dimarts, 31 de març de 2015

El nou pont del Ter i la passera de l’Onyar, com a metàfora política.


Deia Marx que l’alliberament dels treballadors solament pot venir en la mesura que ells mateixos en siguin protagonistes. Tot veient les dificultats que tenen els veïns de Mas Ramada i els altres barris del sector est per a que es faci una passera, un pont digne,  per a travessar l’Onyar em fa pensar en que falla l’ajuntament actual i els anteriors quan determinades necessitats dels barris s’eternitzen.

He trobat, governi qui governi, fins ara, un fetitxisme per les grans obres. Les obres, quan més grosses, mes cares i mes ostentoses, millor! Més “glamour” al inaugurar-les i més hàbil sembla qui les ha negociat amb altres administracions i/o ha satisfet una demanda dels “lobbys” més influents de la ciutat. 


A voltes, els que mantenim una distància crítica amb tot això, ens podem deixar portar per les majories quan es diu que perderem una gran inversió i no hi ha un moviment social que ens empenyi a fer el contrari. Si moviments socials i polítics crítics no anem plegats al cap a la fi podem fer coses tant inútils com el nou pont del Ter. Del errors s'aprèn no sense pagar un cost, per això no cal perdre la memòria.

Si, jo com tots els regidors i regidores, en aquell moment, del govern i de l’oposició hi vàrem votar a favor! La prova del nou de la seva inutilitat és que han tardat anys i panys en fer-lo i no li ha mancat a ningú tant llarga absència.

Bé, ens podem equivocar, però si és així, com a mínim cal reconèixer-ho! I també es fa una tremenda equivocació menystenint en altres casos el que son necessitats urgents. Es el cas de la passera, be diguem-li pel seu nom, el pont per a vianants per a bicicletes que cal en la zona de Mas Ramada-Vilarroja.

No crec que hi hagi mala fe, senzillament no esdevé prioritari, o altres coses, per alguns, ho son més. Allà on no hi vius, on no fas el teu circuit diari et pot passar que hi pensis menys o sovint no hi pensis gaire. D’ací la importància dels moviments socials, de les organitzacions veïnals, però també es seus límits.

Cal un replantejament del poder local, el tímids intents del pressupostos participats, proposta nostra per abstenir-nos del pressupost 2013, son insuficients però van en la bona direcció. Però des del barris s’ha de poder parlar de la part, barri, i del tot, ciutat. Com també que més homes i dones amb experiència veïnal siguin regidors i regidores. 

Cal una mirada des dels barris per al conjunt d’actuacions de la ciutat que prioritzi el benestar de molt a les obres d’aparador i això ho farem si apleguem voluntats si unim a la gent en candidatures on el millor dels partits transformadors complementi els que de bo tenen els moviment socials. A Girona, si no es ara, demà?

diumenge, 29 de març de 2015

Girona. Ser regidor! Per fer què?


Sens dubte, al meu parer, no hi ha activitat més honorable que representar als teus veïns i veïnes a l’Ajuntament. Més enllà de la família o de l’activitat professional, hi ha persones que creuen que cal dedicar-hi un temps de la seva vida a allò que podríem anomenar el bé comú. No fa pas gaire que, mitjançant eleccions,  això és possible. No ha estat el sistema habitual, la família o el diner han estat sovint al llarg de la nostra història el sistema per arribar als escons municipals.


El camí no és exempt de dificultats. Qui te el poder econòmic i la influència que se li deriva, no es pas neutral. De forma sovint indirecte promou als afins i dificulta als adversaris. Però, molt cops, els electes es deixen seduir per la proximitat d’aquest poder i els hi fa més fàcil el camí. Comença com a candidat i pot acabar en una responsabilitat de govern o en l'oposició.

Alguns creuen que cal canviar i altres el canvi el pateixen ells mateixos. Per que es més fàcil adaptar-te que lluitar, quan aquesta lluita no és flor d’un dia, doncs sovint ha de ser sorda i constant. Per això te sentit que qui vol canviar s’agrupi, faci equip, faci compatible les legítimes aspiracions individuals amb l’acció col·lectiva. Però, ai las! Que fàcil es disgregar allò que costa tant d’unir!

A la nostra ciutat en l'àmbit dels que voldrien canviar les coses, malgrat els bons propòsits inicials, al cap i a la fi, acaben imposant-se els que creuen que en nom de la unitat ningú millor que ells poden ser els candidats, multiplicant-se les llistes, sovint queden en res i amb sort, un o dos i, festa grossa, tres poden sortir!  I al final el gran avenç es allargar el temps del Ple amb la denuncia reiterativa. També hi trobem els que es deixen seduir per l’oferta d’un lloc de sortida en la llista que te tots el trumfos per a guanyar! Res de nou, quatre anys més ho criticarem, fins que arribi el dia -espero veure-ho- en que trencarem aquest punyater dia de la marmota!

dissabte, 28 de març de 2015

La comissió d’aigües, de nou, salvada “in extremis”


Una cop més la continuïtat de la comissió es salva “in extremis”. Aquets cop amb la presència de l’alcalde i sense haver-se fet efectiva la demanda a Girona S.A i al Consorci Costa Brava de personar-se a la comissió. Es va argumentar que el poc temps que resta al mandat municipal i la voluntat de tancar-ho amb una resolució aprovada per ple, ens en queden dos, ens havia de portar a concloure el treball.


Dos grups manifestarem que els interrogants oberts per les compareixences ens demanaven més aclariments, com a mínim dels dos compareixents decidits en l’anterior reunió. Després d’un llarg estira i arronsa acordarem enviar-los preguntes per escrit tot situant un temps límit de resposta en 15 dies. Continuo pensant que el millor era la seva presència però...

Per entendre l’estat de la comissió em permeteu que parafrasegi una dita, amb un petit canvi: "com entre tots no la van matar, encara no ha mort". Però agonitza. De moment ja tenim totes les actes, en paper, ens arribaran en PDF i la gravació completa, però tot es lent, tant lent, que ens pot agafar la fi del mandat.

No fa pas massa deia que no trobava prou fonaments per a una demanda a fiscalia, però cada dia que passa, de les respostes, o millor dit, de la seva mancança, més dubtes tinc sobre la gestió, les decisions preses, els contractes, els crèdits, l’endeutament, les tarifes diferents en alta i un llarg etcètera. Tard o d'hora demanarà la intervenció d’algú amb més autoritat que els electes, els que hem format aquesta comissió ad hoc, més informativa que d’investigació.

Ningú nega al govern l’encert de fer auditories de gestió, operatives, com la del 2012, que ens ha permès obrir portes i finestres, però això es pot quedar en un gest, honorable, però solament un gest, si no s’arriba a conclusions, si es no desfà qualsevol dubte, si no s’assumeixen responsabilitats.

dimecres, 25 de març de 2015

El que queda de les promeses electorals? Fum!


No vull fer d’iconoclasta, ni crec que tothom en el mon de la política és igual, però confesso sentir-me profundament avorrit quan observo el foc d’artificis, un cop més, de les promeses electorals que tenen caducitat quan acaba la campanya.


Quan menys idees més promeses! El coneixement és inversament proporcional al pedantisme de creure’s el melic del mon. Que tu pla que faràs i desfaràs, agitat el teu ego per l’equip de campanya! En totes les eleccions es dona, però és en les municipals on més canten aquestes promeses tant efímeres.

Encara recordo amb estupefacció, quan en l’anterior campanya municipal reconeixia els errors, els meus i els dels que havien governat amb nosaltres, i els altres caps de llista, corresponsables de les sigles que defensaven,  es posaven de perfil com si es presentessin nous de trinca amb noves promeses a qual més difícil de complir.

Ara tothom promet a tothom tot, sense que el que han fet, han deixat de fer o no han volgut fer els hi passi factura, o al menys això esperen. Si el meu consell val per alguna cosa es el següent: digues el que penses i fes el que dius. Pot ser no guanyis les eleccions, però dormiràs tranquil.


dimarts, 24 de març de 2015

Ni oblit, ni ignorància. En defensa de l’estudi de la història.


Com cada any per aquestes dates em toca explicar el franquisme als alumnes de segon de batxillerat, analitzem fonts de l’època i intento situar a nois i noies d’avui, en una època remota per a ells, com era la ciutat, Catalunya i Espanya fa 75 anys. Cal cercar la curiositat, l’empatia i els sentiments, cal commoure per a fer visible el que ha restat invisible i moure’ls a descobrir-ho. Els resultats sempre em corprenen i em fan optimista respecte al futur, enyoraré aquests moments quan em jubili.


Fer de professor m’ha omplert en els bons i els mals moments, m’ha fet tocar de peus a terra, he compartit vivències amb ulls ingenus, lliures, que m’han esperonat a ser millor. Sé, per experiència, que ensenyar no és adoctrinar, ho vaig patir de petit. Ensenyar és educar, es a dir, donar-los els recursos per a entendre’s millor i entendre el mon que els envolta. No hi ha res millor que veure les espurnes al ulls del alumne quan entén quelcom i se li desperta la curiositat per saber més.

El sistema educatiu es manifestament millorable, en recursos i formació, en estímuls i responsabilitats, però ha mantingut quelcom que a secundària i a la universitat, com a mínim, és imprescindible, la llibertat de càtedra. El donar el millor de tu mateix, fer de la llibertat de pensament acció permanent per a la tolerància i l’amor al saber.

La història, el coneixement del passat, no son unes ratlles a memoritzar del llibre de text, és una recerca permanent que et dona preguntes sempre obertes i t’estimula a cercar les fonts més heterogènies per a contrastar el que ha succeït, el com i el perquè.

El passat més recent, el franquisme, resulta per a molts incòmode i cauen en la temptació de l’oblit. No remoure el passat et condemna a patir-ne les conseqüències sense saber d’on venen, t’impedeixen trobar els remeis i superar-lo. Quina contradicció, qui no en vol saber res, n’és esclau de la seva ignorància.

dilluns, 23 de març de 2015

Canvi polític a Espanya? Bé, a Andalusia no es pot!


Molt s’ha parlat en aquests darrers mesos de la crisi del sistema bipartidista a Espanya, de que la corrupció, l'austericidi i l'atur l’havien desballestat i que noves forces podien transformar el que fins ara semblava intocable. Doncs a Andalusia el Partit dels ERE’s, el que te com a imputats els seus dos darrers presidents autonòmics i el de la Gurtel, el que està enfangar fins les celles pel cas Barcenas, entre els dos,  sumen les dos terceres parts dels nous diputats al Parlament. El poble ha parlat!


-Allò que no pot ser, no pot ser i  a més és impossible!- va dir un famós torero del segle passat. Faig meves les seves paraules parlant de les futures eleccions espanyoles. Ho sento pels meus companys d’ICV que varen guanyar la darrera convenció donant una nova oportunitat a Espanya. No solament es perd el temps, sinó el que es pitjor, s'equivoquen.

Com diu l'antiga i futura presidenta d’Andalusia, “lluitaré per preservar la unitat d’Espanya”, és clar li va el manteniment del sistema, el que li ha fet guanyar les eleccions. El que a partir de la desigualtat, d’una hisenda inversament proporcional a la productivitat, li permet mantenir el status quo de governar sense transformar les desigualtat econòmiques. Ni reforma agrària, ni industrialització, per a què si tenim subvencions!

Cada cop tinc més clar que la necessària revolució a Espanya, la que resta pendent després de banyar-la en sang fa 76 anys, vindrà de Catalunya. La nostra independència obligarà al canvi al país veí, per que des de la dependència ni allà ni ací canviarem!

dissabte, 21 de març de 2015

Eleccions andaluses: entre la por al futur i el canvi.


Por al futur. Penso que és un element que caldrà afegir en tots els anàlisis en aquests propers mesos. La por social a tot allò que s’està configurant com a model en aquests darrers anys (precarització, inestabilitat laboral, inseguretat vital).  Es pot respondre de formes molt diferents: o amb respostes alternatives audaces,  amb tendències a mantenir el poc que ens resta, o bé amb pulsions conservadores i agressives inventant-nos enemics interns o externs.


Aquest diumenge la ciutadania andalusa serà capaç de superar la por fent possible la superació de l’actual bipartidisme?  Apostar de nou pel PSOE es mantenir el poc que resta de l’estat del benestar però amanit de corrupció, barreja de nacionalisme regionalista i populisme caciquil. El PP no es pas una alternativa és mes aviat una alternança, d’ací la seva més que possible davallada.

 “Ciutadans”, “Podemos” i IU poden ser alternatives?  Començaré bolcant el meu escepticisme en el primer, nova –vella marca mediàtica, aprofitant la capacitat camaleònica de l’Albert Rivera, veritable professional de la política.

De “Podemos” en sabem poc, encara no ha assumit responsabilitats, m’agrada l’empenta de la seva cap de llista a Andalusia i tinc respecte per alguns dels seu líders estatals, però si vol ser protagonista únic es pot desinflar com un globus, cal més, cal unir i no solament desballestar el que es antic, per que no tot es pot llançar  per la pica. Temps al temps...

I de IU? Ai...IU. Un excel·lent cap de llista, seriós, preparat, honest...però molta divisió, un pas pel govern que ha estat una equivocació i el vent desfavorable que porta a altres opcions. Crec que és, però, imprescindible per a formar una esquerra alternativa, nova, però que agafi el millor de les velles arrels.

De tota mena passi el que passi res serà igual, caldrà una altra agenda a partir del dilluns 23 i això ens pot afavorir de retruc també als catalans, res ens perjudica més que el vell bipartidisme i els status quo.

dijous, 19 de març de 2015

Gestionar el present o canviar el sistema? Una ullada retrospectiva.


Soc d’una generació en la que alguns vàrem optar per l’esquerra en la clandestinitat contra el darrer franquisme rabiós, l’esquerra majoritària, “el partit”, era el PSUC. Amb la transició aparegueren demòcrates com a bolets, en una bona temporada. El PSUC aguantà bé fins el 1980 i aleshores explotà per contradiccions internes i se’l feu implosionar per aquells que donaven per acabada la transició i no volien canvis profunds, ni socials ni nacionals, en el marc internacional de la darrera etapa de la guerra freda.

Érem partit de lluita i partit de govern, la forca al carrer i a les institucions com a resultat del pes, de l’extensió, implicació i qualitat de la seva militància, tot això ho feia possible. El seu desmantellament fou eina imprescindible per a implementar la desarticulació social i la desindustrialització. La posada apunt del capitalisme indígena per a l’ingrés a la CEE com a soci subsidiari. Coincidí amb el desmantellament del PCF, cremat en el govern Miterrand i poc després, amb la mort d’Enrico Berlinguer, que va obrir les portes a la desaparició del PCI.


El Felipisme i el Pujolisme regnaren a partir del status quo consolidat amb el 23F. Les restes del naufragi ens reinventarem amb l’obertura al feminisme i l’ecologia i en alguns cassos en la gestió en alguns ajuntaments, el cas de Farrés a l’ajuntament de Sabadell fou un exemple. Però de fet, amb la consolidació del sistema ens mantinguérem en la pura i simple supervivència.

En aquest cicle trencarem amb la tradició de tenir un referent a Espanya, com a partit. A la fi, en coalició amb EUiA, entrarem en els dos governs anomenats “tripartits”, de la presència en ells tenim una valoració, alguns diríem autocrítica, pendent.

Avui nous agents polítics i socials es troben en un mateix espai, en el marc d’una crisi del sistema consolidat a la fi de la transició. De nou, al meu parer, cal proposar continuar a la lluita i formar govern, com a objectius compatibles, si som capaços de superar la contradicció entre fer política sense viure de la política, d'estar al carrer sense conformar-nos en la protesta. D’adaptar el temps de la militància, el de la vida laboral i la familiar, el de la minoria compromesa i la majoria democràtica. Sols paga la pena construir un nou estat si el fem millor que el que ens ofega. Com diríem els resistents, aquets cop, sí!

dimarts, 17 de març de 2015

Perquè soc d’ICV i no he mort, políticament, en l’intent?


No poca gent, sobretot amiga, em pregunten per què continuo a ICV. Saben de la meva aposta clara per la independència de Catalunya i de la meva condició de minoritari en el partit. Gent honesta i amiga com en Raül Romeva ha fet el pas i en aquests moments ja no en forma part de l’organització del partit. No es fàcil d’explicar, però ho intentaré.

Porto des de la seva fundació militant-hi i abans en el PSUC, més de quaranta anys, sempre he pensat que sense organització els projectes col·lectius no poden reeixir. Vaig tenir la sort, molt jove, de conèixer grans persones en aquesta organització, que em marcaren política i humanament aprenent d’ells uns valors que he intentat fer meus: honestedat, coherència, constància, fermesa i diàleg amb tots i tothom. Sense projecte col·lectiu, sense el llegat d’aquestes persones en faria temps que hauria deixat la política.


Però no tot s’explica des del pel passat. Avui conec molta gent a ICV de la que hem sento compromès. Ací, a Girona i arreu de Catalunya, pensem i compartim moltes coses de la mateixa manera i amb d’altres no. Conec gent del Prat o de Cornellà que no son independentistes però que es trencarien la cara per la llibertat de Catalunya. Conec gent a Manresa, a Lleida compromesa en la lluita social i radicalment independentista. M’agrada estar en un partit en que no tothom pensa igual de tot, sempre he pensat que on tothom pensa igual ningú no pensa gaire.

Discrepo de la direcció d’ICV, del seu capteniment al marcar excessiva distància amb les altres forces compromeses en el procés, penso que hauria de ser més generosa en l’acció unitària sobiranista, tant com ho ha estat  en el projecte de “Barcelona en Comú”. Cal arriscar-se més i cercar amb altres forces d’esquerra l’hegemonia, també en aquest projecte. He participat en la creació de la corrent “compromís per la independència”, però no he acceptat cap lloc de responsabilitat. Vull tenir un període de reflexió després de tants anys de militància cívica i política.

Ara bé, res es etern, venen eleccions, municipals, autonòmiques i estatals, que marcaran la política per a molts anys, en aquest marc ICV s’haurà de posicionar de nou, si no hi ha marges per a la sobirania de Catalunya, com crec que succeirà. Al meu parer, clarament a favor d’un estat que haurà de ser independent. Noves forces polítiques sorgiran en aquest procés, resultat de la transformació de les existents, renovades per la i incorporació de les noves generacions. Espero que ICV hi contribueixi, si no es així es trencarà aquest llarg camí que hem fet junts.

diumenge, 15 de març de 2015

Aigües. S’exhaureixen els terminis, s’acaba la paciència.


Ningú pot negar al govern de CiU el mèrit d’haver endegat l’auditoria de gestió del 2012 de l’empresa AGISA. Sense aquesta auditoria no haurien sortit els dubtes i les preguntes que han permès els treballs de la comissió d’investigació coneguda amb un altre nom. No dubto del seu interès de fer funcionar millor el serveis i d’aprendre del errors. Però no el noto gens entusiasta de fer assumir les responsabilitats als gestors actuals que son els d’abans i aclarir les responsabilitats polítiques que en corresponguin.


Tota comissió te unes regles i partíem d’una voluntat comuna de arribar a una conclusió on s’adjuntés tota la documentació. No hi havia cap voluntat d’amagar res, però els esdeveniments no han ajudat a mantenir aquesta regla lògica en tota investigació seriosa.

I no em refereixo al fet de decidir publicar una cosa o altre per part d’un grup dels que havia acceptat l’acord, no, aquest no es el fet més greu ni de lluny. El problema ha estat en la lentitud de les compareixences, que com el Guadiana a voltes desapareix sense deixar rastre per reaparèixer mes lluny, en definitiva més tard. I el fet, de retardar-se la publicació de les actes de les darreres sessions, encara a hores d’ara no es tenen, malgrat els hi vaig reclamar personalment a l’alcalde en el Ple del dilluns.

Fa un mes es va voler matar la comissió, ara està morint d’inanició, no s’han programat, encara, les dues compareixences que resten i estem a punt de tocar al 15 de març, data que ens vam posar com a referència per acabar la comissió i fer les conclusions. Si no ens en sortim, l’únic camí que ens restarà serà fiscalia, amb els instruments que te al seu abast. Millor que ho fes l’ajuntament, el govern, si no vol ho farem nosaltres.

divendres, 13 de març de 2015

Què caldria fer per a canviar el govern de la ciutat? Construir el que ara no tenim.


La pregunta que encapçala el post d’avui l’he escoltat molts cops darrerament, el fet de no presentar-me anima pot ser a més d’un a demanar-me el parer. No soc un observador neutral, em sento implicat amb la candidatura de l’Eugenia Pascual i la recomano a tort i a dret. Però entenc el neguit de bona part del meus interlocutors que no creuen que moltes candidatures per separat puguin fer ombra a la de l’actual govern i els seus aliats.


Es cert que ningú està segur de res, son unes municipals molt especials, hi ha qui les vol plebiscitàries, també els que volen afermar-se com opció, aconseguir espai en un projecte dividit, o aquells que creuen ser referents per als moviments socials. masses coses, sovint contradictòries,  per a agrupar-les en un una sola opció.

M’agradaria veure confluir l’esquerra alternativa, política i social, en una mena de Girona en Comú, però no s’han donat, de moment, les condicions, o no hem sabut entre tots crear-les. Ni els partits poden desaparèixer, ni els ciutadans independents han de tenir un paper secundari. No es pot fer taula rassa de l’experiència acumulada ni continuar fent el mateix. Però sense confiança i autoritat democràticament atorgada les idees no esdevenen organització.

Per això recolzaré la candidatura d’ICV-EUiA  encapçalada per L’Eugènia, perquè crec que el dia després caldrà encetar aquest diàleg obert amb totes i tots els que volen un canvi de debò, i aquells que votaré hi contribuiran. Bé, alguns em diran que hem perdut quatre anys, però, com he dit més d’un cop, la nostàlgia no ens ha d’impedir l’acció. El que cal fer, s’ha de fer... s’haurà de fer!

dijous, 12 de març de 2015

Alguns no renunciaran mai al bot salvavides de luxe!


Vaig viure fa uns anys el Big Bang del PSUC, en un context espanyol i internacional difícil per a l’eurocomunisme, el partit nacional més gran després del PCI va patir una implosió. Sense que pogués arribar a donar tot el que les seves potencialitats anunciaven el trencament va subordinar a altres forces el canvi que el país desitjava.


Davant del drama de molts militants que no entenien que passava i es deixaven portar per la confiança o desconfiança amb el dirigent que els parlava amb més o menys fortuna, la majoria es quedà a casa, una minoria es mantingué fidel a sigles i projecte, una altre tornà a unes preteses arrels que el PSUC mai havia tingut i no pocs anaren al sol que més calenta.

Sempre he pensat què podria haver passat sense aquell “big bang” desgraciat, però la melancolia no és una bona consellera per a la vida, ni tant sols per a la política.

El que fou una tragèdia pot esdevenir comèdia si es repeteix d’una altra forma,  en un altre context i amb un altre partit. Ara un partit amb un projecte esgotat per anys i panys de govern, explota i produeix estranys fenòmens. Uns involucionen en un PSOE gairebé inexistent al nostre país, no pocs es queden a casa i els altres perden el cul per arrecerar-se en el nou/vell bipartidisme independentista.

Es cert que tots el partits estan patint forces centrifugues i centrípetes que els han de portar a canviar profundament o desaparèixer, però en aquest context de transició, algú crida –que se salvi qui pugui!- i sempre hi ha qui ha tingut plaça de primera en el titànic i ara no vol renunciar de cap manera al bot salvavides de luxe.


dimecres, 11 de març de 2015

De manaies i oblits. Girona, matèria i memòria.


El darrers plens son com un producte concentrat del que ha estat el cicle de quatre anys encetat pels canvi que representa CiU, desprès de la llarga l’hegemonia del nadalisme. Després d’un llarg període, règim podríem anomenar-lo, amb i sense Nadal, podem parlar del govern de Puigdemont com un canvi? Es cert que l’alcalde actual te un caràcter i una manera de fer diferent, fins i tot m’atreviria a dir que molt diferent, en les arrels i en les conviccions, però les formes, la governança i les aliances socials el fan avui més hereu que alternativa.

Girona m’enamora, Girona m’emociona...en definitiva Girona rai, Girona va bé, genera un imaginari col·lectiu molt especial, una barreja de cofoisme i conformisme, que ha estat el caldo de cultiu d’una determinada forma de governar i de ser governats. Esvaeix la Girona de rics i pobres, la dels endollats i els endolladors, la dels favors i els càstigs, la Girona real.


El Nadal del puny aixecat al costat del cap de llista del PSUC a les primeres eleccions municipals de 1979, va remoure la redacció de “Los Sitios”, fou un miratge, de fet l’oblit, més enllà d’algun metacrilat a sobre d’algun símbol franquista. Es va produir no tant la reconciliació com mantenir el status quo. Això si Girona va passar del gris als colors.

D’ací la meva negativa a votar una plaça als Manaies, no tinc res a dir d’aquesta entitat avui, més enllà de considerar manifestament millorable la igualtat de gènere en les seves desfilades i la “tradició” de pintar de negre un home blanc per reis. Però una plaça és un símbol, un homenatge històric.

Recordar la història, d’on venim, aclarir responsabilitats no ens impedeix la reconciliació, al contrari. És l’oblit, el que ens fa menys lliures. Fa 75 anys les instal·lacions eclesiàstiques estaven plenes de presos, el seminari, el convent de les adoratrius... s’afusellava a la tapia del cementiri. Això succeïa a Girona fa 75 anys, alguns em diran que cal oblidar, els mateixos però que volen commemorar a aquells que en aquell moment com a mínim miraven cap a un altre cantó, si no hi col·laboraven de manera directa, això no em sembla pertinent.

dimarts, 10 de març de 2015

Un xalet, un garatge...”money, money, money”!!!


Un garatge, un edifici del segle XX s’ha de protegir? Segur que molts ciutadans es preguntaran el mateix. Quan parlem de patrimoni a voltes sembla que solament les pedres venerables, les que tenen segles de història son realment “patrimoni”, les mes properes en semblen sense valor, o com a mínim solament valor d’us.


Si parlem amb especialistes, es a dir arquitectes, ens fonamenten abastament amb raons del perquè de la protecció, amb bones raons però que xoquen amb el valor d’us i sobretot de canvi que tenen els edificis contemporanis. Què és prioritari la voluntat del propietari privat o el valor patrimonial d’un edifici? Molts tribunal aposten clarament pel primer.

L’experiència del xalet Tarrús ha estat més que un símptoma, es cert que va existir com a mínim una gestió erràtica dels responsables municipals, una incompetència clara del regidor responsable, però vist el que han fet després el propietaris amb l’edifici perden qualsevol credibilitat i son prova de la poca cura pel patrimoni que tenen alguns, masses, particulars.

Ahir CiU i PP va apostar per estalviar-se problemes, així ho van dir, i van donar llum verda a la descatalogació, s’afegirà ara el fantasma del garatge Forné al del xalet Tarrús? Sempre m’he preguntat on son les institucions com la generalitat i l’estat quan s’ha de defensar el patrimoni? És irònic que l’anterior responsable d’urbanisme de la ciutat i ara director general de patrimoni es posi de perfil. El patrimoni no és una estructura d’estat?

dilluns, 9 de març de 2015

De bronques i xiulades


No es pas el primer cop que em xiulen, son molts anys de fer política i de moure’s per a tot arreu. Sempre, però, em sobta, per que no poques vegades et pot passar no en un lloc hostil sinó en un espai que creus amable amb els que comparteixes, o a tu t’ho sembla, objectius i fins i tot estratègia.


El diumenge una part del públic, crec que minoritària però no pas petita, que s’havia aplegat per defensar el jutge Vidal de la intolerància, va decidir, al sentir el meu nom al costat del meu partit, a esbroncar-me. Feia uns minuts que haviem aplaudit unànimement un orador que parlava de tolerància i d’eixamplar l’espai independentista...bé, de contradiccions n’està empedrada la història.

Em van agafa el xiulets ja una mica cansat, els anys de lluita pesen, i seria fals si no digues que em van fer mal, fins i tot em vaig entrebancar amb el mateix peu que em vaig fer un esquinç no fa pas gaire. L’abraçada del jutge Vidal i d’altres em va reconfortar però no em va fer perdre tota l’amargor que tenia a la gola.

Avui hi he reflexionat a la llum de la gent que a l’assabentar-se m’ha fet arribar la solidaritat, el hi desdramatitzat el fet personal, el que em preocupa de debò és la intolerància i el germen de divisió que comporta per a un procés en una situació fràgil que necessita guanyar aliats i no esbroncar-los.


diumenge, 8 de març de 2015

8 de març: Res de bo es pot fer sense les dones


Del segle XX, la revolució més solida, sense dubte, ha estat la revolució feminista, que ha capgirat el paper que el masclisme parapetat en les tradicions situava en la subalternitat a mitja humanitat. La lluita, els valors revolucionaris, l’exemple i l’empenta de moltes dones i dels homes que compartiren aquesta lluita han marcat el nostre destí.


El segle XXI, però, es desenvolupa amb incertesa, el vents reaccionaris embolcallats amb la violència volen desfer el que hem caminat i entre altres objectius, no pas el menys important, es troba retornar a la dona aquell paper subaltern. El fanatisme religió fa estralls i te com a objectiu acabar amb la llibertat i especialment el drets individuals sotmet-nos  a l’arbitrarietat i la desigualtat.

De Catalunya estant, necessitem fer fora altres factors més subtils que continuen posant bastons a les rodes de la igualtat. En el salari, en la jornada laboral, en el llocs de decisió...la discriminació continua sent present. Que el record de les dones assassinades en una fabrica de Nova York el 8 de març ens continuï impulsant a la lluita feminista, a la lluita per la igualtat. Ni un pas enrere!

dissabte, 7 de març de 2015

Luís Herrera, un exemple que és un llegat que no te preu!


Un dissabte al matí, intens, ple d’emocions. L’homenatge a Luís Herrera que li hem fet en el Centre cívic del pont Major ha estat impressionant. Pel protagonista i la seva extensa família, pel documental Excel·lent del marc Planagumà, per les intervencions del diferents oradors i pel públic divers i entregat que ha gaudit del calor de l’emoció més forta.


Masses cops he vist desaparèixer persones que han estat rellevants en l’acció social i política des de l’honestedat i el compromís, gent que ha preferit un cert anonimat, més enllà del seu cercle més proper, que a voltes no ha tingut càrrecs rellevants, però han estat exemple per a molts i fonament de qualsevol canvi o millora en el seu cercle o més enllà en el conjunt de la ciutat.

En un moment d’un cert nihilisme on sembla que tot el que s’ha fet no val per a res, es pot caure en un oblit que ens trenqui les arrels. I sense arrels tot el que construïm pot se efímer i víctima de qualsevol ventada, ni que sigui musicada amb grans soflames de canvi. Aquest, el canvi real, si no te arrels és efímer i el vell poder conservador, aquest si que ben arrelat, torna les coses al seu lloc.

Al homenatjar a en Luís de forma més que merescuda, o fem també a tots aquells que la desmemoria pot deixar a l’oblit. Aquells com Paco mera, o el tres Àngels, que he citat amb la meva intervenció, l’Angel Pageo, l’Angel Serradell i l’Angel Santos. Tots ells i els altres que varen forjar el canvi de la dictadura a la democràcia a base de sang i patiment i també de generositat i exemple.

dijous, 5 de març de 2015

Entre Escil.la i Caribdis, entre el procés i la confluència.


Molts catalans ens trobem  amb dos desitjos que haurien de ser complementaris però encara no ho son, el procés sobiranista i la confluència de les forces transformadores. Volem la independència però sabem que hem de convèncer a molts dels nostres companys en les lluites socials per a fer-la possible, volem una Catalunya més justa però hem de convèncer a molts  independentistes que no ho podem deixar per després de la independència el que s’ha de fer avui.


I a l'espera de solucionar dialècticament aquesta dicotomia surt la vella política, la de qui dies passa anys empeny que tant bé representa el president Mas i el naufragi de CiU post Pujol. O la que es presenta com a nova, la de “ciutadans”,  la d’aquell xicot que es va presentar mig despullat fa nou anys, o la de “los de abajo contra los de arriba” que fa taula rassa de tot el que s’ha fet i de tot el construït amb durs anys d’oposició al bipartidisme.

Em costa fer-me entendre entre els meus, però també ser entès entre els amics i aliats, sense els quals res es pot fer i res es possible. Pot ser que tot hagi de fluir i les properes eleccions municipals poden ser un banc de proves on ambicions mesquines es topin amb la dura realitat.

Ma oberta a tots i totes el que vulguin confluència i independència, els que vulguin sumar mestissatges, per que on tothom pensa igual ningú pensa gaire. I si no podem ara, ho farem el dia després de les eleccions municipals. Que no ens vingui el pànic! No tot està per fer, però hem de fer possible una Catalunya diferent i lliure en una Europa que el vents de la Mediterrània ens auguren coses noves.

dimecres, 4 de març de 2015

Comissions Informatives d'abans del proper Ple del dilluns


Fem un breu resum dels temes sortits a les Comissions Informatives prèvies al Ple del dilluns vinent.

CI ALCALDIA
Ratificació de la modificació del estatuts del Consorci del Transport Públic de l’Àrea urbana de Girona. Aprofito la reunió per demanar les actes de les darrers reunions de la comissió d’aigües.

CI PROMOCIÓ
.Es porta a Ple LA Trama Urbana Supramunicipal, es sotmetrà a informació pública. Un acord insatisfactori que a redós de Girona permetrà amplpiar les grans superfícies en els pobles veïns. Es presenta també l’aprovació inicial del PEMU 13. Una pas mes per a situar la Clínica Girona a la carretera de Barcelona. Se’ns presenta també la possible descatalogació del garatge Fornés, ara sembla que hi ha pressa i els propietaris apreten.


CI HISENDA
. Per decret han aprovat la liquidació del Pressupost 2014. Anirà com a assabentat al Ple.
. S'ha acordat amb els sindicats fer l'única oferta pública possible: promocions internes. Aquest 2015 es convoquen:
14 places d’auxiliar administratiu/va a administratiu/va
1 plaça d’auxiliar tècnic/a de helpdesk a tècnic/a de helpdesk
6 places d’administratius/ves a tècnics de grau mitjà
5 places de peó a oficial
10 places de peó a peó especialista
3 places d’auxiliar pràctic a tècnic/a auxiliar (estan pendents d’anys anteriors)
Els anys 2016, 2017 i 2018 es faran promocions internes de 15 places d’auxiliars administratius/ves cada any, amb el compromís d’estudiar promocions per a altres categories per a aquests anys.

CI CIUTADANIA
. No es porta res al Ple.
. Es donen algunes informacions:
Es retallarà la mota de La Copa (impedeix una evacuació fàcil perquè limita l'espai entre l'escenari i la sortida) per evitar problemes de seguretat, sobretot en temps de Fires.
S'han pintat murals al viaducte de la Devesa, a la pilastra del pont de la Barca i es posaran banderoles noves, amb el lema "+ H2O al Ter".
Es fa lliurament de la Memòria de residus.
. Mobilitat:
En breu s'obriran a la ciutadania diferents carrils bicicleta: carrer Oviedo, pont del Ter.
Es farà una campanya de bicicletes adreçada a ciclistes, conductors/es i vianants.
Es continuen fent accions en el pla d'accessibilitat i supressió de barreres arquitectòniques.
S'han fet uns lavabos per a dones a Mas Xirgu.
Nova parada de bus darrera Trueta.
Noves marquesines de bus a plaça Empúries, Sant Dabiel, Pedret.

dimarts, 3 de març de 2015

Raül Romeva, un company, un amic.


Recordo perfectament el dia que el “Guti” em va presentar  Raül Romeva, mirada clara, aire competent, molt jove, però amb experiència en llocs tant complexes com Bòsnia.  Aquesta impressió de coherència i atreviment s’ha reforçat en el transcurs d’aquests més de deu anys que ens coneixem. No hem coincidit sempre, recordo els debats que vam fer, fins i tot en públic sobre el projecte de Constitució europea, ell en contra i jo a favor, al final del camí penso que ell tenia raó.


Ara pren una decisió que no comparteixo, malgrat que el secretari general d’ICV, Josep Vendrell, amb la seva resposta a la meva intervenció defensant l’esmena 112, em va dona raons per fer el camí que ha decidit en Raül. Seran el més de quaranta anys que porto militant al PSUC i a ICV, el meu sentiment de preservar un llegat que els actuals dirigents i la majoria que li dona suport solament te en us de fruit...no ho se segur, però resistiré el que la coherència em permeti.

Es cert que sempre he pogut mantenir les meves opinions dins del partit i les he pogut manifestar fora. I més enllà de apartar-te del nucli dur de direcció he, hem, gaudit d’una llibertat que desconec que existeixi a d’altre formacions. Però sovint això pot ser insuficient quan els reptes i les necessitats del país necessiten de gent coherent, capaç de comunicar i prou jove per fer un llarg recorregut. Penso que és el cas d’en Raül, que no podia, és el que crec, restar en un segon pla polític, al ser minoritari en l’Organització en la que militava.

Em dol la seva baixa d’ICV, però l’entenc. No podia representar a la seva, la meva, organització en un moment en que cal claredat de plantejament i com a persona pública ha de dir el que creu i fer el que diu. Es un avis per a navegants i també un compromís de país. Per que lo social i lo nacional és indestriable en un nou procés constituent. Un procés que s’ha de fer des de la sobirania. Alguns volen donar una darrera oportunitat a Espanya, altres creiem que és inútil l’espera. En Raül ho farà des de fora d’ICV, altres encara ho farem des de dins.

Però sigui des d’on sigui en Raül Romeva continuarà sent un company i un amic, ens continuarem veient i si vol un presentador del nou llibre que d’ací un temps farà, si m’ho demana ho tornaré a fer com en el darrer. I tornarem a sopar al Bistrot i parlarem del present i del futur. Companys, amics.

diumenge, 1 de març de 2015

Convenció d’ICV a Sabadell. Defensant l’esmena 112!


Quan surto d’un congrés, sovint em queda un regust agredolç, ahir tornant de Sabadell, de la Convenció d’ICV, tenia aquesta sensació. Més de quaranta anys consecutius del militància, primer al PSUC i després a ICV em fan veure el comportament de les direccions polítiques des d’una certa distància.

Col·lectivament vàrem avançar en definir uns objectius nacionals que ens allunyen d’un federalisme genèric que no deixava de seu un autonomisme ambigu. La plena sobirania, l'esta propi, Catalunya com a subjecte de sobirania queden clars i per escrit. Per a una persona que creu que la independència és l’únic instrument factible per a fer reals aquests principis és suficient? No.


Quan ahir en el Plenari vaig defensar “l’esmena 112”, el que alguns denominaven “l’esmena Olòriz”, plantejava una fulla de ruta per al 28 de setembre, que fer des del dia de la constitució del nou Parlament? assumir des del primer dia la plena sobirania que ens permet ser subjecte polític i negociar de tu a tu sense supeditacions. Altres vies les hem provat i han fracassat.

Quan presentes una esmena amb l’oposició de gairebé tota la direcció del teu partit saps que no guanyarà, però es important com la perds per a mantenir viu el debat. Gairebé un de cada quatre delegats la va votar, no es poc, quan ho fas amb el braç aixecat  a la vista de tothom. Perdre amb dignitat no es guanyar, però te carrega de raons per a vèncer.

No es poc important el camí que ha fet iniciativa en aquests quatre darrers anys, alguns independentistes ho trobaran poc, d’altres es permeten el luxe de ridiculitzar-ho, sense veure que no aconseguirem la independència sense convèncer a molta més gent de la que avui n’és ja convençuda. Sense ampliar el aliats perds.

Si, els independentistes d’ICV hem perdut l’esmena, però no han guanyat els que ho volien tot parat o fins i tot anar enrere, la lluita a dins i a fora dels partits continua per a fer una amplia aliança nacional que no pot ser liderada per la dreta de sempre, la del peix al cova i la hereva del clan Pujol. Jo continuaré aquest combat fins que vegi que no serveix internament per a res o m’ho facin impossible.