divendres, 29 de gener del 2016

A Girona cal cuidar els arbres o el bosc?


No soc de donar consells si no me’ls demanen, però no soc pas indiferent al present de la meva ciutat quan ens hi juguem el seu futur. De ben segur que no seria una tragèdia anar fent i “regar el arbres”, com proposa un ex-alcalde que projecta sempre una ombra allargada, però quan el jardiner ha patit el que ha patit més valdria un replantejament de model. És a dir, ja que no hi ha eleccions per que la llei no ho permet, obrir un ampli debat que senti les bases d’un projecte de llarga durada amb amplia participació política i ciutadana.


Per fer això cal confiança mútua , es a dir, modificar la governança per aconseguir-ho. Com a mínim, donar més pes al treball de les comissions informatives i convertir la junta de portaveus en un instrument per a la recerca dels acords. No es tracta de fer oblidar el que ha passat i crear una situació de pretesa normalitat. Al meu parer, cal convertir l’excepcionalitat en un element positiu per a fer el que fins ara no s’ha pogut o no s’ha volgut fer.

En el govern en minoria i en l’oposició plural hi ha prou vímecs per teixir un cistell sòlid, que posi les condicions per a que en les properes eleccions es pugui definir un nou impuls a partir d’unes regles de joc treballades en aquests propers anys. Perquè si l’únic propòsit es consolidar un alcalde i anar fent perquè els ciutadans oblidin i es conformin amb el present amb una ma de pintura, no solament serà una equivocació si no que es perdrà una gran oportunitat.

I òbviament això no és incompatible amb el treball del dia a dia, amb el pacte de les prioritats per a cosir la ciutat, per a tractar el temes urgents amb les veïnes i veïns i posar fil a l’agulla en aquells temes que no poden esperar més. Si el poeta deia que ara és demà, l’alcaldia del 2019, sigui qui sigui el o la que l’ocupi, no serà el resultat d’acords interns de partit, de tacticismes obscurs, sinó de la voluntat ciutadana a partir d’un nou projecte de futur compartit, amb les variants dels segells de cada força que es presenti.

dimecres, 27 de gener del 2016

Congrés de diputats: Oli de ricí als dissidents!


L’actitud del PP i Ciudadanos que dominen la Mesa del Congrés, amb la passivitat del PSOE,  em sorprèn un cop i un altre amb una actitud sectària i prepotent, em recorda la vella recepta falangista de “ l’oli de ricí” als dissidents! Valga ‘m Déu el que dirien si trobessin ells, ni que fos en una petita part, aquesta medicina al Parlament de Catalunya. La flamant secretaria Primera del Congrés, Alícia Sánchez-Camacho, hauria perdut la veu, blasmant a tort i a dret contra tanta “ignomínia separatista”.


Podemos, pels que sembla, és un enemic a abatre, perquè festeja al PSOE, la parella de ball necessària, perquè la “Santa Aliança” en uns de les seves variants, coalició o suport des de fora, pugui consolidar-se. Tota l’artilleria de la “Brunete mediàtica”, desqualificant a la tercera força política de l’estat i, a més, s’afanyen a passejar totes les “velles glories” socialistes per a recomanar la “rendició incondicional del PSOE al PP”, entronitzat definitivament, aquest dies, com el “rei de la corrupció”.

I al grup d’Esquerra Republicana, ens han convertit en el “Bildu” de la 11ena legislatura. Ens tenen amb l’ai al cor una setmana sobre si tendrem o no grup. Tot i ser la cinquena força ens envien a la penúltima fila, entre les columnes. No ens envien les resolucions per escrit i ens hem d’assabentar per altres i, la darrera, Ciutadans no es vol seure al nostre costat, com plantejava la proposta de Podemos-ERC per a modificar la distribució a la cambra.

Un cop més aquesta gent representa el franquisme sociològic. El concepte de vencedors i vençuts, s’imposa en l’imaginari dels que sempre han governat perquè creuen que solament ells poden governar. D’ací que la cultura del pacte és inexistent, sols entenen la rendició. Donen la volta als conceptes i per a ells pluralisme és inestabilitat, per tant un perill per a la “democràcia”, perquè aquest concepte l'entenen d'una sola manera: fer el que ells volen i punt!

dilluns, 25 de gener del 2016

De nou, a la carrera de San Jerónimo!


Començarem una nova setmana, de nou cap a Madrid, a l’espera de la resolució de la mesa que permeti constituir el grup d’ERC, aclareixi el funcionament de les comissions i la vida parlamentària a l’espera de que el rei proposi un nou candidat, un cop el Rajoy a fet “un pas la costat per donar si s’escau un endavant”. Ens mantindrem en la nostra posició de no anar a veure el rei, si ell no rep als representants de Catalunya que ens esperi assegut a la trona.


Sense despatx encara, he ocupat el del Joan Tardà, amb el seu vist i plau, de fet el compartim, es fa un xic incòmode per que no pots treballar amb normalitat. Hi ha molt a aprendre i cal ordenar idees i espais. Un grup de nou diputats te les seves virtuts i complexitats, ni es molt petit, on es barregen tasques i funcions i mai dones l’abast a tot, ni es massa gran on la jerarquia acaba matant l’espontaneïtat.

El dimecres un cop confirmat el grup os podré informar de les comissions en que seré portaveu i portaveu adjunt. Espero que la maquinària es posi a funcionar perquè amb un govern, ni que sia en funcions, hi ha molt a controlar i moltes iniciatives a proposar. Ja no em perdo tant pels passadissos i em vaig orientant pels edificis. Son quatre: el més antic, que conté l’hemicicle; un d’annex , molt gran que barreja parts antigues i d’altres molt noves; i dos més, funcionals, a l’altre costat del carrer, els números, 36 i 40 de la carrera de sant Jerónimo.

Fins que no vaig descobrir un passadís entre ells, anava d’un costat a l’altre del carrer, resultat: un bon refredat. Coses de ser novell i cul inquiet! Bé, anirem informant.

divendres, 22 de gener del 2016

L’alcalde (o alcaldessa) l’escull el poble?


Sempre he pensat que quan una proposta no s’entén és que està mal formulada. Això mateix em passa amb l’elecció que avui es produirà per a escollir nou alcalde de Girona. Ni s’entén en clau de ciutat, que s’hagi de cercar el número 19 de la llista més votada, però no pas amb majoria absoluta; ni s’entén en clau de governabilitat, cercant fora del consistori algú fins ara sense experiència de governança a la ciutat.



La excepcionalitat del moment i el fet de que Carles Puigdemont hagi ocupat la presidència de la Generalitat, no justifica la decisió presa. Doncs, l’alegria generalitzada a la ciutat per la valentia i responsabilitat del fins ara alcalde per assumir la Presidència, esdevé incomprensió per una decisió en la que no aconseguim percebre cap relat convincent.
No s’ha de percebre en el que dic cap crítica a la persona designada, al que, pel coneixement que en tinc, respecto, em sembla honest, capaç i cordial. Però també veig persones d’aquesta mena en l’actual govern de la ciutat i em sap greu el menysteniment que una decisió d’aquesta mena provoca. Resta molt de temps per a les properes eleccions, la llei de règim local no permet eleccions anticipades, que haurien estat, en aquest cas, les més resolutives. No serà fàcil ni pel govern ni per a l’oposició gestionar aquests temps. Serà el maig del 2019 quan el poble parlarà.
A les quatre aniré al saló de Plens, seuré en els bancs del públic, s’hem farà estrany no poder dir a viva veu el que penso després de tants anys de parlar al Ple. Probablement em sentiré proper als portaveus d’ERC i la CUP, amb els que compartiré, sens dubta, bona part de les seves reflexions, també em sentiré solidari amb els que es troben al govern i disciplinadament accepten el que creuen bo per a la ciutat. Però més enllà d’avui, sempre estaré la servei de la mevaciutat, des les persones de la nostra comunitat i dels que els representen.

 

dimarts, 19 de gener del 2016

Qui pot fer grup i qui no al Congrés de Diputats?


A més dels temes declaratius, estètics i de conciliació que van aparèixer en la constitució del Congrés, l’altre que gairebé a eclipsat els intents de formació de govern ha estat la creació dels grups parlamentaris. Especialment polèmic ha estat la reivindicació de grup propi per a les tres coalicions perifèriques que diferents grups han fet amb Podemos. Un fet que he aprés dolorosament, al fer política institucional, és que tenir la teva raó, fins i tot la raó objectivable, si no tens majoria i xoques amb un reglament, no és suficient.


Anem per pams, poso per davant que tinc tota la simpatia pels qui volen formar grup parlamentari, però els que s’havien mirat el reglament abans de constituir les coalicions sabien que si no tens majoria absoluta o pots influir per aconseguir-la no es pot canviar un reglament i encara així passa un temps més o menys llarg on et veus obligat a complir-lo.

Per a fer grup al Congrés de diputats, cal tenir els següents requisits, primer, tenir al menys 5 diputats i passar del 5% de vots estatal; també es pot amb el mateix nombre i treure el 15% en les províncies que t’has presentat; segon, no pots fer grup apart amb aquelles forces que no t’has confrontat electoralment. Les confluències compleixen el primer però no el segon.

El primer ha esta interpretable històricament per les meses que hi ha hagut al Congrés. De forma flexible es va acceptar després de les eleccions del 2004 que a ERC es computes el 15% de la comunitat autònoma, sumant el percentatge de les quatre províncies. I el 2011 de forma restrictiva impedint a Bildu (en aquell moment Amaiur) formar grup al haver-se presentat a Euskadi i a Navarra i treure menys del 15% en aquesta darrera.

IU i Garzón si que han posat una alternativa sobre la taula, que afectava solament la confluència valenciana, per que en aquesta IU es va confrontar. Posien formar grup i comlien els dos requisits. Però Podemos no ho va acceptar.  ERC, per a curar-se en salut, malgrat la interpretació favorable del 2004, i també per a fer un favor a dos grups amics, ha presentat el grup amb IU i Bildu, complint de llarg els dos requisits.

I el Senat? Doncs funciona diferent, recordeu que es vota persones i per tant es el nombre de 10 senadors,  l’únic requisit per a formar grup. Històricament els grups estatals han facilitat senadors per a formar grup als “autonòmics”...per allò de ser “cambra territorial”. Bé, fins ací, una explicació que he anat construint aquests dies de converses amb uns i altres.

dilluns, 18 de gener del 2016

De “rastes i polls”...



Més enllà de l’escàndol mediàtic que ha tingut com a protagonista a na carolina Bescansa al portar el seu nadó a l’hemicicle, fet que es circumscriu a la llibertat personal, al meu parer. L ‘indumentària no convencional d’alguns diputats i diputades ha estat l’altre tema estrella.


Menys, però també comentat, el fet que els diputats d’ERC ens quedarem sense seient, poc abans de començar, pel fet de que tots estaven “ocupats”, malgrat n’hi havia de buits, com en el cinema de barri de la meva infantesa. Uns quants diputats-vigilants ens impedien l’accés a l’espera de ser ocupats o no.

Anècdotes que amagaven les corredisses pels pactes que havien d’assegurar presidència i mesa, i unes promeses  i/o juraments que ben be se les podrien estalviar un cop ja havíem fet les gestions per a tenir les actes. Velles parafernàlies d’Antic Règim que al ser modificades per un grapat de diputades i diputats, feien posar del nervis i sorgir la mala educació a les persones d’ordre de tota la vida.

Encara recordo el 2003 a l’Ajuntament el remor i les mirades desconcertades quan a l’Ajuntament va aixecar-se a prometre l’Enric Pardo amb pantalons “pirata”. Ni mes ni menys com ell havia decidit vestir i amb l’estil que vestia habitualment. Això sí...sense rastres.

La seriositat, el treball, la bona educació, no te res a veure amb com vas vestit, ni com i què decideixes fer amb la teva maternitat o paternitat. 

dissabte, 16 de gener del 2016

No poden fer una Nova Planta!


Avui fa 300 anys del Decret de Nova Planta a Catalunya i malgrat Aznar i la FAES, no poden ni tenen el mitjans per a un nou decret centralitzador fonamentat en el  “dret de conquesta”. Avui el PP sense majoria no te relat més enllà de fer veure que Catalunya i el seu govern no existeixen. El PSOE, al bell mig d’una lluita interna, va del gest de Pedro Sánchez, trucant al President de la Generalitat, a l’hostilitat dels “social conservadors” de Susana Diaz. Els dos grans partits dinàstics no tenen la iniciativa per primer cop des de la transició.


Els altres dos partits emergents es mouen a les antípodes l’un de l’altre i malgrat gestos dels seus dirigents, el model organitzatiu i el discurs fan d’ells aigua i oli. Podemos i especialment les confluències perifèriques, malgrat la promesa que no poden complir, el referèndum vinculant sobre l’autodeterminació Catalunya, amb 253 diputats sobre 350 en contra, observo en el tarannà de molts dels seus diputats, possibles aliats en la lluita pel progrés social i interlocutors sincers en la nostra qüestió nacional. No estem tant sols a Madrid...

Ciudadanos esdevé avui amb el seu paper a la mesa del Congrés determinant en les aliances  de “Salvación Nacional”, que s’estan movent des del poders a l’ombra, son els que els agradaria més fer una “Nova Planta” per a Catalunya, aprofitant el poder espanyol, però possiblement s’hagin de conformar amb apuntalar un nou govern conservador pel qui necessiten al menys l’omissió del PSOE.

Davant d’aquest panorama, a Catalunya hem de mantenir la iniciativa des del govern i el parlament, eixamplar aliances ací i a Madrid i desconstruir algunes de les bases de la catalanofòbia amb un bon govern i un diàleg ferm, però suau en els formes. Amb 300 anys de Nova Planta ja en fem prou, ara toca República catalana.

dijous, 14 de gener del 2016

Tres lliçons apreses en la constitució del Congrés de Diputats.


Recapitulem el que va succeir ahir al Congrés. El primer gran acord concretat per les dues velles forces dinàstiques i una nova, o no tant, emergent, concretat en la composició de la mesa La presència de Podem i les seves confluències. La irrupció del missatge, República Catalana. No poques coses en una sessió que en altres legislatures havia estat un pur tràmit.


Pel que sé, després de diverses fintes negociadores, s’acordà un acord  a tres bandes, PP-PSOE-Ciudadanos, que permetia als partits dinàstics tenir majoria (5), a Ciudadanos ser determinant (2) i a Podemos ser irrellevant (2). Perquè Ciudadanos amb dos es determinant i Podemos amb els mateixos no? Perquè suma amb el PP majoria de dretes i frena qualsevol interpretació oberta del reglament i de les propostes que puguin anar a Ple. Podemos en canvi, ni que sumés amb el PSOE, si aquest darrer volgués, cosa que està per veure, resten en minoria sempre. PSOE guanya el que més l'interesava, sembla, la Presidència.

Conseqüència del pacte anterior, i a l’espera de que es pugui reproduir a altres nivells: Podemos no pot complir l’acord amb les seves confluències i han de solucionar el dilema de ser part del grup únic o anar al mixt. En ambdós casos la operativitat i la visualització serà molt i molt menor. Això reforça el lideratge de Pablo Iglesias, però fa perdre valor a allò que d’específic i diferent tenien les confluències. A més, si Podemos vol entre en el joc i no quedar-se en l’agitació i propaganda, el primer que ha de sacrificar és la promesa de referèndum per a Catalunya.

Els independentistes catalans d’esquerres vàrem entrar amb el cap alt, el dia després de tenir nou President i pacte estable de govern. Valga’m Déu! si no hagués estat així. La nostra tarja de presentació, amb veu alta i clara, fou: Treballarem per la República catalana i quan aquesta sigui un fet ens acomiadarem. Però atenció, res del que passi en aquelles parets ens serà indiferent, perquè lluitarem pel benestar, per la justícia social i pels drets humans, des de la profunda convicció de la fraternitat entre el pobles!

dilluns, 11 de gener del 2016

Tenim President, portem la iniciativa.


Avui, en direcció a Madrid, a fer els tràmits com electe i el dimecres participar en la sessió de constitució del Congrés de Diputats. Hi vaig amb força i confiança. La que em dona tenir nou President i d’ací uns dies govern. La por, ara, està a l’altre cantó i tot i ser conscient de les enormes dificultats que tindrem, aquestes no m’inquieten si portem la iniciativa. Ahir fou un dia important i ara ens queda el més difícil.


Vaig seguir amb la família la sessió, no recordo haver-ho fet mai junts i des del 1984 no hi havia prestat tanta atenció. Pel que he escoltat no soc pas l’únic. La ciutadania s’ensuma quan hi ha quelcom important, recordem l’altíssima participació a les eleccions del 27 de setembre. Vaig passar de l’interès a la indignació, vaig tornat a un mig somriure, em vaig avorrir a voltes una mica i en d’altres moments em vaig trobar parlant al televisor. Deu ni do!

El millor moment, sense dubte, fou la rèplica del candidat als portaveus. Emocionant la referència a Carles Rahola. Alcalde Puigdemont en estat pur. Fou un dels seus  millors moments, com aquells plens en que no estava d’acord amb el que deia però admirava com ho deia. En aquest cas, hi estava d’acord amb la forma i el fons, excel·lent. Va exercir, ahir, més d’alcalde que de president i penso que no està gens malament fer-ho així en el moment que vivim. Una novetat que el país agrairà.

Qui pensi que és un testaferro o un home de palla no el coneix, escoltarà a qui hagi d’escoltar, però pensarà i decidirà per si mateix. És el que ha de fer un alcalde i també un President. He discrepat molts cops amb ell. L’he tingut a l’oposició quan governava i he estat jo a l’oposició quan governava ell. Però sempre hem parlat amb sinceritat i no l’ha usat com arma política. Si pot tenir confiança i això és importantíssim no solament en política, però, al meu parer, al presidir un govern plural, és imprescindible.

Passaran els dies, es prendran decisions, equivocades i encertades, però podem fer i farem camí. Caldrà ampliar sensiblement el nombre de partidaris de la independència. Ha d’abastar més del 50% de la població quan culminem el procés. L’encert del govern i del president seran claus per a fer-ho possible. Des de Madrid estant, estaré al seu servei. Al de la República catalana.

dissabte, 9 de gener del 2016

Una reunió amb electors


Aquest divendres he fet un berenar-sopar a Figueres molt particular, es tracta d’un grup de ciutadans i ciutadanes que m’havia votat, a la llista que formava part i especialment per la meva presència, que tenien curiositat de mantenir una conversa oberta per posar en comú les seves opinions i els meus punts de vista. Mitjançant les xarxes i un bon amic es van posar en contacte amb mi i ha estat una experiència molt interessant .


La majoria no els coneixia, amb d'altres m'unien vells combats, però no ha costat gens crear un ambient favorable al diàleg, he escoltat molt, he parlat també, i m’ha estat especialment útil per a entendre més els sentit que he de tenir com a representant de la ciutadania. Un diputat es deu als seus electors, necessita d’un vincle que s’ha d’expressar de formes múltiples.

La meva experiència com a regidor ha estat molt útil, però la distància entre electe i elector és molt propera. Et paren pel carrer, et venen a veure al despatx, participes en actes programats per entitats... Si tens empatia la distància pot ser mínima i el contacte molt proper. Em preocupava i em preocupa l’exercici de la representació en un lloc tant allunyat com el Congrés de Diputats.

D’ací l’aspecte positiu de la reunió. Encara no he promès el càrrec, fins al 13, d’aquest mes doncs, no soc més que diputat electe, però sento que aquest és el camí. Tinc ja diferents reunions programades amb gent diversa que em vol fer arribar peticions i suggeriments. No se quan temps estaré en aquest lloc, però no tinc cap dubte que sense relació amb la gent no hi ha representació veritable.

dijous, 7 de gener del 2016

Que cedeixin ells!


Arriba un moment en tota negociació, i més quan aquesta és llarga i difícil, que sembla de no retorn, aleshores és quan una de les parts ha de fer un moviment generós i desencallar-la, oferint una alternativa assumible per l’altre part. I això vol dir cedir en quelcom que era inassumible,fins aquell moment,per la teva part.Què és el que no pot assumir Junts pel Sí? al meu parer, no pot assumir que el procés es pari, que una declaració tant important com la del 9N resti paper mullat. Tampoc que un acord programàtic, que Mas era el candidat a President no s’apliqui. Aleshores què fer?


Atenció, la CUP s’ha trobat amb una situació semblant, tenien dos elements centrals: un de comú amb Junts pel Sí, l’altre antagònic. No pocs han intentat deixar el segon, no investir Mas, a favor del primer. No ho han aconseguit. Malgrat guanyar, per ben poc, l’opció de no renunciar a res, aquesta decisió, ha portat al trencament amb Junts pel Sí i, de fet,  aconseguir la segona tot sacrificant la primera. Fent perdre a Junts pel Sí, la CUP, tota ella, també ha perdut.

Quan escric aquestes ratlles no se que passarà a la reunió d’avui, on “in extremis” es troben les dos parts. Però és evident que si algú no renuncia a “Mas si o no”, es perdrà allò que els va portar ha votar junts el 9N. Si s’enroquen en la raó que cada part te, la fidelitat als seus programes de forma integra, no hi haurà res a fer i tindrem eleccions el març.

Després de patir les majories absolutes, qui no entengui que governar és cedir no estarà preparat per als nous temps. Que cedeixin ells! És la darrera trinxera dels que han governat amb majories i dels que han fet oposició sense possibilitat de governar. I si anem a març el dia després ens trobarem amb una situació semblant, si no canvia el paradigma: que cedeixin ells!

dilluns, 4 de gener del 2016

Si no és ara...serà març!


“La decepció és finita i hem d’afrontar-la, però l’esperança és infinita i mai l’hem de perdre”. Ho deia Martin Luther King Jr. Afortunadament sempre trobem en la saviesa acumulada el pensament que ens ajuda en moments difícils. Es cert, estic decebut, creia que ho teníem a prop, la República catalana, com mai...però em nego a perdre l’esperança.


Perquè sense esperança ens quedem on estem, en l’autonomisme mirant bocabadats si els partits espanyols es posen d’acord i ens donen alguna cosa, en la catalanofòbia que amaga els caciquismes “regionals”, en la monarquia borbònica que aixopluga els interessos de l’oligarquia, en anar fent, ara governats per uns o altres, per a que tot continuï igual!

Si ens han obligat a març, tindran març! És a dir la mobilització de tots els vots independentistes per a construir la República catalana. No serà pas fàcil, ens passaran pels morros el que ha passat com una derrota, i de fet que ho és! Però dels errors hem d’aprendre: votar als que anteposin el país al partit! Sumar opcions diferents però amb compromisos clars de que no caldrà res més que votar el dia després per a tenir majories , govern i presidència.

Des de Madrid denunciaré l’espanyolisme ranci i el 2.0, defensaré l’independentisme, el “separatisme” que diuen ells, amb tots els mitjans que pugui. Defensaré els drets socials, la lluita per la terra i una societat més justa argumentant que sense llibertat i república per a Catalunya, Espanya continuarà sent una presó de pobles!