diumenge, 30 de juny de 2013

Les elèctriques ens roben!



Un diputat al parlament espanyol em comenta una noticia que curiosament no ha tingut cap ressò comunicatiu, l’estat destinarà uns 7.504 milions d’Euros a les empreses elèctriques sota un concepte,  si més no curiós, denominat “pagaments per capacitat”, en els propers deu anys. El 2012 ja abonaren 842 milions, repartits en 191 per disponibilitat i 651 com incentiu per inversions.

Aquest anomenats “pagaments per capacitat” retribueixen la possibilitat de produir energia i van destinats a les plantes de cogeneració construïdes per les grans elèctriques en el període 2002-2011 i que si funcionessin, que no ho fan, podrien injectar 27.026 MW de potencia  ala xarxa. Una mala planificació i la caiguda de la demanda per la crisi les ha deixat sense viabilitat, per tant els ciutadans hem de rescatar-les via pressupostos de l’estat!

No és el primer cop que les grans empreses del sector energètic cometen errors de planificació que encara paguem tots mitjançant els nostres impostos, com els costos de l’anomenada moratòria nuclear. Amb aquets nom emmascara una faraònica inversió a finals del franquisme absolutament inviable econòmicament.  Fins al 2020 estarem pagant aquets factura, en total 4.383 milions!

Estem davant d’una més de les astracanades d’aquest teatre on política i negocis son els grans protagonistes, les grans fortunes i empreses que durant el franquisme es consolidaren i els partits de la transició han mantingut i han fet créixer com un entramat de saqueig dels pressupostos públics ben amanit de corrupció.


Fa temps que no se sent a ningú dels favorables a la MAT, ni s’han produït els talls apocalíptics de llum a la costa brava per no completar-se, però no ho dubteu s’acabarà fent malgrat no sigui necessària, per que quin negoci més rodó cobrar per no produir. Quina empresa del món, més enllà del nostre país, cobra de l’estat per no produir res, solament per la possibilitat de que ho pugui fer?

divendres, 28 de juny de 2013

Fòrum Impulsa, un balanç hipòcrita.


Avui surt als diaris que aquets Fòrum vol crear una xarxa social contra la crisi. Una proposta d’aquesta mena no pot deixar indiferent a ningú, cerquen  una resposta d’aquelles de si o si. Qui es pot oposar  a una iniciativa tant ben intencionada?

Un filòsof parlava fa poc de temps líquids, ara sembla que ens volen colar temps gasius. D’oblidar el que fa la ma Esquerra si la dreta porta una flor. No importa que l’altre porti l’espasa i causi dolor. Un gas anestèsic amb olor de bones intencions ens ha de portar a obrir-los els braços, quina bona pensada una xarxa contra la crisi, ningú abans hi havia pensat!

La radicalitat de la crisi, la dels responsables que constantment ens retallen drets, que nadant en l’abundància recomanen als altres la virtut de la pobresa, em fa a mi també radical. Ja no son temps de veure el got mig ple, d’acceptar les engrunes, per que és millor que res! Em nego a qualificar de bones intencions al que és solament hipocresia. Les empreses de l’IBEX 35 finançaran una xarxa contra la crisi que elles han ajudat a crear i estant mantenint? Si no els hi agrada hipocresia cerquin un sinònim.


Ni un mot de disculpa per les agressions als manifestants, ni un bri d’autocrítica al tancament i blindatge del Fòrum, però que gustosos els canapès i que fantàstics Plàcido Domingo i  Bàrbara Hendrix! Una bombolla del país de les fades rodejada per la crua realitat! Ho sento per em surt de dins, o son uns  hipòcrites  o uns papanates! I per cert, el Borbó, que es quedi a casa seva.

dijous, 27 de juny de 2013

Fòrum impulsa, 4ª edició. De dolent a pitjor!


Diuen que una mentida repetida molts cops esdevé veritat. Bé, això no succeeix amb l’anomenat “Fòrum impulsa”, nascut per a promocionar el príncep d’Astúries i treure pols al seu títol de príncep de Girona, després de molts anys d’absència en qualsevol esdeveniment gironí.

Va de mal a pitjor, per què com a resultat del rebuig i indiferència de la gran majoria de gironins i gironines a l’esdeveniment i a la presència de l’esmentat príncep, cada sessió es blinda més i més d’esquenes es posa davant la ciutadania.

Sembla que fa por escoltar i veure la realitat, que darrerament s’ha manifestat en sonores xiulades a diferents membres de la família reial en plurals esdeveniments. Per això es busca un públic d’estómacs agraïts. Amics, saludats, trepes i hipòcrites, joves i no tant joves, que de tot hi ha a la vinya del senyor!

Enguany han tingut el detall de no convidar-me. Tot i que no hi he anat a cap de les quatre sessions anteriors. Un gest que es representatiu del seu tarannà, que obvia representants de la voluntat popular, no he estat l’únic suposo, no sia que em presenti amb un espantosa samarreta o en lloc de saludar i baixar el cap, digués republicanes inconveniències!

Un cop més un esdeveniment innecessari per a fer la pilota a una monarquia decadent, pagat per les empreses de l’IBEX 35 que gairebé no tributen, omplirà de llepes i trepes l’auditori. Pot ser caldria que l’Ajuntament es plantes i la majoria minoritària governant deixes de ser independentista de cap de setmana i monàrquica els dies laborables.

dimecres, 26 de juny de 2013

Rodalies a Girona, ja!



Ha estat una bona noticia  el restabliment de la col·laboració entre el Ministeri de Foment i la Generalitat per a la prestació d’un servei públic de primera necessitat, com són les rodalies de Catalunya.

Per primera vegada en 25 anys es modificarà substancialment l’esquema de serveis en l’àmbit de serveis regionals, cosa que estimularà l’ús del transport públic a les àrees de Girona, Lleida i Camp de Tarragona. El traspàs de competències de Regionals i Rodalies sovint criticat pels que ara estan en el govern, farà possible un increment dels serveis a Catalunya tot i el lamentable context estatal de retallades sobre Renfe.

Tot i la manca d’inversions del Ministeri de Foment a les infraestructures i trens de rodalies i regionals, l’empresa pública Renfe és el principal operador interurbà de Catalunya en viatgers-quilòmetre. Diàriament posa en circulació més de 900 trens transportant més de 460.000 persones. Es tracta d’un servei públic bàsic, més utilitzat diàriament que serveis com la sanitat  que requereix un finançament estable.

La xarxa ferroviària catalana ofereix vies reservades per al transport públic que ressegueixen els principals nodes comarcals amb les capitals de província. Es cert que a Girona ens deixarem perdre els carrilets i a la resta de Catalunya els serveis radials dissenyat a finals dels vuitanta estan subtilitzats.


El  nou repte es avançar decididament per aquets camí, les rodalies, obligar a Renfe a complir el que s’ha pactat i redissenyar la xarxa futura que com estat ha de garantir un servei públic socialment clau i econòmicament imprescindible.

dilluns, 24 de juny de 2013

Un gran Girona FC! Que sigui menys societat anònima i més futbol club!



Una gran campanya la del Girona, solament comparable a la de 1935-36 en la que també va disputar la fase de promoció a 1a divisió. Tothom l’hauria signat al començar la temporada, per tant la derrota del dissabte no pot enfosquir l’esforç dels jugadors, la capacitat del tècnic i l’alè de l’afició.

Feia temps que no es respirava tant de futbol a la ciutat, des de la fundació dels GIRONA Fútbol Club, el 25 de juliol de 1930, no es veia una tant estreta comunió dels seguidors i l’equip. Ara més que mai caldrà treure tot el millor d’uns i altres per aconseguir que en la temporada que ve no es dilueixi tot aquest capital.

I parlant de capital, no es pot confondre, ara més que mai, la propietat amb el club. Des de la nefasta llei que va portar al les S.A.D. hem vit com molts clubs, també de les nostres comarques han quedat en mans d’arribistes i oportunistes. Delitosos de notorietat i per fer negocis han convertit clubs amb història en res, deixant un record de corrupció i frustracions.


Retornar la propietat als socis, com a representants de la afició seria el millor camí per assegurar al club una continuïtat d’èxits.  La bona gestió d’un equip directiu és clau, però encara més que qui gestiona entengui que no es pot jugar amb els sentiment de l’afició i amb el nom de la ciutat. Desitjo molts més èxits, amb bon joc i amb ètica esportiva, i de l’altre també.

diumenge, 23 de juny de 2013

La línia 11 d’autobús de Girona i la mobilitat de la ciutat.



En un Ple de l’Ajuntament vaig polemitzar amablement amb el regidor de mobilitat Joan Alcalà. El tema de controvèrsia era què calia prioritzar en el Pla de mobilitat les diverses formes de mobilitat. Per què en una ciutat com la nostra, construïda al llarg dels segles, els carrers eren el fruit d’una llarga evolució històrica i els sistemes de mobilitat s’havien sobreposat, desapareixen uns sistemes, essent substituïts per altres i entrant en conflicte més d’un. Avui per avui és fer quadrar un cercle, voler que vianants, ciclistes, transport púbic i vehicles privats poguessin coexistir sense prioritzar els uns davant dels altres. El regidor responsable em contestava que ell pretenia fer-los compatibles tots. El resultat es evident, el que no pot ser no pot ser!


Algunes decisions darrerament posen en qüestió aquesta pretesa coexistència, si ens fixem en el sistema semafòric la prioritat es la circulació de vehicles i no els vianants, si ens fixem en la bicicleta veiem com circular amb aquestes al costat dels cotxes es una llei de la selva en que sempre guanyen els segons i desgraciadament alguns ciclistes opten per les voreres,  relegant als vianants i posant-los en perill.

El darrer exemple el trobem en el transport públic, el canvi de recorregut de la línia 11 d’autobús de Girona, que deixarà de parar al Barri Vell i passarà en canvi per Sant Francesc i la Gran Via. Per una banda, es veuran afectats els veïns del Barri vell, que fins ara tenien parades a la plaça del Vi, Cort Reial, Plaça Sant Feliu i carrer Jaume Pons i Martí i que ara hauran de caminar més per anar a buscar el autobús, especialment la gent gran, nombrosa al barri i amb un geriàtric important com Maria Gay.


Cal, al meu parer, tirar enrere aquesta decisió de la línia 11 i en el marc del Pla de mobilitat canviar el paradigma de l’actual model basar en prioritzar el vehicle privat. Vianants,  transport públic i ciclistes per aquest ordre han de ser la base de la nostra mobilitat, com passa a la gran majoria de les ciutats europees. 

divendres, 21 de juny de 2013

El camp de concentració d’Auschwitz



El juny del 1940 s’obria el camp de concentració i extermini de majors dimensions, Auschwitz, fa doncs 73 anys. El racisme contingut en l’ideari nazi va comportar un crim monstruós que marcaria la història del segle XX: l’Holocaust, la persecució i extermini de milions de persones pel motiu d’haver nascut jueus. L’horror de l’Holocaust, o Shoà, seria descobert en tota la seva magnitud quan, el 27 de gener de 1945, les tropes soviètiques van alliberar el camp de. Al voltant de 7.500 presoners van ser alliberats per l’exèrcit Roig.

Abans d’abandonar el camp els alemanys havien destrossat la major part dels dipòsits d’Auschwitz, però els soviètics van trobar-hi les pertinences de les víctimes: centenars de milers de vestits d’home, més de vuit-cents mil vestits de dona, més de catorze mil lliures de cabell humà… L’evidència parlava per si sola.

Tot allò que identifiquem amb l’Holocaust ho podem trobar en la crònica d’Auschwitz: l’arribada dels presoners en els atapeïts trens de mercaderies, la rebuda sota la inscripció del lema Arbeit macht frei (el treball allibera), la selecció mèdica d’aquells que es trobaven en condicions de treballar i els que no, la decisió de quins dels presoners encara resultaven útils per l’imperi de les SS o havien perdut tot el seu valor com a persones, les proves de resistència al fred o a la pressió realitzades pel doctor Mengele, la separació brutal de les famílies, l’expropiació dels darrers béns, la col·laboració de les empreses industrials alemanyes, la creació d’una cadena de camps satèl·lit que nodrien les necessitats de treball i d’oferta de mà d’obra extenuada, el càlcul rigorós del funcionament de les cambres de gas… Tot es troba en Auschwitz, una condensació del genocidi nazi.

En els camps de concentració i extermini com Auschwitz, els jueus i els altres asocials primer eren privats de la seva humanitat, reduïts a cossos biològics primer, després considerats una cosa i, finalment, assassinats. Els presoners quedaven reduïts a un estat animal, eren deshumanitzats. D’aquesta manera, els nazis feien realitat el seu malaltís somni biològic tot despullant les seves víctimes de la humanitat. Els botxins passaven a ser els únics éssers humans existents en els camps de concentració. Reduïts a coses, la mort dels presoners passava a considerar-se com una simple operació higiènica. L’imperi racial edificat per Hitler i el nacionalsocialisme havia derivat en això: assassinats i robatoris, cadàvers i riquesa.


Ho hem de recordar, en moments com els que vivim ara, on torna a aparèixer la indiferència pel que pateix, on es frivolitza el record del passat, on es conrea l’oblit, recordem i fem-ho recordar als altres. Foragitem la indiferència i no renunciem a la memòria. Els hi devem a les víctimes i no els podem  perdonar mai als botxins i als seus encubridors.

dijous, 20 de juny de 2013

50 anys de l’annexió de Palau-sacosta, Sant Daniel i Santa Eugènia de Ter




En el passat ple de juny, Joan Corney en nom de les entitats que donen suport al reconeixement del que va significar per Girona l’annexió de Palau-Sacosta, Sant Daniel i Santa Eugènia de Ter, va dir amb veu molt clara la deute  que la ciutat te amb els veïns i veïnes d’aquets pobles. No es tracta de cap celebració es tracta de memòria.

En aquests 50 anys molts som els que hem anat a viure a aquests indrets i molts no saben la seva història, el hi ha estat amagada i no poden valorar el que tenen pel que han tingut, pel passat que ha anat creant el present.


Des de fa més de vint anys visc a Sant Daniel, han crescut els meus fills, ens sentim de Girona, però tenim consciència de poble. Hem viscut l’estrip de la inútil, innecessària, variant de la NII, però també la cura que veïns i veïnes i posa en la defensa de la natura i les tradicions de la Vall. Gaudim d’una associació de veïns i veïnes renovada amb gent jove, amb empenta que reclamen i sembla que se’ls escolta. Es plantegen nous projectes per preservar la vall i fer la viva. Caldrà fer-los realitat.

No s’han fet des de l’Ajuntament les coses bé en aquets pobles-barris, entre el paternalisme i la indiferència, com a Santa Eugènia on es va desaprofitar tot el que podia donar el Pla de barris. El sectarisme polític, la prepotència ho va impedir. Dels errors s’ha d’aprendre.


El 30 de juny es farà al saló de descans de Teatre Municipal un acte no pas de celebració, ni festiu, serà una acte de memòria històrica , de reparació. En els propers anys veurem si es canvia el rumb i els pobles que ara son barris esdevenen part d’una Girona amb accents i història diversa. Caldrà menys retòrica i més participació, de la bona.

dimarts, 18 de juny de 2013

L’oblit de la zona Est de Girona, un problema no resolt.




Molts gironins no coneixen la zona est. Els  quatre barris: Vilarroja, Mas Ramada, grup Sant Daniel i Font de la Pólvora. La carretera de Sant Feliu és el cordó umbilical que els uneix amb la ciutat. Hi viu bona gent, la gran majoria, però també una minoria, instal·lada a Font de la Pólvora especialment, que fa del delicte la seva vida. Coses que en el centre de la ciutat serien impensables, la venta descarada d’estupefaents i l’incompliment sistemàtic de les normes de convivència, es donen amb massa impunitat.

Molt s’ha treballat des de l’àmbit social en els darrers anys a Font i a la zona, també des de fa temps, recordo amb afecte l’època de regidor de serveis socials d’en Tià Salellas. Però mai s’ha pogut treballar a fons els temes de seguretat. Hi ha una llegenda política que diu ja convé que els problemes d'aquesta mena estiguin localitzats i no arribin al centre de la ciutat. També he escoltat sovint un paradigma policial, que continua vigent, que prima cuidar els confidents i les operacions d’alt nivell, un cop cada dos anys una gran batuda, per desarticular xarxes, per damunt de la presència permanent que dissuadeix al delinqüent i faciliti la convivència , fent desaparèixer  la sensació d’impunitat.

Fa uns anys gairebé vam aconseguir donar la volta a aquest cul de sac, recordo presidir una reunió amb el conseller d'interior Saura amb totes les entitats dels barris al centre cívic decidint una altre manera d'actuació policial. Durant uns mesos es va canviar el paradigma, es va girar la truita i la gent tenia una sensació de canvi, però recordo també que l’alcaldessa no hi creia, "l’ombra allargada" tampoc,  i al final la junta local  de seguretat va anar desmuntant l’operatiu fins que es va quedar en res.  Va ser un dels moment mes tristos de la meva participació al govern, vaig estar a punt d’abandonar-lo,  però  em varen convèncer de continuar, mantenint la feina que els tres regidors d’ICV-EUiA estàvem fent i era ben valorada. Em vaig equivocar.

El dilluns passat he dinat a l’escola de Vilarroja amb el meu amic Cristòbal, el director, hem recordat aquells moment de canvi i m’ha explicat la difícil situació actual, on la crisi està deteriorant encara més la convivència i la delinqüència arriba a sectors de la població que no tenen on resguardar-se.



Una esperança però em commou, la mobilització de la bona gent dels barris, es manifesten davant de la plaça del vi representants de les associacions de la zona i apareixen nous lideratges com la del president de l’associació de Mas Ramada que son un exemple d’honestedat i perseverança . Per què no hi ha democràcia i cohesió social sense seguretat i no hi ha seguretat sense la col·laboració dels veïns i veïnes, encara estem a temps, però cal actuar amb fermesa, amb continuïtat i amb els veïns i veïnes. Girona és també els seus barris!

dilluns, 17 de juny de 2013

Mallol i els límits culturals a casa nostra



La mort de Tomàs Mallol, col·leccionista de cinema, cineasta amateur i home polifacètic es una trista noticia, malgrat la seva avançada edat, el recordo de les reunions de la fundació, creada per l’Ajuntament al compra-li la col·lecció que ha fonamentat el Museu del Cinema a la nostra ciutat. Tossut i amable, sense el seu amor d’enginyer humanista per les eines, les màquines, que foren la gènesi i donaren continuïtat al setè art, s’haurien perdut irremeiablement.


Ha patit, com molts amants de la cultura,  la mesquinesa d’aquest petit país, on l’Estat en cultura mira cap a un altre cantó i la nostre incipient Generalitat recuperada mai ha trobat ni els polítics ni els instruments tècnics per anar més enllà que aixecar la senyera.

La seva col·lecció es podria haver malmès si l’Ajuntament no hagués fet l’aposta el 1998 per compra-li la col·lecció i construir el museu. Una forta despesa que hem anat pagant, bona part en “diferit”, i gravant les arques municipals, per absència un cop més de l’administració catalana o estatal que poques coses fa més enllà de Barcelona.


Tot el meu reconeixement per la persona, Tomàs Mallol, per la seva tenacitat, per l’esforç al llarg d’una vida que ens permet ara gaudir-ne mitjançant el museu. Però permeteu-me un cert regust amarg per totes les oportunitats perdudes en el mon de la cultura a casa nostra, per la manca de visió de país, d’aquells que sovint se’n omplen la boca. 

Quan veig determinats càrrecs polítics que han fet de la cultura un “modus vivendi”,  quan veus la arbitrarietat en que determinades caixes, ara solament ens queda una, es mouen en aquets àmbit, em moc entre el rènec i la ràbia. Ens queden les persones, els creadors, les  entitats i associacions, no es poc, però ens sobren vividors!

divendres, 14 de juny de 2013

Els quatre rius i la “zona zero”



Confondre un projecte de projectes, el pla que s’ha presentat per a remodelar les lleres dels quatre rius de la ciutat,  amb una proposta realista a aplicar en el que resta de mandat o fins i tot el vinent, és una confusió interessada. Pot ser el govern no ho ha dit, però fruit de l’entusiasme o de que estem mancats de bones noticies així ho ha semblat .

Sempre he escoltat que cal tenir projectes al calaix per si en un moment cal aplicar-los, sempre també he tingut dubtes per què el que sovint passa es que quan es possible aplicar-lo s’han de refer de soca-rel. Però que bonic es vendre fum quan els problemes s’amunteguen i els conflictes no desapareixen amb el simple fet de posposar les solucions.

No nego la qualitat de l’estudi “Girona, quatre rius i una sèquia” elaborat pels arquitectes Olga Felip i Josep camps, és més que interessant i les infografies publicades fan somiar. El que m’empipa és la instrumentalització, la venta del producte quan encara s’està molt lluny d’implementar un procés que el fes viable.

Quan encara estem lluny de solucionar problemes de present, la zona cero i el futur del Parc central, per exemple, pot arribar a ser ofensiu que es facin volar coloms amb aquest projecte que per aplicar-lo ens caldran molts milions i molt de temps, quan manquen uns i altre per als immediats i no tenim fulla de ruta i cronograma de les actuacions més urgents. Fum, fum, fum...!

dijous, 13 de juny de 2013

Televisió pública per a què, si ja tenim les dels bancs? Grècia com a laboratori.




Diuen que en tota guerra la primera víctima és la veritat. En la guerra de classes que s’ha desfermat des del començament de la crisi del 2008 la informació ha estat el primer hostatge de la classe que va guanyant la guerra. Cal que la informació estigui controlada per a minimitzar als que s’hi oposen i /o desanimar els i les que hi poden donar suport.



El major control ideològic dels mitjans privats, la precarització dels professionals, el desmantellament dels mitjans públics, ha estat la norma aquests darrers anys. Amb la filosofia de l’eficiència i la racionalització dels mitjans, que ens deien estaven sobredimensionats, han amagat una cacera de bruixes en contra la pluralitat informativa.

El cas grec te la virtut de servir-nos de paradigma de tot el que no s’ha de fer, en economia, en cohesió social i, també, en llibertats ciutadanes. El darrer cop dels poderosos, els que els hi destorba la democràcia per a mantenir-se coma classe dominant, ha estat la decisió del govern grec, cada cop més una franquícia, desmantellant per decret la televisió pública i enviant al carrer a tots els seus treballadors.


Sempre he cregut en la llibertat de premsa, quan més llibertat hi ha hagut es quan millor i amb més llibertat han funcionat els mitjans públics, quan menys els governs els han volgut controlar. Més i millor mitjans privats hi ha hagut i de més qualitat quan millor han competit amb els mitjans públics. Sembla que tot això molesta, per que la informació es poder. El cas grec, de nou, és el laboratori, el camí pel que ens volen portar ara i ací. Sense llibertat d’expressió, sense mitjans plurals, no hi ha democràcia. Pot ser es el que volen!

dimarts, 11 de juny de 2013

Puja el preu de l’aigua, mala noticia per als gironins.





Que lluny continua estant la política del ciutadà. Per que ahir quan parlàvem del preu de l’aigua al Ple fèiem política. Política és tractar dels interessos de la comunitat, d’allò que afecta al ciutadà i que te més importància que l’aigua?  L’aigua és vida. Però un cop més la cobdícia del negoci abans que els drets del ciutadà es va imposar.

Amb un govern de centredreta en minoria, que necessita d’aliances per a governar, el diàleg ens podia portar a donar una bona noticia als ciutadans, que l’aigua no pugés en temps de crisi. Però la dreta extrema, el PP, amics del negocis,  és va presentar com a fidel escuder dels interessos dels representats privats d’aigües de Girona, ACBAR i La Caixa. Amb la demagògia que ens te darrerament acostumats, amb l’oblit interessat i la mentida agressiva, van aconseguir, CiU, PP i el regidor no-adscrit, el resultat esperat: Negocis 13, cohesió social 12.

No defallirem en demanar una auditoria exhaustiva dels contes d’aigües de Girona, creiem que hi ha marges per que no sigui necessari per la seva viabilitat encarir el preu de l’aigua, especular amb un be comú, imprescindible. Insistirem en revisar la oportunitat perduda el passat març de municipalitzar el servei d’aigües, com ho han fet o ho estan fent les principals ciutats europees.


Els que allunyen la política dels ciutadans son els que usen el seu vot per a empitjorar la vida dels que s’han compromès a millorar-la. Els que s’allunyen del programa que presenten a les eleccions i el canvien sota la pressió d’interessos poderosos. Son els que malmeten la confiança ciutadana i promouen una democràcia de mala qualitat.

dissabte, 8 de juny de 2013

El dilluns en el Ple rebutjarem la llei Wert



Presentem en el proper Ple del dilluns una moció on demanem la retirada del projecte de llei d’educació del PP, el cessament immediat del ministre Wert i el suport a la comunitat educativa per a no aplicar la nova llei.

La nova proposta de llei del Partit Popular és un atac a la llengua catalana, al sistema d'immersió lingüística i, per tant, a la cohesió social a Catalunya però també un eina de recentralització de les competències educatives i, sobretot, un nou intent de degradar i discriminar a l'escola pública i als seus alumnes.


Una llei que neix amb el rebuig pràcticament unànime de tots els agents socials i que només es justifica per la pretensió del ministre Wert i el govern del que és membre d'afeblir el sistema públic d'educació  i d'utilitzar l'ensenyament com a  eina d'adoctrinament. La nova llei promou la segregació dels alumnes amb més dificultats per una banda i blinda, allarga i garanteix els concerts amb escoles d'elit inaccessibles a la majoria de la població.



Una llei ideològica, carca, que defuig el pacte i l’acord, que fa de l’espanyolització bandera i de la segregació econòmica procediment. Que creu en el fons que hi ha massa gent, òbviament de les classes subalternes, que accedeix a la educació superior. Després passa el que passa els joves desagraïts, no li donen la ma.

Davant d'aquesta agressió en tots els fronts del sistema públic educatiu català recolzem la lluita dels agents implicats i la no aplicació d'aquestes mesures que suposarien una greu amenaça al futur educatiu del país. No acatarem!

dijous, 6 de juny de 2013

No acceptarem l’augment del preu de l’aigua al proper Ple de Girona.




En el Ple del dilluns 10 de juny, es vol aprovar un augment del 3,6 per cent de la factura de l’aigua a totes les gironines i gironins. Plou sobre mullat, valga la ironia, per que es va desaprofitar fa pocs mesos replantejar a fons el tema de l’aigua a la nostra ciutat.

Amb els vots de CiU+PP+PSC, l’aigua pública de Girona va continuar en mans d’una empresa mixta, amb majoria del sector privat. De res va servir la Moció de l’Ateneu de Girona, el debat públic, la creació a Girona de la Plataforma “Aigua és vida”.

Era el moment d’una remunicipalització. Municipis, regions i països sencers arreu del món estan retornant al sector públic allò que mai no hauria hagut de deixar de ser-ho: la gestió del cicle integral de l’aigua. París, Grenoble i Tolosa (a França) ja han retornat a la gestió pública els serveis d’aigua i sanejament. Com a resultant, les tarifes són més ajustades i els serveis són millors. Fins i tot han baixat.


No n’hi ha prou amb què es digui que l’aigua és un bé públic, ha de ser pública, ha de retornar al control democràtic i social. Demanem poder fer una Audiència pública sobre la gestió de l’aigua a Girona. A Girona som molts i moltes que ho tenim clar i ho continuarem defensant. I evidentment ens oposarem a la puja del 3,6%,  els temps no estan per escanyar més al ciutadà.

dimarts, 4 de juny de 2013

Vents de llibertat ens venen de Turquia.



De nou la gent jove a Turquia pren el carrer, com a fa uns anys a Tunis. Solament hem de tenir por a la por, aquestes paraules les han fet realitat aquests dies a la plaça taqsim a Estambul. Es la por la que ens manté passius i un cop la superes fins i tot les forces antidisturbis més preparades resten impotents.

Com a casa nostre a Turquia viuen a les ciutats la generació més ben preparada, la que te més estudis i més ben aprofitats que la generació anterior i la que com mai se la margina dels àmbits imprescindibles per a assegurar el seu futur, que és el del país.

Les castes polítiques acaben essent un fre a tota mena de canvis, la manipulació de la religió allà com ací la nostra, el diner, acaba corrompent el poder. Per afermar-se disminueixen la qualitat del sistema democràtic fins a fer-lo germà bessó de qualsevol altre sistema autoritari.


Erdogan a passat de ser un reformador que volia recuperar un sistema corromput pels militars a un personatge cregut, pagat de si mateix, que a fet de mantenir-se en el poder la seva única ambició, reduint les llibertats emparant-se en un us sectari de la religió. No comptava però amb el jovent, que se relaciona en xarxa, que viu i compara, i desconstrueix les mentides, per mes santurrones i hipòcrites que siguin.


Comparteixo amb emoció la valentia dels i les joves de Turquia. D’Estambul, d’Izmir, d’Ankara, volen com els d’ací, pau, treball i llibertat. Sabent, els d’ací ho sabran de segur ben aviat, que les coses importants son aquelles per les que paga la pena lluitar. El vells governants,  autoritaris,  també ho saben, la seva violència es la seva por, i la por quan es combat amb unitat i valentia, es transforma en victòria.

diumenge, 2 de juny de 2013

100.000 visites ! Un bloc. Idees i paraules compartides.




Quan vaig començar a escriure en aquest bloc ho vaig fer amb un cert escepticisme però amb determinació. Em vaig comprometre a ser regular, no espaiar excessivament les aportacions i a fer-ho amb total llibertat. Escriure com raja, no donar-hi masses voltes i ser sincer. La prova del nou es que si et tornes a llegir et reconeguis.

No puc més que reconèixer que m’ha sorprès el resultat. 100.000 visites em semblen molt i agreixo a tots i totes les que esporàdica o més assíduament pensen que paga la pena gastar una estona en llegir-me. A voltes m’he trobat gent que m’ha fet arribar la seva opinió i solament puc agrair la confiança que em dediquen.

Mirant retrospectivament em podria penedir de no haver començat abans, compartir moments, dubtes i reflexions des de que vaig assumir responsabilitats representatives a l’Ajuntament, però els fets a la vida flueixen i no tenen tornada. De fet he anat aquests anys anteriors, de forma pot ser menys sistemàtica, esborronant quaderns  amb dades, esdeveniments i reflexions. Deformació professional d’historiador! 


Faig el propòsit de continuar, al menys fins acabar l’actual mandat municipal, el maig del 2015, pot ser que fins i tot arribi als mil posts, si la salut i l’autoritat no ho impedeixen.  Mirant enrere pot resultar una crònica, personal i intransferible, una visió de la ciutat i el món que l’envolta, vista per una persona que diu el que pensa i que fa com diu, que escriu des de casa i des de la plaça del vi.