diumenge, 30 de novembre del 2014

Apreneu a nedar aviat o us ofegareu. Perquè els temps estan canviant!


Una onada de rebuig a la política tal i com s’ha portat des de la transició sacseja Catalunya i Espanya. Es cert que a Catalunya l’onada centralista i excloent del PP ha permès que partits que formen part del sistema s’hagin arrenglerat amb el moviment popular per la sobirania i la independència, però continuen sacsejats per les conseqüències de les seves polítiques i per la corrupció.


La paradoxa de tenir un govern català d’arrels neoliberals que s’enfronta a una altre de la mateixa corda a Madrid és més que un símptoma de la desfeta del sistema, en altres èpoques ja s’haurien entès, peix al cova i endavant. Ara ni ho poden fer i alguns d’ells  ni ho volen. Però CiU continua sent un pèssim company de viatge, sempre amb l’ai al cor de qui serà el nou corrupte que enganxaran a Andorra!

La gent vol fer net i cau en un populisme que no te pas que ser negatiu però descol·loca a tots i tothom fins i tot els que des de posicions ideològiques fortes han lluitat contra el sistema i es poden veure titllats de casta o d’innecessaris. Això explica el tacticisme del partits, de tots! i les dificultats d’una alternativa clara després del 9N a Catalunya. Esperem que les eleccions a Espanya clarifiquin l’escenari o influïm en l’escenari avançant  nosaltres les eleccions? Canviem d’interlocutors o salvem el President? Què és primer l’ou o la gallina?

La política espanyola està en estat de xoc, terroritzats els partits que han governat i aquells poderosos que els han manipulat. Avui a un cantó i l’altre del Ebre no hi haurà canvi, la gent no el seguirà, si no es modifiquen profundament les regles de joc i una nova generació pren les rendes  de la política. A Catalunya el procés necessita de nous lideratges i si no hi són clars o els que hi son representen el vell règim, caldrà fer foc nou.


dissabte, 29 de novembre del 2014

Adéu PSC, benvingut…encara no ho sabem!


La crònica, per molt que fos anunciada, de la pràctica desaparició del PSC a l’Ajuntament de Girona no deixa de ser un fet que em commou. El partit que ha hegemonitzat des del 1979 al 2011 els governs municipals, sol o acompanyat, es quedarà amb una regidora. Sens dubte estem vivint un terratrèmol polític a sis mesos de les properes eleccions municipals.

Seria superficial deduir que el motiu del daltabaix és exclusivament el fet nacional, el dret a decidir, al meu parer ha estat més el detonant que no pas la causa fonamental. L’element de fons és el profund desgast dels partits que han controlat el poder a Espanya i Catalunya els darrers trenta anys. Des del poder municipal i autonòmic al estatal. Això em fa sentir escèptic respecte al futur polític tant dels que se’n van com dels que es queden.


Més enllà del respecte per les persones que formen part d’aquest afer, no me’n puc estar de pensar que no serà dolent per a la ciutat renovar a fons la representació política en el proper consistori. Es cert que CiU ha tingut, de moment, molta sort. Més que per mèrits propis, per la deriva del principal partit de l’oposició aquests tres anys i mig que ha acabat amb el seu suïcidi. No serà pas fàcil vertebrar una alternativa que, al meu parer, s’hauria de construir amb noves bases de democràcia participativa i una nova relació entre electes i ciutadans.

El manteniment de CiU, que és la que ho te millor, no crec que sigui una bona noticia, ni que fos amb l’ajuda d’altri. Però avui per avui no sembla que es vulgui aprofitar el moment per a una ruptura democràtica i plural. Volem que canviï la composició de l’oposició o es vol canviar el govern? Caldrà que la ciutadania que desitja el canvi prengui la paraula i faci que inèrcies i sectarismes que llastren la confluència desapareguin. Tempus fugit!

divendres, 28 de novembre del 2014

Present i futur, moviment obrer i qüestió nacional.



Ahir en el 50 aniversari de CCOO a les comarques gironines vaig prendre la paraula. Molt records de molts anys, intervencions de companyes i companys carregades de raons, de lluites i d’esperances. Catalunya te una llarga tradició de lluita social i CC.OO és hereva d’un sindicalisme que te les arrels en les tres classes del vapor, el primer sindicat en el  primer terç del segle XIX i en les lluites contra el franquisme en la segona meitat del segle XX.


En cada moment un sindicalisme diferent, però amb uns mateixos objectius, nacionals i internacionals. En uns moment en que el capitalisme pateix la seva enèsima transformació i que en l’estat espanyol les estructures de la transició estan corcades per la corrupció, caldrà de nou que ens reinventem, amb major democràcia directe i major poder des de la base, des del sindicalisme d’empresa i sector a la proposta nacional i internacional.

Els sindicats han estat importanta en la lluita nacional, ahir en la recuperació de les llibertats nacionals i avui pel dret a decidir, per que si volem un nou estat veritablement democràtic i proper a la ciutadania cal que representi a la nació, a les treballadores i als treballadors, a tota la nació. Quan Marx defensava les seccions nacionals a l’AIT tenia clar que la lluita de classes te una doble vessant social i nacional, base de l'internacionalisme,  i no es pot deixar a altri la direcció dels moviment nacional, ni en el segle XIX, ni en el XX ni en el XXI.

Soc dels que vol un nou país, un estat independent, unes lleis millors, uns espais de participació veritablement democràtics, i els vull per canviar les coses, per fer una societat més justa i solidària. Per que crec en l’internacionalime, en la fraternitat dels pobles, avui i demà el treballadors hem de ser a primera fila del canvi democràtic i nacional, no volem solament influir, hem de dirigir un nou procés constituent per una Catalunya lliure i social. 

dimecres, 26 de novembre del 2014

Mas, cap o cua? Diàleg o capteniment?


Ahir el President Mas va fer una conferència intensa i extensa, barreja de propostes previsibles i alguna d'imprevista. No em va deixar indiferent. Malgrat els interrogants i les propostes a mig fer, és, malgrat tot, la proposta més completa de que fer després del 9N i te la virtut de no seguir roda del que passi a Espanya, sinó avançar-se per a poder influir en els plantejaments futurs.

Se que corro un risc al donar la meva opinió sense esperar a veure que diuen els meus i els altres, soc d’ICV , però sempre he dit el que penso dins i fora de l’organització, en moments tant importants com els que vivim, no faré de menys.


Quin punt fort i quina mancança hi trobo en el discurs del president? com a element clau i positiu una llista unitària en la que ell no hagi de ser el cap, a ningú se li escapa les crítiques de messianisme que ha tingut i la sospita d’aprofitament partidista que se li pressuposa. Que l’encapçali una persona de consens amb data de caducitat per a ell i tota la llista genera confiança, de present i de futur. La principal mancança, el model i la política del govern entrant en l’acció simultània de portar-nos a l’estat propi i al referèndum i governar el país, per que no podem esperar a assumir els reptes socials que ens commouen.

Per tot això, crec que no ens podem tancar amb prejudicis i tacticismes partidistes,  cal arremangar-nos per a negociar una llista àmplia i plural encapçalada per un/una independent de prestigi, que representi la pluralitat que suma, i alhora un govern que situï l’acció social coma prioritat, es a dir que desfasi les polítiques que en salut, educació, medi ambient i benestar ens han fet retrocedir aquests darrers anys.

Si hi ha voluntat per totes bandes ens en podem sortir, i estic obert a millors propostes, les escoltaré totes, però que sumin, que actuïn sobre la realitat per a transformar-la, que es posin al servei del poble, de la nació.


dimarts, 25 de novembre del 2014

Un aval no és un acte d’amor. El veritable rostre dels bancs.

 

El president de l’Associació Espanyola de la Banca (AEB), José Roldán, tot defensant aquest dilluns al fòrum econòmic Nova Economia el paper de les entitats financeres, ha deixat anar la perla, referent a l’àvia desnonada de 85 anys a Vallecas, que havia avalat al seu fill, “Un aval no és un acte d’amor sinó un comprimís de fer front a un deute si no es paga”.



En quin mou viu aquest personatge? En un on totes les avies de 85 anys tenen un màster d’una escola de negocis? Quina mena de personatges s’han anat covant en l’ou de la serp i ara campen per despatxos i ministeris en un habitat favorable gestat per aquest sistema depredador i hipòcrita? Viuen entre els seu xalet de “las Rozas” o similar i el seu despatx en un bloc exclusiu d’oficines o bancs, es troben en clubs privats de golf o hípica. S’entretenen també en munteries i caceres d’animals. Si van al futbol es en palcos o llotges privades. La resta dels humans som com formiguetes que si molesten es poden trepitjar i punt.

Han passat de ser burgesos a privilegiats, en aquesta llarga agonia del règim, del nou antic règim, en que s’ha esdevingut aquest capitalisme sense llei un cop es va trencar la supervisió del estat a finals del anys setanta del segle XX. La caiguda del mur, no va obrir portes de llibertat, va ser el tret de sortida per destruir els pactes socials més enllà dels límits de la cobdícia en un occident ara sense enemic. La crisi del 2008 ha estat una nova gran oportunitat per a endurir les condicions de treball i desmuntar els sistemes democràtics, i continuen ...


Aquesta actitud que es superposa a la misèria que han generalitzat es el que està fent més insuportable, per a cada dia més gent, els seus privilegis a redós del poder polític, econòmic i mediàtic. No se que passarà a les properes eleccions, ni si l’alternativa anirà més enllà. Però em sumo al clam: que se’n vagin, fotem-los fora!

diumenge, 23 de novembre del 2014

Records de la meva militància en la Comissió obrera Nacional de Catalunya (CC.OO.) Quaranta anys en el seu 50 aniversari.


Recordo que el primer contacte que vaig tenir amb CCOO en ple franquisme fou a Sant Cugat del Vallès on estudiava primer de Filosofia i Lletres, en concret uns companys d’”Unidad Hermetica” que ens demanaren col.laboració als estudiants organitzats en els comitès de curs. Al tornar a Girona a estudiar segon al col.legi universitari, em reunia amb Xavier Coromines i altres  sindicalistes clandestins, quan va caure la CCOO de la Torras el 1974 vaig treballar uns mesos a l’empresa amb l’objectiu, a més de l’econòmic, de reconstruir els sindicat, fet que s’aconseguí amb en Ferran Lorente, després bomber, i altres.

CC.OO era “el sindicat”, com el PSUC era “el partit”, plurals i composats per la gent més valenta i honesta que he conegut mai. Sempre “ amic, companys, pendent del perill”. Amb la transició guardo el primer carnet legal de CCOO, que em va donar Francesc Pascual, al carrer del Carme, on era la primera seu. 


I aquesta setmana que encetem celebrarem a Girona el 50 aniversari de la creació de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Quan encara molts no havien pres consciència de que Catalunya era una nació, CC.OO. ho tenia clar i català.

Aquest proper dijous els companys i companyes de la Federació d’ensenyament m’han demanat que prengui la paraula en el seu nom, en l’acte de commemoració dels 50 anys a Girona, recordaré a molts companys i companyes, a Jordi Vilamitjana, amic i company, als que contra corrent creiem que els mestres i professors, no érem classe mitja, sinó treballadores i treballadors i que com a tals, amb plena autonomia, havíem d’estar en un sindicat de classe. La llarga vaga del 1988, va fer créixer exponencialment la militància i guanyarem les eleccions sindicals al sector a Catalunya i també  a Girona, fou la nostra llicenciatura sindical.

Cal saber d’on venim, on son les nostres arrels, per avançar i ésser capaç de transformar-se en la mesura que es transforma el mon on vius. CCOO, el sindicalisme de classe, el sindicat en el que jo he militat sempre, ha d’assumir nous reptes, deixar velles estructures però no abandonar mai el cor, el perquè de la seva existència, la lluita contra l’explotació de l’home per l’home, la defensa del treball i la creació d’una societat justa i social. Feliços 50 anys, lluita i memòria, dignitat i sacrifici, present i futur!

divendres, 21 de novembre del 2014

La correlació de forces: governar en minoria o no governar mai? Lliçons del passat, propostes de futur.


No em queda gaire per deixar l’Ajuntament i tinc la temptació, lògica, de mirar enrere: els primers anys a l’oposició, tot sol, quatre anys en al primer tripartit amb l’Enric Pardo, quatre més als que es va unir la Núria Teres i els darrers a l’oposició. És com si veies una pel·lícula, amb alguns fotogrames borrosos, coses de la memòria, moments de tensió, penes i alegries, no pocs d’insatisfacció, també alguns de satisfacció i altres que preferiria que no s’agüessin produït.

No fa pas massa, fruit de la tensió de la futura campanya, suposo, un conegut advocat i destacat militant de la CUP m’exigia autocrítica des d’un article, semblava exigir-me una certa descontaminació per haver participat en els dos tripartits locals (2003-2011). Aquesta demanda, m’ha fet reflexionar. Més enllà del per què de l’exigència i de la dubtosa autoritat del que la demana, hi ha un punt de raó, es bo fer autocrítica, doncs, és ben cert, gairebé ningú la fa...


Dels més de quaranta anys que porto militant, solament vuit he format part d’un govern. En el anys d’oposició, fora del sistema he patit sovint  la pressió social dels que creien que perdia el temps no contribuint a consolidar l’esquerra, que es presentava com la única realment existent, la de govern. No me’n penedeixo d’haver resistit a cambiar de partit, per un confortable lloc en els partits del sistema, companys meus ho van fer, no pas pocs, al no fer-ho penso que he contribuit, modestament, a obrir nous camins i alternatives, cada cop amb més ciutadans i ciutadanes.

Quan governes amb altre, quan creus que és necessari, el fil conductor passa per poder o no mantenir les teves conviccions, per ser o no útil la teva acció, per avançar o no en el camí de la transformació social. I és la prova del nou, el compartir-ho amb altres, aquells que segueixen el teu camí, els que et coneixen i als que tu no vols trair la seva confiança.

El 2003 crec que vàrem encertar en participar en el govern de la ciutat, no se’ns esperava, el PSC ho va acceptar a contracor,  penso que obrirem una col·laboració, mantenint la independència, no exempta de tensió amb els altres socis de govern. El 2007 millorarem els resultats, em un marc no pas fàcil per determinades equivocacions, que cal reconèixer, en el govern de la generalitat. El PSC continuava caient i nosaltres pujàvem, força gent ens demanava que governessim, però aquest cop ens vàrem equivocar. Calia construir una alternativa nova i aquesta no la podíem fer des de dins del govern, com es va veure el 2011. Els arbres, les responsabilitats de govern en àrees socialment sensibles, no ens varen deixar veure el bosc.

L’anàlisi concret de la situació concreta, aquest es el procediment, però no es pas gens fàcil encertar-ho. Analitzar la correlació de forces i prendre la decisió més encertada sense tenir por d’equivocar-se, però generant els instruments per a reconèixer quan t’equivoquis i rectificar. Aquestes son les lliçons que he après i que penso que es poden aplicar a la situació actual.

Cal un canvi de govern a la ciutat, hi ha condicions per aconseguir-lo, però un partit sol no podrà. Ens atrevirem, s’atreviran, a col·laborar les diferents forces de l'esquerra transformadora a risc de ser minoria, cada una, formant part d'una majoria més amplia forjada en els acords i que tingui en la democràcia directe el fil conductor i el control del timó? A Barcelona ho estant intentant, ací sembla avui difícil, massa difícil. Generositat i audàcia, anàlisi i gosadia...el temps, curt, ens ho dirà.

dimecres, 19 de novembre del 2014

A.J Ruz, una lluita pels drets laborals, solidaritat i fermesa!

A.J Ruz, 17 treballadors en vaga indefinida des de fa més d’un mes en solidaritat amb un treballador acomiadat per voler presentar-se com a delegat sindical. Representa un model de resposta activa i solidària als abusos autoritaris emparats en el desmantellament dels drets laborals que els darrers governs del PSOE i del PP han anat fent , tot abusant de les majories parlamentàries.
La desregulació s'argumenta amb un paradigma fals, dient que reduir drets laborals porta a més ocupació. Fals per que al llarg de la història contemporània la disminució de l’atur endèmic des de la revolució industrial fou el resultat de la disminució de la jornada laboral, la millora dels drets sindicals i l’aparició d’una branca nova del dret especialitzat en les relacions laborals.

L’atur mai ha preocupat al capitalisme primitiu en el que l’exercit de reserva de milions de parats reduïa el cost de la ma d’obra. La segona meitat del segle XX es modifica el paradigma augmentant els drets i la capacitat de consum dels treballadors. Ara es com si es travesses el túnel del temps i tot allò que pensàvem superat retorna amb una força inesperada, l’explotació i la poca vergonya.
Explicaré breument el cas, la vaga indefinida va començar el 15 d’octubre, arran de l’acomiadament que l’empresa va fer d’un treballador que es volia presentar a les eleccions sindicals. Des de llavors, la plantilla no s’ha cansat de denunciar els abusos que, segons diuen, l’empresa comet de forma sistemàtica. Els vaguistes asseguren que les jornades laborals arriben fins a les setze hores per un sou inferior als mil euros mensuals, cosa que permet a A. J. Ruz rebentar els concursos públics amb ofertes entre un 20% i un 30% més econòmiques. Els treballadors, a més, acusen l’empresa de múltiples negligències.
Segons diuen, A. J. Ruz gestiona de forma inadequada els residus biològics provinents de la Clínica Onyar, fet amb què posen en perill la salut dels treballadors. A més, asseguren que l’empresa estafa les administracions públiques per les quals treballa, inflant de forma artificial el volum de residus perquè les factures siguin més elevades.
El pitjor de tot, al meu parer es la passivitat de la generalitat, que quan es veu forçada a actuar ho fa sense esma ni proposta, és en casos com aquest que es veu clar les característiques de l’actual govern de la generalitat que desapareix o esdevé jutge i part a favor dels poderosos.
Ens sentim part d’aquets lluita, no son ni estan sols, si guanyen guanyarem tots.


dilluns, 17 de novembre del 2014

Si volem una Girona millor cal guanyar-la.


A sis mesos de les eleccions municipals estan passant tantes coses que els resultats són més incerts que mai. A nivell general si no hi ha eleccions catalanes anticipades res em fa pensar que el maig el desig insatisfet de decidir el futur de Catalunya no es reflecteixi en els municipis. A nivell local més enllà del partit que ha governat en minoria tot es mou.

No podem dir que aquests quatre anys no s’ha fet res, però els resultats estan molt llunys del canvi promès. No solament per que un canvi no es solament el canviar les persones, ni tant sols que una de les substituides sigui l’alcalde, vol dir un programa i una majoria suficient pes complir-ho i el govern de CiU no ha tingut cap de les dues coses.


I no és que m’hagués estimat més un govern de CiU estable amb el PP i /o PSC, al meu parer socialment i democràticament pitjors, que anar pactant punt per punt les decisions. Ens hem estalviat el retrocés social que governs d’aquesta mena a altres municipis han comportat.

Des d’ICV-EUiA hem apostat pel canvi i estem en condicions de fer una bona llista que signifiqui un nou impuls i una renovació de persones i idees. Ho hem fet sense discussions ni personalismes, senyal del bon moment de la coalició a nivell local i de les persones que en formen part. La veritat és que la companyonia i la confiança no m’han mancat mai i ha fet la feina de la Nuri i meva molt més fàcil aquest mandat a l’oposició.

Resten obertes les possibilitats d’una candidatura unitària, però cada dia que passa em temo estigui més allunyada, restarem però fins a l’últim moment defensant-la per que seria bo per a la majoria del gironins i gironines, molts dels quals necessiten un govern més proper a la gent i als seu problemes de feina, habitatge, educatius, de salut...que apropi més els barris a uns estàndards més comuns i no tant diferenciats entre centre i perifèria. Caminant es fa camí i ens caldrà nous i més caminats per assolir una ciutat més justa i acollidora.

diumenge, 16 de novembre del 2014

Convocar eleccions o no, que cal fer?


Des del dia després del 9N aquesta pregunta planeja sobre el Palau de la Generalitat i en els nuclis dirigents del partits. S’ha fet, convocada pel president, una primera ronda amb resultats incerts que no solucionen la incògnita.

Amb la gent del carrer que parlo és majoritària la opinió de que s’han de fer ràpid, també hem diuen que ens hem d’unir tots. No s’entén de partidismes després del 9N, però desconfien dels partits, de tots! El vell sistema amb la corrupció que el caracteritza està arrelat a Catalunya i la gent n’és conscient. Agraeix el que han fet els partits i el president però no hi tenen cap confiança cega.


No hi ha alternativa política immediata als actuals partits a Catalunya, però els partits per si sols tampoc són una alternativa. Mas pot estar temptat a imitar el model Rajoy i esperar...però caldria que analitzes el resultat d’aquest model a Espanya. Pot perdre tot el crèdit que a dures penes ha mantingut, entre retallades i la família Pujol. Junqueres, amb tots els seus mèrits, representa el que representa, un partit que ha salvat del descrèdit i aglutina una part important de l’independentisme, però encara és lluny d’hegemonitzar-lo. Al menys ara i avui.

I la gent, els voluntaris, els votants, els indecisos, els que pateixen el dia a dia el que no resol el temps? Volen canvi i el volen ara! Tant difícil seria que els partits donessin un pas enrere, facilitessin una llista constituent, cercant en cada circumscripció caps de llista de consens, un programa a dos anys vista màxim per elaborar la constitució catalana i negociar la sortida de l’estat espanyol i convoqués seguidament un referèndum per ratificar-ho?

Si s’escau es pot crear un consell amb els principals dirigents del partits per que vetlli per la continuïtat del procés i no doni avantatges partidistes a ningú. Que costaria que Mas, Junqueres i tots els altres esperin a tenir constitució i aleshores amb els seus programes i lideratges es presentin a les primeres eleccions del ja constituït estat català?

dissabte, 15 de novembre del 2014

Voluntaris! El perquè de tot plegat.


Ahir vaig anar a un sopar de voluntàries i voluntaris del 9N, no és una anècdota, és la conseqüència del que anomenaríem “bon rotllo” que es va donar entre els milers i milers dels que formaren el voluntariat que fou la saba de l’èxit de l’enquesta-consulta-referèndum. La capacitat organitzativa i l’esperit cívic que facilitaren la més gran mobilització de la història de Catalunya.


Deia Raimon en una cançó: “per unes hores ens vàrem sentir lliures i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure!”. Així ens sentirem totes i tots els que participarem activament i l’estat amb les seves amenaces va desaparèixer. En aquelles hores fórem independents i tot funcionava perfectament!

Els que no varen participar estan en el seu dret i pot ser que hi hagin tantes raons com persones, de fet en conec unes quantes i cap m’ha donat la mateixa raó. Moltes, al menys de les que conec, participaran en un referèndum, d’altres es quedaran a casa, però a favor de Rajoy i del No sistemàtic i antidemocràtic, ben poques.

Ara és l’hora de construir i dissenyar una futura constitució catalana, que aprengui dels errors de la que ha estat empresonada pel bipartidisme a Espanya, que permeti amplies llibertats individuals i l’exercici dels drets socials, que no tingui la darrera paraula sinó que faciliti les paraules de la gent...per què la gent mobilitzada el 9N i els que s’ho van mirar des de la finestra formem un sol poble, plural i divers. Però quin poble tenim, que fort és, amb una avantguarda ciutadana de més de dos milions de persones!

divendres, 14 de novembre del 2014

No es pot entendre el que no es vol entendre


Des de Catalunya històricament parlant hem tingut una propensió al diàleg, com a resultat probablement de la consciència de la nostre feblesa, emparedats com estem al bell mig de dos dels estat-nació més antics d’Europa. Des de les Corts de Cadis, el sexenni democràtic, la segona república i la transició hem intentat encaixar una relació amb Espanya que fos equitativa. Sempre però, tot acord ha estat sotmès al vents canviants en el govern de l’estat, habitualment centralitzadors. I la corda avui sembla trencada.

El 9N varem viure una dia sense estat i a molt ens va agradar. Ens costa, es cert,  el dia després, aguantar un estat espanyol enfurismat i un mon polític que gira al seu voltant i que ens insulta. Si, es cert que alguns ens diuen que ens estimen, però després fan costat als altres maltractadors. Es cert que n’hi ha que diuen, pocs, que tenim dret a l’autodeterminació, per seguidament ens diuen que estem manipulats per la burgesia i que hem d’esperar a un improbable estat federal per anar bé.



Ells es consideren espanyols, nosaltres no. Sense entendre això tant senzill, el diàleg és impossible. Si no reconeixes la diferència el pacte esdevé una quimera.

Es cert, però, que hi ha gent a Catalunya que no es considera catalana i que creu que qualsevol canvi li anirà malament, d’altres no volen perdre vincles amb Espanya i consideren que el marc polític preferent és l’estat, supeditant a aquest l’encaix de Catalunya. Uns son aliats convençuts del govern espanyol i del seu sistema dinàstic, però no tots. Dels altres en conec, en l’àmbit social i polític que em moc, que varen anar a votar o no. Amb molts d’ells comparteixo un mateix model social però estem molt allunyats del marc on aquest es desenvolupa en el present i com ha farà en el futur.

En els propers dies haurem d’encaixar un pas més en un camí, l’anomena’t procés, que significarà la confrontació amb l’estat, per que ell no enten una altre cosa. Vull continuar mantenint els pons amb aquells que tot i no veure clar el camí de la independència, prioritzen la llibertat de decisió del poble. Ara bé, en la propera confrontació hi hauran dos opcions, amb molts matisos, però dos. Ho entendrem? Ho voldrem entendre?

dimecres, 12 de novembre del 2014

Girona, ICV-EUiA i La CUP: no li diguis amor si el que vols dir es sexe.



No hauria escrit aquest escrit si no hagués llegit el post del meu amic Jordi Navarro. Ell és de la CUP i jo d’ICV, li tinc confiança i en aquests anys a l’ajuntament hem coincidit no poques vegades o millor dit poques vegades no hem coincidit.

No faré un anàlisi, com ell fa de l’ajuntament des del 1979 fins ara, tot i que penso que és sovint superficial i injust, cosa que no és ell de natural. S¡ cal ja el faré.  Però, la política de Girona, com la de pràcticament tot el país ha estat hegemonitzada fins ara pel PSC/CiU, l’espai per als altres ha estat escàs i sovint sense trencar aquesta hegemonia, però s’han fet coses al carrer i a l’ajuntament que no es poden menysprear  tant facilment. Queda molt per fer, hem entrat en un moment que moltes coses poden canviar, i al meu parer cal que hi posem tots el coll.



No seré jo el qui negui els errors i probablement n’he fet un grapat, però mai he mirat des de la finestra si calia implicar-me al carrer o darrerament en una institució tant necessària i propera com l’Ajuntament. I això ho he fet amb la gent d’ICV-EUiA, no solament, tot i que a voltes gairebé sols.

Si algú, doncs, avui no vol la unitat, o millor dit creu que s’ha de fer al seu voltant, bé, es legítim que ho faci. Però que no es tiri merda sobre els altres malgrat sigui per amor. Si es vol exercir el poder en solitari, si el que es vol es sexe, i el poble vol, fet imprescindible, endavant. Però pot ser que el temps posi a cadascú en el seu lloc i les equivocacions que alguns ja reconeixem pot ser també seran noves equivocacions d’altre per reconèixer.

Salut i bon treball.

dimarts, 11 de novembre del 2014

El Ple del dia després


Menys temps de l'habitual empràrem en el Ple, començàrem a 2/4 de 8  i vàrem acabar a ¼ de 12. Menys punts a l’ordre del dia i molta més contenció en gairebé tots els punts. Molts, sens dubte, teníem al cap el que va succeir el dia abans i alguns força cansament a les esquenes. Ja sabeu el meu parer, els Plens han de durar el que faci falta, però s’agraeix, especialment en aquest cas, major brevetat.

Temes d’hisenda, adequació a la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (ARSAL) d’un munt de consorcis que s’han d’adscriure a l’ajuntament malgrat hi participin altres administracions, l’objectiu es que formin part del pressupost ordinari i alliberi el d’altres. No hem estat d’acord amb la llei que està recorreguda i ens abstenim. 

Venta de terrenys del parador del Güell per a fer un súper, en contra per vendre patrimoni i per crear grans superfícies innecessàries avui en el teixit comercial de la ciutat. Pas endavant, amb el nostre vot en contra, amb el desplegament del contracte de residus exemple de mala gestió municipal.




Dues mocions, una perduda i una guanyada, sobre el tractat de lliure comerç la primera i sobre la pobresa energètica, debat agre el primer, millor el segon restant el PP com el darrer de filipines. I vàrem passar a una moció d’agraïment a la ciutadania i als voluntaris per la gran lliçó de civisme del diumenge. Agre, agre i mentidera la portaveu del PP, que sola i contra les cordes no va tenir prou cintura per a ser més discreta.


Un Ple marcat pel 9N, per la participació superior a les darreres municipals, pel civisme, per l’alegria contagiosa, per la organització que voluntàries i voluntaris varen saber fer amb tanta eficàcia. Orgullós de la gent i de representar com electe aquesta ciutat!

dilluns, 10 de novembre del 2014

Gràcies als que ahir vau fer el que calia fer!

 Escric aprofitant l’hora de pati, cansat i satisfet, en el marc d’una jornada, avui, molt diferent d’ahir, però també plena de responsabilitats. Un matí de classes on els comentaris dels alumnes sobre el que va passar ahir coincideixen amb el programa a 1er BAT amb les revolucions burgeses i nacionalistes i a segon BAT amb la Restauració. A la tarda tribunal de treballs de recerca fins a 2/4 de 6 i una hora més tard Ple ordinari a l’Ajuntament.


Cansat i satisfet, deia, per com va transcórrer el dia d’ahir. Vaig gaudir d’una oportunitat, fent de gestor del centre, al veure passar davant dels meus ull les gairebé vuit mil persones que van votar en les 16 taules habilitades. Vaig compartir amb els altres voluntaris l’eficàcia organitzativa i el bon humor del que fa una feina que creu important i necessària.

Ja parlaré un altre dia de les conseqüències, de les exigències que govern i partits tenen sobre les seues esquenes. Soc conscient de la confiança però també l’exigència que tenim els que fem política amb els que de forma clara i conscient han sortit un cop més al carrer i aquest cop amb un vot a la ma que han depositat a les urnes. Encara no passo pantalla, com ara diuen  alguns tertulians, d’aquests que et trobes fins a la sopa.

Avui continuaré gaudint de les sensacions d’haver estat on havia d’estar, de fer el que calia fer, catalitzant amb molt altres un moment de canvi. No es fàcil que més de dos milions de ciutadans i ciutadanes fessin el que ahir van fer. Contra un govern i unes institucions que es creuen totpoderoses, malgrat vacil·lacions i modificacions de darrera hora, anant a uns espais electorals estranys, no habituals i menys nombrosos. Però s’ha fet, amb bon humor, civisme i fermesa. Alguns encara es pregunten, de forma retòrica, on és el poble? El poble era ahir al carrer fent cues per a anar a votar. El poble en marxa, el que canvia les coses, el sobirà.

dissabte, 8 de novembre del 2014

9N: No miraré des de la finestra, si el poble es troba al carrer!


Demà aniré a votar. Ja ho se que no és un referèndum, ni tant sols una consulta. No ho és per que el govern espanyol no ho ha permès, ni tant sols permet el que demà farem. Votaré per que crec que és un arma carregada de futur. Un pas més, i no pas poc important per desfer-nos d’un règim corrupte a un cantó i altre de l’Ebre.

Miquel Caminal en un dels seus darrers article deia  que “tant sols una rectificació radical i profunda en els plantejaments del nacionalisme espanyol podria canviar les coses i reobrir un escenari d’entesa i concòrdia federal. No sembla que això pugui succeir. En aquest cas la ruptura esdevé inevitable i la nació catalana, sempre oberta a l’acord i a la convivència amb els altres pobles hispànics, no li resta res més que iniciar el seu propi camí, navegar sola, i esperar que la seva voluntat d’autodeterminació sigui respectada i no ofegada per la força”. Res ha canviat des del 6 octubre del 2003 en que va escriure aquests ratlles. Pot ser encara està més clar aquest camí, no?


Per això no solament votaré sí i sí, també participaré activament des del meu lloc de treball, l’institut Santiago Sobrequés, en l’organització de la diada. I ho faré tenint clar que no em conformo solament amb la independència, vull una societat més justa, sense corrupció ni explotació. Se que el dia després d'acondeguir ser un estat, alguns del que m’acompanyen seran els meus adversaris, ja ho són ara,  però estaré més lliure per combatre’ls políticament des d’un estat propi.

Demà pensaré en la meva mare que desitjava poc abans de morir-se viure en una Catalunya independent i socialista, faré, farem, un petit pas, però ferm per aconseguir-ho. Malgrat la por, malgrat la sang, malgrat el caminar del cranc, d’alguns.

Ens veurem demà. Visca Catalunya lliure!

divendres, 7 de novembre del 2014

Resum de les comissions informatives per al proper Ple de l’ajuntament de Girona el 10 de novembre (2)


Aquesta és la segona part del que es va dir a les comissions informatives per al proper Ple. En concret la de Ciutadania amb mobilitat i la de serveis a les persones.

CI CIUTADANIA
. Aprovació definitiva de les modificacions del contracte Girona + neta. L’empresa ha entrat un escrit a l’ajuntament acceptant les modificacions de l’ajuntament (de fet ja estaven pactades). No hi ha hagut al·legacions.
. La Taula de la Pobresa energètica va proposar fer formació a treballadors/es municipals (ja s’ha fet) i ara la fa a AAVV, entitats socials, ... interessades.
. La Tarifa ecosocial de l’aigua. En les Ordenances es contempla una part que és la bonificació del 90% de la taxa d’escombraries i sanejament, que forma part del rebut de l’aigua, per a persones amb un informe social. Pel que fa a la tarifa del consum d’aigua, l’ajuntament de Girona proposa fer un quart tram de consum, per a famílies amb informe social, i que aquest import l’assumeixi l’ajuntament de Girona. Però AGISSA també està participada pels ajuntaments de Salt i Sarrià que no hi estan d’acord i volen que la tarifa de l’aigua ho absorbeixi, és a dir, que la resta de consumidors d’aigua assumeixin en les seves quotes aquest nou tram, que seria gratuït per aquests usuaris. L’ajuntament de Girona vol proposar que es facin dos tipus de rebuts: un per als dels ciutadans de Girona, i un altre rebut per a la ciutadania de Salt i Sarrià. L’ajuntament de Girona no vol que els socis privats d’Aigües participin assumint aquest nou cost!!
. S’han creat dos itineraris pel Bosc de la Pabordia en els que hi participen AAVV, UdG, La Caseta, l’escola el Bosc de la Pabordia. Un itinerari educatiu i un itinerari terapèutic.
. Durant la setmana de la prevenció de residus, l’ajuntament conjuntament amb el Banc d’Aliments, programa una jornada sobre el malbaratament d’aliments.


MOBILITAT
. Es modifica el sentit de circulació del carrer Roma de Sant Narcís i es pinta un pas de vianants davant de l’església per accedir a la plaça Assumpció.
. Es començarà a parlar amb la comunitat educativa de l’Annexa sobre un camí escolar segur.
. La unitat canina ja té un agent amb gos i se n’està preparant un altre. S’especialitzen en drogues.

CI SERVEIS A LES PERSONES
. Es porta al Ple l’aprovació inicial del Reglament del Consell Escolar municipal.  S’actualitza la normativa per adaptar-lo a la LEC. Es canvia el nom i passarà a anomenar-se Consell Municipal d’Educació. S’amplia la composició a nous sectors: Moviment de Renovació Pedagògica (MRP), Escoles d’Adults, ... Passarà a ser un òrgan de participació a part de consultiu.
. Es fan 4 Tallers d’Èxit escolar a Girona.

dijous, 6 de novembre del 2014

Resum de les comissions informatives per al proper Ple de l’ajuntament de Girona el 10 de novembre (1)


Os fem arribar un primer resum de tres de les comissions  informatives per al proper Ple del dia 10 de novembre. En un nou post os farem arribar el resum de les altres dues.

COMISSIÓ INFORMATIVA D’ALCALDIA
1. Sens presentarà a Junta de portaveus un llistat de futures distincions ciutadanes.
2. Ens plantegen fer de la sardana “Girona m’enamora”, en el seu 25 aniversari,  himne oficial de la ciutat. Plantegem que el tema oficial ens sobre, tot i que valorem la popularitat i representativitat que te l’esmentada sardana.

COMISSIÓ INFORMATIVA DE PROMOCIÓ
Se’ns fa arribar documentació de la remodelació de “l’espai Rosaleda” adjunt a l’actual centre social, es proposa un bar-restaurant gestionat per una entitat social del tercer sector que faci tasques formatives d’hosteleria per a joves de 16 a 30 anys. El tema obres costarà uns 152.000 euros i estan cercant entitat que es puguin acollir a una proposta d’aquesta mena. No hi ha propostes concretes d’urbanisme, es diu que pot haver-hi un Ple extraordinari abans de final de mes si prospera un acord amb els municipis veïns per a la trama urbana.


COMISSIÓ INFORMATIVA D’HISENDA
1.   Adjudicació de les obres de la frontissa de Santa Eugènia. Havien fet dos lots d’obres i tots dos s’han adjudicat a la mateixa empresa, TEYCO.
2.   Aprovar els preus contradictoris del passeig de la Devesa. El màxim permès és d’un 10% sobre el valor licitat. L’increment d’aquesta obra és de 25.000€, que representa el 5.45% del total. Així diuen que acabaran les obres abans!
3.   Segons la Llei d’ARSAL (Llei 27/2013 i 15/2014) cal fer canvis per regular organismes tipus Consorcis i Mancomunitats, que deixen de tenir “vida pròpia” per passar a dependre d’una sola administració. Els criteris per decidir qui s’adscriu cada ens, són, per ordre, per control, per finançament i per població. És a dir, segons el paper que jugava cada administració en un consorci o mancomunitat, segons el finançament que hi aporta o segons la població, passarà a adscriure’s aquests ens, constituïts per diverses administracions. L’ajuntament de Girona està a 5 consorcis i a 3 mancomunitats. 2 consorcis s’adscriuen a l’ajuntament, que en farà el control, estat de comptes, ... i els 3 restants s’adscriuen a altres administracions. Les 3 mancomunitats es dissolen. Aquest fet implica fer modificacions dels Estatuts que és el que es porta a Ple. Quedaran com segueix:
a.    Consorci de La Sopa, s’adscriu a l’Ajuntament de Girona.
b.    Consorci Alba-Ter, que passarà a anomenar-se Consorci del Ter, s’adscriu a l’Ajuntament de Girona.
c.    Consorci de les Vies Verdes, s’adscriu a la Diputació.
d.   Consorci d’Arts Escèniques, s’adscriu a la Diputació.
e.    Consorci de les Gavarres, s’adscriu a la Generalitat.
f.     Mancomunitat Inter municipal voluntària turística de la Costa Brava. Es dissol.
g.   Mancomunitat Inter municipal del Gironès (Escorxador de Girona). L'ajuntament de Girona és propietària del sòl i ara també ho serà de l’edifici construït (pagat pels diversos ajuntaments). La concessió és fins al 2035. Es dissol.
h.   Mancomunitat urbanística de Girona-Salt-Vilablareix (Es va crear per a la IIa fase de Mas Xirgu, ara actua com una junta de compensació dels propietaris afectats). Es dissol.


dimecres, 5 de novembre del 2014

Podemos i/a Catalunya, comentari de comentaris.


Començaré primer de tot deixant clar el meu respecte per totes i tots el que estan avui implicats en el cercles de l’esmentada organització, entenen que és un projecte incipient i que bona part de la seva estratègia està per concretar. Opino des d’aquestes ratlles sobre els analistes que sense ser de podemos, estan apareixent com a bolets, intentant portar l’aigua al seu molí volent influir, curiosament, en els que no són d’aquesta organització.

He llegit darrerament algun d’aquests comentaristes, obsessionats amb el que anomenen pejorativament “el procés”, que més que analitzar aquesta organització avui, projecten el que ells voldrien que fos a Catalunya, d'un anticatalanisme més o menys apàtrida que no qüestiona l’actual estat espanyol, entenen que la mobilització pel dret a decidir i per la independència  és un muntatge burgés o un instrument manipulador en el que ICV-EUiA i la CUP han caigut com a xitxarel·los.


De fet ciudadanos va néixer amb aquesta arrel però sembla que s’ha anat “aburgesant” i el que cal és una cosa més “d’esquerres” (?), cal fer una OPA especialment a sectors d’ICV-EUiA per que es torni al bon camí i deixin de banda als malvats “indepes” que dins l’organització els han manipulat. Fins ací, un discurs conegut que si titllo de lerrouxista em diran que manipulo, però molts d’aquets pot ser no han llegit a don Alejandro ni han estudiat el seu moviment, si ho fan trobaran el seu coqueteig amb el republicanisme radical i amb l’anarquisme i el seu ferotge anticatalanisme superficialment antiburgés però sobre tot contrari al republicanisme catalanista d’esquerres.

Bé, Podemos trobarà el seu camí, el seu congrés a Madrid dona esperances a molta gent a l’estat, te una direcció sòlida i llegida, es sobre el seus actes que comentaré en el futur, però avui no me’n sabia estar sense comentar quelcom dels seu “amics interessats”.



dimarts, 4 de novembre del 2014

Esquerres pel sí-sí, avui i demà?



Una iniciativa que s’ha desenvolupat al voltant del 9N  és l’anomenada esquerra pel sí sí, en un àmbit on els partits es miren de reüll i les qüestions unitàries s’agafen amb paper de fumar ha estat sorprenent l’èxit de la proposta.


Partits i entitats i més de vuit-centes persones a títol individual és un resultat ges menyspreable, l’activisme ha estat també remarcable i el míting d’Hostafranscs important, pel nombrós públic i per la qualitat dels missatges. Es desmenteix per la via dels fets de que la unió de les esquerres nacionals és impossible, ara bé per que continua sent tant difícil?
Una part d’aquesta esquerra venim del consens estatutari i hem governat de forma subordinada un període, relativament breu, la Generalitat i més temps i de formes diverses els ajuntaments diversos. En aquets darrers s’han fet coses positives, moltes, i en la generalitat algunes, força menys, però mai disposàrem de l’hegemonia i de la capacitat de mobilització per a un veritable canvi. No oblidem que un cop i un altre la ciutadania avalava amb el seu vot les opcions majoritàries.
Ens cal més autocrítica, sens dubte, més renovació, també, aprimar els aparells, imprescindible. Però això és més factible en un marc unitari i amb formes renovades i profundament democràtiques, aquesta direcció ens pot porta a superar el reptes abans esposats. I les forces emergents? Han d’optar pel camí del tancament o el de la generositat, cada un comporta una metodologia diferent, però solament un, la generositat, ens porta al canvi.
Em moc entre el pessimisme de la intel·ligència, el pes dels aparells, els interessos dels càrrecs electes, el sectarisme del creient...i l’optimisme de la voluntat, de tants i tants que fan del treball i de la generositat exemple, dels que ferms en les seves conviccions , respecten les de l’altre i saben compartir. Espero que aquest cop superem la dicotomia i afavorim la transformació profunda que el nostre país necessita.

diumenge, 2 de novembre del 2014

TAV (AVE) a Girona: mentides i mentiders!


Reconèixer errors en aquest país, de cap manera! No s’ha acomplert l’objectiu principal dels soterraments per la ciutat, es a dir, la desaparició del viaducte, però ningú ha assumit responsabilitats. Les obres del parc central fa un munt de temps havien d’estar acabades, ningú assumeix responsabilitats! Però com van assumir errors si l’objectiu per a ells  més important l’han aconseguit: sucosos contractes d’obres i desviament a les butxaques de particulars, amb o sense càrrec polític, d’un bon pessic per viure amb tranquil·litat el dia de demà?


Ara els epígons, el que avui administren les escorrialles del PSOE i del PP volen reescriure la història, els primers repartint les culpes a tothom, com fa avui en un article de diari la candidata local del PSOE, si les te tothom, no les te ningú. Es tenir moltes galtes parlar de les bondats del TAV, quan s’han gastat milionades no amortitzables i les línies convencionals resten descapitalitzades, amb un servei cada dia pitjor.

Els del PP, després d’insultar la intel·ligència de la ciutadania convertint la gran errada de la inundació del túnel en la salvació de la ciutat, a la que segons ells ens hauríem ennuegat sinó és pel gran nyap on abans hi havia el Parc central que va desviar la gran riuada!. Amb un grapat de tècnics dels que es nomenen a dit en la trena, ara ens diuen, no pas per escrit, que solucionaran les obres...però de indemnitzacions als afectats res de res. Encara estan a temps que votin l’esmena als pressupostos presentada per l’esquerra plural i dotin d’un milió d’euros una partida per a indemnitzacions AVE Girona.

Mentides i mentiders, exemple d’un nefast període històric que sembla aproximar-se a la seva fi, però de moment els hem d’aguantar amb prepotència encara uns, amb posat fals de contrició els altres. Però, com no, ningú assumeix responsabilitats!

dissabte, 1 de novembre del 2014

De París a Sils!


Em van convidar dijous passat a l’institut de Sils a fer una conferencia a alumnes, mares i pares, que culminava un projecte a tercer d’ESO anomenat “Robespierre”, que lligava la revolució nord-americana i francesa amb el drets humans avui. Un treball transversal, actiu, que ensenya a aprendre i fa de l’alumne part activa de la seva educació.


Alumnes disfressats de personatges d’aquestes revolucions explicaven dades referents a l’època i la translació als actuals drets humans, tot un munt de Washingtons, Jeffersons, Dantons, Robespierres i un nombre no pas petit de Maries Antonietes em varen cridar l’atenció, també una Olímpia de Gouges i un Simón Bolívar...acabada l’actuació, ompliren els saló d’actes de l’ajuntament on a les vuit en punt vaig començar la conferència sota el títol “ De París a Sils”. Mitja hora de dissertació i mitja més de preguntes i respostes. Un plaer.

Alguns alumnes eren fills d’alumnes que fa anys havia tingut, encara no em ser acostumar! I bona part de les professores i professors antic companys, més joves, també em costa d’acostumar-m’hi. Passen els anys sense que te n’adonis. I a l’ensenyament, sempre ells tant joves, encara et costa més.

Sempre he pensat que en les escoles i instituts públics et trobes el millor d’una societat que plena de nafres vol continuar prosperant, la història et permet tenir referents, t’ajuda a la reflexió i afina els teus anàlisis. La reflexió és imprescindible per a l’acció, per a que tingui sentit i sigui agent de canvi. Reflexionar amb veu alta amb més d’un centenar de persones de totes les edats, però on la joventut marcava un fil d’unió i d’esperança, et omple d’energia. Felicitats a pares, mares alumnes i professorat.