dissabte, 31 de març de 2012

El soterrament del tren convencional es complica

El got mig ple es podria veure pel fet que el consell de ministres ha aprovat l’estació provisional i la connexió amb el TAV de la ciutat de Girona.

Però si ho mirem detingudament el got està més que mig buit.

Perquè aquesta decisió fa mesos que s’hauria d’haver pres pel govern anterior...

Perquè encara estant buscant el projecte executiu del tren convencional...

Perquè en els pressupostos 2012 no hi ha ni un euro pel convencional soterrat...

Sembla que l’alcalde s’entesta en veure’l mig ple, però haurà de dirigir una ciutat sense projecte i amb les obres ajornades sine die.

Al meu parer cal convocar amb urgència la mesa de parlamentaris gironins i ajuntament per a esmenar el pressupost 2012; que surti d’un cop el projecte o es destinin els diners per a redactar-ho; que s’estudiï amb participació dels veïns una solució de, per si les obres no es fan, com queda el parc central i quines compensacions poden tenir comerciants i veïns.

Cal que ens trobem abans d’acabar l’abril amb la ministra i que l’Audiència no es faci més tard de la primera setmana de maig.

Davant de les greus complicacions cal cercar solucions i el temps se’ns tira a sobre.
Font: el Punt Avui.

divendres, 30 de març de 2012

Una vaga General, 29M, que portarà cua


La meva anàlisi de la vaga no pretén ser objectiva, no ho és perquè vaig defensar-la, hi vaig participar i em sento part de la multitud que en la massiva manifestació d’ahir va deixar clar el seu rebuig a la reforma laboral i a les polítiques econòmiques que la impulsen.

No ho són tampoc les anàlisis que, a l'aixecar-me, els contertulians de diferents emissores, travestits “d’experts”, majoritàriament feien. El color del cristall amb el que es miren els fets té a veure amb la ideologia i en molts casos amb qui et paga per opinar.

Els que no volíem vaga l'hem hagut de fer i els que deien que no s’havia de fer ens l’han provocat aprovant una reforma sectària, descompensada i lasciva pels interessos, com ahir vàrem comprovar, de la majoria.

Ha estat una vaga molt seguida, al meu parer bastant més amplia que les dos darreres (també de retalls de drets per part del PP i del PSOE), feta en un moment de desencís i desconfiança de molts contra gairebé tot, de replegament individual i sotmesa a un atac mediàtic conseqüència del poc pluralisme dels mitjans audiovisuals.

Les dades de consum elèctric no enganyen i són una dada incontestable. És cert que de nou el ball de xifres ens descol·loca i precisament té aquest objectiu que no creiem amb el que els nostres ull van veure. No érem conscients, els manifestants a Girona i arreu del país, que ens trobàvem amb una de les manifestacions, per no dir la més, important d’aquests darrers trenta anys?

És cert que ens cansen a la majoria alguns, molt pocs, pinxos que creuen que ser revolucionari es fer bretolades, però encara ens cansa més -molt més!- que l’inefable i incompetent Felip Puig ho magnifiqui implementant uns dispositius de seguretat ineficients i molt sovint provocadors. Quin objectiu té aquest nefast personatge i el govern que li dóna suport? Accentuar una imatge negativa dels manifestants, de les seves causes, del país...?

La ciutadania, una majoria, ha parlat, amb la vaga i les manifestacions. Ara els governs han de respondre, en primer lloc Rajoy. Cal refer un pacte social per a sortir de la crisi. Si creuen que hi ha una drecera fent polítiques contra la majoria, s’equivocaran de nou i solament agreujaran els problemes i retardaran les solucions.

Si no rectifiquen, ells seran els responsables, a Madrid i Barcelona, del desastre i de la radicalització al carrer, a la societat. Rectificar és de savis i, si no n’hi han als governs, és de savis mobilitzar-se perqué, si no ho són, rectifiquin amb la força de la raó i amb la raó de la força.

dijous, 29 de març de 2012

Un mati de Primavera. 29M. Dignitat



Un matí intens amb les companyes i companys d’UGT i CCOO a Girona. Bones sensacions d’una vaga que ha anat més enllà del que s’esperava. Massiva al transport i a la indústria, important al sector serveis i a la funció pública. Bona receptivitat al carrer.

Una lliçó que caldrà que els governants aprenguin perquè si no es rectifica, ningú ens aturarà.

Ja comentarem com han anat aquesta tarda les manifestacions i farem demà un anàlisi més acurat.

Endavant i ànims, hem començat un camí i no ens aturarem fins aconseguir que es respecti la nostra dignitat. El treball com a font de riquesa, la solidaritat com a principi, el respecte com a mètode i la coherència com a actitud. Som el que fem!

dimecres, 28 de març de 2012

29M. Una vaga per a la dignitat


Avui fan vaga els periodistes, demà la farem tots els altres. Ens uneix el reclamar que la feina que ens ocupa bona part de la nostra vida no es pot considerar una mercaderia que la venem i al fer-ho deixem de tenir drets. Ens ha costat molt el dret laboral perquè ara, aprofitant una crisi que no hem generat, ens el dinamitin.

S’han donat moltes raons per a fer vaga aquests dies i algunes precisament dels que diuen que no s’ha de fer. En Rosell, de la CEOE, ha estat especialment actiu. Ja advertia, en veu baixa, als directius que compartien amb ell roda de premsa, que fessin cara seria per a dissimular el somriure que els havia quedat al conèixer la reforma laboral.

Aquesta fatxenderia patronal, que s’ha concretat en demanar ara una llei de vaga, és a dir per a no fer vaga, estimula la reacció de tots aquells que sabem que darrera l’atac als drets dels treballadors, hi ha un atac a la democràcia.

Em sap greu per a tots aquells empresaris que conec, que treballen dur per la continuïtat de la seva empresa, no aixequin la veu contra la caspa d’aquells que diuen representar-los. Saben que el problema principal que tenen és de demanda i de finançament, no de costos laborals. I que reduir-los, reduint drets, és un regal enverinat que no soluciona els problemes de fons.

Una reforma imposada és un oxímoron, és una contradicció que solament es pot resoldre tornant a la mesa de negociació. El conflicte és la conseqüència de la imposició, trencar les regles del joc solament pot portar o a la resignació o a la protesta.

Ni callem ni atorguem a aquells que fan el contrari del que van dir per a ser votats. Que el PP i CiU ho sàpiguen i que no hi comptin.

Fins demà, tots i totes a la vaga! Ens veurem en els actes convocats al llarg de la jornada.

dimarts, 27 de març de 2012

La Gent Gran de Santa Eugènia es mereix un respecte. S’ha de fer cas a la Mancomunitat

Ja fa uns dies vaig denunciar la decisió de l’antiga Caixa de Catalunya de tancar el Club Sant Jordi i deixar a la gent gran que en formava part al carrer. Vaig criticar a l’entitat per la decisió i a l’ajuntament per la passivitat.

Ahir el teixit associatiu de Santa Eugènia va reaccionar amb contundència i es va concentrar davant de l’entitat manifestant el seu rebuig i exigint la continuïtat. La Mancomunitat, l’entitat que agrupa la gran majoria de les associacions de Santa Eugènia, va donar una nova lliçó del que vol dir la participació real en els afers del barri i de la ciutat.

Font: El Punt Avui.
Com a resultat, en bona part del Pla Educació i Convivència, s’ha anat forjant a Santa Eugènia un teixit associatiu potent, que ha anat creixent en quantitat i qualitat aprofitant el Centre Cívic i les accions socials que amb aquest Pla i les partides socials del Pla de Barris vàrem anar disposant. És cert que el gruix urbanístic del Pla de Barris va anar en una altra direcció i ha deixat un pòsit d’insatisfacció i d’indignació amb l'aleshores responsable i regidor d’urbanisme.

Avui el nou govern no està aprofitant tota la potencialitat de la mancomunitat i decisions sobre la Marfà, l’antiga Salvador Allende i la lentitud en obrir el Centre de Dia per a la gent gran, està obrint un seguit de conflictes que el govern hauria de solucionar, rectificant.

El que va passar ahir és un símptoma i una advertència. En aquest tema, el del Club de Gent Gran i en d’altres que afecten al barri, s’han de cercar solucions amb la gent i no contra la gent.

dilluns, 26 de març de 2012

Andalusia i Catalunya

Foto: EFE

El que succeeix a Andalusia no ens pot deixar indiferents als catalans, no solament perquè compartim el mateix estat -que ja és molt- sinó perquè molts catalans o hi han nascut o hi tenen parents, en aquest territori.

He tingut la sort en la meva vida de conèixer persones entranyables nascudes en aquelles terres, hi he compartit lluites i treballs i d’algunes he aprés molt. Estic vacunat de xenofòbia i de creure que uns pobles són millors que els altres. Però he aprés també que els pobles per col·laborar amb peu d’igualtat han de ser lliures.

Recordo 11s de setembre on hi havia més nascuts a Andalusia que als barris benestants de Barcelona o Girona. No he sabut trobar en les ressenyes biogràfiques de Mas, què feia en aquesta diada abans de la democràcia? i aquest fet marca caràcter, en un sentit o altre.

Els resultats electorals em donen esperances de que, assumint el PSOE els seus errors, un govern de coalició de les esquerres andaluses signifiqui el principi d’un camí per recuperar la credibilitat perduda i generi alternativa i confiança.

Mai el poble català i l’andalús han de ser enemics, caldrà lluitar contra els manipuladors que s’aprofiten del populisme per a dividir-nos.

Des de Catalunya estant hem de generar una esquerra nacional capaç de construir una alternativa a CiU, instal·lada en la retòrica nacionalista de cap de setmana i en el pragmatisme quotidià més dretà en les seves accions de govern. 
Convergència en el seu darrer congrés ens diu que demà tindrem estat propi, però que avui ens hem de conformar a què governin amb el PP. No hi veuen contradicció, perquè a diferència del poeta, per a ells, demà mai és ara.

Per a nosaltres ara és demà i una Catalunya lliure no la podem entendre com una sucursal del govern de Madrid ni tampoc dels mercats, ha de ser un país lliure de ciutadans lliures.

dissabte, 24 de març de 2012

La manipulació del passat. A propòsit de les commemoracions de “la Pepa”


Per què ens costa tant en aquets país avançar i en canvi quan badem anem enrere com els crancs? Possiblement una de les raons és les dificultats en assumir les lliçons de la història, la facilitat de reescriure-la a la llum de l'interès del present.
Un exemple del que escric  el tenim aquets dies en el que he vist en alguns actes de commemoració de “la Pepa” ,la constitució de 1812, on determinats protagonistes es permetien llicències que res tenien que veure amb allò que teòricament commemoraven.
Font: Heraldo.es
Per exemple, el rei no va dedicar ni una paraula sobre el seu avantpassat Ferran VII,  que al tornar del seu exili daurat a França,  la va suprimir i de pas afusellar i exiliar a bona part dels redactors.
També fou paradigmàtic del que comentava els discursos que li he sentit al President del govern, Rajoy, barrejant aquesta constitució amb la reforma laboral. Un home que si visqués al segle XIX estaria més a prop de l’anomenat “manifest del perses”, que demanava la supressió de la “Pepa” i la reinstauració de l’absolutisme.
A la nostra història contemporània li manca el reconeixement polític imprescindible d'uns valors compartits, de l’assumpció dels clars obscurs dels dos darrers segles. Encara bona part de la classe dirigent vol trobar excuses que justifiquin els excessos antidemocràtics que la caracteritzen.
Que lluny de l’esforç dels darrers quaranta anys a Alemanya on s’ha fet un gran camí per assumir els profunds errors de la seva classe dirigent i  el compromís de no pocs familiars dels que foren veritables monstres que, lluny de justificar-los, fan comprendre a les noves generacions el perills i els errors que els seus avantpassats varen generar per a que no es tornin a produir.
Ací encara tenim enterrat a Franco amb tots els honors al “Valle de los caidos”i quan es vol avançar en l’assumpció de la realitat històrica es diu que no cal “remoure les ferides”.
Amb aquesta tergiversació del passat, així ens va el present!
Deconstruint una frase de Proust em sortiria la afirmació de que el present és fugaç,  però el passat és fix. 

divendres, 23 de març de 2012

Tanquen el Club de Gent Gran Sant Jordi de Santa Eugènia

Ahir em comentaven el tancament per part de l’antiga Caixa de Catalunya d’un dels esplais de gent gran més actius de la ciutat. Tancament imminent, al mes d’abril, i sense donar-li cap alternativa.


Estem vivint uns moments dolorosos en els que molts pateixen. Caldrà molts sacrificis i coratge perquè ens en sortim. Però clama al cel la fredor i manca de sentiments amb la que alguns, masses, gestors públics i privats actuen, reduint costos carregant sobre els més  dèbils.
No és veritat que l’únic camí sigui suprimir serveis com l’esmentat, senzillament és més fàcil. Per a la gent sense escrúpols escanyar als més dèbils, que tenen poca influència econòmica i política, no els hi representa cap problema i els hi permet maquillar balanços sense posar en qüestió als responsables de veritat del malbaratament de recursos públics i privats.


He passat molts bons moment amb la gent del club Sant Jordi, i sóc testimoni de la bona feina feta. Són l'única associació de gent gran de Santa Eugènia i no ens podem permetre que per la cobdícia i incapacitat dels gestors actuals es quedin al carrer.



L’ajuntament ha d’intervenir per a negociar i aconseguir que es rectifiqui la decisió i en darrer terme oferir el centre Cívic Can Ninetes i Marfà per a que continuïn desenvolupant les seves activitats. 

dijous, 22 de març de 2012

A una setmana del 29M


A una setmana de la vaga general cal anar més enllà dels convençuts , obrir debat amb tots aquells que encara dubten per fer-los entendre que la passivitat encoratjarà encara més a la dreta a continuar reduint drets i llibertats.

Passar del jo al nosaltres! Com deia el pintor i poeta Joan Brossa: U no és ningú! Cal sortir de l’aïllament per a passar a l’acció. No hem de caure en la campanya de desprestigi dels sindicats. És cert que tenen defectes i com, gairebé tots, varen caure en aquets darrers anys en acomodar-se a un sistema que semblava estable i garantista.  Però amb tot continuen sent el millor instrument que tenim per a coordinar les lluites de les treballadores i treballadors. Valga’ m Déu com estaríem sense sindicats!, els més grans recordaran la negra nit del franquisme!

La vaga del 29 M ha de ser una lliçó democràtica per a tots aquells, no solament el PP i CiU, que creuen que les eleccions són un xec en blanc que quan tens majoria pots escriure sense cap limitació i coherència amb el que vas dir perquè et votessin.



Parlem, raonem, unim i el dia 29M sortim tots i totes al carrer, deixem de treballar per a treballar dignament.


dimecres, 21 de març de 2012

Els ministres de Foment, el tren i les esquerres

Vaig començar a fer política contra un sistema, el franquisme, que deia que no feia política. En la transició tot estava per fer i per tant, com deia el poeta, tot era possible. Vaig conèixer grans persones, sovint persones grans, que tenien a les seves esquenes anys de sacrificis i gent jove que equilibrava la seva ambició amb somnis de justícia. Hi havia també miserables, però em sembla que no es notaven tant.

En aquests darrers trenta anys he vist, sovint estorat, com el diner s’imposava a qualsevol mena d’ideal i no pocs hi sucumbien. El poder esdevenia un instrument d'escalar socialment com a individu, menystenint ideals o convertint-los en “atrezzo” per a guanyar eleccions.

Sempre, però, he trobat gent honesta en l’àmbit de la política i el meu tarannà els ha cercat, fós quin fós el seu color polític, per a construir projectes, malgrat que sovint he hagut de carregar la torna d’una altra mena de gent allunyada de qualsevol interès més enllà d'ell mateix.

L’allunyament de les noves generacions de la política, és avui el gran problema per a la seva renovació. I com el mal exemple es veu més que la honestedat, molts, els millors, la rebutgen.

Font: theboar.org.

Però cal nova gent, que renovi els vells valors de la lluita per la llibertat i la igualtat, que escombri tanta mediocritat interessada i tanta superficialitat tenyida de responsabilitat d’estat o de ciutat.

Cal que es renovi la dreta, però encara més les esquerres. El pas d’aquestes pel poder ha estat devastador perquè, més enllà de la crítica ferotge i interessada dels poders econòmics i mediàtics que han fet tot i més per fer-la caure dels governs, els oportunistes i incapaços, no pocs, han defraudat un cop i un altre les expectatives dipositades en ells.

La vergonya que dilluns sentia per l’engany reiterat que els ministres de Foment (PSOE), el darrer i l'anterior, van cometre amb els representants de la ciutat -espero que cap en fossi còmplice- exemplifica l’oportunisme i hipocresia de determinada manera de governar, embolcallada amb la retòrica d’esquerres, però que amaga un encefalograma social pla.

Estic cansat, però sempre he sentit dir que els cansats fan la feina, sempre he estat pessimista i optimista amb un cert equilibri i al llarg de la vida aquesta lluita dialèctica de contraris m’ha fet avançar. Caldrà en aquesta ciutat i en aquest país molts canvis i sí, pot ser que ara no tot sigui possible, veritablement queda molt per fer!

dilluns, 19 de març de 2012

La reunió d’avui Ajuntament - representants polítics sobre el Tren

El camí encetat avui amb la reunió a l’Ajuntament dels portaveus municipals i amb els diputats i senadors que representen la circumscripció de Girona a las dues cambres del Parlament espanyol ha estat positiva.
No serà gens fàcil el camí i posarà en tensió els diferents partits si no se n'adonen que cal aparcar els morts de l’armari i no caure en el "i tu més"!
Perquè de morts a l’armari del PSOE n’està ple. No estava feta una adjudicació clau per al TAV. Per fi s’adjudicarà la connexió TAV- estació vella en un proper consell de ministres (23 o 30 de març), això vol dir que fins d’ací un any no estarà acabat,  trens de prova l’abril 2013 i, si tot va bé, trens regulars el juny del 2013.

Font: fotonotícies.cat
Però el cop més dur és que no està redactat el projecte constructiu del tren convencional, si es confirma, és a dir, si en Morlan no se l’ha emportat a casa seva l’esmentat no-projecte, endarrerirà molt, millor dit, molt i molt! les obres del convencional. És un escarni als que en l’anterior govern municipal se’ns havia dit que s’estava redactant, o fins i tot recordo una conversa amb l’anterior alcaldessa que em va dir que l’havia vist, se’ns queda cara de tonto.
No gens menys es posarà a prova el pes del nostre Ajuntament en la política general i els interessos econòmics que la dirigeixen. Avui per avui el lobby gironí està per construir si és que és possible.
La incapacitat de la política gironina i de l'anomenada societat civil, bàsicament representativa de gremis professionals i sectors econòmics, per a desbloquejar l’obra interminable de la NII, no ens dóna gaires esperances... Però dels errors se n'aprèn!
Tot fa pensar que aquest primer pas haurà d’anar acompanyat d’altres que embolcallin la nostra sensata reivindicació de no retardar les obres del convencional en el seu pas per Girona.
He proposat alguns punts en aquest sentit i s’ha acceptat que ens constituíssim com a mesa permanent i que com a mínim ens reuníssim cada dos mesos; i que quan anem a Madrid a veure la ministra celebrem una reunió extraordinària de suport.
Bé, continuarem lluitant en aquesta "història interminable".

diumenge, 18 de març de 2012

El TAV i el convencional per Girona, o estratègia de partits o estratègia de ciutat

El darrer fòrum del TAV es va produir un creuament de paraules entre l’Alcalde, la portaveu del PP i el president de l’A.V. de Sant Narcís a propòsit de l’afirmació d’aquest de que es podria donar la paradoxa que els primers trens no paressin a Girona. La resposta va ser la mateixa que em van donar quan ho vaig treure en una junta de portaveus: impossible, és un rumor sense fonament!


Curiosament la ministra de Foment, Ana Pastor, admet que és una possibilitat que no es descarta que els TAV puguin començar a circular de Barcelona cap a França a final d'aquest any o just començat el 2013, però sense aturar-se a Girona durant un temps.
A més no solament aquest fet es pot donar sinó que la manca de la posada a licitació de les obres pendents del TAV a Girona i Barcelona, no garanteix que el conjunt pugui entrar en servei el 2012 com estava planificat i promès.
Demà dilluns ens trobarem els portaveus dels diferents grups municipals i els diputats i senadors de Girona per a fer pressió per a descartar no solament aquestes males noticies sinó també per a desencallar amb la seva ajuda el projecte del tren convencional. A l’horitzó tenim l’Audiència Pública, probablement ens hem de començar a fer a la idea que sense una àmplia mobilització unitària impulsada per la ciutadania no ens en sortirem.
Com a mostra dels perills de no anar tots units ho tenim en el ple del dijous al Congrés dels Diputats que, amb els vots del PP i del PNB, ha rebutjat una moció presentada per CiU instant a declarar el Corredor Ferroviari de la Mediterrània “la prioritat” en matèria de transport de mercaderies per a aquesta legislatura, una proposta que comptava amb el suport dels socialistes i d'ICV-IU. Què ha fet la senyora Veray? Òbviament votar disciplinadament amb el seu partit, seguint la petjada dels del PSC quan governava el PSOE.
Font: elsingulardigital.cat

dissabte, 17 de març de 2012

Com ser professor/a i no morir intentant-ho


Sempre he pensat que l’educació és un tresor que vas acumulant al llarg de la vida, però que les primeres passes, el que ara s’anomena l’educació reglada, és a dir l’escola, és fonamental.

Els dos actors principals són alumnes i docents, però l’ambient, és a dir l’entorn, i els mitjans, que ha de proveir l’administració, en són també peces claus. I els pares i mares? Sens dubte dels valors, límits, actituds, ells en són responsables.

Hem aconseguit en els darrers trenta anys arribar a un model imperfecte però que no té ni punt de comparació amb el que teníem al punt de partida. Malgrat les desigualtats de la doble xarxa, pública i privada, herència del franquisme. I ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí, com diu la cançó.

Font: directe.cat

Els núvols de la crisi, amb els seus efectes de classisme i segregació, d’economicisme mal entès, de sospita pel treball i veneració pel capital –ara sota el paraigües d’emprenedor, com si el treballador assalariat no ho fos d’emprenedor si fa la feina ben feta i aconsegueix l’objectiu proposat -, fa del professor/a un “funcionari” més, és a dir un privilegiat, segons ells, que cal posar en el bon camí de la “productivitat” i l’austeritat.

Les darreres decisions del govern de la Generalitat respecte tots els treballadors de la funció publica, retallant sous per tercera vegada, i les de la Consellera del ram empitjorant les condicions de treball, provoquen un profund desànim en el món de la docència i posen en perill els avenços aconseguits. L’escola catalana ha estat un instrument, sovint l’únic, per a integrar en el nostre país, en el pic de la bombolla, un allau de nouvinguts, dels que al “mercat” sols interessava la seva força de treball.

Molts dels que avui governen no han estat alumnes de l’escola pública i segueixen una dita molt nostrada “desprecien el que ignoren”.
Ha passat el temps de rondinar, continuem fent bé la nostra feina, no la fem per als que ens manen, malament, la fem per a la societat, i mobilitzem-nos i lluitem al costat dels altres treballadors, als fills dels quals eduquem. El dia 29 hem de treballar plegats, perquè fer vaga no és que no volem treballar, és que volem treballar però no en pitjors condicions.

divendres, 16 de març de 2012

La balança fiscal és injusta, però la política econòmica catalana és errònia.


Foto: escarranovoa.blogspot.com

L'endeutament de la Generalitat acumulat al final de l'exercici del 2011 va sumar 41.778 milions, cosa que va suposar un increment del 22% en relació amb el 2010 i per tant fixar un nou màxim històric en la sèrie, segons el Banc d'Espanya.
Aquesta noticia tira per terra el principal argument de CiU des de que va arribar al govern, els problemes del deute heretat pel tripartit era la culpa de tots els mals. Quan se’ls contestava que el deute era un problema de caiguda d’ingressos fonamentalment i no de les despeses fetes, fonamentalment, l’agitació mediàtica al seu servei ho rebutjava.
Una política fiscal injusta i la contracció de les inversions han provocat un major deute que el d’aquells que criticaven. La retallada dels serveis públics ha agreujat i no ha afavorit el creixement de l’activitat econòmica.
Encara s’amagaran en la injusta balança fiscal, però no ens enganyem, amb aquesta política econòmica, amb més diners farien el mateix. És a dir: més desigualtat i ineficàcia.
En definitiva, un repartiment desigual de les càrregues i una reducció dels serveis per aquells que fan més esforç. Aquest és el camí injust que s’ha seguit i s’entesten en continuar, sense que l’economia catalana es recuperi.
A Catalunya l’espoli existeix, però també una política econòmica errada i erràtica, per cert germana bessona de la del PP a Espanya.

dijous, 15 de març de 2012

En torn a la “insubmissió fiscal” en el pagament de l'IVA i l'IRPF aprovada en el Ple de l’Ajuntament


Contra tot pronòstic vàrem aprovar una moció en el Ple del dilluns que significa un gest en la línia d'avançar en el camí de la sobirania. Camí en que les retallades de l’Estatut i l'hostilitat dels partits majoritaris a Espanya ens hi han abocat.

No és un tancament de caixes, és una aposta possibilista que va en el sentit de passar de les paraules a l’acció. Que la Generalitat rebi els diners per a què després hagi de negociar amb els diners a la seva caixa, no com ara que el  govern de l’estat pot negar-se a fer transferències que fins i tot estan pactades.

El text de l'acord demana a la Generalitat que faciliti els mitjans per a què particulars, empreses i ajuntaments puguin ingressar els pagaments dels impostos de l'IVA i l'IRPF a l'Agència Tributària de Catalunya, i no pas a l'agència tributària espanyola.

Font: Directe.cat

Més negatiu que la resposta de la “caverna mediàtica”, és, al meu parer, la condescendència amb la que alguns que s’omplen la boca de sobirania responent que això és solament un gest. Em recorda l’acudit del "Polònia" de fa un parell de setmanes on uns pares de CiU li intentaven explicar al fill de la JNC que això de la independència no ho havia entès bé...

Em sembla que no van entendre el concepte de “gest” que vaig usar per a defensar el vot favorable i retreure a CiU la seva abstenció. No coneixen, o han oblidat, que gest fou l’any 1931 amb la proclamació de la república catalana o l'any 1977 amb el retorn de la Generalitat provisional. En canvi no és un gest dir una cosa i fer-ne una altra, això té un altre nom: “cinisme”.

dimecres, 14 de març de 2012

El Ple de dilluns: Molta fressa i poca endreça


Cinc hores i quart, força temps per a debatre amb uns magres resultats.

Dels temes de Ple, dos d’importants que es van tractar per part del govern amb mètodes i resultats diferents. La cessió demanial de l’Estadi de Montilivi al CF Girona, voluntat de consens, aproximació de posicions. Resultat: un ampli acord en el que s’acceptaren totes les nostres propostes. L’altre, l’aprovació definitiva dels pressupostos, mètode tot el contrari que l’anterior, ni una modificació acceptada, sentiment de que no cal esforçar-se, que ja va bé l’acord en solitari amb el PP...

Fins quan podrà viure CiU entre el Ying i el Yang, entre fer una cosa en un tema i el contrari en el següent?

De l’apartat de mocions, em detindré avui en la que vam presentar per a mantenir el programa “Girona Tria” que tan bons resultats ha donat a la ciutat. Després d’una exposició brillant de la Nuri Terés, la resposta lamentable del primer tinent d’alcalde Jordi Fàbrega.

Resumint el que va dir, reconeixia que havia anat molt bé però que ara no continuarien i encara no sabien què, ni quan, ni com. Feia vergonya aliena escoltar la intervenció i veure les cares dels socis convergents i els escolanets del PP. Va menystenir, ja és habitual quan parla de dones, les treballadores del programa, negant-se a la subrogació, ja que encara no sabia com funcionaria el sistema alternatiu.

La seva demanda de votació parcial era una burla, després de la seva intervenció en nom de CiU, del màxim responsable d’Unió al govern bipartit.  Resultat 13 a 12, la “Santa Aliança” guanya per un vot a la “feina ben feta”, trist i lamentable... En quines mans han caigut responsabilitats tan importants! Quin “Pluma” tan poc eficaç i tan fora de lloc té aquest govern! Que li donin una Direcció General!!!

Font: El Punt Avui.

dilluns, 12 de març de 2012

El govern de la ciutat i una imatge


Aquest govern municipal ens té acostumats a períodes de silenci informatiu seguits de moments de propostes que cavalquen de manera compulsiva en uns pocs dies. Aquesta setmana ens ha premiat amb diferents noticies.
No es farà el Festival de Músiques religioses, res a dir, ho portaven al programa i ho compartim, però no diuen que es farà culturalment a l’estiu. Som al mes de març i deixen entreveure col·laboracions, Cap Roig, sense tenir de moment res concret. És a dir el que sabem segur és el que no fan, la resta fum.
Font: eltotdigital.com
Es treuen de la màniga dos parcel·les on diuen que hi pot anar IKEA, bé sembla una proposta. Ara bé, si ens hi fixem veiem que una part d’elles són en zona no urbanitzable. S’ha de modificar el Pla general i, encara més, ja vam aprovar unes modificacions del Pla d’equipaments comercials fa un mes i aquestes parcel·les no hi eren a la proposta... No sembla que estigui molt pensat i menys planificat.
M’arriba la noticia també que la Marfà serà un espai dirigit per cultura, el tècnic que havia de gestionar l’espai dels bucs d’assaig passarà a gestionar tot l’equipament. Bé, és una decisió respectable però curiosament contradiu el que l’alcalde, a pregunta meva, va respondre en un Ple: “la Marfà serà un centre cívic com volen els veïns”.
És una paradoxa que aquesta decisió, fer un centre cultural de ciutat deslligat del barri, era la que contra el meu parer defensava en l’anterior govern Joan Pluma, tan criticat per l’actual alcalde quan era a l’oposició i avui director general de Patrimoni de la Generalitat. De Patrimoni, recorden el xalet Tarrús? Jo em vaig disculpar de la mala gestió, ningú més, òbviament del responsable encara ho esperem. Bé, sembla que en el tema Marfà al final s’imposa el seu criteri, mai amb un nou govern ho hauria pensat...
El que ens passa a la ciutat em recorda la imatge d’un tren parat on els passatgers comencen a posar-se nerviosos, els maquinistes en lloc d’arreglar-lo, que no en saben, baixen del tren i amb unes andròmines sacsegen els vagons per a fer veure que el tren es mou, però de fet el tren no va enlloc.

diumenge, 11 de març de 2012

Qui recorda Lord Mansfield? De Guindos segur


Font: Wikipedia.

Alguns arguments que la “caverna mediàtica” i les seves especificitats catalanes (“la barretina mediàtica” la podríem anomenar?) estan vomitant contra els sindicats des de la manifestació del 19 de febrer em recorden als arguments de Lord Mansfield.
Recordo una conversa amb Josep Lluís López Bulla, antic secretari de la CONC,  en la que em va parlar de Lord Mansfield, president del Tribunal Suprem de la Gran Bretanya. En el darrer terç del segle XVIII, Lord Mansfield va declarar que els sindicats “son conspiracions criminals inherentment i sense necessitat que els seus afiliats portin a terme cap acció il·legal”. Una acusació que tenia el consens de la majoria dels prohoms de l'època, doncs l’objectiu dels sindicats era, ni més ni menys, alterar el preu de les coses, és a dir, millorar els salaris.
És la base jurídica d’una legislació de classe que recorre el segle XVIII, reflectida en la Llei General de 1799, que prohibia taxativament qualsevol tipus d’associació i que sota diferents situacions (de duríssima repressió) fou vigent fins a la dècada de 1870.
Més enllà de la brutalitat amb la que es tractaven les relacions laborals es podríen treure dos conclusions:
1) Al llarg del segle XVIII existeixen ja moviments societaris a Anglaterra, associacions pre-sindicals d’autodefensa, considerats enemics per part del poder econòmic, amb l'ajuda inestimable de la Magistratura.
2) La brutalitat de Lord Mansfield és el resultat de la derrota de las corporacions artesanes pel dret de les corporacions mercantils que, un cop aconseguit el domini de les relacions econòmiques, entren en el territori de les relacions de producció, amb el suport de la força coercitiva dels poders públics, evidentment.
Aquest diumenge 11 de març sortim de nou al carrer perquè no volem que de nou el vell lord anglès reencarnat amb executiu engominat supediti els nostres drets a la seva cartera d’inversions i que en ple segle XXI tornem enrera al segle XVIII.

dissabte, 10 de març de 2012

Intervenció en el Fòrum del TAV d'ahir

En la meva intervenció ahir vaig explicar per què de moment retirem la declaració institucional sobre el TAV.





divendres, 9 de març de 2012

Per què ens prenen el pèl amb el soterrament del tren convencional


L'alcalde de Girona ha demanat una reunió amb Ana Pastor per defensar l'enderrocament del viaducte i per a trobar una solució al soterrament del tren convencional. Esperem que tingui més sort que amb l’anterior ministre de foment que se'n va anar del càrrec sense donar resposta.


No m’acostumaré mai a la prepotència d’aquells que exercint un alt càrrec en l’administració -me’ls he trobat a la Generalitat i a l’Estat, i de gairebé de tots els colors- actuen amb prepotència davant dels electes, especialment els municipals. Amb els fums ben pujats al cap es creuen petits reietons als quals s’ha de rendir vassallatge.

Penso que hi ha un substrat de franquisme sociològic en aquest menysteniment  de la representació democràtica i la sobrevaloració dels llocs de poder anomenats a dit.

En el cas del tren, del TAV, hem notat aquest menysteniment especialment en l’accés a la informació. Com és possible que passats un grapat d’anys del primer projecte de soterrament del convencional, esmenat poc després, no hem tingut cap informació fefaent de la seva evolució en forma de projecte i de cronograma per a la licitació?

Sempre m’he sentit incòmode tant quan he estat al govern com ara a l’oposició, per una certa resignació que s’instal·la en aquells que hi tenen una relació directe. També pel rebuig que senten els alts càrrecs per les reunions col·legiades. Prefereixen un interlocutor, els hi és més fàcil d’entabanar amb promeses vagues i propòsits sempre incomplerts. Recordo la informació, o millor dit la manca d’aquesta, que em proporcionava l’anterior alcaldessa de les seves visites a “Madrid”, i ara portem gairebé deu mesos de l’actual govern i no veig que l’alcalde aporti un millor resultat.
La celebració del Fòrum aquest  divendres em temo que sigui decebedor, de nou, si no trenquem aquets cercle viciós. Cal implicar a la ciutadania més i millor, fer que els diputats i senadors, tots i totes, avalin les nostres exigències. Preparar una fulla de ruta que ens permeti en la propera Audiència Pública ser aprovada i marqui un punt d’inflexió.  Si no anem plegats i ens deixem de protagonismes partidistes no acabarem amb una situació que dura ja massa temps.

dimecres, 7 de març de 2012

No podem acceptar amb resignació el dogma econòmic que ens imposen


Cada cop és més paradoxal que els anomenats lliberals en economia siguin presoners del dogma, que neguin per la via dels fets allò que tant predicaven de la lliure iniciativa davant de l’autoritat de l’estat.
Atrinxerats en els estats, dominant els ressorts del poder, imposen polítiques d’austeritat amb retallades molt sensibles de les despeses públiques, especialment de la despesa social , en transferències –com pensions i ajudes a les famílies-,i en la despesa en serveis públics de l’estat del benestar –com la sanitat, educació, serveis a la dependència, escoles bressol, habitatge social, serveis socials i altres-, aquest dogma domina, en  tot el discurs i la pràctica política del Consell Europeu, del Banc Central Europeu, del Fons Monetari Internacional i de la majoria de governs de la UE, aquests darrers anys de crisi.
Aquestes retallades se’ns van presentar com a necessàries per a recuperar la “confiança dels mercats financers”, frase que de tant repetida ha perdut valor intimidador. Perquè si analitzem el cas més proper, Catalunya, la desconfiança continua sense que arribem, malgrat les brutals retallades, al dèficit que el govern s’havia proposat.
És significatiu que a més d’Espanya, també Grècia i Portugal han estat, en la majoria del període posterior a la segona guerra mundial, sota dictadures, i encara avui les forces conservadores dominin la vida política i mediàtica. Al revés que el nord d’Europa, el món del treball és dèbil i el capital (hegemonitzat pel capital financer) és fort.
Avui a casa nostra els dogmàtics continuen garratibats, sols cal veure la darrera intervenció del conseller Mas Collell baixant el cap en el Consell de Política Fiscal i Financera d’ahir,  tot acceptant que Rajoy traslladi a les autonomies i els ajuntaments bona part dels nous ajustos.
Font: Europa Press
Com tot el que han fet no ha funcionat, em temo que la següent agressió la tinguem en una major reducció dels salaris i el “dogma” ho justificarà per a “estimular l’economia”. De nou un error es voldrà solucionar amb un error més gros. Assumeixen erròniament que la manca de creixement econòmic la causa els salaris “excessivament alts” (abans ho deien de, segons ells, excessiva despesa pública). Amb aquest “dogma”  els sous, mitjans i baixos evidentment, s’hauran de reduir.
Que el problema més gran avui és de demanada com a resultat de la disminució de les rendes del treball, això no importa als dogmàtics. Prefereixen amagar les responsabilitats dels que ens han portat la crisi i mantenir unes politiques que ens porten a una llarga recessió, mentre ells en surtin ben parats.

dimarts, 6 de març de 2012

No es pot abandonar als més febles!

Ahir vaig anar a la meva primera Junta General del Consorci “La Sopa” des que no en sóc el responsable. Feia un any i m’ha costat fer un paper menys actiu. El que ara em correspon. Tinc un profund afecte per la seva directora i per tots el treballadors i treballadores, he compartit moltes hores i he estat un testimoni de tots els canvis que hem fet en aquests darrers vuit anys.

És cert que el govern actual de Girona ha mantingut l’esforç pressupostari i el perill de retallar algun servei no està a curt termini, però s’acumulen els problemes i la soledat d’aquesta institució es fa cada dia més insuportable.

La Generalitat no solament no ha aportat més pressupost, ara dóna 120.000 euros d’un pressupost  d’1.100.000, sinó que ni tant sols ha pagat l’aportació del 2011! És incomprensible la manca de sensibilitat en un tema que la ciutat de Girona aposta molt més enllà de les seves obligacions. Avui més que mai es  necessita una xarxa d’equipaments com la Sopa per assegurar una mínima cobertura per als més febles. No s’avança, es mira cap a un altre cantó.

Tant greu com l’anterior són les conseqüències de la demagògica actuació del conseller Mena aquest estiu amb el tema PIRMI. Com a mostra un botó, a hores d’ara 43 usuaris de la Sopa en són damnificats, 20 se’ls hi va suspendre el PIRMI, no els trobaven... Coi no tenen sostre! 16 tenen la sol·licitud aprovada pendent de cobrament des del mes de Juny! I 7 han tramitat la sol·licitud i estant pendents d’aprovació.


Font: AraPonent.

La indiferència i el desconeixement pels efectes de la pobresa extrema forma part de l’ADN de determinats sectors benestants que mai hi han tingut tracte. Ja ho deia el poeta, es desprecia el que s’ignora. I encara diria més: són despreciables aquells que volgudament ignoren els efectes de la pobresa.

dissabte, 3 de març de 2012

La violència és inevitable?


Fins ara pensava que la violència que havia sacsejat la nostra història era superable mitjançant l'educació, la seguretat econòmica i el consens amb unes normes de convivència acceptades per la majoria de la nostra comunitat. Esporàdicament es podien trobar brots però era l'excepció que confirmava la regla.
La legislació laboral i la mediació en el conflicte ens estalviava els aspectes més durs de la lluita de classes. L’educació esdevenia un factor per avançar en l’escala social i millorar expectatives i resultats. L’esperança de viure millor permetia als que no vivien tant bé com altres acceptar les regles del joc polític i social.
És cert que en aquesta societat d’igualtat davant de la llei alguns eren “més iguals”, és a dir, tenien més oportunitats i s’enriquien infinitament més que els altres. Mai ens vam poder desempallegar de la corrupció i de l’amiguisme que ha minat institucions públiques i privades.
Els abusos, l’enriquiment desorbitat, passava desapercebut mercès a que la part de la renda que es redistribuïa entre la majoria de la població permetia que miressin cap a un altre cantó. Fins i tot el sistema impositiu, heretat de la transició, obsolet en la seva progressivitat, mal aplicat i que generava enormes borses de frau, no era qüestionat per l’electorat. L'enorme desigualtat entre regions en quant a la contribució dels ingressos de l’estat i la seva redistribució no és d’avui.
Font: Reuters.
Però, malgrat l’enriquiment desigual, una amplia classe mitjana feia de ciment per a vertebrar la cohesió social.
Aquest model està saltant pels aires i, el que es més preocupant, no com a resultat directe de la crisi, que també, sinó fonamentalment per la insolidaritat dels més benestants.
La perversió del vell sistema ara pren totes les seves potencialitats negatives, quan la minoria més benestant se n'aprofita per a contribuir molt menys del que li pertocaria en el dur ajust que estem vivint.
Aquest és el fet més injust de les retallades que estem patint o de la pujada d’impostos que ens afecten molt a molts i gens a uns quants que tenen molt.
La violència, ara incipient, es pot generalitzar si la descarada indiferència dels que més tenen acaba bloquejant una sortida ponderada i equitativa, en que tothom, repeteixo tothom, en funció de les seves disponibilitats contribueixi al bé comú.
Qui s’esquinça la roba parlant de violència, avui minoritària, sense fer res per aturar les causes, té un nom: hipòcrita!