dissabte, 31 d’octubre del 2015

Guaita que fan ara!


La presentació a tràmit d’una declaració que proposa el camí a seguir per a la constitució de la República catalana a encès la “Villa i Corte” i com no, als seus representants a Catalunya, que li han fet de caixa de ressonància. Soc dels optimistes, però per aquells que no ho son, que quedi clar, que mai, mai, s'ha produït cap canvi a Madrid sense una acció clara i contundent des de Catalunya.


Un home caracteritzat per fer de la paràlisi un sistema de relacions polítiques, Rajoy, perd el cul reunint-se a tort i a dret per a preparar la “Santa Aliança” contra Catalunya, fins i tot ha convocat, per primer cop, al “coleta morada”. Òbviament s’han afanyat Sánchez i Ribera a fer de “palmeros” i a base de declaracions demostrar que un és mes espanyol que l’altre!

El consell del poder judicial dona ordres de que els membres del tribunal superior de justícia de Catalunya no vagin a l’acte del dia de la justícia, servint-nos una magnifica metàfora de com hi podien anar si la justícia hauria de ser independent. Joc de despropòsits que una simple posada a tràmit d’un text a aixecat.

El seu dit al nostre ull, ens assenyala el camí. Amb tot el respecte a les forces independentistes al Parlament, també a aquells que encara desfloren la margarida de si a Madrid hi haurà una majoria d’esquerres, republicana i favorable al referèndum d’autodeterminació per a Catalunya, que es posin les piles, que avui i ara tenen a les seves mans de remoure com mai en trenta cinc anys el statu quo, que posin en comú el que ja tenen i deixin en segon pla el que avui es accessori i circumstancial. Ara és demà!

dijous, 29 d’octubre del 2015

Hi ha corrupció a Catalunya, crida esverat Mariano Rajoy!


La corrupció és un mal endèmic en tota forma de govern. No és evitable però si controlable. Depèn de molts factors que aquest control sigui eficaç o no. Hi han raons històriques, socials, religioses o educatives però, al meu parer, el que preval és els mecanismes que te un sistema polític per a facilitar o minimitzar l’impacte d’aquesta xacra. Educació i controls serien els dos eixos virtuosos.


La Itàlia del 1992 ens demostra que no es pas fent una creuada judicial contra la corrupció que el tema es soluciona, se’n van treure uns quants de corruptes i se’n va posar uns altres. Alguns, fins i tot de pitjors. Una excel·lent sèrie de la RAI darrerament ens explica aquests fets i l’ascensió de Berlusconi.

A Espanya la corrupció ha estat un dels fonaments del sistema des de 1876. Amb la primera restauració i la segona, la del 1976, s’ha conformat una classe dirigent que ha anat modificant instruments i aliances, a dins i a fora, sense deixar de controlar l’estat, no solament per a dominar el poder polític, sinó també, i especialment, usar-lo per al seu profit econòmic.

Mentre la classe dirigent espanyola es manté unida i amplia els seus instruments polítics bipartidistes a un tercer, Ciudadanos, a Catalunya aquesta s’ha esquinçat i els sectors menys vinculats amb l’oligarquia espanyola han apostat per una aliança amb les classes mitges i populars, que obre pas a un procés constituent que significa la fi del statu quo.

D’ací l’odi contra Artur Mas i CDC. No creureu que el tenen per haver participat en el model corrupte de finançament amb el que tots els partits sistèmics estan pringats! L’odi és el resultat de sentir-se traïts, de la por, perquè saben que solament un ampli moviment els pot qüestionar a Catalunya i de retruc a Espanya, perquè el pes que decanta el platet de la balança ha estat aquest sector social i polític, fins fa ben poc autonomista i fins ara perfectament lligat al sistema.

dimarts, 27 d’octubre del 2015

Nou parlament per a una nova època.


Ahir donàvem el primer pas amb la constitució del Parlament. Nova presidenta, nova mesa i s’obre la ruta, difícil i necessària, cap a la independència. El cinc vots favorables de diputats de CSQP a la presidència, no se si és un miratge, però m’obren una escletxa d’esperança de que al llarg dels propers mesos, i aïllada la incògnita del 20D, s’incorporin a un camí plural com és el del procés constituent de la República catalana. 


El cant dels segadors fou un bon termòmetre dels sentiments catalanistes dels diputats, de respecte o no pel símbols del seu país. El silenci i el posat despectiu de molts dels diputats i diputades de Ciudadanos i del PP expressen el que sovint amaguen tot dient que no son separatistes però si catalans. No crec pas que es sentissin de la mateixa manera si hagués sonat l’himne d’Espanya. L’ou de la serp està esclatant, però sempre ha existit, fins i tot, en els vells i bons moments de, per alguns, l'enyorat autonomisme.

Resten no pocs serrells a tancar, cal deixar clar el camí i els mitjans amb els que es comptarà, aïllar la incògnita del govern i del seu president i aclarir com i amb quines candidatures o candidatura es focalitza el vot cap a la independència a Madrid. Perquè res està guanyat, però tot es encara possible.

diumenge, 25 d’octubre del 2015

Un policia d’Olot


Conec al cap de la policia d’Olot que està sent linxat per haver desconstruït amb una senzilla multa la parafernàlia amb la que es feia l’escorcollament de l’ajuntament d’Olot. La proporcionalitat en l’actuació policial forma part de l’autoritat amb la que s’usa un dret que els ciutadans els hi hem donat per a protegir-nos del delicte. Quan aquesta no es dona ens trobem amb l’abús d’autoritat, com és saltar-se una norma sense necessitat fefaent. Posar amb una multa les coses en el seu lloc és un exemple cívic elogiable.


Conec a l’inspector Ignasi López, de l’època en que va formar part de la policia municipal de Girona. El tinc en molt bon concepte, el recordo com a un professional competent que coneixia bé el mon policial però també el entorn social i cívic en el que aquest s’ha de moure. Quan se’n va anar a Olot vaig pensar que perdíem un bon comandament però que Olot guanyava un bon professional.

Aquest fet que he citat fa que encara l’apreciï més. Posar límits a l’abús d’autoritat es conseqüent amb un model de policia que crec encertat. En un moment en que la manipulació de les institucions forma part d’una guerra bruta que el govern de l’estat no te cap escrúpol en usar, la valentia cívica és i serà la millor resposta.

Si la caverna s’ha llançat contra un bon professional que compleix amb el seu deure, crec obligat dir en públic que no està sol i que en el difícil camí que seguirem no hi ha millor manera d’educar que el exemple.

divendres, 23 d’octubre del 2015

No es pas temps d’esperar.


Reconec que mantenir la mobilització popular no és gens fàcil, però quan aquesta afluixa la vella política retorna de nou. La diferència entre les passades autonòmiques i les anteriors és que esdevingueren una altre mobilització popular, que posà en un segon termini els objectius d’un govern autonòmic més, la gestió de les competències estatutàries. El que es volia i encara es vol és un camí clar cap a la independència. D’ací que, amb tot el respecte, els recomptes partidistes sobren i fins i tot molesten.


Tot retard injustificat obre escletxes i genera confusió. Si la prioritat és un procés constituent, com sembla, cal assentar les bases del seu procés amb rapidesa i generar les estructures per a fer-lo possible. El govern que necessitem no és el clàssic de conselleries i amplia distribució de càrrecs entre els militants dels partits governamentals, ens cal un seguit de persones que generin confiança i que siguin d’honradesa i fermesa provada.

Soc conscient de les dificultats, especialment la dificultat de contrarestar desitjos i realitats, però, en el nostre cas, el temps no soluciona res, més aviat ho complica. Alguns han anomenat “processisme” aquesta llarga espera, que volguda o no manté tot més o menys igual.

El temps passa i s’acosten eleccions espanyoles, cal tenir govern i programa quan aquetes comencin, perquè sinó el programa i els temps polítics ens els posaran els guanyadors  des de fora.

dimecres, 21 d’octubre del 2015

Patriotisme i corrupció


La força del independentisme és la seva pluralitat, el cistell s’ha construït amb vímecs molt diferents, però el resultat és sòlid. Però podem posar la ma al foc per algun d’aquests que es sospita tacats per la corrupció? Aquesta ha estat consubstancial amb el model econòmic espanyol en el que el subsistema català ha estat una peça clau. Eradicar la corrupció és una tasca imprescindible si volem que el procés no quedi aturat i implosioni.


Els enemics poden imposar penes de telediari a possibles innocents, però son tantes les sospites que ningú pot negar l’abast d’aquesta xacra que afecta a no pas pocs que han tingut responsabilitats en els partits i en l’administració. El capitalisme extractiu, que ha tingut en els contractes amb l’administració el seu pa de cada dia, es resisteix encara avui a morir.

La manipulació d’una cassos, l’oblit dels altres, l’interès polític partidista en denigrar a l’adversari i minimitzar la corrupció de casa seva, son la base de qui impulsa i com es fan les investigacions. La manca de credibilitat de la justícia no es una garantia de netedat i la contaminació política de molts magistrats tampoc.

Però ningú es pot amagar darrera d'aquestes cortines, d’ací el paper de la CUP i d’altres polítics independentistes per a que el futur pacte: presidència, govern i fulla de ruta estiguin nets de pols i palla. Tots, els que volem la república catalana, hem d’estar interessats en aquest camí. No pot ser patriota cap corrupte, no es pot fer el camí cap a la independència si tanquem el ulls.

dilluns, 19 d’octubre del 2015

19 d’octubre: Dia contra el càncer de mama.


Sovint el posar el nom d’una causa o esdeveniment a un dia determinat no em causa una especial emoció, em fa por que de tantes diades es banalitzin un munt de causes justes. Però quan he copsat que avui dia 19 d’octubre es el dia contra el càncer de mama, els dubtes s’esvaeixen, pensant en tantes i tantes dones que amb heroisme i tenacitat combaten un malaltia malauradament massa estesa.


Al meu entorn persones estimades han mort de càncer, la seva absència referma encara més l’estimació que els hi teníem, que els hi tenim, en el record quotidià. El seu patiment, el compartir-lo, ens ha fet més sensibles i més savis.

He tingut a les meves mans un llibre publicat a finals del 2014 que recull els darrers escrits de la Maria Mercè Marçal. El senyal de la pèrdua, és el títol d’aquest barreja de dietari i reflexions que colpida per un càncer de mama, malgrat la seva valenta lluita no es recuperarà. És d’una tristor, valenta i esperançada, d’una sensibilitat que et colpeix des del primer moment.

Davant de la por, sentir la companyia dels que t’estimen, la confiança dels professionals que et cuiden, de la ciència que avança en noves i millors teràpies, generem un principi de confiança que facilita la tenacitat necessària per a superar la malaltia.

Benvinguda, doncs, la jornada d’avui. Visquem-la amb esperança, amb el record dels que han lluitat, el testimoni del que l’han superat i la solidaritat amb qui avui i ara la està combatent.

dissabte, 17 d’octubre del 2015

El 20D, què fer?



En aquest procés llarg per a les persones però curt històricament parlant, molts ciutadans de Catalunya hem anat desconnectant de l’estat espanyol, cada cop ens importa menys el que diuen perquè ens indigna més el que han fet i fan. Davant de la convocatòria d’eleccions generals el 20D el cos ens demana que s’ho facin, però si hi reflexionem hem de concloure que tàcticament seria un error.


És cert que no podem esperar gaire res dels resultats, en el sentit que qualsevol de les coalicions que puguin governar no voldrà ni podrà aportar una solució satisfactòria, ni tant sols un referèndum, al conflicte que tenim des de fa anys obert. La tripleta PP-PSOE-Ciudadanos ho bloquejarà tot.

Ara bé, una abstenció, ni que depasses el 50 %, deixaria la via lliure a la "tripleta" per aconseguir la gran majoria dels 47 diputats catalans al congrés i ajudaria a ampliar el dogal que ens apreta el coll, des de casa nostra. La "Brunete mediàtica" faria abstracció de l’abstenció per a fer corre que els ciutadans catalans haurien donat l’esquena a l’independentisme i certificat amb el vot la voluntat de restar a Espanya.

Participar, però de forma diferent? Sens dubta. Tant per la forma com pels objectius. Més enllà del fet d’escurçar el seu nombre de diputats aconseguint la majoria dels esconsn a catalunya, aquest diputats ja no representaran una part d’Espanya sinó la voluntat sobirana de Catalunya i ja no es deuran al parlament espanyol sinó al Parlament català, com a dipositari de la nostra sobirania. El seu objectiu bàsic serà fer de veu i testimoni del camí cap a la independència.


Caldrà, doncs, un Candidatura Unitària, que aplegui tot l’independentisme i sigui capaç d’entusiasmar a la gent per a que de nou ompli les urnes. No tenim massa temps, hi han moltes coses pendents encara, però aquesta no és menor. Som-hi!

dijous, 15 d’octubre del 2015

Lluís Companys, sempre en la nostra memòria.


S’han dit moltes coses de Companys, de bones i de dolentes, d’estima i d’odi, dites per amics i per miserables. Jo em quedo amb una frase de la seva segona dona, records de la detenció per membres de la Gestapo que se’l emportarien detingut, “deien que no era possible que un president visqués amb tanta modèstia. Jo els vaig dir: “si vostès coneguessin qui és Companys, la vostra pregunta seria inútil”.


Han passat 75 anys del seu afusellament i la justícia espanyola es manté impertèrrita davant de l’assassinat. L’amnistia, que havia de ser transitòria, com han estat a Xile i Argentina les lleis de Punt i Final, és manté inalterable. El concepte de legalitat jurídica és manipulat per a encobrir els crims de la dictadura i malauradament en tots aquests anys no hem fet prou per a restituir la dignitat de les víctimes i especialment la de l’únic president europeu afusellat.

Difícilment sense ruptura aconseguirem recuperar la dignitat d’aquells que en el passat foren generosos amb els seus conciutadans, oferint la vida per a preservar la nostra dignitat col·lectiva. Avui la ruptura s’anomena república catalana, el mateix nom que va proclamar Lluis Companys l’octubre de 1934 en el context d’una república espanyola segrestada per Lerroux i Gil Robles.

Un dia especial i reivindicatiu de la memòria però també, en el moment actual, quan un altre president es cridat per la justícia per exercir les seves obligacions democràtiques, significa un viatge de no retorn, serà complicat i difícil, quan no ho ha estat, però si mantenim el cap clar i la societat mobilitzada ens en sortirem. 

dimarts, 13 d’octubre del 2015

Vencedors i vençuts.


Es diu sovint que a les guerres no hi ha vencedors ni vençuts. Reconec el missatge pedagògic que te aquesta frase i que molt sovint és veritat, però no sempre. A la Segona Guerra Mundial hi hagueren vencedors i vençuts i aquests darrers foren el nazisme alemany, el feixisme italià i l’imperialisme japonès. A la Guerra del 1936 fou el Franquisme, els feixisme espanyol, el vencedor. Aquest és el fet diferencial espanyol que es nega a morir i va reviure en l’exaltació “nacional” del 12 d’octubre.


Els fills i nets del vencedors es continuen veient com a salvadors de la “pàtria”  i miren enrere i no veuen res a retreure dels seus avantpassats. Deu i el destí han creat un model que pot canviar estèticament però que manté les bases que foren conseqüència de la seva victòria i òbviament de la derrota dels altres, els “rojos" i els "separatistes”.

Exigeixen oblit als vençuts però mantenen un odi permanent a aquells que, malgrat haver abandonat les armes, com Otegui i tots els altres que en algun moment se’ls pugui haver vinculat amb ETA, representen sense oblit ni perdó els “enemics”, ara sota l’etiqueta de “terroristes”. Ni amnistia, ni perdó, ni cap cas als tribunals internacionals i ,això sí, un victimisme permanent que serveixi d’excusa, al pur i senzill autoritarisme.

És el que hi ha, venen a dir, però ara i ací no ens conformem, hem perdut la por i sabem que ells des de sempre no han tingut la raó. Catalunya ha emprés un camí, que al alliberar-se està fent el millor favors als homes i dones honestos d’Espanya, perquè també es treguin de sobra als hereus dels vencedors.

diumenge, 11 d’octubre del 2015

Llei d’autonomia del pacient i dependència de la justícia.


De tant en tant apareixen cassos que surten a la llum pública i tornen  a engegar un debat que al cap d’un temps es difumina, mentrestant son moltes les persones que pateixen de forma anònima una situació de pèrdua de drets respecte al seu cos i la seva vida. Son molts el prejudicis que tenyits de principis morals o polítics generen patiment. Moltes famílies resten impotents i molts professionals no s’atreveixen a fer el correcte davant de tanta ambigüitat jurídica.


Una mica s’ha avançat respecte al cas del tetraplègic Ramon Sampedro, que va reclamar l’eutanàsia el 1998 i la mort del qual per suïcidi assistit va derivar en un procés judicial finalment tancat perquè havia prescrit, però el debat segueix obert perquè no hi ha una regulació legal clara, que el PP continua sense considerar necessària, i perquè moltes vegades hi ha discrepància entre la voluntat dels familiars del malalt i l’opinió dels metges.

Des d’un punt de vista legal la normativa que s’aplica a Catalunya és la llei de l’autonomia del pacient, de l’any 2000, en el qual es regula el testament vital i permet que el pacient expressi la seva voluntat de cara al procés de la mort, però “sempre que no sigui contrari a l’ordenació jurídica o la bona pràctica clínica”.

L’enunciat es tant obert que justifica qualsevol decisió perquè alguns col·lectius mèdics defensen que el seu objectiu és respectar el cicle vital del pacient, controlar els símptomes, però sense allargar-lo no escurçar-lo intencionadament, mentre que amplis sectors de la societat defensem que sigui el pacient, o la seva família, els qui sense pressions i amb l’assessorament degut decideixin com ha de ser el final de la seva vida.

Holanda, Suïssa, Bèlgica són alguns del països que han regulat aquest procés i seria bo que també aquí s’afrontés com més aviat millor un debat que porti a solucions adequades que amb els nou avenços mèdics es fa cada cop més necessari.

divendres, 9 d’octubre del 2015

Una llibreria, el “Che” i l’esperança.


Avui fa 48 anys de la mort  del “Che”, era un adolescent quan vaig saber la notícia, la “Pirenaica” fou millor font d’informació que els diaris controlats per la censura franquista. El seu assassinat per ordres de la CIA fou una venjança contra un home que els va derrotar un cop i un altre. La seva especial personalitat, d’heroi romàntic del segle XIX, ha transcendit el temps i ha estat icona de l’inconformisme, però també de l’esperança  en la transformació revolucionària. Malalt des de petit, asmàtic, no li va impedir fer el que li dictava l’optimisme de la seva voluntat.


El seu viatge d’Argentina a Guatemala, el recolzament al president Jacobo Arbenz, derrocat pels EE.UU, l’amistat a Mèxic amb els germans  exiliats Castro, el viatge del Granma, la guerrilla de Sierra Maestra, l’entrada victoriosa a Santa Clara i després a l’Havana, fites d’una joventut que fa somiar als joves, ara i avui també. La seva renúncia el 1965 a continuar al govern cubà, obre una nova etapa més madura i més dura encara.

Recordo haver comprat d’estranquis a la “Cinc ‘Oros”, la mítica llibreria en la cruïlla del passeig de Gràcia i Diagonal, tancada des de fa temps, dos llibres de la “petite collection maspero”. Dos llibres d’Ernesto “Che” Guevara, la guerra de guerrilles i els seu dietari de Bolívia. La primera una obra clàssica d’una victòria, la segona la crònica angoixant d’una derrota, que es va apropant quan més s’acosta el dogal de les tropes bolivianes. La primera, viu el desgast del pas del temps. La segona, ha passat de derrota a victòria, mitificant al personatge.

Les generacions nascudes rere el traspàs de Franco, disposant de recursos per instruir-se i formar-se culturalment i políticament aliens al paper imprès i gaudint, a més, de (relativa) llibertat, els hi costarà entendre la reverència que molts, més grans, tenim pels llibres i les llibreries. La “joie de lire”, la sensació de trobar-vos en un vaixell proveït de la mena de carregament que pot contribuir a dotar-vos de perdurable sensibilitats crítica i, alhora, d’il·luminar somnis no necessàriament destinats al fracàs.

Una llum en la foscor del franquisme, una música i molta lletra, una esperança mai truncada, un desig i una forta esperança en la humanitat, 48 anys no son res. 

dijous, 8 d’octubre del 2015

Escriure, escriure....



Amb més temps del que he pogut disposar en molts i molts anys, he decidit posar ordre en la munió de material escrit que el meu pas per l’Ajuntament de Girona m’ha deixat. No ho penso fer per fer, tinc al cap deixar en un llibre la visió dels esdeveniments claus de la ciutat des del 2000. Una visió subjectiva però veraç que contribueixi al que si atansi, per interès històric o pura xafarderia, a recordar i reconèixer quines forces centrífugues i centrípetes han estat presents darrera algunes decisions claus.


De llibretes i apunts, de folis i notes a peu de pàgina, a voltes escrits de presa  i corrent de tal forma que em costa desxifrar la meva lletra, han de contrastar-se amb document més objectivables. Al menys tres dies per setmana començaré a fer un buidatge de les actes del Plens, de fet en els dos dies que he anat a l’arxiu administratiu, he trobat un munt de records i de contrastos que completen el material personal.

La memòria fa passar males passades i en general en la política hi passa molta gent àgrafa. La meva experiència com a historiador i especialment en la recerca per a la meva tesi doctoral, m'he trobat sovint amb molta informació en un sentit, el poder establert, i molt escassa en altres àmbits. Fent bona la dita que si no escrius la història te la escriuen.

Em dono un any de termini, cal marcar fites i saber quan has d’acabar. Tinc en el cap què i com o vull fer, ara caldrà amb mètode i perseverança completar-ho. No és el primer llibre que faig, però si el que m’afecta més de pla, doncs seré objecte i subjecte, menor, però present, en tot el relat. No solament necessitaré de Clio, també de Talia per que la realitat supera a voltes la ficció.

dimarts, 6 d’octubre del 2015

Ha desaparegut el Catalanisme?

He llegit darrerament, és a dir després del 27S, que el catalanisme ha donat pas a l’independentisme i que pel camí s’està fracturant el país. El catalanisme integrador, diuen,  ha donat pas a l’independentisme excloent i com a conseqüència tenim els 740.000 vots de Cs. Sembla que donen la raó a una "visió 2.0" de la profecia apocalíptica d’Aznar", de que abans de trencar-se Espanya es trencaria Catalunya. No ho crec pas.


A diferència dels articulistes no he observat en l’actual independentisme més eixelebrats o en paraules de la xarxa, “trolls”, que en sectors molt minoritaris del catalanisme del passat segle XX. Avui el catalanisme opta majoritàriament per la independència, no per introspecció sinó com a resultat del pur empirisme. La resposta al rebuig continuat a construir una Espanya capaç d’integrar Catalunya com a nació i la constant hostilitat dels governs de la segona restauració al reconeixement de Catalunya com a nació.

La voluntat d’integració, de construir un sol poble, de fer un nou estat basat en la tolerància, el respecte i el principis democràtics formen part de l’ADN del catalanisme independentista. No solament Súmate, que també, sinó l’amplia base de la ciutadania que compartim orígens diferents i un present i futur comú.

Qui vulgui apostar per la permanència a l’estat espanyol es molt lliure, si segueix els principis democràtics i el respecte a la majoria. No cal emmarcar-ho en un paradís perdut, perquè l’autonomisme no ha estat la dolça Icària que els independentistes hem destruït. L’autonomisme ha estat destruït pel espanyolisme ranci amb la col·laboració inestimable del governs de l’estat i dels seus tribunals en els darrers anys.

dissabte, 3 d’octubre del 2015

Que diria al Consell nacional d’ICV d’avui, si encara en fos membre,


Vaig ser membre del Consell nacional d’ICV des de la seva creació, he intervingut sovint i sempre quan el tema era d’especial importància. Avui no ho podré fer, doncs ja no milito en aquesta organització, encara se’m fa estrany. Però que hauria dit, pensava al llevar-me, si com altres independentistes d’ICV m’hagués quedat a l’organització?


Primer de tot hauria confessat que per primer cop no els hauria votat, com , tot fa pensar, la majoria de votants del 2012. Què, al meu parer, per a salvar el mobles no calia cremar la casa, passant de 13 a 11 diputats dels que tant sols tres són d’ICV i amb un discurs que no era el nostre. Preguntaria si estem millor o pitjor que el dia de la Convenció quan vam decidir per amplia majoria, no pas amb el meu vot, canviar de carril i abandonar el sobiranisme unitari que havia evolucionat cap a la independència.

També parlaria de futur, de cap a on hauríem d’anar per a preservar una història de la que ens sentim orgullosos, en un present que ens aboca a la fagocitatció o a la marginalitat. I cridaria a l’orgull, a mirar-nos al ulls, de tants i tants militants generosos i referents en el seu lloc de treball i en el seu poble o ciutat.

Els hi diria que és el temps de pensar en l’esquerra de després de la independència, de reviure de les cendres l’esperit del PSUC, la voluntat d’unificar allò que és divers en les esquerres catalanes, per a ser protagonistes de la República Catalana. I els hi comunicaria, sentimental com soc, el profund afecte que els hi tinc.

Però, probablement, al acabar la intervenció, amb alguns aplaudiments, no pas pocs, i en el moment de votar la proposta de la direcció, tot dient que hem de continuar igual fins a les generals, molt em temo, s’aprovaria per amplíssima majoria...i tot, de moment, continuarà igual. Mal que em pesi.

divendres, 2 d’octubre del 2015

Valeo i la necessitat del sindicalisme avui.


Molts dels que hem llegiu sabeu que els treballadors i treballadores de Valeo Martorelles es troben en lluita des del 24 de juliol. Valeo és una multinacional francesa de components per automòbils i d’un dia per l’altre la direcció els hi va dir que traslladarien la producció i la majoria de la gent a Saragossa on te una altre factoria.


El coratge dels treballadors i treballadores han posat en primer pla la seva lluita, 257 persones contra una multinacional. Com deia , cal molt de coratge. Però també, atenció, una bona organització. Jugant bé  les seves cartes, com en tota bona negociació, i les que tenien i han usat són la unitat, la mobilització i la solidaritat. Des de l’agost fina ara han teixir un xarxa amb innumerables reunions i amb una presència que ha obligat a pronunciar-se a gairebé tothom.

El menys conegut és la seva militància, més del 70% de la plantilla esta sindicada, majoritàriament a CC.OO. En un moment de desprestigi dels sindicats, per errors propis es veritat, però que sovint son airejats amb voluntat no de millorar sinó de destruir el sindicalisme. Valeo, com altres lluites, demostren la necessitat del sindicalisme ara més que mai.

Conec molts sindicalistes, he treballat frec a frec amb molts d’ells i he trobat majoritàriament altruisme i honradesa. En el nou país que volem construir, el sindicalisme, la lluita per la dignitat que representen, ha de ser una peça clau.

Estic segur que la gent de Valeo se’n sortirà, i de nou una de les lliçons que en podem treure és que darrera les mobilitzacions i el seu èxit, no hi ha la improvisació sinó l’esforç i el coratge que organitzat sindicalment porta a bons resultats.