dimarts, 31 de maig del 2016

Ni intransigents ni submisos.


La intransigència es pot confondre amb la fermesa en les conviccions. Es cert que el poder es tant atractiu que pot fagocitar a qualsevol, o, al menys, ho intenta. Per a combatre aquest sistema podem caure en l’error de tancar les orelles no solament als cants de les sirenes del poder, sinó també a amics i possibles aliats. Fins i tot al caure en el sectarisme podem ser tant arrogants com aquells que combatem. No es un fet d’avui ni d’ahir, es un perill constant que al llarg de la història han tingut sempre les forces de canvi.


Si vols transformar el mon en el que vius necessites de moltes mans i apropar-te a gent que pensa molt diferent de tu. Trobar el comú denominador no és fàcil i comporta renuncies. El que és mes difícil de la política transformadora, és a dir aquella que no es conforma amb les coses tal i com son, es aplegar gent suficient per aconseguir el poder polític sense que aquest et fagociti i destrueixi les teves conviccions.

És cert que la democràcia representativa te moltes deficiències, però continua essent el millor dels sistemes de delegació de sobirania. Assemblees i consultes poden ser útils, si son representatives, es a dir, si la participació es similar o superior a una comtessa electoral. Es cert que la democràcia representativa necessita de l’interès i de la participació de la gent entre elecció i elecció, sinó corre el perill, com ens ha passat molt sovint, que quedi segrestada per una minoria que defensa els seus interessos i no el del conjunt de la ciutadania.

La tensió necessària entre moviments socials i institucions democràtiques, necessita del reconeixement mutu, de que hi hagin sempre portes obertes al diàleg. Sense interlocutors el camí es la confrontació. En aquesta confrontació sempre guanya el més fort i hi perd també sempre la democràcia.

diumenge, 29 de maig del 2016

I ara què? fermesa i ma estesa.


Quan més ens apropem al 26 J més me’n adono que aquestes seran decisives no solament per a veure qui formarà govern a Espanya, sinó per a ampliar les forces catalanes que proposen un nou marc jurídic basat en la nostra sobirania com a nació. Si l’autodeterminació no prospera i, més encara, si esdevé l’excusa per a la Gran Coalició, els que la proposen ací, es veuran obligats a decidir si s’afegeixen a l’únic procés de canvi realment existent o es conformen en ser oposició a Madrid esperant temps millors.


Els 14 mesos que ens queden per acabar les lleis de desconnexió necessitaran d’una convocatòria d’eleccions constituents per a fer possible la República Catalana, el nou Parlament l’elaborarà el text constitucional, promovent una àmplia participació, i promourà el referèndum a partir del qual, si es favorable, es produirà la definitiva assumpció de tota la sobirania.

Necessitem un nou pressupost per millorar les partides socials, evidentment, però també per a finançar aquest camí. En Joan Tardà ho explicava molt bé, el divendres passat a Llagostera. Som conscients que el nou govern que sorgirà a partir del 26J usarà tost el seus instruments per a impedir-ho. Tola la violència institucional, amb la manipulació de serveis i tribunals, però quan més ataqui més s’aïllarà de les vies democràtiques i més autoritat tindrem per a continuar avançant.

Ens cal avui una gran capacitat de diàleg, d’assumir diferències per a construir un projecte comú. Però també fermesa i capacitat de resistència. Cada espai on es dirimeixi el nostre futur hi hem de ser present amb veu pròpia. El més important és el que fem a Catalunya, que no defallim, però a Madrid cal i caldrà, en aquets temps que s’escolti la veu del republicanisme, de l’independentisme, sense sectarismes, amb la ma estesa però sense donar ni un pas enrere.

divendres, 27 de maig del 2016

Ha de governar la llista més votada?


Fa pocs dies el “Cercle” es depenjava dient que després del 26J havia de governar la llista més votada. S’afegia a una cantarella que hem sentit a Rajoy en tot aquest darrer període, d’eleccions a eleccions. Tinc un dubte raonable si no fos el PP el partit més votat, malgrat ser lluny de la majoria absoluta, les afirmacions d’uns i altres serien les mateixes? Si observem molts ajuntaments com estan governats, veurem que el PP sense ser la primera força governa en gairebé dos-cents. I un altre dubte raonable, si el primer partit fos un a les antípodes del “Cercle” creieu que canviarien d’opinió?


Malauradament no pas pocs canvien d’opinió en funció del seu interès. És legítim, però no es pot vestir aquesta opinió d’objectiva. Fins i tot gent que ho es habitualment, quan parla de política, d’uns i altres, sempre escombra cap a casa. Escoltant un debat i en concret una persona que aprecio molt em va sorprendre que argumentava que Junts pel Sí no havia guanyat les eleccions i en canvi després se li escapava que Barcelona en Comú sí. O una de dos, o havien perdut els dos o havien guanyat els dos.

Es cert que el sistema municipal te dos característiques pròpies, no es poden avançar les eleccions i si no hi ha una majoria, en segona votació és el cap de la llista més votada, l’alcalde. Ara bé, si no aconsegueix majoria les passa morades per fer aprovar la llei anual clau, els pressupostos. En un sistema parlamentari encara seria més complicat, doncs sense majoria des del govern hauries d’aplicar lleis aprovades per altri, que tu ni vols ni defenses.

El camí doncs és el pacte? Evidentment, de la mateixa manera que forma part aquest de la nostra vida quan podem decidir en peu d’igualtat amb altre, que tot sigui dit, en una societat desigual, no sempre es possible. Benvingut doncs el pacte en política perquè permet que les minories, tots ho som amb major o menor grau, hi siguem representades.

dimecres, 25 de maig del 2016

Ai quina por, Veneçuela i la CUP!



Qui te poder i no el vol perdre a Espanya te avui dos obsessions, que pugi electoralment Podemos i la insubmissió de Catalunya. Contra els primers l’espantall de Veneçuela ha esdevingut el tema estrella i contra el govern de Catalunya cercar la criminalització de la CUP, el seu únic aliat per aprovar pressupostos, per aconseguir posar en perill la continuïtat al procés.


S’aprofita els errors d’uns i d'altres, en el primer cas una vinculació intel·lectual i econòmica d’alguns dels seus dirigents, quan eren solament professors universitaris, amb el moviment chavista quan aquest tenia arrels revolucionaries, després de tants i tants anys en el poder de l’oligarquia a Veneçuela. En el cas de la CUP s’aprofita l’ambigüitat respecte a l'us de la violència d’una part del moviment okupa, al defensar-los de forma indiscriminada i carregant tota la responsabilitat d'aquesta a la policia.

Amb poques excepcions tindrem en el mitjans un atac constant a uns i altres que durarà, com a mínim, en el primer cas fins a les eleccions i en el cas català fins que es puguin aprovar o no els pressupostos. En aquest darrer cas s’intentarà donar per mort el procés, dividint a junts pel sí i intentant que altres forces polítiques s’ofereixin a donar-los suport a canvi, com no, que la declaració del 9N sigui paper mullat.

Espero que siguem capaços de fer el contrari del que els nostres adversaris volen, i que, malgrat les contradiccions, s’enforteixi l’aliança de Junts pel Sí i la CUP amb el pressupostos. Reforçar el govern Puigdemont-Junqueres, és la garantia d’avançar cap a la República catalana i que els nostres adversaris no se’n surtin amb la seva.

dilluns, 23 de maig del 2016

Del processisme al referendisme?


Mai hem tingut tant a prop la independència de Catalunya, mai han estat tant desconcertats a Madrid de com reaccionar, temptats entre fer que no existeix el perill i les velles formes autoritàries. Ara bé, a Catalunya com a conseqüència de l’amplitud i diversitat del moviment independentista no ens és fàcil gestionar la seva pluralitat i atiats pels qui volen posar-hi punt i final al procés, s’obren dia si, dia també, escletxes fruit dels nervis d’uns i altres.


Descartat un únic lideratge, les urnes i la pluralitat de forces així ho decidiren, el camí ha de fer-se amb un lideratge compartit. Això no és fàcil i més quan els grans poders econòmics han desertat, si és que mai en formaren part. Aquest retraïment d’una part de la dreta, econòmica i mediàtica, fonamentalment, però també política, està en el rerefons de la crisi de la seva principal força i el motiu d’una refundació sobre una part, la més menestral i popular.

El processisme en el que tant bé s’ha mogut la vella CiU, ja no és possible, perquè el moviment plural per la independència ha basculat cap a l’esquerra. Una esquerra d’ampli espectre, un centre-esquerra majoritari en la societat catalana, que va del petit empresari al jove treballador precar¡tzat. Davant d’aquest nou marc apareix però un nou factor desmobilitzador, el referendisme. Aquest sorgeix de l’esquerra, que sap traduir el sentiment de bona part de la gent de l’àrea metropolitana per a donar una darrera oportunitat a Espanya, aquella que representa minoritàriament Podemos-IU.

Bo seria el referendisme si el referèndum fos possible en un termini determinat, però el perill es com en el processisme, instal·lar-se en una promesa impossible, de moment, i viure el dia a dia en el vell i caduc autonomisme. Molts dels que hi poden creure no son enemics del dret a l’autodeterminació, ni tampoc molts d’ells de la independència, el camí per a convèncer de que és un cul de sac és obrir portes i finestres a la realitat. Realitat que s’imposarà després del 26J, quan s’imposi, més enllà del creixement de les forces renovadores, a Catalunya i Espanya, la Gran Aliança. Aleshores, punxat el processisme i el referendisme, ens tocarà moure peça: República catalana.

dissabte, 21 de maig del 2016

Una de cal i una altra de sorra


L’agressió contra l’ús de l’estelada al partit del diumenge a Madrid i la reacció popular que ha provocat, ha tapat dues resolucions del Parlament de Catalunya, al meu parer, importants. En positiu, la promoció d’una auditoria ciutadana del deute, i, en negatiu, el rebuig a la tramitació de la ILP per un nou sistema educatiu. En el primer cas es fa un avenç per la transparència i l’anàlisi del deute públic que ens llastra el present i ens dificulta el futur; en el segon cas, s'impedeix, de moment, un debat necessari, malgrat el desacord que es pugui tenir en alguns dels seus punts. En la perspectiva d’un Pacte per l’Educació, en el marc del procés constituent de la República Catalana, caldrà refer pons i fer, el que avui és, un debat imprescindible.


No és fàcil posar en qüestió el deute de les administracions, ni tants sols obrir la capça, del com i perquè s’han produït. Una espècie d’Omertà, de llei del silenci,  afavoreix que heretis com administració el que altres puguin haver malbaratat o senzillament robat. El començar el camí de la seva revisió és un pas, petit encara, però decidit a trencar aquesta llei imposada on la ciutadania sempre hi surt perdent. Un nou país, s’ha de basar en la transparència i en l’assumpció de responsabilitats.

L’educació ha estat des de sempre un camp de batalla ideològic i un instrument sovint de la manipulació política. La meva tesi doctoral investigava el lligam de la política i l’educació a l’Espanya del segle XIX. Poques coses han canviat en aquest sentit, a Espanya i a Catalunya, des d’aquell temps. Avui a Catalunya, la llei vigent és la LEC, aprovada en temps del tripartit. Amb un important consens en el parlament de l’època però amb molt poc a les aules. La LOMCE del PP ha agreujat els dèficits de la LEC i ja fa temps que es veu necessària un revisió a fons del model, cercant el més ampli consens polític i social.

La ILP presentada era una proposta de part, que ni el MUCE, ni bona part dels sindicats i moviments de renovació pedagògica no havien promogut, però representava el resultat d’una mobilització gens menyspreable que tenia al darrera, entre d’altres, el principal sindicat del professorat a Catalunya, l’USTEC. Al meu parer no es podia tancar sense debatre una proposta d’aquesta mena, s’hauria d’haver inclòs en un pacte més ampli per l’educació, admetent-la a tràmit, en la perspectiva d’una nova llei ja no autonòmica sinó sobirana.

No dono per tancat el debat, aquest continua present en les aules i en la societat, caldrà ara obrir ponts de diàleg que permetin una acció inclusiva. No hi haurà república si aquesta no te l’educació com a primer objectiu!

dijous, 19 de maig del 2016

L’independentisme ha vingut per quedar-se.


L’independentisme es plural i aquesta és la seva principal força. A voltes, en moments excepcionals, hem d’anar units, ho hem fet i ho fem al carrer, i altres cops, més excepcionals encara, hi hem anat a les eleccions junts.  Ara bé, si l’eix nacional és clau, no és pas l’únic que marca les nostres vides. Per això, molts dels que ens sentim compromesos en un profund canvi social a Catalunya hem arribat a la conclusió de que aquest necessita de la conquesta del estat per a fer-lo possible i en el nostre cas, al no tenir-lo, en aconseguir un estat propi.


Sense una amplia aliança que transcendeixi fronteres ideològiques és impossible una tasca d’aquesta envergadura,  ho sabem tant els independentistes d’esquerres com els de dretes, els que volem un profund canvi social i els que es conformarien amb petits retocs al model existent.

Sense referèndum que permetés aclarir el camí per la prohibició activa del govern espanyol, recolzat per una amplia majoria al Congrés de diputats, ens vàrem veure abocats a usar unes eleccions parlamentaries com a succedani provisional. Agrupant-nos en dos candidatures, una d’elles, majoritària i heterogènia, Junts pel Sí, una altre anticapitalista i independentista, la CUP, amb totes les seves contradiccions, vàrem usar les eleccions com a plebiscit el 27S. 

Majoritaris en escons els independentistes formaren govern per a assentar les bases d’aquest camí cap a la independència. Quan més llarg és el camí més s’aguditzen les diferències en un govern amb competències autonòmiques on qui dirigeix les conselleries és determinant. I amb una oposició que mitjançant mocions posa el dit a la nafra constantment per activar totes les contradiccions.

L’independentisme mai havia tingut tanta força a la Catalunya Contemporània, desconec si en tindrà prou per aconseguir el seu objectiu ara, però ha vingut per quedar-se. No hi ha cap alternativa a l’estat ni a Catalunya que siguin avui capaces de generar-li una alternativa política coherent i majoritària. En el fracàs de construir un govern a Espanya hi te molt a veure. Després del 26J, sens dubte,  hi continuarà sent una peça fonamental.

dimarts, 17 de maig del 2016

Ciudadanos o la lleugeresa de l’ésser?


A Madrid no pas pocs els veuen com a nova política i es sorprenen quan els catalans els comentem que de nous, després de 10 anys de fer política a “províncias”, no pas gaire. El camaleonisme d’Albert Rivera que, més enllà de l’anticatalanisme visceral, no te més principis que els que li convenen a cada moment, ha jugat bé les seves cartes i està gestionant-se el paper de comodí dels pactes del sistema. Gràcies al regal del PSOE de fer-lo “amic per sempre”, si manté, diputat més o menys, el resultat el 26J esdevindrà peça clau governi qui governi, des del ”bloc majoritari de l’ordre”.


És curiós com d’un resultat, el 20D, més aviat mediocre, més encara si analitzem les expectatives i la enorme inversió mediàtica, ha sabut treure petroli polític. Foguejat, Albert Rivera, en la política catalana, és el que més bé ha sabut usar las cartes que tenia. La posada en escena del pacte amb el PSOE, sota un quadre de Genovés, demostra fefaentment aquesta lleugeresa ideològica, aquest oportunisme, on els principis s’acomoden a cada moment.

No han abandonat el seu paper de martell de l’independentisme català, en algun moment, tant en el Ple com en les comissions, s’han passat de voltes, descol·locant als mateixos membres del PP, que veien com havien d’impostar un xic més per a no quedar com uns tous. Coses de veure!

Formen un equip compacte, amb un prototipus de diputat i diputada que semblen sortits d’un càsting, quan els tracte te’n adones que moltes d’ells o elles, especialment els que no venen de Catalunya, tenen una bona formació però una nul·la experiència política, fet que els fa sovint arrogants. Després del 26J els tindrem en qualssevol de les quinieles de les dues forces del règim per a formar govern i em temo que seran un peça clau contra qualsevol entesa amb Catalunya.

diumenge, 15 de maig del 2016

Vol veritablement el PSOE un govern d’esquerres?


Observant, des del Congrés estant, el pactes del PSOE amb Ciudadanos i la creixent hostilitat amb Podemos i les seves confluències, amb "separatistes catalans of course", no em deixava de preguntar perquè Pedro Sánchez excloïa la única possibilitat que tenia de ser president. No se pas si la resposta es política o freudiana, però ha de ser–ne una barreja. Com hipòtesi mantinc que els importa més mantenir el sistema, que tant poder al llarg del temps els hi ha donat, que atrevir-se a obrir un nou camí i més si aquest forçosament ha de ser compartit.


No podem oblidar que el sistema constitucional solament ha tingut dos grans gestors i el més longeu en la seva administració ha estat el PSOE. Especialment quan accepta un fi sobtat i incomplert de la transició, fruit del pacte del capó el 23F. No es pot negar els avenços que significaren el primers governs González, amb els seu aspectes obscurs també. Aquest governs inevitablement es contaminaren per la corrupció i facilitaren el turnisme amb el PP. I d’aquella pols, el llot en el que ara estem empantanats.

Ara amb una crisi profunda, territorial, econòmica i social, el sistema constitucional es debat entre reformes menors, xapa i pintura, que li permetin tirar uns quants anys més, o una ruptura profunda. Catalunya ha obert la caixa dels trons i ha esdevingut el catalitzador de totes aquestes contradiccions. El reconeixement de la sobirania catalana solament es pot fer fora del marc constitucional vigent, d’ací que la ruptura catalana sia la única aliada que tenen els rupturistes espanyols.

En aquest marc, l’equilibri del PSOE entre les distintes federacions ha saltat pels aires. Madrid i Catalunya han perdut molt de pes fruit dels seu errors, Valencia intenta fer un camí autònom, forçat per les esquerres alternatives i l’ombra del passat...i en aquest marc la baronessa del sud, hegemònica ara en el partit, ha imposat la seva estratègia, oblidem-nos de ruptures, en les que perdem poder, sobre tot ella, i apostem per la reforma des de dins, aïllant les forces del canvi a Espanya i Catalunya. Les eleccions serviran per veure el pes dels ingredients -PP, Ciudadanos i PSOE- poca cosa més. Podemos amb les seves confluències i Catalunya exclosos, i a millor resultat més, encara.

Lamentablement, sia quin sia el resultat, oblidem-nos de govern d’esquerres a Espanya.....sempre ens quedarà Catalunya!

divendres, 13 de maig del 2016

Perquè resisteix electoralment el PP?



No es fàcil d’entendre la resistència electoral del PP desprès de tants i tants casos de corrupció. No és l’únic partit corrupte, però és el que més orgànicament l’ha interioritzat. Tot i així te una base de set milions de vots que sembla impossible de disminuir. Tres son, al meu parer, els fonaments d’aquesta resistència electoral, que seguidament desenvoluparé: el ser hereus del bàndol nacional que guanyà la guerra civil, el ser el millor garant de l’entramat econòmic que es consolidà en la transició fins a l’actualitat i la debilitat de les alternatives.


La pervivència durant tot el franquisme de vencedors i vençuts, la propaganda de darrer franquisme dels “años de paz” i la direcció del franquisme reformista de la transició, ha permès que el regim del 1978 hagi crescut sota l’ombra d’un passat que no ha tingut que donar explicacions i ha esdevingut per a molts un temps, sinó amable, al menys necessari, per a la modernització d’Espanya. Els mites fundadors del franquisme han restat permanents: la “Unidad de la pàtria única e indivisible”, la monarquia i un sentit immobilista de les lleis representada en una Constitució sacralitzada.

Un Estat que, mitjançant governs dòcils, ha manipulat la liberalització econòmica a favor de l’entramat  que des del anys seixanta ha controlat l’economia espanyola, model que ha integrat nous sectors en la mesura que han acceptat aquesta jerarquia, i que tant bé representa l’Ibex 35. Es cert que la mort d'Emilio Botin i la retirada de Cèsar Alierta ha provocat una manca d’interlocució i autoritat aquests darrers mesos, però no dubteu que després del 26J, aquesta es recuperarà.

I com no, la col·laboració del PSOE en aquest model, que li ha donat amplis períodes de govern a l’estat i la permanència governamental, quasi dinàstica,  en algunes comunitats autònomes. La debilitat fins ara de construir un model alternatiu és el que ha fet del PSOE una força menor, avui sotmès a un dilema del que fins ara no ha sabut sortir, o compartir amb una nova esquerra un procés de canvi o mantenir de forma subsidiària el model vigent, en crisi.

De moment, fent la viu, viu, el PP va resistint! 

dimecres, 11 de maig del 2016

Podemos i IU podran formar govern amb el PSOE?


L’acord electoral de Podemos amb IU ha aixecat moltes expectatives, es indubtable que és un gran avenç per a crear una esquerra capaç de disputar al PSOE l’hegemonia a Espanya, però tindrà per a Catalunya uns efectes més aviat limitats. I serà així, perquè la disputa del espai de l’esquerra a Espanya situarà al PSOE, en la defensa del sistema, al costat del PP i de Ciudadanos i, més encara, en tot allò que tingui a veure amb l'autodeterminació de Catalunya. Bones noticies i males noticies.


Aquests mesos he pogut constatar en la pràctica la coincidència entre ERC, Podemos i les seves confluències, però curiosament quan més coincidíem més s’allunyava el PSOE d’ambdós. Les noves eleccions en son conseqüència, cap pacte amb Podemos i amb els republicans separatistes!

Té lògica electoralista que ara en Comú Podem digui que el referèndum està més a prop que mai, però no ho està més que fa sis mesos, sinó és que està més lluny. La legítima eufòria de disputar al PSOE la preeminència, es un vell somni dels que hem estat anys i panys a la seva esquerra, ningunejats un cop i altre per una llei electoral perversa i unes aliances excloents. Ara bé, arribar a vuitanta diputats sobre 350 tindrà, si s'aconsegueix, un gran mèrit, però no permetrà cap aliança de govern i sense ella cap promesa d’autodeterminació per a Catalunya serà real.

Com a mostra un botó, la negativa del PSOE a un pacte a tot l’estat per a fer coalició al Senat i desbancar a PP i Ciudadanos de la majoria en aquesta cambra. Aquest fet explica més que mil arguments el que vol el PSOE i el que no vol de cap manera. I de cap manera vol restar supeditat a una altra força a la seva esquerra i conseqüentment acceptar un nou model territorial que perjudicaria als barons més arrelats, fa anys i panys.

dimarts, 10 de maig del 2016

La portalada de Santa Maria i el record d’en Jordi Vilamitjana


Ahir va fer dos anys que en Jordi Vilamitjana ens va deixar. Ahir escrivia uns mots de records en una llibreta, que ara us transcric, davant de la portalada del monestir de Santa Maria de Ripoll. Un dia plujos a cavall entre els deures que darrerament m’he posat i la melangia pel record d’un amic estimat. Present i passat... amb els anys la mort em fa entendre més bé la vida.



La primera imatge que en tinc del Jordi: em va venir a parlar al acabar la primera assemblea on organitzàvem la vaga del 1988, la més llarga en el mon de l’educació i la més fructífera. Es proposava per ajudar en el que calgués, ho concretarem amb la direcció d’un butlletí que repartíem cada dia a l’assemblea, més de quatre mesos de butlletins!

Una segona imatge, a mitjans dels noranta, penjant una pancarta de CCOO sobre el 8 de març, ens detingueren els de seguretat i ens barallarem amb el cap d’estació fins que ens va tornar la pancarta, que acabarem penjant en un altre pont de la via. Com reia quan ho recordava i com se'n fotia de la meva llarga dissertació sobre els drets de les dones davant d’un públic més aviat escèptic.

I com no, moltes imatges, de les passejades, fruit d’encontres casuals o concertats, tot xarrant de les coses fetes, de les que fèiem i com no, les moltes que restaven pendents de fer! Com les enyoro! Quan una persona mor abans d’hora, una pena profunda et domina, però quan ha passat el temps el seu record et reconforta. La seva presencia, la d’en Jordi, roman en tots els que l’hem estimat, per això unes poques ratlles en un quadern, escrites en un marc trascendent, d’art i esperit, em porten records d’una persona molt especial. 

diumenge, 8 de maig del 2016

Refugiats, entre la indiferència i la mobilització.


L’ou de la serp del feixisme es cova amb la indiferència de la majoria, els anys trenta en foren un cruel exemple, del que pensàvem estar vacunats amb la formació de la Unió Europea. L’egoisme i la insolidaritat han covat de nou el monstre. La reacció dels pobles desvetllats ho impediran? Ens traurem les lleganyes dels ulls i reaccionarem? Espero que no sigui massa tard.


Una forta desesperança em corria pel cos al desfilar ahir per Girona, no pas masses, molts menys dels que feien falta, per protestar per les polítiques d’asil, de restricció al refugiats, que els estats que han segrestat la Unió Europea estan promovent. El cas espanyol es el més vergonyós entre les vergonyes que manifesten uns i altres. Una llosa que pesa damunt de tantes i tantes iniciatives solidàries que han recorregut també tota Europa.

No vull ser injust amb moltes de les persones que ahir preferiren la inauguració de Girona temps de flors a manifestar-se. Dic que no vull ser injust per que se de no pas poques persones que honestament es commouen i actuen en contra de la ignomínia del maltractament als refugiats. Però la comparació entre un i altre acte, no em puc estar de dir-ho, feia mal d’ulls. No soc ningú per donar carnets de solidari o no, abunden els que es creuen dipositaris de la veritat i el que son, es resumeix en ser miserables sectaris. Però, coi, havíem de ser molts més!

Pot ser, ens cal, una reflexió sobre sistemes organitzatius, espais i temps. No ens poden resignar a accions minoritàries, hem de commoure i moure a la més amplia majoria. Combatre la indiferència avui és combatre el feixisme!

divendres, 6 de maig del 2016

Joan Vendrell: de l’Oflag 17 a Mathausen.


No me’n puc estar de recordar a l’abominable Serrano Suñer, ministre d’exteriors del règim de Franco en el “segundo año triunfal”, responen a Von Ribbentrop, el seu homònim en el regim nazi, a la pregunta de què fem amb els presoners espanyols? Tot dient, no ho son, son apàtrides, feu el que vulgueu! Del mes de 9000 presoners als camps poc més de 2000 varen sobreviure. Serrano Suñer va morir al seu llit cobrant una pensió!


Mentre el dia després del alliberament del camp els estats repatriaren els seus presoners, durant més de dos mesos restaren els espanyols al camp, no tenien estat que els emparés. Quan en els anys seixanta es construïren els monòlits per a recordar els màrtirs, cada estat demana un espai per a fer el seu, menys l’estat espanyol, clar. Si hi aneu, el monòlit que recorda als republicans es més petit que els altres, pagat íntegrament per subscripció popular i en un petit terreny cedit per l’estat francès.

Recordant Joan Vendrell, el seu viatge amb tren borreguer tancat per filferros, ell i 260 republicans més, arribaren el desembre de 1941, aguantà fins al març del 1943, no arriben a un centenar els que sobrevisqueren d’aquell viatge maleït de l’Oflag17 a Mathausen. Ahir va reviure en la memòria dels seus parents i dels que ens aplegarem recordant la seva memòria, la que ens ha estat anys i panys, furtada.

Aquest mesos he pogut veure en primer pla la rancúnia dels descendents dels vencedors quan parles de memòria històrica. No hi haurà democràcia real fins que traiem a la llum tanta mentida consolidada i tantes foses, materials i metafòriques, per obrir!

dimarts, 3 de maig del 2016

Del 20D al 26J...quina conya!


Avui començo el dia després, es a dir el primer dia com a diputat “cesante”, en la millor tradició del parlamentarisme liberal del segle passat que tant bé descrivia Mariano José de Larra, sí, el de “vuelva usted mañana...”. No s’han atrevit a fer la “Gran Coalición” i menys un govern d’esquerres, els dos únics possibles. Ens han entretingut amb l’inversemblant govern PSOE-Ciudadanos que no va tenir ni de lluny majoria. A l’espera de fer a partir del 26J el que no s’han atrevit a fer ara?


Si l’esquerra sumava perquè no s’ha fet govern? Probablement no es volia canviar tant la política econòmica com la territorial. Era imprescindible l’esquerra catalana independentista i malgrat aquesta hauria donat el seu suport, això significava un referèndum d’autodeterminació que de cap manera el PSOE, presoner del nacionalisme espanyol, estava disposat a cedir. Un, que es mal pensat, creu que si no s’hagués situat el referèndum, tampoc s’hauria acordat res. El canvi els hi fa por, sobretot si s’ha de compartir el timó i transformar a fons les polítiques fetes fins ara.

Aleshores perquè no s’ha fet la Gran Coalició? Al meu parer hi ha hagut dos impediment importants. Un de personal, subjectiu, i un altre d’orgànic, En el primer cas calia sacrificar un dels dos “reis” i caps dels dos s’ha deixat, tot esperant el fracàs del contrari. Una tercera personalitat ha estat impossible, doncs des de la mort de Botín i la retirada d’Alierta, ningú te prou autoritat en l’Ibex 35 per parlar en nom de tots i influir de manera efectiva en el desenvolupament d’un nou govern.

Orgànicament parlant cap dels dos grans tenia la capacitat de vertebrar una coalició, com a molt deixar governar a l’altre amb l’ajuda de Ciudadanos com a escolanet. Pot ser aquets temps mort entre eleccions permeti la retirada d’un o altre i facilitar el que fins avui ha estat impossible.

A Catalunya estant, l’enfortiment de l’independentisme d’esquerres te una doble virtut, ser solidari amb l’esquerra transformadora de l'estat i alhora ser conseqüent amb el procés cap a la república catalana obert dels del 27S.