diumenge, 29 de gener de 2017

Beques? Torni vostè demà!


Que el ministeri d’educació decideixi no pagar les beques a més de 160.000 estudiants catalans no es una casualitat. Plou sobre mullat en un tema amb el que aquest ministre i els anteriors l'han fet servir com a xantatge a la Generalitat repetidament, governés qui governés aquesta. Però això no ho fa sense complicitats, fa pocs mesos PP-PSOE i Ciudadanos - “el Trio Calamidad” -impedien que prosperes una PNL d’ERC, que vaig defensar a la comissió d’educació sobre aquest tema, amb l’argument de que no es fiaven de la gestió que en fes Catalunya.


Per a curar-se en salut el pressupost 2017 de la Generalitat té un fons per avançar les beques a la llum de l’experiència de tots aquests darrers anys. Mala fe i cinisme d'aquells que diuen després que si ells governessin Catalunya es preocuparien més de la gent!  Sí, com es preocupen ara des del govern de Madrid! El cinisme i la mentida són instruments preuats dels que no saben que fer de més per a que la democràcia no els esbandeixi definitivament en forma de República catalana.

El cinisme de defensar el Tribunal constitucional quan dictamina contra les institucions catalanes i no fer-li ni el més mínim cas quan es tracta de resolucions que no volen complir. En el cas de les beques el Tribunal Constitucional ha dictaminat per tres cops, el darrer pronunciamnet ha estat l’any passat, que les beques, la seva política, desenvolupament i gestió han de ser traspassades a la Generalitat de Catalunya. Doncs rés, com si plogués. Algú te noticia de l'apertura de diligències per part del fiscal general de l'estat contra el ministre d’educació per prevaricació?

Avis per a navegants, per a aquells que encara creuen amb una autonomia remasteritzada, ja n’hi a prou de donar-nos cops, una vegada i una altre amb la mateixa pedra! Deixem-nos de tacticísmes, de velles fòbies i avancem democràticament en construir un estat nou, una nova república catalana.

dijous, 26 de gener de 2017

Tot s’hi val!


Diuen que en política es pot fer de tot menys el ridícul, tinc dubtes. Es a dir, em temo que qui ho repeteix, des de fonts i atribucions a voltes difícils d’esbrinar, és qui fa de tot en política, especialment les malifetes que la fan més bruta!


Vaig aprendre de grans mestres que tot te un límit, el que afecta la honestedat de les persones o el seu entorn familiar, que hi ha prou elements fora d’aquests per a denunciar i crear alternatives que en l’oposició o en el govern ens permetin relacionar-nos amb els nostres adversaris.

Avui l’embrutar, el desqualificar més la persona que al que fa, el fer del rumor veritat o llençar veredictes abans de analitzar les probes forma part d’una determinada manera de fer política del que moltes persones en son còmplices. Emmerdar i no debatre, enfrontar i no dialogar  fa que el reality show i el pressing catch siguin models polítics i no solament espectacle escombraria.

Quan més a prop del desenllaç del procés més fàcil serà trobar-nos dia sí, dia també, tota mena de noticies, bulos, exageracions i tergiversacions que intentaran associar les que lluiten amb tota mena de males pràctiques. Uns amb mala fe, d’altres amb aquella idea que si perjudiquen al meu adversari/enemic tot si val, uns i altres hi entraran a sac. La vacuna es clara, aixecar el cap, força d’ànim i avançar, sempre avançar...

dissabte, 21 de gener de 2017

París, sempre ens quedarà París...!


En la resposta a la ministra de Medi Ambient –entre altres coses- vaig usar la ironia, un recurs imprescindible per a intervenir en aquest Congrés, entre hostil i indiferent, si no segueixes la doctrina oficial. Pots cridar però no fer mal al sistema. Quan citava un conegut moment de Casablanca, la pel·lícula, París, sempre  ens quedarà París... no solament em referia als acords del clima sinó que també es podia fer extensiu a totes aquelles polítiques que des fora contradiuen el funcionament dels governs espanyols i l’obliguen a canviar el rumb. I com es resisteix a fer-ho!


Aquests dies veiem la rebolcada que ha significat el tema de les clàusules sol, la que els bancs amb la impunitat de la conxorxa amb els govern espanyols, els hi ha permès saquejar als hipotecats. De nou des de fora, Brussel·les, esmenen la pàgina al model de capitalisme extractiu  que des de bell antuvi controla Espanya. I com no, feta la llei feta la trampa.

Els meus temors del que pot passar amb la llei de canvi climàtic i transició energètica, es confirmen amb l’acord PP-PSOE al que s’ha sumat l’escolanet Ciudadanos, on es situa de nou als bancs i no als ciutadans les avantatges del procediment a seguir per a reclamar el que ha estat indegudament apropiat. I com no, la naturalesa, en forma de nevada, han tornat a deixar clar que l’oligopoli de els grans elèctriques fan i desfan amb el desvergonyiment que els hi permet la complicitat del govern d’avui i els d’ahir!

Poc a fer, més enllà del rondinar a qui vol ser oposició dins del sistema. De nou resta palès que un sistema fet per assegurar la desigualtat no es pot canviar des de dins, s’ha de posar en crisi i actuar en conseqüència.  Fins quan alguns que es diuen revolucionaris se resistiran a entendre que avui la única finestra d’oportunitat –com es diu ara- es troba a Catalunya i en el seu referèndum insubmís. Continuarem lluitant i cercant arguments, l’estat espanyol ens obliga al primer i ens dona en abundància del segon.

dimecres, 18 de gener de 2017

Canvi climàtic, demà és ahir.


És imprescindible que l’evidència científica que suposa el canvi climàtic i les mesures necessàries per a frenar-lo impregnin totes les polítiques, de forma que tant la reducció de les emissions que el causen com l’adaptació als impactes que es produeixen estiguin en el nucli central de les polítiques amb competències al respecte. La lluita social i la voluntat d’alliberament nacional no s’entenen sense aquesta perspectiva, la justícia climàtica.


Cada cop més la lluita contra el canvi climàtic ha de respondre a un caràcter transversal en la gestió de qualsevol àmbit: societat, economia i institucions. Es curiós que avui la major part dels tipus d’ajudes o subvencions a les empreses no discriminen entre aquelles activitats que produeixen emissió de gasos d’efecte hivernacle de les que ajuden a disminuir-lo.  Que nefastos han estat aquests cinc darrers anys de govern Rajoy també en aquets tema!

Ara en el Congrés parlem de fer una Llei de Canvi Climàtic i transició energètica, tot i que el PP, convençut diu ara, de la necessitat de la primera, es voldria estalviar la segona part. Però un estat que consumeix 440 milions de barrils de petroli a l’any, que gasta 13. 750 milions d’euros en la seva compra que es una inversió sense retorn, un estat que te un 70% de dependència energètica és inviable.

Decidir el país que volem, determinar el nostre futur passa també per al nostra independència energètica o si més no per a una transició energètica que la permeti. Res del que succeeixi als nostres veïns ens és i ens serà indiferent, però precisament la nostra sobirania és un element positiu per a col·laboracions futures, sense xupar roda del que va més lent. 

diumenge, 15 de gener de 2017

Tonteries, les justes!


En uns dies que el preu de l’electricitat puja com l’escuma, resultat de la política proteccionista que el govern espanyol té amb les Elèctriques, en la vida política catalana apareixen declaracions públiques o libels semi clandestins amb voluntat de sobrecarregar i curtcircuitar el procés d’autodeterminació. Entre les primeres trobem, les que insulten als Comuns amb la intenció d’ impedir un acord necessari, també, teòricament des de posicions antagòniques, els que insulten la intel·ligència acusant de neoliberal i pujolista el possible pacte pressupostari de Junts pel Sí i la CUP. I libels...que afinen amb tota classe de maledicències sobre qüestions que fins i tot afecten la salut de determinats líders polítics del procés.


Després de les converses de l’ex-ministre de l’interior i l’ex-director de l’Oficina antifrau de Catalunya ens podem creure qualsevol cosa, perquè han demostrat que les mans negres existeixen. Però més enllà de la feina continuada de les clavegueres de l’estat, malauradament, sempre trobaran estúpids, disposats a dir les tonteries que calgui. Estúpids o ressentits!

La política o més aviat la politiqueria és una màquina de picar carn. Carn de polític ambiciós i de polític honest. Aquests darrers el que fan habitualment es retirar-se, els primers, en canvi, els retiren i això no ho poden acceptar. El seu ressentiment es posa a la venda del millor postor. I quan dic polític dic també el que,des de qualsevol professió es dedica a la política, sigui periodista o professor.

Quantes tonteries interessades escoltarem i veurem! De nou, quan més a prop del desenllaç, més. La vacuna és no ser sectari, obrir ponts de diàleg amb el que no pensa igual que tu i li pressuposes la mateixa bona fe. I treballar, complint els compromisos. Aprovar els pressupostos si, però sobretot tenir per a juny o setembre tot preparat par a fer el referèndum bé. I bé, vol dir homologable internacionalment, amb tots els mitjans adequats. Que parlin, que contaminin, però si fem bé la nostra feina guanyarem aliats i succeirà el que deia Mandela: és impossible fins que deixa de ser-ho! 

dijous, 12 de gener de 2017

L’autogol!


Dels molts perills que a curt termini te la culminació del procés d’autodeterminació, el que, al meu parer, és el més letal, es trobaria en la no aprovació del que ha de ser el darrer pressupost autonòmic. Els que s’ho miren des de la barrera confirmarien els seus vaticinis de que no s’anava en lloc, els que els hi tremolen les cames dins del procés tindrien una sortida d’emergència i , el principal beneficiat, com no, el govern espanyol, se’n portaria una alegria de la mateixa magnitud  o més que l'obtenció de la presidència de Rajoy gràcies a l’abstenció del PSOE.


L’autogol! Aquesta és la gran arma del govern Rajoy i la que li ha donat millors resultats, ho ha aconseguit al Congrés de diputats, ara el gran somni es que es produeixi al Parlament de Catalunya. Hi ha molts símptomes de que no serà així, que un cop més no donarem la bona noticia que fa anys que esperen, però tampoc està descartat del tot, d’ací aquest post i la crida a tancar files de nou en el que ha de ser la recta final.

Els marges pressupostaris no donen per a grans alegries i la heterogeneïtat de l’aliança no permet una política decididament d’esquerres sense perdre un aliat clau, com tampoc una plenament continuista, conservadora, que faria inviable la participació de les esquerres. Els acords sovint els mesurem nos solament pel que permeten sinó també pel que no permeten. La prioritat passa per assegurar que els mesos que tenim al davant tinguem els mitjans per a completar i aplicar les lleis de desconnexió i assegurar la nostra sobirania davant dels atacs, encara avui imprevisibles en la seva magnitud i forma, de l’estat.

Tots i totes en serem responsables, però uns més que altres. Els dirigents polítics que no ho facilitin se’n hauran d’anar a casa. Perquè si bé es cert que l’independentisme no afluixarà i continuarà endavant, es perdrà una oportunitat històrica, i atenció, es també cert que no es podrà perdonar mai a qui no estigui a l’alçada!

diumenge, 8 de gener de 2017

No em diguis que ho vols canviar tot!


Sabeu que és el que em posa més dels nervis en tot aquest procés d’autodeterminació que portem des de fa uns anys? Pot ser el tancament a tot diàleg real del vell bipartidisme espanyol i la seva catalanofòbia? O les dificultats de bastir un projecte comú format per forces tant diferents? Ambdós em preocupen i molt, però el que em treu de polleguera son aquells que des del primer minut van dient que no ens en sortirem, que tot es teatre, que tot es una manipulació. Esdevenen espectadors morbosos, d’aquella mena com els que van a veure un espectacle tot esperant que el que està a l'escenari es faci mal, per a dir: veus com tenia raó! Veus com és impossible!


Ho podia deixar ací, però necessitem tanta i tanta gent per a fer possible no pas un somni sinó una necessitat per a donar futur al nostre país i de retruc commoure al país veí per a que trobi solucions als seus problemes endèmics, perquè sense Catalunya hi estarien obligats. Però no vull, tampoc, si no ens en sortim, no haver fet tot el possible per a ampliar al màxim un moviment plural que no ha preguntat mai d’on vens si no si vols compartir el viatge.

I l'alternativa no és més autonomisme! Mai he estat un crític destructiu dels governs tripartits, van fer coses ben fetes i d’altres no tant. Però que no hem diguin ara que aquesta es la via del futur! Fou més la juxtaposició de partits i programes que una aliança amb un programa comú. Es cert, tingueren la dreta política i mediàtica en contra des del primer dia fent una campanya denigradora com poques vegades s’ha vist. Però si he de fer un balanç, en aquells anys és quan es demostrà els límits per a transformar de debò les coses en el sistema autonòmic actual. I els límits foren per a molts els que avui ens porten a reclamar la independència.

Amb un endeutament enorme, perquè amb l’actual sistema cal endeutar-se -tot i que es podia haver fet amb un xic més de prudència- per a fer coses, al no tenir capacitat legislativa d'estat i estructura financera pròpia, tot depenent de la d’un estat hostil, el fracàs fou clar. I estaria cantat en el futur si algú encara creu en guanyar autonòmiques per a fer un programa transformador. Per això quan parlem d’independència parlem de progrés social o millor dit sense aquesta, aquest és avui autonòmicament impossible.

dimarts, 3 de gener de 2017

Acumulant forces!


Dies de descans i reflexió, de lectures i converses, en els que te’n adones de les coses importants en moments d’incertesa. No trontolles en els objectius marcats però relativitzes urgències i defuges dogmes. El dia a dia del Congrés et marca, amb una tensió, resultat d’un ambient hostil, però a casa entre els teus et cures, cicatritzen ferides i et trobes de nou amb forces per a fer el que és necessari.


Llegir i darrerament, sobretot, rellegir, resultat d’una biblioteca feta amb cura i amb la paciència del anys. Ja ho he dit, però ho repeteixo, em preocupa la gent -especialment els polítics- que diuen que no tenen temps per a llegir. O el distribueixen molt malament, el temps, o pitjor : pel que fan no necessiten llegir! Diuen que la ignorància dona ales, em temo que les d’Icar i la patacada cau sobre tots nosaltres.

He rellegit alguns llibres de la revolució d’octubre, que ara farà cent anys, des del clàssics de Carr i Hill,  fins al de Figes, que tot i ser molt crític, està fonamentat i ben escrit. Sens dubte faré més d’una entrada sobre aquest tema en aquest bloc al llarg de l’any. No busqueu adhesions incondicionals però tampoc el vell anticomunisme ignorant que encara resta com herència de la guerra freda.

Continuaré fent com l’any anterior, portar sempre un llibre a la maleta. Ara en tinc una de nova –regal de nadal- amb una butxaca exterior, perfecte per a col·locar-lo. El trajecte del tren es fa més curt i més profitós, amb un bon llibre i música- aprofitant aquets mòbils actuals-, sempre música. Bé, continuem aprofitant aquests dies  i el dia de demà intentarem fer el que no s’ha fet fins ara. Endavant les atxes!