Més important que útil!

En moments de crisi política i social els sistemes democràtics es fragilitzen, perquè com deia Churchill aquests no son el millor sistema sinó el menys dolent. Però, em quedo en una altre de les seves frases, menys coneguda,  va dir també que en el seu temps -el període d’entreguerres-  els homes volien ser importants i no útils. Al meu parer, les democràcies funcionen més bé quan els governants volen ser més útils que importants. El desconcert, la por,  ens fa cercar perillosament un tipus que es pot resumir en el títol d’una obra coneguda de Vázquez Montalban,  “O César o rés!”

El populisme és una malaltia política que neix de la democràcia en crisi, i proposa el contacte directe, més hipotètic que real, entre el líder i la gent, sense necessitat d’intermediaris col·lectius, com serien els partits, o millor dit, promou un partit-moviment que és corretja de transmissió de dalt a baix i no al revés. Rebutjant el partidisme, de fet el que rebutgen és la pluralitat, cercant el partit únic com a resposta.

Curiosament la xarxa que ha nascut com instrument de comunicació horitzontal, funciona de fet polaritzant el debat, cercant l’adhesió incondicional o el rebuig total al dissident. Es creant llistes d’adherits, es promouen sovint consultes unidireccionals que son més un plebiscit permanent d’adhesió, deixant sempre per a més endavant el debat quan les condicions ho permetin. Però aquestes no es donen mai.

Si la democràcia és el menys dolent dels sistemes, els partits, al meu parer també són la forma menys dolenta de participació en la política. Es cert que he militat molt de temps -ara no- i tinc un regust més agre que dolç, però ha estat molt millor experiència que quan he participat en models que tot i dir-se  més horitzontals, de fet acabaven sent o aristocràtics –controlats per una petita elit- o senzillament autoritaris.