Rajoy sempre guanya!

Sempre he estat conscient de que la dita de “sempre guanya la banca” es ben certa. Ningú construeix un casino per a perdre calers i no em digueu que cada cop més l’estat espanyol es sembla a un gran casino, on el més lladre, el controla amb fermesa. Qui millor sap moure’s entre els principis bàsics i inamovibles amb els que han fossilitzar la constitució del 78?  Unitat d’Espanya, monarquia i capitalisme extractiu. Aquest límits son el paranys en que els altres partits “constitucionals” no poden o no saben moure's i en el que el PP es l’amo.

Tots hi juguen però sempre guanya la casa. Quan Catalunya es planteja que aquesta casa no es casa nostra, s’aixequen totes les alarmes. El vell “peix al cove” on tant bé s’han mogut, anys i panys, PNB i l’antiga CiU ara ja no funciona. Ai, quins bells bons temps quan els “nacionalistes d'ordre” compartien per acció i/o omissió els tres grans principis constitucionals. Ara els “separatistes” no son el mateix i encara menys quan el republicanisme és majoritari i qüestiona a fons els vells paranys constitucionals.

Estem en temps de mudança, de canvis, però a Espanya "el vell ha paralitzat el nou" i aquells que volien conquerir el cel, es conformen a estar a l’oposició, mentre passen de la guerrilla a ser un exèrcit convencional, pot ser massa convencional! Des del Front de Madrid, en tenim un excel·lent observatori d’aquests esdeveniments.

Mentre Catalunya fa el seu camí, Rajoy s’apropia de la vella consigna del president republicà Negrín -Resistir es vencer!- i veu passar els cadàvers dels seus enemics... i si cal noves eleccions!

Ara no és l’hora?

Ahir el Parlament de Catalunya va fer el que els electors de la majoria li van encomanar. Els que volen que tot continuï igual van fer allò previsible, votar amb les cames o quedar-se d’estaquirots com si no anés amb ells. Els que veig com aliats, els que haurien de ser-ho, per història i trajectòria, votaren que no, amb un argument del seu arxienèmic, ara no toca! No és això companys!

Derrotats a Espanya, sense marge de maniobra ni tant sols per a tenir grup parlamentari, en un marc en que el temps els hi va en contra i és el principal aliat del vell bipartidisme borbònic, volen fer passar el temps! Mai és l’hora, per als Comuns, sempre trobaran alguna pega al guió per a no comprometre’s, sempre l’aliat serà un adversari. I el temps passa i més enllà de gestionar algun ajuntament gran o petit, res canvia per a que tot sia igual.

Com es poden fer les transformacions que la gent necessita sense sobirania? Si llegeixes els seus programes bé que en parlen d’aquesta necessitat! I es pot aconseguir aquesta amb acord amb l’estat? No hi detecto a Madrid cap senyal, no n’hi ha cap ni se l’espera. Atenció, sense cap sotrac polític, sense la sobirania catalana, el comportament electoral a l’Espanya profunda i un sistema electoral que la fa determinant impedeix qualsevol majoria fora del sistema.Tant a prop i tant lluny de Catalunya on tenim una majoria absoluta pel canvi!

Els sindicalisme es va esperar a que els hi donessin el dret de vaga o se’l van prendre? Les sufragistes esperaren que els hi regalessin el dret de vot o varen lluitar –sí, contra les lleis establertes!- per aconseguir-lo? Per alguns sembla que mai serà l’hora i argumenten que portem al poble a la frustració...mireu, els electes assumirem qualsevol conseqüència, donarem exemple, no ens fan por, perquè, com diu la cançó, "és el poble el que més ordena"!

El que ens faria por, vergonya - per a ser més precís-, és no complir el mandat que els electors ens han donat a tots els republicans independentistes, i no ens intimiden les conseqüències que un poder judicial i polític corrupte, ens vulguin fer caure a sobre. República Catalana? Sí, ara és l’hora!

Fraternitat?

Hi ha paraules que de cop i volta es tornen a posar de moda, com és el cas de “Fraternitat”. I dic moda conscientment doncs es poden usar sense necessitat de context, al no tenir darrera una única definició compartida. Si ens allunyem un xic, la trobarem en ple moment àlgid de la revolució francesa quan el jacobinisme l’usava tant sovint com la guillotina. Paradoxes que la història ens mostra ben amanida de sang quan els somnis generen monstres. 

Es cert que la revolució francesa fou capaç del millor i el pitjor -les revolucions tenen això- però en el seu llegat el que va donar de millor ha subsistit en el nostre imaginari i ens commou per a noves fites. Es en aquest context que no es pot entendre la fraternitat sense la llibertat i la igualtat. Si una de les dos darreres falla, adéu-siau fraternitat. I això encara és mes clar si passem dels individus als pobles.

La fraternitat dels pobles no es pot donar sense el ple exercici de la seva llibertat col·lectiva, sabent que la igualtat, tant sols és possible entre individus i pobles lliures. Hi ha, però qui entén la fraternitat no com a igualtat plena sinó tutelada. Es reserva a si mateix el paper de germà gran. Si com aquell o aquella, en la colla de vailets, que -en absència d'adults- ens volia fer jugar al seu joc, ens repartia els papers i feia de director/a de l’obra.

A Espanya i a Catalunya, avui, ens trobem amb crides a la fraternitat , amb promeses de igualtat i llibertat, però a l’hora de la veritat hem de formar i seguir acríticament l’estratègia del que s’ha apropiat el paper de germà gran. Copets a l’esquena, si fas el que diu, i “cap al recó de pensar” si no et portes com ell vol. I sempre hi ha algú, que per fer-li la pilota et dona un catxet o dos!

El que deia, amb llibertat i igualtat, els catalans serem fratern amb tots i tothom, però tuteles cap ni una, que ja som grandets!

El 80 aniversari del PSUC

Avui fa 80 anys de la fundació del PSUC, tot i que la seva existència com a organització va desaparèixer de fet en la XI conferència, el 20 de gener de 1990, i definitivament en el IX congrés el 1997, que va tenir lloc nou anys després de l’anterior, el 1988. Des del V congrés fins al darrer vaig ser membre del seu Comitè Central. Vaig conèixer persones excepcionals i vaig viure també moments tristos, de lluita fratricida i escissions. Però en el meu record, predominen les llums a les ombres.

La meva militància comença amb 16 anys en una cèl·lula d’estudiants de les JCC a Barcelona, feia Preuniversitari, desarticulada a final de curs, m'integraré definitivament l’estiu del 1974 en el PSUC, recordo la primera reunió del comitè de Barcelona amb el Miquel Nuñez (Saltor) i la primera trobada amb Gregorio Lopez Raimundo i l’Antoni Gutiérrez Diaz (Julià), tres persones que em marcaren profundament, a fi de bé. En el moment de la legalització, el 1977 presidia la Federació universitària, després que Joan Ramon Laporte deixés la seva direcció. 

Moltes i moltes reunions de Comitè central, on vaig conèixer el millor i, cal dir-ho, el pitjor de l'ésser humà, en aquells moments en que la teva raó s’ha d’imposar, sia com sia a la dels altres. La fi justifica els mitjans, diuen, perquè la causa s’ho val i ho val tot. Afirmacions que han fet molt de mal i encara el fan a l'esquerra. Vaig aprendre molt i malgrat els moment més dolents, tot i l’escepticisme sobre la condició  humana, no m’ha portat mai a esdevenir un cínic.

Aquest aniversari es celebrarà de moltes maneres i per gent molt diversa. Defugint de l’apropiació per uns o altres del seu llegat, des de la meva petita part de l’univers PSUC, reto homenatge a tots els homes i dones, com el meu pare i la meva mare, que en un temps, molt o poc, donarem el millor que tenien en els pitjors moments per una causa noble. 

Com a comiat reprodueixo el Principi 4 aprovat pel comitè d'enllaç el 25 de juny de 1936: "El Partit Únic del proletariat de Catalunya, sorgit com a resultat de la unificació aixecarà la bandera de l'alliberament nacional del poble català i serà el seu més fidel combatent i organitzador per a la conquesta de la llibertat nacional i social del nostre poble". Llegat del passat, per a entendre el present i construir el futur.

Joc de miralls a Madrid

La política a Madrid està sotmesa a un joc de miralls que difumina o distorsiona l’aspecte real del que estàs veient. El que ha passat al Congrés en l’elecció del seu president i la mesa n’és un exemple curiós. La divisió de l’esquerra espanyola que ja arrosegàvem de l’anterior legislatura entre dos enemics irreconciliables, PSOE i Podemos, ha fet fàcil que qualsevol alternativa a la parella de fet de la dreta, PP i Ciudadanos, neixi sempre morta abans de concretar-se. Els insults al acabar la sessió, a crits, entre dos diputats de cadascuna d'aquestes opcions, en fou un clar indicador.

Ahir el PSOE es desmarcava  de qualsevol suport per activa o passiva al candidat de Podemos. Podemos sabia que encara que donés suport al candidat del PSOE, no tindria prou vots perquè aquest es negava a rebre vots del independentistes, en el cas que els hi donessin. El que no era, ni és bo per a formar govern, tampoc ho era per a la presidència del Congrés. Com a mostra un botó, des del 26J ni Pedro Sánchez ni Patxi López han trucat a ERC.

L’aliança de dretes ha guanyat, no fonamentalment pel tactisme de CDC, per aconseguir grup, que hi ha ajudat però no ha estat decisiva. No ha estat possible perquè mes enllà de les cadires, no comparteixen, PSOE i Podemos un projecte comú i alternatiu. Ni en les polítiques econòmiques, ni en bona part de les socials i encara menys en les d'estructura d’estat.

Els miralls, ja en ple hemicicle,  van començar a funcionar i es projectaven imatges de que s’havia frustrat una mesa amb majoria d’esquerres, un fet que mai va ser possible perquè avui per avui, ni per a demà, ni possiblement per a demà passat, a Espanya no existeix aquesta majoria,  perquè una part i altre de l’esquerra solament ho voldria si fos hegemònica i l'altre subalterna. El 2020, o abans, el que alguns posaran en joc no es la possibilitat d’un referèndum per a Catalunya, que 2/3 parts de la cambra no en vol ni sentir parlar, el que es posarà en joc, si la proclamació de la República catalana no canvia les regles, és, de nou, quina de les dues esquerres derrota a l’altre. Com podeu entendre l’esquerra independentista no hi és convidada, ni se l'espera, perquè el nostre és un altre combat.

A 80 anys d’un nefast 18 de juliol!

Aquest 18 de juliol m’agafa acreditant-me al Congrés de diputats. Trepitjant el vell edifici penso en el que va passar fa vuitanta anys, en com es va rebre l’aixecament, el dia abans, de l’exèrcit d’Àfrica i que des de Canàries havia arribat un avió amb el general Franco per a prendre el seu comandament. Moments d’incertesa governamental i de decisió al carrer. Una Generalitat que va prendre ràpides mesures i amb l’ajuda sindical derrotaria estrepitosament als colpistes. Però Occident, ai las! acovardit pel feixisme es va desentendre. Quin relat tant diferent feríem avui si no hagués estat així !

El relat dels vencedors continua planant en aquesta institució, oblidant que fou dissolta, convertida en magatzem i, per sa fer-se amables al guanyadors de la Segona Guerra Mundial, reciclada com a Cortes d’un regne, en el que regnava un dictador sanguinari. Alguns, no pocs, sembla que pensen que la història de l’Espanya contemporània començà el 1978. Abstrets en les seves carreres i els seus interessos no gosen i/o no volen capbussar en els seu orígens. El mirall els hi retorna una imatge que prefereixen no mirar.

La llei de la memòria històrica d’octubre del 2007 va néixer descafeïnada, deixant a cada pressupost de l’estat ordinari el finançament, resultat: des de que governa el PP zero euros! Intentarem, el temps que estem, forçar la discussió per a replantejar més d’una qüestió incòmoda, l’oblit interessat ens trobarà com adversaris. Espero que la correlació de forces en sigui favorable i si més no els situarem de nou davant la història que no volen reconèixer.

Molt sovint des de fora d’Espanya es fan la pregunta de perquè no hi ha un partit d’extrema dreta i xenòfob en creixement com en altres indrets d’Europa. Estudiar la transició ens dona la resposta, el PP és un gran partit contenidor de la dreta extrema espanyola, el centre dreta que és a Europa el resultat dels que des de posicions conservadores s’oposaren al feixisme en la Segona Guerra mundial, solament existeix al país basc i a Catalunya.

Inseguretat i llibertat.

Les malifetes dels monstres no poden amagar la responsabilitat dels que els hi han obert les portes. La desestabilització del pròxim orient, la mirada benevolent amb el wahhabisme saudí, la manca de solució als drets dels palestins, la subordinació de tota democratització als interessos geo-estratègics...son moltes les responsabilitats no assumides del mon occidental, on la subordinació europea als EE.UU no ha permès cap marge de maniobra autònom. Els darrers esdeveniments a Turquia reforça aquest atzucac, on la democràcia és la primera víctima, entre el colpisme i l'autoritarisme.

Ara, ja es un fet, la guerra ha arribat a Europa, i ho ha fet per quedar-s’hi, al menys, tant de temps com es mantingui a l’orient. I malauradament les guerres deixen poc espai a les dissidències, als matisos, al diàleg...el terrorisme indiscriminat és una guerra i, com es pot veure, no pas de petita intensitat. Quin marge tenim els que no la volem?

Em nego a ser pessimista, malgrat les evidències contràries, i en moments com els actuals no podem deixar d’alçar la veu. Com Jean Jaurés al parlament francès, o Rosa Luxemburg al parlament alemany, el 1914. I alhora construir un relat on la solidaritat no sigui bonísme, ni la lluita per la pau maniqueisme de bons i dolents. De fet Europa es una construcció política per a lluitar contra les conseqüències de les guerres que l’havien gairebé destruït.

Es pot defensar la seguretat, lluitant contra l’islamo-feixisme, preservant els drets de les comunitats religioses que accepten el marc democràtic comú. Lluitar contra la desigualtat i aïllar la delinqüència que la necessita com a caldo de cultiu. Enfortir les institucions eradicant la corrupció que les debiliten. El cercar instruments d’estat que ara no tenim a Catalunya ens és imprescindible, també, doncs en un marc d’inestabilitat, consolidar-nos com a república no solament és necessari sinó imprescindible.

Que pacti l’últim!

L’acceptació d’un referèndum a l’escocesa en un any desbloquejaria la possibilitat de formació de govern a Madrid. És un acord menys traumàtic que mantenir un President i un govern farcit de corrupció, però res fa pensar que es cerqui una solució d’aquesta mena. La melangia pel passat, la de les majories amb un toc de “peix al cove”, bloqueja els pactes perquè, de fet, mai n’hi han hagut, en aquests darrers trenta i cinc anys a Madrid, més enllà de petits acords que sempre concedia el partit dominant.

Un pacte és l’acord entre adversaris, fins i tot antagònics, en el que cada part assumeix elements del contrari. Els que hem participat en convenis entre capital i treball ho sabem bé. Aquells que han viscut en la confortabilitat de les majories amplies, ni ho saben, ni ho entenen. A més, sense confiança no hi ha pacte estable, si creus que enganyaràs al contrari, qui li aixecaràs la camissa, que un cop tinguis el govern faràs el que et doni la gana, aconseguiràs cremar el ponts per qualsevol acord posterior.

La via dels pactes és més que un acord puntual, és una forma d’entendre la política, es a dir que la gent, la ciutadania, es plural i cal governar amb respecte pels que discrepen amb tu i els teus. La democràcia, el ser demòcrates, no és un títol que es posi en una marca, és una pràctica, sovint apresa amb l'error i rectificació,  que et permet afrontar els reptes quotidians amb diàleg i fermesa.

Avui a Madrid els protagonistes pensen: que pacti l’altre! Que es desgasti i si pacte li retreure les seves incoherències! En el fons els hi fa por la responsabilitat d’assumir els reptes d’avui, d’entre ells el català. Per això, avui per avui, que pacti l’últim o terceres eleccions!

L’odi paralitza, la lluita allibera!

No crec en l’odi, ni tant sols canviant aquest de bàndol. No ha estat mai alliberador, ans al contrari, obnubila la nostra capacitat d’anàlisi i destrueix els matisos inherents en tota construcció humana. El sectarisme i la superioritat moral, sovint, són el refugi dels miserables, dels ressentits, d'aquells que creuen que no se’ls valora com es mereixen. Una esquerra alliberadora, s’ha de desempallegar d’aquestes rèmores si vol hegemonitzar un procés clar de transformació. Avui a Catalunya estem vivint profunds canvis que provoquen transformacions i mutacions en el sistema de partits, desitjo de tot cor que s’aprengui dels errors i foragitem rancúnies paralitzants.

Els totalitarismes han estat una greu malaltia en la història del segle XX i continuen sent un enorme perill el segle XXI. Soc d’una generació que va viure les acaballes del franquisme, però que no hem superat les seves conseqüències. Fins i tot els que l’hem rebutjat i/o hem tingut un entorn contrari, hem patit l’empobriment intel·lectual que va generar. No és estrany, doncs, que les noves generacions, demanin-exigeixin, un marc nou on refer les formes de la política. I que els no tant joves s’hi hagin afegit.

A Catalunya ho estem vivint amb especial intensitat. Es cert que encara hi ha qui enyora la lluita contra CiU, com abans es deia que contra Franco vivíem millor. Però la realitat va per un altre cantó. La refundació/mutació de convergència en PDC, aquest cap de setmana, va en aquesta direcció de canvi irreversible, malgrat que en la xarxa es repeteixi fins al cansament, per part de determinats ex-combatents, les rebregades cites lampedusianes habituals. ERC ho ha patit i ho ha digerit, es troba preparada pel canvi. Els Comuns, confluents o unificats en el futur,  ho tenen pendent i caldrà estar amatents a la seva evolució.

Si l’odi paralitza, la lluita allibera. Tenim per davant una revolució que solament se’ns dona excepcionalment en la història dels pobles. Hem avançat molt els darrers sis anys i alhora que transformem, el moviment ens transforma. Espero que al independitzar-nos com a nació, foragitem també els mals usos del passat.

Afirmacions i records en començar la legislatura

El 19 es constituiran les cambres, Congrés i Senat, i els electes tenim temps fins el dia abans per a portar les credencials i assumir la condició de diputat o senador. A proposta de Joan Tardà hem decidit anar-hi col·lectivament el 18 de juliol. Els 21 diputats i Senadors sortits a les llistes d’ERC, volem retre homenatge als electes republicans i antifeixistes que patiren exili o foren assassinats pels facciosos. La intolerància i la incapacitat de diàleg es manté en els nets i netes dels que guanyaren una guerra cruenta i mantingueren una dictadura sagnant fins al seu darrer dia.

Després de dues eleccions comença a sonar a Madrid el que semblava quelcom impossible, unes terceres eleccions. El franquisme sociològic contamina de manera transversal bona part dels partits espanyols i la manera de fer de la partitocràcia, consolidada després de la transició, fa del diàleg gairebé una quimera. La passivitat de Rajoy entre eleccions i eleccions te ara, com a torna, que gairebé ningú estigui disposat a un acord amb ell.

Uns i altres necessitarien 22 diputats catalans i bascos, però el seu nacionalisme excloent, el de l’Espanya eterna, ho fa impossible, ai si uns o altres pactessin! les trompetes de la unitat d’Espanya sonarien atordidores. Imaginem-nos que no ens haguéssim presentat a eleccions, avui hi hauria majoria d’uns o altres i encara dirien que ens representen als catalans!

Com les terceres eleccions no es poden descartar, torno al Congrés en mode “provisional”, de fet ja sabia que hi anava per no pas massa temps. Ara bé, tampoc pensava que per tant poc i a terminis...Nosaltres a lo nostre i preparant un nou curs, que ha de ser el definitiu!

A pocs dies del 18 de juliol!

Resten pocs dies per als 80 anys –em nego a parlar de commemoració- del començament de la pitjor guerra d’extermini que hi ha hagut a Espanya i una de les pitjors a Europa. Començà el 18 de juliol de 1936  i de fet va anar més enllà de la seva fi, l’1 d’abril de 1939, quan les darreres tropes republicanes es rendiren. Em ve al cap les històries que escoltava de petit d’en Benet Bou, “el tio Benito”, germà petit de la meva avia, al front d’Aragó i després de la guerra, als anys quaranta, presoner-esclau, en la primera fase de construcció de l’anomenat  “valle de los caídos”. "Els nostres caps mai vas ser presoners. Al sortir el nostre anhel de llibertat és encara més fort", em deia. Amb aquestes arrels no hem perdut els orígens, aquest és el secret de la nostra persistència, de la nostra força!

El “tio Benito”, nineta dels ulls de la meva àvia, amb els pulmons destrossats per les llargues i dures jornades de treball en el “Mathaussen mesetari” del “valle de los caidos”. Amb els dits groguencs per liar cigarretes, em posava a la seva falda i m’explicava els seus viatges com a mariner amb 14 anys, com va entrar a treballar a la Telefònica –en aquells temps una companyia americana- de la ma del meu avi, com s’afilia al PSUC, poc després de la seva fundació, conservant, però, el carnet de la CNT. Dies lliures, bons i amargs alhora.

Dies de llibertat i de lluita, però també terribles, com quan pistola en ma va tenir que defensar al meu avi, responsable de la telefònica a Barcelona i afiliat a ERC, el 1937, d’un escamot de la FAI que el volia afusellar! Temps, en que sortia el millor i el pitjor de les persones. El meu avi mai va deixar el seu lloc de treball, solament el va perdre al ser “depurat” per un tribunal franquista. Va morir abans que Franco i l’enterràrem amb una petita estelada que havia guardat, molt i molt amagada, anys i panys.

Aquest dies os faré arribar des d’aquest bloc els meus comentaris al voltant d’aquesta data i les seves conseqüències, dels dies d’esperança i honor, de ferro i terror. Sense la memòria dels que lluitaren, patiren i, molts, deixaren la pell, res del que som existiria.

Rajoy i les veus de l’independentisme republicà.

De l’entrevista d’avui amb en Rajoy no n’esperem pas res. ERC fa del reconeixement del dret a l’autodeterminació quelcom irrenunciable i és el partit que te la independència de Catalunya com un dels eixos bàsics que conformen el seu programa polític. Ara bé, l’entrevista te quelcom de significatiu pel fet de reconèixer com interlocutor una força a les seves antípodes. Direm el que no vol escoltar, que Catalunya serà lliure, malgrat tot els seus esforços, clavegueres incloses. No n'esperem res, però hem de ser a tot i per tot.

Soc conscient del paper que ens ha tocat, gràcies a la confiança de molts catalans, fins i tot d’una part de l’electorat que no volia votar a les espanyoles i ho han fet per primer i darrer cop. Cert que no es pot assegurar que no hi hagin unes terceres eleccions, demostració de la impotència dels partits espanyols, i que tinguem de renovar el contracte fins que desconnectem definitivament. Però tot fa pensar en algun acord in extremis per a mantenir el sistema.

La pilota, però, està a la nostra teulada, a Catalunya. Insisteixo és a casa nostra que caldrà continuar movent fitxa, sabent que les clavegueres i l’edifici de l’estat remourà cel i terra per a derrotar-nos. Tenim un any, més o menys. Confio amb Carles Puigdemont i Oriol Junqueras per a pilotar aquest viatge, menys en alguns de la tripulació, però sempre tota aliança heterogènia te aquests perills.

Seria bo la confluència amb els autodeterministes, però l’espera no ens pot paralitzar. Quan es produeixi la confrontació pura i dura, quan la desconnexió ens permeti RUI/DUI, veurem l’ordre en el seu moment per a que no alteri el producte, no hi valdrà cap mena de neutralitat, aleshores serem tots els que  hi estem realment.

Les Corts: del XIX al XXI.

Un xic avorrit per tants anàlisis justificatius del tipus... “m’ha passat el que ha passat però la culpa es d’altri”, he deixat fluir el cap de setmana rellegint alguns dels llibres d'història del segle XIX espanyol que tinc per casa. Segur que més d’un pensa que hauria estat més be vaguejant a la platja, no ho nego, però, amb els anys, en els moments de lleure, defujo de les aglomeracions i cerco una intimitat confortable.

Si penseu que ara os faré un resum de les lectures, aneu errats. Ni els segle XIX espanyol es pot resumir en quatre paràgrafs, ni la meva intenció al rellegir era aquesta. Més aviat cercava una certa ambientació del que hem tornaré a trobar al Congrés, un cop em donin la credencial i comencem la XII legislatura.

De fet al passejar pels corredors del  palau de les Corts, de l'edifici vell, carregats de quadres de prohoms, de polítics il·lustres, més d’un cop he tingut que forçar la memòria per esbrinar qui eren i què havien fet. Més enllà dels més coneguts, la història parlamentaria espanyola dona per més. Especialment en la Primera Restauració des del 1876 fins a la dictadura de Primo de Rivera, el parlamentarisme fou intens, la democràcia no tant.

Especialment quan els règims entren en crisi, a partir de 1898, o ara, els Parlaments poden jugar un paper més actiu. El tornisme dels dos grans partits entren en crisi, els governs no tenen majoria estable i els diputat sovint afermats per la disciplina en períodes d’estabilitat, recuperen o estrenen la paraula. Es cert que el meu cap està, en bona part, a Catalunya, amatent a l’acció que es generi en el nostre Parlament, però, també, vull mantenir el millor esforç, actiu, en un Congrés, majoritàriament hostil, però en el que aliats i adversaris dignes, també es troben.

Lluitar avui pel demà

Entenc -però no ho comparteixo- a la gent que s’aparta de la política, que la veu com quelcom aliè a la seva vida. La conversió del ciutadà en client l’aparta del necessari compromís polític. La virtut del procés sobiranista ha estat en empoderar a la ciutadania com a protagonista d’un canvi sentit i pensat com a profundament democràtic. La cotilla d’unes institucions autonòmiques amb competències i mitjans insuficients posa en qüestió els temps d’aquest procés i fa necessari implementar més velocitat si no volem que les contradiccions internes i les necessitats urgents dels més vulnerables el col·lapsin.

Per això és cada dia més incomprensible que alguns d’aquells que volen profundes transformacions socials posin pals a les rodes fent d’oposició a tot, aliats amb els que no volen cap mena de canvi, tot esperant el fracàs del procés. No veuen que sobre les seves cendres no hi haurà canvi social, que ja vàrem copsar el límits i insuficiències del model autonòmic en els tripartits i al no cobrir les expectatives en fórem foragitats pels electors?

Si s’encaparren ho farem sense ells, però tot seria més fàcil amb la seva col·laboració. Tots aquells que han donat suport a l’esperança de que Podemos podria fer el canvi a Espanya, fracassat aquest, no han de caure en la passivitat o en disparar a qui tenen més a prop. De la mateixa manera que els que estem en el Congrés ens aliarem, com ho hem fet en la legislatura anterior, amb els sectors progressistes espanyols. Els que d’ací els hi donen suport ho haurien de fer amb nosaltres a Catalunya.

Hi ha moltes coses en el passat que poden servir per a separar-nos, però n’hi ha més, moltes més, al meu parer, que ens fan confluir en un dret a decidir, que avui per avui solament pot ser unilateral! Si podem construir una República catalana junts perquè hem d’esperar, no se sap quan ni a qui?