dimecres, 29 de febrer del 2012

Com a país, estem situats en una via morta

La pèrdua de qualitat del sistema democràtic rau en el fet que es consideri que solament les propostes econòmiques neoliberals són les úniques possibles i d’obligat compliment. La negació al principi bàsic del que la legitimitat de les decisions emana del poble trenca la confiança en el sistema polític, si aquest no pot tenir autonomia per a decidir.

Aquesta desconfiança s’agreuja més quan el vencedor de les eleccions un cop al poder no fa el que deia que faria, excusant-se en la situació econòmica i en la necessitat d’obeir els poders conservadors que avui controlen la Unió Europea.

La incompatibilitat dels interessos dels que controlen el sistema financer i la democràcia no és nou, durant anys i panys es van negar a acceptar el sufragi universal, considerant-lo perillós i abonant el censatari, és a dir que solament poguessin votar els que tenien propietats.

Els sistemes electorals restringits, donaren lloc sota pressió popular al sufragi universal, però de seguida es van promoure sistemes electorals que controlessin el veritable accés al poder. La llei electoral anomenada d’Hont, vigent des de la transició, n’és un exemple, converteix el sistema electoral proporcional en un sistema majoritari de fet i bipartidista en les opcions amb
possibilitats reals de governar.


Avui per avui, o transcendim de l’actual marc restrictiu, econòmica i políticament, o la democràcia restarà en perill. Hi ha exemples com l’islandès que demostren que més democràcia no és un fre per a sortir de la crisi, ans al contrari n’ha estat una passa imprescindible.


Font: cibernoticiasexpress.wordpress.com.

Catalunya ha de poder decidir no solament el seu futur com a nació, sinó també, i és imprescindible, el seu model de desenvolupament. Avui el govern de CiU esdevé un fre per a les dues coses. Amb la seva aliança amb el PP subordina el fet nacional i amb la seva complicitat amb els grans poders econòmics el nostre futur social.

dimarts, 28 de febrer del 2012

Bancs i caixes còmplices d’una estafa amb els anomenats “productes preferents”


Els bancs estan passant al llarg de la crisi en el nostre país sobreprotegits pel poder polític, amb injeccions econòmiques de diners públics multimilionàries,  fins i tot quan alts directius han estat jutjats i condemnats, s’ha fet ús de l’indult per a que quedessin en la impunitat. Una altra via ha estat refinançar-se perjudicant als impositors més incauts, es tracta dels anomenats productes preferents. Són productes financers complexos d'alt risc que la gran majoria d'afectats van contractar sense saber-ho.

Conec gent jubilada de Girona que, fent cas al directiu de la seva sucursal de tota la vida, pressionat aquest pels seus directius que li exigien que vengués aquest producte, s’han trobat atrapats amb un producte que no poden ara fer-ne ús i al no tenir data de venciment, la seva rendibilitat depèn dels resultats del banc que les emet. És a dir amb l’excusa de la crisi financera, moltes entitats han deixat de pagar els interessos al registrar pèrdues sense que els clients puguin recuperar la inversió realitzada. S'estima que des de 1998, quan van començar a comercialitzar-se en les oficines bancàries, les entitats han captat almenys 26.926 milions d'euros dels estalviadors amb les preferents. I torno a repetir, pel que sembla, la majoria dels clients no van ser informats de les característiques exactes d’aquest producte financer.

De les martingales, com no, entitats que han registrat pèrdues com la CAM,  que va captar entre 2001 i 2009 gairebé 1.400 milions d'euros. Aquesta entitat, dirigida fins fa poc per una persona amb un sou d’escàndol, han deixat d'abonar l'acordat amb el client i els han deixat amb un producte no cobert pel Fons de Garantia de Dipòsits, del qual el seu valor líquid 
al mercat secundari està molt per sota de la inversió inicial per l'absència de demandaFins quan els bancs espanyols hauran d’abusar de la nostra paciència, emparats amb el poder polític que hauria de defensar als ciutadans i no als malfactors?

Font: lainformacion.com

diumenge, 26 de febrer del 2012

No em piqueu al cap, demà tinc examen


He agafat com a títol una pancarta de la darrera manifestació d’estudiants a València que per la seva intel·ligència donava moltes voltes la del cap de policia de la ciutat.

Tenim gent jove amb una preparació com mai en la nostra història, els que som pares hem intentat que tinguessin la millor preparació i amb el record de la transició al cap també hem intentat que visquessin amb menys preocupacions que nosaltres. Crèiem, fins fa ben poc, que tindrien un futur millor en una societat democràtica consolidada.

Des del 2008 aquetes creences ens les ha fet caure com un castell de cartes la crisi del 2008. Uns pocs, però molt poderosos, estan sacrificant tots els avenços aconseguits per a salvar la seva fortuna i les seves responsabilitats en la crisi.


I els joves? Se’ls bombardeja amb resignació o se’ls criminalitza si protesten. Encara molts no són conscients de com els hi volen arrabassar el futur empitjorant les seves condicions del present. Però cada dia són més els que en prenen consciència.

Colpidores les paraules que l’estudiant valència premiat li diu al President de la Comunitat, demanant responsabilitats per la càrrega policial...tot deconstruint el discurs del poder de que són quatre eixelebrats els causants.
Ferma l’actitud dels estudiants de la UdG entrant a la Junta de Govern ,dijous passat,  exigint que abans de aprovar retallades es consulti als estudiants, i a la resta de la comunitat educativa. Reveladora l’acció que els estudiants de batxillerat del Sobrequés van fer dimecres sortint al carrer a l’hora de pati, fent compatible la protesta i els seus estudis.

Que no es pensin els poderosos i els seus representants polítics que podran desfer el que tant ha costat construir sense conseqüències. Els joves no s’ho deixaran prendre, i els més grans estarem al seu costat.

dissabte, 25 de febrer del 2012

No volem una Catalunya de casino!


La millora econòmica d’un país no es pot fonamentar en casinos, camps de golf o zones d’esbarjo. Una vegada més es busquen solucions aparentment fàcils però que no deixen a les noves generacions projectes amb fonament, visió de futur i respectuosos amb el medi ambient.

Més enllà dels diners, que haurien de sortir en bona part d’inversors d’ací, les condicions que han posat els impulsors del projecte impliquen canvis legals per permetre fumar a l’interior dels recintes o formes de contractació fora del nostre règim laboral, fins i tot del recentment retallat.

Font: el País.
Aquesta empresa i les seves franquícies han deixat un pòsit als països on ha anat de corrupció i màfia. El diari The Washington Post considerava que “el joc és un pèssim catalitzador econòmic”, tot parlant d’un projecte de la mateixa franquícia al que s’oposa.

Cal treure lliçons de l’actual crisi i dels errors de triar el diner enganyosament fàcil que després hem de tornar aquells, la majoria, que no en surten beneficiats. El president Mas hauria d’aprofitar el temps cercant aliances amb aquells que veritablement puguin fer inversions en economia productiva i defensar per exemple tots aquells empresaris i inversors catalans que han treballat aquests darrers anys amb les energies renovables i pateixen ara el decret de Madrid que ha desmuntat la feina feta sense que ni el govern d’ací, ni en Duran Lleida allà hagin aixecat la veu.

divendres, 24 de febrer del 2012

De què podem prescindir avui a l’Ajuntament?


Quan reflexiono sobre la feina a l’ajuntament sóc conscient de la migradesa en que la crisi i la seva gestió està caient en l’acció municipal. Ja fa uns dies vam fer la primera reunió amb el govern per a esmenar els pressupostos, la cordialitat que hem mantingut no treu el regust amarg de veure el poc marge de negociació d’aquests, aprovats inicialment amb els vots del PP, del que es disposa.

Font: Cultura21.

Ja vaig comentar en un post anterior el que proposàvem i com ho consideràvem possible modificant algunes partides i escurçant el marge del milió d’euros. De tota manera sóc conscient que aquest marge es pot veure en perill quan el govern Rajoy, passades les eleccions d’Andalusia i d'Astúries, presenti el seu pressupost el 30 de març quan ja s’hagi aprovat definitivament el nostre. No vull ser malpensat però l’augment de dos punts de l’IVA se’ns emportaria tot el milió del fons de contingència i un xic més.

Em sorprèn doncs que des del govern i des d’altres grups de l’oposició es demanin inversions en equipaments no imprescindibles com nous centres culturals o una comissaria, quan el que cal és optimitzar els centres actuals i apostar per una policia de proximitat, més al carrer i amb millor coordinació amb les altres forces de seguretat.

Costa sortir de la vella política de ”fer coses” i voler agradar a una ciutadania que es veu encara com a clientela. No ens hem adonat que la prioritat és cohesió i cogestió? Que cohesió significa serveis a les persones i cogestió fer projectes acompanyats de les altres administracions i de les entitats ciutadanes? Avui per avui es prescindible tot allò que no tingui aquest valor afegit. La crisi ens posa a tots al seu lloc.

dijous, 23 de febrer del 2012

La major retallada de drets laborals de la història. Comença per a la dreta, de nou, el primer any triunfal.



Van passant els dies i podem analitzar amb més profunditat l'anomenada reforma laboral. El govern s'entesta en dir que ho fan pel bé del país però és una afirmació que no es sustenta en un mínim anàlisi si considerem que el bé del país té que veure amb la seva majoria, no amb una minoria.

Dir que aquesta contrareforma està poc equilibrada perquè es decanta massa a afavorir el cantó dels empresaris és donar una percepció massa afable. El que tenim davant és una norma que ataca salvatjement gairebé tots els elements que ens protegien.


De les les moltes novetats, per a fer-nos una idea general, destaquem dues qüestions clau: les condicions de treball i la contractació. En el primer aspecte, s'impulsa la degradació de les condicions laborals en els convenis, que són els que estipulen la major part dels drets laborals. Es prioritza el conveni d'empresa i es limita la ultraactivitat. Però es va molt més enllà potenciant la inaplicació d'allò pactat. Curiosament, la norma és no tenir norma. L'empresari podrà modificar les nostres funcions, el lloc geogràfic on treballem, la jornada de treball, l'horari i el sou. Aquesta anomenada «flexibilitat interna» no serà, com ens volen fer creure, una mesura temporal per a que les empreses en crisi es recuperin sense haver d'acomiadar. Deteriorarà permanent la relació de treball i les retribucions salarials. 

L'altre aspecte a destacar és l'acomiadament. S'afavoreix l'acomiadament justificat, perversament, sense gaires justificacions. Fins i tot, qualsevol empresa podrà acomiadar-nos si faltem a la feina de manera intermitent encara que sigui de manera justificada. D'altra banda, es redueixen fins el 42% les indemnitzacions per acomiadament improcedent. Torno a repetir improcedent!

Mai s'han creat llocs de feina precaritzant el treball i donant avantatges a l'empresari. Al que condueix això és a una major desigualtat. 

Significativament, per primer cop, les rendes empresarials (d'una part petita però privilegiada de la societat) superen les salarials. I amb una capacitat de consum domèstic tan deteriorada, l'activitat econòmica es veurà més ofegada encara. 

El que hem fet el 19, movilitzar-nos, es el començament d'un camí. Caldrà tenir constància i determinació, avançar plegats, deixant-nos de picabaralles esterils, solament sumant i generant un ampli consens derrotarem la dreta econòmica i política tant insaciable com ignorant.

dimecres, 22 de febrer del 2012

València i l’ordre públic. Una línia que no s’ha de traspassar

En una societat democràtica cal una policia que garanteixi drets i deures, que protegeixi als ciutadans de delinqüents de tota mena. És una feina complexa en la que cal gent preparada i comandaments adequats. Recordo avui especialment el mestratge de Jaume Curbet estudiant aquest tema complex del funcionament de la policia en una societat democràtica.

Les paraules del cap de la policia de València parlant d’enemics al referir-se als estudiants en fa entrar en un bucle temporal a èpoques pre-democràtiques. L’actuació violenta de la policia en aquesta ciutat el té com a responsable i aquells que el comanden si no actuen amb rapidesa per aclarir els fets.
Entrem en un moment clau en que si no actuem i exigim responsabilitats, el prestigi i l’autoritat guanyada pels cossos de seguretat es veurà malmenada si els errors no es consideren com a tals i es continua actuant indegudament.


Quan governava a la ciutat m’he sentit  justa o injustament recriminat per les meves actuacions, fins i tot a voltes per actuacions de les que no era responsable. Sempre he pensat que l’únic límit de la protesta és la violència física. Si no es traspassa, la policia no ha d’actuar. Els estudiants d’institut de València no havien traspassat ni molt menys aquesta línia, sí que ho va fer qui no ho havia de fer, la policia.

Amb els meus alumnes en parlàvem avui , s’han reunit els delegats a l’hora del pati i organitzaran accions de solidaritat, espero que ací tots actuem amb seny i respecte per la llibertat d’expressió. Cal més serenitat davant de la critica i més responsabilitat en l’exercici del poder.

dimarts, 21 de febrer del 2012

EL TAV, del seguiment ineficaç a l’Audiència Ciutadana


Foto: El Punt Avui
El TAV en el seu pas per Girona ha estat un malson, una crònica de despropòsits que començà amb l’anunci del ministre Cascos de soterrar i que ha continuat fins al dia d’avui. 
 
Per moltes comissions de seguiment que fem no esmenarem una decisió política i no tècnica que comptà amb el papanatisme d’una determinada classe dirigent, no solament ni fonamentalment política, que creia amb el TAV a la porta de casa.

 
La resposta popular començà amb el projecte acabat i amb les obres adjudicades, aquesta és la principal diferència amb algunes accions que s’han donat al País Basc que poden modificar plantejaments tan erronis com el nostre.
No recordo cap altre força política que ICV oposant-se en el seu moment i recordo com si fos ahir la duresa de sentir-se ridiculitzat per oposar-se al “progrés”.

 
Una de les contradiccions d’haver format part del govern (2003-2008) era aquest fet d’origen, de partir de posicions enfrontades i intentar minimitzar les conseqüències d’aquestes obres amb gent que no creia que hi havia problemes. No ho vam aconseguir malgrat que en el paper situarem l’oficina municipal de seguiment,  reconvertida per la política dels fets acomplerts en oficina d’ADIF en solitari. La voluntat d’un seguiment exhaustiu de les obres, tampoc es va produir per que mai vàrem poder influir, més enllà de l’impacte i control mediambiental.

 
Afortunadament el moviment veïnal, especialment a Sant Narcís, ha estat un bri d’esperança i ha marcat l’agenda malgrat la reticència dels partits majoritaris de l’anterior govern. L’audiència pública en fou un moment clau.
Em podria excusar tot dient que abans i ara l’electorat gironí ha recolzat àmpliament als partits pro-TAV, i així m’ho recordaven dia si l’altre també, però en definitiva el punt d’inflexió per una acurada governança del tema no es va produir. 

 
CiU, tot i ser entusiasta del TAV des del primer moment, va saber en el darrer mandat situar les contradiccions del govern i fer campanya dient que si ella governava es notaria un canvi profund, que posaria a regla a ADIF i al ministeri de Foment. Com tantes altres promeses res d’això s’ha concretat en tots aquets mesos de govern. Si s’ha notat quelcom ha estat el continuisme i la mediocritat en la conducció del control d'obres i de les nul·les negociacions amb ADIF.

 
Ara estem en un moment clau, el fòrum del mes vinent i una nova Audiència pel maig pot significar aquet canvi de rumb o  la continuïtat. En bona part dependrà de que sapiguem animar a la gent a que participi i faci sentir la seva veu. D’aprofitar les contradiccions per fer avançar propostes realistes que ens estalvien vuit anys més d’obres.

dilluns, 20 de febrer del 2012

Un diumenge en que hem passat de la indignació a l'acció

El rebuig a la reforma laboral s'ha fet sentir amb força aquest diumenge arreu i també a Girona en la manifestació convocada pels sindicats de classe i majoritaris. Hem sortit al carrer milers de treballadors i treballadores, tot protestant per unes mesures injustes, ineficaces i inútils per donar treball i sortir de l’atur. Solament són bones per als causants de la crisi que amb les seves mesures ens han portat a una llarga depressió econòmica.



Els manifestants ens hem concentrat aplegant gent de sectors molt diversos amb voluntat  de coordinar accions i promoure un ampli moviment unitari que aïlli als que, cofois, volen fer retrocedir els drets laborals 50 anys.

D’aquesta voluntat unitària ha desentonat uns pocs que al final de l’acte amb els seus crits han volgut fer callar les veus dels representants sindicals, espero que per a futures accions rectifiquin, doncs atacant als teus amics fas un favor als enemics comuns, és tan difícil entendre això?

Com es deia amb aquets reforma anem a l’atur, perquè no reactivarà l’economia, no trencarà els punts febles del sistema que és la manca de crèdit. Ni generarà nous llocs de treball.

Fa anys que vàrem aconseguir el dret laboral al considerar a l’obrer no una mercaderia comprada a hores per l’empresari si no un subjecte de dret, amb drets inalienables. Ara es sostrau bona part d’aquests drets, volen convertir  l’empresari en el vell “amo” per a que pugui fer i desfer, un model antic de relacions laborals que ens portarà a un model antic d’empresa. Quan el que es necessita és innovació, cercar noves formes d’empresa amb més valor afegit, tornem a fòrmules obsoletes del segle XIX.

Som molts, més dels que voldrien, els que creiem que hi ha alternatives per sortir de la crisi amb la gent i no contra la gent.

dissabte, 18 de febrer del 2012

Dissabte a la Plaça del vi, defensant la democràcia arreu.


Aquest dissabte s’ha concentrat una àmplia representació de la comunitat senegalesa de les Comarques Gironines tot recolzant les protestes que s’estan desfermant al Senegal contra la candidatura presentada per l'actual President, Abdoulaye Wade, que presideix el país des del 2001, i que el proper cap de setmana es presenta per tercera vegada a la presidència del país.

La comunitat senegalesa a les nostres contrades és una de les més antigues, parlant amb ells molts portaven més de vint anys vivint a Arbúcies, Banyoles o Salt. Amb fills i filles arrelats a la nostra comunitat estan amatents als esdeveniments que succeeixen en la seva terra d’origen

Segons la darrera reforma de la Constitució del Senegal aprovada l'any 2001, els mandats presidencials no poden ser més de dos. A l’actual president l’acusen d'haver manipulat les lleis per poder presentar-se un tercer mandat i així continuar governant, al·legant que ell va ser escollit abans de que es modifiqués la constitució.    

Aquest personatge té ja 85 anys i està reprimint amb violència les protestes. La setmana passada cinc joves van morir.  

Des de juny de l'any passat hi ha un moviment a Catalunya i Espanya, anomenat M23 que lluita contra la manipulació que Abdulaye Wade està fent de les institucions democràtiques.

En els comentaris que feien, la gran esperança la tenen posada en la candidatura de Youssou N'dour, que planteja una política de renovació i de respecte per les institucions democràtiques. A més, demanen l’alliberament de l'alcalde del municipi de Sicap Mermoz Dakar, Barthelemy Diam, que es troba pres des de fa uns dies per oposar-se també a la candidatura de l'actual President. 

Compartir una estona amb aquets gironins d’origen senegalès em fa veure que la lluita per la llibertat i la democràcia té una doble vesant nacional i internacional. Em sento commogut pel seu esperit cívic i espero que en la manifestació d’aquets diumenge confluïm també defensant drets davant d’aquells que aprofiten el poder per a desfer-los, contradient el que deien abans de les eleccions.





divendres, 17 de febrer del 2012

Raons per què el 19 de febrer sortim tots i totes al carrer

Crec que el PP i el poder econòmic veuen en la crisi una gran oportunitat per a imposar reformes que els hi permetin consolidar el seu model social i polític. Sense contrapoders socials, menys sector públic, amb un sistema fiscal dèbil, amb més desigualtats i en aquest context, si se senten forts i no contestats per la societat, es poden atrevir a tot.
La Reforma laboral no crearà ocupació, ho diu el mateix govern. Facilita i abarateix l’acomiadament. Augmenta la segmentació dels treballadors, ara en les empreses de més de 50 treballadors i de menys. Castiga especialment a les dones, al posar en mans dels empresaris la decisió unilateral de canvis en la jornada, entre d'altres coses, i debilita la negociació col·lectiva. El seu objectiu ocult es pressionar a la baixa salaris per a recuperar beneficis i debilitar la capacitat dels treballadors organitzats en els centres de treball.

Font: racocatala.cat

Sincerament crec que malgrat les dificultats i l'ambient social de por, pànic i resignació, els sindicats estan intentant sumar forces per fer front a aquestes mesures del PP. Crec que cal ajudar-los per a que puguin desenvolupar aquesta funció, participant massivament en els mobilitzacions del proper diumenge 19 de febrer.
Us proposo tres raons per què sortim el 19 tots i totes al carrer: Parar la Reforma laboral; impedir que el govern del PP se senti legitimat per a continuar amb la seva agenda conservadora i ultraliberal. I perquè la única batalla que es perd és la que no es dóna. Si no la fem, desprès no valen lamentacions. Coratge!

dijous, 16 de febrer del 2012

La destrucció del model sanitari català

Avui, a les 19.30h, a l'Auditori Josep Irla (Seu Generalitat de Catalunya a Girona),  parlarem amb l'Alfons Quintà, periodista,  comentarista del Diari de Girona, sobre els canvis que s'estan produint al model sanitari català. Us hi esperem!

dimecres, 15 de febrer del 2012

El Ple de Febrer




Un ordre del dia amb més punts del que ens tenia acostumat fins ara el govern,  al meu parer els  més destacats foren la resolució per assegurar el cabal ecològic del Ter, l’aprovació inicial de la reforma del reglament perquè puguin participar les associacions en els Plens i la ratificació de pertànyer a l’associació de municipis per a la independència.
En l’apartat de mocions s’aprova l’exigència del pagament del deute que la Generalitat té amb el nostre Ajuntament, més de 19 milions d’euros com va reconèixer ahir l’alcalde. Gairebé unanimitat , desprès de que tant PSC com CiU renunciessin a la seva moció a favor de la nostra. Llàstima de l’abstenció de la CUP en una nit no gaire afortunada en la presentació i defensa de les seves mocions.
La data el març pel fòrum cívic i el maig per a la Audiència pública són una bona noticia, caldrà però agilitzar els mitjans que l'ajuntament ha d'oferir als veïns per a defensar els seus interessos davant ADIF i preparar molt bé l'Audiència per a satisfer les incògnites que té encara el projecte convencional. La presència i la veu de les entitats al Ple serà una garantia per assegurar que es desenvolupi correctament el procés.
Un tema en que incomprensiblement el govern, amb la crossa del PP, es va entestar a aprovar fou la reconversió del projecte de pisos assistits per a gent gran en centre cívic. No s’aguanta per enlloc, ni pel finançament que ara repercutirà al 100% en l’Ajuntament, ni  per la ubicació mitgera entre apartaments, sense cap plaça que li doni amplitud i sense cap debat amb veïns i associacions del barri vell. Va faltar cintura i serà un tema que portarà cua.
En l’apartat de precs i preguntes demanàrem més implicació de l’¡Ajuntament en suport als veïns afectats pels problemes de les calderes amb gas natural, a la que l’alcalde es va comprometre a actuar amb decisió i la referida a “Girona Tria”, l’equip que ha estat acomiadat malgrat l’èxit dels darrers anys que ha tingut en les seves campanyes per a fomentar el reciclatge, resposta del primer tinent d’alcalde insuficient i preocupant.
Un cop més la manca d’autocontrol en la presentació de mocions i els parlaments diguem-ne excessivament extensos d’alguna portaveu allargaren innecessàriament el Ple que acabà a la 1 tocada. Que sigui llarg un Ple si els temes ho necessiten no és el problema, ho és si per repetitiu s’allarga i avorreixes als ciutadans que, presents o mitjançant la connexió a Internet, et segueixen.

dimarts, 14 de febrer del 2012

En defensa de la llengua catalana a l’escola


He rebut un manifest de l’Associació Escola en Català per a impulsar una llei del parlament que garanteixi el model vigent, davant de les forces polítiques i judicials d’arreu de l’estat que segueixen atacant el català i el model d’immersió lingüística posant en perill la nostra llengua i un sistema que s’ha demostrat eficaç.

Aquest passat diumenge  es van manifestar davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

És indubtable que trencar el consens social sobre la nostra llengua es pot aconseguir judicialitzant la política lingüística i marginant el català com a llengua vehicular.

Que el català continuï com a llengua vehicular és perfectament compatible amb l’impuls i aprenentatge d’altres llengües, la nostre realitat escolar n’és un exemple. Mantenir aquets model que fins i tot ha estat reconegut per la Unesco és una necessitat de tots els catalans.

Des d’ací dono tot el meu suport i espero que la reacció del conjunt de les forces polítiques catalanes sigui receptiu, bé, amb les excepcions de costum.

dilluns, 13 de febrer del 2012

Cal un ampli bloc social per dirigir la lluita contra la crisi i el dret a decidir


Taula rodona a Girona amb representants de Bildu, ICV, EUiA, ERC i CUP

He estat present aquets cap de setmana en dos aconteixements rellevants, el primer el dissabte en una taula rodona amb gent de Bildu, el diumenge a l'auditori en la presentació a Girona de l'Assemblea Nacional Catalana.

El catalanisme més compromès i l'esquerra militant compartim la sensació de fatiga i frustració que provoca la persistent relació de subordinació amb l'Estat, econòmica i nacionalment.

L'entusiame de la gent de Bildu pel seu procés de reconstrucció social i nacional i l'actitut positiva de molt dels presents el diumenge em fa pensar en la necessitat d'articular amb fermesa un referent polític plural que pugui activar una resposta catalana ferma, suscitadora d'un ampli suport social i, si cal, d'una política desafiant.

Un ample moviment ciutadà unitari és necesari però insuficient si no hi ha un bloc social i polític que el vertebri i permeti assolir els objectius marcats.

A l'Europa moderna i contemporània, quan en una nació històrica no hi ha estat, és perquè les seves classes dirigents no han pogut construir-lo, bé perquè han estat derrotades en el procés o perquè han quedat assimilades a un altre projecte d'estat més atractiu.

La història contemporània de la burgesia catalana és la d'una classe social que, excepcions minoritàries a banda, construeix la seva influència i el seu predomini aliant-se amb l'estat espanyol, amb la promesa d'ordre i d'accés al seu mercat. Avui encara mira a Europa passant per Madrid.

Fins ara no hi ha projecte d'estat català perquè qui s'ha reconegut com a classe dirigent en el moment de la veritat no ho ha volgut. I no hi ha unitat política del catalanisme perquè no hi ha un bloc social articulat al voltant d'una nova classe dirigent, que no pot ser la burgesia catalana perquè el seu interés continua a l'ombra de l'estat espanyol. Les darreres declaracions entusiastes de Duran Lleida i del President Mas per la reforma laboral del PP un cop més ho confirmen.

El procés històric ve de lluny i ara es manifesta d'una manera clara i contundent. En la direcció del país. Socialment parlant, el que hi ha és un buit immens que només el pot omplir una ampla i variada majoria social articulada al voltant d'un lideratge que encara no hi és,  i d'una proposta política unitària socialment  d'esquerres  i sobiranista nacionalment, que avui és possible construir  però que, avui per avui, cap partit ni dirigent polític de la fragmentada esquerra nacional pot satisfer tot sol.

Estem preocupats per la crisi, però també per la nostra feblesa com a subjecte polític col.lectiu, no en sortirem d'una si no vertebrem l'altra. Tenim massa joc polític intern de passadís, partidista, de mera correlació de forces, i poca política d'invocar l'energia social per intervenir en la realitat al servei dels objectius que el bloc social majoritari proposi.

Aquest bloc social majoritari per a construir és avui l'única classe dirigent possible d'un procés democràtic de construcció d'estat. 

dissabte, 11 de febrer del 2012

Cal reformar l'economia del segle XXI i no una reforma laboral que ens porta al segle XIX.


Mentre els governs i les institucions europees no troben una sortida a la crisi de l'euro, el govern decideix abaratir l'acomiadament. En lloc de cercar polítiques que regenerin la indústria, el produir béns i mercaderies com a resultat del treball productiu, s'entesten en facilitar la precarietat i ajudar l'empresari ineficient que maximitza beneficis reduint costos laborals i no produint més i millor.

El treball i no l'acomiadament genera un tipus de trets socials, de valors ètics i virtuts cíviques que no sorgeixen fàcilment en d'altres activitats.

Si volem recuperar a Catalunya les capacitats manufactureres, la qualitat del treball, és essencial per poder mantenir capacitats d'innovació en sectors punta. Hi ha moltes altres virtuts que tenen el seu origen en la indústria. Genera lleialtats a llarg termini entre empresaris i treballadors i una cohesió social més gran. La desregulació fa tot el contrari. On són les veus emprresarials que s'allunyin de la burocracia de les patronals a sou de les grans empreses i del sistema bancari?

Ens cal una societat més igualitària i els pisos que no han deslocalitzat la seva indústria tenen un nexe molt gran amb la democràcia. En les últimes dues dècades s'ha difós un discurs polític i social contra la manufactura i el treball basat en la idea que la indústria és cosa del passat i que el futur està en la innovació en sectors punta, però de fet s'ha invertit en la construcció i en serveis de baixa qualitat de la mà d'obra. El crèdit fàcil amagava la incompetència empresarial.

Però aquests dies d'inseguretat econòmica, l'economia que se'ns posa com a exemple és l'alemanya, una economia essencialment industrialista que atorga prestigi i atracció a la formació professional i a la investigació orientada a la indústria.

Jo sempre he cregut en el pacte i la concertació, aquesta hauria de ser per als catalans la gran lliçó per a un país amb una gran tradició industrial com és el nostre. Per mantenir les capacitats d'innovació i les virtuts cíviques de l'esforç i el treball ben fet necessitem fàbriques, treballadors i empresaris capaços i no casinos model las Vegas .

divendres, 10 de febrer del 2012

En defensa del dret de vaga


Vivim moments molt difícils, especialment les dones i els homes que viuen del seu treball. Ni els més vells recorden un període de tanta incertesa i desànim. Al nostre voltant veiem com familiars, amics i coneguts o perden la feina o se’ls hi degraden les condicions laborals.

Tots aquests fets tenen responsables però davant de l’opinió pública resten difuminats com si fossin conseqüència d’una desgràcia natural. Qui recorda l’origen de l’actual situació en la desnaturalització dels sistema bancari, l’especulació del fons d’inversions i la deslocalització de les empreses productives dels nostres països a d’altres sense lleis laborals per a maximitzar els beneficis aprofitant salaris de misèria?

Quan la informació s’ha convertit en un negoci i els mitjans en empreses,  aquesta  informació defensa sempre  els propietaris, especialment els que tenen molts diners, són la clau.

Trobo especialment deshonest que tota la força mediàtica recaigui contra aquells que lluiten, com poden, per a mantenir la vigència dels convenis laborals i s’oposen a la degradació de les seves condicions de treball.

Ahir em vaig despertar amb la veu tonant des de la ràdio d’un comunicador ben pagat que manipulava amb la seva opinió bel·ligerant una pretesa enquesta on els ciutadans votaven massivament, com no podia ser d’una altra manera, l’opinió del comunicador.

Tots els mals succeïran si el metro i els autobusos de Barcelona fan vaga els dies del Congrés de mòbils! Quina desgràcia, quin desprestigi per Catalunya!

Amb l’atur al 23%, a l’espera avui d’una nova reforma laboral que retalli drets, amb les declaracions de Rajoy de que augmentarà l’atur el 2012, com si fos un analista en lloc del màxim responsable, com a president del govern! ..el que han de fer els treballadors és callar i acceptar resignats el que dictin els causants de la crisi i els que amb la seva ineficàcia l’estan allargant.

Doncs no! La pau social és el resultat del pacte, de la negociació, del compromís. Avui per avui la via dels poderosos i dels seus representants és la imposició i el decret. La via dels que viuen com a classes subalternes no pot ser altra que la confrontació.

La vaga com a dret, com a instrument de lluita estarà en el punt de mira dels poderosos, ja veurem que no tardarem gaire a què amb la mentida de regular-la, es voldrà eliminar-la.

dimecres, 8 de febrer del 2012

Catalunya, capital Madrid o Berlín



Quan un planteja un objectiu i es venta de poder-ho aconseguir, si punxa, les excuses no valen. El govern Mas ha basat bona part del seu discurs blasmant de la incapacitat del govern anterior per a conduir l’economia del país, ha estat un mantra que s’ha fet pesat per repetitiu.
Curiosament, o no tant, ell mateix ha passat de puntetes, tot minimitzant  que el dèficit del 2011 ha esdevingut el 3,29%, lluny del 2,66% que s’havia marcat.
És a dir, el que volia ser el primer de la classe, el que ens ha obligat als assalariats a estrènyer-nos el cinturó i ens ha retallat serveis, malgrat tot l’esforç de bona part del país, no tots,  els resultats són els d’un pèssim gestor.
El 2012 tampoc pinta bé, falten idees i sobra prepotència. Es confon la còmode majoria que els hi dóna el PP amb la realitat que es palpa al carrer, cada dia més allunyada de l’acció de govern.  És cert que aquest allunyament no significa avui per avui donar confiança a una altra alternativa, però situa l’acció de govern en una pèrdua constant de credibilitat.
Les darreres negociacions amb el PP per al pressupost els ha portat a reduir la taxa turística a la mínima expressió, deixen un cop més en l'incertesa uns ingressos que semblaven necesaris per a invertir en el sector i no continuar tocant ós amb les retallades.
No és cert que qui dies passa anys empeny, anem a pitjor! En aquest moment aquesta coalició de fet a Catalunya, CiU-PP, sucurzalitza la capacitat de decisió a les iniciatives econòmiques del govern de Madrid, esperant com a bon alumne que el professor alemany posi bona nota. Quina mena de nacionalistes estan fets!

dimarts, 7 de febrer del 2012

Ajuntaments i Generalitat, menys càrrecs i més serveis

Fa uns anys vaig formar part d’un consell comarcal. Són òrgans on participen electes municipals però són triats pels partits, sistema similar al de les diputacions. Recordo que el meu discurs el dia del nomenament començava: “Al meu parer, un dels secrets més ben guardats és per a què serveixen els consells comarcals? Espero que a final de mandat pugui respondre la pregunta”. Vaig acabar els quatre anys i vaig treure la següent hipòtesi.

Les diputacions i els consells comarcals fan unes feines semblants, suport als ajuntaments especialment els petits, però que al meu parer es confonen i fan que els costos administratius i de representació es disparin. En no pocs casos les despeses de representació serveixen per arrodonir sous migrats d’alcaldes de pobles petits i, en d’altres casos com la Diputació, agrair serveis prestats o compensació econòmica per a càrrecs derrotats.
Font: Diari de Girona

En el temps de vaques grosses tot això passava sense gaire enrenou. La poca importància que dóna a la política bona part de la població ha permès als partits hegemònics un ampli marge de maniobra que ens ha portat a la situació actual.

Però avui per avui, als ulls d’una ciutadania que està patint una llarga depressió econòmica, aquestes institucions deixen de restar invisibles.

Redimensionar les competències municipals, mancomunar serveis, assegurar l’equitat en les prestacions, haurien de ser els objectius que ens portessin a una remodelació de les institucions municipals i a deixar com obsoletes unes institucions que tenen un regust antic i ineficaç.

Amb tot el respecte per les persones, cal simplificar el nombre d'administracions, facilitar als ajuntaments serveis es pot fer amb transferències lligades a serveis compartits i en darrer terme les assemblees d'alcaldes poden coordinar l'acció al territori.

dilluns, 6 de febrer del 2012

En defensa de la Universitat Pública!

Mas Collell fou conseller d’Universitats en l’època de les vaques grasses i no deixà un mal record, potser excessivament arbitrari en les seves inversions i un xic o molt centrat en les universitats barcelonines, especialment la Pompeu Fabra. Després montà una escola de negocis àmpliament subvencionada de la que encara és membre, fet que compatibilitza ara amb la Conselleria d’Economia i Finances.
Inspirat per la feina feta per la Margaret Tatcher als 80s, el flamant conseller d’Economia vol aprimar les universitats públiques i especialment les “humanitats”. Quina dèria d’alguns perqué s’aprimin els altres! Recorden aquells metges d’abans, fumadors, que amb la cigarreta als llavis et deien que deixessis de fumar.
No pot ser que des de dins de la Universitat, les direccions i una part del seus membres caiguin en el derrotisme, acceptant les retallades com un mena de càstig bíblic i immutable. No és just que recaigui sobretot en les humanitats i els professors joves, associats i lectors, la reducció de despeses i els acomiadaments.
En un món cada cop més complex, cal una universitat amb recursos i que tothom que tingui mèrit i desig d’aprendre hi pugui accedir. Explicar i comprendre el saber acumulat per la humanitat, ser conscients de la complexitat del món, desenvolupar la crítica i conrear la imaginació, fer de la cultura i l’art un antídot contra la mediocritat i el discurs fàcil de d’utilitarisme, de la raó econòmica que tot ho simplifica. La Universitat forma part de la solució, és l’antídot, no el problema.
Defensem les universitats públiques! Defensem la Universitat de Girona!
Font: Universitat de Girona.

dissabte, 4 de febrer del 2012

El centre d'acollida “La Sopa” de Girona, el cor de la ciutat


Foto: El Punt Avui

El centre d'acollida La Sopa de Girona, com cada any, fa un sobreesforç per assegurar que ningú que ho necessiti es quedi al carrer sotmès a temperatures sota zero.

En els darrers anys vàrem avançar per a crear un projecte integral que anés des de la recerca al carrer d’aquells que es troben sense llar fins a la reinserció aconseguint llar i treball. El centre de dia, el menjador, l’espai de residència i els pisos assistits han estat fites en aquest camí.

Avui per avui la depressió econòmica, conseqüència de una crisi mal curada, afecta tot el procés perquè no dóna sortida a la reinserció i multiplica les persones sense recursos que acaben perdent feina i llar. Un tema pendent continua sent la manca d’una xarxa de centres com la Sopa. La pobresa extrema és un problema de país i no es pot deixar solament a la bona voluntat d'entitats i a alguns, pocs, ajuntaments com el de Girona.

No he sabut trobar en les accions que va explicar fa pocs dies el conseller de Benestar una proposta, una línia d’accions d’aquesta mena. Em temo que es continuï actuant com si l’administració de país, de Catalunya, no fos la responsable darrera, la que te l’obligació d'encarar aquest prroblema de la pobresa extrema. Sembla que fa més de padrí, amb subvencions sempre escasses, de les entitats que hi treballen, que de protagonista i coordinador en la recerca de les solucions.

En aquets dies de fred quan la pobresa és més dura, sempre tindré un record emocionat per tots els treballadors i treballadores de la Sopa. Conec bé la seva feina i dedicació, la seva professionalitat i bon cor. Per raons del resultat democràtic de les darreres eleccions municipals no hi seré, com altres anys, en el dia a dia ni podré intervenir com abans en la recerca de solucions. Però tenen i retenen tot el meu afecte i consideració.