l’ordenança que el fonamenta; per això cal cercar la justícia en tots els actes de l’administració i en totes les normes que emet.


Hi ha diverses formes de cercar la justícia, i crec que la via de les institucions defensores de greuges o ombudsman és la més propera a la ciutadania, la més àgil i la menys costosa; però també la menys executiva.

Aquesta manca d’executivitat és el repte del dia a dia i no es gens fàcil en moments de crisi social amb tot el patiment que comporta per a moltes persones. Les decisions del defensor han de ser plenament¡t convincents per a tothom perquè així s’acceptin i acompleixen. En aquest sentit vaig proposar revisar el fet que el defensor presideixi taules, com les del habitatge, on hi ha el perill de ser jutge i part, allunyant-se del sentit que te la figura com a mediador.

Li agreixo la seva dedicació i la del seu equip, la Carina i la Montse, hem pres nota dels sentiments i els greuges de les persones que habiten Girona, en serem conseqüents.