dilluns, 25 de juny de 2018

FeM Girona, un comiat que ha de ser un fins aviat!



Aquest divendres deixa d’emetre FeM Girona. «Mai preguntis per qui toquen les campanes, toquen per tu».  Així s'expressa el vers del segle XVII que va inspirar a Hemingway el títol de la seva famosa novel·la.  Però la poesia de John Donne també es pregunta «¿qui pot desoir aquella campana que fa una música necessària? Una radio imprescindible, FeM Girona, que toca una informació necessària deixarà d’emetre, i el silenci ens afectarà a tots i totes.


No entenc una ciutat que es deixa perdre un instrument d’aquesta mena, no entenc un govern municipal que no hagi obert vies i no hagi estat peça clau per a facilitar la viabilitat d’una radio que fa un veritable servei públic. Informació constant i ponderada, debats plurals, participació de les entitats de tota mena ....que més cal en un currículum per a demostrar que es pot fer servei públic des de la societat civil, des de l’empresa petita i lligada al territori!

He estat testimoni, des del govern i des de l’oposició en l’ajuntament de la ciutat, de tota mena de projectes sobre radio i televisió, he vist sovint amb desconcert decisions que es fan i es desfan, però mai malauradament hi ha hagut un projecte que posi en valor el periodisme que es fa des d’aquesta ciutat, el que te arrels pròpies o el que forma part de cadenes més amplies però els i les periodistes gironins hi deixen el seu segell. Espero, soc optimista de mena, que en el futur la política de comunicació de l’ajuntament sigui quelcom més que les lloances al governant de torn.

No pot ser un adéu-siau, serà un fins demà. La gent de fem Girona encapçalada per l’amic Eduard Cid trobarà nous projectes. Que contin sempre amb el meu gra de sorra, de segurs en serem molts. Perquè no podrem estar gaire temps orfes de Fer Girona a les ones. El temps estant canviant i ara més que mai la informació es massa important per a perdre un instrument de llibertat. Abraçada amics i amigues de FeM Girona!

dilluns, 18 de juny de 2018

Urdangarin a la presó...a la carta.



Iñaqui Urdangarin a la presó, penyora necessària per a que els negocis de la monarquia, de la que Nos era una petita mostra, continuïn amagats en la irresponsabilitat legal que el text constitucional atorga a la monarquia. La fortuna del rei emèrit i de l’actual restaran un secret d’estat i després d’un temps d’estada a la presó –feta a mida- el cunyat tornarà a fer el que sempre ha fet, fins i tot ara, viure a redós de la Corona. El sistema ha trontollat, però un complex joc d’interessos el mantenen en peus.


Bé, o això diuen,  els que han furtat des de  fa temps a les enquestes les preguntes sobre la monarquia. Més enllà de Catalunya, cada dia més republicana, no pocs dubtes apareixen com esquerdes en una opinió publicada que continua fent la pilota a la institució. Des de la crisi de l’elefant, el judici Nos i l’aparició d’una amant comissionista, que va portar a la dimissió de l’actual rei-emèrit, no en sabem res més. Més enllà del cotilleig benèvol del que fa o deixa de fer la reina.

Nosaltres no oblidem l’aparició a la televisió el 3-O del rei actual. Del seu discurs excloent i autoritari, de la seva manca d’empatia pels que havien patit l’1-O. Que tingui que anar a un restaurant particular a Girona per donar el premis Princesa d’Astúries, és un bo exemple de la seva popularitat avui a casa nostra. Mai tant ràpid un monarca havia aconseguit fer-se tant impopular a Catalunya!

Borbonejar, manipular la política en funció dels seus interessos particulars, te una llarga tradició en la monarquia borbònica. Per dos cops foren expulsats d’Espanya el 1871 i el 1931. Però de la ma d’un dictador, el més sagnant dels que hem tingut, varen tornar. Sense donar opció a la ciutadania sobre si desitjava la monarquia o una república, s’amagà sota les faldilles de la constitució. De puntetes, Urdangarín, va a la presó a la carta. De fet una nova cortina de fum per amagar els autèntics responsables.

dijous, 14 de juny de 2018

No hi ha terratrèmol sense repliques…



El que va succeir amb la moció de censura ha esdevingut un terratrèmol polític a Madrid i la dimissió de l’efímer ministre de cultura és la primera de moltes  repliques que possiblement tindrem en els propers mesos. El PP està tot just en la primera fase del dol, la negació i Ciudadanos viu els mateixos efectes de vertigen que provoca girar excessivament en rodó. Diuen que la política és cruel, però ni mica de pena pels que han empresonat a rivals polítics que complien el mandat popular.


Després de fer fora al govern del partit més corrupte d’Europa, els membres del nou govern no es poden amagar en excuses de mal pagador a...hisenda, la dimissió –cessament ha estat fulminant, després d’un xic de vacil·lació. La seva minoria al Congrés també ha ajudat o podia esdevenir el govern tant efímer com ha estat el seu ministre de cultura.

Però no serà senzill ni plàcid la seva travessia que te un màxim de dos anys per davant i moltes possibilitats d’escurçar-se sensiblement. No depèn solament del que faci, també del que no faci. Per a nosaltres no fer res, amb els presos seria inexcusable, com no obrir un diàleg sense exclusions en el temes ni en les oportunitats. Després ha de venir  la negociació, sense dubte bilateral. Explorarem camins però mai perdérem el sentit de la brúixola com a republicans i independentistes que som.

Ser que hi ha companys que no accepten el camí d’eixamplar, de ser més per aconseguir la nostra república, ens ha mancat el debat públic necessari llastrat per l’excepcionalitat de tenir presos i exiliats, però la realitat és més crua que els desitjos i tenir aquets darrers com a únics referents sempre ens ha portat a l’aïllament i a la derrota. No deixarem de caminar, serem resilients, perquè no hem de perdre ni llençols pel camí, ni la voluntat d'ampliar la bugada.  Persistirem!

dissabte, 9 de juny de 2018

Adéu al 155, benvinguda la incertesa!




Bermúdez de Castro, el veritable virrei del 155 –Millo era el conserge- diu que deixa la política. De fet la política l’ha abandonat. Aquest fer representa la derrota de la estratègia del PP a Catalunya.  Amb solament quatre diputats al Parlament està fora de joc i ara fora del govern de l’estat. Aquells que des del 2006 amagaren la seva corrupció atiant la catalanofòbia han estat foragitats del que més preuaven el govern de l’estat. Les paraules de Tardà que ressonaren al Congrés “el nostre vot és un no a Rajoy i tot el que representa” pren tot el seu significat.


És cert que darrera l’operació Sánchez pot haver-hi molt de supervivència del sistema, de forma lampedusiana de canviar quelcom per a que res canviï, però jo no deixo de pensar que el recanvi preferit, el que tot semblava que unes noves eleccions en portaria era Ciudadanos –el mimat de l’Ibex35 i del mitjans que el serveixen-.  La cara de Ribera les darreres hores de la moció, la seva manca de cintura per a promoure l’abstenció i l’estat de xoc que ha portat que a Catalunya la seva representat repeteixi, com un bucle d’un sistema operatiu penjat, la mateixa cantarella.

La política no és solament l’art del possible, també és cercar vies per a fer possible el que sembla impossible, per això és tant important l’anàlisi del matisos, al servei de la direcció que ens marqui la brúixola de les conviccions. Entrem en un període d’incertesa, que sempre son millor que les certeses del mur de ciment armat que representava el govern anterior. L’escepticisme i la perseverança, la ma estesa i l’acció decidida formaran part del camí que seguirem els propers mesos.

L’exemple dels presos i el seu mestratge, l’acció dels exiliats com a caixa de ressonància internacional, marcaran el camí en que el seu alliberament i retorn sempre formaran part del frontispici de la nostra acció. Ni les presses ni el conformisme ens han de fer traïdors. #LlibertatPresosPolítics

divendres, 1 de juny de 2018

El dia que a Rajoy el vàrem fer fora



Sempre podré dir que jo hi era, que he estat un dels 180 vots que han fet caure un govern i no pas qualsevol, el de Mariano Rajoy. El mateix que començà el seu mandat endurint les sancions i ofegant econòmicament el govern de la Generalitat, el que ens va enviar milers de policies no per a protegir la seguretat sinó per posar-la en perill l’1-O. El responsable de judicialitzar la política, de donar protagonisme al sector més ultra i conservador de la judicatura, la responsable de tenir els nostre amics i amigues a la presó.


Molta tensió entre la bancada popular, insults al PSOE i a Ciudadanos, uns als altres i entre ells. Amb un Cs que ha tret la seva cara més autoritària. Com no, els separatistes i colpistes, així en qualificaven als republicans,  em estat en boca d’uns o altres en aquesta  lluita entre la dreta extrema i l’extrema dreta per a veure qui la diu mes grossa sobre Catalunya.

Hem fet el que calia fer. I entrem en un nou període del que no esperem gaire però ho aprofitarem tot. Tenir mirada llarga significa defugir del tacticisme i de les “jugades mestres”, però no sortir-se ni un pam del camí cap al nostre objectiu de construir una república catalana.

Es cert que el camí no serà fàcil, que hem de fer confluir lluites molt diferents en objectius i protagonistes, que ens caldrà parlar molt entre nosaltres, els independentistes, i també amb els que no ho son, però volen i lluiten per una democràcia que respecti els drets humans, també els que tenim com a poble.