dijous, 14 de febrer del 2019

L’Oriol, una veu lliure que mai empresonaran!




Tinc encara molt present a l'escriure la imatge i la veu d’Oriol Junqueras. El seu al·legat davant el Tribunal Suprem m’ha omplert d’emoció i d'orgull. Claredat didàctica, rigor en els arguments i aquella fina ironia que es part indestriable de la seva manera de ser...de parlar. L’hem reconegut després de més d’un any de segrest  i s’ha donat a conèixer a tots aquells que arreu, avui i en el futur, l’escoltaran un cop i un altre en un relat que avui ja forma part de la nostra història


Ha explicat el que molts ja sabíem, que no hi ha delicte en votar, que no hi ha res sagrat que no es fonamenti en els drets humans inalienables i que els pobles tenen dret -que cap sistema jurídic interpretat matusserament pot conculcar- a decidir el seu futur democràticament. I això en seu judicial, en el màxim òrgan espanyol, davant set magistrats,  aguantant l´hostilitat de la fiscalia, abogacia de l’estat i de l’extrema dreta camuflada d’acusació popular.

Ho necessitava, ho necessitàvem, no solament els independentistes, que també, sinó tots els demòcrates que vivim assetjats per aquells que fan de les mentides la política quotidiana, que enverinen a la gent per enfrontar-la amb la gent. Miserables com Casado i Rivera, oportunistes com Sánchez...que provoquen encara més conflictes els uns o no s’atreveixen a contribuir a solucionar-los l’altre.

Ens manca una estratègia, ens movem amb recursos tàctics masses vegades, ens costa refer confiances imprescindibles per aconseguir-la...Avui però l’Oriol ha tornat, els que l’havíem vist a la presó ja sabíem de la seva resistència  però avui ha desplegat tots els seus recursos per a guarir-nos les ferides - algunes producte d'autolesions- i augmentat la nostra autoestima. Si un home a qui demanen 25 anys, que porta gairebé un any i mig en presó preventiva, te una ment que res pot parar, que exerceix la paraula com a lliure, nosaltres no serem menys! Jo vull ser –seré-  dels de l’ORIOL!

dimecres, 6 de febrer del 2019

Combatre l’escepticisme



Històricament el catalanisme ha avançat, com també ho han fet els moviments socials, usant la mobilització i la negociació. Dos parts indestriables sense les quals, o per manca d’una d’elles, qualsevol avenç és impossible. Si la mobilització es minoritza per la dispersió i un radicalisme excloent perd la força motriu. Al meu parer això està passant avui en el sobiranisme.


La negociació, per altra banda, es positiva si cada banda del possible acord te en els que representa el consens necessari. Malauradament avui ni el govern del PSOE ni la Generalitat el tenen i qualsevol pas es rebutjat per una part dels qui representen acusant-los de trencar Espanya o de traïdors a l’1 d’Octubre. Des de Madrid veiem com qualsevol possible acord  de Carmen Calvo es boicotejat pels ministres Borrell o Marlaska. I els conceptes pressupostos socials o acords per desbloquejar el conflicte esdevenen titulars vuits. Foc d’encenalls!

I el judici al bell mig d’un terreny que és mes polític que jurídic! On el maltracta  impune, que Marlaska accepta ni que sigui per omissió, qüestionen els pilars de la justícia. El millor del sobiranisme, el seu discurs més sincer el trobarem en les declaracions dels encausats i la sentència marcarà els límits i la credibilitat de l’estat.

D’ací l’esmena de totalitat d’ERC als Pressupostos Generals de l’Estat, que es concretaran el 13 de febrer en el no als pressupostos. Sembla que solament després del judici i d’eleccions generals, probablement també catalanes, tindrem cada part les cartes adequades que desterrin promeses impossibles i jugades mestres, que son solament fum propagandístic. Mentrestant a redós dels judicis recuperem les mobilitzacions massives unitàries com a resultat d’una fulla de ruta compartida.