dijous, 30 d’abril de 2015

1M:Els màrtirs de Xicago, el martiri quotidià!


La forma sobtada com va acabar la transició com conseqüència del 23F de 1981 ens ha deixat terribles febleses que en els darrers temps afloren d’una manera més que preocupant: una democràcia de baixa qualitat, una societat del benestar molt feble, un model econòmic en mans de determinades elits extractives, una dubtosa independència del les institucions bàsiques de l’estat i una confusió entre l’esfera civil i la religiosa, especialment pel que fa a l’Església catòlica.


Als principals partits sempre els ha interessat tenir l’església al seu costat i un sector de la jerarquia a trobat en aquets interès  un instrument per a restringir les llibertats personals i millorar el seu finançament. La persistència del model franquista del concordat n’és l’exemple més clar, però no l’únic.

Tant mateix l’obsessió per reduir els drets dels treballadors és una altre constant, amb l’ajuda els darrers anys de les institucions internacionals més properes, en mans del neoliberalisme més arrauxat. Els Pactes de la Moncloa a la transició, dels que va sortir una fiscalitat progressiva i l’Estatut dels Treballadors, han estat aquests darrers trenta anys buidats de contingut, o per a dir-ho més clar despullats l’un i l’altre de les garanties per a la majoria i retornant l’arbitrarietat a qui l’havia perdut a contracor, els poderosos.

Un cop més l'1 de Maig ha de ser de denuncia i alternativa, contra el frau i la corrupció que minoritza els ingressos necessaris per a l’estat del benestar i contra la precarització laboral que despulla de drets a la gran majoria dels ciutadans, els que treballen per compta aliena i els autònoms. Prou de passos enrere!

dimecres, 29 d’abril de 2015

Girona 24M: Cap o cua, la importància de l’equip.


Fer una candidatura no es una tasca senzilla, cal compaginar un conjunt de variables de caràcter molt divers. Si a més és el resultat d’una coalició  has d’assegurar que la suma no resti aquelles característiques diferencials que son una riquesa que suma.


Quan el cap de llista es escollit per primàries, es a dir que no sigui la direcció nacional de cap partit qui ho decideixi, assegura llibertat i major responsabilitat, doncs és als electors  a qui es deu i no a cap dit majestàtic. El paper rellevant del cap de llista per ordenar-la, ve compensat per la decisió de l’assemblea per a referendar-la.

Crec però que caldria que les llistes s’obrissin i els electors poguessin triar lliurament, malauradament no solament cal una reforma legislativa adient, també un canvi de cultura política entre la ciutadania, que avui per avui, no vull ser pessimista, encara no es dona.

Després d’encapçalar per tres cops la llista d’ICV-EUiA a Girona, aquest cop la tancaré com a darrer suplent. Em  sento còmode, com a mínim tant , si no més, que quan les vaig encapçalar. D’estar sol a l’oposició, vàrem aconseguir una representació que va fer possible contra tot pronòstic co-governar la ciutat, experiència amb llums i ombres. He fet amb la Núria, aquests darrers anys, una ferma oposició. Espero que els electors facin costat a la llista que presentem, no podrem fer els canvis necessaris sols, però crec que sense nosaltres difícilment es faran.

dimarts, 28 d’abril de 2015

Defensar la ciutadania. Una ciutadania que es defensi!


Penúltim Ple amb l’elecció de les taules per a les properes municipals. Presentació i debat de l’informe 2014 del defensor de la ciutadania. Un de les coses que em quedaven per fer, fer de ma “innocent” per treure el número a partir del qual s’escollirà la gent per les meses. Nego que els boles estiguessin amanyades. Ho dic per a que els afortunats no em corrin a fuetades... Bé, sempre em queda l’argument aquell de "la festa de la democràcia”...


L’informe ben argumentat d’una feina sovint callada però molt important, bons arguments, crítiques a la desigualtats i als comportaments burocràtics de les administracions. Toc d’atenció a Aigües i a les companyies elèctriques, per la seva prepotència i arrogància. Crida a millorar procediments, a implementar els recursos i la rapidesa adequada per tirar endavant les recomanacions, masses vegades encallades.

Preocupant les intervencions d’alguns grups més preocupats per la foto electoral que pel que discutíem en el Ple, no se’n adonen que deixen a l’alcalde una oportunitat d’or per al lluïment i per a vendre el publireportatge de lo bé que ho fa el govern. Es el problema de portar les intervencions escrites, no escoltar i no tenir cintura per modificar-la si s’escau, per a no deixar a l’adversari facilitats per a que et ridiculitzi!

Bé, es el que hi ha. Espero que els nous regidors i regidores puguin collar millor a l’alcalde, per que si no em temo que no caldrà que baixi a l’arena. Confio molt en la frescor i capacitat de l’Eugènia i en l’experiència de la Núria, sabran teixir aliances i promoure una alternativa plural.

diumenge, 26 d’abril de 2015

Qui em representarà el 24M?


Sempre he cregut en la importància dels ajuntaments, he patit i he gaudit representant a la ciutadania de la meva ciutat, he fet i ha quedat per fer un munt de coses i al bell mig de la crisi sense la ciutadania organitzada i els ajuntaments, uns més que altres, el patiment hauria estat més gran i abastat a més gent.


Crec que cal la independència del meu país, perquè sense estat propi vius de rellogat a l’estat d’altri, però crec en un estat social i de dret que no reprodueixi els defectes del que ara estem i del que tant a gust han estat els que governen la nostra “autonomia”, que s’omplen la boca, ara, d’independència, però mai saps si van o venen.

Per això defenso unes eleccions municipals que parlin de la meva ciutat, dels problemes presents i de les solucions futures. Clar que vull un referèndum per a decidir la independència, però no vull confondre temps i objectius.

A Girona, la confusió, les manipulacions interessades i les esquerres que continuen preferint lideratges tipus “cap de ratolí” més que participar en projectes amplis ens aboquen al continuisme.  Si els astres no ho impedeixen, es reproduirà el govern conservador de “rostre simpàtic i patriòtic” que ha fet filigranes, deixants les coses com estaven, des de la seva minoria majoritària.

Qui em representarà? doncs aquells que han volgut la unitat malgrat no aconseguir-la, els que tenen lideratges compartits, els que no es creuen messies ni posseïdors de la veritat, els que no reparteixen carnets de revolucionaris o de patriotes...en definitiva votaré la vella i nova esquerra nacional, la del PSUC i ICV, la de sempre. Esperant que un dia es produeixi una conjunció astral i confluïm per a guanyar i transformar la ciutat.

dissabte, 25 d’abril de 2015

25 d’abril de 1974: Portugal i Girona.


La noticia de l’aixecament dels capitans portuguesos per la radio em va commoure, ràpidament em vaig trobar a Can Panella amb l’Eduard Canal i l’Eudald Carbonell, fèiem tercer de filosofia i lletres a Girona. Calia fer quelcom. Aconseguirem paper d’embalar i uns retoladors i vàrem improvisar un mural que instal·larem al Hall de la facultat  del Col·legi universitari al primer pis de la casa de cultura.


L’assemblea fou multitudinària, en un racó la filla del comissari Ortega i el seu novio prenien notes, era ja una costum, les intervencions resumien el nostre anhel, els professors de geografia Laura Zumin i Jordi Borja ens havien donat més informació que la bolcàrem  als congregats. Al acabar ens reunirem amb la cèl·lula de barris en un pis destartalat que fèiem servir per a reunions i deixar material, acabarem fent una pintada al barri de Sant Narcís.

Que a prop i que lluny estava Portugal, l’exercit espanyol tenia els comandaments fidels al Caudillo, tots ells havien fet la guerra i li devien molt. La UMD, la Unión Militar democràtica, recordo amb molt d’afecte al comandant Busquets, era molt minoritària i no va tardar pas gaire en ser desarticulada, Franco moriria al llit i no detingut i empresonat per un cop de l’exercit i el poble.

Però l’anhel de molta gent, el fet que a voltes es possible una revolució, pràcticament incruenta, on el poble pot ser el que més ordeni com deia la cançó d’Alfonso que va obrir la revolució dels clavells, resta com un esdeveniment inesborrable a la memòria de molts. 

divendres, 24 d’abril de 2015

Ricard Masó, in memoriam!


Hi ha persones que sense tenir-hi amistat formen part del teu espai relacional. Girona te coses de poble i de ciutat, no pas totes bones ni de lluny, però permet un cercle ampli i heterogeni de coneixements, un coincidir gent molt heterogènia en un espai comú.


Ricard Masó era un d’aquets homes que el trobaves en el moment adequat al lloc adequat, que feia de la política una passió, però mai una professió. Compartia sentiments i m’allunyaven algunes propostes, fet normal en una societat que encara no ho és del tot de normal. Sempre he pensat que és entre gent que pensa diferent quan surten les millors propostes.

Per als que no som creients la transcendència és el que deixes, el teu llegat, el proper, el més personal, que llegues a la família, al teu cercle d’amistats i el que has construït en el esdevenir de la teva activitat social, del que aportes a la comunitat.

Tot el meu afecte i condol a la família i el record a un home que estimava al seu país, que treballà i aporta al seu entorn un llegat digne i rellevant, descansi en pau i romangui en la nostra memòria.

dijous, 23 d’abril de 2015

Un Sant Jordi a Girona: felicitat i memòria.

Un cop més la primavera te una cita amb les roses i el llibres. Un dia feiner que esdevé una festa. Sentiments personals i sentit de col·lectivitat. Un heroi que deixa la llança i agafa la ploma. Un drac que és màgic i esdevé una flor. Ja se que cada dia no pot ser Sant Jordi, que una flor no fa estiu, però davant de tanta injustícia els 365 dies de l’any, caldrà convertir les plomes en llances!


Com cada any la gent d’ICV-EUiA plantem la nostra tenda a la plaça Catalunya, compartirem els espais amb moltes altres entitats. Passeu i saludeu, si voleu la farem petar, de lo local a l’universal, d’esperances compartides i de crítiques més o menys merescudes.

És el meu darrer Sant Jordi com electe, com a representant municipal, regidor. Una responsabilitat volguda, compartida, romandrà a la memòria com un període intens i complex, amb llums i ombres, amb moments dolços i amargs. Un Sant Jordi que obre nous camins en la recerca del difícil equilibri entre la responsabilitat individual i la col·lectiva.

Espero que ens puguem veure i parlar, saludar al menys, amb moltes dels que en un moment o altre ens hem relacionat i ho continuarem fent en aquests moments de futur tant contradictori. Bé, feliç sant Jordi!

dimecres, 22 d’abril de 2015

Els arbres quan s’han de podar, es poden? Depèn del barri

 

Mai he entès els camins inescrutables d’algunes decisions de govern, temes que apareixen i desapareixen, plans anunciats i oblidats, projectes que com el Guadiana desapareixen i reapareixen poc abans de les eleccions. Camins immutables que governi qui governi es reprodueixen i formen part des secrets de la governança municipal.


Un bon amic i lluitador veïnal, en Luis Herrera del Pont Major, em va avisar de l’estat del arbres en el carrer davant de l’escola i del Pavelló, les branques s’acostaven massa a les cases i el pes les feia objecte d’accident, tant mateix davant de l’equipament esportiu. Es va avisar als responsables i poc després començaren la seva feina i de cop desapareixen amb la feina a mitges.

Com no en Luis em va trucar i vaig anar a observar el despropòsit. Com si a cal barber t’haguessin deixat els cabells a mig tallar aquest era el panorama. En el passat Ple ho vaig exposar demanant explicacions, la resposta del responsable com en una comèdia dels germans Marx contestava que no en tenia noticia i que ningú s’havia queixat.

I així anem, no solament cal queixar—se, sinó de la forma en que vol el que es el destinatari de la queixa, es a dir no queixar—se. En un barri tot si val, si hi ha una altre urgència pots deixar una cosa a mitges i que es queixin, amb sort quan acabis la urgència ja hi tornaràs. Procediments i actituds que necessiten també una bona poda.

dilluns, 20 d’abril de 2015

La tragèdia del Joan Fuster i la comunitat educativa.


Escric colpit per la tragèdia de l’Institut Joan Fuster de Sant Andreu. Un professor mort, dos professores i dos alumnes ferits es terrible. La primera notícia me l’ha donat aquest matí un company entre classe i classe. A la darrera hora un alumne m’ha fet una pregunta, he fet un parèntesi en el programa, i ho hem comentat a classe.


Després en la radio, Tv i xarxes se n’han fet un munt de comentaris de tota mena. Una cobertura mediàtica gens curosa, més aviat morbosa com ens tenen acostumat en aquesta cultura del “reality show” que ha contaminat la informació.

Em nego a seguir aquest joc, marco distància, malgrat resulti complicat, en un dia especialment trist. Em sento proper a amics i familiars de les víctimes, a la comunitat educativa de l’Institut, però defujo de conclusions que per a ser benèvols son com a mínim precipitades, consellera inclosa. Per que no et calles!

Clar que haurem de treballar les agressions a mestres i professors, però evitant l’alarmisme i la improvisació. Tots els estudis publicats fins ara demostren que son altament minoritàries les agressions i que el clima dels centres es convivencial, molt més que els barris on sovint es situen.

Gracies a la feina de molts mestres, professors i professores gaudim d’una escola que no es un espai de conflicte, més aviat és un lloc on es resolen. Defugint de  l’espectacle interessat, de l’exageració ignorant, reflexionarem el conjunt de la comunitat educativa mesures i solucions. Que les administracions facin la seva feina i, amb serenitat, aprenguem d’un dia tant dur com el d’avui.

dissabte, 18 d’abril de 2015

Polítiques d’igualtat, unes vacances municipals de quatre anys!


En el darrer Ple la Carme Bosch, infatigable lluitadora pels drets socials, va posar de relleu la manca de coherència en les polítiques d’igualtat de l’ajuntament de Girona, l’actual govern ha fet sense esma algunes coses de l’anterior, però ha estat incapaç de trobar les complicitats i actuar amb diligència per que les polítiques de gènere no fossin més que un enunciat.


La crosta del masclisme es un pes feixuc i malgrat el pes numèric de les regidores en l’equip de govern, ni han protagonitzat ni han fet seves les estratègies d’igualtat en una ciutat que necessita del compromís i del lideratge de l’Ajuntament en aquests temes.

El IV pla d’igualtat s’ha anat esmorteint i ha deixat amplies llacunes en l’administració en que no s’han seguit cap ni una de les recomanacions. Que fàcil es retrocedir quan qui dirigeix no es creu allò que el paper situa com a prioritat. Sense finançament específic cal les sinergies de les àrees i que els diversos responsables ho sàpiguen i s’ho creguin. No se de segur si el el segon ha estat així en molt casos, però crec que ha estat la ignorància el comú denominador.

De nou han de ser els moviments socials qui posin el dit a la nafra, malgrat els implicats no es donin per al·ludits. caldrà un cop de cap. Una conjuntura política diferent, un govern diferent, caldrà per a fer el que en els carrer es vol i es necessita.

dimecres, 15 d’abril de 2015

Les Pedreres: Un Pla Especial és paper mullat sense consens social.


Diuen que el poder desgasta i es cert, però també allunya al seu gestor de la realitat que li es incòmode. En el Ple del passat dilluns l’alcalde es va trobar incòmode davant dels veïns de les pedreres- torre Alfons XII i va fugir de la realitat. El paper ho aguanta tot, diuen, però el que no fa el paper es modificar les coses si no es posen els mitjans humans i en primer terme el lideratge polític. Es va aprovar per la majoria d’emergència a que ens te l’alcalde acostumats en aquets mandat. CiU i PP. Però la realitat es mes tossuda i,  aquesta, caldrà canviar-la, amb o sense paper, es a dir, Pla Especial.


Una nodrida representació de veïnes i veïns en acompanyà, majoritàriament gitanos, culturalment molt diferents de la majoria dels gironins, humanament molt a prop. Vehements i conservadors han mantingut fa més de cinquanta anys la presència a la zona i han protegit les famílies dels problemes que envolten la seva comunitat. Han escolaritzat els fills, han intentat regularitzar comptadors i serveis, han treballat i molts d’ells son creients amb un principis religiosos i morals ferms.

No tenen raó en tot, però si en lo fonamental. El dret de aconseguir una reubicació digna, preferentment en la zona. Per això hi ha una reserva de sol, el pla de millora des polvorins, i l’ús de fruit d’alguns espais que les famílies podrien mantenir sota l supervisió municipals. Tot això es possible i necessari cal però recursos i voluntat política i això ha mancat fins al dia d’avui.

L’alcalde Nadal va voler enviar una excavadora, amb l’alcaldessa Pagans arribarem al status quo actual, amb l’alcalde Puigdemont caldria trobar una solució, de moment el Ple aprovant el Pla espacial no ha ajudat en el bon ¡camí. Però estem a temps de reconduir-ho, així ho espero.

dimarts, 14 d’abril de 2015

Un 14 d’abril. In Memoriam! Miquel Santaló, alcalde de Girona!


En un dia com avui recordo els gironins i les gironines que plens d’il·lusió obriren les portes de l’ajuntament a la república i al catalanisme. Una generació que el 1939 fou víctima de la repressió i de l’exili. Els somnis destrossats per la barbàrie, els vencedors desfilant per la ciutat, quanta ràbia i impotència amb el seminari ple a vessar de presos i tantes famílies esperant amb un fil d’esperança una carta d’algun país americà que digues que el seu pare, marit o germà havia arribar sa i estalvi.

En un dia com avui, som moltes els gironins i gironines que compartim els mateixos somnis que Miquel Santaló i els altres 14 regidors que obtingueren una victòria històrica el 14 d’abril. 15 regidors de 23!!El nou règim república fou proclamat pel flamant alcalde el mateix 14 a la tarda des del balcó de l’Ajuntament.


“Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat; l’estació de la Llum i la de les Tenebres; era la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació; tot se’ns oferia com a nostre i no teníem absolutament res; anàvem tots directament al Cel, tots ens precipitàvem cap a la direcció contrària.” Amb aquesta famosa frase comença Una història de dues ciutats, Dickens, sembla que ens parli d’aquella època d’esperances i frustracions on de l’ou de la serp va sorgir el feixisme, la seva variant espanyola, el  franquisme,   i desfermà una guerra i una llarguíssima dictadura.

Em sento un més acompanyant el 1939 a l’exili els 62 diputats de les corts per la frontera amb França, em sento polissó en un dels vaixells que el govern de Mèxic posà a disposició dels exiliats i acompanyo les despulles de Miquel Santaló enterrat lluny, molt lluny, a Guadalajara, Mèxic.

Sempre en el record, els que lluitaren i moriren per fer una Catalunya i un mon millor. Visca la república!


dilluns, 13 d’abril de 2015

Rondinar és molt més còmode que lluitar.


Hi ha una mena de personatges que sempre pensen malament d’altri. Son gent que te la trobes a reunions de veïns o veïnes, que solament els importa el seu llibre, el seu problema particular, en entitats on es creuen el petit cacic de la zona, en la feina no entenen que puguis compatibilitzar l’activitat professional amb la política o a voltes et paren per casualitat pel carrer i tots ells, sempre, critiquen, a tort i a dret.

Durant molt de temps davant del rondinaire em creia obligat a justificar-me i discutir-li opinions  que creia errònies o malintencionades, observant sovint astorat que quan més justificaves o donaves arguments més escèptic respecte el que deies i més segur respecte les seves opinions immutables, per dir quelcom, es situaven.


Sempre he pensat i ho mantinc que si ets un electe has de rendir compte del que fas o no fas, que et situes en un espai transparent i has de ser conseqüent amb tot això. Però on és el límit, quin ha de ser el just termini?

Hi ha qui creu i usa la distància del poder, el cotxe oficial, el trajo amb corbata, els intermediaris que filtren el més mínim moviment al voltant del líder. I qui, al reves, acabes creient, que et poden trucar a qualsevol hora, parar-te al carrer en qualsevol moment, sense adonar-se que pots tenir pressa o entrar al teu despatx, si en tens, sense demanar hora ni si els pot rebre en aquells moment.

Curiosament he trobat que aquesta mena de gent, rondinaire, respecte més al primer que al segon, per que la parafernalia del poder et classifica com important i la manca d’aquesta com a personatge secundari i fins i tot irrellevant.


El primer no es desgasta gota, l’altre veu com un alliberament deixar de ser electe. Trobar el just termini es optar i, en els moments presents, si no volem caure en la demagògia o en les aparences, s’hauran de trobar l’equilibri entre la justa transparència i la legitima privacitat que tota persona, també un electe, ha de poder mantenir.

divendres, 10 d’abril de 2015

Les Pedreres, un Pla especial o un Pla Integral?

                         
Al llarg de la nostra història urbana hem tingut zones oblidades, cèntriques com el barri vell o més perifèriques com les pedreres. Des del 1979 el Barri Vell ha donat un Salt qualitatiu impensable anys abans, amb la iniciativa pública al cap davant però engrescant al tres agents la realitat actual és d’èxit, amb un punt d’ombra, l’excessiva gentrificació i l’expulsió d’una part importat del seu habitants tradicionals.

Amb les Pedreres els governs successius no han sabut trobar el camí adequat per a que un dels paratges mes emblemàtics de la ciutat seguis el camí de la recuperació, calia una important inversió pública i una acció social molt intensa, ni una cosa ni l’altre foren possibles. Quan un tema es complexa hi ha el perill que es deixi al calaix.


Si que tenim un diagnòstic i pot ser el que el conegui més bé és l’actual defensor de la ciutadania. Fer compatible la continuïtat de les famílies que ocupen una part important del sol públic la voltant del “Pirulí” per que ens entenguem, ocupació que porta anys i panys, amb l’endreça, accés i serveis que aquest parc necessita.

No nego que s’ha fet un bon treball amb el Pla especial de les Pedreres i reconec la bona voluntat del govern, però no podem deixar el pacte social i l’acció integral per a després. No demano més que un preacord que s’adjunti i pugui assegurar un desenvolupament adequat i harmònic, que permeti desenvolupar aquets pla especial en un veritable pla integral per als propers 10 anys.

Ahir van tallar la llum a quaranta famílies al voltant de la torre Alfons XII, sense cap negociació prèvia, sense comunicar-ho a l’ajuntament. La prepotència d’una companyia i la poca cura de l’administració per a trobar solucions que no siguin de paper en son responsables. Cal solucionar-ho definitivament. De forma integral. Les Pedreres són ciutat.


dijous, 9 d’abril de 2015

Resum de les C.I. prèvies al Ple de l’Ajuntament de Girona del 13 d’abril de 2015


Continuem fent-vos arribar resums de les comissions informatives. Després de tot un mandat fen-t’ho, és la penúltima!

CI ALCALDIA
Declaració d’adhesió a dos resolucions de la FEMP sobre transparència i codi ètic i bon govern. Preguntem per la col·lecció Santos Torroella, encara no s’ha resolt els procediments, s’està a l’espera. De la casa pastors cessió d’us per 10 anys de la meitat propietat de la generalitat de Catalunya.

CI PROMOCIÓ
Pla Especial de les Pedreres, demanem abans de l’aprovació pre-acord social que asseguri la viabilitat a les famílies que hi viuen. Demanen que la comissió creada l’elabori i el defensor de la ciutadania l’avali. Accessibilitat per aquells ascensors que forçosament s’han de fer a l’exterior ocupant via pública o espais verds. Modificació edificació “Can Lliure” de Sant Daniel.


CI HISENDA
. Assabentats. Reserva de places designació. Les mateixes de cada trimestre excepte el cap d'àrea d'Urbanisme.
. Assabentats. Modificació mensual del contracte de neteja.
. Assabentats. Marc pressupostari 2015-2018.
. Aprovació del crèdit de Vivendes de Girona. Quedarà liquidat el crèdit de Vivendes de 2 milions d'€ (crèdit a mig termini perquè es recuperava una part per les aportacions dels usuaris/usuàries dels pisos per a gent gran de les Voltes d'en Rosés). L'ajuntament demana un crèdit d'1 milió d'€, que es fa a llarg termini (10 anys).
. Decret de cessament de personal eventual. Assessor PSC.
. Bonificació del 95% a una obra d'interès públic.
. Aprovació inicial d'expropiació cases pujada de sant Fèlix. Relació de béns i drets a expropiar.
. Aprovació de la rectificació d'inventari de béns de l'Ajuntament.
. Canvis en la categoria de la Policia Municipal. Segons la llei de Mesures Fiscals 3/2015 passaran a cobrar el sou base com a categoria C1 però com que no hi poden haver increments de sou, els complements seran menors.
. Modificació del sistema de provisió de la plaça de secretari/secretària municipal, de concurs especial a lliure designació. La secretària municipal ocuparà la plaça a l'ajuntament d'Olot.
. Adquisició de les participacions de la Hispano Hilariense per part de l'Ajuntament. Se signa conveni i la concessió serà de 120.000€ anuals en dos anys.
. Aprovació del pla econòmic-financer. S'han gastat més romanents que l'any anterior (32 milions d'€). Representa un increment per sobre del permès el que obliga a fer aquest pla.
. La Comissió Informativa d'Hisenda es constitueix com a comissió de Comptes.

CI CIUTADANIA
. No porten cap proposta a Ple.

CI PROTECCIÓ CIVIL
. Pla d'autoprotecció de l'edifici de l'Ajuntament.

MOCIONS CIUTADANES
. SPC Rebuig al nou model universitari 3+2
. ANG Model energètic
. Xarxa Dones Girona Pla de gènere municipal
. Centre de Recursos Pau i Solidaritat. Vot per a tothom


dimecres, 8 d’abril de 2015

Transfuguisme, oportunisme? L’amor per la ciutat ho tapa tot?



Poc abans de cada procés electoral es dona una de les fases prèvies necessària i imprescindible: l’elaboració de les llistes de candidats i candidates. Sempre he pensat en que han de representar coherència amb la trajectòria de la candidatura i qui la dona son els homes i les dones que la composen, la seva biografia, el seu compromís.

Quan es donen processos de confluència s’assumeix el bagatge dels que en formen part amb l’afegit, sovint clau, d’aquells que es sumen a un projecte compartit i que pel fet de ser-ho donen el pas endavant. La confluència entre forces properes te sentit, malgrat la presència de discrepàncies lògiques i assumibles si hi ha confiança mútua.


Però també ens trobem amb llistes partidistes amb voluntat hegemònica, sovint les governants, que s’omplen per aquestes dates amb retalls, i oferint llocs “per a sortir” a gent que ha anat fins aquell moment, coherent i generosament, amb altres llistes, donant per suposat que no sortiria regidor o regidora, o que li tocaria deixar de ser-ho, al acabar el mandat.

Recordo com el “nadalisme”, a nivell local, en fou un expert en aquest sistema, desmantellant partits i associacions rivals, ho vaig viure i patir durant molts anys. Ara a menys escala i amb menys temps es torna a practicar pels que ara governen a la plaça del Vi. Vella política? Sembla que gaudeix de bona salut!

dimarts, 7 d’abril de 2015

Guia de campanya per a descreguts i escèptics.


Mai no he estat ni seré un pessimista no tant per viure d’il·lusions com per no fer-me’n d’exagerades. Necessito però acompanyar el que podríem anomenar realisme amb la voluntat de servei, d’entendre que tenim una obligació moral de comprometre’ns per al benestar dels nostres conciutadans. No sempre es benentès, ni acceptat, que res es pot construir solament amb aparences, en una societat en que es més important el que sembla que el que és.


Però realisme no vol dir claudicar dels somnis, ni acceptar les injustícies pel fet d’existir. Destriar el que és un pas necessari en un llarg combat del que pot ser simplement foc d’encenalls. La política com a eina de canvi o com aparença i disfressa del poder conservador. En els moments actuals on la crisi sistèmica ens fa trontollar em refermo en la importància de la política coma eina de canvi social.

Els moments electorals són necessaris, imprescindibles, i aquells que em viscut una part de la nostra joventut en un sistema totalitari, no menysprearem mai la seva importància. Ara bé, no està de mes criticar la deriva cap a l’espectacle mediàtic que els grans mitjans mercantilitzats, tant influents, porten fins a la caricatura.

Cal fer campanya, però, obviant alguns aspectes d’aquest marc que ens ve donat i transcendir-lo, no caure en les provocacions però no baixar el cap davant d’aquells que creuen que la ciutat és seva, que confonen tradició amb immobilisme, economia amb economicisme, responsabilitat amb condescendència amb els poderosos. No tot és escrit.

dissabte, 4 d’abril de 2015

La desmemoria no és equidistància.


Fa 76 anys que varen entrar “los nacionales” a Girona i 79 que com a conseqüència d’un cop d’estat fallit el 18 de juliol, va esclatar l’anomenada guerra “civil”. Aquest dies al voltant de la inauguració de la  plaça dels Manaies alguns han interpretat als que ho hem criticat com a “tírria” o fins i tot difamació.  Diuen que els manaies existien des del segle XVI però el que celebren és el 75 aniversari. Diuen que no tenen que veure amb orígens franquistes, però no analitzen el context de la Girona de 1940.



No crec que sigui per mala fe, em consta que no. Però per què aquestes respostes airades davant de la crítica? Deia un escriptor que no solament cal vèncer, cal també convèncer. I avui, per a la majoria, la història de la república i el franquisme és la que des de el poder franquista durant anys i panys es va bolcar sobre la ciutadania. Poc s’ha fet des de la transició i encara avui s'explica poc aquest període a l'escola, gens a l’ESO i molt poc a batxillerat. I la televisió? no sap o no contesta.

Molt s’ha avançat en la historiografia en els darrers trenta anys, però gairebé es manté en cercles especialitzats. S’ha desmuntat com a falses les afirmacions de que el Front popular era antidemocràtic i que preparava una revolució, que el cop fou conseqüència de l’assassinat de Calvo Sotelo... i tantes altres mentides.

Però encara he sentit aquets dies una fal·làcia per a justificar que “uns joves catòlics” refessin els Manaies fa 75 anys. La barbàrie del 1936, comparant-la amb els afusellaments de 1940, tot afirmant: “tant assassins eren uns com els altres”. Situant-se en la equidistància.  I això no es cert, per què una mitja veritat és una falsedat.

Foren assassins els que aprofitant el desgovern els primers mesos després del 18 de juliol assassinaren capellans, empresaris, catòlics... pel sol fet de ser-ho? evidentment que si! Però a diferència del bàndol “nacional”  el govern republicà, la Generalitat de Catalunya, no planificà, dirigí i executà la repressió sistemàtica i la continuà durant tota la postguerra. L’Estat Totalitari que es conformà a Burgos no fou una reacció a la violència republicana, en fou l’origen i l’instrument d’un sistema que va netejar, amb una creuada, de dissidents el nostre país, per això van morir Carles Rahola i tants i tants... Entre el silenci, la complicitat i les desfilades!

dijous, 2 d’abril de 2015

24M a Girona: Hi ha alternativa a l’”estasblisment”?


Poques setmanes ens resten per al 24 de maig i tot i que cada dia es parla més de les municipals tinc la percepció que el cap de la gent està en altres coses. La sortida de la crisi amb més desigualtats, el procés sobiranista amb totes les seves contradiccions, la corrupció sistèmica i sistemàtica que desmoralitza i bloqueja els canvis...

De Girona estant esdevé omnipresent el somriure de l’actual alcalde que deixa traslluir un alt grau de satisfacció. Ha aconseguit arribar al final del mandat, governant en minoria sense excessiu desgast, menys si el comparem amb la explosió del principal partit de l’oposició. Satisfacció de l’alcalde que ha anat ocupant els espais de l’antic nadalisme amb més facilitat que aquells que es reclamaven successors.


La imatge de la inauguració de la indeguda plaça dels Manaies és un exemple de com s’ha fet amb l’”estasblisment” on a més del Bisbe, un encara diputat socialista al congres li feia els honors disfressat de romà de fireta. Avui per avui representa els que es creuen majoria social a la ciutat i que sempre han dominat el poder polític local.

I els altres? No hi ha alternativa? Penso que si que és possible, però avui per avui, hi ha qui preferiex mirar la punta del seu nas. La força possíblement més important, ERC, es conforma en tornar a la casa de la vila, sense haver fet un anàlisi del per què va desaparèixer i recollint part del naufragi socialista. La CUP prefereix fer el canvi a dins, fer fora els actuals regidors, que a fora, liderant una amplia candidatura.

I ICV-EUiA a la ciutat? Resistirem! Assumint el paper d’oposició i cercant des del primer dia una alternativa. Païnt tot el que vam fer bé i malament quan vàrem governar subordinadament i no conformant-nos de nou a ser sempre oposició. Fent una transició tranquila de cap de llista apostant per l’Eugènia Pascual, amb la serenitat dels que creuen que no ho saben tot, que nosaltres sols no podem, però que sense nosaltres tampoc es pot bastir una alternativa.

dimecres, 1 d’abril de 2015

El Pacte Social de l’aigua


Si tenia algun dubte de que la gestió privada o fins i tot mixta de l’aigua no era adequada s’ha esvaït al llarg de les reunions que hem fet de la comissió informativa-investigació d’AGISSA. La gestió de l’aigua com a negoci és un mal negoci per a la ciutadania i un error, essent benvolents, del poder públic que ho permet.


Tot i que la gestió de l’aigua està a mans públiques  en la majoria dels ajuntaments de Catalunya -506 d’un total de 945-  la realitat és que la majoria dels catalans, un 84%,  paguem un rebut a una companyia privada o mixta. Dos grups privats, Agbar, avui en mans del gegant francès Suez Environnement i Aqualia, filial de l’espanyola FCC acaparen el servei, de fet en les ciutats i poble que els hi surt més rentable.

Amb l’objectiu de revisar a fons aquest model i retornar a la gestió pública un be tant necessari, grups ecologistes, moviments socials i veïnals i sindicats promouen el pacte social de l’aigua, que vol generar una gestió integral pública i participativa del aigua.

Aquesta proposta s’ha presentat als partits catalans que es comprometen a tira-la endavant, Esquerra, ICV-EUiA, CUP, Podem i Barcelona en comú principalment. El resultat de les municipals serà decisiu en aquest tema per què quan parlem de sobirania no ho fem com un objectiu abstracte, és un conjunt d’accions i propostes que ens han de portar a un model més just on la ciutadania recuperi poder i l'exerceixi.