El discurs de Rajoy: crònica d’urgència

Una hora i mitja de discurs: mitja hora per a proposar-se com a únic candidat possible; mitja més de programa i tal; i mitja –sí, mitja hora- de defensa de la unitat d’Espanya davant de l’independentisme català. Un terç dels discurs! Aplaudiments sincopats dels seus cada cinc-deu minuts, discrets, que han esdevingut entusiastes quan ha dit allò que “España” és la nació més antiga d’Europa...des de la Constitució de Cadis de 1812!

Aquesta defensa de la “Unidad”, impostada, a voltes passada de voltes, deixava entreveure un relat, com si el seu objectiu fos fer una OPA a Ciudadanos. “Para español yo, el que mas”. I d’aquesta Espanya “carpetovetónica”, malauradament te raó. I, el més fumut és que tot estar en minoria a l’hemicicle, no hi ha una alternativa que trenqui amb aquest parany d’unitat o res! Que defugi el criminalitzar que una nació com Catalunya pugui decidir democràticament el seu lligam o no amb Espanya.

Ací rau la força del seu discurs i el fet que pugui ensenyar la cabellera de Ciudadanos com un trofeu, davant d’un PSOE que va pactar amb ells un programa semblant. Sense tanta pebre anticatalana, però sense proposar una alternativa clarament diferent. Si el fonament d’Espanya és la constitució de 1812, la de “los espanyoles de ambos hemisferios”, el resultat ha estat 19 països independents, si comptem Filipines. Catalunya amb la ignorància i la prepotència d’aquets discurs pot arribar a ser el vintè.

Veurem demà el que diuen els portaveus. El nostre, Joan Tardà, no us decebrà. Des de les posicions d’esquerra que compartim un grup tant plural com el nostre, des d’una visó fraternal amb els pobles d’Espanya, deixarà clar que front al model autoritari que ens proposen nosaltres lliure i pacíficament seguirem la via democràtica. I res ni ningú, ens desviarà d’aquets camí.

El Pacte R/R, irrellevant i mesquí.

L’escenificació del pacte d’ahir es posava en marxa amb una barreja de l’estètica dels seus protagonistes, del meritori i del veterà, dos cares diferents d’una mateixa moneda. Formalitat per donar transcendència a un contingut intranscendent del que curiosament l’únic que s’entén és que a Catalunya ni aigua, fins que no es penedeixi del mal camí portat fins ara i accepti la penitència oportuna. Vella guàrdia nacional-catòlica i nova guàrdia riberiana. Els que donaven “mestissatge”, segons Pedro Sánchez, ara tornen a casa per Nadal.

Tant de soroll per a no res? Evidentment no son pas babaus i saben que 169/170 no sumen prou, aleshores per que tant “sarau”? Bé, de moment aïllen al PSOE furtant-li el seu aliat formal i de pas deixant en ridícul l’alternativa que proposaven fins fa ben poc. En aqueta lluita d’egos no es pas una victòria petita. A més, poca sortida li donen al PSOE sense desdir-se del que ha dit. O es desdiu i s’absté, permetent a Rajoy se president, o es desdiu i accepta un govern d’esquerres que proposi un referèndum per a Catalunya.

Si el PSOE no fa una cosa ni l’altre, eleccions per nadal, reforçant al PP, que de lluny guanyarà de nou les eleccions a Espanya. Podemos, mentre, criticarà a uns i altres i esperarà temps millors, si es que arriben mai! I qui dies passa anys empeny. S’ha desaprofitat un moment de crisi del sistema. Envellit i corrupte, continuarà ranquejant, perquè aquest s’ha basat en la desconfiança entre les comunitats autònomes, la desigualtat entre elles  i la dependència de l’estat central, el gran distribuïdor...Catalunya ha demostrat que aquest model es insostenible i ens hem negat a mantenir-lo.

De dimarts a divendres el Congrés escenificarà una no-nata investidura i fent la viu, viu,  Rajoy continuarà amb el seu govern en funcions, què n'és de feliç!  Qui no vulgui veure que, avui per avui, el canvi solament és possible a Catalunya és perquè aquest li fa por o prefereix fer també que el temps, el temps Rajoy,  li permeti continuar en la indecisió permanent.

De pactes i cadires!

Probablement mai tantes promeses electorals dels que volien reformar Espanya han restat tant caduques en tant poc temps. L’exemple més punyent és l’astracanada de Ciudadanos amb el seu pacte que es va retallant a conveniència del PP, com aquell contracte que esquinçava Groucho Marx a l’inoblidable "una nit a l’Òpera". I l’altre, Podemos, que desaparegut des de la nit electoral solament ha ressuscitat per repartir-se amb Ciudadanos el escons abandonats per l’antiga CiU. Poca cosa lluitar per quatre cadires quan fa poc es volia assaltar el cel...quines coses hem de veure aquests dies a Madrid!

Han  perdut la mínima vergonya que se’ls hi suposava –em direu que pot ser jo suposava massa-, però es que cada dia ens acostem més a fer unes terceres eleccions en un any. I no es que prefereixi que governi Rajoy, de cap manera, però la passivitat de les esquerres espanyoles em posa dels nervis. Es miren de reüll i fan veure que no va amb ells. Més preocupats per a que l'altre sembli pitjor que un mateix, sense copsar que al final l’elector haurà de cercar la diferència amb un peu de rei.

Sense satisfacció a les demandes catalanes no hi ha alternativa d’esquerres, sense dret a decidir no hi ha construcció d’una alternativa democràtica. Suposo que per això, com a presoners d’un complex de culpa freudià, ens volen invisibles ja que no ens poden fer fora. No entendre la realitat es la millor manera de no transformar-la. I així van alguns de revolucionaris de saló,  perduts entre els escons de l’hemicicle.

Nosaltres mantenim la ma estesa, referèndum vinculant en un any i contribuirem a fer fora a Rajoy, dos per un, però soc escèptic de que tinguem resposta. Preferiran retallar la tercera campanya per a no coincidir amb nadal, sense entendre que el problema no es la data, son ells!

Viure, recordar i escriure.

Les coincidències formen part de la vida, però també de la mort, una de tràgica ha fet que dos homes de trajectòries diferents però compromesos amb el seu entorn ens hagin deixat el mateix dia. Algú em pot dir que la mort a provecta edat és llei de vida, d’acord, però cada dia de més de determinades persones es un regal per a tots els altres. Jordi Carbonell i Narcís Jordi Aragó han estat d'aquesta mena de persones, un ens ha ensenyat a estimar la nostra ciutat i conèixer-la, l’altre tot un país, tota una nació, que la volem complerta.

Quant tens 18 anys tot està per fer i tot ho creus possible, i més si el que vivies era una trista, grisa i criminal dictadura. Recordo a Jordi Carbonell i la seva dona, al monestir de Sant Cugat, aleshores facultat de Filosofia i Lletres, fent-nos classe de català a la universitat. La UAB fou la primera en fer-ho amb en Franco encara viu. Companys i companyes com Antoni Puigvert, Montse Hosta o Anna Pagans. Quines classes! - llengua, agitació i propaganda- apreníem i desitjàvem aprendre més per a transformar un país i normalitzar la nostra llengua.

Amb vint anys, com estudiant de col·legi Universitari de Girona, a la casa de cultura, una primera trobada amb en Narcís Jordi Aragó, director aleshores de Presència, parlant de l’obra col·lectiva de la que fou inspirador i coautor, “Girona Grisa i negre”.  Trobades que et marquen i et fan estimar una ciutat on no has nascut però la fas teva per sempre.

Arribes doncs a una edat on els teus referents van desapareixent, aleshores te’n adones de la importància dels records i de la memòria escrita. Escriu, escriu, em deia un altre gran referent estimat, Antoni Gutiérrez Diaz. Més tard que aviat li he fet cas. Matèria i memòria, possiblement l’escriptura lliga els dos conceptes i permet que més enllà de la vida, efímera, es mantingui present el que persones generoses ena han deixat.

Serps d’estiu? De supremacisme a hiperventilats!

Hi han paraules que ofenen quan s'usen i el que les usa ho sap. Tot si val  en contra del que creu que és el seu l'adversari/enemic per a desqualificar-lo. Darrerament he llegit en un article el mot supremacisme per a referir-se no a un individu o un grup d’hiperventilats, si no per a qualificar a tot el moviment independentista. Si el supremacisme és la creença doctrinària de que un grup determinat es superior a un altre, qui ho diu del català menteix, ho sap, i ho fa per a fer mal. Si en política – la dolenta- es diu que tot si val, aquest seria un dels  pitjors exemples.

Ha estat un estiu, on sembla que més d’un ha preferit no portar barret i deixar que el sol implacable li ha escalfat el cap. també en podem trobar exemples, lamentables malauradament, en més d’un twuitaire que es diu independentista i es dedica a ofendre persones que ell creu traïdors –mare meva!-, però el seu abast es limitat, com ho es el mitja usat. Quan s’escriuen articles a diaris, d’abast nacional, el mal pot ser major i posa en perill no solament la reputació, si li resta un xic, de qui ho escriu, sinó també de la gent –bona gent- que, de la seva organització encara, per omissió, ho empara.

Es cert que quan més s’apropa un moment decisiu, dels de caixa o faixa, on es més difícil mantenir l’ambigüitat, tot es radicalitza. El procés ha entrat en la recta final, ens resta un any escàs per a culminar les lleis de desconnexió i d’entre elles la de transitorietat jurídica, la formula referendària o electoral acabarà de culminar-ho. I aleshores el tema no serà si ests independentista o no, si no si vols una república catalana i participar en la seva constitució o defensar el statu quo. I aquest dilema ens posa a cadascú en el  lloc on vol ser!

El nerviosisme és lògic entre uns i altres però no ens pot portar, ni ho hem d’acceptar, a la mentida i a la desqualificació personal. El respecte a l’adversari, el ser conscients que som un sol poble i que ara i en el futur la discrepància forma part de la democràcia que volem, ens ha de vacunar.

La Font del Bisbe torna a rajar.

Uns dies apartat de la política, posant una certa distància en quilòmetres i  l’ajuda inestimable de desconnectar les dades del mòbil, m’han permès descansar, no parant, amunt i avall. Soc conscient del valor de les coses i sobretot de les coses que no tenen preu. Privilegis de l’edat i de l’educació al llarg de la vida. Torno a escriure en el bloc...uns quants dies de silenci, dotze, no arriben a ser gaires.

I la política? A Espanya sense novetat. El bipartidisme imperfecte del 78 en crisi no permet marge que no sigui la subordinació d’un partit a l’altre, i abans eleccions que cedir ni un pam, ni menys si es a canvi del coll. Ciudadanos , fa de comodí, però es irrellevant si no es suma el PSOE i aquests no creu en sacrificis humans. Bé, el rellotge començarà a funcionar el 30 d’agost i si no hi ha canvis a Euskadi el 25 de setembre, on el PNB necessiti un xic de peix al cove, tindrem eleccions el dia de nadal.

I a Catalunya anar-hi anant, a casa nostra a l’espera de la moció de confiança toca preparar la mobilització. Ja soc inscrit a l’Eix Salt en el tram 21. Mobilització popular i govern aquesta és la gran diferència entre un i altre context polític. Es cert que podríem ser més dels que som, però la política espanyola te efectes colaterals en els que podien ser els nostres aliats i dubten.

No me’n puc estar de veure amb preocupació un agreujament de la desconfiança amb la política i els polítics. L’error, al meu parer, continua essent el pensar que la política la fan els polítics i fonamentalment a les institucions. Sense mobilitzacions, sense la gent polititzada i crítica, la política com a joc dels disbarats, que tant bé es fa a Madrid, tornarà a imposar-se. No ens ho podem permetre!

Un temps, curt, sense la font del Bisbe.

La font del Bisbe deixarà de rajar uns dies -posaré un tap- els que m’agafo de vacances amb la família, a la que no vull atabalar –ja ho faig prou habitualment al llarg de l’any- amb comentaris i opinions que formen el pòsit amb el que redacto després el que llegiu. No penso destinar ni un segon a res que no sia compartir els bon moments plàcids de la vida i si en Rajoy no ho impedeix-coneixent el personatge, poc que hi ha perill- d’ací uns dies soc de nou amb vosaltres.

Segons les dades que apareixen en el bloc porto 1330 entrades i 248.547 visualitzacions, tenen el mèrit que tenen, especialment valoro les persones que fa temps que em segueixen i em fan comentaris quan me’ls trobo pel carrer. També aquells que recentment si han atansat cercant una opinió personal en un marc de responsabilitat col·lectiva. D’anàlisi, on els dubtes son, pot ser, més importants que les certeses.

Mirar-los retrospectivament son un bon termòmetre de la meva evolució personal i política en aquests sis anys que porto escrivint en el Bloc. M’havia resistit a escriure’l, ara amb el temps penso que va ser una molt bona idea. Des d’ací una abraçada als que em van aconsellar des de l’amistat i la sabiesa.

Ens esperen temps incerts però també plens d’esperances, els que creiem en la necessitat d’un profund canvi social i ens hem vist obligats al lent i contradictori camí de reformes que costaven molt de fer i en canvi han estat fàcils de desfer, veiem esperançats un moment revolucionari, amb totes les dificultats i incerteses, però una oportunitat que no es presenta gairebé mai. Quan torni, parlarem d’això i de moltes més coses. Fins aviat!

Memòria, quina memòria: personal o col·lectiva?

Tinc memòria, ara bé, no se si al tenir ja uns anys, la podria qualificar d’històrica, no ho crec. Pot ser que més que meva, la memòria del que he viscut jo, és el resultat, el pòsit, del que la meva relació amb altres persones m’ha deixat i possiblement el que he fet, també formi part de la memòria d’altri. Recordo els 11 de setembre clandestins, costat a costat amb gent no nascuda a Catalunya que em donava exemple de valor i fermesa. Recordo gent llegint Treball amb dificultat i defensant que es parlés en català a les assemblees enfrontant-se als que deien que el català era de burgesos, recordo un temps en que sabíem qui era el nostre enemic principal. El que ens perseguia cruelment, els que tenien carrers i monuments a tot arreu, els beneficiats a la transició per una amnistia que fou, de fet, una ignominiosa llei de punt final, encara vigent.

Hi ha a més de la meva memòria, la memòria col·lectiva, la veritable memòria històrica. La que els negacionistes ens han volgut fer oblidar. No ens confonguem,  els negacionistes que han volgut convertir l’11 de de setembre en un problema dinàstic son, fins ara, majoritàriament, els que creuen que el franquisme fou un regim autoritari i ni de lluny el feixisme més longeu a Europa. Els que no consideren Catalunya una nació i que quan parlen de la nació espanyola el que volen dir és imperi, enyoren aquell que, segons ells, governava en ambdós hemisferis.

Hi ha una part de l’esquerra que juga ara a separar-se del comú sobiranista perquè majoritàriament ha evolucionat cap a l’independentisme? Si és així no es nou, el PSC, ja fa temps que va entrar en aquesta via i va acabar brindant amb cava l’aniversari de la “Constitución” amb el PP i Ciudadanos! Però, conec prou gent  entre els Comuns  per a pensar que no permetran un involució d’aquesta mena. Això espero.

Es cert que el resultat de les eleccions espanyoles ha estat decebedor, es possible que el miratge d’unes eleccions anticipades a Catalunya puguin fer pensar que l’eix esquerra-dreta pot imposar-se, però si és així, no se’n adonen que el marc autonòmic es mort! De nou l’11 de setembre serà el marc d’una mobilització massiva i tot fa pensar que la moció de confiança es guanyarà al setembre. Aleshores arremanguem-nos tots en el procés constituent de la República, fem possible el vell somni dels que ens donaren exemple en els pitjors moments.

No cauré en provocacions dels hipoventilats d’un signe o altre, crec fermament que el que estem fent i el que encara resta per fer és tant important que les mesquineses esdevenen fum. Ací i ara, tots i totes, estem convocats. Lamentaré molt qui s’autoexclogui, però el que cal fer, es farà!

Madrid i la dimensió desconeguda!

Torno de Madrid amb la impressió de que s’ha entrat en una dimensió desconeguda. Convergència ha deixat de tenir grup a les “Cortes” - atenció, un partit que va formar part de la comissió redactora de la Constitució de 1978!- i els partits del bipartidisme a la grenya permanent després de beneficiar-se del turnisme dinàstic anys i panys! Sembla que tot està per fer, però res es possible! Les terceres eleccions poden passar d’amenaça a realitat, perquè tot i que a ningú l’interessen, cap altre alternativa es fa avui possible. Bé, avui!

A voltes em pregunto si a algú li interessa veritablement governar Espanya, més enllà de fer-ho en funcions –sense control ni responsabilitats internacionals- , doncs a qui governi li esperen les factures  que la troica te preparades per a cobrar d’immediat. Retallades i pujades d’impostos per a fer boca, més legislació restrictiva de drets i més liberalització favorable als interessos dels avui governants a la UE. D’ací aquest interès del PP a enllardar al primer partit de l’oposició, com aquest darrer també tenia per a que Podemos s’abstingués, per afavorir un govern PSOE-Ciudadanos, la passada legislatura. Curiosament Podemos sembla desaparegut en aquesta nova legislatura.

I al bell mig de tot aquets sidral, Catalunya. Com els emprenya que govern i Parlament -la Generalitat- vagin per lliure! Una dimensió coneguda en el marc de la desconeguda. Un full de ruta que es va complint, malgrat entrebancs i incerteses. Si ells ens tenen com enemic, el pitjor enemic que tenim som nosaltres mateixos, quan ens entestem en veure enemics interiors on tenim com a màxim adversaris. Ens entestem en pensar en clau autonòmica, presoners de les velles lluites, quan uns i altres som foragitats per una política espanyola que vampireja Catalunya i exclou qualsevol cavi social profund ací i allà.

Probablement el que resta d’agost- o els propers quinze dies, com a mínim- seran un parèntesi de calma davant d’un setembre convuls. Rutines i novetats, pessimisme i esperança, confrontació i resistència...carreguem les bateries, ens caldrà molta energia per guanyar el futur. Superarem la dimensió desconeguda!

La resposta catalana: fermesa i complir el mandat electoral.

Quan els esdeveniments es desencadenen, cap pla, per ben dissenyat que estigui, es manté inalterable. Aquesta afirmació ens la corrobora la història un cop i un altre, però ens entestem a pensar que un bon pla ha de ser forçosament garantia d’èxit. I exigim, sovint, que ens expliquin fil per randa el camí a seguir. El nostre procés d’autodeterminació està sotmès a aquests desitjos i exigències i sovint els que exigeixen la perfecció, de fet cerquen una excusa per a no definir-se.

Ens ha de preocupar que la fulla de ruta sigui canviant? De fet, el que em preocuparia es que no ho fos. Si tota acció genera reacció, te lògica que les noves accions hagin de modificar- se com a resultat de l’anterior. L’experiència ens orienta però no pot determinar res. Aquesta lluita dislèctica de contraris és el que ens fa avançar i el que explica les profundes modificacions del moviments catalanista els darrers sis anys.

Què no ha de canviar? La determinació en concloure el procés. L'aprovació de les tres lleis de desconnexió. La fermesa en aguantar les dificultats i la capacitat de guanyar raons per enfortir la decisió dels amics i trencar el convenciment de l’adversari. L’adopció d’un instrument o altre, RUI, DUI...dependrà de la correlació de forces en el camp propi i en el de l’adversari, en el moment concret que calgui prendre la decisió.

L’estat ha se saber que qualsevol agressió tindrà la virtut d’enfortir-nos. Això dependrà de la capacitat integradora d’un moviment plural i heterogeni que ha de defugir qualsevol mena de sectarisme que faciliti agrupar quan més gent millor en la construcció de la República catalana. La nostra força és la nostra diversitat i la nostra fermesa es el ciment que l’uneix. D’ací la importància de que els electes siguem exemple d’una i altre.