dijous, 30 de juny del 2011

Ryanair, un problema que té solució

El culebrot de Rayanair continua i el paper de la Generalitat no pot rebre la nota d’aprovat. Alguns es fan creus del paper amenaçador i extorsionista d’aquesta companyia com si fos una cosa nova i sobrevinguda. Estem parlant d’un model de companyia de baix cost on Rayanair és el seu exponent màxim que viu d’aprofitar els punts foscos de la legislació comunitària en matèria de transport aeri i de competència per a fer negoci.

Per què aquesta companyia no treballa en el grans aeroports? La resposta és clara, no podria fer el negoci que fa, ara bé, l’excepció és Barcelona des de fa poc. Aquets aeroport és gran en superfície però no en connexions aèries, a l'obrir les portes amb taxes baixes a aquesta companyia ha trencat el model aeroportuari de Catalunya, i com a conseqüència cau primer Reus i posem a remullar la barba a Girona.

Hi ha una solució, que surti aquesta companyia de Barcelona, segur que les negociacions es flexibilitzaran. El mètode ja el coneix en Duran: “peix al cove”. La propera negociació amb el govern agònic de Madrid que tregui el tema.

Clar que pot ser que a CiU a Barcelona ja li vagi bé el que hi ha...

dimecres, 29 de juny del 2011

El Trueta no es ven!

Abans d'ahir vàrem ser testimonis d'un episodi de la vella política de “peix al cove”: tu em dones quelcom a canvi d’un altre que t’interessi. La Comissió de Treball del Congrés dels Diputats va aprovar dilluns la reforma de les pensions impulsada pel govern Zapatero, que inclou l'augment progressiu de l'edat de jubilació fins als 67 anys. El suport de CiU va ser decisiu per a l'aprovació d'aquesta reforma, i el que han obtingut a canvi és la titularitat de set hospitals catalans, inclòs el Josep Trueta.

Ara, una de les opcions que té la Generalitat és vendre's els edificis, llogar-los per continuar-los utilitzant i guardar una opció de recompra de cara al futur. Els diners d'aquesta operació es podrien destinar a reduir el dèficit, seguint l’exemple de Groucho Marx en la pel·lícula “els germans Marx a l’Oest” on al crit de “més fusta!” cremen tots el vagons del tren per fer que funcioni la locomotora.

Aquest govern i el cor d’empreses mediàtiques que li fa de “palmeros” ha de saber que tot té un límit i ací i ara, a Girona, no acceptarem un joc de mans que ens deixi sense el nou Trueta amb l’excusa de diners a la caixa per eixugar un deute que pot aprimar-se per altres mitjans.

Que resti de moment ací, avís per a navegants!

dimarts, 28 de juny del 2011

Quatre ratlles sobre el pressupost de la Generalitat 2011

La proposta de pressupost que ha presentat el Govern de Convergència i Unió per al 2011 es basa en una forta reducció de la despesa no financera, bàsicament en les inversions (un 42% menys en les inversions directes i un 28,9% en les transferències de capital) i en els despeses de caràcter social, salut (7%), educació (8%) i serveis socials (11%). L’ajustament de la despesa pública abasta a d’altres funcions, algunes amb xifres de reducció molt més significatives, però que, en relació al seu pes dins del pressupost, no tenen la importància de les abans esmentades.

L’esforç de l’ajustament es trasllada en bona part al pagament del deute i a l’amortització d’una part d’aquest. Cal dir que en termes relatius l’increment de la despesa financera ens interessos no és més que una part petita de l’ajustament, que solament impressiona en termes de percentatge. Qui, com jo, ha viscut els anys setanta i vuitanta sap que avui gaudim encara d’un interès car, però suportable.  

Les xifres globals son una reducció del 10% en la despesa no financera , un incremento d’aquesta del 105% i globalment un lleu increment del 0.3%. S’ha de tenir en compte que el gran increment de la despesa financera es deu a l’amortització del deute, que més que duplica la xifra de l’any anterior. Cal insistir en que, si bé els interessos del deute són un concepte rígid, l’amortització del deute es una elecció política. Si enguany aquest factor es tan prioritari per el govern això es tradueix en la forta reducció de la inversió i la despesa social.

La visió que te el nou govern dels ingressos es en canvi totalment diferent. L’ajustament recomanat per la UE no exigeix que sigui la despesa exclusivament la que assumeixi la totalitat de l’esforç. La proposta de CIU, d’acord amb la perspectiva neoliberal, exclou la gestió dels ingressos com un element bàsic de l’ajustament. Cal insistir que  tant Espanya com Catalunya, tenen un ampli marge en relació a la pressió fiscal, al desequilibri en la distribució de las carregues fiscals entre els sectors de població, la gran bossa del frau fiscal i, finalment, en relació a la aparició de noves figures que recollint ingressos d’activitats que en altres CCAA o a la UE son habituals.

Aquest es, certament, una opció ideològica sense base fefaent de èxit a cap lloc.

dilluns, 27 de juny del 2011

Reflexions a la llum de la fi d’un cicle


Fi de curs a l’institut, tancar temes i resoldre el dia a dia a l’ajuntament, rebre visites i anar a algunes associacions que m’han demanat unes paraules de comiat m’han ocupat bona part de la jornada. També, els que em seguiu pel bloc o el facebok ho heu llegit, reflexionar sobre les esquerres, la seva necessària renovació i com el moviment dels indignats posa de relleu les nostres mancances.

Després de la patacada del 22M molta gent m’ha comentat que no havia d’estar tant preocupat, que en comparació amb els altres dos partits amb el que havíem compartit govern havíem sortit prou bé. Probablement aquests comentaris, fets amb tota la millor intenció, obvien que els partits són instruments per a fer polítiques, és a dir, administrar i respondre els reptes, vells i nous, de la nostra comunitat. I que sovint l'heterogeneïtat i complexitat de la societat necessiten de coalicions i aliances per a governar amb ampli consens. La pervivència del cabdillisme és una rèmora històrica de la debilitat democràtica en la història del nostre país i del veí.

Al retirar-nos vots la ciutadania ens ha dit que no anàvem bé, que esperaven més de nosaltres, més enllà d’encerts en una o altre política. Globalment han considerat que havíem de donar un pas enrere. Parlant amb electors alguns em deien que pot ser s’han equivocat. Jo crec que no. Se’ns ha d’exigir i hem d’acceptar aqueta exigència en uns moments  en que molts estant patint molt.

Ahir, tot fent un dinar a Sant Esteve de Llémena, en una zona de picnic esplèndida, vaig veure un altre dinar d’aniversari d’una noia que aplegava setanta persones o més, de 30 a 40 anys amb molt nens petits. A no pocs els coneixia. Em va venir al cap al contemplar-ho que aquest grup exemplificava una generació preparada i amb valors democràtics que ha de prendre el relleu en la direcció política dels pobles i ciutats del nostre país.

La política d’esquerres no ha de ser cosa de polítics sinó de ciutadanes i ciutadans que “fan política” , que tenen la seva feina i la seva família.

diumenge, 26 de juny del 2011

Canviar les formes de fer política per lluitar contra els que debiliten la democràcia

Caldrà esperar uns anys per aconseguir llegir alguna cosa que realment expliqui el que va passar en aquests llargs dies en què la veritat del que succeïa la matisaven homes bons com Arcadi Oliveres a qui fins i tot se'l amenaçava de portar-lo a la presó. Ja sabem que un conseller d'Interior no acostuma a gaudir de gaire popularitat, però tampoc no pot portar les seves prerrogatives al límit de l'amenaça als que no pensen com ell.

Els reprovables incidents davant el Parlament de Catalunya no poden obviar el qüestionament que els indignats han plantejat a les institucions polítiques  L'agressivitat i la violència no només són actes condemnables, també són estúpids, perquè deslegitimen una protesta i un debat de gran envergadura. Cal aïllar uns quants energúmens i prendre's seriosament un moviment explícitament no-violent. Començant per investigar què va passar exactament davant del Parlament. 

Després de les acampades, el moviment continua amb altres formes. Els indignats són apartidistes, no pas apolítics. És un moviment polític per mirar de transformar les formes de representació i decisió. Però què proposen exactament?

Si hi ha un acord central en un moviment tan divers és que les persones es representen a si mateixes, d'aquí la importància de les assemblees i de les comissions de treball. Un sistema tan descentralitzat i plural de deliberació i decisió pot funcionar gràcies a dues condicions clau: el respecte i la tolerància. D'altra banda, sempre hi ha les xarxes d'internet com a estructura de suport i de comunicació. Ara bé, seria un error despreciar les institucions i aquells que legítimament han estat votats. Caldria obrir ponts perquè ni tots el polítics són iguals ni totes les polítiques són el mateix. 

Certament, és molt difícil fer política en la conjuntura actual. La política és cada cop més impotent davant els mercats. I el poder polític, que segueix sent local i nacional i que ni tan sols aconsegueix formar estructures supranacionals de governabilitat que siguin eficients, és cada cop més dèbil. Per això cal un debat obert sense sectarismes dels que volem canviar aquesta situació.

dijous, 23 de juny del 2011

Fins a l'1 de juliol, cal més intensitat en les negociacions i el traspàs de govern a Girona

Van passant els dies des de que es va ajornar la pressa de possessió del nou consistori de l’11 de juny a l’1 de juliol. La feina no ha minvat i cada dia he passat pel meu -encara- despatx per tirar endavant les tasques que em corresponen. La feina d’un ajuntament te la particularitat de que quan més fas més en tens. Veig gairebé diàriament a la majoria dels regidors del fins ara govern de la ciutat assumint les seves tasques. La ciutat no s’ha paralitzat per manca de dedicació dels fins l’1 responsables municipals.

Si que és veritat que pensava que tindria més feina a dos nivells més que no s’ha complert.

Com a cap del meu grup no s’ha produït cap negociació del nou cartipàs en 12 dies, he preguntat als altres grups de la futura oposició i la resposta és la mateixa. Ens varem assabentar per la premsa de l’organigrama i a les queixes  del procediment també per la premsa se’ns va contestar que ja en parlaríem.

En l’exercici de les meves responsabilitats he anat fent traspàs als futurs regidors que em confirmaren personalment les seves funcions, les que la premsa havia citat. Una reunió cordial i intensa.

És veritat que cadascú te la seva manera de ser i de fer, però en moments com els que vivim la rapidesa i la intensitat per assegurar la millor governança és al meu parer el millor camí.

dimarts, 21 de juny del 2011

Els vents conservadors que bufen a Europa posen en perill la cohesió social

La sociologia designa la cohesió social com el grau de consens dels membres d’un grup social en la percepció de pertinença a un projecte o situació comuna. És una mesura de la quantitat i qualitat de la interacció social dins el grup.

És evident que la cohesió social depèn de múltiples factors: econòmics, socials, polítics, culturals... però, al meu parer, crec que té dos aspectes bàsics: garanties per accedir a una renda (element clau per a l’autonomia en la satisfacció de les necessitats bàsiques) i garanties per accedir a un estatus (reconeixement social, dret a expressar-se, significació social envers els altres...).

En termes generals, entenem també que la cohesió social es genera a partir de la reducció de desigualtats, de l’equilibri en la diversitat, establint vincles entre els ciutadans i el seu entorn.

Quan els anomenats mercats dicten unes polítiques basades en la reducció de la despesa, furtant la contribució dels més rics en els ingressos, retallen els mecanismes dels quals ens hem dotat per defensar-nos dels aspectes més depredadors del capitalisme i estripen de fet els mecanismes igualitaris i compensatoris aconseguit ens molts anys de lluites.

Una societat cohesionada té vies i capacitats per resoldre els seus conflictes i gaudeix d’un bon nivell de convivència. Els seus membres se senten que formen part de la comunitat.

Però no ens volen ciutadans: en volen súbdits.

dilluns, 20 de juny del 2011

D’indignats a compromesos.

Foto: Manel Lladó

La millor resposta que el moviment 15M podia donar als centenars d’incontrolats que ens varen avergonyir amb les agressions davant del Parlament de Catalunya ha estat les desenes de milers de ciutadans que aquest diumenge a les quatre capitals catalanes s’han manifestat pacíficament.

També ha estat una resposta clara a aquells que volien criminalitzar el moviment i apuntar-se a la defensa numantina de les institucions quan de fet el que defensen són determinades politiques que no presentaren als ciutadans quan foren votats.

La capacitat de catalitzar el descontentament quan les formes són no violentes i plurals són la gran lliçó d’aquets cap de setmana. Ara resta pendent i caldrà agafar-se el seu temps per a trobar les formes i el to per a fer propostes que permetin transformar i avançar en la renovació del sistema democràtic.

Des del barris estant, aprofitant els espais cívics, ens trobarem per fer camí. Respectant l’autonomia del moviment, espero que puguem dialogar sobre com millorar les velles formes representatives i com avançar en nous procediments per assegurar el principi de sobirania popular que conforma la democràcia des de la seva creació.

La defensa dels interessos dels poderosos dilueixen Catalunya com a nació

Aquest dissabte al migdia he participat en un acte convocat per Omnium Cultural, tot commemorant el 300 aniversari del setge de Girona per les tropes borbòniques ha servit per aplegar les tres associacions que formen la Fedreació Llull. Les Illes i València es troben de nou sota l'onada conservadora i espanyolista del PP i la llengua com a memòria compartida es troba de nou sota el punt de mira dels que fan de l’anticatalanisme instrument electoral i factor de divisió entre comunitats germanes.

A Catalunya la necessària col·laboració del PP per a estabilitzar el govern en minoria de CiU posa des del poder regional en un segon pla el sobiranisme.  Sembla que tot el moviment transversal que s’ha produït en els darrers anys ja no interessi i quedi posposat a l’interès de la sortida neoliberal de la crisi dictada per les instàncies més ràncies a Europa i a Madrid.

Fa temps que tinc amistat amb la Muriel Casals. Des de que és presidenta d’Omnium ha sabut situar aquesta venerable institució de la societat civil en un lloc capdavanter en la reflexió sobre el nostre futur com a país i sempre mantenint un esperit unitari i integrador.

De nou l’”estatu quo” de la política institucional catalana fa valer el seu interès immobilista. Com ha passat aquests dies amb els indignats, es més còmode defugir les preguntes que ens fan i magnificar els seus errors i contradiccions. Però les preguntes sense resposta hi son. El nostre país com a nació, la nostre societat com a suma de projectes personals i col·lectius necessita un relat integrador que ens faci sortir del pessimisme i de la crispació social.

El combat per una societat més justa es dóna en un context nacional català i alhora es relaciona amb la lluita contra les desigualtats del món que ens envolta. No son dos lluites aïllades formen part del mateix relat, construïm-lo junts.

divendres, 17 de juny del 2011

Reflexions sobre indignació i política

Hem compartit aquests dies preocupació per l'allunyament entre política i ciutadania. Superar aquesta dinàmica a Girona i arreu passa per situar a les persones i els seus contextos vitals al bell mig de les decisions col·lectives, per arrelar els anhels de transformació social en la quotidianitat dels barris i les comunitats.

Quan el relat polític oficial, en canvi, retorna a la construcció d'un imaginari de ciutat vertebrat per grans projectes sense ànima, correm el risc de tornar a situar la política municipal al marge de la vida; connectada als interessos de pocs i separada de les emocions i les esperances de molts. Si volem navegar rumb a la complicitat, a la reconstrucció de vincles entre la ciutadania de Girona i el projecte col·lectiu, llavors cal hissar unes altres veles...

La política tal i com l’hem fet ja no sap parlar perquè ja no sap llegir, ja no sap interpretar.  I per tant no sap orientar, no sap dirigir. L’equívoc de la representació és el fet d’assumir l’estat de coses actual, l’estat de la societat, l’estat d’una majoria de centredreta en el país. Si ho assumeixes tal com és, i mires de corregir-ho una mica, en comptes de fer una proposta política forta, comences un procés que produeix la crisi de la política. Primer produeixes antipolítica i després t’encarregues de representar-la.

Aquest rumb no el podem fer sols de l’Ajuntament estant, ni tampoc pel carrer sols. No serà una única veu la que s’ha d’escoltar caldrà afinar un cant coral i per això ens haurem d’aplegar. Ni tots els polítics son xoriços ni tots els indignats violents, si no defugim dels tòpics el sistema més conservador de nou ens arraconarà i tallarà les veles de canvi.

dijous, 16 de juny del 2011

Que la violència reprovable no ens faci perdre de vista el retrocés social dels pressupostos de les retallades

La vella política té un comú denominador: es pot presentar un partit a les eleccions dient una cosa i un cop governa pot fer tot el contrari. Aquesta manera de fer política ha desencisat a molta gent  que perd la referència entre elector i elegit. El quasi bipartidisme espanyol ha afavorit aquest paradoxa doncs molt difícilment, pel sistema electoral aprovat en la transició, pot una tercera força esdevenir alternativa.

No és estrany que el moviment 15M hagi sorgit a la porta del Sol, a Madrid, on  es fa més evident aquesta contradicció.

A Catalunya la manca de sobirania fa del parlament i de la política catalana unes peces subsidiàries del model polític espanyol. Tenim capacitat de gestionar, molt més que la majoria de les regions europees, però els grans temes de política econòmica, de gestió dels ingressos i les polítiques de despesa resten fora de la nostra capacitat.

En moments de creixement econòmic aquest fet no es nota tant, però quan la crisi es sorda i constant aquestes contradiccions s’agreugen. Escoltar al senyor Mas-Cullell i el seu determinisme econòmic, embolcalla de fet una política, la de les retallades socials, que no es més que la conseqüència regional del que “els mercats” i els seus representants a Espanya han decidit que calia fer.

CiU a Catalunya com el PSOE a Madrid fan polítiques que no presentaren en campanya electoral. L’intent a posteriori de convertir els resultats municipals en un plebiscit sobre aquestes polítiques són excuses de mal pagador i de nou genera desafecció.

La mala noticia dels deplorables incidents d’ahir, de la justa defensa del dret del parlamentaris a reunir-se, les indignants imatges de les agressions a representants elegits pel poble no ens han d’ amagar la noticia  de dures conseqüències per a la cohesió social a Catalunya de la proposta de pressupost que va presentar ahir el conseller d’economia.

La minoria de violents pot tenir amb els seus actes aquests efectes perversos més enllà dels seus deplorables actes al fer girar l’atenció de l’opinió pública fora del focus d'allò que realment s’està discutint al Parlament.

Reprenem el fil, reagrupem forces, aïllem als violents, apleguem gent diversa amb respecte per totes les opinions i avancem cap a noves formes de fer política que ens permetin sortir d’aquest atzucac.

dimecres, 15 de juny del 2011

Els indignats no són els que agredeixen i insulten

Els fets que han succeït avui al parlament seran usats per aquells que des del primer dia han vist als indignats com una nosa per desqualificar tot el moviment. Des d’ací tota la meva solidaritat per la gran majoria dels indignats i el meu rebuig per aquells que, curts de vista, s’aprofiten de la massivitat del moviment per a fer el que fan sempre, marginalitzar i empobrir les millors causes.

Continuo creient que aquets moviment del 15M reflexa la regressió en molts aspectes socials que la crisi econòmica ha deixat en evidència,  és una espurna que ha fet sortir de l’esfera privada moltes persones que comparteixen una visió crítica respecte a moltes qüestions: des dels efectes directes en la quotidianitat amb la neoliberalització socioeconòmica mundial, passant per una expectativa de millora de l'actual democràcia, fins a veure quin tipus de planeta sobreexplotat ecològicament heretaran les generacions futures, entre molts altres.

Caldria, al meu parer, marginar als marginals que amb un cert daltonisme no saben veure els colors diferents de la realitat i condemnen  a l’amplia majoria dels ciutadans i als seus representants  com aliats del sistema.

Perquè crec fermament que cal fer junts el camí per a explorar més en profunditat aquesta aspiració d'un perfeccionament de la democràcia i recordar-nos el significat etimològic que els grecs li van donar: el govern del poble.

dimarts, 14 de juny del 2011

Una proposta als indignats


Com a resultat del post que vaig fer fa uns dies he rebut un nombre força important de missatges de gent acampada a Girona i altes indrets de l’estat. El comú denominador ha estat la correcció i la voluntat de debat de idees amb respecte. Ha estat per a mi molt gratificant comprovar la maduresa del nucli majoritari del moviment 15M.

Al meu parer, deia, les acampades tenien un recorregut que calia transformar, en aquest sentit s’han pronunciat aquets darrers dies les assemblees a diferents ciutats. Però de cap manera el sentit del que deia passa per una desmobilització.

Estem vivint en el nostre país i en bona part del món occidental situacions enormement preocupants, també encoratjadores com el resultat dels referèndums a Itàlia, i ara més que mai cal una democràcia participativa que equilibri els dèficits del sistema representatiu. Aquest és fonamental però insuficient, li calen profundes reformes i aquestes solament poden sortir del debat ciutadà.

Des de les responsabilitats  que exerceixo faig una proposta al moviment d’indignats de Girona, que usin els set centres cívics de la ciutat per a continuar la seva tasca de reflexió i proposta. És posar a l’abast uns espais descentralitzats que són un mitjà que està a l’abast de tots el ciutadans. Es trobaran com a casa, perquè he volgut que siguin i els ciutadans que en fan ús així ho han volgut, un espai de llibertat.

dissabte, 11 de juny del 2011

No és un comiat, és un fins aviat

Sempre he tingut present un poema visual de Joan Brossa on diu “ú no és ningú”. Recordo un comentari que feia l’autor tot dient que som el que som com a resultat de la interacció amb els altres, del que donem nosaltres i ens aporten els altres. En els diferents àmbits de la vida, en les relacions de la vida privada, en la feina i en l’exercici de llocs de responsabilitat política mai he oblidat que som si sabem fer equip.

En aquets vuit anys al front de les polítiques socials he intentat fer sobre tot equip, construir un nou cistell amb els vímets que hi havia, incorporant més gent com a resultat de nous serveis sota els principis de la funció pública, que comparteixo, d’igualtat, mèrit i capacitat.


El dijous passat al finalitzar la jornada laboral em vaig acomiadar de les treballadores i treballadors de l’àrea en el marc estimat del Centre Cívic Ter. Ho tenia planejat abans de la pròrroga de vint dies sobrevinguda per la reclamació al TSJC. I com passa molt sovint a la vida el comiat va esdevenir, es va transformar en quelcom diferent. La resposta de la gent, pràcticament hi eren tots i totes. El sentiment de calidesa que em varen trametre em va commoure i el conservo com un dels millors records.

Un poema, un llibre, un rellotge i sobre tot els comentaris i abraçades amb tots i cadascun dels assistents, és el que m’emporto de vuit anys de feina, no és poc. Deixo un excel.lent equip i unes polítiques que són el resultat de la interacció, del triangle virtuós que hem construït entitats, serveis públics i la meva acció política.

En aquest moment de la vida, quan ja he arribat a la maduresa, aquesta edat en que ets massa gran per a certes coses i encara jove per a d’altres, l’aliment que em fa viure el futur amb optimisme no és tant les coses fetes com els sentiments, l’afecte i la consideració de la gent que ha estat o està al teu costat.

dijous, 9 de juny del 2011

Avís amical als indignats. Uns fets que no poden portar el vostre nom.

Avui he estat testimoni d’uns fets que desprestigien a una part, vull pensar que molt minoritària, dels indignats que encara acampen a la Pça. Catalunya de Girona. Sortint de l’Ajuntament he vist quatre o cinc individus que seguien a crits al candidat a l’Alcaldia Carles Puigdemont. Deien quelcom semblant a que els hi pagués uns cerveses (sic) i després l’insultaven barrejant els insults amb crides contra “els banquers i polítics”. Venien sembla de la Plaça Catalunya i l’han seguit al reconèixer-lo quan passava des de casa seva en direcció a l’Ajuntament...


He estat testimoni també aquests dies del actes del indignats de denúncia però alhora plens de civisme. Ara bé, temo que la perllongació de l’acampada acabi fent derivar el moviment plural i cívic en un reducte dels que autoanomenant-se “anti-sistema” viuen i conviuen de la marginalitat en què el sistema els situa. Com han fet els precursors del moviment 15M a la porta del Sol de Madrid convindria donar una data per acabar amb l’ocupació de places i resituar el moviment en noves accions que siguin àmpliament seguides. De no fer-ho així, l’aïllament i la marginalitat acabaran amb la simpatia que han generat en àmplies capes de la ciutadania.


Però per sobre de tot, qualsevol ciutadà siguin quines siguin les seves conviccions polítiques ha de poder passejar tranquil·lament per la ciutat sense que ningú es cregui amb el dret d’insultar i amenaçar. Pels que no sàpiguen història s’anomena “esquadrisme” als escamots feixistes que amenaçaven en la Itàlia dels anys vint als ciutadans demòcrates que no eren de la seva corda.

Una diada de la gent gran plena d’emocions

Ahir dimecres vaig estar a la diada de la gent gran que vam celebrar al Teatre Municipal. Més de 300 persones de tots els casals s'han aplegat en un programa intens que ha anat des d'una xerrada sobre plantes remeieres al funcionament d’un forn que recicla vidre i el converteix en articles fantàstics gràcies a les mans i l’art de la gent gran que el fa anar. També hem homenatjat als membres de la “lleva del biberó” de la nostra guerra civil.

Gent gran activa, ha estat un dels objectius d’aquests vuit anys de responsabilitats en aquest àmbit de la gent gran i he rebut l’afecte de les persones que s’han atansat a saludar-me agraint la feina feta.

Em quedo com a record inesborrable les paraules amb que la presidenta de l’associació de gent gran de Sant Daniel m’ha definit, “en aquests anys hem trobat amb en Joan un bon home”.

La vida és un devenir que et porta a canvis constants. Miro el futur amb confiança, malgrat les incerteses, i això és possible si vas deixant amb el que fas petjades en el cor de les persones que et trobes. Moltes coses materials desapareixen amb el temps, el que perdura son els sentiments que perviuen en el cor de les persones bones. Jo he tingut aquests vuit anys el privilegi, la sort, de trobar-me’n moltes.

dimecres, 8 de juny del 2011

Fins a l’1 de juliol governarem en funcions.


Aquesta notícia ens ha sorprès a tots i ens situa en un escenari estrany. Caldrà en aquests vint dies de més assegurar el bon funcionament dels serveis municipals i li tocarà a l'alcaldable de CiU moure fitxa per avançar negociació de cartipàs i línies mestres del seus primers 100 dies.

Amb l’estiu pel mig, vint dies son molt de temps i la ciutadania ha de restar tranquil·la respecte el bon funcionament dels traspassos que amb el seu vot ha conformat. El meu grup és conscient tant de la responsabilitat que li resta en el govern encara com en assegurar una transició exemplar.

Sempre he pensat que has de tractar als altres com voldries que et tractessin a tu mateix.

Pel que fa a la decisió d’ERC em sembla raonable. Es fàcil criticar interessadament a aquest partit i dir que entretenen la proclamació del nou consistori, però crec més important que aquest representi el vot dels ciutadans. Sense el topall del 5%, al meu parer arbitrari doncs a les altres eleccions és el 3%, ja tindrien representació.

No sabem el resultat de la reclamació però caldrà fins al veredicte definitiu actuar amb responsabilitat, aquest és el mandat  que tenim fins a l’1 de juliol.

dilluns, 6 de juny del 2011

Eco.sí. Un punt de trobada en el camí d’un altre model de societat

Recordo la primera edició de la Fira Eco.sí a la plaça de les Botxes, al mig de la Devesa. Era l’any 2005, i a més il·lusió que mitjans, des de l’Ajuntament vam aconseguir fer néixer aquest esdeveniment que cada any commemora el Dia Mundial del Medi Ambient. Des de llavors, l’Eco.sí ha esdevingut un punt de trobada de tot el món alternatiu.

Enguany la fira ha aconseguit aplegar molts esdeveniments diferents que han confluït en un sol espai: el mercat de Món Empordà, la Trobada de remeieres i remeiers de Catalunya, els 30 anys dels naturalistes de Girona i la pròpia Fira eco.sí.

De l’experiència en podem concloure ja una cosa, i és que quan parlem del treball en comú, 1+1 no són dos si no molt més. La sinergia ens multiplica el resultat. La prova la tenim en l’extens catàleg de tallers, debats, conferències i actuacions que s’han fet aquest cap de setmana a l’Eco.sí. Cinc sales simultànies amb 115 actes que han acollit a personalitats tant rellevants com Carlo Petrini, Arcadi Oliveras, Joan Martinez Alier, Josep Pàmies o Enric Duran. Eco.sí ha esdevingut més que mai el seu sobrenom de Fira de la Cultura Ecològica de Girona.

Aquests dies en que els indignats de la plaça Catalunya practiquen la sana denúncia i la reivindicació dels canvis que necessàriament han de venir, és bó constatar que també hi ha una enorme quantitat de gent que de forma complementària s’aplega per practicar, compartir, experimentar i construir, com si d’un puzzle es tractés, iniciatives concretes que juntes formaran una nova societat que serà més justa i ecològica que l’actual.

divendres, 3 de juny del 2011

Per què no estaré en el proper govern, reflexions a la llum d’un article recent

Ahir llegint un diari local, bé, nacional també, em vaig trobar un comentari en un article que es queixava de que els polítics, els d’esquerra, no volíem canviar a la llum dels resultats electorals darrers i que el que calia era responsabilitat, és a dir, fer cas al partit, conservador, majoritari.

Diu la frase a la que m’he sentit al·ludit: “És com aquell regidor que es queixa que el govern en minoria de CiU serà dèbil, però que es nega a donar-li suport, tot i que li han proposat entrar en el govern.”

Avui la majoria d’opinadors es creuen el que diu la dreta econòmica per veu de la dreta política, no hi ha més camí que el de les retallades i qualsevol altre, contravé la lògica i es demagògic i rebutjable. Hem de plegar veles i entrar en el cor o si no qualsevol cosa que diem serà irrellevant.

Seguint la frase, el meu paper, acceptar ara entrar en el govern de CiU seria enfortir un equip del que he dit que, tot i respectar la persona que l’encapçala i ser la llista més votada, no representa el sentir dels meus votants. Que sigui dèbil es pot llegir com fa l’articulista com un desmèrit, ara s’estila el model “Conseller Puig”, sembla. Jo ho veig com una oportunitat de debat democràtic, de pacte per aconseguir decisions amplies i consensuades.

És millor, més forta, una decisió fruit de l’acord i el consens que la menys reflexiva d’una petita majoria que la imposa a la resta.

Ja sé que al bell mig del pensament únic hi haurà gent que no ho entendrà, però penso que faig un millor servei estant fora del govern pactant quan sigui d’interès de la majoria i oposant-me quan hi vegi interessos de part contraris a les meves conviccions.

Em queda el dubte, però, que si hagués decidit el que m’aconsella l’articulista de ací a quatre dies no m’acusaria d’aferrar-me a la “poltrona”.

Els polítics han de canviar, però no solament ells!

dijous, 2 de juny del 2011

Tots els colors del verd, allà al País Basc

Ja fa uns anys que participo un parell de dies com a professor en un Màster de la facultat de Ciències Polítiques de la Universitat del País Basc. Em permet relacionar-me amb professors i titulats joves i, a més de la tasca docent, em posen al dia dels esdeveniments d’un país que per tradició familiar i proximitat amb Catalunya el sento molt a prop.

He tornat optimista, la llosa pesant de la violència sempre present des de fa anys sembla trencar-se definitivament. Aquest era el clima que es respirava al sopar amb alumnes i ex-alumnes, alguns d’ells regidors electes el passat 22 de maig.

No ho tenen fàcil, però molt més que fa uns mesos. La presència de Bildu és una alenada d’aire fresc, gent molt jove, afavorida indirectament aquesta renovació al tenir els candidats que demostrar la seva “no contaminació” en llistes precedents de l’esquerra abertzale. Menys sectarisme i més diàleg entre la gent diversa que formarem una tertúlia d’hores inabastables.

A voltes en moments difícils al País Basc i a Catalunya, la gent, els que volem canvis, podem donar el millor de nosaltres mateixos.

Verd, esperança.

dimecres, 1 de juny del 2011

Reflexió sobre els indignats i el futur de l'esquerra

Els indignats ens venen a dir que estem com sempre hem estat, en un conflicte entre rics i pobres, entre els administradors i els administrats, entre els drets civils i l’abús de poder.

Alexis de Toqueville,en la primera meitat del segle XIX, treia aquests temes en la seva obra “la democràcia a Amèrica", ha passat el temps i la superació d’aquestes contradiccions ens portaria avui al que anomenaríem una democràcia real.

A la dreta dura aquestes reivindicacions li interessen poc, a la dreta moderada no els hi fa perdre la son i a l’esquerra que governa?

L’esquerra governant, ara ja pràcticament sols li queda el govern de l’estat, té un conflicte de primer ordre. A qui escoltar? Als possibilismes que privilegien als lobys de les grans empreses i banquers, el poder real, o a la gent del carrer que reivindica drets d’un incontestable sentit comú?

Avui per avui penso que l’esquerra s’ha de repensar a la llum del que ens està passant. No pot ser que els equilibris acabin silenciant les ideologies per a seguir governant, cal que, malgrat se’ns expulsi del poder, l’exigència inexcusable del progrés ens permeti recuperar-lo.