dilluns, 30 de setembre del 2013

Onada groga i verda, a Catalunya i a Ses Illes, el poble demana la paraula!

Finalitza avui un setembre d’esperances, el mes de l’11 de la via catalana i del 29 de l’onada verda a ses illes. En ambdós cassos la societat civil agafa el protagonisme i una avantguarda organitzada, l’ANC a Catalunya i l’Assemblea d’ensenyants a ses illes esdevé la seva avantguarda organitzada.

A Catalunya es centra en una clara reivindicació política, el dret a l’autodeterminació,  a ser un estat, però també social, ser-ho però d’una altra manera, d’ací les múltiples reivindicacions en el si de la via i de les confluents amb ella, Caixa i Trueta.

A ses illes comença com un moviment social, educatiu, però esdevé també polític clamant contra un mal govern, el d’en Bauzá, autoritari i fatxenda. Mai un clam havia estat tant transversal i havia mobilitzat a tanta gent i tant diversa.

En ambdós cassos, fins ara la resposta és la mateixa, prepotència governamental i atrinxerar-se darrera la majoria absoluta,entesa com una gestió autoritària amb dret a fer el que vulguis durant quatre anys!

Aquesta visió de dictadura a terminis, renovable cada quatre anys, és un producte adulterat inventat en l’anomenada transició. Sistema que ha necessitat un col·laborador imprescindible, una majoria d’electors despreocupats i egoistes, resultat de l’analfabetisme polític conreat en tants i tants anys de franquisme.

Avui quelcom es mou, molta gent no es conforma en ser majoria silenciosa i com a tal manipulable i manipulada, aprenen al carrer a ser ciutadania activa, a expressar la seva opinió, a compartir-la amb els altres, a actuar col·lectivament.  Després de tants anys de desarmar al poble, tancant-lo com individu, aprèn de nou a dir “nosaltres som el poble”. Quan passa això els governants corruptes i els que mouen els fils darrera, tremolen!

dissabte, 28 de setembre del 2013

A Girona es recicla menys, en dos anys del cap a la cua!


Quan va entrar el nou govern va paralitzar l’ implementació d’una nova planta de triatge i re aprofitament de residus que tenia com a perspectiva resoldre el present i el futur de la gestió del residus a la nostra comarca, essent conscients que la Ciutat genera per si sola més del 75%. Es va dir que calia cercar un nou lloc i refer el projecte, no en sabem res de res!

Ara es diu que cal fer un estudi, car, per veure com es pot fer que l’incineradora continuï funcionant, un cop ha acabada la seva vida útil, i adaptar-la a les noves normes ambientals de la UE. L'estudi és pertinent donada la situació econòmica actual. Dubto, però, que el sistema de caldera de la incineradora permeti arribar als percentatges de recuperació energètica que marca la UE (un 75% si no recordo malament) però està bé assegurar-ho.

De totes maneres si acabés sent factible, cosa que molt experts dubten, això tan sols resoldria el rebuig, una de les set fraccions de residus que es recullen a Girona (5 en contenidor paper, vidre, envasos, orgànica i rebuig) més la poda i els voluminosos. És cert que el rebuig és ara per ara la porció major però també és cert que això és així perquè el Govern actual ha deixat de banda la sensibilització. El reciclatge ha baixat gairebé 10 punts en mitja legislatura!

Cal recordar que la orgànica per exemple és un 55% del pes total de la bossa d'escombreries, mentre que el rebuig és tan sols un 13%. Dades que no tenen res a veure amb el que recull l'Ajuntament.

D'altra banda, si la incineradora té la seva urgència, ara per ara la urgència major es dona en la fracció orgànica. La ciutat ha hagut de peregrinar per moltes plantes foranes: Sta. Coloma, on vam haver de marxar a mesura que la Comarca de la Selva implantava la recollida selectiva, Olot, on va passar el mateix quan la Garrotxa va implantar la seva recollida selectiva, i fins i tot es va haver d'anar a Lleida, tot esperant l'obertura de la planta de Solius.

Girona necessita si o si la seva planta d'orgànica perquè els costos de transport són cada dia que passa més insuportables . Anar a Solius és altra cop excloent, en la mesura que la Costa Brava implementa les seves recollides d'orgànica cada cop la planta va mes saturada.

I és que el volum que representa l’àrea metropolitana de Girona mereix per si sol la seva pròpia planta.

dimecres, 25 de setembre del 2013

Una monja a Fontajau


Si, ho confesso, soc un dels que ahir va riure i es va emocionar, va reflexionar i es va engrescar, amb el discurs reflexiu i senzill de la benedictina Forcades. Molta gent, pel lloc i l’hora, molt diversa, d’edat i procedència, va anar escoltant amb interès unes propostes que en una hora i de forma didàctica va anar desgranant.

Una barreja d’ingenuïtat, més franciscana que benedictina, i de lliçó magistral, ben fonamentada i millor explicada, ens va anar embolcallant amb el seu fil discursiu.  Ens deia i ho comparteixo que sense esperança no hi ha mobilització. Un procés constituent que ha de venir des de baix, des de la ciutadania, polititzant-se, en el millor sentit de la paraula. Inclusiu i no sectari.


Va dir clarament que per aconseguir un canvi de ruptura pacífica cap a una democràcia política i social, cal que aquest moviment no es tanqui, que sigui plural, que accepti que no tots pensin el mateix, tot acceptant un tronc comú. Sabies paraules que sovint l’ambició d’uns i el sectarisme d’altres ho malmena.

Quantes forcades son necessàries per aconseguir-ho, no ho sabria dir. Quanta gent, quants fontajaus ens mancaran, tampoc ho se. Però hi ha gent, molt diversa i persones com aquesta monja que ens assenyalen el camí. Caldrà unir anhel i treball, persones i organitzacions, no per a substituir uns politics per uns altres, sinó per a canviar de model de política.

Si som capaços de fer un estat propi en els propers anys, caldria també fer-lo millor, aquest és el repte!

dimarts, 24 de setembre del 2013

La vaga dels docents a les illes. La revolta dels dignes!




Els que hem fet vaga a escoles i instituts sabem de les enormes dificultats per aconseguir que sigui massiva, la dispersió dels centres i l’individualisme en el que viuen molts docents complica de forma kafkiana la presa de decisions i sovint la insolidaritat en forma de “dret individual” preval sobre les accions col·lectives i la lluita solidària.


Una vaga indefinida és l’eina més forta i difícil, una arma de doble fil, que sovint acaba fent més mal a qui l’exerceix que als que son causants de l’acció. Per tot això trobo excepcional i d’enorme coratge la vaga indefinida del ensenyants de les illes. Ja molta feina darrera i molta poca traça per part de Bauzá i el seu govern.

Recordo la gran vaga d’ensenyants del 1988, els esforços del comitè de vaga, les assemblees diàries a la Normal i quan no hi cabíem a pavellons esportius. Recordo quan es contaven amb els dits d’una ma els que no feien vaga. Quan va acabar, al cap de no massa temps varem aconseguir les millors condicions laborals que mai hem tingut. Si, les que ara ens van treien any rere any.

Tota la meva admiració per una lluita que és social, per la llengua i la igualtat, que és pedagògica, per la implicació i la llibertat de càtedra i que és política, contra el mal govern. Res serà igual a ses illes per que la set de canvi, la lluita contra la injustícia, contra la prepotència és cada dia més amplia com veurem a la manifestació del proper 29 de setembre. Més que una vaga és una revolta. La revolta dels dignes!

dilluns, 23 de setembre del 2013

Si, ha guanyat Merkel, però...


El partit de Merkel, la Unió cristianodemòcrata ha tret un gran resultat 41,5% dels vots i 311 escons, però aquest creixement en bona part ha estat al menjar-se electoralment el seu soci, el liberals, que no han arribat al 5% preceptiu per entrar al Bundestag. Cal tenir present que fa quatre anys la suma dels dos partits, en coalició,  els portava a tenir una còmoda majoria absoluta. Avui malgrat la victòria es queda en minoria, a 5 escons i sense aliats fàcils.

La suma dels tres partits de centre esquerra, esquerra i ecologistes suma mes vots 42,7, i escons, 319 que el partit de la Merkel. Es cert que un tripartit ara es impossible però resten quatre anys de legislatura i dependrà del tancament o no de la crisi que la situació política pot ser imprevisible. Al menys a Alemanya, si s’escau,  hi hauria recanvi en els propers quatre anys.

La llei electoral alemanya és, en bona part, el resultat d’una reflexió dels resultats polítics de la república de Weimar, la dels anys trenta del segle XX, que va permetre a Hitler sense majoria electoral, fer-se amb el poder i dissoldre el sistema democràtic.


Un sistema electoral, l’alemany, que manté un sistema proporcional tot rebutjant el sistema majoritari, però marca un 5% de percentatge de vots per entrar a la cambra de representants. Lluny de la nostra llei d’Hondt i circumscripcions majoritàriament petites que permet sense arribar ni de lluny al 50% dels vots tenir majories absolutes amplíssimes, així ens va!

Es curiós que amb un resultat com del diumenge on ningú treu majoria absoluta, tots els mitjans espanyols i també els catalans, treguin titulars com: “Merkel escombra, Supermerkel, més Merkel que mai”, que semblen més una expressió d’adhesió ideològica o de masoquisme, depèn del cas, que l’anàlisi concret del resultats. No són eleccions presidencials directes, ho son parlamentàries, i quatre anys poden ser molt llargs i imprevisibles si en el Bundestag, cambra de representants,com passava fins ara en el Bundesrat, cambra dels estats, hi ha majories alternatives.

dissabte, 21 de setembre del 2013

Cal beatificar a Tarragona a 500 persones del bàndol franquista?


Se'ns diu sovint, des del fills i nets del vencedors, del franquistes, que qualsevol reparació o judici al franquisme comporta obrir velles ferides i es neguen en rodó a qualsevol preservació de la memòria històrica i encara menys a prohibir els símbols feixistes que foren les senyes d’identitat del vencedors.

Intenten igualar vencedors i vençuts, victimes i botxins, continuant la tergiversació històrica començada i aplicada en els quaranta anys de franquisme i acceptada vergonyantment en la transició i pels que han governat fins ara l’estat espanyol.

El negacionisme i el revisionisme històric nega la causa de la guerra civil i cerca la causa de la causa, la república, per a tergiversar qui i per què va endegar la guerra civil.


Cal repetir-ho un cop i un altre, el juliol de 1936 una part de l’exèrcit, amb els generals Sanjurjo, Mola i Franco al capdavant,  induïts i subvencionats per l’oligarquia financera i els terratinents, i amb el suport i la benedicció de la jerarquia de l’església catòlica (excepte el cardenal Vidal i Barraquer), varen dur a terme un cop d’estat contra el govern legítim de la República, que havia estat elegit democràticament pel poble. L’església ho va qualificar de “creuada”. Això va suposar tres anys de guerra i centenars de milers de víctimes mortals; ferits, empresonats, afusellats, exili, i quaranta anys de repressió i dictadura que van comptar sempre amb la benedicció i el suport de l’església.

Pel que fa a les víctimes, només es varen reconèixer, indemnitzar, premiar i afavorir les famílies del bàndol dels vencedors, mentre que en el bàndol dels vençuts, ni encara ara s’ha permès cercar molts d’aquests desapareguts.
I obrint ells si les ferides, en un acte més d’injustícia, el pròxim dia 13 d’octubre, la jerarquia de l’església catòlica beatificarà a Tarragona més de 500 “màrtirs” d’aquella “creuada”,originaris d’arreu de l’Estat.

És obvi que l’església catòlica pot beatificar qui vulgui, però cal tenir ben clar que aquestes beatificacions són un acte polític, i també un insult als qui van perdre els seus familiars i van patir repressió. Son al meu parer el resultat de l’obsessió de la jerarquia espanyola formada en l’antic règim, el franquisme, i s'entesta en fosilitzar-se en un passat que per a ella sempre serà millor que un present que no controla com voldria.

Nous vents bufen a Roma, però aquests encara no han arribat al Cardenal Rouco i cia. Nous vents s’han desfermat a Catalunya que s’han d’emportar tot aquesta caspa i rangúnia.

dijous, 19 de setembre del 2013

Centre Cívic del Barri Vell, got mig vuit o mig ple?


El dissabte passat inauguràvem el nou centre cívic del Barri Vell a la Cort Reial, quatre plantes relativament petites per a un espai d’aquesta mena, una sola escala estreta i un ascensor. La sala d’actes a la planta baixa es va quedar petita el primer dia, hi caben unes setanta cadires a tot estirar i no hi ha cap bar per a fer un “relaxing cup” a preus assequibles.

Em direu que veig el got mig vuit i que caldria valorar el fet important de que no hi havia cap centre cívic i ara, per fi, en tenim un. Teniu raó. Ha tardat molt, massa i es indubtable que ara existeix gràcies a aquest govern.


Es cert que el 2011, deixàrem un projecte més que envestat, amb pressupost i tot, per a fer el centre cívic a l’antic Modern i pisos assistits per a gent gran on ara hi ha el centre cívic. Vàrem tardar massa, per que el PSC no veia la necessitat d’un centre cívic al Barri Vell, creia que en el centre ja hi havia prous equipament i que els CC eren espais perifèrics per a descentralitzar serveis i cultura al barris de la ciutat.

Tot i que el model de CC encara vigent, aprovat per la junta de govern del govern tripartit, definia els CC com espais de participació social i cultural per a tots els veïns i veïnes i que en el programa de govern del 2007 figurava la construcció de l’esmentat centre al Modern,  tot van ser problemes i ajornaments, fins que un cop passades les eleccions l’actual govern canvià d’ubicació, tot rebutjant els pisos assistits i deixant que el Modern continués com una ruïna inútil.

Benvingut el nou espai però, malauradament, les mancances observades en la inauguració, em fan reflexionar en l’oportunitat perduda de no fer-lo a l’antic modern, molt més espaiós i amb una plaça adequada i ben comunicada. Però soc conscient que si no ha estat així les responsabilitats no són, solament de l’actual govern. Fora nostàlgia del que podia haver estat i no és, aprendrem dels errors i reprendrem el camí.

dilluns, 16 de setembre del 2013

Començo el curs tard i malament! El departament d’educació quan fa falta no hi és i quan se’l necessita no escolta!


Es habitual, massa habitual, que quan hi ha obres en una escola o institut, decideixin més els que coneixen menys el funcionament d’un centre educatiu. He viscut tot el curs passat i continuaré patint fins el gener obres d’ampliació i rehabilitació al meu institut. Benvingudes són per necessàries, maleïdes per la forma i la manca d’autoritat dels responsables que deixen fer tonteries, sovint tonteries cares i no fan bé les necessàries.

Feia més de deu anys que teníem obres promeses a l’ Institut Sobrequés, però darrerament no hi havia diners, una conjunció astral les han fet possible, un altre centre que tenia obres aprovades no es podien fer per problemes diversos i com estava adjudicada a Rubau i si no es feia cala pagar-los,  ens arribà com caiguda del cel(?).


Hem conviscut un curs sencer amb obres i el juny tinguérem que empaquetar tot amb la promesa de desempaquetar l’1 de setembre, malauradament el setembre res de res. Varem fer exàmens de setembre en unes aules “noves” plenes de pols, sense Internet i amb els operaris amunt i avall. Fins el 12 de setembre no entràrem en la zona on teníem tot el material i fins avui encara ho tenim empantanegat. Això si el cap de setmana han posat taules cadires i pissarres.

Una reunió, divendres passat,  del claustre amb el subdelegat d’educació, el delegat no l’hem vist, va intervenir fent de policia bo, es a dir, ens entenia, mancaven moltes coses però ens ho demanava si us plau que féssim les presentacions dilluns, avui, malgrat no tenir les condicions necessàries i faríem un nou claustre el dilluns per veure si començàvem les classes normals a partir del dimarts.

La reunió del claustre avui, a les vuit, el policia bo es transformava en dolent, per art de màgia ja hi havia les condicions i el dimarts havíem de començar si o si. Malgrat les nombroses intervencions explicant mancances concretes que posaven en qüestió la decisió la resposta fou la mateixa tots ens equivocàvem i ell, que ha passat unes poques hores a l’ institut, tenia raó. I calia acabar ràpid el claustre per que començàvem les presentacions! Ja ens havien marejat i qui mana,  mana!

Rubau, la constructora, sí,  la mateixa que pagava al PP en diner negre com diuen els paper Bàrcenas, i la distant administració, sempre tenen raó. Que sabran les direccions i els professors de com ha de funcionar un centre malgrat alguns d’ells portin més de trenta anys treballant-hi!

La qualitat del sistema educatiu s’aconsegueix dia a dia a les aules amb un professorat motivat, que es sent escoltat, però això no es possible amb uns governants que confonen dirigir amb manar!

dissabte, 14 de setembre del 2013

Uns partits diferents per a una Catalunya independent.


La política és tant important que l’ha de fer el poble. L’11 de setembre, molts homes i dones, 1.600.000 o més, van fer política, amb veu clara i imperativa. Aquest mandat és el que han d’assumir els que fem política a temps complert o parcial, els que militen en partits des de la base o a les direccions. Al menys, aquells que diuen compartir el que la veu del poble deia clarament ahir, la voluntat de decidir si volem ser independents de l’estat que, fins ara,  no ens ho permet.

Un dels mals d’aquests darrers decennis, com ha resultat de la transició, ha estat superar la debilitat dels partits, de les seves estructures militants, reforçant el poder de les seves direccions. El sistema electoral, pervers, ho ha permès i el poder econòmic ho ha impulsat. És molt més previsible i manipulable, una direcció de pocs que un partit ampli i democràtic.


No tots els partits son iguals, però el sistema ens ha contaminat un xic a tots. El treure en unes eleccions més o menys regidors i diputats no es un fi en si mateix, però ha estat una eina bàsica per a finançar i sustentar els aparells. I atenció no estic parlant del partits corruptes, sinó d’aquells que cisen de les retribucions dels càrrecs públics una part, a voltes molt important, per a fer funcionar els aparells.

Sovint la timidesa o la confusió en prendre decisions ve contaminada per la por a perdre vots, a perdre pes electoral, d’ací la por a definir-se clarament, a fer coalicions àmplies i democràtiques, on amb llistes obertes molts candidats o candidates podrien no ser de “partit”. I això no solament ho veus en els partits grans, els que  son del trio (PP, PSOE, CiU) on la corrupció ha estat el procediment clau per al seu finançament, també aquesta por a perdre poder mitjançat el control dels electes forma part de l'ADN dels partits honrats, fins i tot els més petits i minúsculs.

En aquest procés constituent, com a resultat del dret a decidir, en la construcció d’un nou estat, serà imprescindible transformar a fons el model de partits, afavorint de forma radical la seva democratització, fent transparent el seu finançament, situant la democràcia interna, les llistes obertes i el límit dels mandats com a condicions imprescindibles per a la seva constitució. I, per cert, tot allò que el poble pugui fer directament, millor!

dijous, 12 de setembre del 2013

La Via catalana ens marca el camí, el poble ens exigeix que donem pas i complim els compromisos



Ha estat un encert fer la Via, els resultats ho avalen. No ha estat fàcil assolir els reptes,  calia superar la manifestació de l’any passat i  la complexitat organitzativa d’una cadena humana extensa i complexa. Però s’ha aconseguit! I per la resposta de la convocatòria, 1.600.000 o més, i per la manca d’incidents, esdevé gairebé un cas únic.

Els dies anteriors no han estat fàcils, no pas pocs desitjaven que no funcionés, hem aguantat noticies de molta mena, s’han magnificat errors i s’ha menystingut els esforços de molta gent anònima que ha estat l’ànima de l’èxit. La gent ahir volia unitat en lo fonamental per a fer el referèndum amb una pregunta clara, vol que se li pregunti si vol que Catalunya sigui un estat sobirà. Estem cansats de que sens negui el ser subjecte polític, que sens furti la capacitat de decisió. I això es vol, ho volem aquets 2014.


Es cert que molts dels que ahir es donaven les mans estaven patint, per la feina o la seva manca, per l’escola o la salut i alguns, molts menys,  no patien per aquestes coses. Però la força era i es major per que hi érem tots. Entenc que es volgués encerclar el Trueta o la Caixa, pel que simbolitzen i per que lluitem per a canviar no solament una forma d’estat, sinó també un model de societat. Però calia estar tots junts i que ho sembles, amb el Trueta s’ha fet un esforç enllaçant-lo amb la Via. Amb la caixa la pedagogia no ha acabat de funcionar per que al meu voltant i després en converses de tota mena, i no crec ser l’únic partidari de lligar-ho que li ha passat, molta gent em deia que no ho entenia.

Ahir vàrem reivindicar els dret a decidir si volem un estat propi, per que era l’11 de setembre. Evidentment que jo també vull decidir-ho tot, tot lo altra, però per això tenim 364 dies per reivindicar i ho farem, per que és de justícia lluitar contra totes les malifetes del govern de Catalunya, del de l’estat i dels poders econòmics que manipulen des de l’ombra, però ahir centenars de milers de persones es donaven la ma malgrat que pensaven molt diferent de moltes coses per que teníem una de clara, sense sobirania no pots decidir tot allò que ens importa a uns i altres els restants dies de l’any.

Ara els que des de la política volem complir el mandat del poble, hem de rectificar errors, superar les ambigüitats i assegurar aquest 2014 que la confiança ahir rebuda no es malmenarà.



dimecres, 11 de setembre del 2013

11 de setembre en el cor, amb les mans, construïm el futur!


Hi han dies que passen lent, d’altres ràpid, te a veure amb el que ens passa, amb el nostre estat d’ànim, sovint el temps inexorable ens esborra els records, però amb els anys, es curiós, els records et retornen.

Els meus 11 de setembre han estat de tota mena, el record més antic és quan de petit el meu avi va posar un cinta amb les quatre barres en una vitrina que teníem al menjador, vaig preguntar per què ho feia i em contestà, és l’11 de setembre. Em diuen que tenia 5 anys, era el de l’any 1959.

Un altre, el 1974, amb vint anys a Barcelona, jugant un joc perillós, mai tant ben dit, a lladres i serenos, amb la policia, el grisos, al voltant d’on havia estat,  i ara torna a ser-hi l’estàtua de Rafael Casanova.


El 1977, no recordo la manifestació de Barcelona, per que l’assemblea democràtica de Llagostera, em va fer l’honor de encarregar-me el discurs del primer 11 de setembre en democràcia des del 1938. Recordo les meves mans tremoloses, la plaça plena i les meves paraules sinceres.

L’any passat, amb tota la meva família, en tren des de Girona, la gent, petits i grans, l’ambient eufòric, conscient que el poble estava començat a canviar les coses, perque hi ha temps lents i altres ràpids, com aquells dies, llegits en els llibres d’història, que commogueren el mon.

Avui, 11 de setembre de 2013, hi posaré les meves mans, les uniré amb moltes d’altres, tant si plou com si no plou, tant si volen com si no volen. No per que cregui, malgrat que ho senti, que la meva terra es la més ufana sota la capa del cel. Senzillament hi seré per que vull un mon millor, i començaré des de casa, per que vull un país que doni exemple, lliure, just, desvetllat i feliç!

dilluns, 9 de setembre del 2013

11de setembre i Via Catalana. Les meves raons per ser-hi.


El procés d’autodeterminació de Catalunya que anomenem dret a decidir ha aplegat cada cop més ciutadans i ciutadanes com a resultat del carreró sense sortida del procés estatuari que PP i PSOE han desconstruït. La recentralització, aprofitant la crisi, s’ha reforçat amb la vena autoritària d’un govern que se sent més hereu del franquisme que de la transició. La catalanofòbia que patim des de la discussió del darrer estatut i que molt catalans nascuts a altres indrets de la península han trobat aquests darrers anys quan van al poble dels seus orígens, n’és testimoni d’aquesta política piròmana envers Catalunya.

Des de Madrid ens acusen d’història inventada quan parlem de sobirania i s'inventen, ells si, una nació espanyola de més de 500 anys ! La seva visió patrimonial de l’estat espanyol no ens deixa una altra via que la de  constituir un estat propi com a resultat d’aquest procés d’autodeterminació, per que solament des de la sobirania pots tenir veu, ser escoltat i respectat.


Un procés que te un clar caràcter social i que transcendeix l'estratègia d'un o altre partit. D’ací la meva preocupació quan des d’un sector de  les esquerres, militants o dirigents, es malfiïn d’aquest moviment social i insisteixin en la seva possible manipulació per part del govern de CiU i del partit que des de l’oposició li dona suport. Com podem donar la mà als que fan les retallades? diuen, oblidant que ni hi son tots el que estan ni estan tots els que hi son.

Soc d’aquells que pensa que un moviment d’aquesta mena , que vol construir un estat propi, te una forta component revolucionària. Per què ha de trencar amb el passat i construir un nou model d’estat. Abandonar per suspicàcies aquest moviment o encara pitjor fer de l’anti independentisme un objectiu “d’esquerres”, que ompli una esquerra sense objectius, portaria aleshores  a fer possible, el que diuen  i ara no és, que la dreta controlés el moviment o que el portés a un carreró sense sortida i a la frustració. Tothom pot i ha de dir el que pensa, ara i demà, quan tinguem un estat propi, però quan no solament s’especula sinó que et trobes al bell mig del temporal, cal ser ben responsable del que dius.

No tenim res perdut, hem avançat molt, em sabria més que greu, que a punt de arribar a la fita alguns dels nostres , desconcertats, s’equivoquessin de direcció  facilitant als nostres adversaris escletxes per a destruir-nos a tots. Cal construir una alternativa des de la generositat, incorporant amplis sectors i deixar les pors i lluitar, sempre lluitar. 

dissabte, 7 de setembre del 2013

La Via catalana, encerclar la Caixa i el Trueta, una gran cadena i dos enllaços!


Cada cop és més clar que cal una àmplia mobilització l’11 de setembre per que no s’intenti diluir i apaivagar la força sortida del poble fa un any. Força que canvià el mapa polític i situà el dret a decidir com a objectiu amplíssimament majoritari pel 2014.

La via catalana ha estat de nou un projecte que va més enllà dels organitzadors i aplegarà la pluralitat del poble amb un comú denominador que aquest és el subjecte de sobirania i els dret a decidir el seu futur es pot negociar el com però mai ignorar.


D’aquesta gran proposta que aplegarà centenars de de milers de persones de punta a punta del nostre país s’han afegit altres iniciatives que la complementen, que sumen però que mai han cercat ni la confrontació ni restar a la via catalana.

Encerclar la caixa a Barcelona o el Trueta a Girona neixen de moviments, el procés constituent i la xarxa, que consideren legítimament que cal posar l’accent social en primer terme en un moments d’atacs molt durs als drets de les persones a Europa, Espanya i Catalunya. Una acció que pot no ser compartida pel do de la oportunitat, però que mai port ser qualificada ni de alternativa ni menys encara de oposició a la via catalana, així ho han manifestat els seus convocants.

Tindré amics, companys i familiars a totes aquestes propostes, jo optaré per la via catalana per que no em puc dividir, però em sentiré representat per tots i totes. El dia després sumarem i avançarem, per que al camí per una Catalunya lliure i socialment justa no ens serà fàcil, com mai ho ha estat la lluita per les llibertats socials i nacionals. Però si som molts, que ho serem! la gran majoria, ningú ens pararà.

divendres, 6 de setembre del 2013

El Ple del dilluns, intens, a l’espera de l’extraordinari de final de mes.


El Ple del 9 de setembre ha de donar pas a un altre, clau, en el que de forma extraordinària a final de mes tractarem a fons el futur de Sant Narcís i la zona zero. Però tindrem el dilluns un pròleg, l’aprovació del plec de clàusules per fer obres a Bisbe Sivilla i la plaça Montserrat. La manca de confiança d’alguns sectors veïnals no pot retardar més unes obres necessàries. En parlarem, hi treballarem a fons en el Ple extraordinari però les obres, com vol la gran majoria, han de començar.

Un altre plat serà de nou tres modificacions del Pla General, i en van... i un cop més sense raonament i estudis clars com a resposta a les demandes de sectors econòmics, en aquest cas comercials. No hi podem estar d’acord ni per la forma ni pels fons. Hem de protegir el petit comerç i equilibrar-lo amb el mitjà i el gran. Sense un bon estudi d’impacte és senzillament especulació i que el gran es mengi al petit.



Subvencionarem també a MIFAS, el que se’ls hi ha tret amb una ma, el contracte de zones blaves, els hi retornarem amb l’altre. No ens agraden les subvencions, es millor pescar que rebre el peix. Proposarem que més enllà d’aquesta urgència per salvar l’entitat, explorem fins al final noves formes de contractació i espais i sectors on preferentment o de forma exclusiva puguin treballar les empreses d’inserció.

A hores d’ara el govern no te majoria per aprovar la compra del fons d’art Santos Torroella, li hem explicat que no és el moment, amb un sostre d’inversions de sis milions a l’any no podem hipotecar la meitat dels propers quatre anys amb la compra del fons i la rehabilitació de la casa Pastors. Si ho mantenen hi votarem en contra.

Bé hi hauran algunes mocions, com sempre, però el més important ací ho teniu. 

dimarts, 3 de setembre del 2013

Un Pla integral per a Sant Narcís!


Des de la reunió que vam tenir tots el grups municipals amb el veïns i veïnes de Sant Narcís per a trobar una solució integral a la situació creada pels incompliments dels governs espanyols amb els soterraments i la desaparició del viaducte, tinc cada dia més clar que els partits sense deixar les seves responsabilitats han de deixar pas a la ciutadania com a instrument democràtic directe que garanteixi que anirem a bon port.

De nou picabaralles, remors partidistes de aquells que haurien de baixar el cap, assumir responsabilitats i posar-se al servei de la ciutat, ocupen massa planes de diari. Ja n’hi ha prou!


Cal un gran acord, que espero es produeixi en el Ple extraordinari de finals de setembre, per a revitalitzar Sant Narcís i la zona zero. Clar que demanarem responsabilitats, que no oblidarem als que aixecaven la veu i treien pit amb la Gran Obra que ha esdevingut el Gran Nyap! Però ara cal que la ciutat entengui i accepti que hem de fer un Gran Pla per a Sant Narcís.

Penso en un Pla quadriennal, semblant als plans de barris, però amb una molt més forta participació democràtica, que aprenent dels errors comesos a Santa Eugènia, impulsi la zona i als seus habitants. Urbanístic, però també fonamentalment econòmic i social. Que aprovat pel Ple, sigui dirigit per una comissió gestora amb majoria veïnal. Que cada any fem una audiència pública per a revisar el que s'ha fet i avançar amb el que cal continuar fent...

Ara és l’hora de Sant Narcís, per que és de justícia. Tots els gironins i gironines els hi devem. Fora picabaralles i arremangar-nos per avançar. I els responsables de tot això, del gran engany,  que no dormin, que ja els hi passaran els ciutadans factura!

diumenge, 1 de setembre del 2013

Sant Daniel, més que una vall, una comunitat, un poble!



Escric en plena festa major de Sant Daniel, poble annexionat a Girona ara fa 50 anys. Un poble a l’entorn d’un monestir i no un de qualsevol, mil anys gairebé ininterromputs les monges de l’ordre de Sant Benet n’han estat mestres i treballadores. N’han tingut cura i han estat i son símbol tossut d’un passat que es fa present.

Els primers quinze dies de setembre unes hores a les tardes es podrà visitar l’exposició que rememora aquesta agregació forçosa a Girona, juntament amb santa Eugènia i Palau-Sacosta.  El claustre és un excel·lent marc per a una exposició austera, digna i ben pensada. Es un primer pas que amb col·laboració amb l’Ajuntament ens permetrà preservar la memòria i treballar per al futur.

El divendres passat en la inauguració es van dir paraules assenyades, el president de l’associació de veïns, l’alcalde i la priora van estar encertats i  vam escoltar una conferència amena i ben construïda que ens va adreçar el doctor Marc Sureda. Un bon començament de Festa major, caldrà que compromisos  que se moment son paraules es concretin en projectes i que aquets es realitzin en un temps raonable.

Ahir s’inaugurava la festa amb un pregó de la Priora Maria Assumpció, escrit i declamat amb el cor, hereva del passat de la comunitat benedictina i oberta al futur. Veu de dona, pensament i acció, que ha portat a obrir de bat a bat el monestir. Un poble amb un monestir, un monestir amb un poble, Sant Daniel. Una frase que va dir, que comparteixo.

Ha plogut molt, moltes coses han canviat, però afortunadament altres resten en peus, el monestir, i d’altres esperem puguin desaparèixer, la variant. Diuen que no hi ha res que mil anys duri, bé, en el primer cas s’equivoquen.