diumenge, 29 de novembre del 2015

Un govern que ens porti a la independència


Molt s’ha parlat de les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP i avui sembla un dia decisiu. Cert també que ens estant portant a prop de l’atac de nervis a bona part del heterogeni i ampli mon del catalanisme independentista. Però, s’ha volgut reduir tot a la investidura, a un si o a un no, a Mas. Sense tenir en compte, al meu parer, que els dos vots que l'hi manquen no aportarien gaire res en el camí de la independència, si el govern continués en minoria sense un acord estable.


És cert que als partidaris del “processisme” ja els aniria bé. Aquells que ja els hi va bé donar voltes pel desert sense arribar a la terra promesa si el que conduïex és dels “seus” i poden tenir treball (càrrecs) i fer negocis. El que es tracta, doncs, és assegurar la ruta cap a al independència i una gestió del govern que no pot ser continuista, ni de com i ni de qui ha governat la Generalitat aquests darrers anys.

És incompatible amb la presència de Mas en el govern, fins i tot com a president? no ho penso així. El centre-dreta català que representa el president i el seu partit en mutació ha d’estar present en el govern i en el moviment de ruptura amb l’estat espanyol. Solament junts podem fer possible la República Catalana. Ara bé cal un programa i tot un seguit de compromisos explícits que la CUP ha de fer valer i així, al meu parer, ho està fent. I no està sola, dins de Junts pel Sí no son pas pocs els que creuen en la necessitat d’aquest pacte de legislatura.

Espero que l’acord sia possible i si els fonaments de la transició cap a la independència son sòlids, l’acceptació de Mas com a president en aquest darrer període de la Catalunya autònoma no es contradictori amb els que ens sentim d’esquerres i no ens debilita com a país, ans al contrari.

divendres, 27 de novembre del 2015

Debat a econòmiques de l’ UdG: Sense independència l’economia catalana no te futur!


Em van convidar ahir al debat sobre economia i globalització a la facultat d’econòmiques de la UdG. Ponents molt interesants, reflexions ben fonamentades i esperança de que altres alternatives son possibles més enllà de la que repeteix com un lloro fa dècades el FMI. Ara bé de Catalunya estant quin futur econòmic ens espera?


Dins Espanya cap. Aquest afirmació la vaig fer quan em van donar la paraula, per que avui per avui l’estat espanyol no solament no ajuda, ni tant sols és indiferent, avui per avui, usa l’economia com arma política contra Catalunya.

No solament arrastrem un maltracta fiscal endèmic que repercuteix en inversions, especialment en infraestructures. No solament escanya financerament la generalitat històricament amb competències traspassades mal valorades. Avui fa com l’escorpit que travessava un riu al cim d’una granota, prefereix picar i enfonsar-se que aqueta aconsegueix arribar a la riba.

L’autonomisme econòmic ha fracassat igual que el polític, no podem continuar caminant amb un bidó ple de ciment lligat a les cames, ens hem de desempallegar d’aquest model i solament la independència ens pot donar la capacitat de ser subjecte econòmic.

Solament com a subjecte econòmic podem fer noves polítiques redistributives, ser capaços de fer surar l’estat del benestar i arribar a acords amb els altres subsistemes econòmics que ens permetin avançar com a país. Quan parlem d’independència, també parlem d’economia!

dimecres, 25 de novembre del 2015

La batalla de Madrid


Som molts els que ens inquieta que es tardi tant en fer govern. No caiem en la temptació fàcil de cercar un culpable, de fet el que volem és que no hi hagin perdedors i per això es necessita temps, serenitat i valentia. Si arribem al 20D sense govern serà de ben segur aprofitat pels que ens volen derrotats i la manera més clara per impedir-ho és una alta participació i un vot majoritari a favor dels que volem la República Catalana.


Perquè a Madrid caldrà defensar al Parlament de Catalunya i al govern que surti per aplicar la declaració sobiranista i ens caldrà molts diputats que no els hi tremolin les cames davant dels que ens volen “captius i desarmats”. Defensarem la República, davant els monàrquics de diferents colors que defensen la vella constitució del 1978.

Hem de fer entendre als sectors progressistes d’arreu de l’estat que defensar la república catalana és l’únic camí per que en el futur Espanya es desempallegui de la monarquia borbònica. Anirem a lluitar contra els nostres adversaris, però també a fer amics, perquè volem que en el futur una Espanya republicana sigui la millora amiga de la República Catalana.

No serà fàcil, però quan ho ha estat? No hi ha res pitjor que deixar passar aquesta oportunitat. Ni un sol vot independentista es pot perdre i aquells que se sentin d’esquerres poden estar segurs que els diputats i senadors de les llistes d’ERC defensarem els seus interessos a Madrid fins al darrer segon abans que la desconnexió ens permeti tornar a una Catalunya republicana i independent.

dilluns, 23 de novembre del 2015

D’una presentació a l’altre...


Ahir vaig anar a la presentació de la candidatura d’ERC a L’estació del Nord a Barcelona, avui presentem les candidates i candidats de Girona a la “plaça del Barco” a Santa Eugènia. Una cursa fins al 20D on hem de defensar el resultat del 27S a Madrid i contribuir a fer possible la República.


D’ahir em quedo amb la intervenció d’en Joan tardà, plena de contingut, home culte com és, però sobretot de sentiment republicà, que entronca amb les arrels del catalanisme progressista i atorga a la independència un profund contingut social i de fraternitat entre els pobles.

No em va sobtar i em va transportar a les meves arrels polítiques en el moment de la lluita contra la dictadura i en la transició, quan amb tota normalitat davant d’un públic independentista d’esquerra, Gabriel Rufian va fer la seva intervenció en castellà. Son les arrels de Vázquez Montalban i tants altres que son plenament catalans i catalanes i son imprescindibles per a construir una Catalunya republicana per a tots.

Avui explicaré una mica com em sento i perquè vull fer el que sento. Mai hem tingut tant a prop allò que han somiat tants, tant de temps abans, però a prop no vol dir fàcil, vol dir que és possible si tots i totes lluitem per aconseguir-ho, en el lloc i amb els mitjans que tenim. Si l’electorat  gironí ho decideix el meu lloc serà el Congrés de Diputats i el meus mitjans: la experiència i la força de voluntat.

divendres, 20 de novembre del 2015

20N de 1975: Records d’una jornada particular


Intento recordar que feia el dia de la mort de Franco. Em ve al cap que em trobava a la facultat de Dret de la UAB, on les classe es van suspendre, havíem quedat per reunir-nos el comitè del PSUC de la Universitat per a estudiar les conseqüències, però a l’espera dels que ens havia de dir la direcció de Barcelona, Miquel Núñez, vàrem decidir agafar-nos el dia lliure per a celebra-ho.


Havia quedat amb la gent del meu pis d’estudiants a la Rambla. L’Eudald Carbonell i en Pere Vigo els recordo, segur que érem més, però se’m han anat els altres noms. Anàrem al “drugstore-Liceo” que aleshores hi havia en aquest indret i compràrem una ampolla de cava del més barat, no fórem els únics i recorríem amunt i avall del carrer amb el tele-exprés obert per la primera plana i l’ampolla passant de ma en ma, saludant als altres estudiants qui feien més o menys el mateix. La xefla acabà quan una barreja de “guerrilleros de cristo-rey” i falangistes variats, a cops de porra a tort i a dret, ens amargaren la jornada.

Dinarem  probablement en un dels restaurants gallecs de menú a prop del pis i continuarem la gresca a la tarda, cap a les set m’havia d’absentar i anar a un dels pisos en que rotativament  ens reuníem els responsables de la federació universitària, en Miguel ens rebaixà la eufòria i a grans trets ens devia dir que la lluita encara seria llarga, però recordo que se li escapava un mig somriure. Franco, el darrer dictador feixista d’Europa, havia mort! 

Han passat quaranta anys! Moltes coses han canviat, com no, però quantes han canviat per a que res no canvies?

dimecres, 18 de novembre del 2015

Francesc Pararols ha mort!


Avui a les 5 de la matinada ha mort Francesc Pararols Mercader. Ha viscut un xic més de 96 anys i ha tingut una vida plena, envoltat de la família, en primer terme la Maria, companya inseparable, i dels amics que l’hem estimat tant...Malauradament, no s’ha complert l’esperançà que tenia quan el vaig deixar ahir a l’habitació del Trueta, però sempre em quedarà al record la seva darrera abraçada. Qui ha tingut una vida plena i generosa reviurà sempre amb nosaltres.


Ha tingut una vida apassionant, de Torroella estant va allistar-se voluntari als 16 anys i la Guerra Civil el va agafar al quarter Ultònia, on un cop derrotats els colpistes a Girona, marxà cap al front d’Aragó, a Osca, als 17 anys ingressà al PSUC. Com a conseqüència de diferents esdeveniments a la guerra va decidir fer d’aviador. L’octubre de 1938 amb altres joves fou admès a l’escola d’aviadors i marxà cap a Rússia per a rebre l’entrenament.

Completat el seu aprenentatge com aviador a Azerbaitjan, la victòria franquista l’impedí tornar a casa. Després d’una llarga odissea per l’URSS i com a conseqüència de la invasió nazi, s’allistà a l’Exercit Roig. Entre 1943 i 1944 lluita com a guerriller a Bielorússia darrera les línies enemigues. Acabada la guerra es va casar amb una “nena de Rússia”, aquells nens i nens bascos que trobaran refugi en aquell país. La Maria ha estat la seva companya inesperable tots aquets anys i l’un no s’entendria sense l’altre.

Va tornar l’any 1956 i la policia de Franco no els va deixar tranquils, però ells amb força de voluntat i una enorme tenacitat se’n van sortir. L’any 1979, com a cap de llista del PSUC, va obtenir els quatre regidors que serien claus per a nomenar Joaquim Nadal alcalde democràtic i de progrés, el primer, després de la llarguíssima dictadura.

La seva petja al govern, la seva forma de ser i de fer, ha estat reconeguda per tothom i fins fa ben poc, fins que la salut li ha permès, ha dirigit el Roure, la revista de la Gent Gran de la Ciutat. Gran conversador, amic dels seus amics, el seu record mantindrà en nosaltres l’espurna revolucionària a seguir. D’una època de gegants que el feixisme va voler destruir però no va poder, ens queda la sort d’haver-lo conegut.

dimarts, 17 de novembre del 2015

París: campanades a mort.



Jo com tanta gent m’he sentit colpit per les matances de París, evidentment que abomino la violència i la guerra en la que viuen molts països, però no per això puc relativitzar el succeït divendres a la nit. No ho puc fer, per que em repugna la baixesa del que dispara a boca de canó a hostatges indefensos, a persones que poden ser els veïns de la teva escala.


Soc pacifista, però penso que has de reaccionar davant de la barbàrie, la més petita i la més gran. Cal eliminar al que vol assassinar. Però també em repugna la hipocresia dels que podent-ho evitar han posat gasolina a les brases. Els que miren més pels negocis o pels contractes amb un emirat que el trobar i fer possible aliances que parin la sagnia.

No dubto de la sinceritat d’Hollande, però em malfio de la seva poca memòria, quan ha fet l’oïda sorda a les proves flagrants que situen Aràbia Saudí i els emirats del golf com a còmplices necessaris per al gihadisme a l'orient mitjà i a tot el mon. No hi ha alternativa si la gran coalició contra el terror que es vol crear no deixa sense efecte el suport financer i militar dels integristes islàmics que governen aquests indrets.

Però aquests dies em sento més proper als pares del joves assassinats a Bataclan, o als fills que no tornaran a veure als seus pares morts al restaurant Le Carillon.

dissabte, 14 de novembre del 2015

14N: recordem els drets dels sahrauís.





Un 14 de novembre, fa quaranta anys, el govern espanyol, el del Marroc i el de Mauritània varen emetre una declaració sobre el Sàhara Occidental, anomenat l’acord de Madrid” en la que Espanya com a potència administradora cedia, de fet, la sobirania del territori als altres dos països. Tant se val que no ho pogués fer i anés contra el dret internacional, però es va fer.
  


Avui per avui el Marroc controla bona part del territori, l’altre està en mans de la República Àrab Sahrauí Democràtica, reconeguda per la Unió Africana i 81 països del mon. I tot hi que cap país reconeix formalment la sobirania del Marroc sobre aquets territori, tota sortida democràtica al problema ha estat bloquejada pel govern del Marroc.

El fet paradoxal és que Espanya és encara reconeguda per l’ONU com a potència administradora, però tots els governs fins ara, han posat els ulls clucs a aquest fet i no han promoguts cap solució. La solidaritat d’entitats d’amics del poble sahrauí i la tenaç lluita d’aquets poble manté viu el desig de que la seva independència sigui reconeguda i marxin les forces d’ocupació.

Recordem, un cop més i especialment un dia com avui la responsabilitat espanyola en el problema i ,per tant, l’obligació de cercar una solució. El compromís ferm de molt ha de concloure en una declaració del nou congrés de diputats en aquets sentit. Pensem en la nostra lliberta i la del poble sahrauí com un combat paral·lel i comú.

dijous, 12 de novembre del 2015

Miquel Núñez, un resistent, un català universal.


Explica Antoni Batista en el seu llibre La carta: historia d’un comissari franquista, ens explica que Miquel Nuñez, un dia abans del seu 88 aniversari, l’11 d’agost de 2008, en una residencia geriàtrica, li va dir a la metgessa que li tractava un emfisema pulmonar irreversible, que es llegeixi el seu testament vital, el dia següent, el seu aniversari es va veure la seva darrera ampolla de xampany Bollinguer Spécial Cuvée. Va morir el dimecres 12 de novembre de 2008 a les 18,10 i va donar el seu cos a la ciència. Geni i figura.


El vaig conèixer el 1975 amb el nom de “Saltor”, un mite per a tots nosaltres, la rseva esistència a les tortures del abominables policies, els germans Creix. Era el responsable del comitè de Barcelona del PSUC, jo formava part de la direcció de la Federació universitària i en aquell moment era estudiant de segon cicle de Filosofia i lletres fet que ho compaginava amb els estudis de dret a la UAB. Li encantava estar amb la gent jove, ens deixava parlar i les “instruccions de la direcció” no les feia mai amb to imperatiu sinó que sorgien del debat mateix. Fou un mestre com a polític i persona.

Va ser diputat en el primer Congrés de la transició com a resultat de les eleccions del 15 de juny de 1977. També el 1979. Després li cridà la feina solidària, ajudà a crear l’ONG ACSUR- “las Segovias” de la que encara en soc membre. En una de les reunions del Comitè Central del PSUC, em confessava, asseguts a les darreres cadires de la sala, que “gràcies a la feina que feia no s’havia convertit en un buròcrata”.

En un dia com avui, quan han passat set anys de la seva mort, continua present en la gent que el vam conèixer, que millor transcendència que la que guardem en el cap i en el cor de la gent que hem respectat, els mestres del que hem aprés, les persones que hem estimat.

dimarts, 10 de novembre del 2015

Ens ha costat molt arribar fins ací.


Em vaig educar en una família de les classe subalternes, on vivíem tres generacions, al pare el veia el diumenge, únic dia que no treballava en els treballs que empalmava per a aconseguir un sou per anar tirant, l’avi també treballava molt, represaliat pel franquisme va perdre una feina que sempre va enyorar. La mare va deixar la feina quan em va tenir a mi i ja no va trobar res més que treballs esporàdics. 


Que orgullosos estaven tots de que fos el primer universitari de la família. Aquest orígens m’han marcat i expliquen molt del que soc. Superaven la por de la meva clandestinitat mitjançant l’orgull de saber que m’havien educat per a fer el que feia.

L’avi enyorava ERC, de la que en fou militant, com se l’hi il·luminaven el ulls quan parlava de Macià i de Companys! Recordo els estius a Llagostera on asseguts al torreó vora l'Ajuntament, m'explicava històries de la República. El vam enterrar amb una bandera catalana bordada que havia conservat quaranta anys en un doble fons de l'armari de casa seva.

La mare, de les JSU i del PSUC, dels que va perdre el fil clandestí fins que jo el vaig retrobar. Quin orgull al ser escollida el 1979 regidora del PSUC a Llagostera!  “Soc una persona que intenta que tot el que faig i el que sento estigui d’acord amb la meca consciència i sigui en bé dels demés. Si m’he dedicat a la política és perquè a traves de la mateixa crec que puc fer alguna d’aquestes coses”. Això ho deia la meva mare a la pregunta de qui és la Maria Serra? Que el col.lectiu de redacció del butlletí de Llagostera li va formular l’agost de 1980. Arrels, coherència i esperança.

Avui tots ells son morts per formen part del meu pensament i el dels meus fills. Per això estem on estem i lluitem pel que lluitem. Catalunya i el socialisme. Una i altre enteses en un sentit obert i integrador, viu i no dogmàtic.

La meva és una de les moltes biografies que coincideixen en el gran somni del que avui col·lectivament estem fent. Biografies diverses i fins i tot divergents que volen construir un nou país, que lluiten contra els descendents dels mateixos que varen trencar els somnis dels nostres avantpassats. Ens ha costat molta arribar fins ací, no ens deixarem arrabassar el que hem fet i sobre tots el que volem fer!

dilluns, 9 de novembre del 2015

Un 9N imprescindible pel nou 9N.


Avui fa un any que, a primera hora, les voluntàries i els voluntaris de L’Institut Santiago Sobrequés de Girona començarem la jornada molt especial. Ja ho havíem deixat tot preparat la tarda anterior i les meses es constituïren amb rapidesa i eficàcia. Ningú ens va ordenar ni obligar a res i, des del director al darrer del voluntaris, vàrem fer la feina amb alegria i emoció.


Una munió de gent esperava que obríssim i l’afluència fou constant  tota la jornada. Poques experiències d’autoorganització i d’acció comunitària s’han donat més reeixides que el referèndum- consulta que a tota Catalunya vàrem organitzar.

Recordo el bon humor i la franquesa que destil·laven les voluntàries i  voluntaris de l’institut, per exemple mitjançant un grup de whatsapp  que encara avui està viu. L’emoció del recompte i la contundència del resultat ens confirmà que la feina feta havia valgut la pena.

Ha passat un any i avui el Parlament aprovarà una declaració que obre el camí cap a la independència, sense el 9N no hauria estat possible, ni el que fem avui ni la victòria electoral del 27S. Tindrem en el futur, sens dubte, nous entrebancs, però no dubto que, recordant l’esperit del 9N, trobarem forces i instruments per a superar-los.

dissabte, 7 de novembre del 2015

El nazisme i les complicitats





M’ha indignat llegir que a proposta de l’esquerra alemanya (Die Linke) el govern alemany ha reconegut que es continua pagant diners als membres encara vius, les seves vídues i a un orfe, dels falangistes voluntaris de la divisió 250 de la Wehrmacht,  coneguda com a “division azul”. La  “Blaue Division” (en alemany), per les camises blaves que portaven, del 24 de juny de 1941 fins al 20 d’octubre de 1943 en que fou dissolta, fou la contribució de Franco a l’esforç de guerra de Hitler contra la Unió Soviètica. Ho ha reconegut el govern de Merkel i tot sembla que ho continuarà fent, quan moltes víctimes del nazisme encara no han rebut cap reparació.


Sembla ser que es el resultat d’un acord de govern federal, dels anys 60, amb Franco, pel que aquest es comprometia a indemnitzar els membres de la “Legió Cóndor”, sí, els mateixos que van bombardejar Gernika, amb diners del govern espanyol. Tot fa pensar que aquests diners arriben als nazis alemanys que lluitaren amb Franco encara avui.

La seva antítesis foren gent com Francesc Pararols i Josep Gros, afortunadament ambdós han deixat llibres on ens expliquen la seva vida de guerrillers antifeixistes en els fronts de Bielorússia o Ucraïna.  Fet clau per lluitar contra l’oblit i el revisionisme històric que intenta un cop i una altre minimitzar el nazisme i els règims que hi van col·laborar, el més longeu l’espanyol i el que menys a fet per a situar els herois on es mereixen i depurar responsabilitats dels botxins i col·laboradors nazis.

El que no han fet, ho haurem de fer des de Catalunya, la memòria història que es va començar a treballar en els governs tripartits ha d'anar molt més enllà, l’orgull per els lluitadors antifeixistes ha de fonamentar un dels canvis del nou país. Tenim prou documentació, encara alguns, massa pocs, supervivents i un sentit de justícia que ha de fer possible que les noves generacions aprenguin dels que ho varen donar tot, sense rebre res a canvi, per a la llibertat dels pobles.

dijous, 5 de novembre del 2015

He pres una decisió.


He pres una decisió: formaré part de la llista d'ERC al congrés de diputats per Girona a les eleccions del 20D com a número dos. He acceptat la proposta perquè crec que en els propers mesos la lluita per aconseguir una república catalana serà molt dura, es donarà en tots els fronts i el de Madrid no serà menor. Puc i vull deixar durant uns mesos la tranquil·litat recentment estrenada i contribuir a fer de la candidatura independentista, la que tinc més propera de les que es presenten enguany, ERC, una peça forta que reforci el camí plural cap a la independència encetat el 27S.


Guanyar, però, per a sumar. Des de la independència personal i amb afinitat i amistat amb els independentistes que han decidit no presentar-se a les eleccions del 20D. Crec necessari, però, defensar amb força la veu de la majoria del Parlament de Catalunya a Madrid. Donar la ma a aquells que des de les diferents nacionalitats que hi ha a l’estat ens entenen i alhora confrontar-me amb raons i fermesa als que ens neguen el dret a ser una nació sobirana.

Em poso la mateixa fita temporal que adopti el Parlament per a desconnectar-nos definitivament de l’estat i tindrà per a mi un significat especial formar part dels darrers parlamentaris catalans al congres espanyol. No nego que la meva formació com historiador m’impel·leix a gaudir d’un lloc privilegiat per a observar al bell mig de l’epicentre la correlació de forces que es desfermarà contra nosaltres, soc conscient també de la hostilitat que rebérem i no m’espanta.

Agraeixo a la gent d’ERC la seva confiança. Arriba un moment a la vida que, amb més passat que futur, no et pots inhibir dels reptes del present. 

dimecres, 4 de novembre del 2015

Per Terra, Mar i Aire? Au va!


Ara resulta que si acomplim el que les urnes han decidit, començar el camí cap a la independència, donem vots al PP el 20D! Segur que ho heu sentit en boca dels opinadors habituals de “Junts pel No”. El mon al reves, aquells que amb el seu immobilisme o timidesa deixen el protagonisme, a l’altre banda del riu, a PP i “Ciudadanos”, disparen contra els secessionistes, com ara els hi agrada anomenar-nos.


Una Carme Chacón passada de voltes, al costat d’un Iceta, que sembla que se’l hi han passat les ganes de ballar, vol acabar amb l’independentisme per “terra mar i aire”, precisament el nom d’un programa de la tele franquista, amb blanc i negre, que glorificava les forces armades! El que fa la vella propaganda subliminal o el haver passat pel ministeri anomenat de “defensa”: “Capitan, mande firmes!”

La tensió es palpa entre el “Frente Nacional”, l’afirmació de que els catalans no serem capaços d’anar més enllà de les paraules comença a trencar-se i desapareix el que ells han volgut vendre com serenitat, però era tant sols immobilisme. No tindrà pas més vots el PP per aquets fet, si de cas els redistribuirà amb els seu altres aliats en aquets tema, Pedro Sánchez i Rivera.

Escoltar un Alberto Garzón és una benedicció, però Podemos ja s’ha cuidat que tingui un paper molt minoritari. La poca esquerra espanyola amb fonament i sentit comú acabarà sent “gibaritzada” per una, pretesament 2.0, que canvia d’opinió segons bufen les enquestes.

I nosaltres? A fer els que ens toca. Acabar bé les negociacions i continuar amb el camí marcat, deixem els nervis als altres!

dilluns, 2 de novembre del 2015

L’ou de la serp ha eclosionat!


Un dia com avui fa deu anys, el 2 de novembre de 2005, era admès a tràmit al Congrés de Diputats l’estatut d’autonomia de Catalunya, el mateix dia el PP presentava un recurs d’inconstitucionalitat. No crec que Rajoy faci una roda de premsa, avui, demanant perdó. Tampoc des del front “constitucionalista”. L’estiu del mateix any s’havia publicat el “manifiesto de los 15” en el que gent com Fèlix de Azúa, Francesc de Carreras, Arcadi Espada i altres, prefiguraven el que en el futur s’anomenaria “Ciudadanos”.


El juliol del 2006 neix ciutadans, com a rebuig de l’estatut i com a reacció al catalanisme polític. Aquest pensament que ara Rivera reclama com aliat...serà hipòcrita!!! És escollit president i demana una excedència de la Caixa, on ha entrat a dit. El setembre del 2006 en la seva primera campanya apareixerà despullat en un cartell. Si una imatge val més que mil paraules, en aquesta es resumeix el programa de la formació. Ja vindrà l'IBEX 35 a vestir-lo

Una frase esdevindrà el seu mantra: “Cataluña se ha vuelto inhóspita para los que no son nacionalistas”. L’independentisme encara es molt minoritari. S’aposta per l’autonomisme i per l’estatut ja mig retallat pel congrés i a l’espera del Tribunal Constitucional. El resultat electoral serà escàs, un 3%, i uns pocs diputats, però haurà posat el peu al dentell de la porta.

Ara quan l’ou de la serp ha eclosionat i ha esdevingut la segona força política de Catalunya, la breu història d’aquest grup ens explica que amb pocs escrúpols i bons padrins es pot arribar lluny. A Catalunya, però, sempre ha estat derrotat, però molt em temo que el 20D trobarà a Espanya, una terra fèrtil per a desenvolupar-se. D’ací que el repte es fer-nos forts també nosaltres, els catalanistes, per a combatre’ls en tots el fronts, ací i a Madrid.