dilluns, 26 de novembre del 2018

Estimats Lluch i Joana, contes des de la presó...



En una de les primeres cartes que li vaig escriure a l’Oriol Junqueres, li recomanava- amb tota modèstia- que escrivís els seus quaderns de la presó. Si la dreta extrema espanyolista l’havia posat a la presó, com als seus companys i companyes, no era solament per escapçar el moviment independentista, sinó per apagar la seva veu. Ell i altres, afortunadament han anat escrivint, però de nou l’Oriol ens sorprèn amb aquests contes per als seus fills, publicats per Sàpiens. Nens i grans son els seus destinataris a traves de l’amor als seus fills.


Tanta i tanta baixesa i odi, ens cauen al cim, a Madrid, tants i tants motius per a caure en les seves provocacions. Que les respostes des de les presons generoses i plenes d’humanitat, els desconcerten i atien un cop i altre un odi que els despulla davant de la ciutadania i la comunitat internacional. El seu odi es la seva debilitat, la generositat és la nostra fortalesa. Quan anem a veure els presos i preses ens emportem serenitat i confiança, perquè en lloc de restar lluny, superen la distància física,  els tenim més i més a prop. Ells i els exiliats ens donen sentit i sensibilitat per superar la repressió i l’odi , per a continuar el camí.

L’espanyolisme intransigent és tranversal, hegemonitzat per la dreta extrema, però transversal. Debilitar-lo i enfortir-nos és una mateixa causa-efecte. Quan Borrell menteix davant tot el Congrés, acusant-nos als diputats d’ERC d’escopir-lo, demostra la fragilitat dels seus arguments i la seva indignitat. La mateixa que va denunciar Gabriel Rufian des de l’escó recordant les paraules del ministre burlant-se de “mossèn Junqueras a la presó”.

No ens fan por les eleccions, la democràcia és el millor marc on ens movem, no ens fan por les amenaces i la presó, perquè si la solidaritat és la tendresa dels pobles, la generositat és la base de la nostra unitat d’acció. Quin mal els hi ha fet avui l’enquesta europea del  “Real Instituto Elcano”, quan els hi diu que estan perdent la batalla de l’opinió pública europea, perquè la democràcia es imbatible.  Uns contes per a nens i nenes, una metàfora  carregada de futur.

dilluns, 19 de novembre del 2018

Un nou 20N en un context excepcional



Demà és 20N. Pels que tenim una edat aquesta data no l’oblidarem mai, el vell dictador s’apagava en un marc de patiment que es perllongà uns quants dies per la persistència de la família de lligar i ben lligar els seus interessos pel futur. Sordidesa i misèria humana en el context d’aquells comunicats del “equipo medico habitual”...El franquisme però no va acabar, no tingué que assumir cap conseqüència de la seva immunda i salvatge trajectòria. L’Amnistia pels antifranquistes presos, va esdevenir una llei de punt final pels botxins, una llei d’impunitat.


La mala fe dels que 43 anys després neguen l’holocaust provocat pel feixisme europeu més longeu, expressen cada dia  el seu odi venjatiu contra els demòcrates catalans empresonats o exiliats als que anomenen en el Congrés, dia sí, dia també, colpistes! Els hereus del colpisme més criminal, els que toleren o segueixen amb entusiasme l’apologia del franquisme, usen la coneguda transposició “goebbeliana”, d’acusar a l’altre del que tu ets. El principi de simplificació i de l’enemic únic.

Sempre he pensat i em reafirmo ara, que fins al 81 les concessions davant d’un enemic tant formidable com el vell règim podien estar justificades, el bany de sang de la guerra i la repressió continuada pesava com una llosa. Però superat el 23F, els governs posteriors, amb una dreta desconcertada fins que es va re-fundar amb JM Aznar,  perderen una gran oportunitat . El terrorisme, despietat i criminal -recordem Hipercor i els GAL- d’aquets anys, esdevingué també una coartada que amb el temps esdevingué justificació immobilista, conformisme pur i dur.

Avui de nou els vells fantasmes prenen cos, els aparells de l’estat manifesten el seu veritable rostre i la lluita per la democràcia és indestriable de la lluita per les llibertats dels pobles. Res serà fàcil, però res tampoc és inevitable. Com fa quaranta anys, la resistència als canvis es poderosa, però tenim lliçons apreses o estem a punt de fer-ho. Sense democràcia no hi haurà camí a l’autodeterminació. L’independentisme ha de ser el pinyol dels demòcrates contra el feixisme, de camisa blava o blanca.

dijous, 8 de novembre del 2018

De pressupostos i presos.


A les portes de que comenci al Tribunal Suprem un procés prevaricador, amb un sumari tancat on es demanen més de dos-cents anys de presó, des d’un sector de l’esquerra catalana i des de la majoria de l’esquerra espanyola ens demanen als representants de l’independentisme republicà a Madrid, que donem suport als pressupostos del govern Sánchez. Amb un govern il·legítimament cessat pel 155, majoritàriament a la presó i també a l’exili, amb la presidenta de la mesa del Parlament a la presó i la majoria de la mesa imputada, en aquest marc ens demanen oblit sense que l’altre part hagi fet res important per acabar amb una repressió inaudita a Europa.



Coresponsabilitat ens demanen, però unilateral, solament nosaltres. Hem d’aprovar els pressupostos però ells ni es coresponsabilitzen en obrir una negociació sincera, ni en aturar la repressió. Perquè, a veure si ens entenem, el nucli, la base, del conflicte a resoldre no és la negociació pressupostària, ni més milions per a Catalunya –que, tot sigui dit, habitualment no s’executen- és el reconeixement mutu, es a dir que Catalunya sigui reconeguda com a subjecte polític.

La via per a negociar, es reconèixer l’un a l’altre com a interlocutor, assumir la confiança mútua, i solament es pot fer això aixecant les represàlies, perquè els presos son hostatges, son el fruir de la repressió. Amb repressió, cap moviment pot negociar, ni un conveni col·lectiu ni un pressupost. Com es pretén superar un conflicte de deu anys, com a mínim, com mai s´ha vist a Europa, sense que unes condicions lògiques –aturar la repressió, en primer lloc- es donin?

Qui te la responsabilitat no es qui pateix la venjança i la ignomínia, es qui no s’atreveix a negociar de veritat amb Catalunya, sense humiliacions ni venjances. La dreta extrema espanyola, en les seves tres variants, avui vol la destrucció, ho sabem, però el centre esquerra no s’atreveix a plantar cara i prefereix posar-se de perfil. Sense reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, sense aturar la repressió no hi ha negociació del pressupost. Dignitat, companys!