divendres, 31 d’agost del 2012

A Girona el poble també ha de recuperar sobirania

En els propers anys caldrà definir una nova via sobirana per a Catalunya, no està tan a prop com molts voldríem ni tan lluny com els que han hegemonitzat la política fins ara voldrien.

Per arribar a aquest canvi caldrà repolititzar a la ciutadania, fer-la protagonista de bona part de les decisions que ara es prenen per delegació. Aquesta construcció comportarà també profundes modificacions en la governança, en la relació entre els electes i la ciutadania i ací els ajuntament hi tenen molt a dir.

No crec que a Girona l’alternativa sigui la consolidació de CiU, amb la crossa del PP, i encara menys el retorn d’un PSC, amb crisi d’identitat a la ciutat i al país.

Cal força, idees i il·lusions renovades. Però el que caldria també és passar de l’oposició a la construcció d’una alternativa política a Girona. Aquesta solament pot sorgir de noves formes de compromís ciutadà, per a superar la vella política.

La meva coalició, ICV-EUiA, serà necessària, però no suficient. L’alternativa requerirà confluències múltiples: generositat i reconeixement mutu d’aportacions. Girona està plena d’energies de transformació, de pràctiques solidàries i creatives. Caldrà vertebrar tot aquest compromís ciutadà per a superar la vella política. Els partits que ens hi comprometem, en aquesta via, hem d’acompanyar, més que protagonitzar el canvi.

A Girona, l’alternativa és possible i potser majoritària més enllà de la dreta, més enllà de propostes desesperades dels que volen l’status quo, com pot passar a Barcelona amb el pacte entre CiU i PSC, aquest avui a Girona no sembla possible, però temps al temps...

Tenim un xic menys de tres anys per treballar des de l’Ajuntament i des de la societat per a fer-ho possible, per posar un gra de sorra darrera l’altre, teixint les complicitats necessàries, per construir l’alternativa.

dijous, 30 d’agost del 2012

Anirà Millet a la manifestació de l’11 de setembre?

Font: 20minutos.es
Estic segur que no i, si ho intentés, el seu “careto” és prou conegut com per a què la seva rebuda fós el seu comiat.

Per què em faig aquesta pregunta, ès solament retòrica? Ès cert que té quelcom de provocació però, al meu parer, Millet exemplifica una espècie, una mena de xupòpters, que han proliferat a redós dels governs de Catalunya i d’entitats, molt honorables, que han tingut un pèssim control de qualitat.

Molts d’aquests “millets”, s’han aprofitat d’un cognom il·lustre o d'un “bon contacte” per a medrar i fer “negocis”. Ahir em referia als “Catalans de Burgos” per adjectivar als col.laboracionistes amb el Franquisme, recordeu que Burgos fou la capital de Franco fins acabar la Guerra Civil.

Uns i altres han representat juntament amb els polítics, que per acció u omissió hi han col·laborat, el pitjor del període autonòmic que s’obre el 1980. Bona part de la desconfiança i allunyament per l’acció pública, aquest no fiar-se de ningú i pensar que tothom para la mà i que no hi ha un pam de net, és la seva pitjor herència.

Tot i que el Millet conegut no vindrà, em preocupa els que, encara per descobrir, comparteixen el seu “modus vivendi” i que ara quan el negoci de l’autonomia ja no és el que era, s’apunten al que els economistes anomenen “futurs”.

Hi ha una vacuna, que és donar contingut a la proposta d'independència, oferir un model integrador per a la gran majoria però excloent per als “millets”. Que tingui a veure més amb Islàndia, com a renovació del model democràtic, que amb l’estat en el que encara som. Per això discrepo amb els que diuen que ara solament parlem d’independència i després quan ho aconseguim ja parlarem de com ens governem.

Solament un projecte compartit, integrador, socialment avançat, respectuós amb les llibertats personals i amb el medi ambient pot mobilitzar des dels aturats als empresaris productius. En el que hi càpiga gairebé tothom, menys els "catalans de Burgos" i els "millets", perquè un i altre són dos projectes incompatibles.

dimecres, 29 d’agost del 2012

Els “catalans de Burgos” i el rescat

Font: La Vanguardia

El meu avi, Joan Serra Mont, l’altre no el vaig conèixer ja era mort quan vaig néixer, anomenava “catalans de Burgos” a aquells que formant part de la burgesia catalana, van donar suport al 18 de juliol i després s’aprofitaren econòmicament del franquisme.

Com que la transició no els va tocar ni una mica el seu poder econòmic, els seus descendents han mantingut i augmentat la seva riquesa i òbviament la seva influència política.

De forma camaleònica, guardaren camises blaves i jaquetes blanques i amb roba de disseny, surten a totes les fotos de gent important. No ets ningú en política si no fas una conferència als teus “cercles” i has d’agradar perquè t’obrin les portes els més importants mitjans de comunicació, que desde l’ombra, o no tant, controlen.

Aquests tenen fortunes que podrien perfectament cobrir els 5000 milions que demana la Generalitat al govern de l’estat. No ho fan per què no se’ls ha demanat o no se’ls ha demanat per què no ho farien? Estem parlant d’una nova emissió de bons de la Generalitat que no expropia res, al contrari, els donaria uns dividends suculents!

Solament els dos Mas ho saben, el Cullell i el President. Però ja que demanen que el poble de Catalunya surti al carrer per ajudar-los amb la reunió del Rajoy, per què no demanen ajuda als “catalans de Burgos” que tant els han ajudat a ser conseller i president? Se’ns dubte aniria més tranquil a la reunió!

dilluns, 27 d’agost del 2012

El tren de la Diada com a metàfora

Font: e-noticies.cat

Quedi per endavant que em sumo a la iniciativa de facilitar als ciutadans i ciutadanes de Figueres i Girona la possibilitat d’anar amb transport públic a la Diada. Tot i que proposaré a la Junta de Portaveus que siguem els partits i no l’ajuntament que abonem el dèficit previst.

No solament per qüestions mediambientals, que també, i per l’interès de la convocatòria, sinó que el fet té quelcom de projecte compartit, anar junts, en un viatge que porta de llocs diferents a una estació comuna, la independència.

Aquesta seria la primera metàfora, però se me n'ocorre més d’una.

Fixeu-vos que no és un viatge gratuït i, com no, s’imposa el copagament (deu ser que les misèries quotidianes de les polítiques econòmiques imperants no respecten ni la Diada).

Una altra és la incertesa del mitjà, RENFE, que no és sinònim de puntualitat i deixa al viatger el dubte de quan s’arribarà a port: a diferència del viatge a Itaca en aquest cas el més important és arribar a temps.

I la darrera, més que una metàfora és una contradicció, no tant perquè la convoquin dos alcaldes, que un és autonomista i l’altre és independentista, sinó perquè ambdós se senten més còmodes recolzant els seus governs amb el PP que no pas amb els altres companys de tren.

Bé, ni les contradiccions ni les metàfores m’impediran ser present l’11 de setembre a la manifestació a les 5 de la tarda a Barcelona.

dissabte, 25 d’agost del 2012

En defensa dels treballadors/es públics

Font: aragirona.cat

Amb el treballador públic està succeint el mateix que amb la crisi econòmica. Les víctimes són presentades com a culpables i els autèntics culpables es valen del seu poder per desviar responsabilitats, ficant-los mà a la butxaca i a l'horari laboral dels qui inútilment proclamen la seva innocència.

Aquí, amb l'agreujant que en ser unes víctimes selectives, persones que treballen per a l'Administració pública, es dóna la paradoxa que bona part de la societat a la que serveixen també els posa en el punt de mira, com a part del deute que se'ls ha vingut a sobre i no com una part més dels qui pateixen la crisi. La baixada salarial i l'increment de jornada dels funcionaris s'aplaudeix de manera tendenciosa, amb el satisfet somriure dels governants per veure ratificada la seva decisió.

Al llarg d'aquests anys he vist alguns polítics, més dels que voldria, aquells que estan acostumats a prosperar en el partit a base de lleialtats i submissions personals, que quan arriben a governar no es refien dels funcionaris que es troben. Aquests polítics els molesta la igualtat d'accés a la funció pública, d'acord amb el mèrit i la capacitat dels concursants. L'expressió de guanyar una plaça "en propietat" respon a la idea que al funcionari no se'l pot "expropiar" o privar de la seva ocupació pública, sinó en els casos legalment previstos i mai per capritx del polític de torn.

Cert que no pocs funcionaris consideren aquesta "propietat" en termes patrimonials i no funcionals i s'hi recolzen per a un escàs rendiment laboral, però això seria corregible mitjançant una millor inspecció, sense haver d'alterar aquella garantia de l'Estat de dret.

Bona part dels governants, però sobretot els que es titllen de liberals, són els que, després de la perversió causada per ells mateixos en la funció pública, carreguen contra el personal sanitari, docent o purament administratiu. Amb tot, el més sagnant no és la retallada econòmica en el salari del funcionari, sinó l'insult personal a la seva dignitat. Pretendre que treballi mitja hora més al dia no resol cap problema bàsic ni estalvia llocs de treball, però serveix per assenyalar-lo com a persona poc productiva. Reduir els anomenats moscosos o dies de lliure disposició -que van néixer en part com un complement salarial en espècie davant la pèrdua de poder adquisitiu- no alleuja en res l'Administració, ja que mai s'ha contractat una persona per substituir a qui gaudeix d'aquests dies, ja que es reparteix el treball entre els companys.

Aquestes mesures només serveixen per crispar i desmotivar un personal que, a més de veure com se li rebaixa el seu sou, ha de suportar que els governants l'estigmatitzin com una càrrega per sortir de la crisi. Pura demagògia.

divendres, 24 d’agost del 2012

El delegat de Salut s’afegeix al joc de despropòsit sobre el futur del Trueta

Font: elpuntavui.cat

No ha tardat ni 24 hores el director dels Serveis Territorials de Salut de Girona a sumar-se amb entusiasme a deixar sense data la construcció del nou hospital Josep Trueta. Ha passat el que em temia, que semblés el que no ès cert que la ciutat no el veu necessari ja que la seva màxima autoritat, l’alcalde, així ho va manifestar.

El món al revés. Perquè si no es fa el nou hospital és per un doble motiu, les retallades generalitzades que el govern de CiU fa als serveis públics i un segon que és una constant, governi qui governi, el “a Girona rai! Ja esteu prou bé!". Bé, això que ho digui qui no ens coneix... Però no té sentit que ho faci un delegat de Girona i menys l’alcalde de la ciutat.

Una de les perles del senyor Trias ha estat el seu concepte de Comissió. La Comissió que des de l’Ajuntament vàrem proposar per estudiar i fer el seguiment de l’obra havia d’aplegar el màxim consens. La del senyor Trias, descafeïnar-la és poc, el que vol es convertir-la en una mena de grup de treball de la Generalitat amb estrella convidada: l’alcalde de la ciutat.

Amb els anys que porto com a regidor he vist moltes coses, de tot tipus i colors, però mai es pot dir que ho has vist tot. Amb el Trueta el senyor Trias vol esdevenir candidat a la mosca borda, temps al temps.

Des de l’Ajuntament continuarem demanant el que és de justícia, abans i ara, uns serveis de salut adequats des dels CAPs a l’hospital. Girona no sols ho mereix, ho necessita.

dijous, 23 d’agost del 2012

El nou Trueta de nou: l’alcalde planteja un fals dilema

Font: diaridegirona.cat

Unes declaracions de l’alcalde a ACN sobre el Trueta han tornat a posar en qüestió la construcció del nou hospital. No és nou: portem així des que CiU va formar govern a Catalunya i especialment quan després de les eleccions municipals aquesta coalició arribà a l’alcaldia de Girona.

El que és nou d’aquestes declaracions és justificar el no fer res amb una falsa dicotomia: o millorar els serveis o construir un nou hospital.

Falsa perquè en aquests gairebé dos anys de govern de CiU a la Generalitat no s’ha fet ni una cosa ni l’altra. Millor dit, s’han empitjorat els serveis retallant personal i mitjans i no s’ha posat ni un maó per a un nou edifici.

Falsa també perquè contraposa fer un hospital amb millorar els serveis, com si fer un hospital fos un luxe innecessari i al servei no li fes falta unes instal·lacions adequades.

Ja li vaig dir al Ple que podem adequar el pressupost a la major austeritat possible, que podem discutir el cronograma per a fer-ho factible i que amb rapidesa s’ha de remodelar les Urgències del vell hospital. Tots els que ens veiem obligats a anar-hi, jo no fa pas gaire, se’ns cau l’ànima als peus de la decrepitud de les instal·lacions.

Com alcalde ha de defensar uns serveis de salut i les seves instal·lacions a la ciutat dignes i si s’ha d’arrenglerar al costat d’algú és amb els ciutadans. A voltes cal dir No quan els governs, per afins que siguin, no responen a l’interès de la ciutat.

dimecres, 22 d’agost del 2012

La contaminació i la crisi. Un repte i un estímul per a fer una ciutat millor

Font: ccoo.cat

La ronda Ferran Puig, el Pont Major, just en el tram on els edificis són propers a la carretera, el tram final del carrer de Barcelona i el carrer de la Creu són els principal punts negres de contaminació atmosfèrica de la ciutat de Girona.

Així ho revela un estudi sobre la qualitat de l'aire fet durant el 2011 que certifica que els valors en a la ronda Ferran Puig són de més del doble del valor límit.

Aquest estudi, fet per l'empresa 4sfera Innova per a l'Ajuntament de Girona, estava encarregat abans del canvi de govern. El primer es va fer el 2007 i fou el resultat d'un compromís de fer-lo cada any. Sembla però que alguns punts de mesura s'han canviat doncs ni Devesa, ni la plaça del Vi, ni el parc del Migdia són representatius de la contaminació produïda pel trànsit. Sí els que abans he esmentat i d'altres que hi eren en els anteriors: caldria introduir-los en el futur doncs són més rellevants.

L'informe també potencia el transport públic amb municipis veïns, així com l'ús de la bicicleta, el taxi, el bus o, en un futur, el tramvia.

Tenir dades és important i referma les polítiques de pacificació del trànsit i l’adopció de mesures per impulsar el transport públic. No és fàcil canviar les costums i més quan l’ús del cotxe té associat una component d’èxit personal.

Des del seixanta amb l’extensió de l’accés a l’automòbil per amplis sectors de la societat esdevingué símbol del “desarrollo” i aquesta mentalitat encara és vigent en amplis sectors.

Al bell mig d’una crisi què és profunda i persistent, solament ens en sortirem canviant de model i a la ciutat el tema de la mobilitat serà central. Prendrem un paper actiu en la redacció del nou Pla de Mobilitat de Girona, encoratjant a tots els sectors afectats a prendre la paraula.

No és solament un tema d’organitzar la mobilitat a uns costos econòmics i de convivència raonables, com mostra l’estudi que he esmentat, també és un tema de salut.

dimarts, 21 d’agost del 2012

En les Fires s’ha sabut rectificar, per què no es dona la paraula als ciutadans?

Font: eldimoni.com

Sembla que el govern de la ciutat rectifica en el tema d’escurçar excessivament les Fires. Ha escoltat les entitats i el sector de la restauració que veurien disminuït sensiblement els ingressos. Va bé replantejar-se les coses quan porten molt de temps i sovint s’encarcaren i necessiten canvis, però aquests s’han de fer amb mesura i escoltant a la gent. Bé està el que bé acaba.

Ja posats a demanar rectificacions, no estaria malament que s’ho plantegés també el govern amb el tema del Referèndum sobre el soterrament del tren convencional. Que, més enllà del primer no del portaveu de CiU, hi hagués una reflexió més acurada. L’esforç de les entitats denunciant els incompliments d’ADIF i dels governs espanyols porten a un dubte raonable de que s’acabi realitzant el soterrament amb un temps i unes condicions adequades.

A més la forma en qué es va decidir el soterrament del TAV, sense cap mena de consulta ni exposició al públic ens ha de fer esmenar els errors en el convencional. Paga la pena ser capaços de fer un bon debat i assegurar les condicions més adequades per al futur del ferrocarril al seu pas per la ciutat.

Tenim temps per a parlar-ne, tres forces polítiques ja ens hem pronunciat a favor, CUP, ERC i ICV-EUiA. Obrim-nos al consens, mirem les possibilitats i arribem al Ple amb un acord que ens permeti donar un tomb a un tema que se’ns pot complicar molt i molts els anys que s’acosten.

dilluns, 20 d’agost del 2012

“Potser ens vam equivocar no sortint del tripartit”

Reprodueixo l'entrevista publicada al Diari el Punt-Avui del 20 d'agost. Podeu consultar-la aquí: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/568827-potser-ens-vam-equivocar-no-sortint-del-tripartit.html



Les eleccions municipals van situar al grup municipal d'ICV-EUiA a l'oposició amb dos regidors, després de vuit anys formant part de l'equip dels governs tripartits.

Després de dos mandats al govern, com ha vist aquest primer any a l'oposició?

Per una part, encoratjat, perquè l'oposició no és una situació estranya per a mi; ja hi havia estat amb Joaquim Nadal com a alcalde i penso que és una tasca imprescindible. Per altra banda, m'ha costat desprendre'm del sentiment de responsabilitat constant per l'acció municipal. Era el sentiment de “jo ho hagués fet així”, “o de manera diferent”, i sempre es corre el perill que generi melancolia.

Patint per com gestiona el nou equip de govern?

A aquest govern no li he vist una voluntat involucionista, excepte en alguns punts, però li he vist una manca de projecte i, sobretot, no saber adaptar l'acció de govern a una crisi que ha estat molt més dura que en anys anteriors.

Quines polítiques haurien de variar per adaptar-se a la crisi?

Ocupació i acció social haurien de ser les dues potes que haurien de conformar una política d'aliances amb les administracions (Generalitat, Estat, Diputació) i amb la ciutadania. Sóc partidari d'un gran pacte ciutadà per la ocupació, destinant-hi recursos propis i d'altri que permetin que el cop de la crisi no repercuteixi en més misèria i en desvertebració social. Estem en la segona onada de la crisi; la primera onada la vam poder parar amb els ara criticats plans ZP, però van permetre sortir de la depressió. En canvi, ara els ajustaments han provocat una nova depressió que no era previsible. Ara estem en una segona crisi, més dura que la del 2008 i el 2009.

Caldria acords més amplis al ple per sortir de la crisi.

Per l'experiència que tinc, les aliances són el resultat d'allò que vols fer. L'aliança de CiU amb el PP va bé per l'anar fent i dedueixo que aquesta és la política que vol fer el govern. Si volgués anar més enllà, nosaltres hi estaríem disposats, per bé que caldria buscar altres aliats i suposaria un canvi important al que s'ha fet en l'últim any. Ara com ara no els veig aquesta predisposició.

Com veu les àrees que en mandats anteriors duia ICV?

Amb un any estic molt preocupat. En campanya electoral no van ser motiu de confrontació perquè es donava per bona la feina feta i així ho havia afirmat l'actual alcalde. En l'àmbit social, s'han mantingut els grans eixos però no s'han desenvolupat i s'han paralitzat projectes de futur, com ara el centre de dia o el centre cívic del modern. En educació, notem canvis en forma de gestió i aportacions econòmiques que poden desdibuixar el model, com ara l'augment del 50% de les matrícules a les llars d'infants o la concertació de places sense model ni horitzó clar. I en medi ambient, s'ha anat desmuntant el que hi havia sense tenir clar què calia muntar.

Des de fora es veu bona sintonia personal amb l'alcalde però poca connexió amb les polítiques que acaben fent.

Les persones estan per sobre de les idees polítiques que tinguin. Afortunadament he tingut amics amb maneres de pensar molt diferent a les meves i entenc que el secret és el respecte. Una de les característiques de l'amistat és la sinceritat i malgrat tenir opinions diferents es pot mantenir. Hi ha gent que converteix tothom que no pensa com ell no en adversari sinó en enemic i això sovinteja massa en la política espanyola i en la catalana.

Té una llarga carrera municipal. Queda Olòriz per estona?

Doncs, no. La intenció és acabar el mandat perquè així ho he entès sempre per responsabilitat. Vaig sentir un profund dolor perquè una part no menyspreable de l'electorat no em tornés a fer confiança; és un dolor que es pot assumir però que no es perd. Això em fa pensar que la gent vol altres cares o altres maneres de fer. Ara bé, els que em van votar tenen el dret i l'obligació que els representi fins a final del mandat. Fer política és una de les millors coses que pot fer un ciutadà, però sóc conscient que per la gran majoria és vista com a oportunisme i corrupció. Penso que s'equivoquen, però la resposta només pot ser continuar sent coherent, fent el que penso i vivint com penso.

No es tornarà a presentar?

En aquests moments, no. De fet, mai m'he presentat per una voluntat pròpia, sempre ha estat el resultat que em proposessin i ho acceptés. Ara si algú em vol convèncer li costarà molt.

Com veu ara, amb la distància, el govern tripartit?

Aquest any, amb més vacances que la resta d'anys junts, hi he pensat. Potser ens vam equivocar...

Com a partit o com a govern?

Bé, ens vam equivocar com a grup d'ICV-EUiA. Sobretot en el segon govern; ens va portar a acceptar una manera de governar de la qual no compartia les grans decisions. No critico Anna Pagans, amb qui mantinc bona relació i a qui aprecio molt, sinó a un model que Pagans va gestionar. Era un model pensat per a majories absolutes que no va funcionar amb un govern de coalició.

Què lamenta ara?

La gestió del projecte del TAV, perquè se'ns en va apartar i va ser culpa nostra no sortir del govern. S'ho van manegar sense fer-hi gaire res i si ho intentàvem no podíem actuar-hi; amb molta tensió, en juntes de govern incloses.I segon, no vam qüestionar de manera prou clara la manera d'actuar de Joan Pluma. Són els dos grans exemples que ens vam equivocar en algun moment i que potser ens havien d'haver dut a sortir del govern. Això és fàcil veure-ho en perspectiva, però en aquell moment tenies embastats el centre de distribució d'aliments, el projecte d'escoles bressol o estaves treballant en el plec del nou contracte de neteja... paties perquè tot anés en orris si marxàvem i vam decidir continuar. Potser ens vam equivocar perquè tot és efímer. En política hi ha moments en què has de decidir i potser, si cal, equivocar-te i reconèixer-ho, com faig ara.

Els va passar factura.

Segur que ens va passar factura. En política sempre defenso que allò que no s'entén no s'ha de fer. Tot i això vam mantenir dos terços de l'electorat, per bé que la nostra voluntat era avançar i que fos possible una esquerra plural i que fóssim imprescindible per fer govern.

Com preveieu aquest mandat?

Em preocupa la ciutat de Girona en els propers anys. Veig que hi ha fils que s'han trencat o s'estan a punt de trencar. Em preocupa molt la classe mitjana de la ciutat de Girona, en especial, que petits empresaris, autònoms, petits botiguers... s'empobreixin i es proletaritzin, que perdin allò que els ha permès guanyar-se la vida i generar riquesa. El govern ha basculat dels plans d'ocupació que feia en els plans anteriors a promoure la ciutat. Ara potser cal que les dues coses no siguin incompatibles i buscar una síntesi molt adaptada al 2013 i al 2014, que seran molt durs. No és fàcil de fer perquè l'Ajuntament no pot fer-ho sol i la Generalitat deu entre 18 i 20 milions d'euros i això és un llast. També em preocupa en els propers anys la docilitat del govern als morosos.

Què faria falta perquè ICV votés el pressupost del 2013?

Estem disposats a negociar, malgrat que amb dos regidors no fem majoria. Però negociar vol dir negociar i per a això cal que el que té més pes posi de manera sincera els marges. Si no hi ha marges, no hi ha negociació. Per anar tirant és molt més còmode el PP, perquè mentre tingui foto i pugui mantenir aquest oxigen que li permet aixecar cap a la ciutat de Girona saltarà amb un peu per donar-li els tres vots.

dissabte, 18 d’agost del 2012

ADIF: La vida et dóna sorpreses, sorpreses et dóna la vida!

Font: Diari de Girona

Ja fa més d’un any que no sóc al govern i recordo les coses positives fetes, sovint amb el contrast de les que es fan des del govern actual. No va ser un govern fàcil de portar, les coalicions mai ho són i després de més de dos dècades de govern monocolor menys.
Ara bé noticies com les que ara comentaré em qüestionen seriosament la bona fe del que Grouxo Marx anomenaria “la part contractant de la primera part”, es a dir la lleialtat del partit majoritari del govern, els socialistes, amb els seus altres dos socis.
La Notícia diu que “Adif pretenia construir tres blocs de dotze pisos i dos blocs més de vuit plantes d'alçada al bell mig del parc Central de Girona. Aquesta era la proposta que l'ens públic va fer arribar l'any 2008 a l'aleshores govern tripartit de la ciutat de Girona, que formaven el PSC, ERC i ICV. El cert és que la proposta feta pel Ministeri de Foment constava de plànols i definia aquestes tres torres de dotze plantes situades en paral·lel i a tocar del carrer Bisbe Sivilla, mentre que preveia dos grans blocs més, un de situat a tocar de la plaça Europa i un altre a prop dels altres tres blocs, amb vuit pisos d'alçada cadascun”.
Al govern no en sabia res, és a dir ho sabia el partit socialista dins el govern i ningú ens va dir res i menys ensenyar documentació. Cada setmana ens trobàvem, molt sovint preguntàvem què hi havia i la resposta era que si hi havia noticies ja se'ns informaria. Déu n'hi dó!
Quan hi reflexiono, intentant fer abstracció de l'estat d’ànim que fets com aquest em produeixen, i intento analitzar objectivament què portava a l’alcaldia i al seu partit a aquest menyspreu pels seus socis, acabo amb una conclusió: per a ells l’ajuntament eren ells! Malgrat ser minoria i ens necessitaven, nosaltres érem una molèstia passatgera que es veien obligats a suportar. Ara bé les coses importants per a ells, l’urbanisme, l’Alta Velocitat , la mobilitat, el que ells creien que eren els temes de ciutat a les seves mans i  per a nosaltres ni aigua. Com vaig sentir, quan portava menys d’un any al govern, a un socialista que no se n'adonava que l’escoltava: “per aquests -referint-se als regidors d’ICV-EUiA- els pobres i la merda!". És a dir: els Serveis Socials i els residus.
Ja no hi són al govern, sovint els canvis es produeixen més per demèrit dels governants que per mèrit de l’oposició.

divendres, 17 d’agost del 2012

Les treballadores d’Ecomed. Un exemple per una lluita que han de guanyar.



La plantilla d'Ecomed va tornar a manifestar-se ahir a Girona per protestar per l'impagament dels salaris per part de l'empresa que realitza la neteja dels edificis de la Tresoreria de la Seguretat Social i Hisenda. La mobilització va començar davant la delegació d'Hisenda de Girona, on es van encadenar cinc treballadors durant més de dues hores per exigir una solució a l'administració com a responsable subsidiària perquè “manté una empresa que vulnera els drets de les treballadores i treballadors –el 90% són dones i el 10% restant, homes– des de fa més de dos anys”.
Quan molta gent diu que no hi ha res a fer, l’exemple és la millor resposta. El que ens donen unes dones senzilles, que usen les seves mans per netejar el que altres embruten. Potser per això no es conformen amb la brutícia d’unes relacions laborals que tenen més d’estafa que de contracte laboral.
I quan hi ha gent que per ignorància o mala fe pregunta per a què serveixen els sindicats o desprestigien els mal anomenats “alliberats”,  jo els hi responc també amb l’exemple. El de la gent que conec, com en Pau, que no pot viure rodejat d’injustícia i que com es commou es mou per ajudar als altres.
En ple agost les treballadores (90% de la plantilla) d’Ecomed i els sindicalistes que els hi donen suport ens donen un exemple: no abaixar el cap davant de la injustícia.

dijous, 16 d’agost del 2012

A qui li fa por que la gent decideixi? Volem un referèndum per a decidir el futur del soterrament del tren.



Avui a la 1 del migdia representants de més de vint associacions i col·lectius han presentat la petició, en el registre d’entrada de l’Ajuntament, per a que es realitzi un referèndum popular sobre el soterrament del tren convencional.
El fet que una decisió tant important s’hagi furtat la ciutadania és un símptoma de la baixa qualitat del sistema democràtic d'aquests darrers anys. S’ha volgut confrontar la democràcia representativa amb la democràcia participativa menyspreant la segona o reduint-la a consultes no vinculants.
Evidentment que la representació democràtica mitjançant electes és un gran pas endavant i que sense ella no hi hauria democràcia, però tampoc n’hi ha o es limita molt si les grans decisions s’amaguen en un programa electoral extens o no es compleixen objectius i terminis com passa en el soterrament del tren per Girona.

És aleshores que pren tot el sentit la consulta i la vinculació dels resultats. Algú dirà que és molt arriscat, que caldrà mitjans i una bona organització. D’acord, precisament això garanteix un resultat millor que no pas decisions que sovint ni es prenen a la Plaça del Vi.

A qui li fa por que el poble decideixi? Tinc una hipòtesi: aquells que entenen la democràcia com un mitjà per aconseguir els seus fins. Perquè si els objectius són fer el millor pel poble, el referèndum no hauria de fer por a ningú.

dimarts, 14 d’agost del 2012

Els presos d’ETA amb malalties greus i com atiar l’odi i la venjança des del govern del PP.

Font: Lahaine.org


El pas que va donar ETA de renúncia definitiva a la via armada ha estat una de les millors notícies d’un temps que ens en dóna poc de bones. La complexa situació generada per tants anys de violència no es podrà superar si el maniqueisme roman en la societat espanyola que ha patit el problema no essent part de la solució.
El fi de la violència ha estat fonamentalment la conseqüència de profunds canvis en la societat basca i les solucions sorgeixen del seu si. L’èxit electoral de Bildu, ha estat precisament la capacitat d’anar més enllà del món abertzale que donava suport a ETA.
Sembla però que a la dreta espanyola li reca no ser protagonista d’aquest canvi històric i que els pot l’enyor del vells temps de quan pitjor per Euskadi i millor per a ells. Quan encapçalaven les manifestacions d'una part de les víctimes i enfurismaven a l’odi i blasmaven qualsevol negociació.
La negativa  d’excarcellar a  Josu Uribetxeberría Bolinaga, ingressat actualment en un hospital del País Basc amb un càncer terminal, possibilitat que es contempla en els reglaments penitenciaris actuals, i de no fer-ho tampoc en altres 13 casos que es troben amb problemes greus de salut, no signifiquen fermesa sinó venjança. Es posar pals a les rodes pel camí de la pau.
Més de dos-cents presos s’han posat en vaga, no sé pas com acabarà, però des de Catalunya no podem restar indiferents. Euskadi té dret a refer el seu camí amb civilitat i confiança. Reconciliar no és oblidar, però es fer esforços per a què el reconeixement de les víctimes permeti la reinserció dels que equivocadament pensaren que les armes eren la solució.

dilluns, 13 d’agost del 2012

D’agost a agost. Del PIRMI als 400 euros.

Font: Aragirona.cat
Recordo com, ara fa un any, el govern de CiU a la Generalitat feia un pas endavant en les seves polítiques inútils del dolor, i intensificava la seva agressió a les persones més humils amb la retallada de la renda mínima d’inserció. El passat  juliol s’han atrevit amb les entitats socials, i el Govern ha deixat de pagar per la prestació dels serveis públics que aquestes entitats gestionen.
Entre les dues dates, CiU i el PP han aprovat la Llei d’Estabilitat Financera que obliga a abonar els interessos als bancs abans que els serveis socials. Els hi ha faltat temps per acudir al rescat dels bancs amb diner públic i posant els nostres drets com a aval. I han encobert la immoralitat de les participacions preferents.
Són polítiques que cap ciutadà/na no ha votat en cap programa electoral; són decisions adoptades en clau autoritària, sense deliberació pública.
Ara el PP hi afegeix l’ambigüitat calculada per no prorrogar l'ajut de 400 euros al parats que han esgotat les prestacions, una nova indignitat que s’afegeix a la seva cartera de agressions salvatges.
És brutal l’impacte de les polítiques de dretes. Primer amb el PSOE, i ara amb el PP a l’estat  i CiU a la Generalitat i a l’Ajuntament.
Però Girona i el conjunt del país han mostrat noves energies cíviques : energies de rebel·lia i creativitat; de compromís i construcció d’alternatives. La PAH, la Mancomunitat de Santa Eugènia, la valentia dels veïns de Mas Ramada, la perseverança de l’AA.VV. de Sant Narcís, la mesa d'entitats, les accions sindicals unitàries...
A aquest agost nefast per les noticies econòmiques i socials li ha de succeir un setembre prenyat de mobilitzacions socials i nacionals. Torna Serrallonga!!!

divendres, 10 d’agost del 2012

Incineradora a Campdorà

Foto: Arnau Urgell


Ahir apareixia la noticia que l'Agència Catalana de Residus de la Generalitat de Catalunya està estudiant la possibilitat de fer una important inversió en l'actual incineradora de Campdorà de Girona per allargar la vida útil de la infrastructura i mentre no s'aclareix el futur del complex de residus que precisa la comarca del Gironès.
La incineradora, estrenada l'any 1984, està a la fi de la seva vida útil, malgrat les constants inversions que s'hi han anat fent, i si com diu l'actual alcalde accidental i responsable municipal de residus, Jordi Fàbrega, “la inversió podria vorejar els 40 milions d'euros, però seria una renovació que la deixaria gairebé com a nova”, podem dir adéu als compromisos a una planta de tractament integral que més enllà de la incineració ens permetia mantenir el compromís de reciclatge definitivament i a un preu de gestió raonable.
Es irònic que els que manifestaven a l’oposició el rebuig a la planta, CiU i PP,  ara en el govern, uns directament i els altres des de fora, consoliden a Campdorà la incineradora, és a dir la part més dura del projecte sense gaudir-ne de les avantatges.
A ningú se li escapa que si en aquests moments es posen quaranta milions d’euros en la incineradora, la tindrem a Campdorà anys i panys per amortitzar la inversió.
I dels residus que no s’incineren què en farem? Doncs a l’abocador amb uns costos astronòmics i amb data de caducitat. Ara bé el govern continuarà parlant de l’ubicació  amb els 27 municipis del Gironès, que ja estaven d’acord amb el projecte anterior,  ja que el complex de tractament de residus ha de donar servei a tota al comarca.
Viure per a veureu!

dijous, 9 d’agost del 2012

Tècnics d'Hisenda diuen que hi ha una altra via que no és la dels ajustos de Rajoy.



Els tècnics d’Hisenda, Gestha (que han encertat en els seus càlculs i projeccions, guanyant-se una merescuda credibilitat) calculen que la quantitat que el govern Rajoy vol treure amb impostos indirectes i reducció de despesa social es podrien aconseguir mitjançant altres mesures que no han d’afectar tant durament a les classes populars i sí en canvi als grups fàctics i rendes superiors, com seria un nou Impost de la Riquesa (que substituiria a l’Impost de Patrimoni i que desapareixerà aquest any), un creixement d’un 5% addicional en l’Impost de Societats per a les empreses que amb beneficis per sobre del milió anual, i un Impost a les Transaccions Financeres. No cal dir que cap d’aquestes mesures ni tan sols ha estat considerada.

L'Estat (es a dir les administracions central, autonòmica i local) hauria de recollir els 66.000 milions d'euros que aquests experts diuen que es podrien recollir i no es fa i amb aquests crear ocupació, com a mesura per estimular la demanda i el creixement econòmic.

Contràriament al que es diu hi ha en aquest país una enorme pobresa d'ocupació en serveis públics. Solament un adult de cada deu treballa en salut, educació, serveis a la dependència, escoles bressol, serveis socials, i altres. A Suècia és un de cada quatre. Si aquest percentatge s’arribés a l'estat espanyol, hi hauria cinc milions de llocs de treball, nombre que coincideix gairebé amb l'actual de desocupats.

Si gaudíssim del model fiscal suec aquestes inversions es podrien finançar amb escreix, doncs l'estat ingressaria 200.000 milions més a l'any, es a dir es podrien finançar les inversions que estimularien l'economia i reduiríem el dèficit.

El fet que un plantejament com aquest, fruit de l’anàlisi rigorós de tècnics que treballen a Hisenda,  no tingui el ressò mediàtic que es mereix ens demostra el domini asfixiant que te el neoliberalisme a casa nostra.

dimecres, 8 d’agost del 2012

Cadenats als contenidors? No, gràcies.



Foto: Aragirona.cat
El govern municipal de la nostra ciutat va posar en funcionament abans d’ahir el pla per posar cadenats als contenidors de cinc supermercats de Sant Narcís i Santa Eugènia per evitar que es remeni entre la brossa en busca de menjar.

No m’agrada la proposta. Ni pel fons -es tracta d'impedir a un col·lectiu heterogeni l’accés a aliments que ningú altre en farà ús i aniran a l’abocador- ni per la forma -un cadenat primer, després un contenidor amb un tancament especial-. A més, es desenfoca el problema, que no són els contenidors, sinó que hi ha gent que té gana i en fa ús.

Es tracta a més d’una mesura parcial, ni són tots els dels supermercats ni tots els que hi ha gent que cerca menjar o quelcom que pugui aprofitar. Solament  es remenen aquests contenidors? Molts dels que em llegiu ho veieu en els que teniu més a prop o en passejar per la ciutat, més d’una persona haureu trobat remenant–los o les papereres. També hi acabarem posant un cadenat?

No tinc ara responsabilitats en el govern municipal i respecto molt els que ara les tenen en aquesta matèria, no ha estat ni és fàcil lluitar contra la pobresa i assegurar serveis de qualitat i que arribin a tothom.  Si critico la mesura no és per fer politiqueria, és perquè crec que no serà eficaç i que pot crear més problemes que els que ara hi han.

Té més sentit obrir a Santa Eugènia-Sant Narcís un nou Centre de Distribució d’Aliments per permetre una major proximitat als usuaris d’aquesta zona i no col·lapsar el de Pedret. El responsable dels serveis socials recordarà que li vaig suggerir un lloc que reuneix les condicions i és assequible.
Aquesta és la via, els CDA, que dignifica una situació en la que viuen moltes, masses, famílies gironines, que a més és el resultat de la col·laboració de tots els agents locals que treballen en el tema. 

dilluns, 6 d’agost del 2012

La Generalitat té problemes de liquiditat?


El Govern ha culpat l'executiu de Mariano Rajoy de la situació de falta de liquiditat econòmica de la Generalitat, que li ha impedit pagar a les entitats socials del Tercer Sector.
Els consellers d'Economia i de Benestar i Família, Andreu Mas-Colell i Josep Lluís Cleries, respectivament, van comparèixer a la Diputació Permanent del Parlament per donar explicacions sobre els diners que al juliol no es van transferir a entitats socials concertades que presten serveis d'atenció a les persones. Segons Mas-Colell, la Generalitat pateix "una crisi de tresoreria que comporta problemes de falta de liquiditat”.
Sempre he pensat que una veritat a mitges serveix per amagar una mentida. És cert que el govern del PP ens escanya, a Catalunya i al conjunt de ciutadans que paguem impostos i veiem com els amics del PP els evadeixen sense  cap conseqüència econòmica, política o penal.
Ara bé, la generalitat no ha deixat de pagar totes les subvencions, curiosament ha discriminat negativament a les que socialment fan una feina més activa i en canvi ha mantingut la puntualitat en les subvencions  a mitjans amics.
Passen els mesos i la decisió presa a correcuita de treure l’impost de successions clama al cel, però el president, un dels beneficiaris amb la seva família d’aquesta ràpida i injusta desaparició,prefereix demanar almoina a Madrid que rectificar una equivocació flagrant.  Si no ho fan, com en altres coses, no és perquè no puguin: és per que no volen. 

divendres, 3 d’agost del 2012

La corrupció és el nostre principal enemic

Font: rtve.es

La corrupció ha frenat no solament l'economia espanyola, sinó també la democràcia. I no me’n puc estar de dir que una bona part de la responsabilitat la té la ciutadania, no poca, que ha defensat i votat als seus corruptes depenent de la ubicació del color polític.

El cost ha estat i és altíssim i hem adquirit mala fama, espanyols i catalans. O és que a Catalunya no hi ha corrupció? La corrupció institucionalitzada ha anat degradant el que haurien de ser pilars de la democràcia com son la Justícia i els poders legislatiu i executiu.

L’amiguisme de determinats polítics i banquers, posta en evidència a les compareixences al Congrés de Diputats, és un altre vèrtex negatiu per la tolerància amb la que els que corrompen i són corromputs, burlant-se de les lleis. L'amnistia fiscal és una prova d'això que juntament amb les males pràctiques financeres d'aquests, com a mínim, darrers deu anys, ha fet evident la pèrdua de sobirania política a favor dels corruptes.

La frase de l’inefable diputada Fabra representa el que pensen, orgullós es deu sentir el seu pare, amb el seu "que es fotin". La creació d'ocupació i la recuperació econòmica ha quedat posposada com a mínim al 2015. Els incompliments i la fatxenderia del PP no té aturador!

D'aquí la fugida de capitals i l'emigració dels joves millor formats.

Cal una revolta democràtica, i si Espanya és incapaç de fer-la, cal que la fem nosaltres, a Calalunya. Comencem convocant eleccions al Parlament i obrim un nou procés constituent. Assumim riscos, perqué la passivitat ens enfonsa irremeiablement.

dimecres, 1 d’agost del 2012

Un article insòlit de Fdez Ordóñez del 2003, deixa clara la hipocresia d’aquest personatge i del govern que el va recolzar...

Font: elconfindencial.com

Aquest insòlit article publicat al País l’11 de setembre escrit per Fdez Ordóñez, deixar clar l’origen i els responsables de la bombolla immobiliària a l’estat espanyol i la política d’enriquiment fàcil i a curt termini de Rato quan era ministre d’Economia d’Aznar (1996-2004).

Us transcric un fragment prou aclaridor:

“El legado de Rato es el de unos buenos resultados en el corto y problemas en el medio plazo. En el corto plazo, su política de estos años no le ha valido para ser el sucesor, pero le ha servido a Aznar para salir airoso de La Moncloa. Esta obsesión por los resultados a corto plazo también le dará una ventaja a Rajoy frente a Zapatero, y quien gane se encontrará con una primera parte de la legislatura en la que esa expansión de la demanda interna continuará e incluso se verá favorecida por la recuperación internacional. Cuando vemos el crédito hipotecario crecer al 22% y sabemos que la inyección de fondos europeos seguirá hasta el 2006, el diferencial de crecimiento, debido a la demanda interna y concentrado en la construcción, puede mantenerse algún tiempo. El problema es lo que sucederá cuando la droga de la demanda interna se agote. Entonces aflorará la parte negativa del legado de Rato. Aparecerán los efectos negativos sobre la demanda derivados de la acumulación del endeudamiento de las familias y del endeudamiento de las empresas públicas que hoy oculta el Gobierno. Por otra parte, al no haber mejorado nuestra productividad durante estos años, no podremos compensar esa futura reducción de la demanda interna con una mayor aportación del sector exterior.”

Aquest, allà i ací, ens deixaren una herència maleïda, la del totxo i el sobreendeutament. Després, Rato de nou ens deixaria una altra herència després de passar per el FMI (2004-2007), la de Bankia.

El que m’indigna més de l’autor d’aquest fragment que he citat, és que després no fou coherent amb la seva denuncia i quan ocupà els llocs de Secretari d’Estat d’Economia i governador del Banc d’Espanya (2004-2012), va fer tot el contrari. És a dir, ell i el govern Zapatero no van fer res, van continuar deixant fer i no pocs d’ells aprofitant-se, ni tan sols després de l’esclat de la bombolla amb la crisi arribada dels Estats Units.

És cert el que es diu al carrer: no és una crisi és una estafa.