diumenge, 30 de març de 2014

Perpinyà entre la dreta i l’extrema dreta.


Soc d’una generació que per nosaltres la vila de Perpinyà ha estat símbol de llibertat. Passàvem la fronterera per la Jonquera o el Pertús i semblava que es respirava millor. Anàvem al cinema, a les llibreries, a les exposicions i ens sentíem part d’una societat democràtica, europeus de ple dret i en desempallegàvem de la caspa del franquisme.

Del gris i negre al color, veure la senyera al castellet, escoltar parlar català als gitanos del barri vell, era tot un conjunt de contrastos positius, després de la transició he mantingut el vincle i he matisat l’entusiasme a redós del caciquisme municipal i de la xenofòbia dels “pied noirs”. Però continua essent positiu el vincle, que s’eixampla a tot el territori de mar i muntanya, amb una especial predilecció, ho os he de confessar, per Cotlliure.


Per tot això m’espanta que l’extrema dreta xenòfoba hagi crescut tant electoralment a la ciutat, i que l’alternativa Pujol sigui l’única per para-li els peus. Que les esquerres plurals hagin estat incapaces de plantar cara, que les capelletes puguin més que els conviccions. Bé, que els hi puc demanar si ací no ens som pas un exemple!

Probablement els caciquisme Pujol s’emporti al darrer moment el gat a l’aigua a la ciutat de Perpinyà, però la ferida és oberta, al nord i al sud. Perpinyà com un símptoma d’una malaltia contagiosa, el feixisme, que fa uns anys ens pensàvem eradicat. El futur, si no despertem, ens fa caure al cim una ombra ominosa.

dissabte, 29 de març de 2014

BCN-World, projectes de país?


Projecte de país, així titulava el complex de casinos que es farà a Tarragona el conseller Puig. L’acord CiU i PSC rebaixant del 55% al 10% la fiscalitat facilita la inversió d’uns foscos personatges que han deixat un negre petjada a València. Projecte de país...em costa empassar-m’ho. Uns terrenys de la Caixa, el màxim acreedor dels dos partits que signen el vist i plau al projecte. I un entramat d’inversors que tiren endavant una proposta on la ludopatia fa d’eix vertebrador, no pas de país si no d’un sistema que ho converteix tot en mercaderia, sense escrúpols.


No es compatible lluitar per un estat propi, generar un nou procés constituent i vendre’s el país, tot consolidant el vell model econòmic que ha caracteritzar l’Espanya de la que alguns d’aquets ens diuen que ens hem d’anar. Aneu a pastar fang.  Els uns, CiU, donant-nos la tabarra amb estructures d’estat, quines finançades amb el 10% dels impostos dels casinos? Els altres, el PSC, dient-nos dia si, dia també, que son ara molt d’esquerres i que ho son tant que per això no poden anar junts amb CiU pel dret a decidir, ara bé, si que poden pactar amb ells BCN-World...!!!

Fins quan abusaran de la nostre paciència. Ja n’hi ha prou del qui dia passa anys empeny i amb la pastanaga del dret a decidir van canviant-nos el país, venent-se els serveis públics, omplint-se la boca de sobirania i claudicant en el dia a dia.

Soc des que farà, dels que farem, tot el possible per aconseguir el 9N que ens puguem expressar, que obrim un nou procés, en el camí d’un nou estat, però amb la mateixa decisió lluitem i lluitarem, amb ungles i dents, per a que no ens destrossin socialment i ens venguin nacionalment.

divendres, 28 de març de 2014

La pobresa a casa nostra mata!


Ens hem d’acostumar a que una bona part dels nostres nens i nenes visquin en la pobresa? Cal una resposta clara i actuar en conseqüència, per que la pobresa mata. Ho em vist al Vendrell, i com deia un comentarista parlant de la violència de gènere, abans aquesta no se li donava una relació de causa efecte, no es mesurava i semblava que no existia. Qui em pot negar que no passa això avui amb la pobresa i la infància, amb la violència de la pobresa i els seus efectes .

A voltes penso que els responsables de benestar, educació i salut passen més temps per a trobar arguments per a negar la pobresa i la gana, que per a fer un bon diagnòstic, per a lluitar-hi i eradicar-les. Un sistema que es bassa més en la caritat i en la beneficència que en la justícia és incapaç de trobar solucions sense transformar-se radicalment. I avui no anem en la bona direcció.


Recordo la resposta d’un director d’un institut finlandès quan li vaig preguntar pel secret del bon rendiment dels seus alumnes. La resposta era molt senzilla, em va dir: “ ací venen els fills dels directius de la Nokia i els de les seves dones de fer feines .” Es a dir els directius, els dirigents del país, no portaven als fills a escoles d’elit segregades, els portaven a la pública i ja se’n cuidaven que el pressupost d’educació donés el mitjans per a una bona educació per a tots, per que en aquest tots i eren els seus fills! En aquell país tots els que tenien càrrecs públics estaven obligats a usar els serveis públics, per a ells i les seves famílies! Vet ací per que funcionen tant bé!

A casa nostra, un model de dos velocitats, un model que no genera obligacions comunitàries, un model on l’exemple dels governants no es exigit ni exigible ens aboca a una societat malalta on al campi qui pugui se li diu llibertat. Per això crec en la necessitat d’un nou procés constituent, d’un contracte social que asseguri una base comuna de benestar per a tots, on els nens i nenes no siguin víctimes de l’atzar del seu naixement, de la riquesa o pobresa de les seves famílies.

dimecres, 26 de març de 2014

El 8 d’abril és una data important, ens ho creiem?


Negada la sobirania de Catalunya pel Tribunal Constitucional, refermat “ad infinitum” pel govern Rajoy el seu immobilisme davant de les peticions catalanes, confirmat l’acord del PSOE amb la “unidad de destino en lo universal” que representa per a ells Espanya, tot fa pensar que la presentació al Congres de diputats de la resolució del parlament sobre el dret a decidir serà un pur tràmit.

No soc d’aquesta opinió, per la forma i el fons de l’esdeveniment. La presencia dels parlamentaris catalans representa la ma estesa, la pedagogia de l’acord, la voluntat de fer de la democràcia un instrument de concòrdia i no una barrera, segrestrant-la sense diàleg. Hi ha solemnitat en l’acte, hi ha grandesa en un moment on la mesquinesa sembla nadar en un mar favorable.


Em preocupa els que ho donen per amortitzat, els que li resten importància, per que en el fons la força dels nostres parlamentaris serà proporcional al cas, a la força que nosaltres, ciutadanes i ciutadans catalans, li donem.

En la darrera reunió de la mesa gironina pel dret a decidir vaig proposar a Rigol com a president de la mesa catalana que estudiessin la forma per que en el moment en que els nostres representants parlessin ens concentressin¡m en els nostres llocs de treball, davant els nostres ajuntaments, donant suport als que representen la nostra veu, plural i unitària.

No se si això serà possible, entenc la complexitat d’organitzar-ho, i no n’hi ha prou en que alguns ho fem. Estem en un procés llarg i complex, exigent, d’un esforç continuat, no perdem per confusió o cansament una oportunitat per a demostrar un cop més que som molts més dels que volen i diuen.

dimarts, 25 de març de 2014

Un funeral al que sols manca el braç incorrupte de Santa Teresa.


Quina mania hi ha a Espanya de convertir les persones en àngels o dimonis! La beatificació exprés de la figura d’Adolfo Suárez ha esta la darrera mascarada a la que ens hem vist abocats per un règim en decadència que s’arrapa a una de les persones que el va crear.

Un funcionari del ”Movimento”, despert i ambiciós, un rei que ho era per designi del dictador i una oposició que es mirava de reüll i que feia molt poc s’acabava de coordinar de forma unitària a la Platajunta. Sota els ull dels EE.UU, en plena segona guerra freda. Uns ingredients que donà com a resultat la transició a una democràcia que el 23F va estroncar.


Soc d’aquells que pensa que fins la 23F del 1981 es va fer el que es va poder, tot  a l’espera d’un govern veritablement democràtic que acabes desmantellant el que encara quedava d’herència de la dictadura. El personatge ara beatificat va donar més sorpreses democràtiques que ensurts feixistes, però tant els seus, que ja en tenien prou de canvis, com l’ambició dels socialistes,  amb ganes de tocar poder fos com fos, ho va estroncar tot. La transició havia acabat. Malament. Per un acord possiblement pactat a redós del darrer soroll de sabres.

No es d’estranyar la patrimonialització que fa el PP de la figura, sacralitzant-la, ja ho havia fet amb la Constitució. Ells prefereixen l’statu quo i més quan estan governant. Veure els zombis del anteriors presidents de govern em feia arribar més la imatge tètrica dels vetlladors que la del vetllat. Mig consell d’administració de les elèctriques reunit!

Ara abocats en una altre transició, al menys a Catalunya, el “búnquer”, com anomenàvem als immobilistes als anys setanta, te nom i cognoms, els que sacralitzant la constitució i apropiant-se d’una figura que com ja es cadàver no els contradirà, diuen que no a tot ja sigui al Parlament de Catalunya o a un milió de persones als carrers de Madrid. Quin fàstic, quin retorn al passat, quina lamentable pantomima.

diumenge, 23 de març de 2014

Les marxes de la dignitat. La mobilització social i l’hegemonia política.


Les marxes de la dignitat que han confluït a Madrid aquest cap de setmana han estat un rotund èxit, centenars de milers de persones han aixecat la seva veu contra un sistema econòmic i polític que els redueix a la marginalitat per que ha segrestat el sistema democràtic, la representació electoral.

Fa 150 anys a Londres es discutia sobre la revolució, com havia de ser, a qui havia d’abastar. Dos grans tendències es consolidaren. La primera, creia que malgrat el sistema electoral de l’època era censatari, solament votaven els propietaris, la participació dels obrers en la política, en un partit propi, havia d’arrancar el vot universal i convertir la majoria social en política per a transformar la societat. L’altre, rebutjava la participació política i qualsevol mena d’estat i veia amb desconfiança a aquells que defensaven l’altre via.


Amb noms diferents, amb situacions diferents, encara avui aquest abisme entre uns i altres ens separa. No som capaços de convertir aquestes lluites socials en lluita política per a fer fora del poder polític als que l’han usat, l’usen i l’usaran en interès de la seva casta. Imagineu-vos a tota la gent d’ahir al carrer i a tots aquells que per diferents raons no varen anar-hi i comparteixen les mateixes reivindicacions, esdevenint agents electorals actius d'una gran aliança per a canviar-ho tot. Seriem imparables!

Les misèries d’uns i altres, el partidisme i el nihilisme, sovint indirectament es reforcen i ens impedeixen el gran canvi, per això més enllà de la histèria dels portaveus de la dreta extrema usant i abusant ahir dels mitjans de comunicació, van dormir tranquils. Cal trencar la cadena inservible d’abstenir-se o votar el PSOE com a mal menor, cal que el carrer arribi al parlament i la majoria social sigui també política. Cal confluència, generositat, deixar sectarismes i oportunismes, cal una nova i gran aliança i nous lideratges!

divendres, 21 de març de 2014

Que no s’atreveixin...



Fa 48 hores que m’he inscrit com a simpatitzant de l’Assemblea Nacional  Catalana, pel que he sentit molta altre gent ha fet el mateix. Coincidim en un punt comú, rebutgem les amenaces basades en la mentida i la manipulació. Qualsevol intent de declarar il·legal per la via de les antidemocràtiques lleis que contra el terrorisme d’ETA es van aprovar, em tindran radicalment en contra. L’ANC no estarà sola, molts estem i estarem al seu costat.

Es cert que des de la seva creació he vist amb bons ulls la feina que han fet, he anat a actes representant la formació política en la que milito, precisament aquesta meva militància m’ha generat una certa prevenció, fins ara, a participar en l’organització, no volia que es penses que volia manipular o cercar protagonisme. Des de la seva creació he confluït en els objectius i des de l’Ajuntament he donat suport a les seves propostes i participat al carrer en les accions que ha convocat. Ara cal donar un pas endavant.


Ho puc fer per la seva pluralitat, per la convivència entre gent molt diversa, a voltes no he compartit algun comunicat, d’algun o alguns membres, però sempre he sabut distingir entre opinions personals o de grup i el que representa globalment el seu conjunt. Son realitats calidoscòpiques de tot moviment assembleari on la suma es més important que la part.

Ens queda un camí ple de provocacions, soc conscient de que som un sol poble, plural i divers, respecto les opinions que no coincideixen amb la meva si es desenvolupen en respecte i llibertat, per això volem decidir, que tothom s’expressi en llibertat i soc dels que creu que la proposta d’un estat propi, independent, en el que ho puguem decidir tot, és una oportunitat que il·lusiona, que m’il·lusiona.

dijous, 20 de març de 2014

A propòsit d’un article de Pere Tubert.


Quan parla o escriu Pere Tubert cal tenir molt present el que diu. Una persona compromesa i generosa que coneix molt be el mon del discapacitat, de les dificultats que aquest mon, aquesta ciutat, genera encara avui a les persones que volen i han de poder superar la seva dependència però necessiten d’un entorn més amable, mes responsable, que generi oportunitats.

Avui li he llegit un article del que he quedat molt preocupat, em faig la pregunta següent, que està passant que malgrat en tots els cercles en els que participo es diu i es promet una espacial atenció a les persones discapacitades i a les organitzacions que els ajuden i empoderen, poc a poc en lloc d’avançar anem retrocedint?


Des de la llibertat de no ocupar ara un càrrec directiu a MIFAS i des de la sinceritat que sempre l’ha caracteritzat denuncia els retrocessos que a la nostra ciutat, i a altres llocs, s’han produït i més enllà de la crítica directe que fa a determinades persones i institucions, es objectivable com les grans empreses han fet fora de concursos i contractes a d’altres, petites i lligades a les entitats del sector, que han vist precaritzades persones i serveis que semblaven consolidats i d’alt valor social.

Fa mesos varem crear una comissió a l’Ajuntament per a estudiar tot el sistema de contractació i per a facilitar un millor accés de les empreses del tercer sector que a més d’un bon servei tenen altes cotes de valor social. S’està eternitzant i mentre estant,  els contractes van en una altre direcció.

Des del Parlament i els ajuntaments hem de fer més, molt més per assegurar que un legat, a casa nostre tant important com el que representa Pere Tubert i tots aquells que hi ha dedicat la seva vida als altres, no quedi arrabassat per la cobdícia d’unes grans empreses que maximitzant beneficis en tot i per a tot. Les administracions han de sortir d’una passivitat còmplice i si cal canviar tot els que s’hagi de canviar que es faci, som electes i tenim aquesta responsabilitat.

dimarts, 18 de març de 2014

Santostorroellisme versus política cultural, quina nit la d’aquell dia!


Hem de construir un relat com a ciutat, aquesta és una frase que he sentit darrerament. La paraula relat, com fa un temps l’ús de la paraula sostenibilitat i poc abans progrés forma part d’un cert metallenguatge que agrada a determinats polítics i a aquells que el hi proporcionen els discursos.

El relat que ens proposen te més a veure amb l’aparença que amb la realitat, una mena de santostorroellisme que s’ha escampat com una taca d’oli en un influent sector econòmic i polític, on la compra i venta d’un producte te més a veure que la seva utilitat.  Una col·lecció que es més important com a propaganda, com a buc insígnia d’un model, coma disseny d’un relat encara en construcció. Que curiosament te més del model anterior que d’una veritable renovació.


Estic força d’acord amb el que comentava el meu company de consistori, Jordi Navarro, en el seu bloc, contraposant aquest model de cultura, de ciutat de festivals, amb un model cultural on els creadors i els ciutadans en siguin protagonistes, on sia més important el valor d’us que el valor de canvi.

Clar que es més fàcil treballar amb aparences que produir un projecte comú coma resultat del debat i de l’esforç de posar-nos d’acord. Es cert que el projecte de CiU te molt d’herència del que va bastir Joaquim Nadal a al ciutat, però amb menys consens i amb nul·la participació.

Zygmunt Bauman parla de política líquida en un mon d’incerteses, la política local gironina, especialment la cultural, penso, que va més enllà d’aquesta imatge ambigua i esdevé gasosa més que líquida. No valdria la pena que les esquerres plurals de la ciutat, socials i polítiques, reconstruïssin la política cultural sobre bases solides i participatives?

dissabte, 15 de març de 2014

Carles Rahola: "Mentre els interessos passen, l’ideal és immortal".



Del breviari de ciutadania, escrit el 1933, sempre hi podrem trobar, com si d’un manantial que brolla i ens dona aigua fresca i clara es tractés, idees ben expressades que et commouen i et colpeixen per a l’acció, fa uns dies els hi vaig llegir als meus alumnes el capítol “els homes de la primera república”, ho vaig pensar quan el dia anterior un dels meus grups parlant de història i política concloïa que la corrupció es consubstancial amb l’ésser humà. No podia acceptar que amb divuit anys els meus estimats estudiants caiguessin en una conclusió tant desmobilitzadora, per moltes raons que l’actualitat els hi doni.


Vaig llegir, emocionat, les paraules de Rahola, “Tots ells moren pobres. Hi moren també, després d’una vida de lluites i de penalitats sense fi, aquells catalans que es digueren Josep Anselm Clavé –el músic del poble-, Pere Caimó, Joan Matas, Joan Deu, la vida dels qual fou pròdiga en lliçons d’heroisme republicà. I afegeix, “son tots ells homes al servei de l’ideal que resplendeix en les seves ànimes; no són mai homes als serveis d’interessos. 
Mentre els interessos passen, l’ideal és immortal: un dia o altre triomfa, i amb ell triomfen, més enllà de la vida, absents i presents alhora, els qui l’han estimat, els qui l’han defensat, els qui n’han estat els precursors escollits”

Aquestes paraules serveixen també per a definir Rahola i els homes i dones de la seva generació, els de la lluita antifranquista també, i -els  vaig provocar- “també han de ser els que defineixin a la vostra generació. Esteu disposats?”

D’ací a  pocs minuts escoltaré alumnes d’un altre institut de la ciutat del Carles Rahola- quins noms més ben trobats tenen els nostres instituts- ho faré amb el convenciment de que amb les paraules de Carles Rahola, les noves generacions sabran assumir el repte.

dijous, 13 de març de 2014

El problema del govern de la ciutat no son pas els bastons a les rodes, el que li manca de veritat es oli.


Comença a ser reiteratiu que el govern en minoria de la ciutat, després dels plens, quan en algun punt , o més, ha estat derrotat, el dia següent ens etziba alguna mena de teoria conspiratòria que te com a protagonista l’oposició. Es curiós també que al llarg d’aquesta tres anys que porta governant CiU hagi pactat d’una manera o altre amb tots i cadascun dels partits que formem aquesta oposició, tant diversa, que tant sols en moments molt determinats votem junts front el govern.

Una anàlisi menys temperamental i menys partidista, seria desitjable per part del partit al que els gironins van votar més, però va quedar molt lluny de la majoria absoluta. Per això tot i ser legítim el seu govern, fins i tot l’únic avui possible, no vol dir que pot governar de qualsevol manera oblidant quin es el mandat popular, es a dir, que necessita pactar amb altres.


De fet, com deia, hi pacta. I, doncs, ens preguntarem per què es queixa tant i perquè darrerament molt sovint es queda en minoria o ha d’usar i abusar del vot de qualitat de l’alcalde?

L’explicació que puc aportar pel que m’afecta a mi directament com a portaveu i el que he vist amb el altres grups és que el govern reiteradament fa un seguiment poc acurat dels acords i massa sovint senzillament o els reintrepreta de forma unilateral o descaradament no els compleix.

Masses cops arribem a Ple sense haver tancat acords, abusant del darrer moment i en el darrer Ple no li va sortir bé. Ni en el tema del riu Güell, ni en l’afer Trueta i encara pitjor en la paralització de les proves per a un nou inspector en la policia municipal.

Governar es generar confiança, sempre,  però encara més en minoria,  i això significa dedicar-li hores al diàleg, als pactes i al seu compliment. La confiança és l’oli que permet que la maquinaria del govern, la gestió, funcioni. Es cert, es un tasca feixuga, poc vistosa, no exempta de tensions, però imprescindible per a governar. Aquest govern al meu parer aprova en comunicació però suspèn clarament en la gestió, en saber governar amb els altres, guanyant-se la seva confiança,  per que no pot o no sap governar sol.

dimarts, 11 de març de 2014

Un Ple, explicat de matinada!


Acabar un Ple a la matinada te efectes col·laterals, quan arribes a casa costa agafar el son. Aprofito per escriure algunes ratlles que sintetitzin un Ple de 7 hores! Impossible. Decideixo triar, com si d’un quadre impressionista es tractes, alguns fets, posant més color a alguns aspectes i aprofitant algunes imatges, espero aconseguir traslladar una visió de conjunt.

Comença el Ple amb un informe de l’alcalde situant algunes dades econòmiques i laborals positives a la ciutat, es passa d’optimista i fa perdre sentit al sentit de les dades. Passem als temes de Ple econòmics, urbanístics no pas menors però el plat fort està en les mocions.

Quan comencen aquestes les dividiria en tres apartats, les reiteratives del PSC, les propositives de CUP i ICV-EUiA una darrera, per urgència, que podríem anomenar de precaució.


Les del PSC no estaven pas mancades de raó, però queden presoneres sovint d’una posada en escena que afavoreix el victimisme de l’alcalde, es adir, el tu més quan governaves!La manca de consens i participació en les polítiques culturals de la ciutat son un fet que no pot amagar la intuïció i bona comunicació que aquets tema cal reconèixer a l’actual alcalde. El Trueta, la política erràtica del conseller Boi en aquets tema paralitza la necessària redimensió del projecte i ens ha fet esgotar la paciència, varem demanar una comissió i la presència del Conseller.

De les propositives em quedo amb la defensa del riu Güell que tant bé varen fer Nuria Terés i Jordi Navarro, l’aprovació de la moció impedeix la possibilitat de cobrir-lo en el seu pas per santa Eugènia. La memòria dels alcaldes republicans i del darrer al final de la guerra civil, Joan Ballesta, va emmarcar unes emotives intervencions i un fet no menyspreable cap vot en contra a la moció, solament dues abstencions.

Per últim, s’aprova la paralització de les proves d’Inspector de la policia municipal fins que l’expedient obert aclareixi les responsabilitats en el cas de que és produïssin irregularitats que invalidin les actuacions fins ara promogudes. L’entestament del govern per continuar i l’ incompliment de l’acord de paralitzar-ho portaren al ple un tema que calia haver solucionat amb anterioritat.

Bé, ho deixaré ací, si cal ampliarem algun punt a la llum del seu compliment o no, temps al temps. Ara es demà, i m’he d’aixecar d’hora ben d’hora!

dilluns, 10 de març de 2014

Interès públic, guany particular. Reflexió entorn a diferents sentències urbanístiques.


Tenim unes lleis que emparen la propietat privada, fins ací sembla una obvietat, tant pel sistema capitalista que vivim com per la voluntat dels ciutadans de preservar el que és seu,  te sentit doncs que la llei en sigui un reflex. Ara bé, la interpretació que en fan els tribunals, habitualment, cauen en el que anomenaria sobreprotecció. M’explicaré, la protecció del interessos particulars sovint menystenen els que també tenen els ciutadans en quan col·lectivitat, el que anomenaríem interessos comunitaris, sentencies com les del mercat de Sta. Eugènia o el xalet Tarrús m’ho confirmen.

Es cer que hi pot haver-hi errors en la planificació i tramitació dels expedients. Darrera i ha esser humans, i a voltes no pas els que tenen més llums tenen més responsabilitats. Si hi ha errors cal rectificar i cercar responsabilitats. Però, quan no hi ha hagut apropiació indeguda, ni prevaricació per afavorir un interès particular contra un altre, massa sovint els tribunals tenen la màniga ampla quan es tracta d’indemnitzar particulars amb els diners públics, i molt poca o cap quan és l’ interès públic el perjudicat per un privat, i més si aquest és influent.


Quan recordes com tenien els propietaris del mercat de Sta. Eugènia els seu locals, tancats i ruïnosos, o com tenien abans i ara de descurat el xalet Tarrús els seu propietaris, te’n fas creus de la desaparició del principi de responsabilitat que tot propietari ha de tenir respecte el que és seu , però també afecta a altres.

Insisteixo en que no vull excusar ni un xic aquells que en l’exercici de les seves responsabilitats havien de fer les coses tant bé, que no deixessin cap resquici argumentari a aquells  que poc més que l’especulació els movia i els mou. Polítics, serveis urbanístics i jurídics ha de fer una profunda reflexió i treure les conclusions oportunes per a que no torni a passar.

dissabte, 8 de març de 2014

8 de marc. Dia de la dona treballadora, dia internacional de les dones.


En una època en que s’està aprofitant la crisi per retallar drets socials i reduir serveis públics, les dones ho estan patint d’una forma significativa. Continuen, les que treballen, patint una discriminació salarial que va del 18 al 25% en un mateix treball, poques excepcions i ha a aquesta regla de bronze dels salaris que fa de la desigualtat un problema endèmic, se li afegeixen massa sovint acosament sexual i vexacions.

Tampoc acabem de superar la distribució equitativa de les feines de la llar, fins i tot entre els nostres joves, encara la doble jornada laboral de les dones, a fora, la feina remunerada, i a casa, marca excessivament la quotidianitat de la majoria de les  nostres llars. No fem prou a les escoles, ni donem exemple a l’àmbit domèstic per a trencar la reproducció de rols arrelats en tradicions caduques i masclistes.


I quan pensem que hem avançat en determinats temes, de nou es produeix el retrocés, com és el cas de l’anomenada llei del avortament que si prospera deixa fora de la voluntat de les dones la decisió sobre el propi cos. Els sectarismes, els apriorismes ideològics d’arrel masclista, continuen fent estralls en la vida pública i privada. La lacra de la violència masclista, malgrat tots els recursos materials i legals que hi hem posat aquests anys per a impedir-ho no han pogut eradicar aquesta lacra.

Per aquestes raons hem de continuar lluitant i reclamant els drets de les dones per la plena igualtat per una vida digna i en llibertat, i en això els homes no podem ser espectadors, hem de ser part activa, al costat de les nostres companyes, per que no hi ha llibertat sense justícia i no hi ha igualtat si tots i totes no en som subjectes actius, d’una  lluita quotidiana, permanent, sorda i constant, per una societat on ser dona no sia font de desigualtats.

dijous, 6 de març de 2014

Què s'ha dit en les Comissions Informatives del Ple del 10 de març?



Pocs dies abans del Ple del 10 de març aprofito per situar-vos el temes de més rellevància aportats en les comissions informatives que son preceptives de convocar pel govern. La Nuri i jo ens les repartim per assegurar que os arribi l’ informació i per a preparar millor les nostres aportacions al Ple. Espero que os siguin d’interès.


CI PRESIDENCIA.
Recurs al tribunal constitucional per part del ajuntaments a l’ARSAL, ho aprovarem al Ple. Homenatge a Carles Rahola el 14 i 15 de març. Preguntem si es veritat que sense acabar l’expedient informatiu es Vol continuar per decret les proves per a proveir un inspector del cos de policia municipal. Al dir que si, polemitzem sobre l’oportunitat i demanem la paralització fins a al resolució de l’expedient. En parlarem a la Junta de portaveus i si no es paralitza entrarem una moció.
CI PROMOCIÓ.
 Memòria explicativa per a deixar sense efecte els ARE d’Avellaneda i mas Marroc, per a que la Generalitat modifiqui el Pla Director. Immoble al costa de Can Ninetes  s’autoritza un garatge i es modifica l’acera de la façana sud ampliant-la a 1,80 metres. Aprovació provisional ampliació Nestlé, torre de 50 metres, caldrà que presenti estudi d’impacte per a l’aprovació definitiva.
CI CIUTADANIA
No es porta cap proposta al Ple. Ens informen d'alguns temes.
1. Una de les millores que ofereix l'empresa que va guanyar el concurs de redacció del Pla de Mobilitat, és la de proposar un camí escolar. Tal com l'entén l'Ajuntament (arreglar voreres per temes de seguretat) no té res a veure amb  els Camins Escolars Segurs (inclou punts senyalitzats d'agrupament d'infants per anar junts a l'escola; acompanyants; voluntariat que ajuda a travessar carrers, botigues amigues, ...). Ho han proposat a l'escola Mare de Déu del Mont. Però no han fet res amb l'escola Cassià Costal que té aquest camí abandonat, ni pretenen estendre-ho a altres centres educatius de la ciutat.
2. Implanten un sistema sofisticat de càmeres dins els cotxes policials, que podran filmar infraccions, controlar les rutes policials, assegurar una conducció més eficient, ... Ho instal·len en els 17 cotxes de Policia Municipal.
3. A l'abril sembla que estaran a punt les noves parcel·les a les Hortes de Santa Eugènia. En total seran 61 parcel·les més. Falten les tanques, casetes d'eines, rec, ...
4. Han fet 2 batudes més de porcs senglars al Pla de Domeny.
5. Estan acabant de plantar 412 arbres en diferents zones de la ciutat. Són pagats per l'Ajuntament. ADIF ha pagat una primera fase d'arbres. Li queden 2 fases més que el regidor no sap ni quan ni si es compraran (!!!). D'un total de 1637 arbres que s'han de plantar a la ciutat (889 escocells sense arbres i 748 arbres amb incidències remarcables), en planten 1/4 part. De moment no n'han plantat cap als barris perifèrics de la ciutat!!!
Es pot accedir al programa de la UMAT que té tots els arbres de la ciutat inventariats.
 http://terra.girona.cat/vu/parcs_jardins/ 
6. Ja han canviat tots els contenidors. Ara revisen les àrees per fer millores!!
7. Han obert una nova font a la Font del ferro a Sant Daniel, per portar aigua potable. La resta de fonts de la vall no són potables, ho analitzaran més sovint i enganxen una nota indicant-ho.
8. Disposen d'un aparell mòbil de radiació electromagnètica d'antenes de telefonia mòbil, alta tensió). Un estudiant de la UdG fa les mesures a demanda.
9. Es va fer la Jornada de Prevenció de Residus.
10. Tenen el preestudi de la Incineradora de Girona. Sembla que es proposa un cost per millorar-la, de 25 milions d'€. La Generalitat no els té consignats!!!
CI SERVEIS A LES PERSONES
No porten cap tema a Ple.
1. Des de Joventut i Promoció es col·labora en l'ExpoJove, que serà els dies 1 i 2 d’abril.

dimarts, 4 de març de 2014

Europees, quina Catalunya volem a Europa?


Aquests dies es parla força d’escenificar l’acord per al dret a decidir, amb bona intenció l’ANC ha demanat aquesta escenificació. Amb tot el respecte i amb voluntat d’unitat d’acció els que ens situem en l’esquerra alternativa i nacional hem considerat que aquestes eleccions ens demana no solament una alternativa nacional sinó internacional, europea, en la que ens juguem la continuïtat o no d’un sistema de govern de l’economia que desmantella l’estat del benestar a Catalunya i arreu d’Europa.

Una sanitat i una educació pública eficients són el primer fre a la desigualtat. Però no són suficients. S’ha de complementar amb polítiques actives d’ocupació amb rendes mínimes per als desocupats per a evitar que els desafavorits acabin en la marginalitat. Per poder mantenir aquestes polítiques és clau una política fiscal eficient i redistributiva.


Això vol dir canviar profundament les polítiques de la UE, segrestrades amb un pacte de llarga durada entre els dos primer grups, fins ara, de la cambra, el popular i el socialista, que en el fonamental donen llum verda a les polítiques agressives i antisocials del la Troika (Comissió, Banc Central i FMI).

L’esquerra transformadora catalana sempre estarà pel dret a decidir, per l’estat propi, per una Catalunya reconeguda a Europa i hi lluitarem ara i sempre. Però també, i per a nosaltres es indestriable, una Europa social a les a antípodes de les polítiques actuals i per això els nostres aliats no son alguns amb qui anem amb el dret a decidir. En canvi si els tenim arreu d’Europa entre l’esquerra unitària i els verds, amb voluntat de tornar a les arrels del moviment europeu per una Europa democràtica i justa.

Qui ningú es preocupi per que no hi hagi una foto, preocupem-nos més per que ningú en el moment de la veritat li tremolin les cames davant la pressió dels neoliberals d’ací, d’Espanya i d’Europa. Al costat del moviments socials, al costat de l’ANC, al carrer estarem defensant el dret a l’autodeterminació, per que el 9 de novembre al nostre poble no se li furtin els seus drets. 

diumenge, 2 de març de 2014

Reflexions sobre l’1 de març, la marxa pels drets socials a Girona.


Vaig participar a la manifestació-viacrucis de la xarxa pels drets socials de Girona l’1 de març, hi havia gent, però no suficient. Bon ambient, gent coneguda dels diferents moviments i partits alternatius, manifestos ben construïts, indrets adequats que escenificaven les reivindicacions justes, però hi mancava gent! 

Amb la que cau! Amb el descontent generalitzat per què costa tant mobilitzar-se? No tinc una resposta clara, pot ser no existeix, tinc algunes percepcions que intentaré breument escriure. En primer lloc crec que hi manca una proposta clara, intel·ligible, que els ciutadans vegin factible. Ho comparo amb l’11desetembre, amb la resposta massiva de la gent, amb cares d’esperança, la gent es creu que la independència es una alternativa i es mou. Malgrat les dificultats que hi hagi, que li diuen, malgrat tot, s’ho creu i es mou!


En segon lloc la unitat, aquells sentiment dol.lectiu que es concreta en que qui proposa ho te clar i que posposa les diferències per un bé major. Hem avançat, però encara predomina el tacticisme, no solament en els partits, que també, es dona en els moviments, en el protagonisme d’un o altre, en els lideratges. Hem avançat, però quedem molt per fer i el temps se’ns tira a sobre.

La darrera de les meves reflexions seria la superació de l’antipoliticime, les dificultats en articular un discurs que no sigui solament de la reivindicació concreta de cada sector i moviment. L’únic ciment i desllorigador és la política, la capacitat de vertebrar i integrar en un a proposta articulada necessitats i alternatives.  

Però per damunt de tot i en darrer terme cal més confiança mútua entre els que es mouen per causes comunes, menys retrets i mes fets! Si com deia Machado és fa el camí caminant, espero que la caminata de l’1 de març ens porti a un bon camí, ens cal!